El sufix -al/-ar

El professor de la Universitat d’Alacant i acadèmic de l’avl Jord Colomina i Castanyer ha publicat un estudi sobre el sufix -al/-ar: El sufix -al/-ar amb valor col·lectiu, abundancial i augmentatiu. Un estudi de morfonologia lèxica iberoccitanoromànica. Ell mateix fa la presentació de l’estudi en un vídeo elaborat pel Departament de Filologia Catalana de l’UA:

Els noms de les llengües del món

Infoedicat ens dóna a conéixer Geonames, un recurs multilingüe interessant:

Els països del món en les seves pròpies llengües i escriptures; amb noms oficials, capitals, banderes, escuts d’armes, divisions administratives, himnes nacionals, i traduccions dels països i capitals en moltes llengües:

Una mostra d’enllaços del web:

Incapacitació lingüística

Vivim uns moments d’alegre rebombori lingüístic… Bé, com quasi sempre. En el diari El País Ángel López García es pregunta si «¿Es pot falar euskaraz en el Senado?» (24.06.2010). Uns fragments:

No és molt demanar que els nostres senadors unilingües facen l’esforç d’entendre les altres llengües d’Espanya, almenys les romàniques, una cosa que milions d’immigrants van aconseguir en un parell de mesos a pèl. I si no són capaços d’aprendre-les, que es dediquen a altra cosa. […]

No estic propugnant que les quatre llengües siguen oficials en tota Espanya: això tal vegada fóra just, però és inviable i el camí de l’infern està sembrat de bons propòsits. El que sí que crec que podria aconsegui-se en un parell de generacions és que la presència del català/valencià i del gallec en els mitjans de comunicació i d’estes dues llengües juntament amb l’èuscar en l’ensenyament de tota Espanya s’anara incrementant progressivament fins a assolir que quan un polític parla en català o una escriptora és entrevistada en gallec tots els espanyols els entenguen sense més, que l’èuscar torne a ser el símbol de l’especificitat peninsular, com reclamava Astarlos, i que els hispanoparlants de les comunitats bilingües deixen de ser els bocs expiatoris de les culpes del govern central.

D’altra banda, hi ha una altra referència important a tindre en compte al País Valencià, ara que la suposada crisi —que no afecta el Ferraris, Louis Vuitton i Patek Philippe dels dirigents polític del pp valencià— ha servit d’excusa per a eliminarm el doblatge al valencià (que no al castellà) en la Televisió Valenciana: han aprovat la llei del cinema a Catalunya que simplement pretén que el que és just i necessari siga normal quant a la possibilitats que els ciutadans pugam tindre cinema en la nostra llengua (a Catalunya; al País Valencià ha de ser en l’altra llengua).

Finalment, una informació quasi d’abast internacional, però que segurament es perdrà en l’anecdotari (El País, 04.07.2010), del qual extraiem algunes perles que barregen fracàs escolar, llengua, religió, nacionalitat i constitucionalitat:

Dos llengües autonòmiques més

En Ceuta, els musulmans comencen a pugnar per tal que l’àrab siga reconegut, i en Melilla ho fan per l’amazic amb l’ajuda d’erc

[…]

Ceuta i Melilla són els dos únics llocs d’Espanya on l’educació no està transferida i el pes de l’ensenyament públic és aclaparador (79 % de l’alumnat), quasi un 12 % per damunt de la mitjana espanyola. Solament Castella-la Manxa supera eixe rècord. La mitat dels alumnes són musulmans, predominen fins i tot en infantil i primària, i no solen parlar castellà en les seues cases.

[…]

«No ens plantegem tenir llengua optativa hui», va declarar al novembre, en el Congrés, el ministre Ángel Gabilondo. «Cal fomentar l’espanyol, respectant les altres llengües», va sentenciar. La seua predecessora, Mercedes Cabrera, dubtava fins i tot que fóra possible inserir en el sistema educatiu «una llengua de tradició oral mancada de cos gramatical».

[…]

“No crec que es puga dir que l’amazic o l’àrab són llengües espanyoles», afirma Carlos Ruiz Miguel, catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Santiago de Composteŀla. «Són estrangeres encara que les parle una petita part de la població espanyola». «La seua hipotètica cooficialitat té molt difícil encaix constitucional». «El cas podria acabar en el Tribunal Constitucional», vaticina.

La vitalitat de les llengües

Aprofitant la tasca dels companys del bloc Addenda et Corrigenda, provem a deixar una pinzellada sobre recursos, dades i iniciatives que atenen el problema de la denominada «vitalitat» de les llengües. Més enllà de la normativa i de les propostes estilístiques, hi ha la indefugible valoració de l’ús real de la llengua en tots els àmbits de la societat. La unesco ha elaborat alguns materials ben interessants i que poden ser ben útils.

La nostra petita aportació serà la traducció al català del quadre dels criteris que cal tindre en compte per a valorar la vitalitat de les llengües (que aparegué en la revista Le Messager du Patrimoine Immatériel, 4, setembre del 2006):

La vitalitat de les llengües, segons la UNESCO

A lusofonia e os acordos ortográficos (I)

Português, língua transatlântica. Presente na Europa, seu berço, em meia América do Sul, África e até mesmo na Ásia. Uma língua que, apesar da grande variação dialetal, permanece como um corpo único. A língua nos une através do Atlântico; porém, não nos une a ortografia.

O português é uma língua cuja ortografia é estritamente oficial. Que quer dizer isso? Quer dizer que não basta um simples pronunciamento conjunto da Academia Brasileira de Letras e da Academia de Ciências de Lisboa para que mudanças na ortografia da língua passem a viger imediatamente: é necessário que as mudanças sejam postas à prova dos instrumentos legislativos de cada país signatário do acordo.

Para deixar claro sobre o que será tratado, é necessário recorrer à divisão temporal da ortografia portuguesa como proposta na preciosa Gramática da Língua Portuguesa de Cuesta e Luz, o estudo da ortografia portuguesa pode ser dividido em três: 1) o período fonético: em tal fração de tempo, desde os primeiros registros da língua escrita até o século XVI, no qual a grafia tendia a ser um reflexo da fonética e daí as discrepâncias perceptíveis entre uma raiz latina e seu estado na grafia portuguesa. É de considerável simplificação, porém, a grafia era oscilante e variava de escriba a escriba, podendo uma mesma palavra aparecer de maneiras diferentes num mesmo texto; 2) o período etimológico (ou pseudoetimológico), fortemente influenciado pelo Humanismo e cuja característica principal foi a recomposição dos vocábulos aos seus étimos gregos ou latinos; retornaram à línguas grupos consonantais que já há muito não eram pronunciados como -th-, -ch- (/k/), -rh-, e consonantes geminadas; e, 3) o período das reformas, que caracterizou por uma tentativa de padronização e ordenação da ortografia portuguesa, recuperando tanto elementos etimológicos quanto elementos de origem fonética, recuperados às tradições da ortografia medieval.

O despontar do século XX deparou-se com dois Estados lusófonos: Brasil e Portugal. Ambos com o português como língua nacional e oficial e com a ortografia igualmente tratada nos termos legados pelo Renascimento; um texto em português desse estágio intermediário da ortografia poderia, sem muito esforço, ser justaposto ao francês, língua românica que manteve a ortografia legada pelo Renascimento e pelo Humanismo. Ainda na primeira década do século, em 1907, a Academia Brasileira de Letras ensaiou uma reforma de simplificação da ortografia, encabeçada por Medeiros e Albuquerque, mas que terminou em ter oposições no próprio seio da instituição[1]; foi ainda complementado em 1912, mas acabou sendo rechaçado pelos acadêmicos[2].

Nosso primeiro projeto de reforma ortográfica nasce em 1907, com a proposta da Academia Brasileira de Letras, tendo à frente a figura de Medeiros e Albuquerque. Esta reforma, que foi complementada em 1912, parece ter recebido mais críticas do que aceitação, o que é compreensível, já que se tratava – de certo modo – de uma atitude inovadora e polêmica.

Em 1910, Portugal deixou de ser uma monarquia e passou a ser uma república; no bojo das mudanças políticas, vieram as mudanças da ortografia. A neonata república portuguesa nomeou, em 1911, uma comissão de filólogos chefiada por Gonçalves Viana, com o intuito de estudar a adoção de uma ortografia simplificada que, depois de concebida, ficou conhecida como Nova Ortografia e entrou em vigor oficialmente em 1916[3], em Portugal e por instrumento legislativo daquele país.

O Brasil, após o fracasso da tentativa de estudo de 1907, ficou à parte da reforma portuguesa de 1911, muito embora houve manifestações para que também esse país adotasse a solução portuguesa, notoriamente na voz e pena de Mário Barreto. Segundo SILVA[4], a própria ABL aceita um parecer que torna oficial a Nova Ortografia no Brasil, mas que, em 1919, é revogado.

A Nova Ortografia logrou êxito em Portugal, o que levou a pensar não mais em ações isoladas, e sim em conjunto, de ambos os países lusófonos. Para o Brasil, continuava o período da ortografia etimológica, o que dava duas ortografias ao português. Arquitetou-se entre a Academia das Ciências de Lisboa e a Academia Brasileira de Letras um acordo ortográfico que, na linha do decreto-lei português de 1916, unificaria a grafia em ambas as margens do Atlântico. Do esforço conjunto, emergiu o Acordo Ortográfico de 1931 aceites inicialmente por ambos os países através de dispositivos legais. Primeiro Portugal que, em 1911 fez a Nova Ortografia erigir-se através de decreto-lei; agora também o Brasil, faz valer o acordado entre as Academias através de um expediente legal; o Acordo vige baseado em dois decretos-lei: o 20.108, de 15.06.1931 e o 23.028, de 02.08.1933[5]. Em Portugal, é a Portaria n.º 7.117, de 27.08.1931 que dá vigência legal à nova ortografia.

Vige, mas a oposição a ele é aparentemente grande, segundo a notícia da Folha da Noite de 14.05.1931: os intelectuais cariocas manifestam-se contra, dizem que “a “ilustre companhia” não póde fazer nada em nome de 40 milhões de brasileiros”[6].

O acordo vigente em ambos os países duraria pouco tempo: além de não ter sido aceite pela Imprensa em geral, a Constituição de 1934 é cabal em revogar os decretos no seu artigo 26, voltando à ortografia etimológica. Porém, voltaria a viger em 1938, já durante o Estado Novo brasileiro, com o decreto-lei n.º 292, de 23 de fevereiro.

Com o acordo ortográfico de 1931 vem um ímpeto ainda maior de simplificação. O dígrafo sc, mantido pela reforma portuguesa de 1911 é derrubado em começo de vocábulo, donde se passa a escrever: ciência por sciência; cetro por sceptro.

Em 1940, a Academia das Ciências de Lisboa publica seu Vocabulário Ortográfico da Língua Portuguesa e, três anos depois, a Academia Brasileira de Letras traz à luz o seu Vocabulário. A justaposição dos Vocabulários deu a perceber ainda divergências entre as variantes portuguesa e brasileira do idioma. A ABL seguiu Formulário Ortográfico, datado de 1943 e Portugal ficou, inicialmente, com o Acordo de 1931. Em 1945, após longos trabalhos, veio à luz o Acordo Ortográfico de 1945, celebrado entre as Academias.

Nova distenção. O decreto n.º 35.228, de 0.12.1945, de Portugal, dá vigência ao Acordo a partir de 01.01.1946. No Brasil, o Acordo entra em vigor pelo decreto-lei n.º 8.286, de 05.12.1945. O artigo 5.º desse decreto-lei prevê que:

O Ministério da Educação e Saúde baixará oportunamente portaria em que consigne a obrigatoriedade, nas escolas, da ortografia regulada pelo Acôrdo inter-acadêmico, tendo em vista as conveniências de ensino, a suficiente difusão dos Vocabulários acadêmicos e os prazos que forem razoáveis para a adaptação dos livros didáticos, sem prejuízo de autores e editores.

O artigo 5.º do decreto português segue uma linha similar:

O Ministro da Educação Nacional fixará por portaria os prazos durante os quais poderão continuar a ser adoptados no ensino os livros escolares já publicados e aprovados à data do presente decreto.

Porém, enquanto em Portugal, o Acordo de 1945 (com as modificações dadas por lei em 1973) foi a base da ortografia até a entrada em vigência do Acordo de 1990, em 2009; no Brasil, o acordo foi adotado oficialmente, porém, a própria Constituição de 1946 foi escrita e promulgada com a ortografia do Formulário Ortográfico de 1943[7]. O Acordo de 1945, embora teve vigência legal até 1955, nunca teve realmente aplicação efetiva nas atividades institucionais com as quais a língua relaciona-se: Administração do Estado, Ensino, Imprensa; em 21.10.1955, com a lei federal do Brasil n.º 2.623, assinada pelo Presidente Café Filho, o Acordo deixa de ter vigência no Brasil, retornando-se textualmente ao Formulário de 1943; vigente até 2008, teve somente modificações sobre acentuação gráfica introduzidas por lei em 1971.

Até a recente entrada em vigência do Acordo de 1990, em 01.01.2009, Portugal e Brasil regeram-se por instrumentos diferentes de regulação ortográfica, o que causou a atual impressão de cisão entre as ortografias da língua portuguesa em ambos os lados do Atlântico.


[1] CUESTA, Pilar Vázquez e LUZ, Maria Albertina Mendes da. Gramática da Língua Portuguesa. Edições 70; Lisboa, 1971. p. 339-340.

[2] SILVA, Maurício. Reforma Ortográfica e nacionalismo lingüístico http://www.filologia.org.br/revista/artigo/5(15)58-67.html

[3] CUESTA & LUZ, op. cit.

[4] SILVA, op. cit.

[5] SILVA, op. cit.

[6] Folha da Noite, 14.05.1931. O Accôrdo orthographico movimenta os intellectuaes paulistas. http://almanaque.folha.uol.com.br/ilustrada_14mai1931.htm

[7] CUESTA & LUZ, op. cit.

Les llengües en Le Monde Diplomatique

La llista Infoedicat ens informa d’uns continguts interessants en Le Monde Diplomatique sobre la «guerra de les llengües» a Espanya i el plurilingüisme:

Le Monde Diplomatique (edició espanyola; no disponible en línia en cap llengua), setembre 2008, número 155

Sobre l’imperialisme lingüístic

La guerra de les llengües a Espanya

Per Ramón Chao

RESUM [Traduït per al dtl amb l’ajuda d’Internostrum]
En la seua última campanya electoral, José Luis Rodríguez Zapatero va prometre que d’ací a deu anys tots els xiquets d’Espanya sabrien parlar anglés. Per a començar —i no és poc— el candidat socialdemòcrata va proposar que, abans de quatre anys, el 15% de les assignatures del sistema educatiu espanyol foren impartides en anglés. Aquesta submissió a la «llengua dels amos» resulta xocant. Perquè l’actual situació dominant de l’anglés està lligada al colonialisme britànic i, sobretot, al domini mundial dels Estats Units. No només l’anglés està per tot el món, sinó que, en el món, quasi tot està en anglés. En eixe context, la campanya actual a Espanya contra les llengües perifèriques, abanderada per la dreta i bona part de la mateixa socialdemocràcia sembla més que absurda. Si el castellà està en perill, és perquè l’angloamericà —i no el català, ni l’èuscar, ni el gallec— l’acorrala cada vegada més.

«—»

Un monde polyglotte pour échapper à la dictature de l’anglais

Bernard Cassen
Le Monde Diplomatique (edició francesa), gener del 2005

Original francès
Català
Portuguès del Brasil
Esperanto

«—»

Esprit de famille

Françoise Ploquin
Le Monde Diplomatique (edició francesa), gener del 2005

Original francès
Català
Esperanto
Anglès

«—»

La bataille des langues

Le Monde Diplomatique, núm. 97 / febrer-març 2008

La llengua sense estat i sense nació

El filòsof Xavier Rubert de Ventós publica en el diari El País (23.09.2008) un article, «L’espanyol, ¡quina gran llengua!», on enfronta i glossa alguna de possibles les conseqüències d’aparellar la relació entre les llengües i les organitzacions polítiques de la societat, partint del cas plantejat amb el Manifiesto de Savater i Grisolía.

Com a mostra del que diu Rubert de Ventós:

Però és curiós: llengües com l’espanyola o la francesa, que fins ara mateix es defensaven pel seu universalisme enfront de les llengües vernacles, apel·len hui a arguments particularistes i reclamen la protecció política de l’estat. ¿Deu ser que ara, quan nosaltres anem oblidant aquests arguments i defensem el català en l’escola per raons de «cohesió social», ells s’han tornat com catalanistes rancis que defensen el castellà o el francés per raons de «cohesió política o cultural»?

[…]

¿Que si som una nació? Deixem-los a ells estos discursos essencialistes, en què espanyols i francesos semblen ara tan interessats, i acontentem-nos amb arribar al banal estatus d’estat davant del qual ja ningú no s’ofenga ni es senta literalment “estirat de la llengua”.

Jornades sobre la llengua literària

Xavier Rull ens envia a través d’InfoZèfir la informació sobre unes jornades:

I Jornades sobre la Llengua Literària i els Escriptors Valencians Actuals

Gandia, Casa de la Cultura
27 de setembre de 2008

Per visualitzar el tríptic informatiu, on hi ha el programa: clic ací.

Ho organitzen:
CEIC-Alfons el Vell
Departament de Filologia Catalana (Universitat de València)
FIECOV

Hi col·laboren:
Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana
Departament de Filologia Catalana (Universitat d’Alacant)
AELC – Bromera – Denes

Informació i inscripcions:
Departament de Filologia catalana
Universitat de València
Blasco Ibáñez, 32
46010-València
Tel. 963864255
inmaculada.carrasquer@uv.es

Inscripció gratuïta

El nacionalisme lingüístic espanyol i l’economia

Ara que ja ha passat el vertigen de les eleccions generals «espanyoles», i tal com havíem esbossat una mica en una entrada anterior (dtl, 30.01.2008), podem aprofundir una mica més, a partir de l’entrada «Eleccions de llengua» (Sílvia Senz, Addenda et Corrigenda), en el que podríem considerar com una línia propagandística llançada no tant per les institucions espanyoles com pel nacionalisme espanyol, atés el plantejament subordinant que fan en els àmbits culturals i lingüístics, que també són àmbits econòmics.

Com a mostra del que podem trobar a partir de l’article esmentat, només cal que llegim com enfoquen la suposada realitat espanyola vista des del Japó en «El Proyecto Marca España en la Exposición Universal Aichi 2005» (de l’Asociación de Directivos de Comunicación, Foro de Marcas Renombradas Españolas, Instituto Español de Comercio Exterior i Real Instituto Elcano de Estudios Internacionales y Estratégicos):

3. En lo que respecta a la lengua y la cultura, para la mayor parte de los japoneses la cultura española y la japonesa son distintas. Consideran que España ha tenido un papel destacado en la historia de Europa y que la contribución de España a la cultura europea es muy importante. A pesar de lo anterior, los japoneses también creen que la cultura española se parece más a la de los países latinoamericanos que a la de los europeos.

Los japoneses saben que el español es una de las lenguas más habladas del mundo. Aún así, la lengua que despierta más interés es el inglés. A gran distancia, en segundo lugar, se sitúa el francés. Y ya en último lugar, encontramos el alemán, el italiano y el español.

Enfocament (i silencis) que no són anecdòtics ni casuals, tenint en compte l’informe «Proyecto Marca España»:

En este sentido, también se amplía la idea de la lengua española más allá del concepto de España.

El español y la cultura en español es el activo más importante para el prestigio de una imagen de España en el mundo, teniendo en consideración que el español se diluye a escala internacional en el concepto más genérico de hispánico. La creación de la marca España es inseparable de la relación cultural que nos liga a Iberoamérica y, por tanto, la creación de una marca España debe dejar una puerta abierta a la asociación de una marca hispánica. Por ejemplo, la imagen en Estados Unidos del español está más ligada a lo hispánico que a España. Como idioma, el español es el gran competidor del inglés.

La importància de les llengües en el món

En el diari El País d’ahir (27.03.2008 dj.) trobem (pàg. 21, article de Mábel Galaz):

La princesa d’Astúries rebé anit una ovació a Barcelona després de pronunciar en català quasi la mitat del seu discurs durant el lliurament dels ix Premis de la Fundació Internacional de Dones Emprenedores, informa Europa Press.

La importància del mandarí
El País, 27.03.2008

Podem sentir la ben solvent intervenció de Letícia en el vídeo del Telenotícies Vespre d’ahir. D’altra banda, en el mateix diari (pàg. 37, article d’Ana Carbajosa) un quadre amb dades sobre la «importància internacional de les llengües» [veg. la imatge].

De tot, doncs, ens podem quedar amb la importància reial del català, que amb una miqueta d’idea i de voluntat parla qualsevol membre de la nostra societat real i reial. I podem pensar en la importància relativa de les coses: l’alemany (89 milions de parlants) és traduït en 5.077 ocasions; el xinés (790 milions), en 216; i l’espanyol (323 milions), en 933 ocasions.