Rss Feed Tweeter button Facebook button Technorati button Reddit button Myspace button Linkedin button Webonews button Delicious button Digg button Flickr button Stumbleupon button Newsvine button Youtube button

Arxiu

Els valencians accidentals

Com a possible complement a la qüestió amplament debatuda fa poc —quan allò de Frankfurt— sobre la relació entre les cultures, les llengües, les nacionalitats i els escriptors i artistes, José María Ridao (El País, 29.12.2007; traduït amb l’ajuda de l’Internostrum) enfoca d’alguna manera l’assumpte en tractar la contribució del continent africà a les llengües i cultures diverses d’arreu del món —amb un empobriment permanent per als mateixos africans.

Trobe que el panorama valencià té uns inquietants reflexos pel que fa a les pèrdues culturals i lingüístiques, si atenem les constriccions del mercat per als productes audiovisuals i literaris en català produïts ací mateix. En eixe sentit, les dades generals sobre la producció i el consum, i la dada premonitòria i simptomàtica del tancament del repetidor de la Carrasqueta —que fea accessible la tv3 a molts habitants del sud valencià, convoquen Francisco Camps a aparéixer en un museu gens faraònic en este cas i bastant tèrbol quant al que s’hi puga exposar de la seua gestió.

Certament, els catalanoparlants del País Valencià hauríem de ser tan accidentals com els castellanoparlants, però sembla que el molt honorable ens considera puga ser que massa essencials i ens aplica un proteccionisme aïllacionista i lesiu.

Els escriptors africans i la llengua

José María Ridao 29.12.2007

Si la llengua pot constituir un dels pocs criteris més o menys solvents per a caracteritzar una literatura, el fet que els autors procedixquen d’un o altre país o pertanyen a un o altre continent no passa de ser un detall accidental, que afecta sobretot la difusió i la recepció de les obres. Igual que en altres regions del món amb característiques socials i econòmiques semblants, els escriptors africans saben per endavant que la difusió de les seues obres serà difícil donada l’escassesa i la debilitat de les editorials del continent. A més, les taxes d’analfabetisme que patix l’Àfrica, per no parlar directament de les greus situacions de misèria, reduïxen de manera inapel·lable l’àmbit possible de coneixement per a qualsevol literatura, no només l’escrita per autors africans. Sense mitjans per a editar obres literàries de manera solvent i sense un cercle suficient de lectors potencials, és admirable que a l’Àfrica haja sobrevixcut la vocació dels autors i, en definitiva, que sempre hagen existit i continuen existint autors africans.

Prenent en consideració el passat colonial del continent, l’opció de la llengua ha estat des del primer moment carregada de conseqüències. Durant els anys decisius del moviment anticolonial, al voltant dels seixanta del passat segle, la major part de les anàlisis coincidien a destacar la torbadora contradicció en la qual estaven forçats a incórrer els autors que acceptaven expressar-se en la llengua de la metròpoli, sent molts d’ells militants de la independència dels seus països. En eixa època es prestava menys atenció al fet que els diversos gèneres en els quals un escriptor africà podia expressar-se, a més de la noció mateixa d’escriptor, havien arribat a través de la llengua colonial. Durant les dues últimes dècades, no obstant això, l’opció de la llengua s’ha interpretat en altres termes. Els autors africans han actuat, en general, des d’un pragmatisme que obvia alguns dilemes ideològics del passat recent, i han acceptat escriure en les llengües que més possibilitats de difusió oferixen al seu treball. Al mateix temps, s’han multiplicat les obres que asseguren traduir a les llengües del colonitzador l’univers que expressen les llengües del colonitzat, en concret la tradició oral. És com si els escriptors africans s’hagueren inclinat per exportar els seus coneixements al territori de les llengües europees en lloc d’importar els coneixements que els oferixen les llengües europees cap a l’Àfrica.

Les conseqüències d’aquesta opció, tan legítima com qualsevol altra, sobre la realitat del continent és la que han descrit alguns organismes internacionals com la UNESCO: mancant suport escrit en una època que l’escriptura i la difusió de l’escriptura és el substrat sobre el qual es desenvolupa qualsevol projecte, ja siga polític o cultural, cada any es reduïx el nombre de llengües en el món, moltes d’elles a l’Àfrica. Però també es produïxen conseqüències en l’altra direcció, ja que les literatures en la llengua de les quals han decidit expressar-se els autors africans han d’optar per considerar-los com part d’elles o per caracteritzar-los en un capítol especial, recorrent a criteris que moltes vegades no són acceptables, no ja per simples raons crítiques, sinó també morals. Mentrestant, i mentres esta decisió no acaba de materialitzar-se, l’accés dels escriptors africans a l’àmbit europeu i, per extensió, a l’americà, està determinat per una realitat política: depén del pes actual de les antigues metròpolis en el concert europeu. Mentres que França i el Regne Unit van aconseguir obrir molt prompte les portes d’Europa als escriptors originaris de les seues antigues colònies, països com Portugal o Espanya es van retardar una mica més, fins al punt que alguns autors d’Angola, Moçambic, Cap Verd o Guinea Equatorial continuen hui sense trobar el lloc que sens dubte mereixen.

Leave a Reply

You can use these HTML tags

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>