Píndoles en castellà contra la covid-19

Arran de la pandèmia de la covid-19 tornem a observar mostres de mala gestió lingüística en la Generalitat valenciana. En les píndoles formatives de l’IVAP hi ha penjat en només castellà des de fa setmanes un document de l’Invassat sobre mesures preventives davant l’exposició al coronavirus. Hem reclamat dos vegades ja la versió en valencià, però ni hem rebut resposta ni l’han penjada.

El mateix 6 d’abril en què ho vam reclamar per primera vegada en el web de l’IVAP, la Plataforma per la Llengua (06.04.2020) publicava una denúncia relacionada amb la mateixa qüestió en l’àmbit de l’administració espanyola:

La Plataforma per la Llengua demana l’ús del valencià en la informació institucional sobre la COVID-19

L’ONG del valencià recorda que el Consell d’Europa critica que alguns estats —com fa Espanya— «no comparteixen la informació, instruccions, directrius o recomanacions en altres llengües que no siguin la llengua oficial del país».

Ha passa quasi un mes, la gestió maldestra de l’ús de les llengües oficials en l’administració valenciana (i l’espanyola) fa que continue la desigualtat sistemàtica: primer es publica en castellà; més avant, ja vorem (si hi ha reclamacions, si algú s’enrecorda…) si arriba mai la versió en valencià.

El supremacisme lingüístic espanyol

En el setmanari El Temps (01.02.2020; consulta: 14.02.2020) podem llegir un article de Vicent Climent-Ferrando, «Radiografia d’una llengua des d’Europa» que alerta sobre les rutines i inèrcies ideològiques que podem provocar una efectes contraris dels que pretenien. Entre altres coses:

El toc d’alerta més preocupant dels informes, però, anava adreçat no a l’Estat espanyol sinó al Govern del Botànic, concretament al nou Decret de Plurilingüisme. Mentre que el Comitè de Ministres – l’òrgan polític del Consell d’Europa–  emprava un llenguatge més diplomàtic i recomanava al Govern valencià “eliminar les limitacions a l’ensenyament en valencià/català”, el Comitè d’Experts –òrgan avaluador de solvència acadèmica independent– era més contundent en la seva radiografia lingüística al País Valencià: “[el Decret de Plurilingüisme] no compleix amb l’instrument de ratificació [de la CELRoM]” i donava un suspens categòric al Govern valencià, una mena de default tècnic a una de les mesures estrella en matèria educativa del Botànic.

Per sort, a més de l’anàlisi crítica, l’article fa propostes:

Són quatre els principis que una política lingüística efectiva ha d’adoptar:

  1. Les polítiques de multilingüisme són imprescindibles en les societats actuals i els beneficis que reporten superen els costos. S’ha de concebre la política lingüística d’una manera completament transversal, amb implicació directa en la cohesió social, la cultura, l’economia i els drets. En aquest sentit, el Decret de Plurilingüisme adopta aquesta visió holística, tot i que possiblement de manera teòrica.
  2. Qualsevol govern que vulgui donar resposta a les necessitats lingüístiques actuals de la ciutadania ha de considerar conjuntament la mobilitat i la inclusió en les seves polítiques lingüístiques. La promoció de la mobilitat ha d’anar acompanyada de mesures que afavoreixin la promoció de la llengua pròpia. Atesa la situació d’alta vulnerabilitat del valencià, el responsables polítics hauran d’estar-hi molt atents a que una mesura com el Decret de Plurilingüisme no tingui com a efecte col·lateral el retrocés del coneixement del valencià en l’àmbit educatiu.
  3. El disseny de polítiques que combinin la mobilitat i la inclusió és complex, però necessari i possible. La qüestió és seleccionar les mesures que representen en cada cas el millor equilibri en la tensió entre inclusió i mobilitat. El Decret de Plurilingüisme té el perill —potencial de moment— de no aconseguir ni un major coneixement d’anglès ni una millora en les dades de coneixement de la llengua pròpia. Caldrà reforçar els mecanismes d’avaluació constants i reaccionar-hi a temps.
  4. La garantia de la cohesió social prové precisament de la combinació equilibrada de la mobilitat i la inclusió. Qualsevol política lingüística és una política social. La implantació d’un projecte educatiu ambiciós i avançat depèn en bona part del disseny d’unes polítiques multilingües valentes i de llums llargues.

Al final, l’autor es preocupa per «si tornem a perdre un llençol a cada bugada lingüística». Crec que els polítics i els sociolingüístics haurien de canviar la metàfora, perquè a les bugaderies no han perdut mai tants llançols. (Vegeu la secció de greuges.)

La petita política de la llengua

La pàgina del dtl titulada «Greuges», dedicada a la reclamació, per mitjà del Síndic de Greuges, del compliment dels deures lingüístics de l’administració pública valenciana, mostra els símptomes ben visibles de la històrica falta de projecte i de protocols d’actuació per a fer una gestió lingüística democràtica que respecte els drets lingüístics dels ciutadans i vetle per l’ús normal del valencià.

Sobre això mateix fem un petit recull de diversos articles i treballs amb dades i reflexions interessants:

Els revessos dels drets lingüístics

L’any 2018 estem tenint una collita de sentències judicials, decisions polítiques i sindicals que estan provocant un cert desconcert pel que fa la concepció que tenim dels drets lingüístics i de la democràcia en el País Valencià, si més no, en alguna concepció sobre el que ha de ser el respecte als drets lingüístics dels ciutadans i la gestió de les administracions en este àmbit. Recopilem una petita mostra periodística que dóna una idea de la situació.

Pel que fa al plurilingüisme en l’ensenyament:

  • STEPV (29.04.2018): «Les sentències del TSJ sobre plurilingüisme, un pas més contra l’autogovern»
  • Vilaweb (26.04.2018): «El TSJ anul·la parcialment el decret de plurilingüisme de la Generalitat, que ja va derogar-lo el desembre»
  • Nació Digital (04.07.2018): «El Suprem ordena al TSJ del País Valencià que deixi de jutjar el Decret de Plurilingüisme»

Més enllà de l’ensenyament, pel que fa al decret d’usos institucionals i administratius de les llengües oficials (veg. DTL, 26.06.2017):

  • dBalears (18.07.2018): «El TSJ obliga la Generalitat Valenciana a dirigir-se a les Balears i a Catalunya en espanyol»
  • Diari La Veu (18.07.2018): «El TSJ anul·la parcialment el decret que prioritza l’ús del valencià en l’administració»
  • Diari La Veu (18.07.2018): «El TSJ avala que el Consell fomente el valencià però sempre acompanyat del castellà»
  • Vilaweb (18.07.2018): «El TSJ retalla el decret que prioritza l’ús del català a l’administració del País Valencià»

Naturalment, el repàs es fa encara més alarmant quan l’empitjorament no tan sols té relació amb uns pronunciaments judicials discutibles i caducs, sinó amb una falta de previsió del que ha de ser la gestió lingüística de les institucions, que és el que s’ha produït en el nucli central del sistema democràtic valencià, és a dir, en les Corts Valencianes:

  • Diari La Veu (09.06.2018): «Morera demanarà als parlaments regionals europeus que reconeguen les llengües minoritzades»
  • Diari per a Tècnics Lingüístics (09.07.2018): «L’acreditació idiomàtica en les Corts Valencianes»
  • Diari Sindical de les Corts (29.06.2018): «La capacitació lingüística per a les oposicions de les Corts»
  • El Temps (12.07.2018): «La batalla inacabada pels drets lingüístics a les Corts Valencianes»
  • Diari La Veu (12.07.2018): «Podem proposa exigir el valencià als nous funcionaris de les Corts quan la necessitat “siga evident”»
  • Jornada (14.07.2018): «El descuit de Morera rere la pèrdua del requisit lingüístic»

Per a avançar en tots estos àmbits caldrà dur avant una gestió política rigorosa i previsora per a fixar un rumb clar que amplie i millore els espais d’ús del valencià. Ha de ser una gestió que ha de ser persistent i tenaç i que ha de buscar i trobar l’assessorament i els suports adequats per a cada qüestió i en cada moment. Els entrebancs i els revessos han de ser les ocasions per a reenfocar les estratègies i localitzar els punts que convé millorar.

L’acreditació idiomàtica en les Corts Valencianes

En les Corts s’ha mogut un poquet la qüestió de les necessitats de capacitació lingüística de les persones que aspiren a ser funcionàries de la institució. Durant massa dècades de desatenció, el valor percentual de la prova de valencià oscil·lava —per als funcionaris amb funcions no lingüístiques—, entre el 0% i el 20% de la fase d’oposició, sense que el suspens tinguera caràcter eliminatori —situació que permetia arribar a ser funcionari amb un zero redó en coneiximents de valencià.

Catalunya, Galícia i acord sindical del 2016

Es suposava que actualment seria possible aplicar un poc més d’exigència en este sentit —tal com es fa en Catalunya, tal com es fa en Galícia amb el gallec— gràcies a la composició política de la Mesa de les Corts d’esta legislatura i, més encara, perquè hi havia un acord sindical del 2016 en eixe sentit.

Proposta «desacreditadora» de la Secretaria General

Tanmateix, la proposta de la Secretaria General de la institució —és a dir, proposta sorgida del lletrat major, funcionari de les Corts en nomenament per lliure designació que dirigix l’administració de la institució, seguint, en teoria, la direcció superior de la presidència i de la mesa del parlament— de valoració del valencià en la fase d’oposició de l’oferta pública que s’estava preparant, empitjorava l’acreditació del coneiximent: oferia una tarifa plana del 8,33% de la nota (5 punts sobre 60) en un examen obligatori —examen establit en l’Estatut del personal de les Corts (EPCV, article 62) del 2010—, però no eliminatori, per a totes les categories laborals i sense indicació del nivell d’exigència.

Reivindicació de l’STAS i contradiccions d’altres sindicats

En les negociacions entre la Secretaria General i la part social, que es duien a terme en una comissió tècnica, l’STAS (Intersindical Valenciana) es va oposar a eixa proposta (i va proposar una alternativa), tant perquè incomplix un deure bàsic de l’administració, dotar-se del personal capacitat per a atendre les seues funcions, com perquè la proposta no arreplega mesures per a fomentar la promoció interna i l’estabilització del personal interí. En canvi, les seccions sindicals d’UGT (vegeu un article de Jordi Sebastià del 2016) i CCOO (vegeu un article de Francesc Esteve del 2009) van acceptar la proposta dels representants de la institució —inclús pretenien rebaixar-la a simple mèrit, però l’EPCV els ho impedia.

Intervenció política

En això que apareix en els diaris («Les Corts, sin requisito», Las Provincias, 18.06.2018) una notícia que destacava un incompliment polític de Compromís en esta qüestió: «cuando ha tenido la posibilidad de reclamarlo, no lo ha hecho». A partir d’ací, el president de les Corts, Enric Morera, decidix intervindre en este punt de les negociacions per a reclamar l’establiment de l’acreditació del valencià per als aspirants a funcionaris de les Corts, és a dir, pretenent corregir la proposta de la Secretaria General de la institució. Llavors es produïxen, és clar, els fenòmens habituals de les polèmiques lingüístiques, amb polítics desinformats, polítics fent càlculs de rèdits electorals amb la manipulació d’este tema i mitjans que fan versions per a tots els gustos (vegeu: El Mundo, Las Provincias, Levante, Vilaweb).

Paràlisi i informe jurídic

El cas és que l’oferta d’ocupació pública de les Corts s’ha paralitzat. Mentrestant, els serveis jurídics de la cambra han fet un informe sobre la qüestió (informe que no hem pogut llegir, però que podem imaginar i que aventurem que estarà escrit només en castellà: en l’última convocatòria per a lletrat de les Corts, any 2016, la nota de l’examen obligatori, però no eliminatori, de valencià va ser de poc més del 6% del total de la fase d’oposició, ¡i no sabem de quin nivell!).

Institucions capacitades en valencià

Per sort, hi ha molts ajuntaments valencians que fa dècades que van establir l’acreditació obligatòria dels coneiximents lingüístics d’acord amb les funcions dels llocs de treball i per diversos mitjans, d’acord amb les pautes establides pels tribunals. Malauradament, la gestió administrativa de la institució parlamentària, seguint la deriva que arrossega des de fa dècades, desatén encara les implicacions del fet que els drets lingüístics dels ciutadans valencians són una obligació administrativa que s’ha de garantir —si més no— per a les dos llengües oficials del País Valencià.

El tema dels drets lingüístics continua sent un caramelet per als tripijocs, l’estafa permanent als ciutadans i la demagògia més malcarada. Les propostes de solució són conegudes i han segut validades pels tribunals. Com sempre, cal un poc de convicció ètica i, sobretot, un pessic de voluntat política.

El valencià mitjà en l’educació

Podem llegir en el Diari La Veu (23.06.2018) que, per fi, l’educació en valencià assolirà l’objectiu d’acreditar capacitació lingüística davant de l’administració pública:

Educació atorgarà el C1 als alumnes de les antigues línies en valencià que no tinguen el ‘Mitjà’

El decret va passar el tràmit de consulta pública prèvia (tancat el 16 de març passat), on la conselleria exposava les raons de la nova norma. La finalitat era resoldre alguns problemes:

– Dotar de coherència el reconeixement de títols i certificats lingüístics d’algunes institucions privades i públiques per part de l’Administració respecte als requisits exigits en les certificacions oficials d’ensenyament reglat.
– Arbitrar el procediment pel qual l’alumnat del sistema educatiu valencià podrà obtindre el certificat acreditatiu de nivell de valencià i anglés previst en la Llei 4/2018.
– Realitzar un seguiment i control de les certificacions lingüístiques per a contribur a l’anàlisi de l’evolució en les competències lingüístiques de la ciutadania mitjant la creació d’un registre administratiu d’aquests certificats.
El camí de la política lingüística democràtica és complex i llarg, té molta història de greuges del passat, però decisions com esta són una espenta per a enfilar el camí del futur amb l’horitzó més clar.

Firmes pels drets jurídics

Minority Safepack
Minority Safepack

La Federació Llull (formada per Acció Cultural del País Valencià, Obra Cultural Balear i Òmnium Cultural) col·labora en la recollida de firmes de la iniciativa promoguda per la Federal Union of European Nationalities (FUEN) per tal de garantir els drets jurídics de les persones amb una llengua i cultura minoritzades a Europa. La iniciativa es denomina Minority Safepack.

Un nou instrument per als deures lingüístics

La Generalitat valenciana ha creat oficialment una Oficina de Drets Lingüístics (dogv número 8.192, 18.12.2017):

Decret 187/2017, de 24 de novembre, del Consell, pel qual es regula el funcionament de l’Oficina de Drets Lingüístics. [pdf]

Podem fer un petit recorregut periodístic en relació amb l’oficina:

  • El Temps, 10.03.2017: «Així serà l’Oficina de Drets Lingüístics valenciana» de Moisés Pérez
  • Diari La Veu, 18.12.2017: «L’Oficina de Drets Lingüístics ja és una realitat»
  • Diari La Veu, 19.12.2017: «Com funcionarà l’Oficina de Drets Lingüístics?» de Tere Rodríguez

Drets i deures lingüístics dels interins

La igualtat de tracte dels funcionaris interins és una lluita de llarg recorregut que va avançant lentament. Com a marc més general hi ha la directiva 1999/70/CE del Consell de la Unió Europea que establix que no poden discriminats pel tipus de contracte. I pel cantó dels deures, tampoc no poden ser discriminats (ni privilegiats). En el cas dels docents, per tant, els seus deures i obligacions lingüístics també són clars i equiparables amb la resta de funcionaris. Així ho ha considerat un jutjat en una sentència (La Veu del País Valencià, 09.08.2017):

Un jutjat avala que els interins han de tindre coneixements de valencià per a poder optar a una vacant

Un grup de docents havia demanat la paralització cautelar de la resolució d’Educació que regula la competència lingüística en l’ensenyament

[Continueu llegint]

Dos decrets sobre l’ús del valencià: usos institucionals i denominació dels municipis

Dos novetats legislatives sobre l’ús de la llengua al País Valencià són el decret d’usos institucionals (D 61/2017) i el nou decret sobre els canvis dels noms oficials dels municipis (D 69/2017):

Decret 61/2017, de 12 de maig, del Consell, pel qual es regulen els usos institucionals i administratius de les llengües oficials en l’Administració de la Generalitat

Decret 69/2017, de 2 de juny, del Consell, de regulació dels criteris i procediment per al canvi de denominació dels municipis i altres entitats locals de la Comunitat Valenciana

Són dos disposicions desigualment importants (la segona no és una novetat: actualitza i millora la disposició anterior) i haurem de vore fins a quin punt ajuden a canviar el rumb de més de vint anys fent recular l’ús de la llengua en quasi tots els àmbits. D’entrada, el decret d’usos institucionals, que no entrarà en vigor fins al novembre, ha estat objecte d’un recurs del sindicat CSIF en contra, però també ha rebut el suport decidit de la Intersindical Valenciana, suport complementari als passos avançats anteriorment amb CCOO i UGT.