Rss Feed Tweeter button Facebook button Technorati button Reddit button Myspace button Linkedin button Webonews button Delicious button Digg button Flickr button Stumbleupon button Newsvine button Youtube button

Arxiu

N’hi ha que naixen burocratitzats

La periodista Tere Rodríguez oferia una informació en el Diari La Veu (19.12.2017) sobre l’Oficina de Drets Lingüístics de la Generalitat valenciana:

Com funcionarà l’Oficina de Drets Lingüístics?

L’ens es reserva un paper mitjancer en els casos de discriminació lingüística que ultrapassen l’àmbit dels usos administratius i no podrà aplicar cap mesura sancionadora

Més d’un any ha passat i podem localitzar en la xarxa alguna prova del funcionament de l’ens. Per exemple, en el Diari La Veu (09.04.2018):

L’Oficina de Drets Lingüístics rep cinc reclamacions per vulneració de drets

La majoria de queixes estan relacionades amb organismes de caràcter públic

De moment, no aconseguixc localitzar la memòria anual sobre l’activitat de l’oficina que s’havia de dur a les Corts. Per contra, sí que he provat a posar una queixa i he descobert que el burocratisme continua sent la pauta en alguns organismes. Podeu llegir el manual que es suposa que descriu els 6 passos que cal pegar per a omplir un formulari… ¡Diuen que en són 6!, perquè supose que no compten les repeticions de dades que has d’incloure, les voltes que s’ha d’obrir el Java per a firmar, el fet que has de descarregar un formulari en l’ordinador i, després d’omplir-lo (de nou amb les teues dades), l’has d’annexar per a enviar-lo…

Trobe que han creat l’oficina, però algú ha fet ús de la sentència política aquella de «ja faré jo els reglaments», és a dir, els procediments a través dels quals les polítiques es perden pel camí. En contrast quasi vergonyós, podeu anar al web del Síndic de Greuges: vos identifiqueu i poseu la queixa (podeu annexar el document que vos vinga bé en eixe mateix pas). Cap romanç més.

Parafrasejant aquella sèrie d’humor de fa uns anys, ¡n’hi ha que naixen burocratitzats!

L’InfoMigjorn se’n va i torna

Tal com explicava Jordi Palou en el número 1.397 (06.11.2018) de la publicació periòdica InfoMigjorn:

L’associació Xarxa de Mots ha pres la decisió d’interrompre, almenys temporalment, la publicació de l’InfoMigjorn. Som una entitat molt petita i simplement no disposem dels recursos humans ni econòmics per assumir la publicació d’un butlletí que, ho sembli o no, exigeix una atenció i un esforç constants.

Per sort per als subscriptors i seguidors de la publicació, el Col·lectiu Set Ciències (d’Andorra) se’n farà càrrec a partir del 2019, tal com expliquen en un article Arnau Colominas, Maria Cucurull, Marta Manzanares:

A partir del 2019, arriba la tercera etapa d’InfoMigjorn, amb nove­tats però conservant la idiosincràsia del butlletí inicial. Mantindrem el nom i la periodicitat. Sortirà setmanalment i ens servirem dels comptes de Facebook i Twitter per a tenir presència a les xarxes. A més, el butlletí tindrà un format que s’adaptarà a qualsevol dispositiu electrònic. Volem adreçar-nos a tothom que tingui interès en la llengua catalana, siguin especialistes o simples usuaris. Final­ment, la intenció és conservar la quota de subscripció anual de 20 euros, que creiem prou moderada per a no impedir que el butlletí arribi a tots els inte­res­sats a rebre’l i llegir-lo.

Per tant, agrairíem a tots els interessats a mantenir la subscripció o bé als nous subscriptors que ens comuniqueu aquesta voluntat enviant un missatge a nou@infomigjorn.com o a infomigjorn.com. Així mateix, també agrairem que ens ajudeu a fer-ne la màxima difusió.

 

Xirivella: ¿era possible «únicament» en castellà?

Encara hui hem d’homenatjar l’exconseller valencià socialista Ciprià Ciscar —i actual diputat espanyol per València—, perquè la llei que va impulsar, la 4/1983, va «despenalitzar» l’ús del valencià. Encara que, al cap d’un període de 35 anys, en què es suposa que hem anat comprovant fins a on donava això de la despenalització, ja fa anys que hem vist que era un primer pas, però que no podia ser l’únic pas que havia de fer un estat democràtic que pretenguera facilitar els drets lingüístics dels «espanyols», si és que els «espanyols» tenen dret a la diversitat de llengües (de pensaments, d’expressions, d’identificacions, d’identitats…).

Per això, hui mateix també podem llegir el titular següent (Diari La Veu, 04.11.2018):

El sindicat de policies i bombers denuncia l’Ajuntament de Xirivella per retolar «únicament» en valencià

El titular és interessant, perquè el podem llegir en valencià en un mitjà electrònic en valencià. Per contra, el contingut assenyala que l’estat espanyol no està disposat a anar més enllà de la despenalització i no pretén ser un estat per a tots, ja que dicta i aprova normes que faciliten la retolació «únicament» en castellà, tal com diu el Reial decret 6/2015, de 30 d’octubre, de la Llei de trànsit, en l’article 56: «les indicacions escrites dels senyals s’expressaran, almenys, en la llengua oficial de l’Estat». Despenalitza la resta de llengües, sí, però sempre subordinades, secundàries, redundants, en suma, inútils.

Certament, és cosa de la democràcia, de majories i de minories. Hem de pensar sempre si és això el que volem per al nostre poble, per al nostre país. Perquè tot és possible.

Denominacions oficials: el Genovés

El municipi del Genovés ha fixat la forma oficial del seu nom (dogv 8.388, 21.09.2018; boe 283, 23.11.2018):

Decret 139/2018, de 14 de setembre, del Consell, d’aprovació del canvi de denominació del municipi de Genovés per la forma exclusiva en valencià el Genovés. [2018/8723]

Denominacions oficials: Nàquera/Náquera

El municipi de Nàquera ha fixat la forma oficial del seu nom (BOE 246, 11.10.2018):

Decret 116/2018, de 3 d’agost, del Consell, pel qual s’aprova el canvi de denominació del municipi de Náquera per la forma bilingüe «Nàquera/Náquera»

La concordança ortogràfica belga

Els canvis normatius en l’ortografia de l’escriptura són decisions i processos que cal adoptar i posar en marxa després d’haver analitzat i resolt les deficiències de la normativa vigent. Però el vessant simbòlic i afectiu d’eixes decisions enterbolix l’anàlisi científica i fa perdre de vista que les tradicions tenen el valor de la rutina i l’antigor, però no necessàriament són bones ni és acceptable condemnar les generacions futures a patir un problema perquè mosatros l’hajam patit.

Dos professors belgues, amb obra de teatre inclosa (La convivialité), estan somovent de nou l’ortografia del francés (Marie Piquemal, Libération, 03.09.2018):

Les Belges sont décidés à simplifier l’orthographe du français

[…] Il existe en effet beaucoup d’exceptions. La plus connue : le participe passé s’accorde si le COD (complément d’objet direct) est placé avant l’auxiliaire avoir. «Les coquillettes que j’ai englouties hier soir», par exemple. Mais exception de l’exception : si un «en» s’invite dans l’histoire, il redevient invariable. «Des coquillettes, j’en ai mangé.» […]

No s’ha esvalotat tant el galliner, i és una mancança ben indicativa, en el cas dels canvis ortogràfics del català, que no han tingut eixe grau de debat, ni en àmbits tècnics o docents ni en la societat afectada per eixes decisions. L’IEC per un costat i l’AVL per l’altre, cordialment d’esquena entre elles i aïllades de la societat, han tirant avant cabassades de canvis que no sempre responen a l’interés dels usuaris de la llengua ni a la intenció manifestada de facilitar l’aprenentatge. Per exemple, l’IEC ha optat últimament per mantindre el recurs a regles imprevisibles (com ara els diferents casos del guionet) i a excepcions innecessàries (com ara el cas de «l’Haia», que preferixen que siga «la Haia», a pesar que ara han fixat definitivament [?] «l’asimetria»). Un poc més de debat social i de rigor acadèmic podria evitar tanta decisió desconcertant. O és possible que no, i que eixa siga la gràcia de tot això.

Repensant els llibres de text

Els problemes relacionats amb l’educació lingüística tenen relació amb els mateixos fonaments de l’educació general de cada país i amb la percepció del valor de les disciplines impartides. Pel que fa als conceptes lingüístics en valencià, hem d’atendre les conclusions del treball La terminologia sintàctica bàsica en els manuals d’ensenyament del català i l’espanyol. Una introducció d’Alícia Martí Climent:

Els resultats obtinguts ratifiquen les hipòtesis concretes de les quals partíem: els manuals presenten una gran incoherència, amb continguts desconnectats i amb una desvinculació entre la gramàtica i l’ús de la llengua, i la terminologia lingüística es caracteritza, en general, per una manca de coherència i una excessiva sinonímia i polisèmia. Per tant, hem aconseguit sumar evidències sobre la gran incoherència terminològica dels llibres de text, amb un excés de termes que dificulten l’aprenentatge de l’alumnat, la qual cosa posa de manifest la necessitat de dur a terme un tractament integrat de les llengües presents en el sistema educatiu i de l’elaboració d’una gramàtica pedagògica interlingüística bàsica, que oriente la transposició didàctica, que recontextualitze i seqüencie els continguts, i amb una terminologia unificada per a totes les llengües del currículum, per tal de facilitar la consecució d’una adequada educació lingüística de l’alumnat.

Cal trobar solucions a eixos problemes, tenint en compte, això també, que no són una singularitat o una tradició valenciana insalvable, tal com indica l’article «Rethink nouns and verbs» d’Oliver Kamm (The Times, 18.08.2018), articulista que comenta en to positiu que això s’està resolent al Regne Unit de la Gran Bretanya:

Grammar education shouldn’t involve learning definitions by rote. Indeed, the definitions proffered by traditionalist style guides are false. Grammar is a vital part of the curriculum but not because standards are slipping. On the contrary, today’s schoolchildren are getting a much better linguistic education than any preceding generation.

L’economia del valencià

La calina vacacional du a voltes informacions que refresquen una miqueta sociolinguisticament, com ara l’article de Sixto Ferrero «Per què una persona parla valencià? Quatre claus econòmiques per a respondre la pregunta» (Diari La Veu, 05.08.2018). L’article comença amb una reflexió interessant sobre una de tantes mancances de la gestió lingüística acadèmica i institucional:

Els estudis i els debats sobre l’ús del valencià s’han abordat des de diferents àmbits per a polsar la vitalitat de la llengua pròpia a l’escola, als mitjans de comunicació, als quefers quotidians i a les xarxes socials, entre d’altres. Diverses disciplines han aprofundit en la situació del valencià, però, s’ha investigat molt poc des de l’economia. Poc o pràcticament res, va emfatitzar el professor d’Economia Aplicada de la Universitat de València Pau Rausell durant la ponència que va oferir en les passades Jornades de Sociolingüística d’Alcoi celebrades el mes de març a la seu de la Universitat Politècnica.

I la dada que més pot interessar als emprenedors de l’àmbit cultural:

De fet, en aquest sentit va destacar que la taxa de rendibilitat de les editorials que treballen únicament amb el valencià com a llengua d’expressió és major, és a dir, “que els diners que es poden guanyar per cada euro invertit és major” que aquelles empreses que editen en castellà.

El públic consumidor està disposat a invertir en productes en valencià, sempre estem incoativament «a punt» d’aprofitar-ho, només cal més decisió real i menys simbolisme conformista.

Els revessos dels drets lingüístics

L’any 2018 estem tenint una collita de sentències judicials, decisions polítiques i sindicals que estan provocant un cert desconcert pel que fa la concepció que tenim dels drets lingüístics i de la democràcia en el País Valencià, si més no, en alguna concepció sobre el que ha de ser el respecte als drets lingüístics dels ciutadans i la gestió de les administracions en este àmbit. Recopilem una petita mostra periodística que dóna una idea de la situació.

Pel que fa al plurilingüisme en l’ensenyament:

  • STEPV (29.04.2018): «Les sentències del TSJ sobre plurilingüisme, un pas més contra l’autogovern»
  • Vilaweb (26.04.2018): «El TSJ anul·la parcialment el decret de plurilingüisme de la Generalitat, que ja va derogar-lo el desembre»
  • Nació Digital (04.07.2018): «El Suprem ordena al TSJ del País Valencià que deixi de jutjar el Decret de Plurilingüisme»

Més enllà de l’ensenyament, pel que fa al decret d’usos institucionals i administratius de les llengües oficials (veg. DTL, 26.06.2017):

  • dBalears (18.07.2018): «El TSJ obliga la Generalitat Valenciana a dirigir-se a les Balears i a Catalunya en espanyol»
  • Diari La Veu (18.07.2018): «El TSJ anul·la parcialment el decret que prioritza l’ús del valencià en l’administració»
  • Diari La Veu (18.07.2018): «El TSJ avala que el Consell fomente el valencià però sempre acompanyat del castellà»
  • Vilaweb (18.07.2018): «El TSJ retalla el decret que prioritza l’ús del català a l’administració del País Valencià»

Naturalment, el repàs es fa encara més alarmant quan l’empitjorament no tan sols té relació amb uns pronunciaments judicials discutibles i caducs, sinó amb una falta de previsió del que ha de ser la gestió lingüística de les institucions, que és el que s’ha produït en el nucli central del sistema democràtic valencià, és a dir, en les Corts Valencianes:

  • Diari La Veu (09.06.2018): «Morera demanarà als parlaments regionals europeus que reconeguen les llengües minoritzades»
  • Diari per a Tècnics Lingüístics (09.07.2018): «L’acreditació idiomàtica en les Corts Valencianes»
  • Diari Sindical de les Corts (29.06.2018): «La capacitació lingüística per a les oposicions de les Corts»
  • El Temps (12.07.2018): «La batalla inacabada pels drets lingüístics a les Corts Valencianes»
  • Diari La Veu (12.07.2018): «Podem proposa exigir el valencià als nous funcionaris de les Corts quan la necessitat “siga evident”»
  • Jornada (14.07.2018): «El descuit de Morera rere la pèrdua del requisit lingüístic»

Per a avançar en tots estos àmbits caldrà dur avant una gestió política rigorosa i previsora per a fixar un rumb clar que amplie i millore els espais d’ús del valencià. Ha de ser una gestió que ha de ser persistent i tenaç i que ha de buscar i trobar l’assessorament i els suports adequats per a cada qüestió i en cada moment. Els entrebancs i els revessos han de ser les ocasions per a reenfocar les estratègies i localitzar els punts que convé millorar.

L’acreditació idiomàtica en les Corts Valencianes

En les Corts s’ha mogut un poquet la qüestió de les necessitats de capacitació lingüística de les persones que aspiren a ser funcionàries de la institució. Durant massa dècades de desatenció, el valor percentual de la prova de valencià oscil·lava —per als funcionaris amb funcions no lingüístiques—, entre el 0% i el 20% de la fase d’oposició, sense que el suspens tinguera caràcter eliminatori —situació que permetia arribar a ser funcionari amb un zero redó en coneiximents de valencià.

Catalunya, Galícia i acord sindical del 2016

Es suposava que actualment seria possible aplicar un poc més d’exigència en este sentit —tal com es fa en Catalunya, tal com es fa en Galícia amb el gallec— gràcies a la composició política de la Mesa de les Corts d’esta legislatura i, més encara, perquè hi havia un acord sindical del 2016 en eixe sentit.

Proposta «desacreditadora» de la Secretaria General

Tanmateix, la proposta de la Secretaria General de la institució —és a dir, proposta sorgida del lletrat major, funcionari de les Corts en nomenament per lliure designació que dirigix l’administració de la institució, seguint, en teoria, la direcció superior de la presidència i de la mesa del parlament— de valoració del valencià en la fase d’oposició de l’oferta pública que s’estava preparant, empitjorava l’acreditació del coneiximent: oferia una tarifa plana del 8,33% de la nota (5 punts sobre 60) en un examen obligatori —examen establit en l’Estatut del personal de les Corts (EPCV, article 62) del 2010—, però no eliminatori, per a totes les categories laborals i sense indicació del nivell d’exigència.

Reivindicació de l’STAS i contradiccions d’altres sindicats

En les negociacions entre la Secretaria General i la part social, que es duien a terme en una comissió tècnica, l’STAS (Intersindical Valenciana) es va oposar a eixa proposta (i va proposar una alternativa), tant perquè incomplix un deure bàsic de l’administració, dotar-se del personal capacitat per a atendre les seues funcions, com perquè la proposta no arreplega mesures per a fomentar la promoció interna i l’estabilització del personal interí. En canvi, les seccions sindicals d’UGT (vegeu un article de Jordi Sebastià del 2016) i CCOO (vegeu un article de Francesc Esteve del 2009) van acceptar la proposta dels representants de la institució —inclús pretenien rebaixar-la a simple mèrit, però l’EPCV els ho impedia.

Intervenció política

En això que apareix en els diaris («Les Corts, sin requisito», Las Provincias, 18.06.2018) una notícia que destacava un incompliment polític de Compromís en esta qüestió: «cuando ha tenido la posibilidad de reclamarlo, no lo ha hecho». A partir d’ací, el president de les Corts, Enric Morera, decidix intervindre en este punt de les negociacions per a reclamar l’establiment de l’acreditació del valencià per als aspirants a funcionaris de les Corts, és a dir, pretenent corregir la proposta de la Secretaria General de la institució. Llavors es produïxen, és clar, els fenòmens habituals de les polèmiques lingüístiques, amb polítics desinformats, polítics fent càlculs de rèdits electorals amb la manipulació d’este tema i mitjans que fan versions per a tots els gustos (vegeu: El Mundo, Las Provincias, Levante, Vilaweb).

Paràlisi i informe jurídic

El cas és que l’oferta d’ocupació pública de les Corts s’ha paralitzat. Mentrestant, els serveis jurídics de la cambra han fet un informe sobre la qüestió (informe que no hem pogut llegir, però que podem imaginar i que aventurem que estarà escrit només en castellà: en l’última convocatòria per a lletrat de les Corts, any 2016, la nota de l’examen obligatori, però no eliminatori, de valencià va ser de poc més del 6% del total de la fase d’oposició, ¡i no sabem de quin nivell!).

Institucions capacitades en valencià

Per sort, hi ha molts ajuntaments valencians que fa dècades que van establir l’acreditació obligatòria dels coneiximents lingüístics d’acord amb les funcions dels llocs de treball i per diversos mitjans, d’acord amb les pautes establides pels tribunals. Malauradament, la gestió administrativa de la institució parlamentària, seguint la deriva que arrossega des de fa dècades, desatén encara les implicacions del fet que els drets lingüístics dels ciutadans valencians són una obligació administrativa que s’ha de garantir —si més no— per a les dos llengües oficials del País Valencià.

El tema dels drets lingüístics continua sent un caramelet per als tripijocs, l’estafa permanent als ciutadans i la demagògia més malcarada. Les propostes de solució són conegudes i han segut validades pels tribunals. Com sempre, cal un poc de convicció ètica i, sobretot, un pessic de voluntat política.