actuar en nom propi

Exemple d’ús juridicoadministratiu. / Ajuntament d’Olot.

La locució verbal actuar en nom propi s’utilitza en el llenguatge jurídic. Els Criteris de traducció dels textos normatius de castellà al català (2010) de la Generalitat de Catalunya li donen la definició següent:

loc v Una persona, actuar en un afer pels seus interessos, i no pas en representació d’altri.

En estos criteris de la Generalitat es considera vàlid l’equivalent obrar per si mateix. Montserrat Veiga («Fraseologia administrativa», Llengua i Ús, 1996), exposava que l’Institut d’Estudis Catalans havia rebutjat esta opció en 1995:

En la reunió del dia 15 de setembre de 1995, la Secció Filològica acordà confirmar la proposta de la cala i no acceptar la substitució del verb actuar per obrar en l’expressió actuar en nom propi.

Però posteriorment ha segut validada pel Diccionari jurídic de l’institut, encara que com a forma secundària («sinònim complementari»):

actuar en nom propi c. v.
DRET
Inespecífic
Una persona, representar-se personalment.
Ex.: Cal indicar si la persona interessada actua en nom propi o mitjançant un representant.
Sin. compl.: obrar per si mateix c. v.
es obrar por sí mismo

En conseqüència, les obres de referència solen utilitzar la fórmula actuar en nom propi, tal com podem trobar en la terminologia jurídica: factor -ra, mandant, per persona interposada, representació indirecta, testaferro…

El verb obrar i l’expressió capacitat d’obrar

La normativa preferix l’ús del verb actuar en esta locució verbal, i inclús considera que actuar por ser sinònim secundari de procedir i de substituir. Per contra, els diccionaris generals no li donen a obrar una accepció jurídica, però sí que té un ús específic en l’expressió del camp del dret capacitat d’obrar (dnv; consulta: 26.04.2024):

capacitat d’obrar f. DRET Aptitud plena d’una persona per a ser titular de drets i obligacions i poder-los exercir, que generalment s’adquirix amb la majoria d’edat.

atovat -ada

Fragment de Curial e Güelfa. / Viquitexts.

L’adjectiu atovat -ada no apareix en el diccionaris generals. A la Ribera s’utilitza per a qualificar algú que actua sense espenta o sense lucidesa. colomina (1991) documenta un ús semblant a Polop (Marina Baixa) i variants relacionades:

atovat. A Polop diuen d’algú que està atovat si ‘està mig endormiscat pel cansament, per una malaltia’. A Monòver trobe una variant +tolvar força interessant —semblant a atalbar, la forma que m’és familiar d’Alcoi— «caïa un sol que tolvava» (al periòdic El Pueblo, de 1907). Escrig=atobar-li a una persona el cap els crits, roïdo y confusió ‘atolondrarla, aturdirla o atafagarla’;  dmgadea=atobarse ‘desvanecerse, engreirse’ i atobar-se de son ‘amodorrarse o quedarse cogido del sueño’. Cf. a Múrcia atobarse ‘aturdirse, cansarse con exceso’ (GSoriano); a Oriola atobao, atobinao ‘entumecido, extenuado’, atobar(se), atobinar(se) ‘cansarse con exceso, extenuarse’ (Guillén, 244-5); i al Villar atobar id. i ‘empapado’ ‘borracho’ i atobâse id. i ‘empaparse’ (Llatas, 114). Són massa grans les semblances atovat / atobarse i atavanat / atobinado, (i atolvat / atalbat) perquè tinguem ací verbs independents de atalbar i atabanar i suposadament derivats de tou; mot que tanmateix hi deu ha- ver influït una mica. […]

El bloc La Parla d’Oliva (consulta: 25.04.2023) li dona al verb atovar un sentit semblant: ‘ensopir, atordir, pertorbar els sentits i les potències, principalment per l’excés de calor o per la violència dels colps’. Germà Colón (gcefcr) rebutja l’origen àrab proposat per Coromines, i explica que en la llengua medieval  l’adjectiu tenia el sentit ‘qui ha estat greument nafrat en el tòrax’. El tòrax era denominat aleshores (segle xv) el «tou» (del llatí tofus ‘cavitat’). D’altra banda, segons Germà Colón, el verb atovar ‘fer tova (una cosa)’ —que sí que té entrada en el dnv, però encara no ha arribat al diec— deriva de l’adjectiu tou.

Almoà, l’

Primer sifó de la séquia de l’Almoà. / Imatge extreta de Google Maps.

A Simat de la Valldigna  hi ha la séquia de l’Almoà (que es sol escriure «Almoada», o inclús «Almohada», seguint el costum de fer reinterpretacions normativitzadores). L’onomast (s. v. Almoà, l’) consigna la forma oral usual a la zona:

És la pronúncia que vaig registrar en la meva enq. (xxxi, 186.22), nom d’un paratge de l’aigualosa vall de Simat de Valldigna, rica en aigües i regatges; amb grafia menys clara ja ho va registrar Sarthou com Almoha (ggrv II, 170). L’aspecte del mot ja fa palés que és un arabisme […].

Coromines sospesa algunes hipòtesis (com ara *almodada), però no arriba a una conclusió satisfactòria. L’historiador Abel Soler Molina proposa un origen per a este nom en la nota 366 de Rafelcofer. Geografia, història, patrimoni (2015):

Els seus habitants, […] degueren ser els principals promotors de l’anomenada séquia comuna d’Oliva.366

366 L’expressió ‘comuna’ deu ser una traducció de l’àrab sâqiyat al-muwâhhida, “séquia comuna, unificada”, que ha restat fossilitzada –entre altres llocs– en la séquia Almohada de la Font Gran de Simat, a la Valldigna.

No trobe la forma en àrab del topònim, però seguint la proposta d’Abel Soler entenc que deu ser una cosa semblant a المُوَحِّدة, que en àrab actual vol dir ‘unificada’.

alego

Mostres d’ús de l’adverbi alego. / ALDC.

L’adverbi alego —«l’horrible alego», segons Fabra (conversa 405, 04.07.1923)— té entrada en el dcvb:

alego adv. vulg.
Prompte, dins poc temps; cast. en seguida. «¿No vindràs?—Alego vinc» (Valls). «Alego alego serà la fira» (Baix Maestrat., ap. Garcia G. Vec.).
Fon.: əlέɣu (Barc., Penedès, Tarr.); aléɣo (Priorat, Tortosa, Maestrat).
Etim.: barbarisme, del cast. luego. L’ètim llatí īllĭco, proposat de qualcú, és impossible.

Nota fdt. L’apunt «Entrada coŀlectiva» (27.11.2012) del bloc Llengua Lígur conté dades relacionades amb este i altres adverbis de temps.

L’ús d’alego (amb la variant lego) s’estén també pel Baix Cinca (segons Aproximació descriptiva a la llengua de Saidí d’Hèctor Moret Coso i Màrio Sasot Escuer) i arriba a l’Alguer (pronunciat «legu») , dades que apareixen en el mapa 1.988 de l’aldc. En l’article «Pervivència de formes lèxiques patrimonials de l’Alt Camp en els estudiants de secundària de Valls» (2000) Anna Montserrat Ciurana exposa:

Encara que el seu caràcter de castellanisme sigui indiscutible, caldria d’una banda estudiar-ne l’antiguitat, i de l’altra, veure que el significat que li atribuïm en català (’aviat, de seguida’) varia respecte del castellà (’després, més tard’). Pel que fa a la seva pervivència, el 32 % dels enquestats demostren tenir-ne competència passiva i el 25 % també activa. De fet, sobta que els dos percentatges no siguin més extrems, és a dir, si tenim en compte l’alt índex de freqüència d’aquest adverbi, que en generacions de més edat segueix convivint amb aviat, sorprèn que alego no sigui conegut per la pràctica totalitat dels informants* (competència passiva), i d’altra banda, la forta estigmatització que té —no només com a «antiquat», sinó també com a castellanisme— conduiria a suposar que, en ser interrogats, els informants triarien altres solucions menys connotades (competència activa).

* En realitat, un 7 % dels enquestats van confondre aquesta forma amb la primera persona del present d’indicatiu del verb aŀlegar, amb la qual cosa el percentatge de competents passius podria augmentar lleugerament.

Quant a les possibilitats d’ús general d’esta paraula més enllà dels àmbits on encara és usual, l’Institut d’Estudis Catalans va considerar fa uns anys en la seua proposta d’estàndard oral (2018) que alego i lego no s’havien d’admetre. Tot dependrà de la persistència dels usuaris o, inclús, de les obres literàries que la puguen rescatar. En relació amb eixe corrent literari actual d’obertura a les varietats dialectals (16.04.2024), podem llegir el petit relat «Alego» de Carme Andrade Platero , que comença aixina:

Alego

Els dies de festa, a la tornada del mas, tota la família caminàvem uns minuts per una pista pedregosa i plena de clots fins arribar a la clariana del bosc on havíem deixat el cotxe. En un dels revolts, un cartell clavat en un pi anunciava un salt d’aigua, una fletxa i el nombre de metres fins arribar-hi: 300 m. Darrere el cartell el bosc s’espessia i oferia als meus ulls d’infant l’entrada a un món fosc i atractiu i alhora inquietant. Moltes vegades preguntava a l’oncle del mas si el lloc era bonic i si algun dia m’hi portaria. I la resposta era sempre la mateixa. Alego. […]

dauat -ada

Maciste
Maciste, uns dels «dauats» del cinema del segle XX. / Wikipedia.

L’adjectiu dauat -ada ‘guaixat, robust’ va ser utilitzat (06.04.2024) per una dona de Sollana (Elisa Egea Company, 1931) per a descriure un home que la va ajudar a alçar un veí que acabava de caure un bac. Esta accepció no apareix en els diccionaris, però sí que localitze una referència en el mateix sentit en Laguar i Gallinera: valls de llegenda d’Arnau Alemany Ballester i Roser Micó i Garcia (2013-2014), en el relat «L’anouer de la font de l’Alcúdia»:

Quan va arribar al poble ho va contar a tots els veïns que es van quedar molt preucupats. Al dia seguent el carnisser del poble, un home dauat, gran i fort, que a més era molt valent agafà una coixinera i la va omplir amb un rastre de botifarres i un altre de llonganisses i se’n va anar a passar la nit al costat del vell molí.

L’adjectiu té unes accepcions diferents en el dcvb:

|| 1. adj. Pintat de figures quadrades o daus (Men.); cast. a cuadros. «Aquesta al·lota duu un vestit dauat».
|| 2. m. Conjunt de daus o figures quadrades que formen el dibuix d’una tela, d’un moble, etc. (Men.); cast. ajedrezado. «Sa teua bata fa un dauat molt polit» (Ciutadella).

Tenint en compte la relació formal entre quadres i daus, l’adjectiu dauat -ada enllaça amb l’adjectiu quadrat -ada. Este segon té també el mateix significat que tampoc no apareix en els diccionaris generals, encara que sí que apareix en el Diccionari descriptiu de la llengua catalana de l’iec, amb una definició estranyament centrada en la geometria:

quadrat adj. (quadrada quadrats quadrades)
•2b. [N1 (és) ADJ (de N2)] (N1[humà]; N2[cos, part del cos]) [Algú]1 que té [el cos, una part del cos]2 de quatre cares aproximadament iguals, tan ample com llarg i alt. ~ de cap, ~ d’espatlles, ~ de pit // ~ i massís. Gerd, que no havia vist fins llavors Herr Franz Schültz, el reconegué tot d’una: estret de front, quadrat de cap, evidentment testadur. [Jordana (1940): N, p. 67]i. Un dels dos homes era quadrat, massís, s’endevinava que el seu aspecte físic li havia valgut la professió que exercia. [Calders (1984): N, p. 74]i.

Jaume Salvanyà (consulta: 09.04.2024) arreplega en el bloc Silencis del diec uns quants usos no sempre previstos per la normativa per a quadrat -ada:

quadrat, -ada
adj. Rígid.
Els meus pares tenen una mentalitat molt quadrada.
estar quadrat Estar cepat, ser un *armari.
Les jugadores de waterpolo estan quadrades.
ser quadrat Ser *capquadrat, tenir una mentalitat molt rígida. (DNV)
A casa meva són molt quadrats: no puc arribar més tard de les nou.

safunyar

El verb safunyar iŀlustra una samarreta de Lola Terreta amb lèxic típic de Carcaixent. / Lola Terreta.

El verb safunyar és un verb transitiu d’ús habitual en els registres col·loquials (almenys a la Safor i la Ribera). El recollia fa més de vint anys Emili Casanova Herrero («El lèxic valencià en el DIEC (1995)»; pàg. 83, apèndix 5 d’eva), entre les paraules absents del diec, diccionari que continua sense incorporar el verb (consulta: 09.04.2024). El dcvb sí que l’havia incorporat anteriorment:

safunyar v. tr.
Manyuclar o remenar grosserament (val.). «Cuando manoseando u palpando las frutas tiernas… se rebientan algunas o alguna, quedando todas o las más untadas, eso en valenciano se dice safunyar» (Ros Dicc. 318).

Posteriorment, el dnv ha acceptat safunyar com a forma secundària que remet a saforejar, amb les accepcions següents:

1. v. tr. Remoure desordenadament (una cosa). No saforeges el plat. No li saforeges l’armari.
2. v. tr. Embrutar, empastrar amb un líquid o una matèria pastosa.

Eugeni Reig l’havia arreplegat en El valencià de sempre (2015), però no l’havia fet del tot sinònim de saforejar (‘remoure toquejant amb les mans’), encara que la definició de safunyar indicava que era una acció semblant (‘toquejar grosserament amb les mans’). Posteriorment, Joseph Gulsoy («El problema de l’etimologia de xafardejar, xafarder, xafarderia», 2016) ha proposat l’origen del verb:

[…] «safunyar ‘bazucar’ en Ros, 1764; encontramos además una var. del último verbo, xafunyar ‘exprimir la uva en el lagar’, en una obra de C. Llombart (Tabal i donsayna, 120). El verbo xafunyar acusa una base xafar con una contaminación de funyar ‘estrujar’ (y es según Alcover-Moll, usual en Ibiza como ‘pisar la uva’)» (p. 330).

Ara, però, més aviat diria: xafunyar s’havia format de l’ encreuament de fonyar i xafar, verbs que l’un i l’altre té el sentit de ‘xafar el raïm’; de xafunyar es va formar secundàriament safunyar d’acord el model de safareig / xafareig i safor / xafor (cf. § 3.4).

cutxamander -ra

El substantiu i adjectiu cutxamander -ra s’utilitza per a referir-te tant al qui dotoreja com al qui manifasseja, depenent de la zona. És comú a la zona nord del País Valencià i sud de Catalunya, però també té variants a la zona de la Franja i al sud del País Valencià. Deu ser d’origen aragonés (cuchapandero, cuchimandero); també podria estar relacionat amb el castellà cuchipanda).

El dnv (consulta: 28.03.2024) el recull només com a sinònim de manifasser -ra:

cutxamander -a
adj. i m. i f. Manifesser.

Podem trobar més dades sobre esta paraula en:

  • De lexicografia valenciana de Lluís Gimeno Betí (veg. Google Llibres; consulta: 19.09.2012)
  • El Valencià del segle xix de Josep Martines (veg. Google Llibres; consulta: 19.09.2012)

Algunes variants més són cutxipander -ra a Rafelguaraf (informació de Vicent Sanchis, 11.10.2012), cutxapander -ra a Borriana (informació de Josep Molés, 04.04.2024) i cutxarós -rosa a Elx (informació de Joan-Carles Martí, 15.10.2012).

paperot

Cançó «Quin paperot» de Pirat’s Sound Sistema.

La paraula paperot és d’ús comú en l’expressió fer el paperot, que és l’accepció que inclouen els dos diccionaris normatius:

(dnv) paperot
fer el paperot loc. verb. Fer comèdia, fingir una cosa per a obtindre un profit. Li agrada molt fer el paperot.

(diec) paperot
1 m. Paper o escrit menyspreable.
2 fer el paperot Fer comèdia, fingir, amb el fi d’aconseguir un profit.

En esta ocasió, el dcvb aporta més accepcions:

paperot m.
|| 1. Paper dolent; cast. papelote, papelucho. Especialment: a) Conjunt de pedaços i trossos de paper i de cartró destinats a fer-ne pasta de paper; cast. papelote.
|| 2. Paper gros; cast. papelazo.
|| 3. fig. Paper d’importància, planta, bon paper (Mall.); cast. papelazo, gran papel. «El teu cosí feia paperot, a sa processó, amb sa bandera».
|| 4. Fer el paperot: fer comèdia, fingir una cosa per obtenir un profit. Anem, mamzela, que vostè em fa el paperot, Oller Febre, i, 156.
|| 5. Fer paperots: fer mals papers, cometre informalitats (Empordà).

L’accepció despectiva fa referència inicialment a la poca qualitat o interés dels escrits, i eixa accepció ja es pot localitzar en el vocabulari medieval de Faraudo de Saint-Germain, que en troba una mostra al segle xv:

paperot s.
Paper inútil o sense importància, escrit de poc valor.

“Item molts paperots.”
Inventari de Pere de Queralt Any 1408

raonabilitat

La paraula raonabilitat no apareixia en els diccionaris generals fa uns anys, però era fàcil de crear a partir de raonable, cosa que van fer algunes publicacions i editorials diverses (consulta: 03.11.2006): hi havia aproximadament 683 referències per a raonabilitat. El dnv va incorporar posteriorment la paraula (no ho ha fet encara el diec; consulta: 27.03.2024):

raonabilitat
f. Qualitat de raonable.

En francés, la paraula raisonnabilité apareix en el tlfi, amb la indicació que és una paraula de poc ús:

Raisonnabilité, subst. fém., rare. [Corresp. à supra B] Caractère d’une personne raisonnable. Masson me parle (…) de la parfaite raisonnabilité de sa sœur (Goncourt, Journal, 1894, p. 552).

En castellà-espanyol apareixia en el gduea (consulta: 03.11.2006):

razonabilidad s/f Cualidad o condición de lo que es razonable: Hay que tener conocimiento de los hechos y decidir en función de la razonabilidad.

El gduea li donava un índex molt baix de freqüència, fet que podia explicar en aquell per què no apareixia en altres diccionaris (dueae, drae, Clave). Posteriorment el drae va incorporar la paraula razonabilidad:

1. f. Cualidad de razonable (‖ conforme a razón).

pomada

Pomada Xoriguer
Anunci de promoció per al temps de Falles de la pomada elaborada per la marca Xoriguer.

La paraula pomada hauria de tindre en els diccionaris una accepció semblant a esta:

pomada
f. Beguda menorquina elaborada a base de ginebra autòctona, sucre i suc o refresc de llima.

Hi ha documentació interessant per a considerar-ho, ja que la paraula és coneguda des de la segona mitat del segle xx («De l’aigua amb casalla al mojito o la pomada», Ara Balears, 14.09.2013) i, a més, apareix ja en obres literàries i en llibres sobre cocteleria:

  • 33: Een dagenbroek (2016) de Cees Noteboom
  • Els dies bons (2021) d’Aina Fullana Llull
  • Des de la barra (2023) d’Esther Martínez

L’avl ja té la proposta per al dnv en la bústia (15.03.2024).