L’atovament espanyol i l’enduriment català

Una cosa són els titulars que últimament fa el diari El País i una altra de diferent el contingut de les notícies. En este cas tenim que l’enduriment de què parla no consistix, com podríem pensar, en un nivell de qualitat superior (exigible potser a través d’una titulació adequada), sinó simplement del fet que els que hi treballen han d’emetre en català la seua faena.

Poc enduriment, doncs, excepte si admetem que vivim en un món molt dur on els diputats no poden parlar en català al congrés espanyol, el català no és llengua oficial a la Unió Europea —perquè el govern espanyol no ho vol—, el mateix diari El País impedix fins i tot la publicació de les cartes dels lectors en català —almenys en la secció del País Valencià— i les dóna traduïdes a l’espanyol, hi ha professors de català que no en saben, hi ha funcionaris públics que no atenen en català…

I ara el cas de Cristina Peri Rossi. Si l’únic motiu per a acomiadar-la era que no parlava en català, doncs, alguna cosa no ha estat ben explicada o gestionada en l’ens públic, perquè segurament el seu contracte no dia que havia de parlar cap llengua en concret. La corporació pública ha de tindre clar el seu requisit lingüístic, i és una cosa ben habitual en el món de les administracions públiques espanyoles en el cas del requisit espanyol. Per exemple, a les Corts fan unes proves d’espanyol per a estrangers (d’un nivell superior). Això no sembla que ningú ho qualifique d’un enduriment de res. Per contra, la mateixa exigència respecte del català és valorada amb una altra «sensibilitat», una de molt «sensible».

Per cert, potser intentaran llogar-la en Canal 9, on no hi ha cap requisit lingüístic llevat de l’obediència. I els sous públics n’endurixen, d’obediències.

La notícia del diari El País (traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum) és la següent:

La ccrtv endurix l’ús del català en els mitjans públics

El País – Barcelona – 28.09.2007

La Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (ccrtv) ha endurit el compliment de la seua carta de principis referent a l’ús del català en els mitjans de comunicació públics. Este enduriment s’ha cobrat la primera víctima en l’escriptora d’origen uruguaià Cristina Peri Rossi, de qui, després d’haver col·laborat en Catalunya Ràdio durant les dues últimes temporades, l’emissora ha prescindit dels seus serveis este curs al·legant, segons explica, que «no es podia pagar a un col·laborador que parlara en castellà». L’escriptora qualifica el seu acomiadament de «persecució lingüística», perquè «l’única raó que se m’ha donat és que parle castellà».

El Consell d’Administració de la ccrtv va aprovar per majoria el passat maig instar el director general de l’ens, Joan Majó, a aplicar les normes lingüístiques que establix la carta de principis per la qual es regixen els mitjans de comunicació públics, que va ser actualitzada al març del 2006. La carta especifica que «locutors, conductors, entrevistadors i col·laboradors fixos haurien d’usar sempre la llengua catalana quan estiguen en antena. L’ús d’altres llengües serà excepcional i motivat, recomanant sempre que siga possible la traducció simultània».


Altres referències:

Encara contra la reemissió de TV3 al País Valencià

F. Camps contra TV3
Continua l’atac del govern del PP valencià contra la llibertat d’informació dels valencians. Francisco Camps pretén ignorar la Carta europea de les llengües i s’encabota a posar obstacles i crear fronteres contra la difusió de la llengua i la cultura entre Catalunya i el País Valencià. Un sainet ideològic que compartix amb Mohàmmed VI (Marroc) o de Chávez (Veneçuela) i que patim els ciutadans de tots els colors.

Acció Cultural del País Valencià ha emés el comunicat següent:

La Generalitat comunica a ACPV que en el termini de deu dies hàbils «complisca de mode voluntari l’ordre de cessament» de les emissions

ACPV no tancarà voluntàriament els repetidors de TV3

26.09.2007

Segons el comunicat oficial rebut per ACPV, de no fer-se efectiu el tancament voluntari en el termini marcat per la Generalitat Valenciana «es procedirà a l’execució forçosa de la resolució». Després que el passat 10 de setembre el govern valencià notificara la desestimació del recurs de la nostra entitat contra la resolució del mateix govern valencià que ens sanciona arbitràriament a pagar 300.000 € i ens insta al cessament de les emissions de TV3, ara (i després de no haver tancat el repetidors), la Generalitat Valenciana ens llança un ultimàtum i augmenta la seua pressió contra ACPV.

Us informem que la via que té ara la Generalitat per a «l’execució forçosa» és tornar a demanar permís d’accés a les instal·lacions reemissores als jutjats del contenciós administratiu de València, Alacant i Castelló.

En aquest pols permanent de la Generalitat Valenciana a ACPV, la nostra entitat no es troba sola. A les mocions a favor d’ACPV i TV3 aprovades per centenars d’ajuntaments de tot l’àmbit lingüístic s’han d’afegir les mostres de suport de desenes d’entitats, personalitats i ciutadans del nostre país rebudes en les darreres setmanes.

La resolució del govern autonòmic valencià significa una conculcació dels més elementals drets democràtics, un atac a llibertat d’expressió i a la pluralitat informativa sense precedents a l’Europa occidental, i una agressió a la llengua, davant la gravetat de la qual ACPV farem públic en pocs dies les iniciatives que pensem impulsar.


Enllaços:

L’àrab del Magrib

La situació de les «grans» llengües del món és peculiar: hi ha qui se’n servix per a arrasar en profit d’una uniformització ambientalment nociva —tot i que rendible com a instrument de domini social— i fent eixe camí a través de l’aculturació. En canvi, les grans extensions on es parlen eixes «grans» llengües resulta que no sempre «pertanyen» del tot a eixes llengües, sinó que tenen uns territoris parcel·lats o compartits amb altres llengües o varietats de la «gran» llengua, llengües i varietats que són tractades políticament, en els mitjans i en l’educació d’una manera diversa. S’esdevé amb l’espanyol (al País Valencià o al Paraguai) i també, per exemple, amb l’àrab, que és el tema sobre el qual reflexiona Juan Goytisolo.

L’article del diari El País (l’hem traduït amb l’ajuda de l’Internostrum) és el següent:

La fractura lingüística del Magrib

Juan Goytisolo (El País, 24.09.2007; versió espanyola)

El recent procés d’Ahmed Benschemi, director dels setmanaris marroquins Nichan i Tel Quel, per la publicació en el primer d’una carta oberta al rei Mohàmmed VI ha fet córrer molta tinta i provocat polèmica, tant en el seu país com a fora. Sense entrar en la seua valoració del sistema constitucional marroquí, em limitaré a exposar algunes consideracions entorn de la llengua en la qual va ser
escrita: la darija, denominada condescendentement pels doctes i les forces «vives», àrab dialectal o col·loquial, per no dir «vulgar».

Una pregunta em ve immediatament als llavis: ¿pot ser «plebea», ni tan sols «grossera», una llengua parlada pel 99 % de la població magribina, tant al Marroc com a Algèria? Jo crec que no, i el meu coneixement des de fa dècades dels dos grans països nord-africans m’ha permés apreciar la seua constant creativitat el mateix en el camp de l’oralitat popular que en el de les seues manifestacions musicals, teatrals i artístiques. Tal com les llengües neollatines de la baixa edat mitjana —castellà, català, portugués, italià, francés, etcètera—, s’ha anat separant de la seua matriu, l’àrab clàssic, sense renunciar per això a les seues arrels, i afegint-hi elements d’altres idiomes —amazic, andalusí, francés, espanyol— en un continu exercici de mestissatge i mutació que, per a algú apassionat com jo amb el viatge de les paraules, és motiu diari d’estímul i admiració. Amb una aptitud d’assimilació que hauria de causar enveja, juga amb els diferents registres de la parla, crea girs i paraules, inventa refranys, acudits i contes accessibles a la quasi totalitat de la població. Jo en tinc una saborosa antologia, clar exponent d’un humor i d’una emotivitat incapaces d’expressar-se en l’àrab que només una minoria escriu i llig, però no parla.

Esta llengua popular —pejorativament titllada de vulgar— integra feliçment els diferents components d’unes identitats complexes, com ho són la marroquina i l’algeriana. Identitat alhora àrab i berber, i enriquida per les aportacions idiomàtiques dels antics colonitzadors. El desfasament entre la llengua culta i la parlada afecta tots els ordres de la vida social, política i cultural. ¿Com escriure en efecte una novel·la o obra teatral presumptament descriptiva de l’àmbit urbà o rural del Marroc o de l’Algèria d’avui en una llengua que ningú parla? Eixa dificultat explica per què mig segle després de la independència, gran nombre d’escriptors dels dos països s’expressen encara en francés i no en un idioma que no és el matern sinó el que s’aprén en les escoles. L’afany de lucre i visibilitat en el mercat editorial europeu no aclareix eixe fenomen. El marroquí i l’algerià parlats no són l’àrab oficial consagrat en les constitucions d’ambdós països. Conscient d’això, un gran escriptor com Kateb Yacine va passar en els últims anys de la seua vida del francés en què va compondre la seua bellíssima novel·la Nedjma al darija del seu país, indiferent a la malcarada desaprovació dels doctes i de la cúpula militar, política i financera instal·lada en el poder des de 1965.

El que va passar a Algèria en la dècada dels setanta i huitanta del passat segle amb la política d’arabització imposada per Boumedienne —política fundada en eixe mite de la Unió Àrab desmentit diàriament i objecte d’acudits cruels tant al Magrib com a Egipte—, mostra l’estrepitós fracàs d’esta temptativa, que no va «aconseguir educar» ni arabitzar la població que se seguix expressant en darija i cabila, però va baixar en canvi el nivell de coneixement de francés i va sembrar les llavors, a través dels professors reclutats al Pròxim Orient, del salafisme que desembocaria, després del colp militar contra la victòria electoral del FIS, en les atrocitats de la guerra civil dels anys noranta.

Els pobles del Magrib, insistixc, no es reconeixen en una llengua oficial de solemnitat balmada. La senten, al revés, com un fre o morrió a les seues aspiracions a una lliure expressió democràtica. Exclosa del saber literari i científic, el darija tampoc té accés al món polític, excepte en els mítings electorals a la caça de vots. Eixe divorç desemboca, com he sentit denunciar en alguns col·loquis sobre el tema, en l’automenyspreu i l’esquizofrènia. En un assaig publicat fa uns anys en la revista Transeuropéennes de Culture i del títol de la qual m’he apropiat per a encapçalar este, l’universitari tunisí Yadh Ben Achour resumia la situació en uns termes que mereixen la seua reproducció in extenso:

«En les assemblees parlamentàries, tribunes polítiques, i fins i tot, llevat d’excepcions, en les cerimònies oficials, el llenguatge es transforma en lectura, ja que ningú, en cap lloc, és capaç de parlar l’àrab clàssic. Això dóna al llenguatge polític l’aspecte paròdico i encartonat de la langue de bois. En este context, la llibertat d’expressió es veu profundament afectada. La substitució de la parla per la lectura es transforma en trava. Els nostres diputats, presentadors de televisió, caps, polítics, adopten un to engolat i retòric. Informacions radiofòniques o televisives, discursos de caps d’estat passen de costat d’una gran part de la població, sense fregar-la tot just. Els nostres polítics, en general, no parlen: lligen. El temor a parlar suscita i revela en ells la por de pensar.»

Pot durar indefinidament eixe estat de coses? Jo crec que no. Els joves amb qui parle no compartixen el menyspreu oficial o erudit per la seua llengua materna. Esta s’obri ja lentament pas, com l’amazic, en els mitjans informatius i, previsiblement, s’estendrà cada vegada més. Atés que la identitat magribina és múltiple i mutant —com ho són totes les identitats, diguen el que diguen les constitucions i textos oficials—, el darija i el berber comú a l’Atles i la Cabília arrelaran més prompte que tarde en el camp del saber i de la cultura, per dura que siga la resistència dels lletrats i dels poders fàctics. L’àrab clàssic romandrà, és clar, en l’àmbit religiós i en l’interestatal. Però la comunicació en marroquí i algerià abastarà el contingut dels diaris, de l’espai escènic, del cinema i de la creació literària. Posar en boca d’un personatge de marràqueix o tangerià la parla estereotipada de Pròxim Orient provoca i provocarà inevitablement l’efecte saludable del riure. I el riure ha marcat sempre la direcció cap a la qual s’encaminen els pobles ansiosos de llibertat i de progrés qualssevol que siguen els obstacles que s’interposen en el seu camí.

Els lingüistes de l’administració pública

Els companys i companyes lingüistes estan classificats de maneres bastant diverses en les distintes administracions públiques valencianes. Actualment fóra quasi tema per a una tesi recollir totes les classificacions (funcions, sous, condicions de treball, etc.) que es donen en l’administració local [veg. serveis lingüístics].

En canvi, no hauria de ser tan complex conéixer l’estat d’eixos professionals en la Generalitat valenciana, que és el que hem recollit en una fitxa: tmpl.

L’Eurocarta i les bandositats autonòmiques

En un món cada vegada més ben comunicat, en tots els aspectes, hi ha «espanyols» que mantenen uns tics atàvics de por a la lliure circulació (d’idees, llengües, polítiques: no de capitals, ça va de soi). Tal com diu Baztarrika (en la versió del diari El País, 14.09.2007), seria «completament incomprensible» que no hi haguera cap problema perquè el País Basc puga establir convenis de col·laboració amb governs de tot el món i, en canvi, no puguera fer-ho amb Navarra. Certament, així pretenen alguns polítics —a Madrid, al País Basc o al País Valencià— que siga el món: incomprensible, desconegut, perillós… I això és justament el contrari del que hauria de ser la política.

La notícia del diari Diario Vasco (13.09.2007; l’hem traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum) és la següent:

El Govern Basc proposa al navarrés la creació d’un òrgan per al foment de l’èuscar

El viceconseller de Política Lingüística, Patxi Baztarrika, ha anunciat que el departament farà arribar la iniciativa al govern foral «immediatament després» que es constituïxca l’Institut Navarrés del Basc

Bilbao | Vasco Press – 13.09.07

El Govern Basc aprofitarà el «canvi d’actitud» intuït amb el nou executiu navarrés per a proposar-li la creació d’un òrgan comú permanent per al foment de l’èuscar, basat en el «més absolut respecte institucional i a les respectives estructures juridicoadministratives».

Segons ha anunciat avui el viceconseller de Política Lingüística, Patxi Baztarrika, el departament farà arribar la iniciativa al govern foral «immediatament després» que es constituïxca l’Institut Navarrés del Basc. «Sense perdre ni un sol minut ens posarem en contacte amb els seus responsables», ha avançat.

Baztarrika ha valorat este matí a Bilbao l’informe lliurat al Consell d’Europa sobre grau de compliment de la Carta Europea de les Llengües Regionals (Eurocarta), abans de viatjar a Madrid per a reunir-se amb el Comité d’Experts del Consell d’Europa. «Acudim amb els deures fets», ha indicat.

En l’estudi basc, lliurat al Ministeri d’Administracions Públiques perquè siga inclòs en el text final, el govern autònom ha tingut en compte la Comunitat Autònoma Basca, Euskadi Nord, la Comunitat Foral de Navarra i l’administració central i els seus organismes.

Baztarrika ha destacat el «continu i progressiu» avanç que està experimentant la llengua basca a Euskadi ja que cada vegada són més els ciutadans que saben èuscar i cada vegada és major el seu ús. «L’èuscar està present cada vegada més en més àmbits i pràcticament el 100 % dels pares bascoparlants garantixen la transmissió generacional de l’èuscar», ha explicat.

Quant a la comunitat foral navarresa, el viceconseller considera «totalment necessària la col·laboració i coordinació» entre ambdós governs en matèria de promoció de l’èuscar. En aquest sentit, ha lamentat que fins al moment, a pesar dels «reiterats intents», no haja estat possible establir el «més mínim marc de col·laboració» a causa del fet que el Govern navarrés «ha posat un color i un ús polític a l’èuscar que en res l’afavorix i que per a res mereix, en lloc de partir de la consideració de la llengua patrimoni de tots».

«Esperem i desitgem que amb el nou govern recentment constituït siga possible establir eixos canals de col·laboració que no han resultat factibles amb l’anterior», ha dit.

Baztarrika ha advertit així mateix que el govern central «està lluny» de complir amb el que recull l’Eurocarta i d’assumir el realment «el caràcter plurilingüe de l’estat i promoure el coneixement i l’ús de les llengües cooficials».

Font de Mora Turón torna a traure la llengua

gpons-fonttrauenlallengua.jpg
Seguint amb la màxima que la realitat no et xafe un bon titular, el conseller Font de Mora fa titulars, però no millora la realitat. Certament, l’alegria és seua, no sabem si pel titular o, al capdavall, per la realitat, en què les dades no deixen de mostrar la minorització del valencià. El pesar és, doncs, nostre únicament. I l’esforç perquè la realitat supere les patètiques xifres amb què tant gaudix Font de Mora, és de tota la ciutadania valenciana que realment «trau» la llengua en la seua vida diària —a pesar que li la traguen més del que hauria de ser democràticament esperable des de les poltrones públiques.

Com que no ens hem aclarit massa entre les dades que diuen que ha dit Font de Mora (Conxa Gómez i Vicent Satorres) en Vilaweb, El País i Levante, hem refet els quadres, per poder vore-ho tot més clar.

Amb tot, cal dir que les dades periodístiques i les de les enquestes reals no ens quadren, ja que en el cas de la comparativa amb l’any 1993, les dades de les amistats, desconeguts, comerç i grans superfícies no corresponen als que parlen en valencià en 1993, sinó al que parlen les dos llengües indistintament.

Finalment, i abans de passar a les dades, no volem oblidar un últim comentari de «gran profunditat» humana i racional (podeu llegir-ho unint la conjunció al substantiu):

En este sentit, ha criticat que Catalunya «sembla que vol imposar» la llengua al pati del col·legi i ha afegit que «com jo em vaig quedar tan cremat quan en el franquisme no em deixaven parlar valencià al pati del col·legi, no vull ni pensar en mesures d’este tipus». Segons la seua opinió, «sense estes actuacions impositives» i «sense encotillar la vida d’una persona, es pot arribar als mateixos objectius, que al final, són de respecte i extensió de la llengua», ha acabat.

És a dir, que troba l’ocasió de «preocupar-se» per un fet que desconeix —li «sembla»— i que sabem que només respon a l’estratègia d’alimentar la fantasia pepera, tal com feia el no-do quan el franquisme, com ell també deu recordar. En canvi, no troba raons per a comentar les agressions als drets lingüístics documentades que s’esdevenen amb alguns policies municipals de València, amb alguns membres de la Guàrdia Civil a Ondara… Per exemple, quan un director general de l’administració del Consell no atén en valencià [dtl] —esta, potser no la sap, perquè no l’hem registrada com a denúncia, però el cas és que és real—: seria una imposició ¿o només hi ha imposició és depenent de la llengua i no dels drets dels ciutadans? Passem a les dades:

Enquesta de la ciutat de València 1993-2006 (1.111 persones, desembre 2006)

Dades totals de l’alumnat de València: Consell escolar municipal (informe d’escolarització 2005-2006 – PSOE València)

Elaboració: Boronat Cogollos, a partir dels mitjans esmentats i d’acord dades anteriors.
2006
Alumnat total 89.280
Alumnat en valencià 12.946
Percentatge 14,5
ESO 3.433
Percentatge (sobre l’alumnat en valencià) 26,5
Alumnat PV 719.419
Alumnat en valencià 169.853
Percentatge 23,5

Percentatges 1993 2006
entén 89,7 79,9
sap parlar 54,4 56,3
sap llegir 48,1 57,5
sap escriure 18 40,3
parla a casa 15 17,1
→ en espanyol 60,5 72,5
→ indistintament 6,1 10,4
amb amistats 13,4* 18,1
amb desconeguts 12,2* 21,2
al comerç 10,3* 21,2
a les grans superfícies 8,7* 19,3
a la faena 58,06** 64,1
Veu normal el valencià 30,4 42
* Indistintament. Suposem que les dades del 2006 responen també a eixa modalitat.
** Sempre en espanyol. Suposem que la dada del 2006 respon també a eixa modalitat.

Entre 15-24 anys
(València) any 2006
entén 88,5
sap parlar 75
sap llegir 86
sap escriure 75
País Valencià any 2005
entén 96,2
sap parlar 84
sap llegir 88
sap escriure 78

Nou servei lingüístic a Benissa

Informa la publicació Canfali – Marina Alta (13.09.2007) que hi ha un nou servei lingüístic a Benissa. Esperem que el nou servei tinga continuïtat, mitjans (i estabilitat laboral) i èxit.

Entra en funcionament la nova oficina de promoció de l’ús del valencià de Benissa

13.09.2007

El regidor de Normalització Lingüística, Xavi Tro, ha anunciat la posada en funcionament d’una oficina de promoció de l’ús del valencià. Este nou servei està ubicat al Centre Cultural i atén els ciutadans de dilluns a divendres, en horari de 9 a 14 hores. Es tracta d’un dels compromisos adquirits pel CIBE-BLOC arran d’acceptar l’oferiment de l’alcalde, Juan Bautista Roselló, de gestionar esta àrea de la gestió municipal. Una Regidoria, per cert, creada en l’anterior legislatura però que no havia tingut cap operativitat fins ara. Un inici dur perquè, de fet, no hi ha consignació pressupostària. La creació d’esta nova oficina és el primer pas a fi d’aconseguir subvencions i ajudes per dur endavant la tasca encomanada.

Este nou servei naix amb la intenció de fomentar la llengua valenciana tant a nivell intern, amb la redacció dels documents oficials en valencià, com extern, ja que està a l’abast de tots els ciutadans que ho necessiten. De fet, entre les seues funcions està ajudar en la correcció i traducció de textos, donar informació sobre els cursos de valencià i sobre les convocatòries de la Junta Qualificadora de Coneixements del Valencià i assessorar en tot allò relacionat amb material bibliogràfic especialitzat i dels recursos lingüístics disponibles en Internet.

Requisit lingüístic al Regne Unit de la Gran Bretanya

El coneixement lingüístic és una de les capacitacions que hauria de tindre qualsevol persona, al costat d’altres capacitats valorables, en les diverses ocupacions que podem arribar a exercir. Per exemple, no estaria fora de lloc que per a ocupar càrrecs de representació política s’exigira un determinat nivell de capacitació lingüística en diversos idiomes —d’acord amb els llocs on s’exercira la funció—. Naturalment, això permetria ampliar la base de coneixement i de consens per a considerar les llengües un valor social i no un entrebanc amb el qual poden jugar segons l’interés polític conjuntural.

Per exemple, en relació ara amb les migracions, la notícia d’agència que publicava el diari El País (10.09.2007: traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum) és la següent:

Londres exigirà als immigrants qualificats un examen d’anglés

Reuters – Londres – 10.09.2007

El govern britànic endurirà les normes d’entrada de milers d’immigrants que busquen una ocupació en el Regne Unit. Tots els treballadors qualificats, des de lampistes fins a mecànics, de fora de la Unió Europea haurien de passar un examen d’anglés, segons va informar ahir Downing Street. Este nou requisit podria bloquejar l’arribada al país de més de 35.000 persones.

Esta prova d’idioma era només necessària fins a ara per als treballadors altament qualificats (graduats), però el primer ministre, Gordon Brown, té previst anunciar avui formalment que planeja estendre-la als treballadors qualificats. Per a l’oposició conservadora, la iniciativa no tindrà un gran efecte en els nivells d’immigració, mentres que directius de diverses empreses van expressar el seu temor que la nova regulació perjudique l’economia.

Les regles britàniques d’immigració establixen tres categories de treballadors: altament qualificats, qualificats i no qualificats. Només les persones que estiguen en les dos primeres categories poden sol·licitar el permís de residència permanent. Prop de 96.000 treballadors van entrar en el Regne Unit l’any passat sota la categoria de qualificats, i al voltant de 35.000 haurien suspés l’examen d’anglés, segons va dir el Govern a The Sunday Telegraph.

La ministra de l’Interior, Jacqui Smith, va explicar al periòdic: «Els qui vénen a treballar i establir-se en el nostre país són benvinguts, però han d’entendre les nostres tradicions i sentir que formen part de la nostra cultura nacional». «És necessari que s’integren, aprenguen anglés i l’usen», va afegir.

Els futbolistes, exempts

Hi haurà excepcions. Per exemple, els jugadors de futbol que fitxen per clubs de primera divisió no haurien de passar l’examen. El primer ministre també planteja la possibilitat de demanar als treballadors no qualificats que passen un examen d’anglés, encara que no hi ha cap decisió en ferma encara.

Al director general de les cambres de comerç del Regne Unit, David Frost, li preocupen les noves regles. «En els últims anys, l’arribada de treballadors immigrants al Regne Unit ha assegurat el creixement de la nostra economia; molts tenen una ètica del treball i un nivell professional que, simplement, molts joves britànics no tenen», va dir Frost.

«Clar que parlar l’idioma és important, però em preocupa pensar que això significa que treballadors que volen vindre i contribuir al nostre creixement no poden fer-ho perquè no passen eixe examen i se’n van amb el seu talent a un altre país», va afegir.

Per la seua banda, Damian Green, portaveu del Partit Conservador encarregat de temes d’immigració, va explicar que «la mesura tindrà un efecte molt limitat». Els torys són partidaris d’establir un límit anual d’entrada d’immigrants.

Nova pressió de Francisco Camps contra la reemissió valenciana de TV3

Continua la pressió de la Generalitat valenciana de Francisco Camps Ortiz contra la reemissió de la tv3 al País Valencià i, en general, contra la producció audiovisual en valencià. Si més no, encara estem esperant els productes audiovisuals en valencià que s’emeten només en espanyol per Canal 9, mentres que la versió en valencià només és accessible a través de tv3. I això per no parlar del doblatge, dels subtítols i de les emissions per tdt que Canal 9 no fa en valencià. Això, pretenen tancar un mitjà d’informació i de difusió en valencià que, per simple comparació, deixa molt en evidència la qualitat periodística, cultural i lingüística de la gestió del govern Camps.

La notícia del diari El País (11.09.2007; l’hem traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum) és la següent:

El Consell ordena el cessament de TV3 després de desestimar el recurs d’ACPV

el país – València – 11.09.2007

La Generalitat ha desestimat el recurs interposat per Acció Cultural del País Valencià (acpv) contra l’ordre del cessament d’emissions analògiques de tv3 en el territori valencià i contra la sanció de 300.000 euros a l’associació que gestiona els repetidors de la televisió catalana. L’ordre s’ha de fer efectiva en 20 dies.

En un comunicat, ACPV va destacar ahir la «gravetat de la sanció i el perill, ara sí, de cessament d’emissions després de 20 anys de normalitat». Insistix que la «via de solució més factible i raonable a la situació creada pel pp valencià és la de l’acord entre la Generalitat Valenciana, la Generalitat de Catalunya i el Ministeri d’Indústria espanyol, que garantixca la reciprocitat dels diferents canals autonòmics que emeten en llengua catalana». Per tant, acusa al Consell valencià d’«escassa voluntat de diàleg» i, mentre «diu apostar per un acord, sanciona amb contundència una de les parts implicades».

Dos funcionaris autonòmics van transmetre als serveis jurídics d’acpv la decisió de la Secretaria Autonòmica de Comunicació.