Novetats ortogràfiques desreguladores

S’ha produït la implantació d’uns canvis ortogràfics que havia decidit l’Institut d’Estudis Catalans (iec) fa quatre anys i que ha tornat a revisar enguany. Podem vore’ls ací:

No pareix que, en general, tinguen la cosa més clara que en 1996 (veg. «guionet»), però van fent canvis, a vore si l’encerten a causa de l’atzar o del cansament. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (avl) sembla que no ha tingut més remei que seguir la inèrcia i ha publicat (08.07.2021) l’Acord 22/2021, on validen eixos canvis i, de passada, els expliquen de manera diferent, fet que inclou variacions curioses —que fan dubtar— respecte del que diu l’iec.

El misteri de la lexicalització
En la decisió de l’institut podem detectar una certa voluntat permanent d’esoterisme en este camp de la mecànica de la llengua (4.3.1.2):

S’escriu amb guionet els conjunts formats per un nom, un pronom o un adjectiu precedits de l’adverbi no quan han assolit un alt grau de lexicalització […] També hi ha expressions que es troben en procés de lexicalització i d’adquirir un valor conceptual, però mentre aquest procés no s’ha completat s’escriuen sense guionet.

De moment no han explicat en la nova ortografia (ni en la gramàtica) què és la lexicalització, com es pot reconéixer i quina utilitat té per a l’ortografia. Esperem que algun dia resoldran que no hi ha cap necessitat de distingir entre la «no-ingerència» i la «no existència».

A més, tampoc apliquen gens sistemàticament eixe fenomen de la lexicalització, ja que hem vist que fa aparéixer un guionet en alguns casos, però fa desaparéixer els guionets quan arribem a l’apartat de l’ús dels prefixos (4.1.3.3.b): anti cascos blaus, ex vice primer ministre.

L’accent diacrític passa a la clandestinitat discrecional
D’altra banda, ara també els diacrítics han passat ha formar part dels encanteris injustificats o de la decoració personal de l’escriptura de cada u. Tant l’iec com l’avl fan unes prescripcions divergents que no pareix que puguen explicar a partir de les seues pròpies obres normatives:

(oiec, 3.1.3) Finalment, s’admet l’ús discrecional de l’accent diacrític en mots homògrafs no recollits en el quadre 32, només, però, en el cas d’usos marcadament particularitzats, com ara en transcripcions d’usos metalingüístics, de textos medievals, dialectals, etc. Aquest ús discrecional s’amplia a casos com ara expressions puntuals o enunciats aïllats (tals com titulars, etiquetes, etc.), en què és possible més d’una interpretació del mot homògraf i es pot produir, doncs, una ambigüitat no desitjada que no resol el context comunicatiu.

(avl, A 22/2021, 3.2) Tot i que l’accentuació diacrítica ha quedat reduïda a uns pocs casos, de manera discrecional es podrà mantindre l’accent diacrític quan el mot que ha perdut l’accent puga crear malentesos en contextos aïllats.

Fins a la decisió del 2017, les paraules amb accent diacrític formaven una llista (quasi) tancada de 28 o 30 casos (veg. fdt) descrits, on s’explicava a quina categoria pertanyia cada paraula que duia o no duia l’accent (bóta [nom] / bota [forma verbal], vénen [del verb vindre] / venen [del verb vendre]…). Les obres acadèmiques han eliminat eixa llista i, a més, divergixen en la regla que s’ha d’utilitzar d’ara en avant. L’institut parla de tots els «mots homògrafs» mentre que l’acadèmia fa una referència críptica: «el mot que ha perdut l’accent»… ¿Si no en porta, com és que l’ha pogut perdre? ¿On està la llista de paraules que poden perdre l’accent? ¿Quins són eixos homògrafs?

La presidenta de la Secció Filològica de l’iec diu que proposava «regles clares i senzilles, sempre que sigui factible». A la vista de la poca claror, podem citar les paraules d’Abelard Saragossà («Anàlisi del marc de la Gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans»):

Cabré (2017) acaba amb una aposició misteriosa («sempre que sigui factible»). Per a explicar una dada empírica, un docent pot necessitar deu conceptes, de manera que l’explicació conjunta no serà «senzilla». Però l’explicació de cada concepte hauria de ser sempre «clara», i una cosa que trobem «clara» pensem que és «senzilla». […] La claror que demana Cabré (2017) encamina cap a la simplificació, la qual és un efecte de la «sistematització».

Lamentablement, els continguts de l’obra no s’han ajustat massa als propòsits de la introducció.

Proposta lèxica de l’IEC per a l’ús general

Al cap d’unes dècades, després de les propostes 1 (fonètica, 1999; [PDF]) i 2 (morfologia, 1999; [PDF]), arriba el document «Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana, III. Lèxic» de l’Institut d’Estudis Catalans, amb web propi i en format PDF:

En el moment que escrivim este apunt, el cercador del web de la proposta no funciona, però els documents en PDF són accessibles i és poden descarregar.

El manual esdevé digital

Un clàssic de referència en català, el Manual d’estil. La redacció i l’edició de textos de Josep M. Mestres, Joan Costa, Mireia Oliva i Ricard Fité, apareix ara, gràcies al suport de l’Institut d’Estudis Catalans, com a obra en línia; a més, es tracta d’una versió corregida, ampliada i en actualització permanent, segons expressen els autors en el pròleg:

No ens hem volgut limitar a reproduir en línia la quarta edició, que ja té deu anys, sinó que, en la mesura que ens hi vegem amb cor els autors, hi volem afegir continguts actualitzats i continguts nous perquè el manual d’estil pugui continuar essent l’obra de referència que ha estat fins ara.

Mestil
La portada de l’edició digital conserva la imatge de la coberta del llibre en paper.

Per tant, d’ara en avant, el web de l’obra, a més —tot i el fons blanc de la pantalla que, a la llarga, tant mos fa plorar— segur que es convertirà en un recurs igualment indispensable per als tècnics lingüístics.

Els censos lingüístics valencians

Com a lectura complementària a les estadístiques sobre coneiximent i ús social del valencià, convé llegir l’estudi de Raquel Casesnoves Ferrer «L’evolució del coneixement del valencià en dues dècades: els censos lingüístics del 1991 al 2011» publicat en Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 26 (2016; [pdf]). Després d’analitzar les dades (amb virtuts i mancances incloses) dels censos, l’autora conclou:

L’anàlisi dels censos lingüístics i, molt particularment, el cens del 2011, ens ha servit, a més de difondre unes dades poc conegudes i menys analitzades, per constatar que el coneixement oral del valencià es manté al mateix nivell que fa vint anys: al voltant del 80 % de la població valenciana és capaç d’entendre el valencià i el 50 % podria parlar-lo. El coneixement formal, adquirit a través de l’escola, ha augmentat considerablement, amb prop del 60 % de valencians capaços de llegir valencià i quasi un terç d’escriure’l. Podríem haver esperat uns nivells de competència molt més alts després de quasi trenta anys de normalització lingüística. En vista de la política lingüística portada a terme pel Govern, però, encara ens podria sorprendre el fet que els valencians mantinguen aquests nivells i no uns altres de molt més baixos.

La mateixa autora havia realitzat anteriorment un estudi semblant: «L’evolució del coneixement del valencià 1991-2001: una dècada de canvis socials, polítics, demogràfics i lingüístics» (2005; [pdf]). Podeu trobar més documentació sobre esta qüestió en la bibliografia selectiva sobre censos i enquestes lingüístics (consulta: 29.01.2017; [pdf]) de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya.

El DNV des de dos punts de vista

En un mateix mitjà d’informació, Vilaweb, podem llegir dos articles que mostren dos perspectives diferents i enfrontades sobre el mateix objecte, el Diccionari normatiu valencià (dnv) que acaba de traure l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en paper:

  • Francesc Esteve: «Calia un altre –i ben contradictori– diccionari normatiu?» (Vilaweb, 29.09.2016)
  • Jordi Colomina: «El ‘Diccionari Normatiu’: una contribució al benestar lingüístic dels valencians» (Vilaweb, 09.10.2016)

La controvèrsia i la polèmica ben articulades a través dels mitjans són elements necessaris per a la vitalitat democràtica de la societat i per a entendre que la llengua, més enllà d’objecte de reflexió i estudi acadèmic, és un element comú viu capaç d’articular i de difondre totes les sensibilitats, les opinions i les ideologies.

AVL-IEC: renoven el diccionari i la gramàtica

Pareix que dijous passat tocava: l’avl presentava el seu diccionari, que fins ara només existia en la xarxa; i l’iec presentava la seua nova gramàtica, que fins ara només existia com a esborrany també en la xarxa (i ara l’han eliminat). Vaja, en alguna cosa han coincidit les dos institucions. Llàstima que només siga en la contraprogramació.

Com a novetats que han mogut el debat i despertat atenció, podem esmentar un article en la revista Núvol sobre noves incorporacions del dnv elaborat per Felip Gumbau: «Paraules que ja no són barbarismes segons el dnv»; i quant a la gramàtica de l’iec, doncs, «Adeu als diacrític» en Núvol.

Reunió de l’Acadèmia Oberta de l’IEC

El butlletí del mes de juliol de l’iec informa sobre una trobada del fòrum Acadèmia Oberta el 29 de juny passat (consulta: 02.08.2016):

Gramàtica i ortografia centren la segona trobada de L’Acadèmia Oberta amb els mitjans

L’Acadèmia Oberta, el projecte per mitjà del qual s’articulen les relacions d’intercanvi d’informació entre la Secció Filològica de l’IEC i els col·lectius professionals de la llengua de tot el territori catalanoparlant, va reunir, per segona vegada, els responsables dels serveis lingüístics dels mitjans de comunicació i divulgadors de la llengua. La reunió es va centrar, sobretot, en la Gramàtica de la llengua catalana i la nova Ortografia de l’IEC, que es publicaran a final d’any.

[…]

Per part dels mitjans, van assistir a la trobada Remei Brescó, d’El Punt Avui; Magí Camps, de La Vanguardia; Lorena Catalán, de BTV; Mercè Espuny, del Grup Flaix; Ricard Fité, d’El Periódico; Enric Gomà, filòleg i divulgador; Llorenç Oliver, del Diari de Balears; Rudolf Ortega, d’El País.cat; Albert Pla, de l’Ara; Ariadna Pous, d’El País; Núria Puyuelo, filòloga i divulgadora; Margalida Rosselló, de l’Ara Balears; Ernest Rusinés, de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals; Jordi Solé, editor de l’ÉsAdir, i Pau Vidal, escriptor i divulgador.

Incorporacions i esmenes en el DIEC2

El número 201 del butlletí de l’Institut d’Estudis Catalans informa d’un bon grapat de modificacions que s’han incorporat a la versió en línia del diccionari de la institució. Entre altres:

Els femenins batlle, metge i jutge, així com els mots carpa, creuerista, desvelar, fibromiàlgia, malcregut, ocupa, olivada, paradista i vacacional són alguns dels articles que ha aprovat la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (iec) i que s’han afegit a la versió en línia del diec2 i a les aplicacions per a iPhone i Android del diccionari. També s’hi han incorporat prop de tres-centes modificacions que poden afectar qualsevol part de l’article de diccionari (la categoria gramatical, els exemples, la informació morfològica, les definicions, etc.).

A més, oferixen un document que conté totes les modificacions: [pdf].

Mediar entre normatives

Podem llegir en el butlletí de la Scaterm l’article de Francesc Esteve «Els mediadors poden fer mediacions sense mediar immediatament? (In mediando stat virtus)», que dedica a motivar l’acceptació en el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans del verb mediar:

 

Vist tot això, podem concloure que l’ús de mediar és difícilment objectable, fins i tot des del punt de vista lingüístic: primer, perquè tenim totes les categories lèxiques (mediació, mediador, mediat i mediatament) amb un altíssim ús i amb ple reconeixement normatiu i només falta el verb per a completar la sèrie. Segon, perquè no hi ha una alternativa clara per a aquesta casella buida: mitjançar o fer (una) mediació no poden cobrir com a verbs sinó esporàdicament allò que mediació i mediador expressen com a noms. I tercer, perquè els usos generalitzats en bioquímica i biomedicina reclamen una solució viable: mediar, emprat al més sovint en la forma de participi mediat -ada (per + l’agent), té una amplitud inqüestionable i el trobem utilitzat arreu i en obres de rigor científic i lingüístic.

L’article documenta l’ús del verb i acumula documentació diversa que demostren que l’IEC l’haurà d’incloure dins del seu diccionari. Per tal de completar l’article, cal matisar un poc l’afirmació que «la normativa no admet un previsible verb mediar que completaria la sèrie» (la sèrie lèxica que forma amb mediació, mediador -ra, mediat, mediatament). La versió 2.0 del programa Salt aporta a la normativa l’entrada següent:

mediar v. intr. Intercedir, actuar de mediador. Li han demanat que medie entre les dos parts.

Per tant, ja fa temps que el verb mediar, a més d’usual i, pel que sembla, necessari, és normatiu.

La carta de l’IEC en castellà

La revista El Temps va publicar fa unes setmanes (03.09.2013) una entrevista de Víctor Maceda amb Pere Maria Orts que conté diversos passatges ben interessants, fins i tot inquietants:

—A través de l’AVL, la Generalitat vol instar la RAE a modificar la definició de valenciano que apareix al seu diccionari perquè esmenta textualment el català.

—Això és una ximpleria, una ximpleria; jo deixaria les coses com estan… I ja posats a fer, us diré una altra ximpleria: a causa de l’article dels topònims, mirant de consensuar si es posen amb majúscula o no i en quins casos, un catedràtic de l’AVL va escriure al IEC perquè ens digueren què feien ells. Sabeu què han fet?

—No.

—Ens han contestat en castellà! Si aquell paper m’arriba a les mans, els el torne l’endemà al matí, per correu urgent i certificat! Si aquells senyors s’han cregut que som igual que l’Argentina per als castellans, van molt errats. Em va semblar un menyspreu absolut, una manca de sentit de la realitat! I una manca d’educació, també. Això no es fa! Si una persona m’escriu en castellà, jo li conteste en castellà, i si algú ve a casa i em parla en castellà, primerament li parle en valencià, però si veig que continua parlant-me en castellà, me’n passe de seguida. No em cau bé allò de parlar en dues llengües distintes. Jo he rebut cartes en català i en valencià vulgar, i quan les he respostes, no he dit als destinataris que han escrit malament açò, allò i allò altre. Cal tenir criança, però aquells del IEC, de criança, no en tenen gens.

—Esteu molt molest.

—Moltíssim! Ja em va molestar molt que ara fa poc el president del IEC [Salvador Giner] diguera que fins i tot es reuniria amb el dimoni, però que mai no ho faria amb el president de l’AVL [Ramon Ferrer]. Però quin dimoni? Escolteu, que ja estem farts d’anar a Barcelona i que la gent canvie al castellà en sentir-nos parlar valencià.

—Potser es pensen que us esforceu a parlar català i us ho volen fer més fàcil.

—No, no; ho fan per fastidiar. Conec molta gent de Barcelona amb qui parle en català sense cap problema, però uns altres ens veuen com els valencianets… Per a tots ells, el Regne de València és com Hispanoamèrica per als espanyols. Les coses cal dir-les tal com són, i m’ha ofès moltíssim aquesta contestació en castellà. La persona a qui ho han enviat no els ha respost, però jo ho hauria fet l’endemà mateix.

En el número d’esta setmana de la revista una carta de l’Institut d’Estudis Catalans desfà el malentés (o l’engany) en què havia caigut l’erudit valencià. La carta existia, efectivament, però no anava adreçada a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua sinó a una entitat toponímica estatal espanyola que té com a llengua de treball el castellà. A pesar de les consideracions de Pere Maria Orts, la realitat ens permet llevar-mos un poc de victimisme de damunt.