La carta europea incomplida en la justícia

Laura Abelló i Figueras fa un petit repàs en el bloc de la Revista de Llengua i Dret (04.05.2017) als incompliments estatals, al cap de vint-i-cinc anys, de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries:

Vint-i-cinc anys d’incompliment de la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries (CELRM) per part de l’Estat espanyol en l’àmbit judicial

Aquest any 2017 es compleixen vint-i-cinc anys des que el Consell d’Europa va elaborar l’únic tractat internacional vinculant centrat en la protecció de les llengües regionals o minoritàries, la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries (CELRM). Aquest acord entrà en vigor el 1998 i va ser ratificat inicialment per 5 estats membres, entre ells l’Estat espanyol. Encara que el va signar l’any 1992, no es ratificà ni entrà en vigor fins el 2001 i, malgrat el temps transcorregut, les disposicions en matèria de justícia i en d’altres sectors no han estat acomplertes del tot.

Davant dels incompliments, els contrasentits o la inactuació dels governs espanyols, veu encara possible un camí:

Una possible escletxa que cal explorar encara és la denúncia en el si dels tribunals, tot i que no ho prevegi la Carta, i davant el Tribunal Europeu de Drets Humans, i dels atacs continuats que creen situacions de discriminació envers l’ús de la llengua catalana.

Josep Lacreu convertix el seu bloc en un llibre

Davant la pròxima aparició del seu llibre Pren la paraula, Josep Lacreu Cuesta comenta com veu l’evolució del coneiximent i l’ús del valencià en una entrevista al diari Levante (06.05.2017).

L’activitat actual de l’iec i l’avl confirmen algunes de les paraules del cap de la Unitat de Recursos Lingüisticotècnics de l’acadèmia:

En les gramàtiques de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, i en moltes altres, no apareixen mai els qualificatius de «correcte» i «incorrecte». Des de fa molt de temps, en l’àmbit educatiu la dicotomia «correcte»/«incorrecte» s’ha substituït per «adequat»/«inadequat». Allò que és inadequat en un àmbit formal pot ser totalment adequat en un registre poc formal, i al revés. Cal buscar les paraules més idònies per a cada context. No sempre és fàcil dirimir què és apropiat per a cada àmbit; però com a filosofia del llenguatge és un plantejament integrador i respectuós de la variació lingüística.

Tot i que també pareix que eixes institucions es dediquen a posar en dubte algunes coses tan bàsiques com les que comenta Lacreu en un altre moment:

Els parlants necessiten un conjunt de normes que regulen l’expressió culta de l’idioma i, alhora, la normativa lingüística ha d’ajustar-se a les necessitats dels parlants per a poder complir satisfactòriament la seua funció. Cal diferenciar també diversos nivells de regulació de la llengua. Una cosa és l’ortografia, on la norma ha de ser clara i taxativa, i una altra, posem per cas, l’ortologia. Una paraula pot tindre diverses pronunciacions acceptables. El lèxic és també una part de la llengua que ha de tractar-se amb molta flexibilitat. Els diccionaris incorporen noves paraules constantment; no es pot considerar que tot el que no està en els diccionaris està mal dit.