diacrític

  1. L’adjectiu diacrític -ca significa ‘que servix per a per a distingir’. També s’ha generat, en el camp de la lingüística, un substantiu masculí, diacrític per a designar un signe gràfic que dóna un valor diferent a un signe (veg. Wikipedia: 25.05.2017). Són diacrítics el punt volat, la marca que modifica la ce i la convertix en ce trencada, la titla que modifica lletres en castellà o portuguès, etc.
  2. Quant als accents diacrítics en català, vegeu la fitxa accentuació.

el Baver

  1. Segons el corpus toponímic de l’avl (consulta: 24.05.2017), es tracta d’un llogaret del terme d’Alacant (amb una platja que té el mateix nom):

    el Baver (Alacant)
    Platja del Baver (Alacant)

  2. Coromines (onomast) dóna entrada a el Baber o Babel, amb article en les dues formes. L’etimologia d’aquest nom de lloc es remunta a la forma àrab del nom de la ciutat de Babilònia, que degué formar una gentilici nisba babilûni, que formà un derivat regressiu en àrab vulgar *babilûn(i), amb –ûn, com a forma del plural, deprés >Bäbil>bíbil>Bâbil o Babíl. D’ací pot venir Al-Babel o el Babel, «el nom de la platja alacantina; la variant Baber, per l’equivalència morisca r = l».
  3. La forma El Babel és una castellanització, segons l’Eciclopèdia Catalana; el dcvb dóna entrada a la forma Babel sense esmentar la forma Baver. El Petit Curial en l’entrada Alacant utilitza el Baver. Josep Martines, de la Universitat d’Alacant, diu que els estudis que han fet indiquen que la forma viva és el Baver, i així, és la que hem adoptat en el DOGV (25.03.1998).

accentuació

    1. L’accentuació de les majúscules en castellà (veg. Solà, Ortotipografia, pàg. 135); L’Ortografia (1974) de la rae prescrivia clarament l’accentuació de les majúscules en els paràgrafs 6.15 i 41 bis. D’altra banda, en francés les majúscules porten tots els signes (accents, ce trencada…), segons la norma del l’Office de la Langue Française (2002).
    2. En castellà, l’Ortografia (1974) de la rae, en el § 39, exposava:

      Los tiempos de verbo que llevan acento ortográfico lo conservan aun cuando acrecienten su terminación tomando un enclítico; v. gr.: pidióme, conmovíla, rogóles, convenciólos, andaráse», dése,…

      Aquest precepte no l’esmenten ni el seco ni el map. L’ortografia de 1999 (?) diu que els mots anteriors s’accentuen d’acord amb les normes generals: pidiome, deme / dámelo, mírame. Veg. un document tret d’internet de la rae.Això és confirmat posteriorment en l’Ortografia de la lengua española (2010) de la rae (3.4.5.1.3):

      Las formas verbales con pronombres enclíticos se someten a las reglas de accentuación, de modo que llevarán tilde o no según corresponda a la palabra resultante, con independencia de cómo se acentúe gráficamente la forma verbal sin los pronombres.

    3. Ni en castellà ni en català s’accentua la conjunció o entre xifres: «10 ó 25»*. Açò era un costum fonamentat en la possible confusió per qüestions tipogràfiques —en alguna època— de la conjunció amb el zero. Per tant: «10 o 25».
    4. L’ús de l’accent diacrític:
      Hi ha un petit nombre paraules homòfones que es distingixen per l’absència o presència d’un accent que les distingix. La llista que dóna l’ortografia de l’avl (consulta: 23.05.2017) és la següent (28 casos):

Ús de l’accent diacrític (segons l’avl)

Paraules amb accent diacrític Paraules sense accent diacrític
(adverbi): Ho ha fet molt . be (nom, ‘ovella, corder’ [bÉ]; nom, ‘lletra’ [bé]): Portar al be. S’escriu amb be de bou.
bóta, bótes (nom, ‘recipient per a vi’): Hem d’omplir la bóta. bota, botes (nom, ‘calcer alt’ [bóta]; formes del verb botar [bóta]): Hui plou; posa’t les botes. No botes damunt del llit.
déu, déus (nom, ‘divinitat’): Els grecs tenien molts déus. deu, deus (numeral [dÉw]; nom, ‘font’ [déw]; formes del verb deure [déw]): Vine a casa a les deu del matí. Era la deu de la seua inspiració. Em deu diners.
dóna, dónes (formes del verb donar): Dóna-li el llibre. dona, dones (nom, ‘persona de sexe femení’ [dÓna]): És una dona molt intel·ligent.
és (forma del verb ser): El meu germà és metge. es (pronom [es]): Estes coses es fan de seguida.
féu (forma del pretèrit perfet del verb fer): Ell féu estudis de medicina, però no acabà la carrera. feu (forma de present d’indicatiu i d’imperatiu del verb fer [féw]; nom, ‘domini’ [féw]): Feu el que vos he dit. Aquella ciutat era un feu dels radicals.
fóra (forma del verb ser): Si fóra tu, no aniria a la cita. fora (adverbi [fÓRa]): T’està esperant fora.
(nom, ‘extremitat del braç’): Agarra’l ben fort de la , i no el soltes. ma (possessiu [ma]): Ma mare ja es troba millor.
més (adverbi o adjectiu quantitatiu): No en vull més. Demà collirem més taronges. mes (nom, ‘part de l’any’ [més]; conjunció [mes]): En el mes d’agost anirem al poble. Digué que vindria, mes no crec que ho faça.
mòlt, mòlta, mòlts, mòltes (formes del verb moldre): He mòlt tot el café. molt, molta, molts, moltes (quantitatiu [mólt]): Tinc molt de fred.
món (nom, ‘univers’): Ha creat un món fantàstic. mon (possessiu) [mon]: Mon pare és fuster.
móra, móres (nom, ‘fruita’): Demà anirem a buscar móres. mora, mores (nom, ‘àrab’ [mÓRa]): En el poble hi havia unes quantes famílies mores.
nét, néta, néts, nétes (nom, ‘fill del fill’): El seu nét s’ha fet molt gran. net, neta, nets, netes (adjectiu ‘que no té brutícia’ [nét]): El meu fill és molt net.
nós (plural majestàtic): Nós, el rei d’Aragó. nos (pronom [nos]): Redacteu-nos una carta per al director.
ós, óssa, óssos, ósses (nom, ‘animal’): Han fet un reportatge sobre els óssos negres. os, ossos (nom, ‘peça de l’esquelet’ [Ós]); ossa, osses (nom, ‘conjunt d’ossos’ [Ósa]): Em fan mal els ossos de tot el cos. Té una ossa ben formada.
pèl, pèls (nom, ‘filament que creix en la pell’): Un animal de pèl blanc. pel, pels (contracció [pel]): Passarem pel pont.
què (pronom interrogatiu [ké]; relatiu precedit de preposició [ké]): Què vols? La casa de què et vaig parlar està en venda. que (relatiu sense preposició [ke]; conjunció [ke]): El xiquet que passa pel carrer és amic meu. No vull que tornes a fer això.
rés (nom, ‘acció de resar’): El rés del parenostre. res (pronom [rés]): No vull que li digues res d’això que hem comentat.
(forma del verb saber): No ho . se (pronom [se]): No se sap res.
sí, sís (afirmació): que en vull un tros. La moció es va aprovar per trenta-quatre sís enfront de sis nos. si, sis (condicional [si]; nom, ‘part anterior del pit’ [sí]; nom, ‘nota musical’ [sí]; pronom reflexiu [sí]; numeral [sís]): Si vols que vaja, dis-m’ho. Es refugià en el si de la muntanya. Porta els diners al si. Una obra en si menor. Ell sempre parla de si mateix. Té sis germans.
sóc (del verb ser): Jo sóc filòloga. soc (nom, ‘tros de soca’ [sÓk]; nom, ‘calcer’ [sÓk]; nom, ‘mercat dels països àrabs’ [sÓk]): Este soc és de fusta de llimera. S’han posat de moda els socs. Va comprar la gel·laba en un soc.
sòl, sòls (nom, ‘pis, terra’): Ha comprat una parcel·la en un sòl molt rocós. sol, sols (nom, ‘astre’ [sÓl]; nom, ‘nota musical’ [sÓl]; adjectiu ‘sense companyia’ [sÓl]): Ja ha eixit el sol. La partitura està en clau de sol. Està sol.
són (forma del verb ser): Aquells que ens han saludat són amics meus. son (possessiu [son]; nom, ‘acte de dormir’ [sÓn]; nom, ‘ganes de dormir’ [sÓn]): Son pare és músic. Té un son molt profund. Tinc molta son.
(forma del verb tindre): una empresa molt important. te (pronom [te]; planta [té]; lletra [té]): La pel·lícula, no te la vaig contar tota. Els anglesos tenen costum de prendre te. En esta paraula falta una te.
tòs (nom, ‘occípit’): Va caure de tòs. tos (nom, ‘expectoració’ [tós]): Tenia una tos molt lletja.
ús (nom, ‘acció d’usar una cosa’): Fes ús del teu dret preferent. us (pronom [us]): Ara us portarem dos caixes de taronges.
véns, vénen (formes del verb vindre): M’han dit que vénen hui mateix. vens, venen (formes del verb vendre [véns], [vénen]): Les botigues no venen massa.
vós (pronom personal fort): Beneïda sou vós entre totes les dones. vos (pronom personal feble [vos]): Emporteu-vos les revistes.

Observació: Les paraules compostes formades amb alguna paraula escrita amb accent diacrític mantenen també este accent: adéu, rodamón, besnét, repèl; subsòl, etc.
A l’hora de marcar una paraula amb accent diacrític, se seguixen generalment els criteris següents:
a) En una parella de paraules homògrafes en què una és tònica i l’altra àtona, es marca amb accent diacrític la paraula tònica: mà / ma, món / mon, sé / se, té / te, vós / vos, etc.
b) Si les dos paraules són tòniques, però hi ha diferències de timbre, se sol marcar amb accent diacrític la paraula amb vocal tancada: bé / be, dóna / dona, fóra / fora, móra / mora, ós / os, sóc / soc, etc.; encara que a vegades du accent diacrític la paraula amb la vocal oberta: tòs (‘occípit’) / tos (‘expectoració’).

    1. La nova ortografia de l’IEC (consulta: 23.05.2017) ha reduït el nombre de paraules afectades (n’indiquen 15), tal com reproduïm en la llista següent (basada en la de l’IEC):

Ús de l’accent diacrític (segons l’iec) 

Paraules amb accent diacrític 

Paraules sense accent diacrític

be

Nom masculí (pl. béns), ‘allò que procura un avantatge, una satisfacció’: Ho faig pel teu . Béns immobles. Nom masculí (pl. bens), ‘anyell’: Esquila el be. Un ramat de bens.
Adverbi, conjunció i interjecció: Ho ha fet molt . han dit que hi era. , ! Nom femení (pl. bes), ‘nom de la lletra b’: S’escriu amb be de bou. Confon les bes i les pes.

déu

deu

Nom masculí (pl. déus), ‘divinitat, ésser suprem’: Creure en Déu. Els déus grecs. Nom femení (pl. deus), ‘font’: Una deu termal. S’eixuguen les deus.
Numeral cardinal, nom masculí (pl. deus) i femení plural: Cinc i cinc fan deu. He tret un deu en física. Han sortit dos deus seguits. Les deu del matí.
Formes de la tercera i segona persona del singular del pres. d’ind., i segona del singular de l’imp. del verb deure: Em deu diners. Em deus cent euros.
  Forma de la segona persona del plural del pres. d’ind. i de subj., i segona del plural de l’imp. del verb dar: No us deu pressa.

és

es

Forma de la tercera persona del singular del pres. d’ind. del verb ser (o ésser): El meu pare és metge. Pronom feble: Això es fa de seguida.
Article salat: Tanca es cavall.
  Plural de e, nom femení, ‘nom de la lletra e’: Fa unes es molt elegants.

ma

Nom femení (pl. mans), ‘terminació del braç’: Dona’m la . Té les mans fredes. Possessiu àton (pl. mes): Ma mare.
Nom femení (invariable), ‘aigua’ (en llenguatge infantil): ¿Vols ma?

més

mes

Adverbi, quantitatiu i nom masculí: En vull més. Tinc més anys que tu. Les sumes s’indiquen amb un més entre les xifres. Nom masculí (pl. mesos), ‘part de l’any’:El mes de gener. Els mesos d’hivern.
  Participi del verb metre: L’han mes en llibertat.
Conjunció adversativa: Va dir que ho faria, mes no ho farà.
  Plural del possessiu àton ma: Mes ties.

món

mon

Nom masculí (pl. mons), ‘conjunt de totes les coses creades; la Terra’: La fi del món. Ha fet la volta al món. Crea mons imaginaris. Possessiu àton (pl. mos): Mon pare.
Nom masculí i adjectiu (pl. mons) ‘llengua de la família monkhmer’, ‘relatiu o pertanyent a la llengua mon’: El mon és una llengua parlada a Birmània. No crec que hi haja molts dialectes mons.

pèl

pel

Nom masculí (pl. pèls), ‘filament que creix a la pell’, ‘plantes Nardus stricta, Vulpia myuros, Hordeum murinum, Bromus sterilis, Poa sp.’: Un pèl de la barba. No té pèls a la llengua. Tinc un prat de pèl caní esplèndid. Contracció (pl. pels) de per i el: Passa pel pont. Van pels carrers.

què

que

Relatiu (precedit de preposició), interrogatiu i exclamatiu: El martell amb què han picat. Què dius? Observa què passa. Què has dit! Relatiu, conjunció i quantitatiu: El vestit que portes. Em sembla que plou. Diu el que li convé. Que bonic! Que gent!
Nom masculí (pl. quès), ‘quid d’una qüestió, naturalesa d’una cosa’: Ja em diràs el què. Vull conèixer tots els quès d’aquest assumpte.  

se

Forma de la tercera persona del singular del pres. d’ind. del verb saber: No ho . Pronom feble: No se sap res.

si

Adverbi afirmatiu: , és cert. Diuen que . que vindrà. Pronom reflexiu o recíproc: Parla de si mateix.
Conjunció: No vindré si plou. Si que triga!
  Nom masculí (pl. sís), ‘afirmació’: Va respondre amb un sec. S’aprova la proposta per quaranta sís contra sis nos.
  Nom masculí (pl. sis), ‘nota musical’: Un quintet en si menor. Dos sis bemolls.
Nom masculí (pl. sins), ‘interior’: Duia un infant dins el si. Els sins nasals.

sòl

sol

Nom masculí (pl. sòls), ‘superfície del terreny’: Un sòl fèrtil. Aquesta planta es fa en sòls sorrencs. Nom masculí (pl. sols), ‘astre; nota musical; unitat monetària del Perú; sou; sistema col·loïdal consistent en la dispersió d’un sòlid en un líquid’: La llum del sol. Clau de sol. La Via Làctia conté bilions de sols.
  Adjectiu (pl. sols): Es troba molt sol. Us deixem sols.
  Formes de la tercera i segona persona del singular del pres. d’ind., i segona del singular de l’imp. del verb soler: Hi sol anar acompanyat. Sols venir per aquí?
 

sols

Adverbi: Tan sols m’ha dit que no ve.

són

son

Forma de la tercera persona del plural del pres. d’ind. del verb ser (o ésser): Tots són amics meus. Nom masculí (pl. sons), ‘acte de dormir’: Té un son tranquil.
  Nom femení (pl. sons), ‘ganes de dormir’: Tinc molta son.
  Possessiu àton (pl. sos): Son pare.
  Forma de la primera persona del singular del pres. d’ind. (bal.) del verb sonar: Jo son molt bé es violí.
Grafia moderna de ço d’en, emprada en toponímia balear: Viuen a son Cervera. Hi ha cases en venda prop de son Armadans.

te

Forma de la tercera persona del singular del pres. d’ind. i segona del singular de l’imp. del verb tenir: molta sort. , el llibre que em vas deixar. Pronom feble: No te la portaré.
  Nom masculí (pl. tes), ‘arbust; infusió de les fulles d’aquest arbust’: Una tassa de te. Uns tes molt aromàtics.
  Nom femení (pl. tes), ‘nom de la lletra t’: En aquest mot falta una te. Dues tes seguides.

ús

us

Nom masculí (pl. usos), ‘acció d’usar’: Fes ús del teu dret. Els usos i costums de la comarca. Pronom feble: Us estimo molt.
Forma de la primera persona del singular del pres. d’ind. (bal., alg.) del verb usar: Només ús aquesta eina.
  Plural de u, nom femení, ‘nom de la lletra u’: La Laia fa unes enes que semblen us.

vós

vos

Pronom fort: Parlen de vós. Pronom feble: Vestiu-vos. Déu vos guard!

article + nom de país

En un altre apunt, «article + topònim», hem tractat la qüestió dels criteris sobre l’escriptura de l’article que precedix topònims que tenen forma en català o en altres llengües.
En este apunt ens centrem en una qüestió més concreta, com és l’ús de l’article en el cas dels noms dels països. Sobre això, l’Institut d’Estudis Catalans (26.11.2010) proposa la distinció següent:

Noms de països que hem d’escriure sempre amb article inicial (en són 7):

  • les Bahames
  • les Comores
  • el Iemen
  • l’Iraq
  • el Marroc
  • El Salvador
  • el Sudan

Noms de països que el duen per tradició però amb un ús fluctuant (i no cal incloure’l en taules i llistes) (en són 50):

(l’) Afganistan (les) Maldives
(l’) Aràbia Saudí (la) Micronèsia
(l’) Argentina (el) Nepal
(l’) Azerbaidjan (el) Níger
(les) Barbados (els) Països Baixos
(el) Brasil (el) Pakistan
(el) Camerun (el) Panamà
(el) Canadà (el) Paraguai
(el) Congo (el) Perú
(la) Costa d’Ivori (el) Regne Unit
(els) Emirats Àrabs Units (la) República Centreafricana
(l’) Equador (la) República Democràtica del Congo
(els) Estats Units (la) República Dominicana
(les) Fiji (la) Santa Seu
(les) Filipines (el) Senegal
(el) Gabon (les) Seychelles
(les) Illes Marshall (el) Sudan del Sud
(les) Illes Salomó (el) Surinam
(l’) Índia (el) Tadjikistan
(l’) Iran (el) Turkmenistan
(el) Japó (el) Txad
(el) Kazakhstan (l’) Uruguai
(el) Kirguizstan (l’) Uzbekistan
(les) Kiribati (el) Vietnam
(el) Líban (la) Xina

En castellà, la Fundéu (consulta: 28.04.2017) dóna la indicació següent:

Es correcto y recomendable emplear el artículo en los nombres de ciertos países.

En lo que respecta a la obligatoriedad, el artículo es necesario en todos los países si van con un determinante («la Bélgica que recuerdo») o cuando se refiere a unas islas (las Comoras).

En el resto de los casos, se da cierta variación en el uso, con tendencia a la supresión en Japón, Togo, Guinea, Afganistán… y al mantenimiento en Perú, Senegal, India, Líbano, Ecuador, Canadá, Reino Unido… Otros casos como Argentina, Estados Unidos o China vacilan mucho.

intèrfon

Segons el Cercaterm (consulta: 18.05.2017):

intercomunicador
ca intercomunicador, n m
ca intèrfon, n m sin. compl.
es intercomunicador
es interfono
fr interphone
en intercom
de Sprechanlage
<Hoteleria i turisme > Allotjament>
Aparell que permet la comunicació oral entre dos o més llocs d’un mateix edifici, mitjà de transport, etc., mitjançant un o més aparells anàlegs, enllaçats amb cables

En realitat este aparell pot rebre moltes altres denominacions, d’acord amb diferents característiques de cada aparell (veg. Instal·lacions d’intercomunicació de Lluc Navarro; [pdf]), com ara porter electrònic, porter automàtic, videoporter, terminal d’habitage, videotelèfon o, fins i tot, simplement (i més ambiguament) telèfon.
Per descomptat, també hi ha una pluralitat de denominacions en castellà. Per exemple, segons la Wikipedia (consulta: 18.05.2017):

portero electrónico, portero eléctrico, electroportero, portero automático, citófono, telefonillo, fonoporta o interfón

de per si

  1. Locució adverbial que significa ‘per la seva pròpia naturalesa’ o ‘per ell(a) mateix(a)’. No apareix encara en els diccionaris habituals.
    La podem trobar ja en el Llibre de Antiquitats de la seu de València, segons podem llegir en l’estudi de Joaquim Martí Mestre (consulta: 17.05.2017):

    3.11.3.10. Contactes preposicionals
    […] I de + per, sempre seguit del pronom personal si, i precedit dels indefinits cada o cascú:
    «tots los convents (…) havien de venir a dir responsos, cada convent de per si» (207,7) […]

    És acceptada per l’ésAdir (consulta: 17.05.2017). La fitxa 6921/1 de l’Optimot (consulta: 17.05.2017) l’admet implícitament:

    La forma si apareix també en combinació amb determinats verbs com tornar en siestar fora de si, i amb certes locucions preposicionals, com de per si.

    Segons indica Xavier Pàmies (consulta: 17.05.2017), l’utilitza Coromines en el DECat (II, 339b48; s. v. burell):

    Això de més a més requeriria uns altres supòsits, en sèrie, cada un dels quals de per si seria ja ben forçat.

    També la recull el Diccionari descriptiu de la llengua catalana de l’IEC (consulta: 17.05.2017):

    de per si loc. adv. 1. [LOC] A part l’un de l’altre. […] aquets fins inmediats no poden ser cada un de per si ni tots plegats una justificació […]. [Xammar (1916): A, p. 7]i[…] mare y filla de per sí, varen fer igual observació en els ulls d’aquell home […]. [Oller (1906): N, p. 30]i.  2. [LOC] De si1 (loc.).  ~ mateix, ~ mateixa. […] debiliten més encara el que ja és feble de per si […]. [Melià (1967): A, p. 31]iEls sòls derivats de les llicorelles, de per si pobres en calci, solen ésser poc profunds, lleugers i de fertilitat molt relativa […]. [Llensa (1955): 58, p. 20]i[…] feien molt incomprensible el seu messianisme, ja estrany de per si mateix. [Olivar (1986): 24, p. 60]i[…] lo pecat directe contra Déu, com la blasfemia, es pecat mortal més grave de per sí que lo pecat directe contra l’ home, com es lo robo. [Viada (1885) [T]: 23, p. 24]iEls blats precoços italians de què havem parlat, tenen de per si resistència a l’atac […]. [Bardia (1936): 63, p. 72]i.  3. [LOC] Per si1 (loc.).  ~ mateix, ~ mateixa, ~ mateixes. Gairebé podem dir que la tirona viu de per si i per al seu amo, proporcionant-li en poc temps bona carn i molts i bons ous. [Andorra (1933): 46, niv. 2, p. 11]iDe per si mateixa, la terra produeix primer un bri, després una espiga, després blat granat a l’espiga. [Renau (1981): 24, p. 45]iLes roques volcàniques no solen donar de per si relleus específics […]. [Gallemí (1981): 55, p. 16]iEl cas era però que la màquina s’ho cobrava molt car i si bé no s’equivocava mai a treure tants per cents i sumar milions, ella, de per si, ja valia milions […]. [Villalonga (1970): N, p. 118]i.  4. [LOC] Per si5 (loc.). Si l’espai no fos quelcom de per si —forma apriorística o qualitat objectiva, no ho discutirem ara— com ens hi podríem orientar? [Tusquets (1928): 14, p. 100]i.

  2. En castellà, de por sí, apareix recollida en el dpd (consulta: 17.05.2017):

    3.4. de por sí. La locución adverbial de por sí, que significa ‘por su propia naturaleza’, también debe variar según la persona gramatical a la que se refiera: «Ella es estirada de por sí» (Hidalgo Azucena [Esp. 1988]); «Tengo la piel morena de por mí» (SchzFerlosio Jarama [Esp. 1956]). No obstante, lo normal es usarla solo en tercera persona y utilizar, en el resto de los casos, la expresión equivalente por naturaleza.

xantung

  1. Segons el dneol:

    xantung
    es chantung; shantung
    fr chantoung; shantung
    en shantung
    Teixit de seda salvatge o, més correntment, de cotó, amb lligament de tafetà, que presenta una irregularitat en el gra, causada per un fil de trama amb gates.

  2. Havia aparegut la forma «chantú» en un text de l’AESI de Silla (informació d’Anna Llinares, 08.04.1997). El terme xantung ha estat incorporat als diccionaris habituals (consulta: 12.05.2017).

encerrellada

    1. Segons el Diccionari històric del valencià col·loquial (consulta: 14.12.2012) de Joaquim Martí Mestre:

      encerrellada f. ‘disbarat, barrabassada’.

      És un terme habitual al sud valencià. El fa servir el diputat Torró Gil en les Corts valencianes (2012). Belén Llinares informa (el Campello – 14.12.2012) que recorda l’ús del mot de quan era menuda (anys setanta del segle xx): «¡Quina encerrellada has fet!».

    2. El dnv (consulta: 27.04.2017) l’inclou amb diverses accepcions:

1. f. TÈXTIL Bolic de cànem, lli o llana que es posa en la filosa per a filar. 2. f. Bolet, fet inesperat. 3. f. Confusió, embolic. 4. f. Malifeta.

  1. Segons Joaquim Martí Mestre («Una contribució a la lexicografia del segle xviii: Marc Antoni d’Orellana»):

    encerrellada f. «La porción de cáñamo que se pone en la rueca para hilar» (I:135). De nou ens ofereix Orellana la primera notícia d’un mot. Format sobre serrell (cerrell), derivat de cerro ‘floca de cotó, llana, cànem, etc. a punt de ser filada’, amb el sufix -ell (<-ellu)

    El dcvb esmenta la variant encerregada de Mallorca.

  2. També localitzem el terme parònim enserrallada, que Gimeno Betí situa en Benassal (De lexicografia valenciana; consulta: 14.12.2012), i que trobem definit en la Revista Valenciana de Filologia (1951): «Aparell de canyes i rall, utilitzat per calar boqueres».

Cantera

Dubtàvem l’any 1997 per si el camí de la Cantera d’Onda no seria «de la Pedrera». Doncs, no, l’avl (consulta: 26.04.2017) confirma que és Cantera:

Camí de la Cantera (Almassora, Elx, Onda)
la Cantera (Alacant, Almassora, la Todolella, Llucena, Onda, Xodos)
la Cantera de l’Aguilera (Llucena)
la Cantera de les Pomeres (Xodos)
la Pedrera de Cavero (Albaida)
Portal de la Cantera (Alacant)

A més, l’onomast (que no recull aquest Cantera d’Onda), en consigna una més que no apareix en el cercador de l’avl:

La Cantera, partida de Santa Pola (Baix Vinalopó) (xxxvi, 129.14.15)

Quant a la Cantera de les Pomeres de Xodos, Cèsar Mateu (04.05.2017) envia la informació següent:

A Xodos, a les Pomeres, no hi ha cap pedrera. L’accepció correcta per a aquesta cantera és la de cantera (1) dels Criteris per a la fixació de la toponímia valenciana (veg. pàg. 112.113):

cantera f. 1. Carena de pedra o penya-segat d’una mola. Cantera de les Refoies. Cantera de les Pomeres. 2. Galtes d’un riu quan s’encaixona. Cantera del Riu. Camí de la Cantera.