El sisé informe sobre la situació de la llengua catalana, amb data 2012, elaborat per la Xarxa Cruscat de l’iec, emet diversos senyals positius sobre l’evolució de l’ús de la llengua, tal com podem llegir en El Butlletí número 181 de l’institut:
Segons va explicar Miquel Àngel Pradilla, el 2012 el català va superar la xifra dels deu milions de parlants (10,1 milions); això significa que un 72,4 % de la població de la comunitat lingüística parla català. 12,8 milions de persones declaren entendre’l (91,7 %) i 7,3 milions diuen que el saben escriure (52,6 %). Tot i això, segons l’Informe, es mantenen profunds desequilibris territorials accentuats per les ofensives polítiques contràries al català i el setge legislatiu. El director de la Xarxa cruscat va destacar que les autonomies on el Partit Popular va recuperar l’hegemonia van iniciar una croada contra el reconeixement, la protecció jurídica i la normalització lingüística del català, que s’ha traduït en una clara involució a Aragó i a les Illes Balears, mentre que al País Valencià s’ha «rutinitzat» una política lingüística que ha estat molt perjudicial per a la vitalitat i l’ús de la llengua.
A més, en el mateix número del butlletí, Miquel Àngel Pradilla fa una anàlisi ben interesant sobre les dades que proporciona l’informe. Per exemple, hi podem llegir:
Al País Valencià, en canvi, la comunitat etnolingüística catalanoparlant, situada al voltant d’un 30 % de la població, serveix de refugi d’uns usos que quan guanyen formalitat experimenten una franca davallada. No cal dir que la causa primera d’aquest comportament funcional oposat de la llengua en els dos territoris referits s’ha de cercar en la política i la planificació lingüística institucional. Així, mentre que a Catalunya el procés de rehabilitació de la llengua en els contextos públics esdevé un dels objectius centrals del procés de normalització lingüística, al País Valencià, malgrat la retòrica institucional, l’aposta governamental no ha depassat l’objectiu de bilingüització asimètrica de la població.
