Els colors de la il·legalitat al País Valencià

De tot el procés que ha mamprés l’actual president de la Generalitat valenciana Francisco Camps contra la reemissió de tv3 al País Valencià i, per tant, contra els ciutadans i ciutadanes que volen triar eixes emissions (per la llengua, pels continguts o per la qualitat), encara en traurem un benefici, si més no, que consistirà en fer evident des de tots els angles possibles l’arbitrarietat, la demagògia, les alegalitats i les il·legalitats que estan cometent els dirigents valencians que tacten de censurar un mitjà públic d’informació i comunicació, però, en canvi, incomplixen amb irresponsabilitat i perjudici general les resolucions judicials [dtl 07.01.2008] que no els són favorables, sempre, casualment, contra l’ús i la difusió del valencià.

A més, ens assabentarem de les passivitats còmplices i interessades dels ministres amb competència en la gestió de les ones (tant José Montilla com Joan Clos, i tots els predecessors) i de la mala gana que tenen a l’hora de resoldre un problema covat durant la transició a la democràcia i que encara continua donant-los algun fruit.

Segons informa Vilaweb (08.01.2008) Acció Cultural del País Valencià acaba de presentar un recurs contra l’expedient sancionador. Esperem que hi haja sort, és a dir, justícia amb ulls a la cara. En este sentit, l’article d’Alfons Esteve (Levante, 04.01.2008) detalla amb lucidesa la malifeta:

Il·legalitat i complicitat

Alfons Esteve

Fa pocs mesos, el president veneçolà Hugo Chávez va tancar una televisió privada i va ser un motiu d’escàndol internacional, sobretot a l’Estat espanyol, per tal com, es deia, era un atemptat contra la llibertat d’expressió en aquell país. Això mateix ha fet el president valencià, Francisco Camps, i no sembla que haja tingut el mateix vol ni nacional ni internacional dins del mateix Estat que feia ben poc reclamava el dret a expressar-se lliurement a través d’un mitjà de comunicació. Ací tot s’ha quedat més aviat amb la foscor d’un diumenge a la nit. L’argument de Chávez per a clausurar la televisió va ser la caducitat de la llicència administrativa per a emetre. El de Camps, i després de 22 anys, la il·legalitat de les emissions dels canals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (ccma) —tv3, C33, 3/24 i K3/300— al País Valencià.

Aquest, el de la il·legalitat, és l’únic argument que han utilitzat per a tancar els repetidors. I aquest dictat de l’aparell propagandístic del pp ha fet tant d’efecte que fins i tot els qui estan contra el tancament i defensen la continuïtat de les emissions el donen per bo, sense parar-se a pensar o a mirar la legislació en què suposadament es basa el Govern del pp per fer-ho. I deixem-ho clar: aquesta il·legalitat és, si més no, discutible.

En l’expedient que ha instruït el Govern valencià s’afirma que les emissions són il·legals, d’acord amb la Llei 1/2006 de la Generalitat Valenciana, del sector audiovisual. Ara bé, aquesta llei va entrar en vigor a la fi de juliol de 2006, mentre que les inspeccions que aporta en l’expedient sancionador el Govern valencià són d’abril de 2006, és a dir, quasi tres mesos abans de l’entrada en vigor de la llei. Ras i curt: primer actuen i després fan la norma. O dit en termes jurídics: vulneració d’un principi bàsic del dret, el principi de la irretroactivitat de les normes.

En segon lloc, el procediment és engegat per un òrgan manifestament incompetent, ja que la Generalitat Valenciana no té competències en matèria de telecomunicacions, d’acord amb la Constitució espanyola. A més, les freqüències o canals a què al·ludeix l’expedient són de titularitat estatal i no han estat assignats en cap cas a la Generalitat Valenciana. De fet, ni el ministre Clos ni el president Camps han aportat cap document que done fe de la cessió. Ans al contrari: hi ha un document del Ministeri d’Indústria on s’afirma que les freqüències per les quals s’emeten els canals de la CCMA al País Valencià són de titularitat exclusiva de l’Estat.

I, per acabar-ho d’arrodonir, els articles de la Llei 1/2006 amb els quals es justifica l’expedient sancionador es troben, en el moment d’iniciar-lo, impugnats per l’Estat per possible inconstitucionalitat i a hores d’ara estan pendents de sentència en el Tribunal Constitucional. És a dir, que si el Tribunal Constitucional es pronuncia en contra del Govern Valencià, la suposada base legal per a fer el tancament de les emissions haurà estat declarada inconstitucional i, per tant, nul·les de ple dret totes les actuacions fetes emparant-se en aquella norma.

Finalment, el Govern valencià desobeeix la Llei general de telecomunicacions (llei estatal), que regula l’espectre radioelèctric i n’atribueix la titularitat a l’Estat, com també la competència per a atorgar el dret d’ús del domini públic radioelèctric i els canals o freqüències, tot això d’acord amb el Pla tècnic nacional de la televisió digital terrestre (tdt). I segons aquest pla, els canals pels quals emeten el canals de la ccma als País Valencià no han estat assignats a cap comunitat autònoma, cosa que implica que són de titularitat estatal i, per tant, el Govern Valencià no hi té cap competència.

Així doncs, la presumible il·legalitat és, si més no, discutida, i actualment i en el moment de fer el tancament dels repetidors es troba en seu judicial (el Tribunal Constitucional, d’una banda, i el Tribunal Superior de Justícia valencià, d’una altra), pendent de resolució. A més, i davant d’un cas com aquest on el que hi ha en joc és la llibertat d’expressió i el dret a informar-se mitjançant unes cadenes televisives públiques, fer servir l’argument d’una suposada il·legalitat encara resulta més sagnant.

Per tot això, no s’entén que d’entrada i sabent quin és el tarannà del Govern valencià, es done amb tanta facilitat una credibilitat absoluta a les seues actuacions i acusacions. O no són il·legals les emissions de Punt 2 que es fan mitjançant el repetidor de la mateixa serra Perenxisa on justament es troba també el de TV3? O no són il·legals els diversos canals de contingut pornogràfic que es troben a diari en l’espai radioelèctric valencià? O no han funcionat de manera il·legal moltes de les televisions d’empreses i persones afins al pp? Si ens posem a tancar, tanquem-les totes!

El pp fa, massa sovint i des de molt de temps, demagògia amb els seus arguments al País Valencià i a fora. El que sorprèn, però, és que els responsables polítics del Govern de l’Estat i del Govern de Catalunya encara no ho hagen entès, o no ho hagen volgut entendre, i assumesquen els seus arguments, sense ni tan sols intentar rebatre’ls ni per la via política ni per la via jurídica. El Govern espanyol, mitjançant el seu ministre d’Indústria, i els partits que li donen suport, no poden donar-los per bons sense més, perquè els raonaments jurídics no els avalen. Els tics dictatorials del pp i del seu govern, tampoc. No fer res i fer veure que no es pot fer res, els fa còmplices d’aquest govern. O es combat la irracionalitat del Govern valencià o s’hi actua amb complicitat. Però que l’excusa no siga la il·legalitat.

Alfons Esteve és advocat i tècnic lingüístic de la Universitat de València.

Nova sentència del TSJ que avala la titulació de filologia catalana en les oposicions

Alfons Esteve ens envia la informació següent:

Tretzena sentència consecutiva del Tribunal Superior de Justícia del País Valencià que reconeix el títol de Filologia Catalana i la denominació de català

El Tribunal Superior de Justícia del País Valencià ha estimat el recurs interposat per les universitats de València i Alacant contra les ordres de la Conselleria de Cultura, Educació i Esports de 13 de març de 2006 que no reconeixien la titulació de Filologia Catalana per acreditar el coneixement de valencià en les oposicions als cossos docents no universitaris.

A més, el Tribunal, seguint els mateixos arguments que la Sentència núm. 75/1997 del Tribunal Constitucional, avala la doble denominació de valencià i català per al nom de la llengua del País Valencià: «oficialmente “valenciana” en su Estatuto de Autonomía, y en el ámbito académico “catalana”».

La sentència núm. 1233/07, de 10 de desembre, de la Sala Contenciosa Administrativa, Secció Segona és la tretzena sentència consecutiva del Tribunal Superior de Justícia valencià, i la quinzena si tenim em compte que sobre aquest punt hi ha també un pronunciament del Tribunal Constitucional (sentència 21 d’abril) i un del Tribunal Suprem (sentència de 15 de març de 2006).

La inversió en política lingüística per al 2008

Fa poc més d’un any, exposàvem les inversions d’alguns governs en planificació lingüística [dtl, 23.11.2006], i el resultat era aclaridor quant a la realitat de les previsions del govern valencià pel que fa a la gestió dels drets dels ciutadans valencians.

Enguany no hem analitzat encara quina és la inversió que diu que durà a terme Francisco Camps en eixe àmbit —i caldrà vore a què dedica els 300.000 euros que pretén recaptar amb la multa «coercitiva» que ha imposat per reemetre en català (amb la tv3) al País Valencià—. Podem avançar que els bascs, que es trobaven ben per davant en la inversió dedicada al foment del coneixement i l’ús de l’èuscar, han incrementat bastant més el seu pressupost que el govern valencià.

D’altra banda, i com a dada indicativa de com funcionen les coses en la concepció política del dirigents del pp, descobrim que els fets desmentixen les seues paraules: tant el projecte de pressuposts (accessible en el web de la Conselleria d’Economia) com la Llei 15/2007 (publicada en el docv [pdf]) estan complets únicament en castellà però no en valencià, fet que convertix en retòrica buida —sarcasme o cinisme— totes les declaracions que es poden llegir al llarg del projecte de pressuposts:

Programa 111.40: «La información de carácter jurídico-administrativa, con valor añadido y en las lenguas oficiales, haciéndola accesible por medios telemáticos tanto a profesionales como a la ciudadanía, promoviendo el conocimiento y uso del valenciano.»

Programa 112.20: «Publicidad de las Normas, Disposiciones, Actos Administrativos, Anuncios, etc. de la Generalitat, así como publicaciones de interés institucional para la ciudadanía de la Comunitat Valenciana, promoviendo el conocimiento y uso del valenciano.»; objectiu bàsic 1.2: «Mejorar el uso del valenciano en la actividad del Consell.»

Programa 126.20: «Presencia del valenciano en las actuaciones jurídicas de la Generalitat, y su utilización en sus relaciones de comunicación y atención a la ciudadanía y personas usuarias.»

[etcètera, etcètera]

La notícia sobre el cas basc és del diari El País (03.01.2008):

Cultura destinarà 70 milions a impulsar l’ús de l’èuscar

I. M. – Sant Sebastià – 03.01.2008

La Viceconselleria de Política Lingüística i l’institut per a l’ensenyament del basc a adults HABE, entitats ambdues dependents del Departament de Cultura, gestionaran enguany un pressupost de 70 milions d’euros, dels quals 50 milions es destinaran a subvencionar iniciatives dirigides a impulsar l’aprenentatge i ús de l’èuscar.

El pressupost de Política Lingüística puja a 54,4 milions d’euros, quantitat que suposa un increment del 6,5 % pel que fa a 2007. HABE tindrà 42,9 milions (quasi 28 procedixen de l’aportació de la viceconselleria), que representa un 6,9 % més que el passat exercici.

«Per sobre de colors polítics», l’objectiu del govern passa perquè l’èuscar «supere el marc escolar i tinga cada vegada més presència en el carrer, en l’àmbit laboral, en Internet, en les activitats d’oci, en els mitjans de comunicació, en l’àmbit familiar i en les relacions d’amistat i comunitàries», va subratllar ahir el viceconseller Patxi Baztarrika. Per això, els pressuposts estan dissenyats per a «promoure i garantir les condicions per a l’ús de l’èuscar», va afegir.

Les convocatòries d’ajudes ja han estat publicades. El termini de sol·licitud conclourà el 15 de febrer. «Per primera vegada quedaran resoltes en el primer quadrimestre», va destacar Baztarrika. L’executiu ha reservat 1,3 milions a entitats privades que promocionen l’ús de l’èuscar en la societat. Altres 5,7 milions aniran a parar a mitjans de comunicació que editen o emeten en llengua basca. L’impuls d’este idioma en les empreses privades es subvencionarà amb 2,6 milions, mentres que 1,7 es destinarà a ajuntaments i entitats locals. Enguany, a més, començarà a caminar l’Institut Etxepare, amb la finalitat de difondre la llengua i la cultura basques en l’àmbit internacional.

JQCV: grau mitjà , llenguatge administratiu i als mitjans de comunicació

El cidaj ens envia la informació següent:

RESOLUCIó de 14 de desembre de 2007, de la presidenta de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià, per la qual es fan públiques les llistes de resultats provisionals de les proves de grau mitjà de coneixements de valencià, i de capacitació tècnica: llenguatge administratiu i llenguatge als mitjans de comunicació. [2007/15513] (docv núm. 5 667, de 26.12.2007)
– vegeu text

Els valencians accidentals

Com a possible complement a la qüestió amplament debatuda fa poc —quan allò de Frankfurt— sobre la relació entre les cultures, les llengües, les nacionalitats i els escriptors i artistes, José María Ridao (El País, 29.12.2007; traduït amb l’ajuda de l’Internostrum) enfoca d’alguna manera l’assumpte en tractar la contribució del continent africà a les llengües i cultures diverses d’arreu del món —amb un empobriment permanent per als mateixos africans.

Trobe que el panorama valencià té uns inquietants reflexos pel que fa a les pèrdues culturals i lingüístiques, si atenem les constriccions del mercat per als productes audiovisuals i literaris en català produïts ací mateix. En eixe sentit, les dades generals sobre la producció i el consum, i la dada premonitòria i simptomàtica del tancament del repetidor de la Carrasqueta —que fea accessible la tv3 a molts habitants del sud valencià, convoquen Francisco Camps a aparéixer en un museu gens faraònic en este cas i bastant tèrbol quant al que s’hi puga exposar de la seua gestió.

Certament, els catalanoparlants del País Valencià hauríem de ser tan accidentals com els castellanoparlants, però sembla que el molt honorable ens considera puga ser que massa essencials i ens aplica un proteccionisme aïllacionista i lesiu.

Els escriptors africans i la llengua

José María Ridao 29.12.2007

Si la llengua pot constituir un dels pocs criteris més o menys solvents per a caracteritzar una literatura, el fet que els autors procedixquen d’un o altre país o pertanyen a un o altre continent no passa de ser un detall accidental, que afecta sobretot la difusió i la recepció de les obres. Igual que en altres regions del món amb característiques socials i econòmiques semblants, els escriptors africans saben per endavant que la difusió de les seues obres serà difícil donada l’escassesa i la debilitat de les editorials del continent. A més, les taxes d’analfabetisme que patix l’Àfrica, per no parlar directament de les greus situacions de misèria, reduïxen de manera inapel·lable l’àmbit possible de coneixement per a qualsevol literatura, no només l’escrita per autors africans. Sense mitjans per a editar obres literàries de manera solvent i sense un cercle suficient de lectors potencials, és admirable que a l’Àfrica haja sobrevixcut la vocació dels autors i, en definitiva, que sempre hagen existit i continuen existint autors africans.

Prenent en consideració el passat colonial del continent, l’opció de la llengua ha estat des del primer moment carregada de conseqüències. Durant els anys decisius del moviment anticolonial, al voltant dels seixanta del passat segle, la major part de les anàlisis coincidien a destacar la torbadora contradicció en la qual estaven forçats a incórrer els autors que acceptaven expressar-se en la llengua de la metròpoli, sent molts d’ells militants de la independència dels seus països. En eixa època es prestava menys atenció al fet que els diversos gèneres en els quals un escriptor africà podia expressar-se, a més de la noció mateixa d’escriptor, havien arribat a través de la llengua colonial. Durant les dues últimes dècades, no obstant això, l’opció de la llengua s’ha interpretat en altres termes. Els autors africans han actuat, en general, des d’un pragmatisme que obvia alguns dilemes ideològics del passat recent, i han acceptat escriure en les llengües que més possibilitats de difusió oferixen al seu treball. Al mateix temps, s’han multiplicat les obres que asseguren traduir a les llengües del colonitzador l’univers que expressen les llengües del colonitzat, en concret la tradició oral. És com si els escriptors africans s’hagueren inclinat per exportar els seus coneixements al territori de les llengües europees en lloc d’importar els coneixements que els oferixen les llengües europees cap a l’Àfrica.

Les conseqüències d’aquesta opció, tan legítima com qualsevol altra, sobre la realitat del continent és la que han descrit alguns organismes internacionals com la UNESCO: mancant suport escrit en una època que l’escriptura i la difusió de l’escriptura és el substrat sobre el qual es desenvolupa qualsevol projecte, ja siga polític o cultural, cada any es reduïx el nombre de llengües en el món, moltes d’elles a l’Àfrica. Però també es produïxen conseqüències en l’altra direcció, ja que les literatures en la llengua de les quals han decidit expressar-se els autors africans han d’optar per considerar-los com part d’elles o per caracteritzar-los en un capítol especial, recorrent a criteris que moltes vegades no són acceptables, no ja per simples raons crítiques, sinó també morals. Mentrestant, i mentres esta decisió no acaba de materialitzar-se, l’accés dels escriptors africans a l’àmbit europeu i, per extensió, a l’americà, està determinat per una realitat política: depén del pes actual de les antigues metròpolis en el concert europeu. Mentres que França i el Regne Unit van aconseguir obrir molt prompte les portes d’Europa als escriptors originaris de les seues antigues colònies, països com Portugal o Espanya es van retardar una mica més, fins al punt que alguns autors d’Angola, Moçambic, Cap Verd o Guinea Equatorial continuen hui sense trobar el lloc que sens dubte mereixen.

Més planificació i més democràcia lingüística

A voltes sembla que hi ha estats que han arribat a constituir-se a causa de la vergonya col·lectiva que va arribar després d’una o diverses massacres contra les poblacions que volien ser entitats independents. Entre altres, eixe seria el cas actual de Kosovo —que potser acabarà diguent-se Kossova, com en diuen els habitants de llengua albanesa— i altres països del que era Iugoslàvia.

Altres, en canvi, pretenen aconseguir el mateix estalviant-se més massacres, i aconseguir això per mitjans democràtics és ben possible, tal com assenyala el cas possible del Quebec o el cas aconseguit de… Vaja, espere que n’hi haja alguns més, posem, pareguts a Txèquia i Eslovàquia, però ara no en recorde cap.

En tot cas, es tracta de convéncer en les idees i de guanyar en les urnes. La bona del cas és que per tal de no provocar «desafeccions», els «desafectadors» que no ens deixen comunicar-mos en català als jutjats, amb les forces públiques de seguretat o simplement per telèfon a l’hora de contractar un servei, farien bé de plantejar-se una altra política lingüística més democràtica. De fet, és ben senzill, hi ha molts parlaments (espanyols) i ajuntaments que ja ho fan una miqueta, això de treballar en diverses llengües.

En parlen Albert Branchadell i Ferran Requejo en el diari La Vanguardia (27.12.2007; traduït amb l’ajuda de l’Internostrum):

Llengua única, democràcia pobra

Albert Branchadell i Ferran Requejo

És una qüestió àmpliament compartida en la teoria de la democràcia actual que un dels índexs més rellevants de la qualitat dels sistemes democràtics és el grau de reconeixement i d’acomodació política i institucional de les seues minories internes. A quasi trenta anys vista de l’aprovació de la Constitució espanyola, sorgida de tots els condicionaments de la transició de finals dels anys setanta del segle passat, el tractament de les minories nacionals en la nostra democràcia deixa molt a desitjar. La divisa d’una «Espanya plural» amb la qual José Luis Rodríguez Zapatero va arribar a la Moncloa va fer concebre a alguns l’esperança que una de les manifestacions més visibles de la pluralitat d’Espanya, la diversitat lingüística que aporten les seues minories, obtinguera una regulació satisfactòria en les institucions centrals de l’estat. No ha estat així. Des d’este punt de vista, Espanya continua sent una de les democràcies de menor qualitat de la política comparada entre els països desenvolupats.

Al terme de la VIII legislatura de les Corts Generals, el reconeixement del català/ valencià, del gallec i de l’èuscar en les institucions centrals de l’estat és el mateix que a l’inici: els representants (diputats i senadors) que s’expressen habitualment en una llengua espanyola distinta del castellà continuen privats de la possibilitat d’utilitzar-la en les Corts. L’única excepció a esta regla continua sent la comissió general de les comunitats autònomes, que només és una de les 18 comissions del Senat, on la reforma del reglament aprovada en el 2005 permet expressar-se «en qualsevol de les llengües que, amb el castellà, tinguen el caràcter d’oficials en alguna comunitat autònoma».

Esta situació, sens dubte causa concomitant de moltes desafeccions, contrasta amb la dels parlaments d’altres democràcies plurinacionals o plurilingües, així com amb la del Parlament Europeu. El règim lingüístic de les Corts espanyoles exhibix el caràcter coactiu, homogeneïtzador i gens pluralista del poder central respecte a les minories lingüístiques d’Espanya, de la mateixa manera que ho exhibix el règim lingüístic d’altres institucions com la Corona, els tribunals o el Defensor del Poble. Però tal vegada les Corts constituïxen la institució que com a representació del «poble espanyol» hauria d’adaptar-se a les diferents llengües en què s’expressa el poble espanyol. I això val per al Senat i per al Congrés.

En l’actualitat, ni la teoria democràtica ni la política comparada justifiquen continuar en esta situació d’endarreriment de la democràcia espanyola. D’una banda, la teoria democràtica no és hui gens amiga d’imposar llengües en contextos de pluralisme lingüístic. Fins i tot els autors més escèptics sobre la presumpta deriva «multiculturalista» del liberalisme democràtic entenen que en eixos contextos el monolingüisme oficial no és la millor recepta per a assegurar la realització dels valors liberals i democràtics. D’altra banda, la política comparada testimonia nombroses democràcies del planeta que disposen de més d’una llengua parlamentària. No ens limitem a les democràcies plurilingües del món occidental desenvolupat, des de Canadà fins a Finlàndia. També la més gran democràcia del planeta, l’Índia, no té una sola llengua parlamentària, sinó dues (hindi i anglés), i els parlamentaris que no poden expressar-se adequadament en cap les dues poden fer-ho en altres 21 que tenen reconeixement constitucional, des de l’assamés fins a l’urdú. En l’extrem contrari, una de les democràcies més menudes del món, Singapur, tampoc té una sola llengua parlamentària, sinó quatre (anglés, mandarí, malai i tàmil). Fins i tot Bolívia, en el parlament del qual s’utilitzen el quítxua i l’aimara, mostra un règim més pluralista i avançat que la democràcia espanyola. S’hi poden afegir exemples que encara no existixen: una democràcia de qualitat a Kosovo comportarà sens dubte el reconeixement de la llengua sèrbia en el nou estat kosovar. Als nostres col·legues de democràcies plurilingües desenvolupades els costa creure que el parlament espanyol continue sent monolingüe tres dècades després de la dictadura; en els seus països eixe monolingüisme es viuria com una imposició en termes liberals democràtics. En este sentit, és oportú assenyalar el vincle que s’establix entre els valors liberals (protecció de les minories de les decisions de les majories), els valors democràtics (participació dels individus i grups des de les seues característiques diferencials) i el plurilingüisme dels estats. L’endarreriment espanyol respon sens dubte a la inèrcia d’un model d’organització lingüística que enfonsa les seues arrels en l’absolutisme, quan el castellà va esdevenir la llengua de la monarquia hispànica, i continua ancorat en «la cultura política», gens pluralista, de bona part dels polítics espanyols. Els partits polítics que concorreran a les pròximes eleccions tenen ara l’oportunitat d’explicar als ciutadans quin serà la seua aposta per a la IX legislatura de les Corts: o mantenir el deficient statu quo o millorar la qualitat de la democràcia espanyola duent el plurilingüisme a les institucions de l’estat des de premisses igualitàries.

Albert Branchadell és professor de sociolingüística en la uab i Ferran Requejo és professor de ciència política en la upf

Ajudes per a cursos de valencià per a immigrants

El cidaj ens fa arribar la informació següent:

RESOLUCIÓ de 5 de desembre del 2007, de la Presidència de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, per la qual es publica l’acord del Ple de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua del 30 de novembre del 2007, pel qual es convoquen ajudes per a cursos de valencià adreçats als immigrants. [2007/15362] (docv núm. 5 663, de 19.12.2007)
– vegeu text

Noves tecnologies i velles pràctiques

Després que fa unes setmanes l’acadèmic Honorat Ros i Pardo diguera que un país normal és aquell on al carrer es parla la llengua del país i a casa cada u fa el que vol, frase que a molts ens va semblar més aviat una defensa non petita d’alguna actuació individual que no venia a tomb (puga ser que al·ludint el cas d’algun col·lega acadèmic), ara es despengen amb l’ús en les noves tecnologies.

Doncs, si en les velles encara no han aconseguit aclarir-se, que els déus els il·luminen per a les noves. Fa més de vint anys que veiem la tv3 al País Valencià, cosa que no s’ha d’agrair a l’avl, però la institució acadèmica està plena d’espectadors bastant impassibles de l’apagada d’un recurs fonamental per a la llengua i per a la democràcia (que no és precisament el patrimoni ideològic més arrelat en alguns dirigents del Partit Popular). Ara que Francisco Camps ja ha censurat l’emissió al sud del País Valencià, esperem que els acadèmics siguen capaços d’insistir d’una manera més clara i directa que amb l’anterior sol·licitud que feren per a aconseguir un impuls del valencià en les televisions públiques i privades, paperet que ja hem vist per a què ha servit.

Naturalment, l’elaboració del codi (diccionaris, gramàtiques, etc.) és una tasca important, però únicament si hi ha usuaris de la llengua amb mitjans d’expressió i comunicació democràtics al seu abast. Altrament, ¿per a què o per a qui treballen?

Quant a les noves tecnologies, si es tracta d’Internet, poden fer una visita virtual a les Corts valencianes (amb el cas ben greu de les Corts infantils) i, en general, a la Generalitat valenciana, on trobaran faena a atendre quant a la castellanització excloent amb què s’apliquen les noves tecnologies i on el valencià subsistix com la molsa o el florit allà on hi ha humitat, coses del clima i de l’esforç personal de molts funcionaris i de pocs polítics.

La notícia del diari El País (22.12.2007; traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum) és la següent:

El futur del valencià passa pel seu ús en les noves tecnologies

L’AVL celebra les Normes i Fabra diu que la llengua no ha de ser obligatòria

María Fabra – Castelló – 22.12.2007

Les denominades Normes de Castelló de 1932 van assegurar «la consolidació i expansió social de la normativa ortogràfica. Cal agrair-les als gramàtics, professors, escriptors, representants polítics i empresarials i erudits que les van fer possibles. Gràcies a les Normes, territori i llengua van entrar definitivament en el segle XX». És la declaració institucional que ahir va aprovar per unanimitat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua a Castelló, amb motiu del 75.é aniversari de la normativa.

La declaració incidix que la complexitat de la situació sociolingüística contemporània «requerix que els governants competents adopten plans d’actuació i mesures de planificació adequades perquè la recuperació progressiva del valencià arribe a tots els àmbits públics, en un món internacionalitzat i marcat per les transformacions en els camps de la comunicació i dels avanços tecnològics».

De manera que l’Acadèmia considera que el futur del valencià «passa necessàriament per l’aprofitament i l’optimització de les noves tecnologies de la informació i de la comunicació per a facilitar el seu accés sense fronteres dins dels territoris de la llengua compartida, atenent els principis de concòrdia i col·laboració que van caracteritzar el comportament dels nostres avantpassats». Van sorprendre, no obstant això, unes paraules del discurs protocol·lari de l’alcalde de Castelló, Alberto Fabra, en el ple. Va dir que «conrear la llengua no ha de ser una obligació, sinó un dret de tots els ciutadans i ciutadanes de la capital de la Plana». «Hem d’evitar les imposicions i convertir en una satisfacció ésser capaços d’entendre’ns amb el mateix idioma», va afegir.

L’alcalde va indicar que «la realitat de Castelló» demostra que «som capaces de comunicar-nos i entendre’ns i ho vam demostrar cada dia perquè l’ús de la nostra llengua, ací, en la nostra ciutat, es fa de manera natural i perquè saber valencià, parlar valencià, és un motiu d’orgull».

La presidenta de l’Acadèmia Ascensión Figueres, va assenyalar que el valencià «es troba en una situació molt bona, doncs ja hi ha una generació que sap llegir-lo i escriure’l, i se li ha donat la dignitat que mereix», encara que va apuntar que «encara queda molt camí per caminar, i en això estem».

Després del ple, celebrat en la casa Matutano, on es van signar les normes, la comitiva es va traslladar a l’acte d’inauguració de la plaça de les Normes de Castelló.

Les editorials valencianes i el mercat de mínims

Podem pensar que hi ha a les llibreries un nombre excessiu de llibres, sobretot si ens guiem per la qualitat que detectem i, paradoxalment, per l’absència quasi absoluta de crítiques negatives —i constructives— sobre cap llibre.

Pel que sembla (El País, 20.12.2007), l’oferta editorial dels editors del País Valencià ha disminuït un 3,7 % els últims tres anys (2.264 títols). Quant als llibres en valencià, la notícia del diari diu:

Els llibres en valencià van facturar 15 milions d’euros en 2006, que suposa un 14 % més que en 2004. El 80 % de les obres en valencià són textos no universitaris i llibres infantils i juvenils, fet que reflectix la notable dependència que les lectures obligatòries del sistema educatiu tenen sobre aquest sector. En 2006, l’edició en valencià va suposar el 28 % del total de títols i el 49 % dels exemplars produïts.

Malauradament, l’actuació de les administracions públiques valencianes del Partit Popular consistix en tancar i retallar el mercat en valencià (començant per la TV3, un aparador impagable que no tan sols desaprofiten, sinó que volen negar als valencians), en contradicció amb les seues proclames liberals, un liberalisme paradoxalment proteccionista en tot el que afecta els seus privilegis particulars derivats d’un abús de les majories que els atorga la petita democràcia que tenim.

Bèlgica amb requisit lingüístic sobre la propietat

La periodista Ana Carbajosa (El País, 20.12.2007; traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum) ens comenta un cas com un cabàs que s’esdevé a Bèlgica, eixe país amb règims lingüístics diversament discriminadors, pel que expliquen últimament els diaris, o potser és que hi ha alguna cosa més a rascar per baix de les trifulgues lingüístiques. En tot cas, cal prendre’n nota, per si de cas volem vendre o comprar un tros a ca nostra, qualsevol dia ens ho impediran si no sabem parlar, posem per cas, espanyol, com sembla que volen algú que diga la Constitució… espanyola, és clar. Se n’encarreguen molts notaris, jutges i registradors en l’actualitat.

Es ven terreny, només per a qui parle flamenc

L’Ajuntament de Zaventem, una localitat de la perifèria de Brussel·les, ha decidit que qui aspire a comprar terrenys municipals haurà de parlar flamenc o estar disposat a aprendre’l. La mesura, aparentment extraterrestre en l’era del lliure mercat, respon a la campanya que els municipis flamencs que envolten Brussel·les van engegar fa ja temps per a protestar per l’arribada massiva a la zona de francòfons a la recerca d’habitatges barats, sense intenció d’aprendre la llengua de la seua terra d’acollida.

Zaventem posarà en pràctica esta nova mesura prompte, quan s’efectue la venda de 76 parcel·les municipals, segons va explicar a l’agència de notícies belga un responsable de l’ajuntament. «Es tracta d’un instrument important per a garantir el caràcter flamenc de municipis com Zaventem i d’afavorir la convivència entre els habitants del barri», va explicar l’adjunt de l’alcalde, Eric Van Rompuy. Un consell municipal s’encarregarà d’adjudicar els terrenys de la discòrdia.

L’únic diputat francòfon del parlament regional, Christian Van Eyken, va presentar una protesta oficial davant el governador de la província, però la seua queixa ha estat desestimada pel que Zaventem té ara mans lliures per a imposar el seu criteri.

Zaventem pertany a la polèmica circumscripció electoral de Bruxelles-Hal-Vilvorde, composta per desenes de municipis que envolten Brussel·les i situats en Flandes. Estes localitats es troben a cavall entre el nord de parla neerlandòfona, el sud francòfon i la bilingüe Brussel·les. Separar Bruxelles-Hal-Vilvorde de Brussel·les i eliminar les facilitats lingüístiques per als francòfons que oferixen sis d’estos municipis —per a accedir a la justícia i als documents oficials—, així com la possibilitat que els francòfons puguen votar a partits no flamencs, és una de les principals reivindicacions del nacionalisme de Flandes.

Els flamencs consideren fonamental l’escissió de Bruxelles-Hal-Vilvorde perquè la frontera lingüística i política que dividix el país entre el nord i el sud quede clarament definida. Esta mesura seguix a unes altres com l’adoptada pel municipi d’Emrchtem, on l’ajuntament ha prohibit que els xiquets parlen francés en l’escola, en classe o en el pati.