rumrumejar

Portada del llibre 'L'art de ronronner'

  1. El verb ronronejar no apareix en els diccionaris normatius de referència (tampoc el substantiu masculí ronroneig). Sí que l’arreplega el ddlc (consulta: 14.08.2019):

    ronronejar 1. [N1 V] (N1[gat]) [Un gat]1 roncar com a mostra de satisfacció. Els gats s’acostaven als fogons i començaven de ronronejar. [Pla (1953): N, p. 217].
    Var.: ronronegar.

    El diccionari no arreplega ronroneig. A més de l’accepció recollida, podem documentar també usos figurats («motor ronronejant», «pantalla que ronroneja», «el ronroneig del carruatge») en autors diversos.

    El ddlc documenta la variant ronronegar, localitzada en Còses de la meua tèrra (la Marina): terça tanda i darrera de Francesc Martínez i Martínez (1947). Per contra, el diccionari tresor2012 (que s’ocupa del «valencià meriodional») no documenta esta forma, sinó les formes ronronejar (i la marca com a no acceptable en la llengua culta) i roncar.

  2. D’altra banda, tenim en català la forma paral·lela rumrumejar, utilitzada amb esta mateixa accepció felina (veg. «rurmrurejava» o «rum-rum gat» en Google Llibres; consulta: 14.08.2019). També apareix en el dnv (consulta: 14.08.2019), tot i que no ha rebut encara l’accepció específica per al cas dels gats (i documentem també rumrumeig en Google Llibres, substantiu masculí que també caldria incloure en els diccionaris). En el dcvb (consulta: 14.08.2019) podem trobar el verb i un exemple d’ús del substantiu rum-rum associat als felins:

    rum-rum m. o f.
    1. Remor, soroll confús. […] La mar només fa rum-rum com un gat que s’adorm, Ruyra Pinya, ii, 24 […]

    rumrumejar v. intr. o tr.
    Murmurar, fer rum-rum; cast. susurrar, ronronear. Los sembrats del davant li rumrumegen dolçament la non-non, Víctor Català (Catalana, vi, 8).

  3. En castellà hi ha ronroneo i ronronear (documentats al segle xx en el Corde); la documentació en francés (veg. tlfi; consulta: 14.08.2019) és més antiga (segles xviii i xix), cosa que fa pensar que deu ser la llengua en què s’originen el substantiu i el verb.

margalló

  1. Este substantiu masculí és el nom d’una palmera (nom científic: Chamaerops humilis) comuna al País Valencià. El dnv (consulta: 09.08.2019) recull les accions següents:

    1. m. BOT. Palmera autòctona de la zona mediterrània (Chamaerops humilis), de fulles grans en forma de ventall, amb pecíols proveïts d’espines vulnerants, de flors en raïms densos i fruits semblants als dàtils.
    2. m. BOT. Cor blanc i comestible de les tiges tendres d’esta planta.
    3. margalló del Brasil m. BOT. Palmera (Euterpe edulis i Euterpe oleracea) de fulles pinnades, pròpia de l’Amèrica tropical.
    4. mudat com un margalló loc. adj. Molt mudat.

    Fem un recull (tret del Cercaterm; consulta: 09.08.2019) d’uns quants sinònims (no sempre recollits en els diccionaris generals) referits al nom de la planta o a parts i derivats d’esta:

    bargaió, bargalló, bargalló (lluc tendre), clin (fibres de la tija), dàtil bord (fruit), dàtils de rabosa (fruit), gararió, garbaió, garballó, garballonera, garbó, gínjol (fruit), guitarra (fulla), guiterra (fulla), margalló, margallonera, margallons pl, pa de guineu (fruit), pa de llop (fruit), pa de rabosa (fruit), palma, palma (fulla), palma baixa, palma borda, palma de fer graneres, palma de garballó, palma d’escombres, palma margallonera, palma nana, palmella, palmer, palmera, palmera borda, palmera d’escombres, palmereta de secà, palmerola, palmissó, pauma, pauma de fer graneres, paumera, paumera borda, plomissoner, ullol (fulla), violes de palmera (flor)

    En francés es denomina palmier eventail, palmier nain palmite; en castellà en diuen palmito (veg. drae). Per contra, palmito en valencià no denomina la planta, sinó que és un sinònim de ventall.

  2. En la noveŀla Madrid, de Corte a Checa d’Agustín de Foxá (titulada en les edicions més antigues, com ara la de 1938, Madrid, de Corte a Cheka) el margalló (entés com a planta ornamental) apareix denominat chamerots (edició del 1976), chamérops (edició del 2009).

pedregositat

Substantiu femení recollit en el Diccionari de ciències ambientals de Josep Ramon Aragó i Gassiot (Edicions 62, 2000):

En l’estudi de sòls, el percentatge en pes sec de sòlids retinguts en un sedàs de 2 mm de diàmetre.

Diu que en anglés seria stony rate (el Cercaterm proposa stoniness; i pierrosité o charge en francés) i en espanyol, pedregosidad.

El Cercaterm encara el té en fase de proposta en tres camps diferents (enginyeria forestal, paisatgisme i geologia). Només un té definició per ara (consulta: 09.08.2019)

pedregositat, n. f.
es pedregosidad, n. f.

<Jardineria. Paisatgisme>
Propietat del sòl determinada per la proporció relativa del volum de sòl ocupat per elements grollers, especialment pedres i blocs.

passing

El terme anglés passing s’utilitza actualment en el camp dels debats sobre la igualtat sexual per a designar el fet que una persona és trans, però no li se nota, és a dir, quan ningú no s’adona que la persona que té davant ha fet una transició sexual.

Gala Díaz Fernández comenta el terme en el seu treball In Media Res. Transfigurant el gènere, subvertint la realitat (consulta: 08.08.2019):

passing m. Terme anglès que s’utilitza en el món trans per a referir-se a l’habilitat d’una persona transde «passar per» algú del gènere oposat al seu. És a dir, que a ulls aliens no és llegit com a trans o com algú ambigu, sinó com una persona d’un dels dos gèneres.

També ha segut recollit en el diccionari que confecciona el Taller d’Argot Bord:

passing Anglicisme cada cop més utilitzat (juntament amb el verb to pass) que s’usa per denominar el fet que una persona trans passi desaparcebuda en el gènere en què s’identifica (Aquesta persona té molt bon passing).
[Extret de Políticas Trans. Una antología de textos desde los estudios trans norteamericanos, de Pol Galofre i Miquel Missé (editors), Eagles Editorial ]

Segons comenta Anna Rodríguez («Identitat trans: les portes tancades a l’empresa», elMón.cat, 07.03.2019; consulta: 08.08.2019):

Tenir un bon passing significa que la gent del teu voltat et reconeix com a home o dona CIS, és a dir, com una persona en qui la seva identitat de gènere i sexe biològic coincideixen. És a dir, que si hom no decideix compartir que és una persona trans (una decisió personal que depèn de cada individu), els altres no ho saben que s’ha fet un trànsit. Amb tot, no és només una manera de descriure l’aparença física: també és un privilegi, ja que gràcies a un bon passing s’evita bona part de la discriminació i escrutini social que comporta tenir una identitat de gènere diferent de les tradicionals.

garritx*

Esta variant de garric sembla que no hauria d’haver existit. No apareix en el gdlc i, segons Coromines, és una mala lectura que va fer Costa i Montoliu de la forma garrich, grafia antiga de garric (‘coscolla’). Tanmateix el diec (1995) la mantenia (veg. Víctor Ripoll, El Temps, núm. 624):

garritx m. Garric.

El diec2 (2007) ja no recull eixa forma, que tampoc apareix en el dcvb ni en el dnv. De totes formes, continuarà present en estes fitxes i en les obres que la van arreplegar abans que s’esmenara l’error (per exemple, en el diccionari de Marian Aguiló de 1921, en el diccionari ortogràfic de Fabra de 1937 i altres obres).

escaig

La paraula escaig té tres accepcions, segons el dnv i el dcvb:

(dnv) 1. m. Fracció que excedix una quantitat redona. Sis euros i escaig.
(dnv) 2. m. Talleruca, retall, tros extrem d’una peça de roba o de paper.
(dcvb) 3. Barrisc, conjunt de coses comprat o venut a ull, sense mesurar. He comprat un escaig de fesoles.

En el sentit de la primera accepció, la més comuna, hi ha diverses locucions que tenen un significat semblant i que no solen tindre tant d’ús en contexts on es podrien utilitzar alternativament (i evitant pensar que l’única alternativa és el castellà «i pico»):

(espinal) ben comptats, i busques, i les dents,1 i (un) remitjó, i repicó,2 i tacó, i tants, (dnv) i passeres, i tacó.3

Nota 1. Esta sembla utilitzada només com a rèplica d’incredulitat quan es parla de l’edat. L’exemple documentat per espinal és: «Diu que té vint anys?… i les dents! Ja fa anys que els va complir.»
Nota 2. Esta té un significat més precís: «repic que solen precedir o seguir una sèrie de tocs d’avís més cadenciosos».
Nota 3. No localitze exemples d’estes dos que no siguen de diccionari.

Exemples:

  • El canvi es produeix quan els sectors econòmics i empresarials van començar, fa dos dies ben comptats… (Patrícia Gabancho, La batalla de l’Estatut; consulta: 06.08.2019)
  • Quan fa uns dos anys i busques Blai em contava que rellegia i estudiava els sonets miquelangelians i els shakespearians… (Pere Rosselló Bover, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Blai Bonet; consulta: 06.08.2019)
  • Hai tingut tres cafissos d’ordi i un remitjó. (Carles Salvador, Vocabular de Benassal; consulta: 06.08.2019)
  • Amb els sis mil i tants que hi deu haver a Barcelona resulta que la meva biblioteca s’atansa, si no hi arriba, als onze mil. (Manuel de Pedrolo, Diari 1987; consulta: 06.08.2019)

làmpara

  1. La grafia làmpara és, segons el dnv, una variant coŀloquial de làmpada:

     làmpara f. [col·loq.] ELECTR. Làmpada.

    En realitat, no és que siga coŀloquial, sinó que és la forma general en valencià (podríem pensar que els valencians, per sort, som molt coŀloquials) i també és d’ús literari:

    • El jove Aŀladí acarona el coure rogenc d’una làmpara tot invocant els seus poders meravellosos… (Robert Saladrigas, La llibreta groga; consulta: 02.08.2019)
    • A l’ambient hi quedaven com esquinçalls d’incomoditat que s’assemblaven als esquinçalls de fum de tabac que s’allargassaven al voltant de les làmpares. (George Simenon, El gos groc; traducció de Lluís Maria Todó; consulta: 02.08.2019)
    • …sota la làmpara de fusta de quatre braços d’estil colonial… (Julià de Jòdar, L’àngel de la segona mort; consulta: 05.08.2019)
    • …i la làmpara crema com un silenci viu… (Joan Salvat-Papasseit, «Estampa japonesa»

    El company Xavier Pàmies ja va tractar la qüestió l’any 2016 en «làmpara» (Qüestions puntuals de llengua; consulta: 05.08.2019). Pel que fa a les referències literàries, comentava:

    La llista que apareix al ctilc d’autors consagrats que juntament amb Sagarra han utilitzat o utilitzen làmpara hauria de fer reflexionar les autoritats lingüístiques: Ramon Vinyes, Alexandre Plana, Millàs-Raurell, Narcís Oller, Pous i Pagès, Eugeni d’Ors, Josep Pla, Pompeu Gener, Joan Alavedra, Puig i Ferrater, Enric Jardí, Marià Manent, Josep Carner, Joan Bonet, Joan-Salvat Papasseit, Prudenci Bertrana, Gabriel Ferrater, Mercè Rodoreda, Josep Vallverdú, Teresa Pàmies, Francesc Trabal, Valentí Puig, Ferran Torrent.

  2. Com a dada anecdòtica, podem indicar que el diccionari del programa de traducció Salt 2.0 (continguts declarats oficials per l’avl, fins a l’aparició el línia del dnv en 2014) incloïa la forma làmpara; més tard, la versió 3.0 del programa (que no era oficial) la va eliminar. Posteriorment, com hem vist a l’inici, el dnv la va incorporar definitivament.

a + complement directe

  1. Pel que fa al complement directe preposicional (CDP), anem fent un recull de casos en què la normativa ha anat ampliant la possibilitat d’utilitzar-lo. Anem afegint els enllaços a les fitxes en la llista següent:
  2. Quant a les diferents denominacions de l’objecte directe: complement directe, implement i altres, utilitzarem, en general, la que fa servir l’avl en la seua gramàtica, tot i que segurament és un debat que no està tancat (veg. La terminologia lingüística en l’ensenyament secundari).
  3. En versions anteriors d’esta fitxa, havíem recollit opcions i limitacions en obres diferents:
    1. Segons el mestil (pàg. 789-…) i altres referències es pot usar la preposició a davant els pronoms tothom, tots, altri, ningú, cadascú, molts; (solà94) qui, el qual, algú.
    2. Podem llegir en Sintaxi bàsica del català de Carme Vilà i Comajoan (1990):

      Davant qualsevol pronom tònic [+animat] es tolera la preposició a en el CD: Això beneficia (a) tothom; […] També es tolera la inclusió de la preposició a quan el CD és avantposat:* (A) l’Albert, l’he vist al cinema.[…] S’aconsella també la inclusió de la preposició a quan un enunciat és ambigu perquè hi ha un constituent que tant pot ser subjecte com CD: T’estima com la Marta / T’estima com a la Marta.


      *Vegeu més avall el punt c de la gnv.

      Sobre esta mateixa qüestió, convé llegir el punt 11.5.1.5 de la gcc («La preposició i el sintagma preposicional» de Pelegrí Sancho Cremades), que detalla alguns casos més aportats per solà94 i altres:

      Solà (1994: 167) considera que el desplaçament d’un complement directe que és un nom que designa una entitat humana (i més encara quan és un nom propi), sembla exigir la preposició a […].66 De fet, la preposició a davant els complements disclocats és un construcció antiga en català i potser per aquesta raó ha estat admesa per alguns gramàtics.


      66. En mallorquí s’empra de manera sistemàtica la preposició a(n) davant els objectes directes dislocats a la dreta, siguin animats o inanimats […]. Aquest ús es troba almenys des del segle xvii.

    3. Pla Nualart aporta una síntesi («Complements directes amb a i sense», Ara.cat, 18.02.2011) de tot això:

      Simplificant-ho una mica, Solà diu que la a només és incorrecta quan el cd va darrere el verb, no és un pronom fort i no crea ambigüitat. Vegem quan podem —i per mi és millor— posar-hi la a .Sempre que el cd vagi davant del verb. Passa en dislocacions («A l’Anna no l’ha vist»), en oracions de relatiu («La dona a qui estima») i en les interrogatives («A qui ha insultat?»). Si escrivim «L’Anna no l’ha vist», «La dona que estima» i «Qui ha insultat», no podem saber qui veu, qui estima i qui insulta. I, si no volem crear estranyes asimetries, crec que val més mantenir-la encara que un canvi de persona desfaci l’ambigüitat («A l’Anna no l’has vist»).

      La a també és lícita davant pronoms com cadascú, qualsevol, ningú, algú i tothom i és obligatòria davant pronoms personals forts, que quan fan de cd són duplicats amb un pronom feble: «L’he vist a ell», «M’afecta a mi». Si hi ha duplicació, encara que no sigui amb pronom, la a s’ha de mantenir: «Ens acusa als professors». I també s’ha de mantenir, per simetria, en frases com «A qui fa molt que no veig és al Joan», «M’han renyat a mi i als meus companys». I el consell final és: sempre que sense a la frase sigui ambigua, poseu-hi a.

    4. En la gramàtica de l’avl tenim més detallats els casos en què el complement directe és introduït per la preposició a:

      En algun context, el cd va precedit o pot anar precedit de la preposició a. Es tracta dels casos següents:

      a) Davant d’un pronom personal fort:

      T’ha nomenat a tu.
      Ens estava buscant a nosaltres.
      Mira’ls a ells, no a mi.

      observació: La preposició a també apareix, amb sintagmes nominals, en aquells casos que estan duplicats per un pronom feble i equivalen a nosaltres o vosaltres: Ens estaven buscant als estudiants de batxillerat (això és, ‘a nosaltres, estudiants de batxillerat’).

      b) En casos de possible ambigüitat entre el subjecte i el complement directe, a causa de la posposició del primer:

      En el partit d’ahir va guanyar el Vila-real al Betis.
      Hem vist com perseguia un policia a un lladre.

      c) En casos de dislocació, quan el complement directe és definit, està referit a éssers animats i és représ per un pronom feble:

      Als nous inquilins, no els entén ningú.
      No els entén ningú, als nous inquilins.

      d) Optativament, davant dels pronoms indefinits tothom, tots, algú i ningú, i amb interrogatius o relatius ambigus:

      Vaig trobar (a) tothom.
      Has vist (a) algú?
      (A) qui ha escoltat?
      He vist l’home que / a qui va intimidar Marta.

      observació: També s’usa la preposició en aquells casos en què un quantitatiu assumix una funció pròxima al pronom i té un valor específic de persona: Segurament el meu discurs sorprendrà a molts; No sé si farà riure a molts o a pocs, però és un destrellat. No s’usa, en canvi, la preposició en els casos en què modifica un substantiu explícit o pronominalitzat per en: Hem vist molts amics teus; N’hem vist molts.

      e) Optativament, davant de nom propi de persona:

      He vist (a) Carles.
      Han convidat (a) Maria a la boda.

      Però no quan va precedit de determinant:

      He vist l’amiga Teresa.
      He vist en Joan.

      observació: Els noms propis amb article tenen un comportament pròxim a la resta de sintagmes nominals, i admeten fàcilment l’ús sense preposició; els noms propis sense article, en canvi, s’aproximen als pronoms personals, i l’ús sense preposició resulta més marcat i artificial. Notem, a més, que no s’usa la preposició en casos com He llegit Ausiàs March, Estava embadalit sentint Mozart, en què els noms propis s’usen metonímicament per a referir-se a l’obra d’un autor.

      f) En casos d’estructures paral·leles on un dels constituents ja apareix precedit de preposició:

      T’han convidat a tu i al metge de Calp.
      T’estimaràs a tu mateix com als altres.
      Han convidat a tots, fins i tot al meu cosí.

garaig*

  1. La paraula  garatge (‘aparcament; taller’) és pronunciada habitualment garaig (i també garaix, segons indica Eugeni Reig en «Trage o tratge?», Núvol, 26.03.2014; consulta: 30.07.2019). Sempre m’ha estranyat que ma mare i altres persones «majors» digueren «garaig» (que és una adaptació de la pronúncia de la paraula francesa original: garage). Amb tot, jo sempre he dit «garatge», perquè aixina vaig llegir que s’escrivia, i em sembla que devíem parlar més sovint del «taller» o de l’«aparcament». El cas és que el primer diccionari que va traure l’avl, aquell confús[1] diccionari ortogràfic (dopv), contenia (i conté encara en la versió en línia; consulta: 30.07.2019) la forma garaig:
    garaig garaig; garatjos (o garaigs) m.

    1. Nota: dic que el diccionari era confús, perquè el diccionari no contenia definicions i l’avl encara no havia tret el seu diccionari normatiu. Per eixe motiu, u podia vore en el dopv moltes formes escrites, però només podia intruir a quines paraules o a quins significats podien correspondre.

    Posteriorment, quan va apareíxer el diccionari normatiu (dnv, 2014) de l’avl, no va recollir la forma garaig com a variant de garatge. Xavier Pàmies aporta dades i un comentari interessant sobre la forma garaig (Qüestions puntuals de llengua, setembre del 2016; consulta: 30.07.2019):

    «Garaig» és la forma col·loquial de garatge, i consultant uns quants assajos de dialectologia (Veny, Borja-Moll, etc.) he comprovat que és d’ús general a tot el territori (Principat, País Valencià, Balears, etc.). […] El problema és que ha acabat sent d’ús tan corrent que la forma col·loquial s’ha imposat de forma absoluta en el registre oral, si no és que es fa l’esforç postís de dir-ho a la manera formal. Això és el que em va portar a prendre la decisió de triar la forma col·loquial oral en algunes traduccions de registre coŀloquial, amb una vaga esperança que s’acabi incorporant als diccionaris.

  2. Certament, en valencià tenim «viatge», «formatge», etcètera. Emili Casanova (segons la referència de Maria Àngels Diéguez Seguí) assenyalava que eixe sufix prové del francés (dels segles ix-xii), i quasi sempre ha donat -atge. Quasi, perquè en algun cas sí que s’ha acceptat una altra opció, tal com indica Xavier Rull (veg. «Sufixació»):

    Encara que el sufix francès -age s’hagi adaptat generalment en -atg, hi ha algun cas d’adaptació fonètica: regalaix ‘encreuament del fil’ (de régalage), i no pas regalatge (BARRI 1999: 88; RULL 2005-2006). En aquest cas ha pesat més la pronúncia que la grafia (com ocorre, en certa manera, amb collage, gal·licisme que no s’ha adaptat i que es pronuncia com si s’escrivís colaix).

    En fi, en castellà també s’han introduït les formes que adapten el prefix francés fent -aje. I ja sabem com solen anar les coses.

CDP: interrogatives a qui

El respecte a la simetria estructural també permet utilitzar la preposició per a les respostes de les preguntes introduïdes amb l’interrogatiu qui, que convé introduir amb la preposició a quan demanem pel cd, per tal d’evitar una possible ambigüitat, ja que sense preposició el relatiu podria fer funció de subjecte.

Exemples:

  • —A qui visitarà? —A la Mila (giec, 19.3.2.5)
  • —A qui ha vist la Maria? [Pregunta pel cd] / —Qui ha vist la Maria? [És ambigu] (mestil, xxi,2.1.6)

Este cas té relació amb les oracions de relatiu (especificatives i explicatives) en què el relatiu qui pot fer tant de subjecte com de complement directe. Vegeu la fitxa «CDP: estructura relativa a qui».