La concordança ortogràfica belga

Els canvis normatius en l’ortografia de l’escriptura són decisions i processos que cal adoptar i posar en marxa després d’haver analitzat i resolt les deficiències de la normativa vigent. Però el vessant simbòlic i afectiu d’eixes decisions enterbolix l’anàlisi científica i fa perdre de vista que les tradicions tenen el valor de la rutina i l’antigor, però no necessàriament són bones ni és acceptable condemnar les generacions futures a patir un problema perquè mosatros l’hajam patit.

Dos professors belgues, amb obra de teatre inclosa (La convivialité), estan somovent de nou l’ortografia del francés (Marie Piquemal, Libération, 03.09.2018):

Les Belges sont décidés à simplifier l’orthographe du français

[…] Il existe en effet beaucoup d’exceptions. La plus connue : le participe passé s’accorde si le COD (complément d’objet direct) est placé avant l’auxiliaire avoir. «Les coquillettes que j’ai englouties hier soir», par exemple. Mais exception de l’exception : si un «en» s’invite dans l’histoire, il redevient invariable. «Des coquillettes, j’en ai mangé.» […]

No s’ha esvalotat tant el galliner, i és una mancança ben indicativa, en el cas dels canvis ortogràfics del català, que no han tingut eixe grau de debat, ni en àmbits tècnics o docents ni en la societat afectada per eixes decisions. L’IEC per un costat i l’AVL per l’altre, cordialment d’esquena entre elles i aïllades de la societat, han tirant avant cabassades de canvis que no sempre responen a l’interés dels usuaris de la llengua ni a la intenció manifestada de facilitar l’aprenentatge. Per exemple, l’IEC ha optat últimament per mantindre el recurs a regles imprevisibles (com ara els diferents casos del guionet) i a excepcions innecessàries (com ara el cas de «l’Haia», que preferixen que siga «la Haia», a pesar que ara han fixat definitivament [?] «l’asimetria»). Un poc més de debat social i de rigor acadèmic podria evitar tanta decisió desconcertant. O és possible que no, i que eixa siga la gràcia de tot això.

La realitat plurilingüe

El diari El País (29.04.2010 i 03.05.2010) publica dos articles relacionats amb la gestió lingüística dels territoris i de les institucions:

«Senyories, l’Espanya real és plurilingüe»

El Senat accepta, amb l’oposició del pp, estudiar que es puguen parlar totes les llengües en el Ple

El nuc gordià de Bèlgica

La caiguda del govern de coalició i l’avançament de les eleccions obeïx al vell conflicte sobre bilingüisme en la circumscripció que envolta la capital

El segon article, a més, inclou un dels tradicionals malentesos sobre el que són o deixen de ser les llengües:

La Bèlgica que hui coneixem va nàixer en 1830 amb molts condicionaments i amb el pecat original d’optar pel francés de les elits nacionals (brusselencs, valons i flamencs) com a llengua oficial, en detriment del neerlandés, llavors un conjunt de dialectes de les zones més desfavorides del país.

El periodista (Ricardo Martínez de Rituerto) contraposa una llengua amb un ens que contenia dialectes, però que sembla que no fóra una llengua. A més, podem observar l’eufemisme optar. No és la primera vegada (dtl, 01.10.2007) que no acabem d’entendre de què parlen.

Bèlgica amb requisit lingüístic sobre la propietat

La periodista Ana Carbajosa (El País, 20.12.2007; traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum) ens comenta un cas com un cabàs que s’esdevé a Bèlgica, eixe país amb règims lingüístics diversament discriminadors, pel que expliquen últimament els diaris, o potser és que hi ha alguna cosa més a rascar per baix de les trifulgues lingüístiques. En tot cas, cal prendre’n nota, per si de cas volem vendre o comprar un tros a ca nostra, qualsevol dia ens ho impediran si no sabem parlar, posem per cas, espanyol, com sembla que volen algú que diga la Constitució… espanyola, és clar. Se n’encarreguen molts notaris, jutges i registradors en l’actualitat.

Es ven terreny, només per a qui parle flamenc

L’Ajuntament de Zaventem, una localitat de la perifèria de Brussel·les, ha decidit que qui aspire a comprar terrenys municipals haurà de parlar flamenc o estar disposat a aprendre’l. La mesura, aparentment extraterrestre en l’era del lliure mercat, respon a la campanya que els municipis flamencs que envolten Brussel·les van engegar fa ja temps per a protestar per l’arribada massiva a la zona de francòfons a la recerca d’habitatges barats, sense intenció d’aprendre la llengua de la seua terra d’acollida.

Zaventem posarà en pràctica esta nova mesura prompte, quan s’efectue la venda de 76 parcel·les municipals, segons va explicar a l’agència de notícies belga un responsable de l’ajuntament. «Es tracta d’un instrument important per a garantir el caràcter flamenc de municipis com Zaventem i d’afavorir la convivència entre els habitants del barri», va explicar l’adjunt de l’alcalde, Eric Van Rompuy. Un consell municipal s’encarregarà d’adjudicar els terrenys de la discòrdia.

L’únic diputat francòfon del parlament regional, Christian Van Eyken, va presentar una protesta oficial davant el governador de la província, però la seua queixa ha estat desestimada pel que Zaventem té ara mans lliures per a imposar el seu criteri.

Zaventem pertany a la polèmica circumscripció electoral de Bruxelles-Hal-Vilvorde, composta per desenes de municipis que envolten Brussel·les i situats en Flandes. Estes localitats es troben a cavall entre el nord de parla neerlandòfona, el sud francòfon i la bilingüe Brussel·les. Separar Bruxelles-Hal-Vilvorde de Brussel·les i eliminar les facilitats lingüístiques per als francòfons que oferixen sis d’estos municipis —per a accedir a la justícia i als documents oficials—, així com la possibilitat que els francòfons puguen votar a partits no flamencs, és una de les principals reivindicacions del nacionalisme de Flandes.

Els flamencs consideren fonamental l’escissió de Bruxelles-Hal-Vilvorde perquè la frontera lingüística i política que dividix el país entre el nord i el sud quede clarament definida. Esta mesura seguix a unes altres com l’adoptada pel municipi d’Emrchtem, on l’ajuntament ha prohibit que els xiquets parlen francés en l’escola, en classe o en el pati.