L’informe que el Síndic de Greuges ha presentat enguany (el podeu descarregar del seu web) té un inici, en l’apartat referent a l’ús del valencià, certament interessant:
Les queixes presentades en 2010 relatives a l’ús del valencià han estat 2.045, una quantitat molt superior a les presentades en els anys anteriors (74 queixes en 2009; 119 queixes en 2008 i 96 queixes en 2007). Això és a causa del fet que han estat nombroses les queixes coŀlectives que ens han estat plantejades, fonamentalment per internet, però això no significa que esta institució considere que este increment de queixes evidencie l’existència d’un conflicte lingüístic, ja que la majoria de queixes examinades feien referència a la discriminació del valencià en les pàgines web institucionals, i en les quals el Síndic de Greuges de vegades no té altre remei que admetre els arguments esgrimits, sobretot, per alcaldes de petits ajuntaments, quan ens indiquen que, en l’actual conjuntura econòmica, els resulta impossible tenir una pàgina web institucional bilingüe.
Podem observar que gràcies a algunes iniciatives coŀlectives el nombre de queixes s’ha multiplicat de manera important. El cas és, però, que eixa activitat coŀlectiva, si s’haguera dut a terme en anys anteriors, no haguera donat lloc a res, perquè el sindic de greuges creu que l’existència de moltes queixes fonamentades sobre la falta d’ús del valencià i —això no ho diu— la inexistència de cap queixa sobre la falta d’ús del castellà, no manifesta «l’existència d’un conflicte lingüístic». Naturalment, tal com dien aquells en llatí, excusatio non petita, accusatio manifesta. D’altra banda, ¿quin nombre de queixes marcaria l’inici del conflicte, segons el síndic? No és una qüestió de nombre, és una qüestió de dret.
És clar, ¿com hi havia d’haver eixe conflicte esmentat pel síndic, si la legislació impedix als consumidors i usuaris valencians l’exigència de ser atesos en valencià? Només cal recordar que l’article 128.1 de la Llei 22/2010, del Codi de consum de Catalunya, diu:
Les persones consumidores, en llurs relacions de consum, tenen dret, d’acord amb el que estableixen l’Estatut d’autonomia i la legislació aplicable en matèria lingüística, a ésser ateses oralment i per escrit en la llengua oficial que escullin.
En canvi, l’article 8 de la Llei 1/2011, per la qual s’aprova l’Estatut dels consumidors i usuaris de la Comunitat Valenciana, diu:
1. Els consumidors tenen dret a utilitzar qualsevol de les llengües oficials de la Comunitat Valenciana.
2. La Generalitat fomentarà l’ús del valencià en les relacions d’empreses i professionals amb els consumidors. Amb esta finalitat adoptarà mesures perquè les condicions generals dels contractes i les ofertes comercials es faciliten també en valencià, especialment les relatives a servicis bàsics.
Caldria saber quin impuls ha guiat el síndic de greuges valencià a interpretar si hi ha o no hi ha conflicte. La legislació establix que els valencians no tenim eixe dret, i quan ens discriminen cada dia en la nostres relacions amb els serveis i comerços —i «no te entiendo» és una de les fórmules més amables que pots arribar a sentir—, no podem acudir a l’administració, ja que els comerços i les empreses tenen el «privilegi» d’ignorar una de les dos llengües oficials del País Valenciàe, concretament i únicament, el valencià. ¿Què seria conflictiu per al síndic de greuges?
