Sense seguretat lingüística

Els mitjans s’han fet ressò d’un fet anecdòtic i simptomàtic alhora de la poca i mala educació, política i gestió lingüístiques que es s’apliquen a l’estat espanyol, en general, i en l’administració central espanyola, en particular. Podem llegir en el Diari La Veu (23.01.2019):

La seguretat d’Ifema demana a Mónica Oltra i el seu equip que “deixen de parlar en valencià”

En Madrid en esta ocasió, però a qualsevol lloc en qualsevol moment, l’educació democràtica dels ciutadans encara no ha interioritzat que la llengua dels altres ha de ser entesa i tractada com una característica més que els responsables de la gestió i la seguretat de l’espai i els serveis públics han d’atendre de la mateixa manera que qualsevol altra condició dels ciutadans.

A banda d’aparéixer en els mitjans, haurien de presentar la queixa davant el Defensor del Poble espanyol, per si esta institució és competent i este cas es pot recollir i tractar formalment, que és la manera com l’administració hauria de resoldre les coses, no tan sols a colp d’escàndol mediàtic.

N’hi ha que naixen burocratitzats

La periodista Tere Rodríguez oferia una informació en el Diari La Veu (19.12.2017) sobre l’Oficina de Drets Lingüístics de la Generalitat valenciana:

Com funcionarà l’Oficina de Drets Lingüístics?

L’ens es reserva un paper mitjancer en els casos de discriminació lingüística que ultrapassen l’àmbit dels usos administratius i no podrà aplicar cap mesura sancionadora

Més d’un any ha passat i podem localitzar en la xarxa alguna prova del funcionament de l’ens. Per exemple, en el Diari La Veu (09.04.2018):

L’Oficina de Drets Lingüístics rep cinc reclamacions per vulneració de drets

La majoria de queixes estan relacionades amb organismes de caràcter públic

De moment, no aconseguixc localitzar la memòria anual sobre l’activitat de l’oficina que s’havia de dur a les Corts. Per contra, sí que he provat a posar una queixa i he descobert que el burocratisme continua sent la pauta en alguns organismes. Podeu llegir el manual que es suposa que descriu els 6 passos que cal pegar per a omplir un formulari… ¡Diuen que en són 6!, perquè supose que no compten les repeticions de dades que has d’incloure, les voltes que s’ha d’obrir el Java per a firmar, el fet que has de descarregar un formulari en l’ordinador i, després d’omplir-lo (de nou amb les teues dades), l’has d’annexar per a enviar-lo…

Trobe que han creat l’oficina, però algú ha fet ús de la sentència política aquella de «ja faré jo els reglaments», és a dir, els procediments a través dels quals les polítiques es perden pel camí. En contrast quasi vergonyós, podeu anar al web del Síndic de Greuges: vos identifiqueu i poseu la queixa (podeu annexar el document que vos vinga bé en eixe mateix pas). Cap romanç més.

Parafrasejant aquella sèrie d’humor de fa uns anys, ¡n’hi ha que naixen burocratitzats!