La imposició del castellà a l’Espanya judicial

Tal com es diu que hi ha gent per a tot, hi ha jutges per a tot. El mal és que hi ha coses que els membres del poder judicial haurien de respectar, sobretot els drets dels acusats i de tots les ciutadans, més enllà de les seues concepcions particulars sobre el que hauria de ser l’estat en què viuen. És el cas del jutge que sentia el silenci en català.

La notícia del diari El País (27.11.2007) és la següent:

Un jutge defensa la seua imposició del castellà en un judici

Honrubia va rebutjar la traducció al català en l’Audiència

José Yoldi – Madrid – 27.11.2007

El jutge penal de l’Audiència Nacional José María Vázquez Honrubia va insistir ahir que els independentistes catalans Jaume Roura i Enric Stern, condemnats a 2.700 euros de multa per injúries a la corona per cremar fotos del rei, estaven obligats a parlar en castellà, en lloc de català, en el judici celebrat el passat dia 20 a Madrid. El text de la sentència es va fer públic ahir. La postura del jutge li ha suposat una denúncia del vocal del poder judicial Alfons López Tena, que considera que el tractar d’impedir que els acusats s’expressaren en català pot constituir una falta disciplinària molt greu d’«ignorància inexcusable en el compliment dels deures judicials».

Per la seua banda, la consellera de Justícia de la Generalitat, Monserrat Tura, va remetre una carta al president de l’Audiència, Carlos Dívar, en la qual mostra la seua preocupació sobre els mitjans necessaris per a garantir la traducció de les llengües cooficials, com el català, en l’esmentat òrgan. La Sala de Govern va agrair l’interés de la consellera, però va assenyalar que l’assumpte afecta la funció de jutjar del jutge, per la qual cosa un òrgan administratiu no pot immiscir-s’hi. El conseller català Josep Lluís Carod es va preguntar per què si els terroristes, tant d’ETA com els islamistes, poden expressar-se en el seu idioma no poden fer-lo dos ciutadans catalans que no han comés cap delicte.

El jutge Vázquez Honrubia, obviant que l’Audiència Nacional reconeix el dret dels acusats a declarar en l’idioma en el qual millor sàpien expressar-se per a la seua defensa des de l’any 1977, insistix que la interpretació de la Llei orgànica del poder judicial li permet exigir que declaren en castellà ciutadans espanyols que coneixen eixe idioma. El jutge considera que es va tractar d’una «reivindicació de la llengua pròpia d’una comunitat realitzada en un marc tan absolutament impropi com un judici penal», i nega que rebutjar «tan exagerada pretensió viole la tutela judicial efectiva i els produïxca indefensió».

No obstant això, el mateix magistrat reconeix en la sentència: «Cert és que els jutges i tribunals, i el mateix Tribunal Constitucional, ponderant els drets i deures constitucionals en conflicte han establit que quan hi haguera la possibilitat que un judicable espanyol no comprenguera la llengua oficial en tot l’estat —és a dir, la llengua espanyola—, calia procurar-li a aquell un intèrpret per a allunyar qualsevol possibilitat d’indefensió».

Altres jutges de l’Audiència consideren que el dret de defensa afecta l’idioma en què millor s’expresse per a la seua defensa l’acusat.

Contra l’aïllament cultural, informatiu i comunicatiu del País Valencià

Segons la notícia d’ahir del diari Avui (26.11.2007):

ACPV està a l’espera d’un comunicat del govern valencià de tancament del repetidor de TV3 a Alacant per mobilitzar la seva gent

Acció Cultural del País Valencià (ACPV) està esperant que el govern valencià els comuniqui el dia i hora en què té previst anar a tancar el repetidor que possibilita les emissions de TV3 – i els seus altres quatre canals, Catalunya Ràdio i IcatFM – a Alacant situat a la serra de la Carrasqueta per tal de mobilitzar la seva gent i intentar impedir-ho

En eixe sentit, ACPV ha enviat un missatge en què convida a la mobilització de les persones interessades en el manteniment d’un espai cultural, informatiu i comunicatiu obert per al País Valencià:

Carrasqueta
TANCAMENT IMMINENT DEL REPETIDOR DE TV3 D’ACPV
SITUAT A LA SERRA CARRASQUETA (XIXONA- ALACANT)

ESTIGAU ALERTA!!!!

ES POT PRODUIR AQUESTA SETMANA

EIXIRAN AUTOBUSOS DES DE:

ALACANT: 96 520 56 67
ALCOI: 96 552 01 48
ELX: 96 542 09 31
GANDIA: 96 295 12 22
VALÈNCIA: 96 391 83 86
CASTELLÓ: 96 424 29 47
VILA-REAL: 96 453 72 42

PER RESERVAR LA VOSTRA PLAÇA:
Podeu posar-vos en contacte als telèfons dalt indicats o bé a:
campanyatv3@acpv.cat 963918386 (pregunteu per Irina)

Cal dir que semblen convidar a eixa mobilització contra els actes del govern valencià de Francisco Camps Ortiz les mateixes paraules de Francisco Camps Ortiz (19.10.2006):

No entendríem la presència de societats lliures i democràtiques cada vegada en més llocs en el món sense la constant participació, vocació i influència del periodisme per a aconseguir més obertura, menys censura, més opinió i més aposta per projectes col·lectius de llibertat i igualtat d’oportunitats.

Servei lingüístic a Benissa

L’Oficina de Promoció i Ús del Valencià de Benissa ens ha fet arribar les seues dades:

Ajuntament de Benissa
Oficina de Promoció i Ús del Valencià
Carrer del Pare Andreu Ivars, 21, 2.ª
03720 Benissa (Marina Alta)
Tel.: 96 573 13 13
Fax: 96 573 34 33
A/e: envalencia@ayto-benissa.es

La reivindicació i les dades sociolingüístiques

Els parlants de català al mónLa setmana passada es va presentar el llibre Reivindicació del valencià d’Abelard Saragossà a l’aula magna de la Universitat de València. El van acompanyar i glossar Verònica Cantó i Albert Hauf.

L’espenta i rigor que dóna a les seues propostes Abelard Saragossà va deixar com a conclusió més evident un plantejament ètic que no hauríem de rebutjar: «Charité bien ordonnée commence par soi-même», tal com ho dirien els francesos—. És a dir, posem que és criticable que un govern democràtic i progressista que deixa les seues responsabilitats de govern en mans dels ciutadans, tal com es criticà en la campanya «Tu ets mestres» de la Generalitat de Catalunya:

El problema és que el canvi cap al castellà que fa la majoria de les persones de llengua inicial catalana en les converses amb al·lòfons és un hàbit, i demanar-los (com feia la campanya «Tu ets mestre») que mantinguin el català en les converses és com demanar a un fumador que deixi de fumar: un fumador ja sap que el tabac mata i que ho hauria de deixar, però la seva voluntat no necessàriament es traduirà en aquest canvi de conducta, perquè es tracta d’un hàbit, i els hàbits són les conductes més difícils de canviar.

Pensem que seria més important explicar les regles del joc als nous immigrants: el català els traurà l’etiqueta d’immigrant, però es trobaran amb la resistència de les persones de llengua inicial catalana, que estan habituats a passar-se al castellà, i per tant cal que els nouvinguts disposin d’estratègies per forçar aquestes persones a parlar-los en la llengua del país.

També pensem que seria bona idea estigmatitzar el canvi de llengua de les persones de llengua inicial catalana cap al castellà, presentant-lo públicament com una actitud ridícula i motiu de burla: potser és cruel, però al cap i a la fi la campanya «Tu ets mestre» ho era encara més, ja que desviava la responsabilitat de la política lingüística de les administracions cap als ciutadans, que no estan en condicions de fer complir la llei i no se senten protegits.

Un cop dit tot això, crec que hauríem de donar-li la volta a la pregunta: aquesta norma social de canviar automàticament al castellà en la interacció amb un al·lòfon, no pot crear tensió a les persones de llengua inicial catalana? Aquestes persones no tenen també la seva sensibilitat, els seus sentiments? O és que no tenen drets i no compten per a res? (Josep-Anton Fernàndez, president de Veu Pròpia, Cercle XXI, 27.05.2004; més dades sobre la campanya)

Certament, eixa campanya necessitava mesures complementàries consistents en la creació de referents socials de prestigi o de ressò. D’això, en tenim ben pocs al País Valencià i per això mateix i perquè el govern valencià del pp no és progressista en este sentit, sinó hostil a l’oficialització i majorització del valencià, hem de tindre en compte —ciutadans i, sobretot, càrrecs acadèmics— que l’exemple comença per u mateix.

I, malauradament, no són estranyes les frustracions del comú dels mortals en este àmbit: suposats noms d’autors i càrrecs polítics valencians que només són pseudònims del nom castellà, converses (de bar, de missa o de parlament) on s’aplica la subordinació lingüística del valencià, rebuts i taxes públics que fa mandra demanar en valencià…

Filant per ací, esta setmana hem acudit a la presentació del llibre enquesta La situació sociolingüística als territoris de parla catalana a l’inici del segle XXI (21.11.2007, occc), llibre presentat per l’asolc al qual ja ens hem referit anteriorment.

Les dades de l’enquesta ens va semblar que confirmaven les nostres intuïcions. Més encara, ens han de fer entendre que les xifres cal analitzar-les en el seu context d’enquesta i de societat (el cas de l’Alguer podia resultar sorprenent pres de manera absoluta, segons va matisar Ernest Querol). Dit això, la part més interessant de l’acte va ser el torn de paraules posterior.

Després d’un primer atac d’autoestima de Marc Adell, Joaquim Torres va assenyalar que el catastrofisme està molt directament relacionat amb la preocupació per les qüestions lingüístiques. S’hi va afegir Honorat Ros, que va seguir pel camí d’una gran esperança manifestada pels enquestats, un enfocament tirant a teologal i intangible —que podríem considerar massa recurrent—, orientació que li va esmenar una mica Miquel-Àngel Pradilla, ja que no és estrany que els desitjos i esperances que manifesten algunes persones contradiguen els seus comportaments reals.

A continuació, Bernat Joan va assenyalar la importància que tenen les persones d’un cert estatus que irradien l’ús de la llengua (els models socials). Es va comentar també la qüestió de la relació de les llengües i els nouvinguts, nous parlants que són una pressió i una oportunitat alhora. En eixe sentit, van aparéixer les paraules del diputat del pp Ricardo Costa que tractà de desqualificar el ministre Bernat Soria (natural de Carlet) dient que era un «andalús que parla català», unes paraules que inclouen una dosi d’autoodi —per la llengua— i de xenofòbia —per la referència a l’origen andalús—. (I ara caldria ressaltar la hipocresia maniquea de Costa si recordem que dos presidents de la Generalitat valenciana anteriors, Zaplana i Olivas, són naturals de Cartagena i Motilla del Palancar, respectivament. ¡I que no parlaven valencià!)

Finalment, J. L. Doménech Zornoza volgué ressaltar que les dades referides al País Valencià no li semblaven massa correctes, atés que no s’havien tingut en compte les comarques de l’interior de parla castellana. I un detall interessant d’última hora va ser el comentari sobre la llengua en què s’havien fet les enquestes, dada que no apareixia massa clarament en l’enquesta de l’avl (2004: suposadament, 65%), però que en una enquesta posterior de la Generalitat valenciana sí que figurava: 45%, dada que concordava amb el coneixement real declarat.

I més coses que em deixe. Com a dada final, dos paraules curioses: ímput, en la transparència d’Ernest Querol, i esmerat, en la primera intervenció de l’acadèmic Honorat Ros. ¿Futures entrades dels diccionaris més acurats?

  • Notícia relacionada: Levante 22.11.2007 (Alfons Garcia).

El soroll espanyol i el silenci català

Això diu que era un jutge espanyol que quan anava pel món sentia un gran silenci… quan li parlaven en català. Sens dubte, una absurditat més sobre la justícia espanyola. Però hui és 20 de novembre, aniversari de la mort del dictador espanyol Francisco Franco Bahamonde i de la primera edició del Tirant lo Blanch, ¡quines coses!, i el problema és que l’anècdota del silenci és real. La justícia espanyola no tan sols és cega, a més és sorda. Segons la notícia del Telenotícies Vespre (tv3, 20.11.2007):

Durant el judici, el jutge ha prohibit que Jaume Roura i Enric Stern declaressin en català i la sessió s’ha hagut de suspendre uns minuts. Finalment s’ha reprès, però, i tot i que els acusats podien declarar en català, no hi havia traductor a la sala. El fet que els dos acusats hagin declarat en català durant tot el judici ha fet que el magistrat consideri la seva intervenció «com si s’haguessin mantingut en silenci».

Naturalment els traductors i intèrprets haurien de protestar pel menyspreu professional del jutge, que va preferir interpretar amb els seus propis mitjans: traduïa el català com a silenci. El ridícul ha segut majúscul quan el jutge ha considerat que els acusats, que vorejaven els trenta anys, no necessitaven intèrprets. No, els acusats, no. Això deu ser humor espanyol: «Joder señora, ¡qué gorda que está! —Como una tapia hijo, como una tapia.»

Tal com cantava dia Raimon, venim d’un silenci, que és llarg i profund i que potser cal identificar amb la foto cremada a la plaça d’Espanya de Barcelona (vegeu Vilaweb), on hi havia el dictador anteriorment esmentat i el llavors príncep espanyol, eixe monarca actual que, quan li va dir «¿por qué no te callas?» a Hugo Chávez, potser li demanava que parlara en català, ¿ei, senyor jutge? Bé, estes lletres en català li deuen semblar formigues.

Les empreses s’apunten a les llengües

Enric Sòria recomana (El País, 15.11.2007) La cova del sol d’Elias Khoury (en àrab, باب الشمس; traducció de Jaume Ferrer, segons comenta Ramon Alcoberro, i com li agradarà saber a Anna Llisterri), «és una obra mestra, tràgica i commovedora, que sosté les seues més de 600 pàgines amb una intensitat sense desmai». I assenyala el poc ressò que ha tingut a Espanya, ja que ha estat traduïda només al català. És una recomanació, doncs, que cal no desatendre.

I parlant de les tasques marginades a què ens dediquem alguns, és una faena que cal valorar culturalment, però també econòmicament &mdsah;que és una part també del que comentava Enric Sòria—, i que també és una cosa que es fa en altres àmbits peninsulars. En eixe sentit, el diari El País (18.11.2007; l’hem traduïda amb l’Internostrum) ha publicat l’article següent:

Les companyies s’apunten al gallec

La Fundació Galícia Empresa promou que les indústries potencien l’ús de la seua llengua

M. Á. N. – 18.11.2007

La virtut de la paraula també arriba a l’economia. O al revés. «Cal pensar que l’economia és un arma indispensable per a la normalització lingüística i el gallec no estarà normalitzat fins que siga normal en tots els nivells de les empreses gallegues». Resulta curiós lligar l’ús d’una llengua a les empreses situades en un territori determinat, i sobretot quan està sotmesa a la preponderància d’una altra (l’espanyol), però la Fundación Galicia Empresa (FGE) té eixa preocupació des de fa temps. Les paraules que compartixen el seu president actual, Benito Fernández, i el seu secretari de sempre, Xavier Suárez-Venç, defineixen la raó de ser.

La fundació va nàixer en 1993 per iniciativa de l’Asociación de Funcionarios pola Normalización Lingüística de Galícia i un grup d’empresaris. Es tracta d’acostar el món de l’empresa i la cultura gallega a través de l’ús del gallec. Avui compta amb 52 empreses associades que tenen la identitat gallega com a comú denominador. No estan totes les que són, però l’FGE espera que prompte acabe comptant amb totes les importants.

Han passat 14 anys i fins a la data a penes és coneguda fora de Galícia. Ara, els responsables de l’FGE volen superar barreres. «L’empresa gallega ha evolucionat per a participar en condicions d’igualtat en el nou escenari empresarial mundial, però sense renunciar a les seues arrels», diu Benito Fernández, que afig: «A més d’innovar i modernitzar-se, s’esforça a promocionar les seues característiques peculiars i potenciar activitats que la vinculen amb la realitat econòmica, social i cultural de Galícia».

El problema és que «el gallec existix, però no és visible», segons Suárez-Venç, exdiputat compromés amb la realitat del seu país. «I tant pel seu àmbit geogràfic, el tipus de client i la relació amb altres entitats, l’empresa gallega pot contribuir com ningú al desenvolupament sostenible, al progrés i a la cohesió social, i des d’eixa perspectiva som empreses socialment responsables en les quals el gallec ha d’ocupar un paper fonamental».

En eixe terreny es mouen, per exemple, l’empresa de la fusta Finsa, la firma de telecomunicacions R, la tecnològica Blu:sens, els cellers Terras Gauda i les drassanes Rodman, punts de referència que van servir a la FGE per a donar a conéixer la seua tasca a un grup de periodistes de fora de Galícia.

A més de l’ús del gallec, l’FGE tracta d’investigar les característiques peculiars de l’empresa gallega, el seu desenvolupament i l’estètica diferenciadora dels seus productes. En eixe sentit, «es compromet a fomentar centres de diàleg i de publicacions sobre la vinculació de l’empresa i la realitat socioeconòmica i cultural de la comunitat», subratlla Fernández. És un vehicle idoni per a la comunicació i hi ha un baix rebuig popular, encara que crea inseguretat, alguns tenen dificultats per a escriure’l i pot donar motiu a discrepàncies socials i polítiques.

No obstant això, Suárez-Venç reconeix que comprometre’s amb l’ús del gallec és difícil. La realitat diu que on més utilitza és en les cadenes de producció, però que a mesura que puja graons en la jerarquia de les empreses se’n va perdent l’ús. Per això, l’FGE proposa que el gallec s’utilitze des de la base fins a la cúpula directiva i en les relacions comercials, sempre que siga factible. Gallecs, si; però babaus, no.

La reemissió de TV3 en perill al sud valencià

Per la TV3 al País ValenciàEl govern de Francisco Camps (pp) manté la seua amenaça contra els ciutadans valencians que preferixen informar-se i expressar-se a través de l’emissora pública tv3 (i la resta de canals de Televisió de Catalunya).

Segons els titulars del web d’Acció Cultural del País Valencià (16.11.2007):

La Generalitat Valenciana executarà forçosament la clausura dels repetidors de TV3 propietat d’ACPV

El Consell demana judicialment permís per precintar les instal·lacions

Cal tindre en compte que els drets lingüístics i culturals dels ciutadans valencians es troben en perill —només cal buscar una pel·lícula, al cinema o en dvd doblada o subtitulada en valencià, buscar una emissora privada en el munt de suposades ofertes diverses de la tdt— i, fet més greu, són osbtruïts o incomplits per la passivitat o amb la connivència del mateix govern valencià de Francisco Camps.

Amb tot, la situació —també en allò positiu que s’aconseguix de tant en tant&mash; és responsabilitat de tota la ciutadania. Això no equival a una responsabilitat difusa, sinó que hauria de ser una apel·lació al comportament personal. No tenim prou referents ètics polítics i socials, comentava Verònica Cantó (avl) en l’aula magna de la Universitat de València durant el debat posterior a la presentació del llibre Reivindicació del valencià d’Abelard Saragossà. Per tant, vam pensar, començant pels ciutadans, acadèmics i professors presents en l’acte, hauríem de ser referents individuals, encara que fóra inicialment per a nosaltres mateixos: hauríem de demanar els rebuts municipals en valencià, comprovar que tenim realment el nom en valencià en el dni i que no és únicament un pseudònim, demanar que la retolació de les institucions i organismes públics que visitem —com a funcionaris, acadèmics o ciutadans— estiga en valencià, etcètera. Una miqueta cada u i, com diu la dita, de mica en mica, s’ompli la pica.

Quant al cas de tv3 cal recordar el que diu la Carta europea de les llengües en l’article 11.2:

2. Les parts es comprometen a garantir la llibertat de recepció directa de les emissions de ràdio i de televisió dels països veïns en una llengua usada en una forma idèntica o pròxima d’una llengua regional o minoritària, i a no oposar-se a la retransmissió d’emissions de ràdio i de televisió dels països veïns en aquesta llengua. Es comprometen, a més, a garantir que no sigui imposada a la premsa cap restricció a la llibertat d’expressió i a la lliure circulació de la informació en una llengua usada en una forma idèntica o pròxima d’una llengua regional o minoritària. L’exercici de les llibertats esmentades més amunt, que comporten deures i responsabilitats, pot ser sotmès a certes formalitats, condicions, restriccions o sancions previstes per la llei, que constitueixen mesures necessàries, en una societat democràtica, per a la seguretat
nacional, per a la integritat territorial o per a la seguretat pública, per a la defensa de l’ordre i per a la prevenció de la delinqüència, per a la protecció de la salut o de la moral, per a la protecció de la reputació o dels drets d’altri, per impedir la divulgació d’informacions confidencials, o per garantir l’autoritat i la imparcialitat del poder judicial.

Esperem que la justícia s’impose, a pesar que els membres del poder judicial —que ni redacten ni atenen en valencià tant com implica l’oficialitat lingüística— no sàpien protegir els interessos dels ciutadans enfront de… ¿quin bé protegix el govern valencià amb el tancament de les reemissions de tv3?

Sorribes Martínez comenta els usos lingüístics parlamentaris

Enmig d’un debat parlamentari sobre la declaració d’Ares del Consell de la Generalitat valenciana (2003) —aquell nou decàleg baixat de la muntanya—, la diputada Sorribes Martínez (GP Socialista) de les Corts valencianes ha esmentat el company Joan-Carles Martí Casanova (El Tempir – Elx) fent referència a la seua anàlisi de les dades que oferim en la fitxa corresponent de la CDLPV sobre la pràctica lingüística dels diputats valencians en l’hemicicle.

El fragment és el següent (el debat complet, en el Diari de Sessions número 18 [HTML / PDF]; vegeu també la notícia del diari Levante):

Per tal de no estendre’m massa, no parlaré dels mitjans de comunicació, però sí que ho faré sobre un estudi estadístic de Joan-Carles Martí i Casanova sobre l’ús de les llengües a les Corts Valencianes en el període 2003-2007 sobre el comportament lingüístic dels diputats en les seues intervencions en ple i en comissions. Aquest estudi revela que 47 parlaren sempre en castellà, 28 en valencià, 8 preferentment en castellà, però també en valencià, i 6 a l’inrevés.

Hem de valorar positivament el fet que les dades que oferim en Eines de Llengua, i amb les quals pretenem que qualsevol persona s’acoste una mica més a la realitat política, social i lingüística del país, hagen estat recollides amb rigor per la diputada com a font per als seus arguments. Més encara, ens satisfà doblement haver contribuït a difondre una petita part de les faenes i de les reflexions de Joan-Carles Martí Casanova.

Multicerca: valencià col·loquial, Optimot i CRITER


Les últimes incorporacions al Multicerca són:

  • 10.11.2007: (4.1) Diccionari històric del valencià col·loquial (Joaquim Martí Mestre).
  • 14.11.2007: (6.3) Optimot (Consultes lingüístiques – Generalitat de Catalunya).
  • 14.11.2007: (39.1) Corpus du Réseau Interministériel de Terminologie (criter) (Govern de França).

Uns recursos de cerca terminològica que esperem que vos siguen ben útils.