Despesa en política lingüística (9)

Continuant amb la tasca d’informació sobre la inversió del govern valencià en política lingüística, hem revisat les xifres dels pressuposts anteriors relatius a la despesa del programa 422.50 (promoció i ús del valencià) i hem precisat les xifres que havíem recollit en l’apunt anterior, on no havíem tingut en compte el detall important de la diferència entre el que proposava el projecte de llei i la llei de pressuposts una vegada aprovada. Hem procurat ser més exactes esta vegada i el resultat és el següent:

Pressupost
Variació
% de variació
2006
6.457.880
2007
6.765.440
304.560
4,76
2008
6.790.550
25.110
0,37
2009
7.001.760
211.210
3,11
2010
6.155.750
-846010
-12,08
2011
6.629.940
474.190
7,70
2012
5.926.020
-703.920
-10.61
2013
4.834.530
-1.091.490
-20.10

En el mateix període, el govern del País Basc ha invertit una mitjana de vora el triple d’euros en la promoció del basc, i de fent, enguany (veg. Irekia):

La Viceconsejería de Política Lingüística destinará más de 41 millones de euros a las convocatorias de subvenciones

La promoció de l’ús de l’èuscar en 2012

El butlletí Euskararen Berripapera (núm. 223; pdf) ens acosta les dades següents sobre la promoció de l’ús de l’èuscar al País Basc:

El Pla General de Promoció de l’ÚS de l’Èuscar en 2012

[…]

Actualment 157 entitats locals han soŀlicitat subvencions per desenvolupar estos plans (i en total són 171 les que estan desenvolupant el pla). No hi ha dubte que el fet d’haver habilitat subvencions (les tres diputacions també oferixen ajudes) ha afavorit este increment. Pel que fa al 2012, el Govern Basc ha aportat 1.630.000 euros i ha subvencionat 2.960 activitats realitzades per entitats locals per a impulsar el basc. L’any passat, però, es van subvencionar 2.082 activitats.

L’èuscar i Colòmbia

El Govern Basc coopera amb el Govern de Colòmbia en política lingüística (Euskararen Berripapera, 221, ):

L’èuscar i les llengües indígenes de Colòmbia

Al món es parlen més de sis mil idiomes, la majoria a Àsia. Els països de Sud-amèrica són molt rics des del punt de vista lingüístic, per exemple Colòmbia, on a banda del castellà es parlen 68 idiomes més: 65 són indígenes, dos són criolls i el romaní.

El Govern de Colòmbia reconeix legalment i protegeix la diversitat lingüística del seu país. Per això, el Govern Basc, coneixedor que la llarga experiència adquirida ací amb l’èuscar pot resultar de molta utilitat en altres països, ha decidit prorrogar l’acord de cooperació vigent en esta matèria amb el Ministeri de Cultura del país andí. Així mateix, el Ministeri d’Educació de Colòmbia i el Departament de Cultura del Govern Basc, conscients de la importància que l’educació té en la transmissió intergeneracional l’idioma, han subscrit un protocol que té com a eixos principals la formació i l’assessorament lingüístic.

Per cert, la cooperació que podria aportar la Generalitat valenciana és tota una altra.

Despesa en política lingüística (8)

El butlletí Euskararen Berripapera ens informa que enguany el pressupost de l’Oficina Pública de la Llengua Basca augmenta un 10 %:

L’Oficina Pública de la Llengua Basca (oplv) disposarà d’un pressupost de 3.410.080 euros en 2011, el més gran de la seua història. La quantia del pressupost destinat a desenvolupar activitats relacionades amb l’èuscar i la cultura basca ha augmentat un 10 % respecte a l’últim any.

Anualment, l’estat francés, el Consell d’Aquitània i el Departament dels Pirineus-Atlàntic destinen una partida similar al pressupost de l’oplv. Enguany, en canvi, el Departament dels Pirineus-Atlàntic realitzarà una aportació major (860.000 euros) a l’entitat per a fomentar l’èuscar. L’estat concedirà 740.000 euros i el Consell d’Aquitània 800.000 euros, amb la possibilitat de complementar-los amb 60.000 euros. El Sindicat Intercomunal de Suport a la Cultura Basca destinarà 255.450 euros i el Consell d’Electes, 2.850 euros. Així mateix, el Govern Basc acaba de signar un conveni amb l’oplv per al període 2011-2016, i concedirà una subvenció de 520.000 euros. 470.000 euros seran per a desenvolupar projectes comuns, 40.000 euros per a impulsar la lectura i 10.000 per a la campanya de promoció d’eitb.

Podem observar la coŀlaboració que s’establix entre estats i administracions diferents quan compartixen un mateix objectiu cultural i lingüístic. En canvi, al País Valencià, far que guia el camí de les autarquies neoliberals (amb vestits regalts o despullats del tot), segons pronòstic dels dirigents del Partit Popular i de la Generalitat valenciana, tenim que el pressupost per a «promoció i ús del valencià» es reduïx vora un 12 % respecte a l’any passat i seguix la tònica de Francisco Camps i els seus consellers de destinar recursos als pous privats de Terra Mítica, de la visita del papa del 2006 i de tota mena d’irregularitats paregudes amb què desapareixen els diners públics en mans privades, mentres s’actua contra l’ús del valencià de fet i econòmicament:

Pressupost Variació % de variació
2006 6.457.880
2007 6.765.440 304.560 4,76
2008 7.035.350 269.910 3,99
2009 7.001.760 211.210 3,11
2010 5.936.850 -1.064.910 -15,21
2011 5.231.990 -704.860 -11,87

Zinema Euskaraz

Mentres a Catalunya regulen per llei la possibilitat dels ciutadans d’accedir a les produccions cinematogràfiques també en català, el butlletí Eusakararen Berripapera ens informa de la iniciativa que s’ha posat en marxa al País Basc:

En marxa el programa Zinema Euskaraz

L’objectiu de la campanya és possibilitar l’accés de la ciutadania al cinema en èuscar, tant per a contribuir a garantir una oferta cinematogràfica en èuscar suficient per a aquella població que la soŀlicite, com per a ajudar al foment de l’èuscar com a llengua d’ús cultural i social.

Al País Valencià, la Generalitat valenciana de Francisco Camps tan sols pren iniciatives fallides o mesures negatives pel que fa a estes qüestions (declaració estèril d’Ares, ensenyament insuficient fora de les poques línies en valencià, no-emissió cinematogràfica en valencià en Canal 9, ús excloent del castellà dels càrrecs públics i dels diputats valencians en el senat espanyol…). Contra les mancances oficials, els valencians tenim altres opcions, com ara mirar la tv3 (els qui encara ho poden fer), recórrer a l’activitat suplent que duen a terme algunes universitats valencianes, o mirar de trobar els encara pocs dvd que tenen versió en català. En fi, és una sort que la lectura i Internet no depenguen dels governs valencians.

El debat lingüístic basc

Els canvis que està introduint el govern socialista en el País Basc tenen un sentit que sembla clar (El País, 21.09.2009):

El govern basc relega el debat lingüístic després d’anys de polèmiques

Ha arribat el momento de centrar-se “en la resta”, diu la consellera

[…]

Però amb algunes novetats, entre les quals en destaquen dos. Una és la recuperació de les exempcions d’estudiar èuscar, que ea va eliminar per als estudiants que estigueren més d’un any en el sistema basc. A partir d’ara, l’alumne que complixca determinades condicions (com ara incorporar-se al sistema educatiu basc procedent d’altres comunitats autònomes i estar de pas en la comunitat) no tindran obligació d’examinar-se d’èuscar. Podran aprendre, si així ho desitgen, la llengua basca, però sense tindre obligació d’examinar-se’n i, per tant, el seu expedient acadèmic no es veurà perjudicat. D’altra banda, els col·leges podran introduir més matèries en èuscar en el model A (en castellà amb la llengua basca com assignatura), sempre que no siguen troncals, com les matemàtiques. És una solució provisional a l’espera del model únic trilingüe.

Tal com podem observar l’èuscar (i no el castellà) és un coneiximent que pot perjudicar els expedients acadèmics, que no és vàlid per a assignatures troncals o que només serà voluntari per als alumnes que viuen temporalment al País Basc… Res de tot això té a vore amb l’ensenyament o la lingüística, sinó amb el nacionalisme lingüístic espanyol.

Sofismes i fantasies

El professor Branchadell s’ha fixat —un poc massa, segons el parer de Fernando Savater— en les propostes lingüístiques que ha llançat un nou partit espanyol (upd). Les idees que sorgixen d’eixe partit, i que a voltes exposa Fernando Savater, no són tant una proposta raonada i democràtica de gestió lingüística, sinó una presumpció i una enyor d’un suposats beneficis del monolingüisme, on els principis que defenen s’han d’aplicar només en el sentit que beneficie els parlants de l’espanyol —que som tots, serien capaços de dir— i que arracone els parlants de les altres llengües a un silenci, per suposat, pacífic i gens bel·ligerant —que som gent de pau, ¡ei!.

Com es pot observar en la petita rèplica de Fernando Savater, el seu rigor grinyola en tractar qüestions de llengua, atés que és verdaderament penós llegir que uns suposats abusos «que salta a la vista que hui es cometen» podrien fonamentar el seu posicionament, que partix de la discriminació d’uns ciutadans castellanoparlants a Catalunya o al País Basc.

Malauradament, el senyor Fernando Savater, que considerava que emetre partits de futbol en èuscar per la televisió era més o menys una bajanada dels temps (ja fa uns anys d’això), pretén argumentar sense dades ni fonaments legals, i pitjor encara, capgirant les dades reals sobre la discriminació lingüística a Espanya. És lamentable, però en lloc de preocupar-se pels drets dels ciutadans es preocupa pels drets dels castellanoparlants —on cal entendre el privilegi de ser castellanoparlant.

L’article d’Albert Branchadell aparegué en el diari El País (05.01.2008; l’hem traduït amb l’ajuda de l’Internostrum):

La llengua com a arma llancívola

Diferents formacions polítiques demanen la supremacia del castellà en tot l’estat. Però el multilingüisme no està renyit amb l’excel·lència, com ho il·lustra Finlàndia, al capdavant de l’Informe PISA

Albert Branchadell – 05.01.2008

La marxa de la Constitució espanyola com a encarnació del consens a què van arribar els espanyols durant la Transició sembla arribar a la fi. En este moment el text constitucional es troba sota el foc creuat dels que proposen superar-lo en un sentit federalitzant i dels que, en sentit oposat, més que una reforma constitucional postulen una contrareforma constitucional, que faça marxa enrere en el desenvolupament de l’Estat autonòmic, reduint obertament l’autonomia a la descentralització. I tot això sense oblidar als que, simplement, ja no desitgen viure sota cap Constitució espanyola.

En dates recents s’ha presentat en societat un nou partit polític que fa precisament de la contrareforma constitucional la seua principal bandera. Si el possible impacte electoral d’Unió, Progrés i Democràcia (upd) és encara una incògnita, el seu impacte mediàtic i polític són evidents: per ventura temorós de la competència que suposa upd, un dels dos grans partits espanyols ja ha corregut a apropiar-se tant de la filosofia del nou partit (on upd diu que la base de la ciutadania democràtica és «la llibertat en igualtat», el pp proclama que Espanya és una «nació de ciutadans lliures i iguals») com de la proposta de reforma constitucional com a instrument per al tancament definitiu del model territorial.

A més de tancar el model territorial, la proposta de reforma constitucional que presidix el manifest d’upd es centra en la «millora i reforç dels drets i obligacions individuals, que han de ser estrictament iguals per a tots els ciutadans del país». Pel que sembla, l’article 139 de la Constitució és insuficient com garantia d’eixa igualtat: «Tots els espanyols tenen els mateixos drets i obligacions arreu del territori de l’estat». I probablement és insuficient perquè l’article 139 no ha impedit que el Tribunal Constitucional, un òrgan no precisament «sotmés a constant desbordament per les pretensions nacionalistes», ho interprete d’una manera que exclou l’estricta igualtat. En la seua sentència 46/1991, el Tribunal Constitucional es va pronunciar sobre la constitucionalitat d’una llei del Parlament de Catalunya segons la qual durant el procés de selecció els aspirants a funcionaris autonòmics en eixa comunitat havien d’acreditar el coneixement oral i escrit de la llengua catalana. Doncs bé, heus ací el que va disposar el nostre alt tribunal al desestimar el recurs d’inconstitucionalitat interposat: «L’establiment d’un règim de cooficialitat lingüística en una part de territori de l’estat no contradiu el principi d’igualtat dels espanyols en tot el territori nacional, ja que tal principi no pot ser entés de cap manera com una rigorosa i monolítica uniformitat de l’ordenament de la qual resulte que arreu del territori es tinguen els mateixos drets i obligacions». No es tracta d’un pronunciament aïllat, sinó tota una línia jurisprudencial l’últim reflex de la qual és la recent sentència sobre l’estatut valencià, segons la qual «la pluralitat i la diversitat d’ordenaments són trets consubstancials a l’estat autonòmic i la seua realitat no pot, per definició, ser contrària a la Constitució, que és, al capdavall, la norma que la fa possible».

La referència a qüestions lingüístiques per part d’upd no és fortuïta, perquè en la seua proposta d’estricta igualtat este partit reserva una posició crucial a la llengua castellana, considerada imprescindible «com a vehicle d’enteniment general i debat de les qüestions que pertoquen a tota la comunitat», sota la creença que una llengua comuna és l’«instrument polític per a la realització dialèctica de la democràcia». Este postulat nega implícitament la realitat de les democràcies multilingües, com Bèlgica o Suïssa, que funcionen perfectament en absència d’una llengua comuna. El de «perfectament» pot resultar xocant per a Bèlgica, que travessa una profunda crisi, però no hauria de ser-ho: la crisi belga no és causada per l’absència d’una llengua comuna, i en qualsevol cas cap actor posa en dubte el caràcter trilingüe de l’estat belga, que a més del neerlandés i francés reconeix l’alemany com a llengua oficial. Si Bèlgica no convenç, cal pensar en Suïssa, una de les democràcies més antigues, més estables i més pròsperes del continent europeu, on el debat de les qüestions que pertoquen a tots els suïssos discorre en tres llengües oficials (alemany, francés i italià). Que el multilingüisme no està renyit amb l’excel·lència ho il·lustra de manera precisa Finlàndia, que una vegada més encapçala amb escreix el rànquing de l’Informe PISA, amb 63 punts per damunt de la mitjana de l’OCDE i 15 més que en l’any 2003. Pocs comentaristes de l’Informe PISA han recordat que Finlàndia reconeix dues llengües nacionals (finés i suec): el fet de parlar dues llengües distintes no ha impedit als parlamentaris finlandesos debatre i aprovar la legislació que fonamenta un sistema educatiu que és l’admiració del món sencer. En fi, el postulat de la llengua comuna també nega la realitat de la nostra Unió Europea, per a la qual el «instrument polític per a la realització dialèctica de la democràcia» és precisament el multilingüisme. Però el més remarcable d’este postulat no és que contradiga l’activitat de Rosa Díez o la dels actuals eurodiputats del pp, que debaten sobre qüestions que pertoquen a tots els europeus en absència d’una llengua comuna europea; el més remarcable és que, sense dissimular massa, ens duga de l’estricta igualtat entre els ciutadans espanyols a la seua estricta jerarquització.

En el seu manifest UPD proposa «l’escrupolós compliment del dret a l’escolarització en la llengua materna, atacat i negat en diverses comunitats autònomes». Per a començar, la proposta suposa altra reforma constitucional, encara que UPD s’oblide de presentar-la com a tal, perquè el nostre Tribunal Constitucional també ha declarat que de l’article 27 de la Constitució, que regula el dret a l’educació, no es desprén el dret a rebre l’ensenyament en la llengua materna de l’interessat, la qual cosa faculta als poders públics (en este cas de Catalunya) les llengües de comunicació en l’ensenyament (STC 337/1994). El problema d’esta proposta és que, encara que esmente la «llengua materna», en realitat es referix exclusivament el castellà. (Si el dret s’aplicara realment a la llengua materna de cadascú, i els drets individuals «han de ser estrictament iguals per a tots els ciutadans», hauríem de trobar a Rosa Díez defensant el dret a escolaritzar-se en català/valencià, gallec o èuscar als espanyols d’eixes llengües maternes residents a Madrid —un dret, per cert, que fins a ara no havia demanat ningú—). Heus ací, doncs, que UPD planteja una doble tipologia de ciutadans en el seu marc d’estricta igualtat: els espanyols de llengua materna castellana, que tindran dret a escolaritzar-se en la seua llengua estiguen on estiguen, i els espanyols d’altres llengües maternes, l’igual dret dels quals no es pren en consideració. I si açò no és un símptoma inequívoc de jerarquització dels ciutadans en funció de les seues llengües, observem la defensa de la prevalença de la llengua «comuna» sobre la «particular» (terminologia preconstitucional inclosa), una prevalença que comporta descartar el coneixement d’una llengua «particular» com a requisit per a exercir ocupacions públiques —en contra, una vegada més, de l’acreditada jurisprudència constitucional—. La doble tipologia és inequívoca: hi haurà uns ciutadans espanyols que sempre tindran la garantia de poder comunicar-se en la seua llengua amb els empleats públics i altres ciutadans, no menys espanyols, privats d’eixa mateixa garantia.

Allò inquietant d’este assumpte no és que aparega un partit nou amb tan enganyosos postulats. És més inquietant que un dels dos grans partits d’Espanya, amb possibilitats serioses de governar, els incorpore al seu programa polític. I, posats a concretar, el més inquietant de tot és el que va dir Mariano Rajoy en la conferència política del pp del passat mes de novembre: «Si les autonomies defensen la seua llengua, Espanya haurà de defensar la seva». Disculpen vostés: ¿Espanya té una sola llengua? ¿Per ventura caldrà reformar també l’article 2 de la Constitució, per a sostraure al català/valencià, gallec i èuscar la seua condició de llengües espanyoles?


Albert Branchadell és professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona

La resposta en carta al mateix diari és del dia 08.01.2008 (l’hem traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum):

Sofismes lingüístics

Fernando Savater 08/01/2008

El professor Branchadell alerta contra els «enganyosos postulats» lingüístics d’upd («La llengua com arma llancívola», El País, 5 de gener del 2008), però em tem que per a denunciar-los incorre en algun sofisma que altre. Assenyale el més evident: el dret a l’escolarització en la llengua materna que es planteja en les comunitats on a més del castellà hi ha altra llengua oficial, no en les altres. Tanmateix, si algun dia a Madrid o Sevilla hi haguera una demanda suficient d’ensenyament públic en català o èuscar, em semblaria molt bé que fóra atesa, però mentres l’esperem allò urgent és no privar de la seua opció a qui ja volen ser escolaritzats en castellà a Catalunya o el País Basc, que són moltíssims.

De manera que de doble tracte, res de res: el que passa és que hi ha ciutadans que viuen en comunitats amb una sola llengua oficial i altres en les quals en tenen dos. La una és comuna a tot l’estat, l’altra, particular a aquesta comunitat. No sé si aquesta precisió lingüística és preconstitucional, però a mi em resulta de certa utilitat. Com també crec políticament útil que hi haja eixa llengua comuna, que allí on falta no deixen bastants d’enyorar (cas de Bèlgica o de la pròpia Unió Europea). En Espanya, parlant a títol personal, em sembla desitjable una reforma constitucional per a aclarir l’estatus de les diverses llengües oficials, ja que salta a la vista que hui es cometen abusos i es fomenten malentesos sectaris.

D’altra banda, cal agrair l’atenció que presta a upd l’última pàgina de la renovada secció d’opinió del nostre periòdic, la més extensa i reservada a encàrrecs especials. Tant de bo seguixca eixe interés en el futur, fins i tot amb algun article a favor del nou partit.

L’èuscar a Burgos

Les circumstàncies polítiques i administratives tenen molta incidència en la conformació de la visió del món que tenim. Som una cosa o altra tant per la llengua que parlem, per posar una element que ens conforma, com per les perspectives de progrés que tenim —i per molts altres motius&mdsah;. Per exemple, l’existència de Treviño ens hauria de fer a alguns repensar el fet que hi haja llocs monolingües, com és tòpic pensar de Burgos. És clar, potser Treviño no vol ser Burgos molt de temps més —tal com Requena deixà de ser Castella i passà a formar part del País Valencià (de la província de València del 1851).

La notícia del diari El País (28.11.2007; traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum) és la següent:

Treviño acosta els seus interessos a Euskadi

El creixement de població de l’enclavament per la carestia de l’habitatge a Vitòria reobri el secular debat sobre la seua incorporació al territori alabés

Txema G. Crespo – Vitòria – 28/11/2007

L’enclavament de Treviño, situat en el cor d’Àlaba, encara que pertanyent a Burgos, viu en els últims 15 anys una recuperació demogràfica inaudita: els seus dos municipis recuperen part de la població que van perdre amb l’èxode rural dels anys seixanta i setanta. Els qui ara s’instal·len allí són, la majoria, ciutadans naixcuts a Vitòria que fugen de la carestia de l’habitatge. El rejoveniment dels habitants i la demanda de serveis socials, sanitaris i educatius, ha tornat a posar sobre el tapet un debat secular: la incorporació de l’enclavament al territori alabés. Els veïns desitgen una gestió millor de les seues necessitats abans que entrar en el debat polític entre les dos comunitats, necessitats que ara, la majoria pensa que estan millor cobertes per les administracions basques.

Els 221,6 quilòmetres quadrats de l’enclavament es distribuïxen en dos municipis: La Puebla de Arganzón (18,7) i Treviño, el més extens i que es repartix en 48 pobles dispersos entre camps de cereal o girasol. En total, una mica més de 1.700 habitants, població que ha augmentat en 600 persones en els últims 15 anys. L’any passat, 512 d’ells tenien entre 30 i 40 anys, amb 143 xiquets menors de 10. És una població jove que viu en cases rehabilitades i noves urbanitzacions, com reflecteix el salt de 309 llars censats en 1991 a 538 en 2001.

Treviño és legalment part de Castella-Lleó (el seu renovat estatut ho confirma), però els més menuts estudien en èuscar. «En el municipi de Treviño, els pares van aconseguir que l’ajuntament obrira una escola infantil que educa en èuscar, mentre que en La Puebla l’escola pública s’ha reconvertit en una aula de suport d’una ikastola de Vitòria», precisa Javier Ruiz, membre de la iniciativa Trebiñu Batu, que reivindica la seua incorporació administrativa a Àlaba.

La vida quotidiana dels habitants de Treviño és 100 % alabesa i així ho senten: en la consulta popular que es va realitzar en 1998, en la qual va participar el 76 % del cens, un 68 % dels votants va protegir la incorporació a Àlaba. Immaculada Ranedo, alcaldessa de Treviño, del pp, reconeix esta realitat, però també creu que la corporació anterior «s’ha desgastat en controvèrsies, i ha desatés la vida diària del municipi. La gent vol que l’ajuntament s’ocupe de gestionar». Ranedo s’ha mostrat favorable a mantenir l’escola municipal, «encara que serà bilingüe», aclarix.

La gestió resulta clau, efectivament, en la reclamació que s’integre Treviño a Àlaba. Els veïns així ho han considerat en totes les seues peticions a les autoritats, des de la primera, en 1646, fins a la consulta popular de 1998, els habitants de Treviño han demanat que se supere una anomalia que es remunta a les guerres castellanonavarreses dels segles XIII i XIV.

«Els veïns sabem que hi ha molts que no estan empadronats en Treviño, sinó a Vitòria per a dur als seus fills a l’ikastola o beneficiar-se de la sanitat basca», comenta Agustín, un veí del poble que entén que la integració a Àlaba és qüestió de sentit comú. «Treviño és un municipi dispers, amb més de 50 quilòmetres de carretera que millor atendrà la Diputació d’Àlaba que la de Burgos», afig.

Quant a l’assistència mèdica i l’atenció a la tercera edat, el govern basc i la Diputació d’Àlaba l’exercixen en una sort de llimbs administratius, perquè la Junta de Castella-Lleó, del pp, es nega a arribar a cap acord amb les institucions basques.A canvi, la Junta acarona la principal dedicació de l’enclavament, l’agricultura, com reconeixen tots els sondejats amb la deriva de nombrosos fons europeus. «A pesar que no és imprescindible, pel clima, tenim més regadius que la resta de Burgos», conclou Javier Ruiz.

L’exigència del castellà i el mèrit d’altres llengües

Rescatem a continuació una notícia curiosa sobre les sorpreses que causa el «mèrit» lingüístic en persones despistades respecte dels drets lingüístics dels ciutadans de l’estat. Cal tindre en compte que no es coneix que eixes mateixes persones mostren cap sorpresa o inquietud respecte del «requisit» lingüístic espanyol que s’aplica en les oposicions convocades pel ministeri de sanitat espanyol:

«3. Los aspirantes nacionales de estados cuya lengua oficial no sea el castellano, solo serán admitidos a las presentes pruebas si acreditan un conocimiento suficiente del mismo, mediante los documentos que se especifican en la base IV.7.»

La notícia del diari El País (02.11.2007; l’hem traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum) és la següent:

L’exigència de l’èuscar complica la falta de metges especialistes

L’oposició puntua quasi igual l’idioma que tots els mèrits científics

Eduardo Azumendi – Bilbao – 02.11/2007

La falta de metges especialistes s’ha convertit en un problema urgent per a tots els sistemes de salut. Les comunitats autònomes se’ls rifen i algunes fins i tot han començat ja a captar metges estrangers. Si eixa manca resulta estructural, en el cas d’Euskadi la situació es complica encara més per l’exigència administrativa que tenen els facultatius de saber èuscar. Alguns més que uns altres. Els més obligats són els pediatres, perquè estan en contacte amb la població amb major percentatge de bilingües, els xiquets. Eixa exigència ha suposat que conéixer l’èuscar puntue en les oposicions que convoca Sanitat quasi el mateix que els mèrits científics acumulats durant anys de professió, prop del 10 % del total de punts en joc.

Pediatria és una de les set especialitats bàsiques que Sanitat reconeix que patix un dèficit d’especialistes, problema que les exigències lingüístiques han acabat per agreujar. Només a Àlaba, la província menys euskaldun, una de cada quatre places d’aquesta especialitat ha hagut de ser coberta per un metge de família.

En una carta remesa a El País, el president de l’Associació Espanyola de Vigilància Intensiva Pediàtrica, Juan Casado Flores, mostrava el passat 20 d’octubre la seua «sorpresa i pesar» per aquesta circumstància. Casado, una autoritat nacional en pediatria, es va topar amb aquesta valoració de l’èuscar fa uns tres mesos, quan se’l va requerir perquè formara part d’un tribunal que havia de seleccionar quatre especialistes en xiquets malalts crítics per als hospitals de Cruces i Donostia. «Un metge especialista que sàpia èuscar, sent desitjable tenir aquest coneixement, però sense cap altre mèrit, té moltes més possibilitats de ser triat per a ocupar una plaça fixa d’especialista que el metge amb major experiència i reconeixement en la seua àrea», es lamenta Casado, qui també és cap de servei de l’Hospital Xiquet Jesús, de Madrid, un centre que està especialitzat en vigilància intensiva pediàtrica.

«Quan em vaig assabentar de les bases de l’oposició», recorda Casat en declaracions a aquest periòdic, «vaig discutir amb els altres membres del tribunal, perquè em semblava desproporcionat atorgar 16 punts a l’èuscar enfront dels 20 que es podien assolir amb tota la carrera científica. La resposta va ser que no es podien qüestionar les bases perquè era decisió del govern basc. I jo el que vaig dir és que quan tens a un xiquet greument malalt i cal traure’l avant, l’única cosa que conta és la teua perícia i coneixements professionals, no el saber més o menys èuscar. I si no, que els ho pregunten als seus pares».

En la seua opinió, l’èuscar pot ser «un idioma meravellós», però «mai» ha de resultar determinant a l’hora de triar als millors professionals. «Em sembla un empobriment donar els mateixos punts a l’historial professional i a l’èuscar. És que, en estes condicions, ni el major expert mundial podria obtenir plaça en Osakidetza si no sap èuscar. Resulta una bogeria».

També en una línia crítica amb la valoració que s’atorga a l’èuscar en les oposicions, la Societat de Medicina Familiar i Comunitària-Osatzen està a l’espera del resultat del recurs judicial que va presentar contra les oposicions de desembre passat. El títol de medicina familiar suposava 13 punts enfront dels 16 que s’atorgaven a la llengua basca. Suposa una diferència que, segons un portaveu de la citada societat, resulta «desproporcionada».