Sociolingüística a la plaça

Els mitjans informen del traspàs del sociolingüista Rafael Lluís Ninyoles Monllor, un referent imprescindible per a estudiar l’evolució del País Valencià en el tractament i respecte institucional i social dels drets lingüístics.

En relació amb la sociolingüística de la ciutat de València (i del país, certament), del 30 d’octubre al 3 de novembre es celebrarà la setena edició de «La plaça del llibre» (Diari La Veu, 23.10.2019):

De les prestatgeries al carrer (i viceversa): la literatura catalana pren el centre de València per la Plaça del Llibre

Més de cinquanta editorials amb multitud de novetats literàries es presentaran en la setena edició de la cita, que se celebrarà, de nou, a la plaça de l’Ajuntament

El manual esdevé digital

Un clàssic de referència en català, el Manual d’estil. La redacció i l’edició de textos de Josep M. Mestres, Joan Costa, Mireia Oliva i Ricard Fité, apareix ara, gràcies al suport de l’Institut d’Estudis Catalans, com a obra en línia; a més, es tracta d’una versió corregida, ampliada i en actualització permanent, segons expressen els autors en el pròleg:

No ens hem volgut limitar a reproduir en línia la quarta edició, que ja té deu anys, sinó que, en la mesura que ens hi vegem amb cor els autors, hi volem afegir continguts actualitzats i continguts nous perquè el manual d’estil pugui continuar essent l’obra de referència que ha estat fins ara.

Mestil
La portada de l’edició digital conserva la imatge de la coberta del llibre en paper.

Per tant, d’ara en avant, el web de l’obra, a més —tot i el fons blanc de la pantalla que, a la llarga, tant mos fa plorar— segur que es convertirà en un recurs igualment indispensable per als tècnics lingüístics.

Creant amb gomàtics

Al voltant de la paraula gomàtic s’ha llançat una iniciativa creativa de la qual mos informa Francesc Xavier Martí Juan:

10 escriptors i una escriptora de Castelló de la Ribera acabem d’editar Castellonies II (segona part de Castellonies), recull de narracions que hem subtitulat relats amb «gomàtic», perquè, entre altres coses, apareix el mot en tots els relats, amb la intenció de recuperar-lo i tot el món que evoca.

L’ha editat Edicions 96. Ja es va presentar a la Fira del Llibre de València el passat 28 d’abril.

Entrevista del 28 d’abril a la Fira del Llibre.

Video convocatòria a la presentació del 18 de maig: un pneumàtic que busca el gomàtic.

El sufix -al/-ar

El professor de la Universitat d’Alacant i acadèmic de l’avl Jord Colomina i Castanyer ha publicat un estudi sobre el sufix -al/-ar: El sufix -al/-ar amb valor col·lectiu, abundancial i augmentatiu. Un estudi de morfonologia lèxica iberoccitanoromànica. Ell mateix fa la presentació de l’estudi en un vídeo elaborat pel Departament de Filologia Catalana de l’UA:

Josep Lacreu convertix el seu bloc en un llibre

Davant la pròxima aparició del seu llibre Pren la paraula, Josep Lacreu Cuesta comenta com veu l’evolució del coneiximent i l’ús del valencià en una entrevista al diari Levante (06.05.2017).

L’activitat actual de l’iec i l’avl confirmen algunes de les paraules del cap de la Unitat de Recursos Lingüisticotècnics de l’acadèmia:

En les gramàtiques de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, i en moltes altres, no apareixen mai els qualificatius de «correcte» i «incorrecte». Des de fa molt de temps, en l’àmbit educatiu la dicotomia «correcte»/«incorrecte» s’ha substituït per «adequat»/«inadequat». Allò que és inadequat en un àmbit formal pot ser totalment adequat en un registre poc formal, i al revés. Cal buscar les paraules més idònies per a cada context. No sempre és fàcil dirimir què és apropiat per a cada àmbit; però com a filosofia del llenguatge és un plantejament integrador i respectuós de la variació lingüística.

Tot i que també pareix que eixes institucions es dediquen a posar en dubte algunes coses tan bàsiques com les que comenta Lacreu en un altre moment:

Els parlants necessiten un conjunt de normes que regulen l’expressió culta de l’idioma i, alhora, la normativa lingüística ha d’ajustar-se a les necessitats dels parlants per a poder complir satisfactòriament la seua funció. Cal diferenciar també diversos nivells de regulació de la llengua. Una cosa és l’ortografia, on la norma ha de ser clara i taxativa, i una altra, posem per cas, l’ortologia. Una paraula pot tindre diverses pronunciacions acceptables. El lèxic és també una part de la llengua que ha de tractar-se amb molta flexibilitat. Els diccionaris incorporen noves paraules constantment; no es pot considerar que tot el que no està en els diccionaris està mal dit.

Les llengües en França

Una novetat editorial que resultarà molt interessant per als tècnics i tècniques lingüístics és el llibre dirigit per Georg Kremnitz Histoire sociale des langues de France (editorial pur). En la revista Llengua i Ús (núm. 53) en podeu llegir ja una bona ressenya d’Emili Boix-Fuster, que reproduïm a continuació:

Ja fa anys, es va publicar la monumental i nacionalista (21 volums!) Histoire de la langue française des origines à nos jours, de Ferdinand Brunot (1860-1938).1 Ara ens trobem amb una altra obra colossal sobre tot el repertori lingüístic tant a l’Hexàgon com als DOM-TOM francesos (denominació amb què es coneixen les dependències d’ultramar franceses). Colossal no sols per les dimensions (70 capítols, dels quals set redactats per Georg Kremnitz, quatre per Klaus Bochmann, tres per Christian Lagarde i tres per Philippe Martel, 906 pàgines, 196 sigles…), sinó sobretot per l’ambició. El coŀlectiu que ha impulsat el volum —coneguts i reconeguts professors com ara Carmen Alén Garabato, Klaus Bochmann, Henri Boyer, Philippe Martel, entre altres— ha volgut confegir una història multifocal sobre totes les llengües a França, tant en llurs aspectes comunicatius com en llurs aspectes demarcatius. Com afirma Kremnitz en el capítol introductori, aquest coŀlectiu ha volgut desenvolupar la intuïció del mateix de Saussure per a qui la llengua és «un fait social»: «renovar una mica la mirada sobre certs fenòmens de comunicació a França i simultàniament obrir noves perspectives» (p. 37), tant metodològiques com teòriques. L’obra vol evitar el nacionalisme implícit o explícit, que ha caracteritzat tantes històries de la llengua, començant per la de Brunot.

Kremnitz indica, amb més raó que un sant, que l’època d’extensió de l’escolarització a França coincideix terriblement amb l’esclat màxim del nacionalisme homogeneïtzador: els mestres, per exemple, eren els «hussards» de la República. Aquest nacionalisme del segle xix, estès desgraciadament arreu, percep l’individu com a monolingüe i no pot acceptar ni tolerar altres llengües a la nació. I no hi hagut encara cap veritable reparació de tant lingüicidi: «Els progressos institucionals es mesuren en centímetres, mentre que, d’altra banda, les pèrdues en valor de comunicació de les altres llengües es compten més aviat en quilòmetres» (p. 25). Més endavant el mateix catedràtic vienès, a la nota 2 de la mateixa pàgina, insinua una autocensura: usa el terme llengües autòctones en lloc de llengües regionals, però a la nota esmentada assenyala que s’hauria estimat més emprar el terme polític de llengües dominades.

En una primera part («Questions générales») es presenten aspectes teòrics de la història social de les llengües. En són exemples temes com «la noció de llengua», «els mercats lingüístics de Pierre Bourdieu», «l’invent dels patois», «la història de l’hegemonia del francès», «l’economia de les llengües», «els conceptes de francofonia»… S’observa que les llengües dominades han estat mantingudes com a «cordó sanitari» contra els revolucionaris francesos de torn (contra els portadors de la guillotina o del ménage à trois) al País Basc, a Bretanya i a Alsàcia. Destaca el capítol sobre «la història del dret lingüístic a França», de Jean Marie Woehrling, perquè és un aŀlegat duríssim contra la hipocresia, la rigidesa, la reglamentació i la intolerància (creixents!) dels poders francesos, que sempre han confós el que és equal amb el que és same, que sempre o gairebé sempre han confós progrés amb homogeneïtzació i que no han pogut ratificar la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries. També crida l’atenció la història lingüística de les esglésies de França, que suggereix la necessitat d’endegar una recerca semblant a l’espai lingüístic català. No s’entén, per exemple, el desfasament entre la castellanització en terres valencianes i la castellanització a Catalunya, sense tenir en compte els diferents capteniments lingüístics de les seves esglésies.

La segona part («Les langues de la France») presenta quatre grans temes. En primer lloc, «l’evolució de l’espai comunicatiu a França des de l’edat mitjana». En segon lloc, una presentació de les diferents llengües de la França metropolitana: dialecte i alemany a Alsàcia, el fràncic de Moseŀla, el basc, el bretó, el català, el cors, el flamenc, el francoprovençal, el lígur, l’occità, les llengües d’oïl. En tercer lloc, un recorregut per les llengües de la França metropolitana no territorials: jiddisch, judeocastellà, romaní, àrab magrebí, tamazic i armeni occidental. El lígur és una novetat perquè és gairebé del tot desconegut en la bibliografia anterior; sembla una varietat entre les varietats genoveses (la Ligúria entorn de Gènova) i l’occità. Finalment s’obre alguna finestra d’esperança envers l’occità, la gran llengua dominada de França, a molta distància de les altres: ara, que pràcticament tothom s’ha francesitzat profundament a Occitània, l’occità ja no seria un obstacle per al progrés social, perquè tothom ja sap francès —i anglès— (p. 530). El quart tema és la llengua de signes francesa. Una vegada més, sobresurt la singularitat del cas alsacià, a causa de la seva història turmentada entre el món germànic i el món francès. En el mapa que obre aquesta segona part (un mapa oficial francès!) s’escapen tres errors, importants en un llibre paradigmàtic com és aquest. En primer lloc no s’assenyalen les Valadas Occitanas (Valls Occitanes) ja a Itàlia, orientades cap al Piemont. Ben al contrari, sembla erròniament que als límits sud-orientals de l’Hexàgon no s’hi parlés occità. En segon lloc, s’indica també erròniament que el límit entre català i occità és un límit entre llengua romànica i no romànica. Finalment no s’assenyala que el lígur es parla a Bonifacio, a l’extrem sud de Còrsega, contràriament a la informació que proporciona el capítol sobre el sorprenent lígur.

En una tercera part («Les langues des départements et territoires d’outre-mer») s’analitzen les llengües dels departaments i territoris d’ultramar (DOM-TOM, en l’acrònim comunament usat a França), des dels criolls de base francesa fins a la llengua dels canacs a Nova Caledònia.

Finalment, la quarta part («Les langues d’immigration») descriu l’evolució i la situació de vint-i-dues llengües d’immigració, entre les quals hi ha l’alemany, l’anglès, el català (ara com a llengua portada per immigrants, no com a llengua dominada autòctona), el castellà, el grec, l’italià, el polonès, el portuguès, el romanès, el rus, el serbocroat, el turc, l’ucraïnès, les llengües africanes, el crioll de Maurici, el malgaix, el crioll d’Haití, l’arameu, el persa, el tàmil i les llengües xineses. Les diferències entre aquests grups lingüístics són evidentment abismals. Mentre, per exemple, les poblacions xineses a França mantenen molt bé i amb molta flexibilitat i adaptació la llengua d’origen, com a conseqüència dels fenòmens creixents de globalització, els immigrants catalanòfons a la Catalunya del Nord han donat un cert alè a una llengua agònica. Podem remarcar que, en analitzar els immigrants catalans a la Catalunya del Nord, Lagarde destaca que la penetració del català ha estat deguda sobretot no tant pels mateixos immigrants sinó pel prestigi de Barcelona. La frontera seria, en un bell joc de paraules, tant «coupure» [‘tall’] com «couture» [‘costura’, ‘cosit’] (p. 764). La pregunta que el lector es planteja aleshores és la següent: després del període de creixença (1985-2008), amb l’actual crisi a la Catalunya espanyola, ha perdut el català tot poder d’atracció al Rosselló?

En conclusió, l’obra té unes dimensions gairebé enciclopèdiques (una tradició que, em sembla, és característica de l’acadèmia germànica) i proporciona als lectors una visió social actualitzada de la història lingüística de França. Un tret és evident, cru i dur: França —sigui corona, sigui república— ha anorreat i assimilat les llengües que no fossin el francès. A França sembla que «se sospita que les llengües són un cavall de Troia d’un projecte polític inquietant» (p. 336). El contacte de llengües és percebut sobretot com una amenaça o com un conflicte. Quan veig el cartell de l’Institut Français de Barcelona convidant a aprendre el francès amb l’eslògan «Be différent: Apprenez le français», no puc deixar de pensar que França és precisament l’antimodel de la defensa de la diversitat lingüística, encara que a vegades, com en aquest cartell, s’ompli la boca invocant-la retòricament, intentant defensar-se del domini de l’anglès arreu del món, amb l’escut de la Francofonia. Aquest volum testimonia aquesta llarga i persistent política lingüicida francesa. Fins i tot quan hi hagut normatives franceses favorables a la diversitat lingüística, aquesta ha «restat lletra morta» (p. 295), o no s’han mantingut les promeses (p. 293) o no s’han traduït en accions concretes (p. 323). És significatiu que, quan es llegeix qui ha contribuït econòmicament a l’edició del volum, sobta veure que ha hagut de ser el mateix Govern català —escanyat de deutes pertot arreu— qui ha subvingut en part al volum. Així Kremnitz, l’ànima de la iniciativa del llibre, fa constar en la introducció que va gastar bona part del Premi Ramon Llull, que li atorgà amb bon criteri el Govern català, en l’edició del volum.

Falten algunes dades cabdals, de manera transversal, en molts capítols del llibre: per exemple, les referides a la transmissió lingüística intergeneracional. Què sabem sobre la llengua parlada amb els fills a les famílies? Com s’ha produït l’abandó, sobretot després de les debacles (un vell gaŀlicisme) de la primera i segona guerres mundials? Aquesta absència de dades no és imputable als autors del volum. En aquest tema, França, un país amb una impressionant tradició de recollida estadística de dades socials, ha optat per ignorar la informació lingüística sobre els seus ciutadans. Manquen dades de demolingüística, dades sobre la militarització i els seus efectes lingüístics, dades de psicologia social… Una vegada més, topem amb l’assimilacionisme francès, que sembla imitar aquella frase castellana que diu: «Desprecia cuanto ignora».

Aquest volum proporciona moltes idees aplicables a la recerca dels països de llengua catalana, des de la descripció de la diversitat immensa i dinàmica dels grups immigrants, fins a l’anàlisi dels usos i ideologies lingüístics dels grups religiosos, passant per l’economia de la llengua o l’anàlisi sociolingüística de ciutats com Tolosa, Lió o París. L’enhorabona a la iniciativa! Quina llàstima que la diversitat que descriuen els autors ha estat negada, i continua estant negada ara mateix, per la pràctica política quotidiana de la República Francesa.

El llibre, així mateix, aporta bones referències bibliogràfiques tant del món francòfon com germànic, cosa saludable en un món acadèmic cada dia més monopolitzat pels anglosaxons, els que tallen el bacallà. Podem aprendre molt de l’experiència francesa, i els francesos poden aprendre, si volen, de la nostra. Aquesta gran obra ho fa possible. I és que una part dels catalans som/són francesos que hem/han conegut de primera mà els efectes terribles, possiblement irrecuperables, de la tasca francesitzadora secular. Els citoyens de Perpinyà, per exemple, han interioritzat que el català, per a avançar socialment, fa més nosa que servei. La història social de les llengües de França és també, en una petita part, en un racó sud-oriental i marginal de l’Hexàgon, la nostra història.


1. Brunot, Ferdinand. Histoire de la langue française des origines à nos jours. París: Armand Colin, 1966.

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5 Espanya de Creative Commons

La normalització de la ŀl

El mitjà digital Vilaweb (25.01.2013) ens informa de la iniciativa que, coincidint amb el centenari de l’Institut d’Estudis Catalans han tirant avant el Grup de Treball per la Normalització Tipogràfica de la Ela Geminada:

[…] La commemoració del centenari ha estat aprofitada ara pel Grup de Treball per la Normalització Tipogràfica de la Ela Geminada, format per professionals de la llengua i de les noves tecnologies, per lligar-la a una crida d’atenció a tots els usuaris d’eines digitals: l’escriptura errònia d’aquesta lletra pot tenir conseqüències, greus i tot. I és que no escriure-la bé pot comportar problemes d’indexació o identificació a les persones físiques i jurídiques que porten una ela geminada al nom, el cognom o l’adreça. Per paŀliar aquesta situació anòmala, el Grup de Treball i la Fundació Puntcat han organitzat campanyes com la Caça de Nyaps, per documentar-ne tants casos com sigui possible, i el concurs Pangrama.

Cares i ulls en la xarxa

Amb cara i ulls

La xarxa ens ens ha permés coŀlaborar en una iniciativa innovadora ben important com és la publicació a través del mecenatge organitzat per Verkami del llibre de Víctor Pàmies i Riudor Amb cara i ulls. L’autor comenta:

Ja han passat gairebé dos mesos des del tancament exitós del meu projecte d’autopublicació d’un diccionari amb dites sobre l’ull, Amb cara i ulls, a través de Verkami i arriba l’hora de començar a complir els meus compromisos.

El llibre ja és una realitat, ja tinc les caixes a casa i estic començant la distribució, en mà, als qui us conec personalment i la distància no és un problema, o a través del correu postal, als qui sou més lluny o no hi ha possibilitats de veure’ns en aquests moments.

Una altra opció és que us els pugui lliurar en alguns dels actes de presentació que estic organitzant. És un calendari obert i, dins de les meves possibilitats, es pot ampliar allà on hi hagi una opció real de fer una presentació organitzada. Contacteu-me i parlem-ne.

De moment, amb un calendari més o menys fix (poden haver-hi encara variacions), hi ha previstes aquestes presentacions:

  • 13 d’abril de 2011. Vallromanes (Casal de Vallromanes) A les 20.00 h
  • 17 d’abril de 2011. Marata (Vallès Oriental). Signatura de llibres al matí
  • 23 d’abril de 2011. Vallromanes. Signatura de llibres tot el dia
  • 28 d’abril de 2011. Vilanova del Vallès (Biblioteca Contravent). A les 19.00 h.
  • 21 de maig de 2011. València (Ca Revolta) Al vespre.
  • 1 de juny de 2011. Barcelona (seu d’Òmnium Cultural). A les 19.00 h (ho intentarem avançar a algun altre dimecres de maig)
  • 10 de juny de 2011. Riudoms (Centre d’Estudis Riudomencs Arnau de Palomar). A les 20.00 h

Segons explica Rosa Lizandra en el seu bloc:

La difusió s’ha fet per Internet, a través del bloc de l’autor, del seu perfil i pàgina de paremiologia a Facebook, del Twitter i dels seguidors de l’estudi que l’autor té del «Top Ten dels refranys catalans a l’actualitat», determinat a través de 1.200 enquestes fetes a través d’Internet. La resposta dels seguidors, que només coneixen l’obra de paremiologia de l’autor per Internet, ha estat positiva i en menys temps del previst s’han recaptat els fons necessaris per tirar endavant el projecte.

El BOP de Castelló no pot imposar el castellà

El company Josep Francesc Molés ens envia la notícia següent:

ACPV guanya un recurs contra el nou Reglament del bop de Castelló, que imposava l’obligació d’adjuntar una traducció al castellà dels anuncis enviats en valencià

El 15 de gener de 2009, la Diputació de Castelló publicava un Reglament regulador del servei del Butlletí Oficial de la Província de Castelló que en l’article 4, «Llengua de publicació», dictava: «El Butlletí Oficial de la Província es publicarà sempre en castellà, i si és el cas, també ho serà en valencià quan l’administració o particular anunciant remeta el text redactat en ambdues llengües».

acpv, arran d’una queixa tramesa per un particular a través del seu Telèfon de la Llengua, va recórrer contra el citat article, per considerar que imposava una obligació (la de traduir al castellà) que la legislació lingüística vigent prohibia expressament (en la Llei d’Ús), a banda de suposar una discriminació també prohibida per l’article 14 de la Constitució espanyola en vigor. Cal afegir que a banda de la discriminació lingüística per a l’anunciant (per obligar-lo a traduir, o siga, a fer una faena extra i a considerar que la versió en la seua llengua no és vàlida per se) també podia tindre perjudicis econòmics, ja que hauria de pagar les taxes corresponents a un anunci el doble de llarg.

Amb data 1 de febrer d’enguany, la Secció 5a de la Sala Contenciosa Administrativa del tsjcv ha estimat la impugnació «per considerar que, certament, la redacció donada a l’estipulació quarta del reglament impugnat resulta discriminatòria per als valencianoparlants, i suposa una innegable vulneració del dret a la igualtat tutelat per l’article 14 de la Constitució, per exigir, expressament als valencianoparlants que es disposen a publicar un text en el Butlletí Oficial de la Província de Castelló a traduir el text al castellà, i això per incorporar al tenor literal del precepte que en el cas que la publicació es faça en valencià es remeta el text en ambdues llengües, mentre que els textos que es remeten en castellà no tenen l’obligació de remetre la traducció al valencià que és, en definitiva, la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana, tal i com s’estableix en l’article 6 de l’Estatut.»

De fet, la part demandada, la Diputació, ja confirmava en les seues aŀlegacions el que deia l’actora, però en canvi concloïa que pertocava desestimar la demanda. Deia la Diputació:

  • «Que (…) les diputacions provincials ni són titulars dels anuncis, ni poden, al marge dels anunciants, decidir en quina llengua cooficial els publiquen, ja que no diposen de la titularitat sobre els textos publicats, ni tampoc de l’elecció sobre la llengua de publicació»
  • «Que en definitiva (…) la cooficialitat en cap cas pot suposar que la publicació s’haja de fer necessàriament en les dues llengües oficials, sinó que (…) es farà en la llengua triada per l’anunciant de les dues cooficials».

La sentència, doncs, diu que «el supòsit discriminatori de la disposició impugnada és precisament l’exigència que s’imposa tant a les administracions com als particulars, quan desitgen que la publicació del text es faça en valencià, de remetre’l en els dos idiomes, i és precisament aquesta exigència la que escau anuŀlar, devent [sic] per tant publicar-se en el Butlletí Oficial de la Província de Castelló sempre en castellà i també en valencià, però sense necessitat, tant en un cas com en l’altre, que l’administració o els particulars remeten el text redactat en ambdues llengües.»

Per tant, la Sala sembla que no prohibeix que s’hagen de publicar els anuncis en les dues llengües (cosa que només passarà, atesa la redacció de l’article 4, si la llengua triada per l’anunciant és el català) sinó que només prescriu que no es pot exigir la traducció de l’anunci. És a dir, que seran els serveis provincials els que el traduiran.

Però tanmateix, la sentència permet que el butlletí continue menystenint els anuncis en valencià i els obligue a anar acompanyats d’una traducció (encara que l’hagen hagut de fer ells d’ofici). En el paràgraf següent de les consideracions del tribunal, els magistrats s’acostaven al que caldria esperar (que un anunci publicat només en valencià és vàlid, sense que calga publicar-ne la traducció), quan diuen que «(…) la cooficialitat en cap cas pot suposar que la publicació s’haja de fer necessàriament en les dues llengües oficials, sinó que la publicació es farà en la llengua triada per l’anunciant de les dues cooficials», cosa que la mateixa part demandada admetia.

Per què, doncs, no van més enllà i estableixen que no cal que se’n publique la traducció (la faça qui la faça)? Potser perquè aquest era un aspecte no expressat en la demanda i, clar, les sentències només s’atenen al que demanen les parts. No coneixem el text de la demanda, i per tant no podem confirmar si ha sigut aquest el cas.

Siga com siga, tant si acpv simplement va impugnar l’obligació de l’anunciant d’acompanyar el seu text amb una versió en castellà, i no l’obligació de publicar-ne també la traducció al castellà, com si és la sentència la que no ha previst totes les possibles irregularitats de l’article 4, la discriminació i la desigualtat continuaria en vigor. No només perquè es continuarà considerant que un anunci en valencià és invàlid si no va acompanyat d’una traducció al castellà, sinó perquè a cal bop ens poden continuar sorprenent i considerar la traducció al castellà part de l’anunci, i cobrar-nos per anunciar un text el doble de llarg. Esperem que l’antivalencianisme no arribe a tant.

Flaixos sobre el .cat i Tallers per la Llengua

Els Flaixos d’Actualitat (núm. 68, 01.03.2011) ens envien, entre altres, la informació següent:

El domini .cat ha complert cinc anys

Els primers dominis .cat es van posar en marxa el febrer del 2006, durant aquests cinc anys ha tingut un creixement continuat d’entre el 17 i el 18% i actualment té gairebé 48.000 registres. El domini .cat ha estat una iniciativa pionera i única, fins al moment, per a una cultura i una llengua; és per això que la Fundació puntCAT és membre consultiu d’eclid, l’associació de dominis lingüístics i culturals d’Europa.

Novetat editorial

Arnan Cabezas, Neus, [et al]: El català em sedueix. 53 reflexions de Tallers per la Llengua per viure millor en català. [Sabadell]: Edicions 7dquatre, 2011. 208 p. ISBN 978-84-614-7239-0.
Recull d’articles de diversos membres de l’entitat Tallers per la Llengua, publicats en diferents mitjans de comunicació. El llibre mostra les opinions, la metodologia i les estratègies de Tallers per la Llengua orientades a fomentar l’ús social del català.
Tallers per la Llengua (http://www.tallers.cat) és una entitat que forma part del Cens d’entitats de foment de la llengua catalana des de l’any 2008. Treballa per a la normalització de la llengua catalana des d’una perspectiva pedagògica i emprant recursos procedents de la psicologia.