La llengua parlamentària en valencià

Un dels àmbits on l’ús de la llengua alterna tots els registres possibles, és en el llenguatge que es fa servir en les intervencions parlamentàries. A més d’eixa derivada inevitable en de la llengua, els registres i els llenguatges d’especialitat en l’expressió del discurs polític, hi ha peculiaritats de l’activitat jurídica i parlamentària que Roser Serra i Margarida Sanjaume estan treballant per a un pròxim diccionari de l’activitat parlamentària. Segons informa el bloc de la Revista de Llengua i Dret (19.12.2019):

El passat 8 de novembre es va signar al Parlament un conveni per elaborar un diccionari terminològic de l’activitat parlamentària. Hi treballaran experts de les institucions signatàries, Govern i Parlament, assessorats pel Consorci Termcat, i en resultarà una obra de consulta dels quatre-cents termes més freqüents de l’àmbit parlamentari, amb les formes equivalents en aranès, castellà, francès i anglès. Es presentarà el 2020 com a eina per potenciar l’ús correcte del llenguatge especialitzat de l’entorn parlamentari.

[…]

L’objectiu d’aquest diccionari, que s’editarà en paper i en línia, és el de contribuir a divulgar el treball parlamentari, d’una banda, i afavorir l’ús correcte del llenguatge especialitzat de l’entorn parlamentari, de l’altra. És a dir que ha de servir per resoldre els dubtes del públic en general i perquè els agents que intervenen en aquesta activitat parlamentària tinguin un coneixement més precís dels termes que utilitzen. Per tant, el diccionari s’adreçarà a un públic expert, com els professionals de l’àmbit parlamentari o del món acadèmic, i també al gran públic per acostar el Parlament a tots els ciutadans.

Les Corts Valencianes, que podríem dir que són, seguint les autores del diccionari, «el quilòmetre zero de la paraula», acaben de crear un departament lingüístic dins del Servei de Publicacions i Assessorament Lingüístic arran d’una reorganització que augura canviar-ho tot per a que res no canvie (veg. Acord de la Mesa de les Corts Valencianes número 275/X, de 29 d’octubre; BOCV 40, 20.11.2019).

A pesar del rumb atzarós que seguix la institució parlamentària valenciana, moguda per la inèrcia i la improvisació (amb més farramalla i paternalisme que projecte raonat), esperem que la institució trobe moments i predisposició orgànica per a revisar, consolidar i posar en pràctica els coneiximents acumulats durant estos primers anys d’experiència democràtica.

Són uns quants anys ja, però també un bon cabal de coneiximents en perill de malvar-se pels atzars de la desídia política en l’àmbit del primer poder democràtic, el legislatiu.

Una pinzellada sobre l’ús del valencià

El bloc de la Revista de Llengua i Dret és un espai que els permet oferir pinzellades àgils i acostades a l’activitat quotidiana, com ara l’article de Ferran Bargues Estellés «L’ús del valencià en l’Administració de la Generalitat Valenciana» (RLD, 23.03.2017). L’autor es centra en dos aspectes:

El primer és el que fa referència a la necessitat de traduir les comunicacions o els documents quan hagen de produir efecte fora de la Comunitat Valenciana. […]

El segon aspecte que ha encetat titulars en la premsa valenciana és el que fa referència a les intervencions públiques de les autoritats i els càrrecs de l’Administració de la Generalitat que quan ho «facen per raó del càrrec ho faran en valencià» (article 27).

Dos qüestions que pareix que ja haurien d’estar més que resoltes fa anys, almenys en un estat democràtic plurilingüe modern. Lamentablement, encara són objecte de disquisicions i reflexions més o menys agosarades i, massa sovint, més atentes a formalismes oportunistes que a resoldre la gestió lingüística de manera lògica, eficient i justa.

Rèplica de Martí i Castell a Josep-Àngel Mas Castells

L’últim número de la Revista de Llengua i Dret publica una rèplica de Joan Martí i Castell a Josep-Àngel Mas Castells, l’autor d’un article sobre la traducció al català de València de la Constitució de la Unió Europea en la mateixa revista. Mas Castells va comentar que Martí i Castell, en el seu article «Demagogia y vergüenza lingüísticas» (La Vanguardia, 22.01.2005), confonia «la variació estilística amb la geogràfica, el geolecte amb el registre». En la seua rèplica, Martí i Castell intenta aclarir, entre altres coses, que no té cap confusió en eixe àmbit. En eixe àmbit…:

Em ratifico en la convicció que amb la versió que es va fer del Tractat hom pugui titllar la llengua catalana de patuès, en el sentit literal de ‘parlar dialectal, especialment el privat de cultura literària’. M’hi ratifico i afegeixo que diversos coŀlegues meus d’aquí i d’Europa em digueren que aquesta és la impressió que els va fer el document en valencià.

En canvi, un «coŀlega» com Ovidi Carbonell Cortés —professor de traducció a la Universitat de Salamanca— indicava en «(Re)producció, traducció i manipulació. Qüestions d’identitat i localització en un context valencià» [pdf]:

El cas més notori d’utilització de la traducció com a instrument d’homogeneïtzació lingüística és potser la traducció valenciana de la Constitució Europea, assumida com a pròpia també per la Generalitat de Catalunya —i testimoni, doncs, de la unitat de la llengua en el registre formal i en el camp jurídic. En aquest cas tenim una familiarització absoluta: el text es converteix en un objecte propi, en part d’un únic sistema cultural i lingüístic, si bé políticament disgregat.

L’article de rèplica de Martí i Castell, a pesar que diu que pretén «denunciar la demagògia vergonyosa» que es desprenia del fet que la versió «valenciana» de la constitució europea fóra repartida al País Valencià només en espanyol —i podeu valorar si als valencians cal que ens peguen els calbots a parells: els dirigents polítics d’ací i els acadèmics d’allà—, acaba amb una frase molt expressiva:

Malgrat la lliçó del Mestre [Pompeu Fabra], d’aleshores ençà hem obert molt la mà…