Cinema en valencià gràcies a les universitats

Cinema a Alacant
Les universitats valencianes continuen havent de fer la faena que no fa la Generalitat valenciana. No hi ha cinema en valencià a les cartelleres, perquè la Generalitat de Francisco Camps està més preocupada de censurar la televisió pública en valencià que en moure un dit (o un euro) per a promoure el cinema valencià i en valencià. Obres faraòniques sí que en fan i en paguem, i és on van a parar els diners valencians, enterrats en projectes que degraden el territori i no fan cap més servei que enriquir alguns propietaris d’empreses constructores i accionistes o col·laboradors imprescindibles.

Per contra, tenim la tasca simple i eficaç dels serveis lingüístics de les universitats valencianes, que aconseguixen suplir la desídia política de les institucions públiques i ens permeten accedir d’alguna manera a un recurs cultural bàsic encara hui en dia.

(La informació que hem rebut fins ara és incompleta: no disposem encara de les dades de totes les ciutats on hi ha programació en valencià.)

Alacant

Per a la informació d’Alacant, polseu sobre la imatge (o accediu a l’enllaç del cartell)

València

Programació del 29 de gener al 28 de febrer (1r bloc)

Cinema doblat o original d’actualitat
Cada dimarts a les 20:00 h als cines UGC Ciné Cité (CC Campanar. València)

  • L’última comèdia de Woody Allen: Cassandra’s Dream
  • La vida dels altres (Das Leben der Anderen), una mirada peculiar sobre l’espionatge a l’antiga Alemanya de l’Est
  • Això és ritme (Rhythm is it!) de Thomas Grube i Enrique Sánchez Lansch, un experiment artístic i pedagògic de l’Orquestra Filharmònica de Berlín amb 250 joves
  • El millor cinema actual fet en la nostra llengua: El taxista ful de Jo Sol, premiat recentment; i Barcelona (un mapa) de Ventura Pons

Cinema subtitulat de qualitat.
Cada dijous a les 19:00 h als Cines Albatros (Pl. Fra Lluís Colomer. València)

  • Irina Palm, de Sam Garbaski
  • Memòries de la Xina (Electric Shadows / Mengying tong nian) de la jove directora Xiao Jiang
  • Converses amb el meu jardiner (Dialogue avec mon jardinier) de Jean Becker
  • Manderlay, del danés Lars Von Trier —la segona part de la trilogia «USA: Land of Opportunity», la primera part de la qual és Dogville
  • Molière de Laurent Tirard

Enyorança d’una de gran

Tanta declaració esforçada que intentava traure les discussions sobre la llengua o les llengües del debat polític partidista i de la manipulació demagògica sembla que no servirà definitivament per a res, com ja sabíem massa els valencians, afectats d’una passa de senya d’identitat que fa enrojolir galtes però que il·lustra ben poques llengües.

Segons el diari El País (21.01.2008; versió traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum):

Rajoy afirma que garantirà l’estudi en castellà en tota Espanya

La mesura afectaria competències que ara corresponen a les autonomies

J. A. Aunión – Madrid – 21.01.2008

El candidat del pp a president del govern, Mariano Rajoy, es va comprometre ahir a garantir per llei que, en totes les comunitats autònomes, els estudiants que ho desitgen cursen en castellà la majoria de les assignatures. El líder del pp va afirmar que si guanya les eleccions del pròxim 9 de març plantejarà una estratègia per als pròxims deu anys en matèria d’educació, per a la qual cosa convocarà al principal partit de l’oposició i a totes les administracions i sectors educatius.

Per a complir el seu compromís sobre l’ensenyament en castellà en les comunitats amb llengua cooficial, Rajoy hauria de pactar amb les comunitats autònomes, ja que afecta les seues normatives, alguna amb rang estatutari. L’actual normativa estatal no legisla sobre este punt, més enllà de l’horari mínim de la matèria de llengua i literatura castellana i d’establir que els alumnes en eixir d’escola han de ser competents en espanyol i en la llengua cooficial, si n’hi ha.

En Catalunya, la llengua vehicular en les escoles és el català. La llei autonòmica establix que qui vulga estudiar en castellà, pot fer-ho. Els pares han de sol·licitar-lo i el professor, que es dirigix en català a tots els alumnes, ho fa en castellà amb ell. El material escolar també ha d’estar en este cas en castellà. En el País Basc, els ecolares poden triar entre estudiar en castellà, en basc o en un model bilingüe, alguna cosa molt semblat al que ocorre a Navarra. El Govern basc prepara una reforma per a establir només l’èuscar com a llengua principal. Ja hi han hagut protestes de pares.

La Xunta de Galícia, integrada per psoe i bng, ha convertit en norma un antic pla dels anteriors governants, del pp, que establix que almenys la meitat de les assignatures s’estudiaran en gallec. Així, la llei que promet Rajoy podria afectar també esta normativa. En la Comunitat Valenciana hi ha dues vies, en castellà i valencià. I a Balears hi ha un model a mitjan camí entre el valencià i el català.

La proposta de Rajoy vol aconseguir, segons va dir, «un bilingüisme integrador». Així ho va explicar ahir, després de tres jornades de debat de les quals han eixit les principals promeses educatives del programa del pp. Per a començar, l’eliminació de l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania, molt criticada, entre uns altres, pels bisbes, perquè asseguren que pretén adoctrinar. L’alternativa seria incloure més continguts cívics en les Ciències Socials. […]

Deixant a banda algunes coses que deixa caure el periodista i les que no diu, certament, al País Valencià caldria que Rajoy s’esforçara molt per a aconseguir que només estudiaren en castellà aquells que ho desitgen, ja que les protestes al País Valencià van en sentit contrari, que no aconseguixen aprendre valencià, i això que continua sent la llengua pròpia i oficial.

En tot cas, la proposta no sembla que vullga millorar l’aprenentatge i la formació lingüística, sinó únicament és una crida patriotera per l’espanyol. Una crida patriotera que ja ens indica que el to del pp apel·la més als budells que a la raó. Deuen pensar que no poden perdre els vots que els resten Ciutadans i upd, i que ja és hora de tornar a les arrels, en companyia de la tradició de segles de prohibir els drets dels altres perquè són un destorb per als privilegis propis. Ho comenta molt espessament Aurelio Arteta en «Añoranza de Babel» (El País, 21.01.2008), on després de pretendre «modernitzar» la sentència 46/1991 del Tribunal Constitucional espanyol assolta el catedràtic:

Pel que sembla, només en veu baixa pot reconéixer-se un lloc central a Espanya a l’espanyol o castellà, com si fora si més no discutible la seua condició de llengua comuna a tots. És comuna no perquè la Constitució proclame que ha de ser-ho, sinó que ho proclama justament perquè ho és; el dret a servir-se d’esta llengua procedix del fet previ que tots la coneixem i parlem. I des del bé del conjunt &mdah;si és que este bé comú encara importa—, preval este innegable avantatge del castellà.

És clar, no estan per a matisos, la seua són les dades que no es poden comprovar i les generalitzacions banals. La conclusió, naturalment, va pel cantó de la sociolingüística recreativa:

Al capdavall, en esta matèria ha de regir el principi d’adequació a la realitat sociolingüística. I des de la nostra plural realitat espanyola s’obtenen unes conclusions que em semblen inapel·lables. Que no hi ha dret a escolaritzar a ningú en una llengua que no siga la pròpia de la seua comunitat lingüística, si bé pot i ha d’adoptar-se la cooficial com a llengua auxiliar. Que no s’incomplix cap dret quan s’estudia espanyol en tota Espanya i català només a Catalunya o gallec només a Galícia, perquè eixe dret divers naix del seu ús real. Que en territoris bilingües seria convenient distingir zones lingüístiques —amb els seus drets diferents—, com a Navarra, en cas que la llengua cooficial estiguera concentrada només en unes comarques. Que no hi ha, per tant, una jerarquia entre els ciutadans espanyols a causa de la seua llengua, sinó una diferència qualitativa que els imprimixen les seues llengües diverses per la seua extensió: una comuna i altres particulars. Que cada comunitat bilingüe ha de comptar amb funcionaris competents en les llengües cooficials, només que segons la proporció d’usuaris i les tasques públiques acords amb la conducta habitual dels parlants; que tots els espanyols, en fi, poden comunicar-se en la seua pròpia llengua amb els empleats públics. No és tan difícil d’entendre.

Clar, el que és gros és que diga que no és tan difícil d’entendre, perquè i tant que l’entenem, però no pel que diu, sinó per la manipulació de la terminologia i per la poca base lògica, racional o democràtica del seu discurs. En este fragment convé retindre l’afirmació: «Que no hi ha dret a escolaritzar a ningú en una llengua que no siga la pròpia de la seua comunitat lingüística, si bé pot i ha d’adoptar-se la cooficial com a llengua auxiliar.» A partir d’això, la veritat és que sabem massa de què parlem, però no sabem per a què li ha servit tanta escola com deu tindre, com es diu a la meua comunitat lingüística i en la meua llengua pròpia, una de tantes de les que coneixem i parlem quan volem, o quan ens deixen.

JQCV (superior i correcció de textos), ajudes a l’exterior, premis de Falles i la Magdalena

El cidaj ens fa arribar la informació següent:

  • RESOLUCIÓ de 21 de desembre de 2007, de la presidenta de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià, per la qual es fan públiques les llistes de resultats provisionals de les proves de grau superior de coneixements de valencià, i de capacitació tècnica: correcció de textos. [2007/15739] (docv núm. 5 677, de 10.01.2008)
    – vegeu text

  • ORDE de 28 de desembre de 2007, de la Conselleria d’Immigració i Ciutadania, per la qual es regulen i convoquen ajudes per als centres valencians a l’exterior de la Comunitat Valenciana. [2008/192] (docv núm. 5 678, d’11.01.2008)
    – vegeu text

  • ORDE de 19 de desembre de 2007, de la Conselleria d’Educació, per la qual es convoquen els premis de la Generalitat per a activitats de promoció de l’ús del valencià realitzades per les comissions de falles en l’àmbit de la Comunitat Valenciana en 2008. [2008/236] (docv núm. 5 678, d’11.01.2008)
    – vegeu text

  • ORDE de 19 de desembre de 2007, de la Conselleria d’Educació, per la qual es convoquen els premis de la Generalitat per a activitats de promoció de l’ús del valencià en les festes de la Magdalena en l’àmbit de la Comunitat Valenciana en 2008. [2008/237] (docv núm. 5 678, d’11.01.2008)
    – vegeu text

Tècnic/ca auxiliar de promoció lingüística a Paterna

El cidaj ens fa arribar la informació següent:

  • Ajuntament de Paterna. Oferta d’ocupació pública per a l’exercici de 2007. [2008/121] (docv núm. 5 676, de 09.01.2008)
    – vegeu text

    En concret:

    Oferta d’ocupació pública per a l’exercici de 2007. [2008/121]

    La Junta de Govern Local d’este ajuntament, en sessió celebrada en data 14 de desembre de 2007, va adoptar l’acord pel qual es va aprovar l’oferta d’ocupació pública per a l’exercici 2007, en els termes següents:

    Funcionaris
    1. Una plaça d’arqueòleg, escala administració especial, subescala tècnica, classe superior, grup A1.
    2. Una plaça de tècnic auxiliar de promoció lingüística, escala administració especial, subescala tècnica, classe auxiliar, grup C1.
    3. Tres places d’auxiliar administratiu, escala administració general, subescala auxiliar, classe auxiliar, grup C2.
    4. Una plaça d’oficial de manteniment, escala administració especial, subescala serveis especials, classe personal d’oficis, grup C2.
    5. Una plaça de conductor, escala administració especial, subescala serveis especials, classe personal d’oficis, grup C2.
    6. Una plaça d’operari de manteniment, escala administració especial, subescala serveis especials, classe personal d’oficis, grup E.
    7. Quatre places d’operari de manteniment d’instal·lacions esportives, escala administració especial, subescala serveis especials, classe personal d’oficis, grup E.

    Ho fem públic perquè en prengueu coneixement i tinga els efectes que pertoquen.

    Paterna, 19 de desembre de 2007.- L’alcalde: Lorenzo Agustí Pons.

    Leonard Orban atén en català: la censura de Francisco Camps és cosa del Consell d’Europa

    El dia 14 de desembre passat vaig enviar un escrit (dtl 15.12.2007/) a l’oficina del comissari europeu de multilingüisme. M’han respost el següent:

    Benvolgut Sr. Boronat,

    Moltes gràcies del seu correu electrónic del 14 de desembre i per la informació sobre la situació lingüística al País Valencià. La politica de llengües i cultura es competència dels Estats Membres de l’Uniò Europea, alguns d’ells la deleg[u]en a les regions. Si un estat que ha firmat i ratificat la carta europea de les llengües regionals o minoritaries no compleix amb les reivindicacions de la carta en qüestió es pot dirigir al Consell d’Europa.

    Cordialment,
    Johan Häggman
    Membre del gabinet
    Gabinet del Comissari Leonard Orban

    Per tant, hem comprovat que el comissari atén en català, com esperàvem, encara que no tinga el web en la nostra llengua. D’altra banda, ens sembla que fuig d’estudi, atés que la qüestió afecta també la seua àrea i crec, en tot cas, que hauria segut més normal que traslladara ell mateix la qüestió a l’òrgan o la institució competent.

    Per tant, haurem d’adreçar el mateix escrit al Consell d’Europa (que supose que deu ser el Consell de la Unió Europea [erròniament, cosa que m’indica Josep Molés en el seu comentari]), però no trobem en el seu web cap adreça per a les cartes dels ciutadans de la Unió Europea. En qualsevol cas, en faig una traducció més o menys barroera a l’anglés (sí, a l’anglés, que si ells no admeten el català, no deuen pretendre que admeta jo la llengua que pretenen imposar-me) i l’envie a algunes adreces de premsa del Consell de la Unió Europea més o menys relacionades temàticament amb l’assumpte.

    L’acatament de les sentències i la llengua

    Un article del diari El País (14.01.2008; l’hem traduït amb l’ajuda de l’Internostrum) oferix una panoràmica interessant sobre la realitat de l’acatament de les sentències —que declaren alguns polítics, principalment perquè els convé políticament— i l’actuació real que porten a terme, en concret, en la qüestió de les titulacions de valencià [veg. dtl 10.01.2008].

    L’anticatalanisme li costa al Consell onze condemnes en tres anys

    El TSJ ha emés sentències idèntiques per no reconéixer filologia catalana

    Ignacio Zafra – València – 14.01.2008

    ¿Poden les administracions dictar indefinidament ordres idèntiques sabent que seran tombades pels tribunals? El Govern valencià és una prova que sí que poden. Des de març de 2004, la Generalitat acumula 11 sentències condemnatòries per la mateixa raó: haver obviat en altres tantes convocatòries que la carrera de filologia catalana eximix de l’examen de valencià en les oposicions a professor de secundària. L’última es va donar a conéixer a primers de gener.

    «Es tracta d’un drama que es repetix mecànicament», comenta José María Baño, un dels advocats que ha representat a les universitats de València i Alacant en mitja dotzena dels judicis. ¿No pot implicar eixa insistència conseqüències jurídica? Els experts consultats responen que, si es donaren determinats supòsits, el Consell estaria incorrent en un delicte de desobediència. Però que eixa figura és difícil de provar. Faria falta que les sentències foren fermes, que es donara una repetició en la persona de l’administració que signa les ordres i probablement també una «advertència» prèvia, indica, com a teoria general, el catedràtic de dret penal de la Universitat de València Javier Boix. Tots lamenten, en canvi, una conducta que contribuïx a sobrecarregar el sistema judicial, implica despesa de diners públics i no es dirigix a servir als ciutadans, sinó més aviat al contrari.

    La crítica més dura contra la Generalitat no ix, no obstant això, d’ells, sinó de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia (TSJ) valencià: «Només la tossudesa en la ignorància i el rebuig dels criteris científics que avalen la unitat lingüística, es manifesta com a exclusiva raó del manteniment de la posició contrària per part de la Generalitat, més encara quan n’hi han reiterats pronunciaments jurisdiccionals que desautoritzen eixos arguments. Cosa que força a este tribunal a recordar que una de les més elementals exigències de l’estat de dret que consagra el nostre text constitucional és la de l’imperatiu compliment de les decisions jurisdiccionals, especialment per part dels poders públics, que han de servir amb objectivitat els interessos generals». Literal, de la sentència 474/06 (28 d’abril de 2006).

    «L’Administració no només ha d’acatar les sentències, sinó també la doctrina», assenyala Tomás Vives, exvicepresident del Tribunal Constitucional i catedràtic de dret penal en la Universitat de València, qui afig que es tracta d’«una anomalia molt freqüent», «tenim unes administracions poc obedients amb els tribunals».

    Una de les raons que allunyen la possibilitat d’una condemna per desobediència al Consell és que les 11 sentències del TSJ són recurribles (de fet totes han estat recorregudes, en línia amb eixa repetició mecànica) davant el Tribunal Suprem. La primera sentència d’este òrgan jurisdiccional, que sol tardar uns quatre anys a dictar-les degut precisament a la sobrecàrrega de casos, s’espera que arribe entre enguany i el següent.

    El Tribunal Suprem ja s’ha pronunciat sobre la llengua: ho va fer al març de 2006 a l’obligar a la Generalitat a homologar els certificats de coneixement de català emesos pels Governs de Catalunya i Balears. I ho ha fet també el Tribunal Constitucional, en la sentència de 1997 en la qual va reconéixer el dret de la Universitat de València a utilitzar el terme català per a referir-se al valencià en els seus estatuts. De fet, estes dues sentències són citades recurrentment pel TSJ al resoldre sobre les oposicions de secundària. Però el seu objecte no és el mateix, el que permet al Consell mantenir la seua tàctica.

    El més paradoxal és que, des de fa anys, la Conselleria d’Educació es preocupa de no perjudicar a ningú en concret. I eximix de facto els posseïdors del títol de filologia catalana del controvertit examen de valencià per dues vies: considerant que qui redacten en eixa llengua els exercicis principals de les oposicions ja acrediten el seu coneixement; o, també, homologant el títol amb el de l’antiga filologia hispànica secció valenciana, una carrera que el Consell sí que reconeix expressament encara que cap universitat del territori la impartixca amb eixe nom.

    Setze sentències sense acatar

    Setze sentències sense acatar

    Alfons Esteve i Gómez*

    Al País Valencià hem estrenat l’any nou amb un parell de velles sentències del Tribunal Superior de Justícia valencià. I diem velles, no perquè faça molt de temps que s’han publicat, sinó perquè són catorze sentències amb un contingut quasi idèntic que, en no arriba a quatre anys, ha dictat aquest tribunal en contra del Govern Valencià. Any rere any el Govern del PP s’encabota a no reconèixer la Llicenciatura en Filologia Catalana com a títol per a acreditar el coneixement de valencià en les convocatòries d’oposicions als cossos de mestres i professors de primària i secundària.

    Són 14 sentències en què l’alt tribunal valencià, seguint els raonaments jurídics de la sentència 75/1997 del Tribunal Constitucional, estableix que «aquella llicenciatura [de Filologia Catalana] avala sobrerament el coneixement de la llengua d’aquesta Comunitat, anomenada oficialment valenciana en el seu Estatut d’Autonomia i en l’àmbit acadèmic catalana». La primera d’aquestes 14 sentències, de 2004, ja ordenava rectificar el contingut de les ordres per ser contràries a dret. Però el Govern Valencià, que s’omple la boca en altres matèries dient que compleix escrupolosament la legalitat i les resolucions judicials (TV3, per exemple), han estat violant-les sense vergonya ni pausa des d’aquest mateix any.

    La resposta del Govern Valencià l’ha donada la secretària d’Educació, i responsable —és un dir, això de responsable— de la política lingüística de la Generalitat Valenciana, Concha Gómez, una senyora que no parla mai en públic la llengua que suposadament ha de normalitzar. Doncs bé, diu que no pensen acatar la sentència, amb l’argument que l’Estatut anomena la llengua «valencià». Però és que l’equivalència «valencià=català» ja la deixava resolta el mateix Tribunal en el paràgraf que hem transcrit. I, a més, en la sentència núm. 474/06 (la que fa 10 d’aquesta saga), el Tribunal condemnava sense pal·liatius no sols l’argument fal·laç en què es basa la desvergonyida declaració de Gómez, sinó la reiteració en l’incompliment: «només l’entestament en la ignorància i el rebuig dels criteris que avalen la unitat lingüística, es manifesta com l’exclusiva raó del manteniment de la posició contrària de la Generalitat, i més quan existeixen reiterats pronunciaments jurisdiccionals que desautoritzen aquests arguments, cosa que força a aquest Tribunal a recordar que una de les més elementals exigències de l’estat de dret que consagra el nostre text constitucional és la de l’imperatiu compliment de les decisions jurisdiccionals, especialment per part dels poders públics, que han de servir amb objectivitat els interessos generals».

    La majoria absoluta no el legitima ni l’autoritza a decidir si les sentències s’acaten o no, ni a interpretar la legalitat de les normes jurídiques. Això és matèria exclusiva dels tribunals, i aquests s’han pronunciat amb reiteració, claredat i contundència. El Govern Valencià no pot balafiar els diners públics fent que el Tribunal Superior de Justícia valencià haja de repetir la mateixa sentència fins a 14 ocasions. I aquest Tribunal no hauria de permetre que un poder públic no acate les sentències i que declare obertament que no pensa obeir-les.

    És l’hora, doncs, que els òrgans corresponents del poder judicial comencen a prendre mesures per si són constitutives de delicte, tant les declaracions com les transgressions reiterades del Govern Valencià. Una burla així de la justícia, de la ciència i de la decència institucional no hauria de quedar impune.

    *Advocat i tècnic lingüístic de la Universitat de València

    Publicat en El Temps núm. 1.231, de 15 de gener de 2008

    Avantatges intel·lectuals de conéixer idiomes

    Els polítics haurien de tindre prohibit apel·lar a la irracionalitat. De moment, és legal fer-ho. Per sort, ara no ha segut de la demostració de la superioritat d’una raça espanyola o dels trets genètics o fisonòmics dels lladres i assassins, on també trobaríem científics disposats a combregar-hi i aportar llibres i dades. El senyor Aznar López només l’ha feta servir (la llengua espanyola, la seua senya d’identitat) per a alimentar la confusió sobre la imposició de l’espanyol a Espanya (implantada molt abans de la Constitució, per cert) i per a exaltar un victimisme fal·laç dels espanyols que no volen saber res més que espanyol i que defenen el seu dret a la ignorància (i a menysprear els altres).

    D’altra banda, i per a gaudi de valencians patrioters, ha defés de passada el model de política lingüística de Francisco Camps (gens líder ni pioner en esta ocasió), consistent a implantar una subordinació —més o menys ineficient: la mala idea no garantix l’èxit— que imposa als catalanoparlants el deure de fer sempre una manifestació de militància lingüística si volen fer ús dels seus drets.

    Naturalment, si els experts científics mostren dades, estudis i un acord bastant general sobre la millor manera d’aprendre llengües, els avantatges socials i personals que aporta conéixer diversos idiomes, els beneficis que reporta eixa activitat en la prevenció de malalties degeneratives i en la millora de la capacitat intel·lectual, podríem concloure que Aznar López està interessat, per algun motiu que només ell coneix amb certesa, en aconseguir tot el contrari per als ciutadans espanyols.

    En realitat, mentres els seus pronunciaments ens inciten a l’activitat intel·lectual, això ha de ser indubtablement positiu. Gràcies, doncs.

    La notícia del diari El País (13.01.2008; l’hem traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum) és la següent:

    Aznar crida a combatre la política lingüística de Catalunya

    Miquel Noguer – Barcelona – 13.01.2008

    José María Aznar va acudir ahir a auxiliar al pp català en el seu cos a cos amb Ciutadans pel vot dels contraris a la política lingüística de la Generalitat. De «greu problema per a la llibertat» va qualificar l’expresident l’actual model lingüístic de Catalunya, on el català és l’idioma vehicular en l’escola. Va alertar de la reforma legislativa que prepara el govern autònom per a reforçar el paper del català en l’educació. «L’objecte d’eixa revisió no és altre que incorporar a les polítiques lingüístiques en estes comunitats nova dosis de coacció». Per este motiu l’expresident cridava els ciutadans a «criticar» i a «denunciar» esta situació.

    Aznar va presentar ¿Libertad o coacción?, un llibre de la fundació faes, que presidix, i que carrega contra els models de normalització lingüística de Catalunya, País Basc i, en menor mesura, de Galícia. Defensa, en canvi, els models aplicats a la Comunitat Valenciana i a Navarra, ambdues amb presidents conservadors. Aznar va qualificar d’«enemics de la llibertat» els defensors de la immersió lingüística en català.

    El Partit Popular català torna a enarborar la bandera del castellà després d’uns anys en els quals el seu expresident Josep Piqué va evitar atiar el conflicte lingüístic. El nou president imposat per Mariano Rajoy, Daniel Sirera, tracta de recuperar el pols. No obstant això, part del seu espai polític se l’ha menjat Ciutadans, partit que va assolir tres escons en les últimes eleccions catalanes a força de denunciar la «persecució» del castellà a Catalunya.

    L’estratègia del pp per a combatre a Ciutadans ha estat la d’atraure’s a alguns dels seus membres fundadors. A través de faes i de la branca catalana de la fundació, Catalunya Futur, ha fitxat a l’escriptor Xavier Pericay, coordinador del llibre que ahir va presentar Aznar. La fundació també ha incorporat a Maite Nolla, ex portaveu de Ciutadans. Este fitxatge va motivar la seua expulsió de l’executiva.

    El mateix diari ens proporciona l’endemà la resposta política de ciu i icv:

    ciu i icv repliquen la crítica d’Aznar a la política lingüística

    Duran i Herrera rebutgen que es discrimine el castellà

    El País – Barcelona – 14/01/2008

    Les reaccions a les declaracions de l’expresident del govern central José María Aznar, que va qualificar el dissabte a Barcelona l’actual model lingüístic català de «greu problema per a la llibertat», no van tardar a aparéixer. Els candidats al Congrés dels Diputats de ciu, Josep Antoni Duran Lleida, i icv-euia, Joan Herrera, van arremetre ahir contra les declaracions de l’anterior líder del pp.

    Duran va rebutjar que a Catalunya hi haja cap problema amb la llengua, i va recordar que «l’únic lloc on no es pot utilitzar el català és al Congrés i al Senat». El líder democristià va lamentar Esta circumstància, ja que va considerar que ambdues càmeres «representen a més la pluralitat cultural d’Espanya, quan en molts països democràticament avançats les diferents llengües són llengües de treball». Duran va recordar a Aznar que «sap que el català és la llengua de Catalunya i que el castellà també hi és llengua oficial».

    Herrera va instar els partits catalans a comprometre’s a no pactar amb el pp després dels comicis del 9-m per considerar que és l’única manera de defensar l’actual model lingüístic a Catalunya. El candidat ecosocialista va afirmar ahir que és necessari crear un «cordó sanitari» per a evitar que el «fals discurs sobre la situació del castellà a Catalunya impregne la societat espanyola», va explicar en un comunicat que el partit va difondre ahir.

    El portaveu de la Comissió de Nous Catalanoparlants, Josep Anton Fernández, va considerar «trampós» el vídeo del pp sobre el model lingüístic de les escoles, informa EuropaPress. Fernández va assegurar que atés que «el català és més feble a Catalunya que el castellà», la immersió lingüística constituïx «una acció afirmativa necessària» en favor de l’idioma.

    Aznar va apostar dissabte per «reformar» les polítiques lingüístiques de les comunitats autònomes amb llengua pròpia, especialment les del País Basc i Catalunya. Aznar va titllar estos models d’«instruments de coacció» contra els castellanoparlants durant la presentació dissabte a Barcelona de ¿Libertad o coacción?, un llibre de la fundació faes que ell presidix.

    • Article relacionat: «tv3 y el pancastellanismo» de Francesc de P. Burguera (El País, 14.01.2008).

    ¿Quina política per a quin país?

    Dimecres passat, a Ca Revolta, Josep Lluís Gómez Mompart, Rafael Xambó i Diego Gómez van presentar el llibre de Toni Mollà Quina política lingüística?. La cosa reuní vora una trentena de persones, entre les quals puc esmentar —perquè en conec els noms— Isaura Navarro (eupv), Manuel S. Jardí (periodista) i Vicent Moreno (pspv-psoe).

    La presentació de Rafael Xambó destacà el constant enfocament social i polític de les reflexions de Toni Mollà, en la línia dels treballs que anima Miquel de Moragas i en consonància amb els plantejaments de Ninyoles, tot i que ací, per a evitar les conegudes picabaralles entre egos diversos, Xambó esmentà per ordre alfabètic el triplet més important de sociolingüistes del País Valencià: Lluís V. Aracil, Rafael Ninyoles i Vicent Pitarch.

    La intervenció de Diego Gómez (Escola Valenciana) destacà la participació de Toni Mollà en el primer congrés d’Escola Valenciana (1993), a més del fet que les reflexions de Toni Mollà han estat aportacions i inspiracions que sempre els han servit de referent.

    Josep Lluís Gómez Mompart (uveg), català que es descatalanitza i es valencianitza amb el passar dels anys, destacà la importància d’Escola Valenciana, més gran que la dels moviments paral·lels de Catalunya, atés que el moviment valencià es troba a la intempèrie i amb l’hostilitat política de Partit Popular, és a dir, de moltes de les institucions valencianes governades per dirigents d’este partit. D’altra banda, a més de l’allunyament i oblit permanent que els catalans practiquen respecte del País Valencià, considerà que en realitat este país no és ni normal ni anormal, sinó «paranormal».  Més encara, creu haver descobert que no n’hi ha una manera valenciana de ser espanyol, com diuen alguns polítics, sinó que tenim simplement polítics espanyols que necessiten fer de valencians de tant en tant.

    Una dada que convé retindre, segons Mompart, és que entre el públic assistent a la presentació hi havia més o menys un 3 % de menors de trenta anys, proporció semblant a la de persones que viuen en el sector agrícola, i, per tant, podem concloure cap a on va la cosa. Citant Quim Monzó, la llengua sobreviurà si servix per a lligar.

    Finalment intervingué Toni Mollà, que començà agraint a Ca Revolta l’organització de l’acte, que li feia rememorar la presentació del llibre d’Oleguer Presas Camí d’Ítaca, acte en què pensà en Joan Cordero, antic jugador del València que n’hagué d’eixir per les idees que defensava i que ha estat un dels defensors més tenaços del territori a Godella. Quedaven lligades així moltes coses.

    Contra el que havia reclamat Mompart, una premsa satírica popular, Mollà deixà caure que l’espai estava ocupat per la premsa suposadament seriosa, i cità la notícia del diari Levante sobre la disfunció erèctil dels diputats de les Corts.

    D’altra banda, quant a Catalunya, considerà que, a pesar del que ens sembla des d’ací, «no lliguen els gossos amb llonganisses» pel que fa a l’ús de la llengua. En tot cas, les societats evolucionen cap a una major complexitat i convindria, indefugiblement, que els professionals que estudien la faceta social de les llengües coincidiren en el diagnòstic, cosa que no s’edevé i que suposa un greu inconvenient a l’hora d’aplicar polítiques lingüístiques, decisions que són importants i que no poden quedar en mans únicament dels polítics.

    En eixe sentit, cal una via ciutadana —no subvencionada pels poders polítics— que intervinga en la gestió de la política lingüística, tal com ha passat a Finlàndia, Holanda o al Canadà, on la política lingüística és una faceta més de l’estat del benestar. Escola Valenciana forma part ja d’eixa espenta social. I en este punt, i una mica revisant les reivindicacions actuals de l’organització, Mollà considerà que cal tindre present que els temps actuals són ben diferents d’aquells en què calia reclamar línies en valencià. Ara cal fer un pas més i aconseguir que el valencià siga un element comú de la societat, motiu pel qual no pot quedar-se limitat a les línies, que al capdavall són un factor de separació entre alumnes (naixcuts ací o nouvinguts).

    En definitiva, segons Toni Mollà, la privatització tan estesa dels àmbits públics tradicionals fa que la llengua es jugue el seu futur en el contacte directe entre les persones, en els mitjans de comunicació i en Internet, els tres camps on cal consolidar la presència del català. Estirant este fil, en el debat posterior, Vicent Moreno demanà per la implicació real de la societat, d’aquells ciutadans i usuaris de serveis públics i privats que han de reclamar el seu dret a ser atesos en valencià.

    En qualsevol cas, durant el vinet posterior —ja no ens hi vam quedar— espere que el català servira bona cosa per a lligar, fins i tot amb part del públic que abans de la presentació va entrar a la sala parlant en castellà. Curiositats sociolingüístiques.

    • Web de Toni Mollà

    Catorzena sentència que avala la titulació de filologia catalana en les oposicions

    Alfons Esteve ens informa que hi ha una catorzena sentència que reconeix l’adequació de la titulació de filologia catalana com a titulació que garantix la capacitació en valencià. Ens tramet la nota de premsa de l’stepv, el sindicat que havia interposat el recurs:

    El Tribunal Superior de Justícia valencià torna a reconèixer el títol de Filologia Catalana i la denominació de català en la que fa catorze sentències

    L’STEPV-Iv ha tornat a guanyar un recurs contra les ordres de la Conselleria de Cultura, Educació i Esports de 13 de març de 2006 que no reconeixien la titulació de Filologia Catalana per acreditar el coneixement de valencià en les oposicions als cossos de mestres i professors de primària i secundària.

    El Tribunal Superior de Justícia valencià, en una sentència pràcticament idèntica a la que fa un parell de dies havien donat a conèixer les Universitats de València i Alacant, seguint els arguments del Tribunal Constitucional (sentència 75/1997, de 21 d’abril), ha desautoritzat novament el Govern Valencià en la seua pretensió d’insistir en el reconeixement de la doble denominació de valencià i català per al nom de la llengua pròpia. Amb aquesta, ja en són 14 les sentències consecutives del Tribunal Superior de Justícia valencià.

    De moment, la Generalitat Valenciana, tot i que les sentències són d’obligat [compliment] per a tothom, i molt especialment, per als poders públics, no les ha acatades i any rere any des de 2004, data de la primera sentència, ignora i vulnera aquests manaments judicials.