L’IEC i els francesos impostats, les Corts valencianes i l’apartheid valencià

Ens informa el diari Avui (18.06.2008) que l’IEC ha reaccionat davant el comunicat de l’Acadèmia Francesa (veg. dtl, 17.06.2008):

L’IEC exigeix a París una rectificació de l’Académie Française per la seva càrrega contra el català

L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ha exigit durant un acte a París que l’Académie Française «rectifiqui» en referència a la càrrega contra la llengua catalana de la setmana passada, segons ha informat l’institut

I ara hauríem de poder pensar que avl pot ser que demane també explicacions identitàries als francesos, tan aficionats com són als incendis identitatris els pròcers més reaccionaris que seuen a l’hemicicle valencià. No serà este el cas. En canvi, Josep Lluís Doménech (acadèmic de l’avl) es mostrava molt indignat en el setmanari El Punt d’esta setmana amb la presidenta de les Corts, que féu només en castellà el seu discurs de commemoració del quart de segle de la institució:

[…] Arribe a pensar moltes vegades que això és el que es pretén des de moltes instàncies, que ens convertim en un gueto en la nostra pròpia terra. Vosté està una mica cabrejat, senyor Doménech. No senyor, no. N’estic fart. Fart i indignat. En fi, que fa igual que l’acte s’haguera fet a València que a Burgos o a Buenos Aires. Ja veus. I ací no ha passat res. ¿Què hem celebrat, doncs? Perquè a Sud-àfrica ningú celebrava l’apartheid. […]

Les identitats impostades

Com a tècnics lingüístics ens interessa el que diuen les acadèmies del ram. Hui, segons el diari Avui (17.06.2008) podem delitar-mos ben a gust:

L’Acadèmia francesa ataca les llengües “regionals”

Carrega contra l’esmena aprovada pels diputats perquè la Constitució reconegui el català, el basc i el bretó com a “patrimoni de França” i n’exigeix la retirada

Podeu llegir més extensament la declaració de l’AF en català en el bloc A la taula i al llit…. La reproduïm tot seguit en francés, perquè a voltes convé conéixer-los en versió original:

(Cette déclaration a été votée à l’unanimité par les membres de l’Académie française dans sa séance du 12 juin 2008).

Depuis plus de cinq siècles, la langue française a forgé la France. Par un juste retour, notre Constitution a, dans son article 2, reconnu cette évidence : « La langue de la République est le français ».

Or, le 22 mai dernier, les députés ont voté un texte dont les conséquences portent atteinte à l’identité nationale. Ils ont souhaité que soit ajoutée dans la Constitution, à l’article 1er, dont la première phrase commence par les mots : « La France est une République indivisible, laïque, démocratique et sociale », une phrase terminale : « Les langues régionales appartiennent à son patrimoine ».

Les langues régionales appartiennent à notre patrimoine culturel et social. Qui en doute ? Elles expriment des réalités et des sensibilités qui participent à la richesse de notre Nation. Mais pourquoi cette apparition soudaine dans la Constitution ?

Le droit ne décrit pas, il engage. Surtout lorsqu’il s’agit du droit des droits, la Constitution.
Au surplus, il nous paraît que placer les langues régionales de France avant la langue de la République est un défi à la simple logique, un déni de la République, une confusion du principe constitutif de la Nation et de l’objet d’une politique.

Les conséquences du texte voté par l’Assemblée sont graves. Elles mettent en cause, notamment, l’accès égal de tous à l’Administration et à la Justice. L’Académie française, qui a reçu le mandat de veiller à la langue française dans son usage et son rayonnement, en appelle à la Représentation nationale. Elle demande le retrait de ce texte dont les excellentes intentions peuvent et doivent s’exprimer ailleurs, mais qui n’a pas sa place dans la Constitution.

Zapatero i les sabates de paper

Tal com feia evident una anotació de Gabriel Bibiloni (21.05.2008), hi ha persones i mitjans que tenen uns arguments pendulars, és a dir, que pengen del fil dels seus interessos i partidismes més o menys eventuals. El cas és que el govern espanyol també es retrata ara amb la defensa de la «lengua española», segons el diari El País (29.05.2008):

Espanya vetarà la patent comunitària si no s’hi admet la llengua espanyola

[…] El vigent sistema europeu de patents es regix amb el Conveni de Munic, que només admet com a idiomes de registre l’alemany, el francés i l’anglés. Espanya creu que acomodar la patent comunitària a eixe règim suposaria introduir per la porta de darrere en l’ordenament comunitari un règim trilingüe que deixa fora l’espanyol. «Espanya exigirà que es respecten els principis de seguretat jurídica i de no-discriminació lingüística», assenyala Diego López Garrido, secretari d’estat per a Assumptes Europeus que assistirà a la reunió. «Si no, ho vetarem».

Pendularment, ara resulta que López Garrido oblida d’una banda que al seu país hi ha uns quants milions de parlants necessitats dels seus principis, i no únicament els castellanoparlants. Hi ha diversos passatges del llibre El nacionalismo lingüístico. Una ideologia destructiva de Juan Carlos Moreno Cabrera que troben lloc adient per a frases tan gloriosament desvergonyides del secretari d’estat.

El govern espanyol continua discriminant els seus ciutadans en una matèria que és només competència seua, tant si ens referim a l’oficialitat del català i el basc a Europa —posem que el gallec és portugués (veg. Portal Galego da língua): una altra cosa és que vullguen o no fer ús d’eixe avantatge—, com si ens referim a l’ús de les llengües de l’estat a les corts espanyoles —on només els que usen català, basc o gallec són discriminats sistemàticament—. En canvi, eixe mateix govern reclama ara davant la Unió Europea allò que nega en el pati de sa casa. A cal sabater, sabates de paper.

Les llengües en la constitució francesa

Segons informa el diari El País (24.05.2008 ds.):

Francia reconeixerà el català, el basc i altres llengües regionals en la seua constitució

J. M. MARTÍ FONT – París
[…] En qualsevol cas, el diputat conservador Claude Goasguen va voler deixar clar que el vot a favor de l’esmena «no té res a vore» amb la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries promulgada pel Consell d’Europa en 1999 que establix mesures a favor de l’ús d’estos idiomes en la vida pública i que França mai no ha ratificat.
[…]

Com podem observar, tot i l’avanç que pot suposar això vist des de França mateix (Le Figaro, 22.05.2008):

«¡Per fi les llengües regionals seran reconegudes!», ha exclamat també el diputat de Nouveau Centre Philipe Folliot, mentres que Marc Le Fur, un dels diputats més actius en la defensa de les llengües régionals, s’ha alegrat d’«alguna cosa positiva». El comunista Patrick Braouezec ha assenyalat que «la unitat no és la uniformitat».

En canvi, ací ens ha de continuar preocupant que un estat que té un paper tan central en les decision europees estiga encara maltractant els drets i els coneixements lingüístics dels seus ciutadans.

En eixe punt, França representa més aviat el passat que no s’hauria de repetir i no un futur desitjable, a pesar del que per ací prediquen alguns partits i intel·lectuals que es repensen la seua concepció estatal des de paràmetres francesos.

Llengua i Ús, 41

Ha aparegut el número 41 de la revista Llengua i Ús. Alguns articles són:

Els estudis d’implantació de la terminologia des d’una perspectiva sociolingüística [pdf]

Marina Nogué Pich Universitat de Barcelona
F. Xavier Vila i Moreno Universitat de Barcelona

Tot i el seu interès interdisciplinari, l’anàlisi de l’ús real de la terminologia ha romàs força inexplorat fins fa poc temps, especialment pel que fa a l’ús oral. El TERMCAT ha presentat recentment les primeres exploracions d’aquest tipus fetes per al català, amb uns estudis elaborats pels autors d’aquest article, vinculats al Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació (CUSC-PCB/UB) i a la Xarxa Cruscat (Coneixements, Representacions i Usos del Català), de l’Institut d’Estudis Catalans. Aquest article descriu les principals característiques i conclusions dels estudis elaborats.

Competència lingüística: un objectiu a fixar [pdf]

Bernat Joan Secretaria de Política Lingüística

L’article aborda la importància de la competència lingüística de les persones en un entorn que progressivament esdevé multilingüe. S’hi descriu el procés de Lisboa i l’impacte del plurilingüisme en el futur del català. També s’hi esbossa la proposta de pacte nacional per les habilitats lingüístiques.

Context i transversalitat de la política lingüística com a política pública [pdf]

Paquita Sanvicén Secretaria de Política Lingüística

La importància del context i la conveniència d’un enfocament transversal són les claus de l’article, que analitza les transformacions demogràfiques, socials i tecnològiques dels darrers anys a Catalunya i l’impacte que han tingut sobre una política lingüística que ha d’orientar-se al benestar de les persones. Per aconseguir-ho, i d’acord amb el criteri de transversalitat, és necessària una gran implicació d’empreses, institucions, agents socials i col·lectius.

Per una política lingüística responsable: una visió des de l’ètica política [pdf]

Elvira Riera Gil Secretaria de Política Lingüística

Anàlisi sobre política lingüística, ètica i responsabilitat. L’article indaga en la relació entre diversitat cultural i models polítics per aprofundir en conceptes clau per a a la planificació lngüística en l’administració pública com són la igualitat i l’equitat. Així mateix, s’exposa l’aportació de la teoria política a la diversitat lingüística per extreure’n conclusions que poden ajudar a orientar la tasca dels planificadors. El treball conclou amb l’exposició d’una proposta de bases per a una política lingüística responsable a Catalunya.

El nacionalisme lingüístic espanyol i l’economia

Ara que ja ha passat el vertigen de les eleccions generals «espanyoles», i tal com havíem esbossat una mica en una entrada anterior (dtl, 30.01.2008), podem aprofundir una mica més, a partir de l’entrada «Eleccions de llengua» (Sílvia Senz, Addenda et Corrigenda), en el que podríem considerar com una línia propagandística llançada no tant per les institucions espanyoles com pel nacionalisme espanyol, atés el plantejament subordinant que fan en els àmbits culturals i lingüístics, que també són àmbits econòmics.

Com a mostra del que podem trobar a partir de l’article esmentat, només cal que llegim com enfoquen la suposada realitat espanyola vista des del Japó en «El Proyecto Marca España en la Exposición Universal Aichi 2005» (de l’Asociación de Directivos de Comunicación, Foro de Marcas Renombradas Españolas, Instituto Español de Comercio Exterior i Real Instituto Elcano de Estudios Internacionales y Estratégicos):

3. En lo que respecta a la lengua y la cultura, para la mayor parte de los japoneses la cultura española y la japonesa son distintas. Consideran que España ha tenido un papel destacado en la historia de Europa y que la contribución de España a la cultura europea es muy importante. A pesar de lo anterior, los japoneses también creen que la cultura española se parece más a la de los países latinoamericanos que a la de los europeos.

Los japoneses saben que el español es una de las lenguas más habladas del mundo. Aún así, la lengua que despierta más interés es el inglés. A gran distancia, en segundo lugar, se sitúa el francés. Y ya en último lugar, encontramos el alemán, el italiano y el español.

Enfocament (i silencis) que no són anecdòtics ni casuals, tenint en compte l’informe «Proyecto Marca España»:

En este sentido, también se amplía la idea de la lengua española más allá del concepto de España.

El español y la cultura en español es el activo más importante para el prestigio de una imagen de España en el mundo, teniendo en consideración que el español se diluye a escala internacional en el concepto más genérico de hispánico. La creación de la marca España es inseparable de la relación cultural que nos liga a Iberoamérica y, por tanto, la creación de una marca España debe dejar una puerta abierta a la asociación de una marca hispánica. Por ejemplo, la imagen en Estados Unidos del español está más ligada a lo hispánico que a España. Como idioma, el español es el gran competidor del inglés.

Diplomes de castellà com a llengua estrangera

La Secretaria de Política Lingüística ens envia el flaix següent:

Diplomes de castellà

S’ha publicat el Reial decret 264/2008, de 22 de febrer, pel qual es modifica el Reial decret 1137/2002, de 31 d’octubre, pel qual es regulen els diplomes d’espanyol com a llengua estrangera (boe núm. 62, de 12 de març passat). Els objectius de la modificació són adaptar-se a la política lingüística del Consell d’Europa i, en aquest sentit, establir sis nivells de certificació i, així mateix, tenir en compte l’acord de març de 2007, signat per l’Institut Cervantes i entitats universitàries de tots els països hispanoamericans, per a la constitució del Sistema Internacional de Certificació de l’Espanyol com a Llengua Estrangera (sicele).

Per a més informació: boe

Despesa en política lingüística (5)

Parlàvem pel febrer de la partida que el pressupost de la Generalitat valenciana dedicava a ajudes als ajuntaments pel que fa al foment de l’ús del valencià (veg. dtl). Déiem que hi havia 460.000 euros per al 2008, però un company atent a estes qüestions ens va avisar que l’ordre amb què s’obria la convocatòria per a demanar les ajudes fixava l’import total en 450.000 euros. Vam fer la consulta a Vicent Satorres Calabuig, cap de l’Àrea de Política Lingüística de la Conselleria d’Educació, que ens va atendre i ens va dir:

Efectivament, la línia de subvencions per a ajuntaments té 460.000 € i hem preparat una orde complementària per a poder resoldre la línia completa.

Així que sembla que es mantindrà la quantitat pressupostada per a eixa qüestió.

La llengua de les multes europees

El diari El País (20.12.2008 dj.) portava una notícia, «Esta multa es paga, ací o a Malta», que tenia un trosset que haurem de tindre en compte segurament en el futur:

En la proposta de Brussel·les, que espera implantar en dos anys, també s’inclou un model europeu de notificació, que serà tramés al propietari del vehicle en l’idioma del seu país de residència.

Espere que Elsa Granda, la periodista, no haja acabat de transmetre correctament la intenció de la Comissió Europea i que esta institució tinga més aviat en compte les llengües oficials del «país» de residència o les llengües dels ciutadans afectats.

El compromís lingüístic dels immigrants, segons Rajoy

En l’entrevista a Mariano Rajoy del diari El País (06.03.2008):

P. Heu dit que els immigrants s’han de comprometre a assumir els costums espanyols.
R. Igual que quan un funcionari públic pren possessió, doncs, jura defendre, respectar i acatar la Constitució… Vaig a posar-vos un exemple perfectament entenedor. S’ha de comprometre a estudiar la llengua, cosa que pareix raonable, perquè, si no, no es podran integrar i no hi ha res pitjor que els guetos. S’han de comprometre a complir la llei, igual que molts espanyols quan juren la Constitució, fins i tot els futbolistes quan es nacionalitzen espanyols. ¿Per què no s’hi han de comprometre de la mateixa manera quan demanen un permís de residència? S’hi han de comprometre, perquè hi ha societats que creuen que la dona és d’inferior condició que l’home. Que els matrimonis de conveniència ací no es poden fer; que la poligàmia no es pot fer; que la mutilació del clítoris…

Són paraules que ens mostren una part del plantejament de la qüestió lingüística que fa el senyor Mariano Rajoy (principal dirigent del pp actual). Per acabar-ho de perfilar i d’acord amb el que fan allà on governen —que una cosa és el que diuen i una altra el que fan—, deduïm que considera que els (monolingües) castellans no poden caure en guetos —perquè els guetos els fan per als altres, deu ser—, estan molt ben integrats en ells mateixos (principalment) i no han de complir més legislació lingüística que aquella que impose el castellà allà on siga.

Per cert, el plurilingüisme és una cosa per a demanar als altres, atés que ni Rajoy ni Zapatero saben parlar anglés. I això que la caritat ben estesa dien que començava per u mateix.