Optimisme i pessimisme en sociolingüística

Els problemes existencials del valencià-català derivats de la discriminació lingüística contra els ciutadans que continua aplicant l’estat espanyol per a imposar l’ús del castellà-espanyol en tots els àmbits on té capacitat de regulació (normes legals) o influència política (per exemple, impedint que les altres llengües oficials de l’estat siguen oficials o d’ús a la Unió Europea), estan donant un poc de joc en els mitjans.

Eixe joc s’ha concretat en uns debats escrits que poden ser instructius per a decidir com actuar o quines alternatives hi ha disponibles. Un petit recull d’articles i llibres sobre la qüestió:

  • Abelard Saragossà Alba (2020): Valencià i català: noms i acadèmies per a una llengua
  • Carme Junyent i Bel Zaballa Madrid (2020): El futur del català depèn de tu
  • Carme Junyent (Núvol, 29.11.2020): «El multilingüisme: el futur del català?»
  • Albert Pla Nualart (Ara.cat, 19.12.2020): «El futur del català no depèn de tu (1)»
  • Albert Pla Nualart (Ara.cat, 26.12.2020): «El futur del català no depèn de tu (i 2)»
  • Enric Gomà (2021): El català tranquil. Un manifest
  • Jaume Moreno (Núvol, 10.03.2021): «Llengua, poder i revelació»
  • Matthew Tree (El Punt Avui, 14.03.2021): «Parlar per parlar»
  • Carles López Cerezuela (19.03.2021): «El valencià davant el repte digital: marqueting lingüístic»
  • Enric Gomà (Núvol, 26.03.2021): «El desànim»
  • David Ginebra (Núvol, 31.03.2021): «La selva poliglota»
  • Albert Pla Nualart (Núvol, 01.04.2021): «La sociolingüística no és un estat d’ànim»
  • Grup Koiné (El Punt Avui, 05.04.2021 ): «Cinc anys del manifest de koiné»

Per a posar en context estes opinions i reflexions, algunes seccions de diversos mitjans ajuden a aportar informació concreta relacionada amb fets concrets o amb iniciatives polítiques i socials:

  • Nosaltres La Veu, secció «llengua»
  • Ara.cat, secció «llengua»
  • Plataforma per la Llengua, secció «notícies»
  • Elnacional.cat, secció «cultura»

Al remat, esperem que el camp de la sociolingüística facilite instruments que atenuen la sensació que es tracta de vore com és millor que deixe d’usar-se la llengua: ¿amb optimisme o amb pessimisme?

El supremacisme lingüístic espanyol

En el setmanari El Temps (01.02.2020; consulta: 14.02.2020) podem llegir un article de Vicent Climent-Ferrando, «Radiografia d’una llengua des d’Europa» que alerta sobre les rutines i inèrcies ideològiques que podem provocar una efectes contraris dels que pretenien. Entre altres coses:

El toc d’alerta més preocupant dels informes, però, anava adreçat no a l’Estat espanyol sinó al Govern del Botànic, concretament al nou Decret de Plurilingüisme. Mentre que el Comitè de Ministres – l’òrgan polític del Consell d’Europa–  emprava un llenguatge més diplomàtic i recomanava al Govern valencià “eliminar les limitacions a l’ensenyament en valencià/català”, el Comitè d’Experts –òrgan avaluador de solvència acadèmica independent– era més contundent en la seva radiografia lingüística al País Valencià: “[el Decret de Plurilingüisme] no compleix amb l’instrument de ratificació [de la CELRoM]” i donava un suspens categòric al Govern valencià, una mena de default tècnic a una de les mesures estrella en matèria educativa del Botànic.

Per sort, a més de l’anàlisi crítica, l’article fa propostes:

Són quatre els principis que una política lingüística efectiva ha d’adoptar:

  1. Les polítiques de multilingüisme són imprescindibles en les societats actuals i els beneficis que reporten superen els costos. S’ha de concebre la política lingüística d’una manera completament transversal, amb implicació directa en la cohesió social, la cultura, l’economia i els drets. En aquest sentit, el Decret de Plurilingüisme adopta aquesta visió holística, tot i que possiblement de manera teòrica.
  2. Qualsevol govern que vulgui donar resposta a les necessitats lingüístiques actuals de la ciutadania ha de considerar conjuntament la mobilitat i la inclusió en les seves polítiques lingüístiques. La promoció de la mobilitat ha d’anar acompanyada de mesures que afavoreixin la promoció de la llengua pròpia. Atesa la situació d’alta vulnerabilitat del valencià, el responsables polítics hauran d’estar-hi molt atents a que una mesura com el Decret de Plurilingüisme no tingui com a efecte col·lateral el retrocés del coneixement del valencià en l’àmbit educatiu.
  3. El disseny de polítiques que combinin la mobilitat i la inclusió és complex, però necessari i possible. La qüestió és seleccionar les mesures que representen en cada cas el millor equilibri en la tensió entre inclusió i mobilitat. El Decret de Plurilingüisme té el perill —potencial de moment— de no aconseguir ni un major coneixement d’anglès ni una millora en les dades de coneixement de la llengua pròpia. Caldrà reforçar els mecanismes d’avaluació constants i reaccionar-hi a temps.
  4. La garantia de la cohesió social prové precisament de la combinació equilibrada de la mobilitat i la inclusió. Qualsevol política lingüística és una política social. La implantació d’un projecte educatiu ambiciós i avançat depèn en bona part del disseny d’unes polítiques multilingües valentes i de llums llargues.

Al final, l’autor es preocupa per «si tornem a perdre un llençol a cada bugada lingüística». Crec que els polítics i els sociolingüístics haurien de canviar la metàfora, perquè a les bugaderies no han perdut mai tants llançols. (Vegeu la secció de greuges.)

La petita política de la llengua

La pàgina del dtl titulada «Greuges», dedicada a la reclamació, per mitjà del Síndic de Greuges, del compliment dels deures lingüístics de l’administració pública valenciana, mostra els símptomes ben visibles de la històrica falta de projecte i de protocols d’actuació per a fer una gestió lingüística democràtica que respecte els drets lingüístics dels ciutadans i vetle per l’ús normal del valencià.

Sobre això mateix fem un petit recull de diversos articles i treballs amb dades i reflexions interessants:

Sequera en la docència

L’article de Víctor Maceda «El català no té qui l’ensenye» (El Temps, 21.05.2018) alerta de la necessitat de professionals docents per a ensenyar la llengua a tot el domini lingüístic. Diversos directors de departaments exposen el seu punt de vista sobre la situació:

El catedràtic Emili Casanova, director de Filologia Catalana a la UV, no se’n sap avenir: «El curs vinent, únicament al País Valencià, necessitarem 100 docents nous”, afirma, “i durant la pròxima dècada en caldran uns 300 més».

El plurilingüisme i les relacions interculturals

Mentres continua el rebombori republicà o «unionista» que arriba de Catalunya, podem llegir dos articles sobre dos aspectes relacionats amb l’activitat i la conformació socials. Els podem llegir com a complement de les simplificacions polítiques i periodístiques, ja que tracten aspectes diferents d’un mateix fons cultural i lingüístic en conflicte:

  • Esther Monzó Nebot: «L’odi, la vida pública i les relacions interculturals» (bloc de la Revista de Llengua i Dret, 05.10.2017)
  • Alfons Esteve i Gómez: «Plurilingüisme: poques llengües, moltes normes i massa recursos» (bloc de la Revista de Llengua i Dret, 12.10.2017)

Una pinzellada sobre l’ús del valencià

El bloc de la Revista de Llengua i Dret és un espai que els permet oferir pinzellades àgils i acostades a l’activitat quotidiana, com ara l’article de Ferran Bargues Estellés «L’ús del valencià en l’Administració de la Generalitat Valenciana» (RLD, 23.03.2017). L’autor es centra en dos aspectes:

El primer és el que fa referència a la necessitat de traduir les comunicacions o els documents quan hagen de produir efecte fora de la Comunitat Valenciana. […]

El segon aspecte que ha encetat titulars en la premsa valenciana és el que fa referència a les intervencions públiques de les autoritats i els càrrecs de l’Administració de la Generalitat que quan ho «facen per raó del càrrec ho faran en valencià» (article 27).

Dos qüestions que pareix que ja haurien d’estar més que resoltes fa anys, almenys en un estat democràtic plurilingüe modern. Lamentablement, encara són objecte de disquisicions i reflexions més o menys agosarades i, massa sovint, més atentes a formalismes oportunistes que a resoldre la gestió lingüística de manera lògica, eficient i justa.

Els censos lingüístics valencians

Com a lectura complementària a les estadístiques sobre coneiximent i ús social del valencià, convé llegir l’estudi de Raquel Casesnoves Ferrer «L’evolució del coneixement del valencià en dues dècades: els censos lingüístics del 1991 al 2011» publicat en Treballs de Sociolingüística Catalana, núm. 26 (2016; [pdf]). Després d’analitzar les dades (amb virtuts i mancances incloses) dels censos, l’autora conclou:

L’anàlisi dels censos lingüístics i, molt particularment, el cens del 2011, ens ha servit, a més de difondre unes dades poc conegudes i menys analitzades, per constatar que el coneixement oral del valencià es manté al mateix nivell que fa vint anys: al voltant del 80 % de la població valenciana és capaç d’entendre el valencià i el 50 % podria parlar-lo. El coneixement formal, adquirit a través de l’escola, ha augmentat considerablement, amb prop del 60 % de valencians capaços de llegir valencià i quasi un terç d’escriure’l. Podríem haver esperat uns nivells de competència molt més alts després de quasi trenta anys de normalització lingüística. En vista de la política lingüística portada a terme pel Govern, però, encara ens podria sorprendre el fet que els valencians mantinguen aquests nivells i no uns altres de molt més baixos.

La mateixa autora havia realitzat anteriorment un estudi semblant: «L’evolució del coneixement del valencià 1991-2001: una dècada de canvis socials, polítics, demogràfics i lingüístics» (2005; [pdf]). Podeu trobar més documentació sobre esta qüestió en la bibliografia selectiva sobre censos i enquestes lingüístics (consulta: 29.01.2017; [pdf]) de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya.

La interdependència dels nostres països

Analitzant el present i pensant en un dels futurs possibles, Ferran Suay fa una reflexió en «Vasos comunicants. Polítiques lingüístiques en un país partit» sobre la interrelació de totes les polítiques lingüístiques que ens afecten (BRLD, 17.07.2014):

Un estat català independent tindria un impacte indubtable sobre els ciutadans que viuen dins del seu territori. També en tindria, però, sobre els qui no viurem a Catalunya i continuarem per tant, sota sobirania espanyola. No em considere capacitat per a opinar amb autoritat sobre el grau de reconeixement formal que hauria de tenir el castellà en la futura República Catalana. Sí que puc afirmar, tanmateix, que la situació en què ens trobarem els catalanoparlants residents als altres territoris en dependrà en bona mesura.

¿De qui és la llengua?

Sembla que Agustín García Calvo va escriure un article en el diari El País d’ahir (12.07.2009) a fi que els tècnics lingüístics recordem el fons de la faena a què ens dediquem. Una mostra:

Per a intentar que no es continue confonent la llengua amb l’escriptura: la llengua (recorda-ho, lector) no és de ningú, i li se dóna a qualsevol sense distinció de classe o sexe, el sol invent que no es ven, gratuït més que l’aigua o que l’aire: l’escriptura, en canvi, té amo: és dels senyors, dels sacerdots i, sota el règim democràtic, de tot el qui en l’escola l’haja adquirida, sabent que val molt i que només amb ella pot moure’s en aquest món i guanyar llocs en l’escala de la societat; com que escriptura és la cultura, i en ella està el començament mateix de la història: del que hi havia abans, de quan hi hauria per ahí parlant gent, sense petjada i registre escrit, no se’n sap res.

Llengua i Ús, 41

Ha aparegut el número 41 de la revista Llengua i Ús. Alguns articles són:

Els estudis d’implantació de la terminologia des d’una perspectiva sociolingüística [pdf]

Marina Nogué Pich Universitat de Barcelona
F. Xavier Vila i Moreno Universitat de Barcelona

Tot i el seu interès interdisciplinari, l’anàlisi de l’ús real de la terminologia ha romàs força inexplorat fins fa poc temps, especialment pel que fa a l’ús oral. El TERMCAT ha presentat recentment les primeres exploracions d’aquest tipus fetes per al català, amb uns estudis elaborats pels autors d’aquest article, vinculats al Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació (CUSC-PCB/UB) i a la Xarxa Cruscat (Coneixements, Representacions i Usos del Català), de l’Institut d’Estudis Catalans. Aquest article descriu les principals característiques i conclusions dels estudis elaborats.

Competència lingüística: un objectiu a fixar [pdf]

Bernat Joan Secretaria de Política Lingüística

L’article aborda la importància de la competència lingüística de les persones en un entorn que progressivament esdevé multilingüe. S’hi descriu el procés de Lisboa i l’impacte del plurilingüisme en el futur del català. També s’hi esbossa la proposta de pacte nacional per les habilitats lingüístiques.

Context i transversalitat de la política lingüística com a política pública [pdf]

Paquita Sanvicén Secretaria de Política Lingüística

La importància del context i la conveniència d’un enfocament transversal són les claus de l’article, que analitza les transformacions demogràfiques, socials i tecnològiques dels darrers anys a Catalunya i l’impacte que han tingut sobre una política lingüística que ha d’orientar-se al benestar de les persones. Per aconseguir-ho, i d’acord amb el criteri de transversalitat, és necessària una gran implicació d’empreses, institucions, agents socials i col·lectius.

Per una política lingüística responsable: una visió des de l’ètica política [pdf]

Elvira Riera Gil Secretaria de Política Lingüística

Anàlisi sobre política lingüística, ètica i responsabilitat. L’article indaga en la relació entre diversitat cultural i models polítics per aprofundir en conceptes clau per a a la planificació lngüística en l’administració pública com són la igualitat i l’equitat. Així mateix, s’exposa l’aportació de la teoria política a la diversitat lingüística per extreure’n conclusions que poden ajudar a orientar la tasca dels planificadors. El treball conclou amb l’exposició d’una proposta de bases per a una política lingüística responsable a Catalunya.