Els valencians accidentals

Com a possible complement a la qüestió amplament debatuda fa poc —quan allò de Frankfurt— sobre la relació entre les cultures, les llengües, les nacionalitats i els escriptors i artistes, José María Ridao (El País, 29.12.2007; traduït amb l’ajuda de l’Internostrum) enfoca d’alguna manera l’assumpte en tractar la contribució del continent africà a les llengües i cultures diverses d’arreu del món —amb un empobriment permanent per als mateixos africans.

Trobe que el panorama valencià té uns inquietants reflexos pel que fa a les pèrdues culturals i lingüístiques, si atenem les constriccions del mercat per als productes audiovisuals i literaris en català produïts ací mateix. En eixe sentit, les dades generals sobre la producció i el consum, i la dada premonitòria i simptomàtica del tancament del repetidor de la Carrasqueta —que fea accessible la tv3 a molts habitants del sud valencià, convoquen Francisco Camps a aparéixer en un museu gens faraònic en este cas i bastant tèrbol quant al que s’hi puga exposar de la seua gestió.

Certament, els catalanoparlants del País Valencià hauríem de ser tan accidentals com els castellanoparlants, però sembla que el molt honorable ens considera puga ser que massa essencials i ens aplica un proteccionisme aïllacionista i lesiu.

Els escriptors africans i la llengua

José María Ridao 29.12.2007

Si la llengua pot constituir un dels pocs criteris més o menys solvents per a caracteritzar una literatura, el fet que els autors procedixquen d’un o altre país o pertanyen a un o altre continent no passa de ser un detall accidental, que afecta sobretot la difusió i la recepció de les obres. Igual que en altres regions del món amb característiques socials i econòmiques semblants, els escriptors africans saben per endavant que la difusió de les seues obres serà difícil donada l’escassesa i la debilitat de les editorials del continent. A més, les taxes d’analfabetisme que patix l’Àfrica, per no parlar directament de les greus situacions de misèria, reduïxen de manera inapel·lable l’àmbit possible de coneixement per a qualsevol literatura, no només l’escrita per autors africans. Sense mitjans per a editar obres literàries de manera solvent i sense un cercle suficient de lectors potencials, és admirable que a l’Àfrica haja sobrevixcut la vocació dels autors i, en definitiva, que sempre hagen existit i continuen existint autors africans.

Prenent en consideració el passat colonial del continent, l’opció de la llengua ha estat des del primer moment carregada de conseqüències. Durant els anys decisius del moviment anticolonial, al voltant dels seixanta del passat segle, la major part de les anàlisis coincidien a destacar la torbadora contradicció en la qual estaven forçats a incórrer els autors que acceptaven expressar-se en la llengua de la metròpoli, sent molts d’ells militants de la independència dels seus països. En eixa època es prestava menys atenció al fet que els diversos gèneres en els quals un escriptor africà podia expressar-se, a més de la noció mateixa d’escriptor, havien arribat a través de la llengua colonial. Durant les dues últimes dècades, no obstant això, l’opció de la llengua s’ha interpretat en altres termes. Els autors africans han actuat, en general, des d’un pragmatisme que obvia alguns dilemes ideològics del passat recent, i han acceptat escriure en les llengües que més possibilitats de difusió oferixen al seu treball. Al mateix temps, s’han multiplicat les obres que asseguren traduir a les llengües del colonitzador l’univers que expressen les llengües del colonitzat, en concret la tradició oral. És com si els escriptors africans s’hagueren inclinat per exportar els seus coneixements al territori de les llengües europees en lloc d’importar els coneixements que els oferixen les llengües europees cap a l’Àfrica.

Les conseqüències d’aquesta opció, tan legítima com qualsevol altra, sobre la realitat del continent és la que han descrit alguns organismes internacionals com la UNESCO: mancant suport escrit en una època que l’escriptura i la difusió de l’escriptura és el substrat sobre el qual es desenvolupa qualsevol projecte, ja siga polític o cultural, cada any es reduïx el nombre de llengües en el món, moltes d’elles a l’Àfrica. Però també es produïxen conseqüències en l’altra direcció, ja que les literatures en la llengua de les quals han decidit expressar-se els autors africans han d’optar per considerar-los com part d’elles o per caracteritzar-los en un capítol especial, recorrent a criteris que moltes vegades no són acceptables, no ja per simples raons crítiques, sinó també morals. Mentrestant, i mentres esta decisió no acaba de materialitzar-se, l’accés dels escriptors africans a l’àmbit europeu i, per extensió, a l’americà, està determinat per una realitat política: depén del pes actual de les antigues metròpolis en el concert europeu. Mentres que França i el Regne Unit van aconseguir obrir molt prompte les portes d’Europa als escriptors originaris de les seues antigues colònies, països com Portugal o Espanya es van retardar una mica més, fins al punt que alguns autors d’Angola, Moçambic, Cap Verd o Guinea Equatorial continuen hui sense trobar el lloc que sens dubte mereixen.

Més planificació i més democràcia lingüística

A voltes sembla que hi ha estats que han arribat a constituir-se a causa de la vergonya col·lectiva que va arribar després d’una o diverses massacres contra les poblacions que volien ser entitats independents. Entre altres, eixe seria el cas actual de Kosovo —que potser acabarà diguent-se Kossova, com en diuen els habitants de llengua albanesa— i altres països del que era Iugoslàvia.

Altres, en canvi, pretenen aconseguir el mateix estalviant-se més massacres, i aconseguir això per mitjans democràtics és ben possible, tal com assenyala el cas possible del Quebec o el cas aconseguit de… Vaja, espere que n’hi haja alguns més, posem, pareguts a Txèquia i Eslovàquia, però ara no en recorde cap.

En tot cas, es tracta de convéncer en les idees i de guanyar en les urnes. La bona del cas és que per tal de no provocar «desafeccions», els «desafectadors» que no ens deixen comunicar-mos en català als jutjats, amb les forces públiques de seguretat o simplement per telèfon a l’hora de contractar un servei, farien bé de plantejar-se una altra política lingüística més democràtica. De fet, és ben senzill, hi ha molts parlaments (espanyols) i ajuntaments que ja ho fan una miqueta, això de treballar en diverses llengües.

En parlen Albert Branchadell i Ferran Requejo en el diari La Vanguardia (27.12.2007; traduït amb l’ajuda de l’Internostrum):

Llengua única, democràcia pobra

Albert Branchadell i Ferran Requejo

És una qüestió àmpliament compartida en la teoria de la democràcia actual que un dels índexs més rellevants de la qualitat dels sistemes democràtics és el grau de reconeixement i d’acomodació política i institucional de les seues minories internes. A quasi trenta anys vista de l’aprovació de la Constitució espanyola, sorgida de tots els condicionaments de la transició de finals dels anys setanta del segle passat, el tractament de les minories nacionals en la nostra democràcia deixa molt a desitjar. La divisa d’una «Espanya plural» amb la qual José Luis Rodríguez Zapatero va arribar a la Moncloa va fer concebre a alguns l’esperança que una de les manifestacions més visibles de la pluralitat d’Espanya, la diversitat lingüística que aporten les seues minories, obtinguera una regulació satisfactòria en les institucions centrals de l’estat. No ha estat així. Des d’este punt de vista, Espanya continua sent una de les democràcies de menor qualitat de la política comparada entre els països desenvolupats.

Al terme de la VIII legislatura de les Corts Generals, el reconeixement del català/ valencià, del gallec i de l’èuscar en les institucions centrals de l’estat és el mateix que a l’inici: els representants (diputats i senadors) que s’expressen habitualment en una llengua espanyola distinta del castellà continuen privats de la possibilitat d’utilitzar-la en les Corts. L’única excepció a esta regla continua sent la comissió general de les comunitats autònomes, que només és una de les 18 comissions del Senat, on la reforma del reglament aprovada en el 2005 permet expressar-se «en qualsevol de les llengües que, amb el castellà, tinguen el caràcter d’oficials en alguna comunitat autònoma».

Esta situació, sens dubte causa concomitant de moltes desafeccions, contrasta amb la dels parlaments d’altres democràcies plurinacionals o plurilingües, així com amb la del Parlament Europeu. El règim lingüístic de les Corts espanyoles exhibix el caràcter coactiu, homogeneïtzador i gens pluralista del poder central respecte a les minories lingüístiques d’Espanya, de la mateixa manera que ho exhibix el règim lingüístic d’altres institucions com la Corona, els tribunals o el Defensor del Poble. Però tal vegada les Corts constituïxen la institució que com a representació del «poble espanyol» hauria d’adaptar-se a les diferents llengües en què s’expressa el poble espanyol. I això val per al Senat i per al Congrés.

En l’actualitat, ni la teoria democràtica ni la política comparada justifiquen continuar en esta situació d’endarreriment de la democràcia espanyola. D’una banda, la teoria democràtica no és hui gens amiga d’imposar llengües en contextos de pluralisme lingüístic. Fins i tot els autors més escèptics sobre la presumpta deriva «multiculturalista» del liberalisme democràtic entenen que en eixos contextos el monolingüisme oficial no és la millor recepta per a assegurar la realització dels valors liberals i democràtics. D’altra banda, la política comparada testimonia nombroses democràcies del planeta que disposen de més d’una llengua parlamentària. No ens limitem a les democràcies plurilingües del món occidental desenvolupat, des de Canadà fins a Finlàndia. També la més gran democràcia del planeta, l’Índia, no té una sola llengua parlamentària, sinó dues (hindi i anglés), i els parlamentaris que no poden expressar-se adequadament en cap les dues poden fer-ho en altres 21 que tenen reconeixement constitucional, des de l’assamés fins a l’urdú. En l’extrem contrari, una de les democràcies més menudes del món, Singapur, tampoc té una sola llengua parlamentària, sinó quatre (anglés, mandarí, malai i tàmil). Fins i tot Bolívia, en el parlament del qual s’utilitzen el quítxua i l’aimara, mostra un règim més pluralista i avançat que la democràcia espanyola. S’hi poden afegir exemples que encara no existixen: una democràcia de qualitat a Kosovo comportarà sens dubte el reconeixement de la llengua sèrbia en el nou estat kosovar. Als nostres col·legues de democràcies plurilingües desenvolupades els costa creure que el parlament espanyol continue sent monolingüe tres dècades després de la dictadura; en els seus països eixe monolingüisme es viuria com una imposició en termes liberals democràtics. En este sentit, és oportú assenyalar el vincle que s’establix entre els valors liberals (protecció de les minories de les decisions de les majories), els valors democràtics (participació dels individus i grups des de les seues característiques diferencials) i el plurilingüisme dels estats. L’endarreriment espanyol respon sens dubte a la inèrcia d’un model d’organització lingüística que enfonsa les seues arrels en l’absolutisme, quan el castellà va esdevenir la llengua de la monarquia hispànica, i continua ancorat en «la cultura política», gens pluralista, de bona part dels polítics espanyols. Els partits polítics que concorreran a les pròximes eleccions tenen ara l’oportunitat d’explicar als ciutadans quin serà la seua aposta per a la IX legislatura de les Corts: o mantenir el deficient statu quo o millorar la qualitat de la democràcia espanyola duent el plurilingüisme a les institucions de l’estat des de premisses igualitàries.


Albert Branchadell és professor de sociolingüística en la uab i Ferran Requejo és professor de ciència política en la upf

Ajudes per a cursos de valencià per a immigrants

El cidaj ens fa arribar la informació següent:

RESOLUCIÓ de 5 de desembre del 2007, de la Presidència de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, per la qual es publica l’acord del Ple de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua del 30 de novembre del 2007, pel qual es convoquen ajudes per a cursos de valencià adreçats als immigrants. [2007/15362] (docv núm. 5 663, de 19.12.2007)
– vegeu text

Noves tecnologies i velles pràctiques

Després que fa unes setmanes l’acadèmic Honorat Ros i Pardo diguera que un país normal és aquell on al carrer es parla la llengua del país i a casa cada u fa el que vol, frase que a molts ens va semblar més aviat una defensa non petita d’alguna actuació individual que no venia a tomb (puga ser que al·ludint el cas d’algun col·lega acadèmic), ara es despengen amb l’ús en les noves tecnologies.

Doncs, si en les velles encara no han aconseguit aclarir-se, que els déus els il·luminen per a les noves. Fa més de vint anys que veiem la tv3 al País Valencià, cosa que no s’ha d’agrair a l’avl, però la institució acadèmica està plena d’espectadors bastant impassibles de l’apagada d’un recurs fonamental per a la llengua i per a la democràcia (que no és precisament el patrimoni ideològic més arrelat en alguns dirigents del Partit Popular). Ara que Francisco Camps ja ha censurat l’emissió al sud del País Valencià, esperem que els acadèmics siguen capaços d’insistir d’una manera més clara i directa que amb l’anterior sol·licitud que feren per a aconseguir un impuls del valencià en les televisions públiques i privades, paperet que ja hem vist per a què ha servit.

Naturalment, l’elaboració del codi (diccionaris, gramàtiques, etc.) és una tasca important, però únicament si hi ha usuaris de la llengua amb mitjans d’expressió i comunicació democràtics al seu abast. Altrament, ¿per a què o per a qui treballen?

Quant a les noves tecnologies, si es tracta d’Internet, poden fer una visita virtual a les Corts valencianes (amb el cas ben greu de les Corts infantils) i, en general, a la Generalitat valenciana, on trobaran faena a atendre quant a la castellanització excloent amb què s’apliquen les noves tecnologies i on el valencià subsistix com la molsa o el florit allà on hi ha humitat, coses del clima i de l’esforç personal de molts funcionaris i de pocs polítics.

La notícia del diari El País (22.12.2007; traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum) és la següent:

El futur del valencià passa pel seu ús en les noves tecnologies

L’AVL celebra les Normes i Fabra diu que la llengua no ha de ser obligatòria

María Fabra – Castelló – 22.12.2007

Les denominades Normes de Castelló de 1932 van assegurar «la consolidació i expansió social de la normativa ortogràfica. Cal agrair-les als gramàtics, professors, escriptors, representants polítics i empresarials i erudits que les van fer possibles. Gràcies a les Normes, territori i llengua van entrar definitivament en el segle XX». És la declaració institucional que ahir va aprovar per unanimitat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua a Castelló, amb motiu del 75.é aniversari de la normativa.

La declaració incidix que la complexitat de la situació sociolingüística contemporània «requerix que els governants competents adopten plans d’actuació i mesures de planificació adequades perquè la recuperació progressiva del valencià arribe a tots els àmbits públics, en un món internacionalitzat i marcat per les transformacions en els camps de la comunicació i dels avanços tecnològics».

De manera que l’Acadèmia considera que el futur del valencià «passa necessàriament per l’aprofitament i l’optimització de les noves tecnologies de la informació i de la comunicació per a facilitar el seu accés sense fronteres dins dels territoris de la llengua compartida, atenent els principis de concòrdia i col·laboració que van caracteritzar el comportament dels nostres avantpassats». Van sorprendre, no obstant això, unes paraules del discurs protocol·lari de l’alcalde de Castelló, Alberto Fabra, en el ple. Va dir que «conrear la llengua no ha de ser una obligació, sinó un dret de tots els ciutadans i ciutadanes de la capital de la Plana». «Hem d’evitar les imposicions i convertir en una satisfacció ésser capaços d’entendre’ns amb el mateix idioma», va afegir.

L’alcalde va indicar que «la realitat de Castelló» demostra que «som capaces de comunicar-nos i entendre’ns i ho vam demostrar cada dia perquè l’ús de la nostra llengua, ací, en la nostra ciutat, es fa de manera natural i perquè saber valencià, parlar valencià, és un motiu d’orgull».

La presidenta de l’Acadèmia Ascensión Figueres, va assenyalar que el valencià «es troba en una situació molt bona, doncs ja hi ha una generació que sap llegir-lo i escriure’l, i se li ha donat la dignitat que mereix», encara que va apuntar que «encara queda molt camí per caminar, i en això estem».

Després del ple, celebrat en la casa Matutano, on es van signar les normes, la comitiva es va traslladar a l’acte d’inauguració de la plaça de les Normes de Castelló.

Les editorials valencianes i el mercat de mínims

Podem pensar que hi ha a les llibreries un nombre excessiu de llibres, sobretot si ens guiem per la qualitat que detectem i, paradoxalment, per l’absència quasi absoluta de crítiques negatives —i constructives— sobre cap llibre.

Pel que sembla (El País, 20.12.2007), l’oferta editorial dels editors del País Valencià ha disminuït un 3,7 % els últims tres anys (2.264 títols). Quant als llibres en valencià, la notícia del diari diu:

Els llibres en valencià van facturar 15 milions d’euros en 2006, que suposa un 14 % més que en 2004. El 80 % de les obres en valencià són textos no universitaris i llibres infantils i juvenils, fet que reflectix la notable dependència que les lectures obligatòries del sistema educatiu tenen sobre aquest sector. En 2006, l’edició en valencià va suposar el 28 % del total de títols i el 49 % dels exemplars produïts.

Malauradament, l’actuació de les administracions públiques valencianes del Partit Popular consistix en tancar i retallar el mercat en valencià (començant per la TV3, un aparador impagable que no tan sols desaprofiten, sinó que volen negar als valencians), en contradicció amb les seues proclames liberals, un liberalisme paradoxalment proteccionista en tot el que afecta els seus privilegis particulars derivats d’un abús de les majories que els atorga la petita democràcia que tenim.

Bèlgica amb requisit lingüístic sobre la propietat

La periodista Ana Carbajosa (El País, 20.12.2007; traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum) ens comenta un cas com un cabàs que s’esdevé a Bèlgica, eixe país amb règims lingüístics diversament discriminadors, pel que expliquen últimament els diaris, o potser és que hi ha alguna cosa més a rascar per baix de les trifulgues lingüístiques. En tot cas, cal prendre’n nota, per si de cas volem vendre o comprar un tros a ca nostra, qualsevol dia ens ho impediran si no sabem parlar, posem per cas, espanyol, com sembla que volen algú que diga la Constitució… espanyola, és clar. Se n’encarreguen molts notaris, jutges i registradors en l’actualitat.

Es ven terreny, només per a qui parle flamenc

L’Ajuntament de Zaventem, una localitat de la perifèria de Brussel·les, ha decidit que qui aspire a comprar terrenys municipals haurà de parlar flamenc o estar disposat a aprendre’l. La mesura, aparentment extraterrestre en l’era del lliure mercat, respon a la campanya que els municipis flamencs que envolten Brussel·les van engegar fa ja temps per a protestar per l’arribada massiva a la zona de francòfons a la recerca d’habitatges barats, sense intenció d’aprendre la llengua de la seua terra d’acollida.

Zaventem posarà en pràctica esta nova mesura prompte, quan s’efectue la venda de 76 parcel·les municipals, segons va explicar a l’agència de notícies belga un responsable de l’ajuntament. «Es tracta d’un instrument important per a garantir el caràcter flamenc de municipis com Zaventem i d’afavorir la convivència entre els habitants del barri», va explicar l’adjunt de l’alcalde, Eric Van Rompuy. Un consell municipal s’encarregarà d’adjudicar els terrenys de la discòrdia.

L’únic diputat francòfon del parlament regional, Christian Van Eyken, va presentar una protesta oficial davant el governador de la província, però la seua queixa ha estat desestimada pel que Zaventem té ara mans lliures per a imposar el seu criteri.

Zaventem pertany a la polèmica circumscripció electoral de Bruxelles-Hal-Vilvorde, composta per desenes de municipis que envolten Brussel·les i situats en Flandes. Estes localitats es troben a cavall entre el nord de parla neerlandòfona, el sud francòfon i la bilingüe Brussel·les. Separar Bruxelles-Hal-Vilvorde de Brussel·les i eliminar les facilitats lingüístiques per als francòfons que oferixen sis d’estos municipis —per a accedir a la justícia i als documents oficials—, així com la possibilitat que els francòfons puguen votar a partits no flamencs, és una de les principals reivindicacions del nacionalisme de Flandes.

Els flamencs consideren fonamental l’escissió de Bruxelles-Hal-Vilvorde perquè la frontera lingüística i política que dividix el país entre el nord i el sud quede clarament definida. Esta mesura seguix a unes altres com l’adoptada pel municipi d’Emrchtem, on l’ajuntament ha prohibit que els xiquets parlen francés en l’escola, en classe o en el pati.

Simulacre amb molta barra

A pesar de la bona iniciativa d’alguns representants polítics, la lectura de la notícia del diari El País (19.12.2007) acaba deixant la sensació que hi ha qui té molta barra, molt poca vergonya.

Contra el que es desprén del titular, l’alegria pel que hauria de semblar una pas cap a la normalitat democràtica s’ha de matisar pel que fet que la moció no té cap força per als senadors que vinguen després de les pròximes eleccions espanyoles.

És un pas avant, doncs, però vorem si s’imposa la prepotència dels monoligüistes –tal com semblava reclamar fa uns dies Fernando Savater– en contra de la moció aprovada i de la (quasi) normalitat dels parlaments autonòmics, dels estatals d’altres països i de l’europeu, on es respecten bastant més els drets lingüístics dels ciutadans.

La notícia del diari (traduïda amb l’ajuda del Salt) és la següent:

La cambra alta aprova l’ús us de totes les llengües oficials

P. X. DE S. – Madrid – 19.12.2007

La legislatura acaba hui per al Senat i ho fa amb una nova promesa de revisió d’ell mateix per a la pròxima temporada. L’Entesa Catalana va aportar ahir, per mitjà d’una moció, una nova anella a la cadena de bons propòsits que des de fa anys tracta d’arribar a una reforma del Senat per tal que responga a la realitat autonòmica. La moció, aprovada per tots els grups menys el pp, demanava iniciar els treballs d’eixa reforma. Però també que es permeta l’ús de totes les llengües oficials en la cambra alta. Per a posar açò en marxa no és necessària una reforma constitucional (el principal obstacle per a reformar el Senat). El PSOE va votar sense matisos a favor. Dissoltes les Corts d’ací a pocs dies, la moció no obliga al pròxim Senat que ixca de les urnes.

Actualment, la comissió de comunitats autònomes del Senat oferix un espectacle poc conegut, però digne de vore. Parlamentaris espanyols s’escolten els uns als altres amb auriculars, amb traducció, perquè en eixa comissió es poden utilitzar sense límit el català, l’èuscar i el gallec. Ho van poder comprovar catalans i valencians en la tramitació dels seus estatuts. Si es posa en marxa la moció, esta imatge s’estendria a tota la cambra, ple inclòs. Els espanyols podrien vore preguntes al president del govern en èuscar, per exemple.

Ofertes de faena a Andorra i Barcelona

Dos ofertes de faena (informació de Xavier Rull – InfoZèfir):

  • El Servei de Política Lingüística del Govern d’Andorra busca tècnic/a lingüístic/a

    Tipus de contracte: eventual

    Envieu CV a: Anna Allué
    a/e: splcultura.gov@andorra.ad

    Més informació:
    Telèfon 00 376 80 66 70
    Servei de Política Lingüística

  • Una empresa de serveis lingüístics de Barcelona necessita traductor/a

    Jornada completa
    Requisits: llicenciatura en traducció, català, castellà i anglès o francès (es valoren coneixements d’alemany i experiència laboral, tres anys)

    Les persones interessades poden enviar el seu cv, amb les seves pretensions econòmiques, a:
    a/e: info@linguacomsl.com
    assumpte: plaça de traductor/a

JQCV (elemental), ajudes i beques de l’AVL

El cidaj ens envia la informació següent:

  • RESOLUCIÓ de 3 de desembre de 2007, de la presidenta de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià, per la qual es fa pública la llista de resultats provisionals de la prova de grau elemental de coneixements de valencià. [2007/14923] (docv núm. 5 658, de 12.12.2007)
    vegeu text

  • RESOLUCIÓ de 5 de desembre de 2007, de la Presidència de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, per la qual es publica l’Acord del Ple de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, del 30 de novembre de 2007, pel qual es convoquen ajudes al foment de l’ús del valencià en les emissores locals de ràdio i en les publicacions escrites de caràcter local o comarcal, o de temàtica especialitzada. [2007/15211] (docv núm. 5 661, de 17.12.2007)
    vegeu text

  • RESOLUCIÓ de 5 de desembre de 2007, de la Presidència de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, per la qual es publica l’acord del Ple de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua de 30 de novembre de 2007, pel qual es convoquen beques per a la realització de treballs d’investigació lingüística sobre el valencià. [2007/15205] (docv núm. 5 662, de 18.12.2007)
    vegeu text

  • RESOLUCIÓ de 5 de desembre de 2007, de la Presidència de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, per la qual es publica l’Acord de 30 de novembre de 2007, del Ple de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, pel qual es convoquen ajudes a la difusió i promoció del valencià en els centres valencians a l’exterior. [2007/15207] (docv núm. 5 662, de 18.12.2007)
    vegeu text

  • RESOLUCIÓ de 5 de desembre del 2007, de la Presidència de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, per la qual es publica l’Acord del Ple de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, del 30 de novembre del 2007, pel qual es convoquen ajudes al foment de l’ús del valencià en les emissores locals de ràdio i en les publicacions escrites de caràcter local o comarcal, o de temàtica especialitzada. [2007/15208] (docv núm. 5 662, de 18.12.2007)
    vegeu text

Nova tècnica lingüística a la Jaume I: Lourdes Lidon Pascual Gargallo

El cidaj ens fa arribar la informació següent:

RESOLUCIÓ de 5 de desembre de 2007, de la Universitat Jaume I, per la qual es publica la llista definitiva de l’aspirant que ha superat les proves selectives per a l’ingrés en l’escala tècnica mitjana d’assessorament lingüístic, mitjançant el sistema d’oposició, convocades per la Resolució de 17 de juliol de 2007, docv de 26 de juliol de 2007. [2007/15104] (docv núm. 5 661, de 17.12.2007)
vegeu text

L’única aspirant de la llista és Lourdes Lidon Pascual Gargallo.