Una llei per a l’occità

La Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya ens ha fet arribar la nota de premsa seguent:

El Parlament aprova la Llei de l’occità, aranès a l’Aran, que converteix Catalunya «en l’únic país de la UE amb tres idiomes oficials en un mateix territori»

El Parlament de Catalunya ha aprovat avui la Llei de l’occità, aranès a l’Aran, que regula l’ús oficial de la llengua occitana a Catalunya i l’Aran i que, segons ha destacat el vicepresident del Govern, Josep-Lluís Carod-Rovira, converteix Catalunya «en l’únic país de la Unió Europea amb tres idiomes oficials en un mateix territori». «Aquesta llei és un exemple d’allò que és aquest país, una terra que respecta i reconeix la seva pluralitat», ha manifestat el vicepresident en la seva intervenció al ple de la cambra, que ha fet en català i aranès. Josep-Lluís Carod-Rovira ha subratllat la importància del text, «una llei de reconducció històrica» que atorga a l’occità «una protecció, un reconeixement oficial i un prestigi dels quals no havia gaudit mai». Al ple han assistit el Síndic de l’Aran, Francesc Boya; el secretari de Política Lingüística, Bernat Joan, i els membres de la ponència de la llei.

El vicepresident del Govern ha explicat que la Llei de l’occità «ha de protegir els drets dels occitans a Catalunya, garantir els drets lingüístics dels aranesos i donar possibilitats de supervivència amb dignitat i amb futur a aquesta llengua que va iniciar el seu caminar amb els trobadors, en l’inici del miŀlenni passat». És per això, ha dit, que es tracta d’una llei pels aranesos, els catalans i els occitans. I és que, ha manifestat, «amb aquesta llei reconeixem el valor específic de l’aranès, donem recursos de protecció a tothom que vulgui utilitzar l’occità a la Vall d’Aran i projectem que un procés de garanties sigui present en l’administració, l’educació, els mitjans de comunicació i les activitats culturals». Ha recordat en aquest sentit que amb la nova llei s’estén l’aranès per tota l’administració catalana, es promou la seva presència en àmbits tan diversos com la universitat, la formació d’adults, la cultural o l’onomàstica: «Fem una llei de protecció social de la llengua pròpia de l’Aran», ha sentenciat.

Per Josep-Lluís Carod-Rovira, és «una bona llei» per Catalunya, l’Aran i Occitània. En el cas de Catalunya, ha explicat, perquè «recupera la legitimitat d’una llengua que és part del nostre patrimoni cultural i històric». I en el cas de l’Aran i Occitània perquè «permetrà que la seva identitat sigui reconeguda de forma indiscutible». «Els occitans de tot el món guanyen amb aquesta llei una legitimitat que no tenien, una justificació imprescindible i una potenciació legal de la seva identitat», ha manifestat. De fet, el vicepresident ha anat més enllà en considerar que amb la norma «reconstruïm un espai jurídic de relació entre els catalans i els occitans», que potenciarà les relacons entre tots els territoris de llengua occitana, facilitarà l’establiment d’acords i convenis amb institucions i entitats i promourà també la projecció exterior de la llengua.

L’occità, llengua oficial

La llei regula l’oficialitat de l’occità a Catalunya i a l’Aran, en aquest cas com a llengua pròpia, en compliment del mandat de l’Estatut que en el seu article 6.5 estableix l’oficialitat de l’occità a Catalunya i a l’Aran i en el seu article 50 determina que els poders públics han de protegir el català i l’aranès en tots els àmbits i sectors i n’han de fomentar l’ús, la difusió i el coneixement. L’Estatut atribueix a la Generalitat i al Conselh Generau d’Aran la competència sobre la normalització lingüística de l’aranès.

La nova norma garanteix els drets lingüístics generals davant de totes les administracions al territori de l’Aran i de la Generalitat arreu de Catalunya. En l’àmbit institucional, estableix que les administracions i les institucions araneses han d’emprar de manera general l’aranès i que els serveis i els organisme que depenen de la Generalitat a l’Aran han d’utilitzar-lo normalment en les seves relacions administratives i en la difusió d’informació a la ciutadania, sens perjudici del dret dels ciutadans a escollir una altra llengua oficial. Les lleis del Parlament de Catalunya han de ser publicades també en aranès i aquesta versió tindrà caràcter oficial. Proclama també la plena validesa de tota la documentació pública i privada redactada en aranès.

A la resta de Catalunya es reconeix el dret dels occitanoparlants a utilitzar-lo en les relacions escrites amb la Generalitat i a rebre atenció en aquesta llengua en les relacions orals. En l’ensenyament, es regula l’ús de l’aranès com a vehicle d’expressió normal de les activitats docents i administratives dels centres de l’Aran. A Catalunya, s’inclouran en l’ensenyament no universitari continguts sobre la realitat lingüística de l’Aran i la seva relació amb la llengua i la cultura occitanes, mentre que el Govern fomentarà fomentarà també la incorporació d’estudis filològics de llengua occitana. La futura legislació també regula l’ús de l’aranès en els mitjans de comunicació.

Pel que fa a la protecció de l’aranès, la llei regula l’acció conjunta de la Generalitat i el Conselh Generau d’Aran en l’àmbit de les seves respectives competències per a protegir la llengua en tots els àmbits i sectors i fomentar-ne l’ús social, la difusió i el coneixement. La Generalitat i el Conselh Generau podran subscriure convenis i acords amb l’Estat per garantir l’ús de l’aranès per part dels serveis estatals ubicats a l’Aran per tal de fer efectiu el dret d’opció lingüística de l’aranès.

Estratègia europea pel multilingüisme

Els Flaixos d’Actualitat (número 21, 17.10.2008) ens informen d’una estratègia educativa europea sobre les llengües:

El 18 de setembre la Comissió Europea va adoptar, a proposta del Comissionat per al Multilingüisme, un document estratègic que descriu i analitza els reptes i oportunitats del multilingüisme. Aquest és el primer document estratègic de la UE que aconsella una política concreta i específica en pro del multilingüisme.

A banda de reconèixer la importància del multilingüisme quant a la convivència i la integració europea i de refermar-se en la necessitat de continuar promovent espais de debat del tipus esmentat, incorpora dues recomanacions destacables: l’assoliment de l’anomenat objectiu de Barcelona (fer que tots els europeus acabin dominant, almenys, la seva llengua materna i dues més) i la transversalització del multilingüisme en la pràctica interna i els programes de la Comissió Europea i de les altres institucions comunitàries.

El document es pot consultar a: Comissió Europea.

Més planificació i més democràcia lingüística

A voltes sembla que hi ha estats que han arribat a constituir-se a causa de la vergonya col·lectiva que va arribar després d’una o diverses massacres contra les poblacions que volien ser entitats independents. Entre altres, eixe seria el cas actual de Kosovo —que potser acabarà diguent-se Kossova, com en diuen els habitants de llengua albanesa— i altres països del que era Iugoslàvia.

Altres, en canvi, pretenen aconseguir el mateix estalviant-se més massacres, i aconseguir això per mitjans democràtics és ben possible, tal com assenyala el cas possible del Quebec o el cas aconseguit de… Vaja, espere que n’hi haja alguns més, posem, pareguts a Txèquia i Eslovàquia, però ara no en recorde cap.

En tot cas, es tracta de convéncer en les idees i de guanyar en les urnes. La bona del cas és que per tal de no provocar «desafeccions», els «desafectadors» que no ens deixen comunicar-mos en català als jutjats, amb les forces públiques de seguretat o simplement per telèfon a l’hora de contractar un servei, farien bé de plantejar-se una altra política lingüística més democràtica. De fet, és ben senzill, hi ha molts parlaments (espanyols) i ajuntaments que ja ho fan una miqueta, això de treballar en diverses llengües.

En parlen Albert Branchadell i Ferran Requejo en el diari La Vanguardia (27.12.2007; traduït amb l’ajuda de l’Internostrum):

Llengua única, democràcia pobra

Albert Branchadell i Ferran Requejo

És una qüestió àmpliament compartida en la teoria de la democràcia actual que un dels índexs més rellevants de la qualitat dels sistemes democràtics és el grau de reconeixement i d’acomodació política i institucional de les seues minories internes. A quasi trenta anys vista de l’aprovació de la Constitució espanyola, sorgida de tots els condicionaments de la transició de finals dels anys setanta del segle passat, el tractament de les minories nacionals en la nostra democràcia deixa molt a desitjar. La divisa d’una «Espanya plural» amb la qual José Luis Rodríguez Zapatero va arribar a la Moncloa va fer concebre a alguns l’esperança que una de les manifestacions més visibles de la pluralitat d’Espanya, la diversitat lingüística que aporten les seues minories, obtinguera una regulació satisfactòria en les institucions centrals de l’estat. No ha estat així. Des d’este punt de vista, Espanya continua sent una de les democràcies de menor qualitat de la política comparada entre els països desenvolupats.

Al terme de la VIII legislatura de les Corts Generals, el reconeixement del català/ valencià, del gallec i de l’èuscar en les institucions centrals de l’estat és el mateix que a l’inici: els representants (diputats i senadors) que s’expressen habitualment en una llengua espanyola distinta del castellà continuen privats de la possibilitat d’utilitzar-la en les Corts. L’única excepció a esta regla continua sent la comissió general de les comunitats autònomes, que només és una de les 18 comissions del Senat, on la reforma del reglament aprovada en el 2005 permet expressar-se «en qualsevol de les llengües que, amb el castellà, tinguen el caràcter d’oficials en alguna comunitat autònoma».

Esta situació, sens dubte causa concomitant de moltes desafeccions, contrasta amb la dels parlaments d’altres democràcies plurinacionals o plurilingües, així com amb la del Parlament Europeu. El règim lingüístic de les Corts espanyoles exhibix el caràcter coactiu, homogeneïtzador i gens pluralista del poder central respecte a les minories lingüístiques d’Espanya, de la mateixa manera que ho exhibix el règim lingüístic d’altres institucions com la Corona, els tribunals o el Defensor del Poble. Però tal vegada les Corts constituïxen la institució que com a representació del «poble espanyol» hauria d’adaptar-se a les diferents llengües en què s’expressa el poble espanyol. I això val per al Senat i per al Congrés.

En l’actualitat, ni la teoria democràtica ni la política comparada justifiquen continuar en esta situació d’endarreriment de la democràcia espanyola. D’una banda, la teoria democràtica no és hui gens amiga d’imposar llengües en contextos de pluralisme lingüístic. Fins i tot els autors més escèptics sobre la presumpta deriva «multiculturalista» del liberalisme democràtic entenen que en eixos contextos el monolingüisme oficial no és la millor recepta per a assegurar la realització dels valors liberals i democràtics. D’altra banda, la política comparada testimonia nombroses democràcies del planeta que disposen de més d’una llengua parlamentària. No ens limitem a les democràcies plurilingües del món occidental desenvolupat, des de Canadà fins a Finlàndia. També la més gran democràcia del planeta, l’Índia, no té una sola llengua parlamentària, sinó dues (hindi i anglés), i els parlamentaris que no poden expressar-se adequadament en cap les dues poden fer-ho en altres 21 que tenen reconeixement constitucional, des de l’assamés fins a l’urdú. En l’extrem contrari, una de les democràcies més menudes del món, Singapur, tampoc té una sola llengua parlamentària, sinó quatre (anglés, mandarí, malai i tàmil). Fins i tot Bolívia, en el parlament del qual s’utilitzen el quítxua i l’aimara, mostra un règim més pluralista i avançat que la democràcia espanyola. S’hi poden afegir exemples que encara no existixen: una democràcia de qualitat a Kosovo comportarà sens dubte el reconeixement de la llengua sèrbia en el nou estat kosovar. Als nostres col·legues de democràcies plurilingües desenvolupades els costa creure que el parlament espanyol continue sent monolingüe tres dècades després de la dictadura; en els seus països eixe monolingüisme es viuria com una imposició en termes liberals democràtics. En este sentit, és oportú assenyalar el vincle que s’establix entre els valors liberals (protecció de les minories de les decisions de les majories), els valors democràtics (participació dels individus i grups des de les seues característiques diferencials) i el plurilingüisme dels estats. L’endarreriment espanyol respon sens dubte a la inèrcia d’un model d’organització lingüística que enfonsa les seues arrels en l’absolutisme, quan el castellà va esdevenir la llengua de la monarquia hispànica, i continua ancorat en «la cultura política», gens pluralista, de bona part dels polítics espanyols. Els partits polítics que concorreran a les pròximes eleccions tenen ara l’oportunitat d’explicar als ciutadans quin serà la seua aposta per a la IX legislatura de les Corts: o mantenir el deficient statu quo o millorar la qualitat de la democràcia espanyola duent el plurilingüisme a les institucions de l’estat des de premisses igualitàries.

Albert Branchadell és professor de sociolingüística en la uab i Ferran Requejo és professor de ciència política en la upf

El cost dels drets i el benefici

¿Què costa la llibertat d’expressió? ¿Què costen els drets? ¿Què costa una votació democràtica? ¿Què costa la sanitat pública? Naturalment, hi ha qui gestiona amb els peus. Però també es dóna el cas que podem convertir els nostres drets, la nostra vida, el valor de la literatura, de la salut, del dret de decidir ser mare o pare —una cosina meua acaba de decidir-ho, ¡sort!—, tot, en un càlcul en euros, i llavors, a més d’adonar-nos de com és de car, ens podrem adonar del valor econòmic que té i dels recursos que mou en la societat.

A continuació, podem fer la reflexió de com deu ser de barat no tindre drets, no poder decidir res, no poder llegir ni expressar-se lliurement, quants euros ens estalviaríem. De fet, no caldrien, els euros. Per tant, ja podem valorar el cost-benefici de tot plegat. I és que hi ha maneres mirar-se la societat que valoren molt el «benefici» propi i molt poc els drets de tots (els altres). És el cas, per exemple, de l’estat espanyol (d’Aznar o Zapatero) que encara no hi han fet el català llengua oficial. I és que els sembla car, això de la democràcia.

Per sort, a la Unió Europea tenim el Leonard Orban, segons comenta la notícia del diari El País (30.11.2007; traduït amb l’ajuda del Salt):

L’ús de les llengües de la UE costa a cada ciutadà 2,5 euros

La UOC obri una càtedra dedicada al multilingüisme

Ferran Sales – Barcelona – 30.11.2007

Cada ciutadà paga de la seua pròpia butxaca 2,5 euros a l’any per a finançar l’ús de les diferents llengües de la Unió Europea (UE). El cost d’esta Babel no pareix inquietar el comissari responsable del Multilingüisme, Leonard Orban. El comissari, que es troba de visita oficial a Barcelona, inaugurarà la primera càtedra d’una universitat catalana destinada a estudiar i potenciar el multilingüisme. Esta càtedra, instal·lada en la Universitat Oberta de Catalunya, esta finançada per l’administració central, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona.

Orban (Romania, 1961, enginyer i economista de professió) s’enfronta a un dels reptes més importants de la seua vida professional: difondre i potenciar l’ús de les llengües estrangeres en tots els països de la Unió. Per a això compta amb els rèdits aconseguits amb la seua reputació de negociador en els anys en què va batallar perquè Romania entrara en la UE.

«L’objectiu és clar: el multilingüisme ha de servir de pont i instrument intercultural entre totes les societats. El multilingüisme representa un factor d’afirmació nacional, però al mateix temps suposa un repte econòmic en la nostra societat», assegura Orban.

La seua missió al front de la cartera de Multilinguisme és àrdua i complicada, no en va s’enfronta a una sèrie de delicats problemes etnicopolítics, que afecten gran nombre de països europeus. El més complicat i crític d’estos problemes està instal·lat en el mateix cor de la UE: Bèlgica, on l’enfrontament entre flamencs i valons per la llengua amenaça de convertir-se en causa de secessió. En els països de l’Est es detecten problemes lingüístics de naturalesa semblant, difícils d’afrontar. Enmig d’este complicat panorama, al comissari europeu no pareix preocupar-li la situació lingüística a Catalunya ja que, afirma, confia en la capacitat de «diàleg de les parts».

«Cal ser cauts i al mateix temps optimistes», sosté Orban, que preferix en qualsevol cas parlar de projectes. El més important són les línies generals de l’estratègia del seu departament per al 2008. El nou programa passa obligatòriament per l’aprenentatge i la difusió de les llengües, incloses les no oficials, en perfecta concordança amb la cima de Barcelona de 2002, en què els estats es van comprometre a fomentar l’ús de dos llengües estrangeres a més de la pròpia.

Per a Orban, el multilingüisme és un instrument imprescindible per a les economies nacionals si es vol assegurar la seua competitivitat i deixar de perdre contractes i diners per falta del coneixement de llengües per part dels treballadors. Però, a més, Orban alimenta i recolza la innovació i la creativitat tecnològica vinculada a l’ús de les llengües, en un esforç per atraure més informació.

L’aprenentatge de les llengües estrangeres no comunitàries és un altre repte important del departament que dirigix Orban. El comissari observa amb atenció i com a punt de referència el que succeïx en altres comunitats, especialment en Xina, on són cada vegada més nombroses les persones que estudien llengües de segon orde. Enmig d’este panorama, assegura que no tenen sentit els incessants rumors sobre la possibilitat de reduir el nombre de llengües en la UE.