El supremacisme lingüístic espanyol

En el setmanari El Temps (01.02.2020; consulta: 14.02.2020) podem llegir un article de Vicent Climent-Ferrando, «Radiografia d’una llengua des d’Europa» que alerta sobre les rutines i inèrcies ideològiques que podem provocar una efectes contraris dels que pretenien. Entre altres coses:

El toc d’alerta més preocupant dels informes, però, anava adreçat no a l’Estat espanyol sinó al Govern del Botànic, concretament al nou Decret de Plurilingüisme. Mentre que el Comitè de Ministres – l’òrgan polític del Consell d’Europa–  emprava un llenguatge més diplomàtic i recomanava al Govern valencià “eliminar les limitacions a l’ensenyament en valencià/català”, el Comitè d’Experts –òrgan avaluador de solvència acadèmica independent– era més contundent en la seva radiografia lingüística al País Valencià: “[el Decret de Plurilingüisme] no compleix amb l’instrument de ratificació [de la CELRoM]” i donava un suspens categòric al Govern valencià, una mena de default tècnic a una de les mesures estrella en matèria educativa del Botànic.

Per sort, a més de l’anàlisi crítica, l’article fa propostes:

Són quatre els principis que una política lingüística efectiva ha d’adoptar:

  1. Les polítiques de multilingüisme són imprescindibles en les societats actuals i els beneficis que reporten superen els costos. S’ha de concebre la política lingüística d’una manera completament transversal, amb implicació directa en la cohesió social, la cultura, l’economia i els drets. En aquest sentit, el Decret de Plurilingüisme adopta aquesta visió holística, tot i que possiblement de manera teòrica.
  2. Qualsevol govern que vulgui donar resposta a les necessitats lingüístiques actuals de la ciutadania ha de considerar conjuntament la mobilitat i la inclusió en les seves polítiques lingüístiques. La promoció de la mobilitat ha d’anar acompanyada de mesures que afavoreixin la promoció de la llengua pròpia. Atesa la situació d’alta vulnerabilitat del valencià, el responsables polítics hauran d’estar-hi molt atents a que una mesura com el Decret de Plurilingüisme no tingui com a efecte col·lateral el retrocés del coneixement del valencià en l’àmbit educatiu.
  3. El disseny de polítiques que combinin la mobilitat i la inclusió és complex, però necessari i possible. La qüestió és seleccionar les mesures que representen en cada cas el millor equilibri en la tensió entre inclusió i mobilitat. El Decret de Plurilingüisme té el perill —potencial de moment— de no aconseguir ni un major coneixement d’anglès ni una millora en les dades de coneixement de la llengua pròpia. Caldrà reforçar els mecanismes d’avaluació constants i reaccionar-hi a temps.
  4. La garantia de la cohesió social prové precisament de la combinació equilibrada de la mobilitat i la inclusió. Qualsevol política lingüística és una política social. La implantació d’un projecte educatiu ambiciós i avançat depèn en bona part del disseny d’unes polítiques multilingües valentes i de llums llargues.

Al final, l’autor es preocupa per «si tornem a perdre un llençol a cada bugada lingüística». Crec que els polítics i els sociolingüístics haurien de canviar la metàfora, perquè a les bugaderies no han perdut mai tants llançols. (Vegeu la secció de greuges.)

L’estat espanyol i les (seues) llengües europees

Can be used
Mancances evidents encara.

La Plataforma per la Llengua (12.12.2019) envia una notícia sobre l’informe del comité d’experts relatiu als compliments i incompliments de la Carta europea de llengües regionals o minoritàries (Celrom) en Espanya. La notícia comenta sobre el País Valencià:

Al País Valencià, l’informe de la Celrom valora positivament els canvis lingüístics als mitjans de comunicació, gràcies a l’aparició d’À Punt, però critica que la nova llei valenciana d’educació és contrària a la carta perquè ha suprimit la possibilitat d’estudiar en immersió.

A més d’això, també sobre el País Valencià, podem llegir en l’informe («Cinquième rapport du Comité d’experts concernant l’Espagne», 09.10.2019):

Encara que el valencià/català té la condició de llengua cooficial a tot el territori de la Comunitat Valenciana i que la majoria de la població la domina, es troba en una situació preocupant, particularment dins de l’administració estat i del sistema judicial.

Com ja intuíem, ha empitjorat la possibilitat d’educar-se en valencià en tots els nivells, encara que, paradoxalment, millora l’apartat «utilitzar el valencià/català en l’àmbit de l’administració autonòmica o local».

Finalment, les recomanacions dels experts són:

I. Recomanacions per a accions immediates:

a) Modificar la Llei orgànica del poder judicial per garantir l’ús del valencià/català en procediments judicials a petició d’una de les parts.

b) Utilitzar el valencià/català dins l’administració estatal de la Comunitat Valenciana.

c) Disposar que la docència estiga assegurada en valencià/català en tots els nivells.

II. Altres recomanacions:

d). Garantir l’ús del valencià/català en l’economia, especialment en el sistema financer i bancari.

e). Garantir l’ús del valencià/català en els servicis sanitaris i socials.

I ja podem esperar el nou informe d’ací a tres anys, que segur que tampoc no mos deixarà satisfets del tot. Ni segurament gens.

Firmes pels drets jurídics

Minority Safepack
Minority Safepack

La Federació Llull (formada per Acció Cultural del País Valencià, Obra Cultural Balear i Òmnium Cultural) col·labora en la recollida de firmes de la iniciativa promoguda per la Federal Union of European Nationalities (FUEN) per tal de garantir els drets jurídics de les persones amb una llengua i cultura minoritzades a Europa. La iniciativa es denomina Minority Safepack.

La poca aplicació de la Carta europea de les llengües en Espanya

La Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya ha fet públic el cinqué informe (veg. PDF) sobre el compliment a l’estat espanyol de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries. Segons la nota feta pública en el butlletí Tocs de Llengua (número 107):

Tot i que l’Estat espanyol va subscriure la Carta europea l’any 1992 i la va ratificar el 2001, en aquests anys no ha portat a terme accions significatives per garantir-ne l’acompliment, com han anat reflectint en els diversos informes emesos les indicacions del Comitè d’Experts i els acords successius del Comitè de Ministres del Consell d’Europa.

L’informe elaborat per la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya ha estat tramès al Ministeri de la Presidència i per a les Administracions Territorials del Govern d’Espanya, organisme responsable d’elaborar un informe únic per al conjunt de l’Estat d’acord amb el que preveu l’article 15 de la Carta. Així mateix serà tramès al Consell d’Europa de manera simultània a la tramesa que els governs valencià i balear faran dels informes que han elaborat les direccions generals de Política Lingüística respectives.

La carta europea incomplida en la justícia

Laura Abelló i Figueras fa un petit repàs en el bloc de la Revista de Llengua i Dret (04.05.2017) als incompliments estatals, al cap de vint-i-cinc anys, de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries:

Vint-i-cinc anys d’incompliment de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries (CELRM) per part de l’Estat espanyol en l’àmbit judicial

Aquest any 2017 es compleixen vint-i-cinc anys des que el Consell d’Europa va elaborar l’únic tractat internacional vinculant centrat en la protecció de les llengües regionals o minoritàries, la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries (CELRM). Aquest acord entrà en vigor el 1998 i va ser ratificat inicialment per 5 estats membres, entre ells l’Estat espanyol. Encara que el va signar l’any 1992, no es ratificà ni entrà en vigor fins el 2001 i, malgrat el temps transcorregut, les disposicions en matèria de justícia i en d’altres sectors no han estat acomplertes del tot.

Davant dels incompliments, els contrasentits o la inactuació dels governs espanyols, veu encara possible un camí:

Una possible escletxa que cal explorar encara és la denúncia en el si dels tribunals, tot i que no ho prevegi la Carta, i davant el Tribunal Europeu de Drets Humans, i dels atacs continuats que creen situacions de discriminació envers l’ús de la llengua catalana.

Les llengües en França

Una novetat editorial que resultarà molt interessant per als tècnics i tècniques lingüístics és el llibre dirigit per Georg Kremnitz Histoire sociale des langues de France (editorial pur). En la revista Llengua i Ús (núm. 53) en podeu llegir ja una bona ressenya d’Emili Boix-Fuster, que reproduïm a continuació:

Ja fa anys, es va publicar la monumental i nacionalista (21 volums!) Histoire de la langue française des origines à nos jours, de Ferdinand Brunot (1860-1938).1 Ara ens trobem amb una altra obra colossal sobre tot el repertori lingüístic tant a l’Hexàgon com als DOM-TOM francesos (denominació amb què es coneixen les dependències d’ultramar franceses). Colossal no sols per les dimensions (70 capítols, dels quals set redactats per Georg Kremnitz, quatre per Klaus Bochmann, tres per Christian Lagarde i tres per Philippe Martel, 906 pàgines, 196 sigles…), sinó sobretot per l’ambició. El coŀlectiu que ha impulsat el volum —coneguts i reconeguts professors com ara Carmen Alén Garabato, Klaus Bochmann, Henri Boyer, Philippe Martel, entre altres— ha volgut confegir una història multifocal sobre totes les llengües a França, tant en llurs aspectes comunicatius com en llurs aspectes demarcatius. Com afirma Kremnitz en el capítol introductori, aquest coŀlectiu ha volgut desenvolupar la intuïció del mateix de Saussure per a qui la llengua és «un fait social»: «renovar una mica la mirada sobre certs fenòmens de comunicació a França i simultàniament obrir noves perspectives» (p. 37), tant metodològiques com teòriques. L’obra vol evitar el nacionalisme implícit o explícit, que ha caracteritzat tantes històries de la llengua, començant per la de Brunot.

Kremnitz indica, amb més raó que un sant, que l’època d’extensió de l’escolarització a França coincideix terriblement amb l’esclat màxim del nacionalisme homogeneïtzador: els mestres, per exemple, eren els «hussards» de la República. Aquest nacionalisme del segle xix, estès desgraciadament arreu, percep l’individu com a monolingüe i no pot acceptar ni tolerar altres llengües a la nació. I no hi hagut encara cap veritable reparació de tant lingüicidi: «Els progressos institucionals es mesuren en centímetres, mentre que, d’altra banda, les pèrdues en valor de comunicació de les altres llengües es compten més aviat en quilòmetres» (p. 25). Més endavant el mateix catedràtic vienès, a la nota 2 de la mateixa pàgina, insinua una autocensura: usa el terme llengües autòctones en lloc de llengües regionals, però a la nota esmentada assenyala que s’hauria estimat més emprar el terme polític de llengües dominades.

En una primera part («Questions générales») es presenten aspectes teòrics de la història social de les llengües. En són exemples temes com «la noció de llengua», «els mercats lingüístics de Pierre Bourdieu», «l’invent dels patois», «la història de l’hegemonia del francès», «l’economia de les llengües», «els conceptes de francofonia»… S’observa que les llengües dominades han estat mantingudes com a «cordó sanitari» contra els revolucionaris francesos de torn (contra els portadors de la guillotina o del ménage à trois) al País Basc, a Bretanya i a Alsàcia. Destaca el capítol sobre «la història del dret lingüístic a França», de Jean Marie Woehrling, perquè és un aŀlegat duríssim contra la hipocresia, la rigidesa, la reglamentació i la intolerància (creixents!) dels poders francesos, que sempre han confós el que és equal amb el que és same, que sempre o gairebé sempre han confós progrés amb homogeneïtzació i que no han pogut ratificar la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries. També crida l’atenció la història lingüística de les esglésies de França, que suggereix la necessitat d’endegar una recerca semblant a l’espai lingüístic català. No s’entén, per exemple, el desfasament entre la castellanització en terres valencianes i la castellanització a Catalunya, sense tenir en compte els diferents capteniments lingüístics de les seves esglésies.

La segona part («Les langues de la France») presenta quatre grans temes. En primer lloc, «l’evolució de l’espai comunicatiu a França des de l’edat mitjana». En segon lloc, una presentació de les diferents llengües de la França metropolitana: dialecte i alemany a Alsàcia, el fràncic de Moseŀla, el basc, el bretó, el català, el cors, el flamenc, el francoprovençal, el lígur, l’occità, les llengües d’oïl. En tercer lloc, un recorregut per les llengües de la França metropolitana no territorials: jiddisch, judeocastellà, romaní, àrab magrebí, tamazic i armeni occidental. El lígur és una novetat perquè és gairebé del tot desconegut en la bibliografia anterior; sembla una varietat entre les varietats genoveses (la Ligúria entorn de Gènova) i l’occità. Finalment s’obre alguna finestra d’esperança envers l’occità, la gran llengua dominada de França, a molta distància de les altres: ara, que pràcticament tothom s’ha francesitzat profundament a Occitània, l’occità ja no seria un obstacle per al progrés social, perquè tothom ja sap francès —i anglès— (p. 530). El quart tema és la llengua de signes francesa. Una vegada més, sobresurt la singularitat del cas alsacià, a causa de la seva història turmentada entre el món germànic i el món francès. En el mapa que obre aquesta segona part (un mapa oficial francès!) s’escapen tres errors, importants en un llibre paradigmàtic com és aquest. En primer lloc no s’assenyalen les Valadas Occitanas (Valls Occitanes) ja a Itàlia, orientades cap al Piemont. Ben al contrari, sembla erròniament que als límits sud-orientals de l’Hexàgon no s’hi parlés occità. En segon lloc, s’indica també erròniament que el límit entre català i occità és un límit entre llengua romànica i no romànica. Finalment no s’assenyala que el lígur es parla a Bonifacio, a l’extrem sud de Còrsega, contràriament a la informació que proporciona el capítol sobre el sorprenent lígur.

En una tercera part («Les langues des départements et territoires d’outre-mer») s’analitzen les llengües dels departaments i territoris d’ultramar (DOM-TOM, en l’acrònim comunament usat a França), des dels criolls de base francesa fins a la llengua dels canacs a Nova Caledònia.

Finalment, la quarta part («Les langues d’immigration») descriu l’evolució i la situació de vint-i-dues llengües d’immigració, entre les quals hi ha l’alemany, l’anglès, el català (ara com a llengua portada per immigrants, no com a llengua dominada autòctona), el castellà, el grec, l’italià, el polonès, el portuguès, el romanès, el rus, el serbocroat, el turc, l’ucraïnès, les llengües africanes, el crioll de Maurici, el malgaix, el crioll d’Haití, l’arameu, el persa, el tàmil i les llengües xineses. Les diferències entre aquests grups lingüístics són evidentment abismals. Mentre, per exemple, les poblacions xineses a França mantenen molt bé i amb molta flexibilitat i adaptació la llengua d’origen, com a conseqüència dels fenòmens creixents de globalització, els immigrants catalanòfons a la Catalunya del Nord han donat un cert alè a una llengua agònica. Podem remarcar que, en analitzar els immigrants catalans a la Catalunya del Nord, Lagarde destaca que la penetració del català ha estat deguda sobretot no tant pels mateixos immigrants sinó pel prestigi de Barcelona. La frontera seria, en un bell joc de paraules, tant «coupure» [‘tall’] com «couture» [‘costura’, ‘cosit’] (p. 764). La pregunta que el lector es planteja aleshores és la següent: després del període de creixença (1985-2008), amb l’actual crisi a la Catalunya espanyola, ha perdut el català tot poder d’atracció al Rosselló?

En conclusió, l’obra té unes dimensions gairebé enciclopèdiques (una tradició que, em sembla, és característica de l’acadèmia germànica) i proporciona als lectors una visió social actualitzada de la història lingüística de França. Un tret és evident, cru i dur: França —sigui corona, sigui república— ha anorreat i assimilat les llengües que no fossin el francès. A França sembla que «se sospita que les llengües són un cavall de Troia d’un projecte polític inquietant» (p. 336). El contacte de llengües és percebut sobretot com una amenaça o com un conflicte. Quan veig el cartell de l’Institut Français de Barcelona convidant a aprendre el francès amb l’eslògan «Be différent: Apprenez le français», no puc deixar de pensar que França és precisament l’antimodel de la defensa de la diversitat lingüística, encara que a vegades, com en aquest cartell, s’ompli la boca invocant-la retòricament, intentant defensar-se del domini de l’anglès arreu del món, amb l’escut de la Francofonia. Aquest volum testimonia aquesta llarga i persistent política lingüicida francesa. Fins i tot quan hi hagut normatives franceses favorables a la diversitat lingüística, aquesta ha «restat lletra morta» (p. 295), o no s’han mantingut les promeses (p. 293) o no s’han traduït en accions concretes (p. 323). És significatiu que, quan es llegeix qui ha contribuït econòmicament a l’edició del volum, sobta veure que ha hagut de ser el mateix Govern català —escanyat de deutes pertot arreu— qui ha subvingut en part al volum. Així Kremnitz, l’ànima de la iniciativa del llibre, fa constar en la introducció que va gastar bona part del Premi Ramon Llull, que li atorgà amb bon criteri el Govern català, en l’edició del volum.

Falten algunes dades cabdals, de manera transversal, en molts capítols del llibre: per exemple, les referides a la transmissió lingüística intergeneracional. Què sabem sobre la llengua parlada amb els fills a les famílies? Com s’ha produït l’abandó, sobretot després de les debacles (un vell gaŀlicisme) de la primera i segona guerres mundials? Aquesta absència de dades no és imputable als autors del volum. En aquest tema, França, un país amb una impressionant tradició de recollida estadística de dades socials, ha optat per ignorar la informació lingüística sobre els seus ciutadans. Manquen dades de demolingüística, dades sobre la militarització i els seus efectes lingüístics, dades de psicologia social… Una vegada més, topem amb l’assimilacionisme francès, que sembla imitar aquella frase castellana que diu: «Desprecia cuanto ignora».

Aquest volum proporciona moltes idees aplicables a la recerca dels països de llengua catalana, des de la descripció de la diversitat immensa i dinàmica dels grups immigrants, fins a l’anàlisi dels usos i ideologies lingüístics dels grups religiosos, passant per l’economia de la llengua o l’anàlisi sociolingüística de ciutats com Tolosa, Lió o París. L’enhorabona a la iniciativa! Quina llàstima que la diversitat que descriuen els autors ha estat negada, i continua estant negada ara mateix, per la pràctica política quotidiana de la República Francesa.

El llibre, així mateix, aporta bones referències bibliogràfiques tant del món francòfon com germànic, cosa saludable en un món acadèmic cada dia més monopolitzat pels anglosaxons, els que tallen el bacallà. Podem aprendre molt de l’experiència francesa, i els francesos poden aprendre, si volen, de la nostra. Aquesta gran obra ho fa possible. I és que una part dels catalans som/són francesos que hem/han conegut de primera mà els efectes terribles, possiblement irrecuperables, de la tasca francesitzadora secular. Els citoyens de Perpinyà, per exemple, han interioritzat que el català, per a avançar socialment, fa més nosa que servei. La història social de les llengües de França és també, en una petita part, en un racó sud-oriental i marginal de l’Hexàgon, la nostra història.


1. Brunot, Ferdinand. Histoire de la langue française des origines à nos jours. París: Armand Colin, 1966.

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5 Espanya de Creative Commons

Dèficits i desemparament del català en Europa

Des d’Europa arriben notícies contradictòries que afecten els drets dels catalanoparlants. D’una banda (El País, 25.10.2012):

El Consejo de Europa alerta del déficit de la enseñanza en valenciano

Neus Caballer Valencia 25 OCT 2012 – 19:13 CET

El Comité de Ministros del Consejo de Europa pide a la Generalitat un mayor compromiso con enseñanza en valenciano desde la etapa de preescolar hasta la formación técnica profesional y la universitaria. En el informe que analiza La aplicación de la Carta europea de las lenguas minoritarias en España, el Comité de Expertos considera que “la oferta actual de educación en valenciano es insuficiente, ya que no parece garantizar que todos los estudiantes que quieran una educación en valenciano puedan tenerla”.

Però per una altra banda, quan es tracta de fer efectiu l’ús de la llengua (El Punt, 26.10.2012)

El TC desempara els drets lingüístics a la justícia

Rebutja el recurs d’un ciutadà a qui es va rebutjar un escrit en català

26/10/12 08:47 – barcelona – Jordi Panyella

[…]

La seva advocada, Marta Clapés, va recórrer al Tribunal Suprem en un escrit íntegrament en català que no va ser admès a tràmit pel fet que no era en castellà. El TS va exigir la traducció, però el recorrent s’hi va negar insistint que l’empara el dret d’utilitzar el català i que és l’administració de justícia qui ha de traduir els textos. En el recurs al TC, la lletrada recorda tota la legislació que avala la conducta del seu client, com ara la Carta Europea de Llengües Minoritàries.

Rèplica de Martí i Castell a Josep-Àngel Mas Castells

L’últim número de la Revista de Llengua i Dret publica una rèplica de Joan Martí i Castell a Josep-Àngel Mas Castells, l’autor d’un article sobre la traducció al català de València de la Constitució de la Unió Europea en la mateixa revista. Mas Castells va comentar que Martí i Castell, en el seu article «Demagogia y vergüenza lingüísticas» (La Vanguardia, 22.01.2005), confonia «la variació estilística amb la geogràfica, el geolecte amb el registre». En la seua rèplica, Martí i Castell intenta aclarir, entre altres coses, que no té cap confusió en eixe àmbit. En eixe àmbit…:

Em ratifico en la convicció que amb la versió que es va fer del Tractat hom pugui titllar la llengua catalana de patuès, en el sentit literal de ‘parlar dialectal, especialment el privat de cultura literària’. M’hi ratifico i afegeixo que diversos coŀlegues meus d’aquí i d’Europa em digueren que aquesta és la impressió que els va fer el document en valencià.

En canvi, un «coŀlega» com Ovidi Carbonell Cortés —professor de traducció a la Universitat de Salamanca— indicava en «(Re)producció, traducció i manipulació. Qüestions d’identitat i localització en un context valencià» [pdf]:

El cas més notori d’utilització de la traducció com a instrument d’homogeneïtzació lingüística és potser la traducció valenciana de la Constitució Europea, assumida com a pròpia també per la Generalitat de Catalunya —i testimoni, doncs, de la unitat de la llengua en el registre formal i en el camp jurídic. En aquest cas tenim una familiarització absoluta: el text es converteix en un objecte propi, en part d’un únic sistema cultural i lingüístic, si bé políticament disgregat.

L’article de rèplica de Martí i Castell, a pesar que diu que pretén «denunciar la demagògia vergonyosa» que es desprenia del fet que la versió «valenciana» de la constitució europea fóra repartida al País Valencià només en espanyol —i podeu valorar si als valencians cal que ens peguen els calbots a parells: els dirigents polítics d’ací i els acadèmics d’allà—, acaba amb una frase molt expressiva:

Malgrat la lliçó del Mestre [Pompeu Fabra], d’aleshores ençà hem obert molt la mà…

La patent europea discrimina llengües

El concepte sobre què és i què no és discriminació lingüística és molt maleable políticament. Tal com ja es comentar fa uns mesos (Ara.cat, 08.12.2010):

Espanya es desmarca de la patent europea per una qüestió lingüística

El govern espanyol considera discriminatori que el règim lingüístic proposat es basi només en l’anglès, el francès i l’alemany

Pel que sembla, la Comissió Europea va concretar ahir la seua proposta per a la patent unitària europea (El País, 14.04.2011):

La Comissió dóna suport a la patent en tres llengües

La Comissió Europea va concretar ahir la seua proposta per a la creació d’una patent unitària europea, que assumix l’oficialitat exclusiva de les tres llengües (alemany, francés i anglés) amb què treballa l’Oficina Europea de Patents, de la qual formen part 38 països. Espanya i Itàlia, que consideren discriminatori este tripartit lingüístic, han anunciat que recorreran al Tribunal de Justícia de la UE.

Espanya i Itàlia, és a dir, els governs de Zapatero i de Berlusconi, tenen una interpretació peculiar sobre moltes qüestions, i curiosament mai no deixen de ser interessades. En este cas, els catalanoparlants podem estar segurs que ni l’un ni l’altre estan pendents de no discrminar-mos.

El català a Perpinyà

Xavier Rull ens envia a través d’Infozèfir la informació següent:

L’Ajuntament de Perpinyà proclama el català llengua cooficial juntament amb el francès

El català ja és llengua cooficial amb el francès a l’Ajuntament de Perpinyà. Ho ha decidit el ple municipal de la ciutat per unanimitat. La decisió té l’objectiu de garantir la pervivència i la transmissió de la llengua catalana, i assegurar la seva presència en els diversos camps de la vida pública i social de Perpinyà. Ara els grups que defensen la llengua a la Catalunya del Nord volen que l’acord no es quedi en paper mullat.

Per unanimitat, el consistori de Perpinyà ha aprovat la Carta municipal per a la llengua catalana, que reconeix el català com a llengua cooficial de la ciutat. La carta, que s’empara en diversos textos internacionals i en la Constitució francesa, vol garantir el futur de la llengua.

Jean-Marc Pujol, l’alcalde de Perpinyà, assegura que la decisió «pretén explicar al conjunt de la població que tenim una identitat catalana, que n’estem orgullosos i que la volem promoure».

El pròxim objectiu de l’Ajuntament és que la Carta municipal per a la llengua catalana sigui també adoptada i aplicada pels 25 municipis que integren la mancomunitat de municipis de Perpinyà.

Començada fa 17 anys amb la retolació dels carrers, la política lingüística de l’Ajuntament de Perpinyà s’ha anat desenvolupant, sobretot en l’àmbit cultural i educatiu. Una política que, segons l’alcalde, ja ha donat bons resultats i que continuarà.

Font: 3cat24.cat (11-6-2010)