La RTVE tindrà més llengües

Una d’eixes notícies que no saps massa com agafar, si acabarà bé o si acabarà en una picada de fesols. Que el centre de València siga un centre de producció, deu ser una millora; ara, de producció de què… Esperem que siga una millora respecte del que produïen quan Lerma o ara, quan Camps, en Canal 9. Els antecedents no prometen gens, però haurem d’esperar a vore què fan, més enllà del que diuen que faran.

La notícia apareix en el diari El País:

RTVE usarà les llengües cooficials en l’emissió digital

Agències – Madrid – 05.12.2007

La Comissió Mixta de control parlamentari de RTVE va aprovar ahir, amb els vots del Grup Socialista, Esquerra Unida, Entesa i CiU el contingut del mandat marc de la corporació, que regirà els principis generals de la seva activitat durant els pròxims nou anys, i que inclou compromisos de producció pròpia de continguts, la difusió en llengües cooficials amb la nova tecnologia digital, i la consideració del centre territorial de València com a centre de producció.

El text va ser aprovat amb l’oposició del PP, ERC i el PNB, i l’abstenció del BNG, pel que previsiblement serà aprovat en el Ple del Congrés dels Diputats del pròxim 11 de desembre. Este document té entitat jurídica pròpia, i suposa el pas previ perquè els pressuposts del 2009 siguen aprovats com la llei establix, a través d’un contracte entre el govern i la corporació.

El mandat marc incorpora suggeriments de diferents grups entre els quals destaca la difusió de llengües cooficials en funció de «les realitats lingüístiques de cada comunitat autònoma» quan la nova tecnologia de difusió, la digital, ho permeti, ja que en l’actualitat esta emissió només pot fer-se a Madrid i Barcelona, segons una esmena pactada pel PSOE i Entesa i recolzada per altres grups. Esquerra Unida i ERC van intentar sense èxit reduir al màxim les informacions sobre la família reial en RTVE.

JQCV: resultats provisionals dels coneixements orals

El cidaj ens envia la informació següent:

RESOLUCIÓ de 19 de novembre de 2007, de la presidenta de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià, per la qual es fa pública la llista de resultats provisionals de la prova de coneixements orals de valencià. [2007/14388] (docvnúm. 5 650, de 29.11.2007)
– vegeu text

L’èuscar a Burgos

Les circumstàncies polítiques i administratives tenen molta incidència en la conformació de la visió del món que tenim. Som una cosa o altra tant per la llengua que parlem, per posar una element que ens conforma, com per les perspectives de progrés que tenim —i per molts altres motius&mdsah;. Per exemple, l’existència de Treviño ens hauria de fer a alguns repensar el fet que hi haja llocs monolingües, com és tòpic pensar de Burgos. És clar, potser Treviño no vol ser Burgos molt de temps més —tal com Requena deixà de ser Castella i passà a formar part del País Valencià (de la província de València del 1851).

La notícia del diari El País (28.11.2007; traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum) és la següent:

Treviño acosta els seus interessos a Euskadi

El creixement de població de l’enclavament per la carestia de l’habitatge a Vitòria reobri el secular debat sobre la seua incorporació al territori alabés

Txema G. Crespo – Vitòria – 28/11/2007

L’enclavament de Treviño, situat en el cor d’Àlaba, encara que pertanyent a Burgos, viu en els últims 15 anys una recuperació demogràfica inaudita: els seus dos municipis recuperen part de la població que van perdre amb l’èxode rural dels anys seixanta i setanta. Els qui ara s’instal·len allí són, la majoria, ciutadans naixcuts a Vitòria que fugen de la carestia de l’habitatge. El rejoveniment dels habitants i la demanda de serveis socials, sanitaris i educatius, ha tornat a posar sobre el tapet un debat secular: la incorporació de l’enclavament al territori alabés. Els veïns desitgen una gestió millor de les seues necessitats abans que entrar en el debat polític entre les dos comunitats, necessitats que ara, la majoria pensa que estan millor cobertes per les administracions basques.

Els 221,6 quilòmetres quadrats de l’enclavament es distribuïxen en dos municipis: La Puebla de Arganzón (18,7) i Treviño, el més extens i que es repartix en 48 pobles dispersos entre camps de cereal o girasol. En total, una mica més de 1.700 habitants, població que ha augmentat en 600 persones en els últims 15 anys. L’any passat, 512 d’ells tenien entre 30 i 40 anys, amb 143 xiquets menors de 10. És una població jove que viu en cases rehabilitades i noves urbanitzacions, com reflecteix el salt de 309 llars censats en 1991 a 538 en 2001.

Treviño és legalment part de Castella-Lleó (el seu renovat estatut ho confirma), però els més menuts estudien en èuscar. «En el municipi de Treviño, els pares van aconseguir que l’ajuntament obrira una escola infantil que educa en èuscar, mentre que en La Puebla l’escola pública s’ha reconvertit en una aula de suport d’una ikastola de Vitòria», precisa Javier Ruiz, membre de la iniciativa Trebiñu Batu, que reivindica la seua incorporació administrativa a Àlaba.

La vida quotidiana dels habitants de Treviño és 100 % alabesa i així ho senten: en la consulta popular que es va realitzar en 1998, en la qual va participar el 76 % del cens, un 68 % dels votants va protegir la incorporació a Àlaba. Immaculada Ranedo, alcaldessa de Treviño, del pp, reconeix esta realitat, però també creu que la corporació anterior «s’ha desgastat en controvèrsies, i ha desatés la vida diària del municipi. La gent vol que l’ajuntament s’ocupe de gestionar». Ranedo s’ha mostrat favorable a mantenir l’escola municipal, «encara que serà bilingüe», aclarix.

La gestió resulta clau, efectivament, en la reclamació que s’integre Treviño a Àlaba. Els veïns així ho han considerat en totes les seues peticions a les autoritats, des de la primera, en 1646, fins a la consulta popular de 1998, els habitants de Treviño han demanat que se supere una anomalia que es remunta a les guerres castellanonavarreses dels segles XIII i XIV.

«Els veïns sabem que hi ha molts que no estan empadronats en Treviño, sinó a Vitòria per a dur als seus fills a l’ikastola o beneficiar-se de la sanitat basca», comenta Agustín, un veí del poble que entén que la integració a Àlaba és qüestió de sentit comú. «Treviño és un municipi dispers, amb més de 50 quilòmetres de carretera que millor atendrà la Diputació d’Àlaba que la de Burgos», afig.

Quant a l’assistència mèdica i l’atenció a la tercera edat, el govern basc i la Diputació d’Àlaba l’exercixen en una sort de llimbs administratius, perquè la Junta de Castella-Lleó, del pp, es nega a arribar a cap acord amb les institucions basques.A canvi, la Junta acarona la principal dedicació de l’enclavament, l’agricultura, com reconeixen tots els sondejats amb la deriva de nombrosos fons europeus. «A pesar que no és imprescindible, pel clima, tenim més regadius que la resta de Burgos», conclou Javier Ruiz.

El codi del català i l’ús real

Hem detectat dos notícies que són simptomàtiques de la preocupació real dels dirigents del pp valencià per la llengua. Mentres allà on poden actuen amb desídia i deixant que els drets lingüístics dels ciutadans valencians es vegen degradats contínuament per falta d’ús, en altres instàncies fan ús de la parafernàlia nominalista —revocada reiteradament per les instàncies judicials, polítiques i acadèmiques— per a exaltar els ànims amb discussions banals en àmbits de gestió on no tenen cap responsabilitat. Fer-se la foto i res més, en els dos casos.

Les notícies són del diari El País (02.12.2007) i de l’agència Europa Press (02.12.2007) [traduïdes amb l’ajuda de l’Internostrum]:

Ripoll gasta més en castellà per a estrangers que en valencià

La Diputació d’Alacant incompleix la Llei d’Ús i no la considera prioritària

EZEQUIEL MOLTÓ – Alacant – 02.12.2007

La promoció i ús del valencià en la Diputació d’Alacant no és una prioritat política. La pàgina web només està en castellà, igual que les actes dels plens i de les comissions, i fins i tot el Butlletí Oficial de la Província és unilingüe.

La institució que presideix José Joaquín Ripoll, del PP, incomplix sistemàticament la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià que el pròxim any complirà els 25 anys de la seua aprovació per les Corts Valencianes. Segons els pressupostos de 2007 es destinaven 70.000 euros per a activitats culturals de foment i normalització del valencià, però se’n desconeix el grau d’execució. A més, havia altra partida de 17.000 euros per al Premi Enric Valor de novel·la en valencià. Per a temes relacionats amb la normalització lingüística en total estan prevists 87.000 euros, una xifra inferior als 113.153 que la diputació ha atorgat enguany a desenes d’ajuntaments per a programar cursos de castellà destinats als residents europeus. Activitats que en algunes ocasions es convertixen en festes i berenars per als nous residents centre europeus, amb dret a vot, segons asseguren fonts del PSPV. L’àrea de presidència de la Diputació admet que en estos moments el tema del valencià «no és una prioritat perquè no hi ha queixes ni dels ajuntaments ni del ciutadà». En el capítol de personal la diputació només té assignada una plaça per a un professor que s’encarrega de realitzar cursos de formació als funcionaris i assumix també tasques de traducció. Una dada que contrasta amb els vuit funcionaris dedicats exclusivament en la Diputació de València a l’àrea normalització lingüística. En l’esborrany de pressupostos previstos per al pròxim exercici en la Diputació d’Alacant s’augmenta a 80.000 euros la partida destinada a la promoció del valencià.

Els tècnics consultats titllen de «molt greu» el cas de la diputació al tractar-se de l’«ajuntament d’ajuntaments i actua com corretja de transmissió», afirma un d’ells. Els col·lectius cívics que vetlen pel valencià insten a la Diputació a desenvolupar un pla que permeta els ajuntaments de les zones valencianoparlants aplicar campanyes específiques. Vicent Romans, d’Escola Valenciana, denuncia el «sistemàtic i continuat» incompliment de la Llei d’Ús. «Amb un premi de teatre o de literatura en valencià es renten la cara i consideren que és suficient», es lamenta el dirigent d’este col·lectiu. Romans recorda que la mateixa Acadèmia Valenciana de la Llengua, que va crear el PP, després de les últimes eleccions municipals va aprovar una declaració institucional en la qual instava l’administració local a «vetlar per drets i llibertats dels valencians». Ara es pregunta «on està la promoció i especial protecció al valencià que estable la Llei d’Ús?».

Però l’escàs interès que desperta la promoció del valencià no és exclusiu de la Diputació d’Alacant, sinó que arriba a desenes d’ajuntaments. Dels 141 municipis, només 16 tenen un servei propi de normalització lingüística, els escassos gabinets dedicats a esta tasca impedixen crear en les comarques del sud una xarxa d’experts. Davant d’açò és la Diputació de València la que actua com coordinadora. En l’Ajuntament d’Alacant a penes hi ha activitats des del gabinet de normalització i només es programen actes culturals aïllats en valencià, sobretot teatre.

A l’absència de personal i pressupost se suma una intencionalitat política quan en la toponímia dels municipis, encara que s’haja aprovat l’ús bilingüe, s’opta per fomentar la denominació castellana. El col·lectiu del Bloc a Benigembla va denunciar que duen set anys «esperant que canvien el rètol de la carretera comarcal de Pego a Benidorm a l’altura d’Alcalalí», en la qual figura el nom «Benigembla». El mateix ocorre en mapes o documents en els quals s’opta pel castellà. Els més freqüents són Xaló, Fageca, Mutxamel o Alcoi.

El Govern afirma que l’ús del codi cat per a valencià i català en la BN complix «estàndards internacionals»

València, 01.12.2007 (Europa Press)

En una resposta parlamentària, a la qual ha tingut accés Europa Press, l’Executiu explica que la codificació de la llengua es fa seguint la norma ISO 639-2 que manté la Library of Congress d’Estats Units. «En aquesta norma —recorda el Govern— està previst el codi cat tant per a la descripció de les obres en valencià com català».

És per això, que la Biblioteca Nacional utilitza dit codi per a la descripció de les obres en valencià, «en compliment dels estàndards internacionals», assegura.

La resposta de l’executiu, motivada per una pregunta de la diputada del Grup Popular Maria Àngels Ramon-Llin, proporciona una explicació detallada dels sistemes de classificació utilitzats en la Biblioteca Nacional.

Així, aclarix que «la descripció bibliogràfica es fa en un format específic llegible per ordinador que, sota la denominació genèrica de Marc (Machine Readable Cataloging record) ha tingut diferents adaptacions».

Afig que la Biblioteca Nacional va desenvolupar el format Ibermarc a partir del desplegat en Estats Units per la Library of Congress, denominat Usmarc.

Tanmateix, el Govern informa que en l’actualitat, la Biblioteca Nacional està immersa en un canvi del Sistema Integrat de Gestió Bibliotecària (SIGB) que portarà un canvi a format Marc 21, que és el més utilitzat universalment i al que estan adaptant-se tots els grans catàlegs de biblioteques.

El cost dels drets i el benefici

¿Què costa la llibertat d’expressió? ¿Què costen els drets? ¿Què costa una votació democràtica? ¿Què costa la sanitat pública? Naturalment, hi ha qui gestiona amb els peus. Però també es dóna el cas que podem convertir els nostres drets, la nostra vida, el valor de la literatura, de la salut, del dret de decidir ser mare o pare —una cosina meua acaba de decidir-ho, ¡sort!—, tot, en un càlcul en euros, i llavors, a més d’adonar-nos de com és de car, ens podrem adonar del valor econòmic que té i dels recursos que mou en la societat.

A continuació, podem fer la reflexió de com deu ser de barat no tindre drets, no poder decidir res, no poder llegir ni expressar-se lliurement, quants euros ens estalviaríem. De fet, no caldrien, els euros. Per tant, ja podem valorar el cost-benefici de tot plegat. I és que hi ha maneres mirar-se la societat que valoren molt el «benefici» propi i molt poc els drets de tots (els altres). És el cas, per exemple, de l’estat espanyol (d’Aznar o Zapatero) que encara no hi han fet el català llengua oficial. I és que els sembla car, això de la democràcia.

Per sort, a la Unió Europea tenim el Leonard Orban, segons comenta la notícia del diari El País (30.11.2007; traduït amb l’ajuda del Salt):

L’ús de les llengües de la UE costa a cada ciutadà 2,5 euros

La UOC obri una càtedra dedicada al multilingüisme

Ferran Sales – Barcelona – 30.11.2007

Cada ciutadà paga de la seua pròpia butxaca 2,5 euros a l’any per a finançar l’ús de les diferents llengües de la Unió Europea (UE). El cost d’esta Babel no pareix inquietar el comissari responsable del Multilingüisme, Leonard Orban. El comissari, que es troba de visita oficial a Barcelona, inaugurarà la primera càtedra d’una universitat catalana destinada a estudiar i potenciar el multilingüisme. Esta càtedra, instal·lada en la Universitat Oberta de Catalunya, esta finançada per l’administració central, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona.

Orban (Romania, 1961, enginyer i economista de professió) s’enfronta a un dels reptes més importants de la seua vida professional: difondre i potenciar l’ús de les llengües estrangeres en tots els països de la Unió. Per a això compta amb els rèdits aconseguits amb la seua reputació de negociador en els anys en què va batallar perquè Romania entrara en la UE.

«L’objectiu és clar: el multilingüisme ha de servir de pont i instrument intercultural entre totes les societats. El multilingüisme representa un factor d’afirmació nacional, però al mateix temps suposa un repte econòmic en la nostra societat», assegura Orban.

La seua missió al front de la cartera de Multilinguisme és àrdua i complicada, no en va s’enfronta a una sèrie de delicats problemes etnicopolítics, que afecten gran nombre de països europeus. El més complicat i crític d’estos problemes està instal·lat en el mateix cor de la UE: Bèlgica, on l’enfrontament entre flamencs i valons per la llengua amenaça de convertir-se en causa de secessió. En els països de l’Est es detecten problemes lingüístics de naturalesa semblant, difícils d’afrontar. Enmig d’este complicat panorama, al comissari europeu no pareix preocupar-li la situació lingüística a Catalunya ja que, afirma, confia en la capacitat de «diàleg de les parts».

«Cal ser cauts i al mateix temps optimistes», sosté Orban, que preferix en qualsevol cas parlar de projectes. El més important són les línies generals de l’estratègia del seu departament per al 2008. El nou programa passa obligatòriament per l’aprenentatge i la difusió de les llengües, incloses les no oficials, en perfecta concordança amb la cima de Barcelona de 2002, en què els estats es van comprometre a fomentar l’ús de dos llengües estrangeres a més de la pròpia.

Per a Orban, el multilingüisme és un instrument imprescindible per a les economies nacionals si es vol assegurar la seua competitivitat i deixar de perdre contractes i diners per falta del coneixement de llengües per part dels treballadors. Però, a més, Orban alimenta i recolza la innovació i la creativitat tecnològica vinculada a l’ús de les llengües, en un esforç per atraure més informació.

L’aprenentatge de les llengües estrangeres no comunitàries és un altre repte important del departament que dirigix Orban. El comissari observa amb atenció i com a punt de referència el que succeïx en altres comunitats, especialment en Xina, on són cada vegada més nombroses les persones que estudien llengües de segon orde. Enmig d’este panorama, assegura que no tenen sentit els incessants rumors sobre la possibilitat de reduir el nombre de llengües en la UE.

Un mercat valencià possible de 13 milions de persones

Els territoris de parla catalana som un mercat potencial de 13 milions de consumidors, i quasi 10 —exagerant un poquet— declaren que entenen el català, i més que no ho declaren podem estar segurs que l’entenen de la mateixa que poden arribar a entendre qualsevol llengua romànica (com diria Till Stegmann). Si, a més d’eixa facilitat, el govern valencià s’interessara per eixe mercat, pels seus clients, i pels seus ciutadans en general, i donara valor al seu patrimoni lingüístic i cultural, la difusió de la llengua a través dels mitjans públics i privats no trobaria els entrebancs que ha hagut de salvar fins ara.

Per exemple, no caldria fer una campanya en favor de la cervesa Moritz com a contrapartida a la San Miguel, perquè San Miguel entendria que etiquetar en català és tan normal com quan ho fa en suec, ni Francisco Camps estaria temptat de tancar la tv3 al País Valencià, perquè això és una mesura que ell mateix consideraria malament si es duguera a terme, posem per cas, a Veneçuela.

La notícia és del diari Avui (27.11.2007):

El Baròmetre confirma el domini de la televisió en els territoris de parla catalana amb un 87 % de penetració

Els territoris de parla catalana constitueixen un mercat bàsicament televisiu, amb una penetració d’aquest mitjà d’un 87 %

Els territoris de parla catalana constitueixen un mercat bàsicament televisiu, amb una penetració d’aquest mitjà d’un 87 %. En segon nivell, es troba el medi exterior, un 55 %, seguit de prop de les revistes i publicacions periòdiques, amb un 52 % de penetració, i les ràdios amb un 51 %. Amb més distància es troba la premsa, amb un 39,9 %, i Internet, amb un 26,3 %. Aquestes són les primeres dades que es desprenen del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, en el seu primer any de funcionament. Es tracta d’un estudi de mesura i anàlisi de les audiències dels mitjans de comunicació i els consums culturals en el mercat de parla catalana (Catalunya, País Valencià i Illes Balears) d’un mercat potencial de 13 milions de consumidors, representats per una mostra de més de 39.000 individus que són sotmesos a una entrevista personal en profunditat de 45 minuts de durada.

I les dades sobre el mercat i els mitjans de comunicació es poden trobar en El Baròmetre de Fundacc.

L’ús del català a la Franja aragonesa i arreu

L’ús del catalàAmb una mica de retard ens fem ressò d’una notícia que tracta amb un cert detall les dades sociolingüístiques de la Franja aragonesa (i les emmarca amb les dades de la resta dels territoris de parla catalana). A més, tenim també l’ocasió de completar la impressió que donen les xifres amb el punt de vista d’Eliseu Climent sobre la salut del valencià (La Vanguardia, «La Contra» de Lluís Amiguet, 28.11.2007):

Aquí repiten que el catalán se muere.

¡Al contrario! ¡Goza de buena salud!

¿También en Valencia?

Cuando iba al cole me prohibían hablarlo, y ahora es la lengua del campo del Valencia CF o el Corte Inglés: el catalán es lengua vehicular elegida por 200.000 escolares valencianos. Goza de buena salud aquí y allí.

La notícia amb les dades de la Franja és del diari El Periódico (24.10.2007):

La Franja aragonesa supera Catalunya en l’ús del català

  • El 98,5 % dels habitants de la zona l’entenen, davant el 97,4 % de catalans
  • L’idioma llangueix a la població sarda de l’Alguer i al Rosselló, a França
Xabier Barrena – Barcelona

La Franja d’Aragó, terra que ha vist néixer catalans de pro, com el polític democristià Josep Antoni Duran Lleida i la presentadora Mari Pau Huguet, és l’àrea on es conserven millor les essències de la llengua catalana, segons una enquesta de la conselleria de la Vicepresidència que dirigeix Josep-Lluís Carod-Rovira. Els índexs de coneixement i capacitat oral en aquesta part de l’Aragó superen no només els del País Valencià, les Illes Balears, l’anomenada Catalunya Nord, l’Alguer (illa de Sardenya, Itàlia) i Andorra, sinó la mateixa Catalunya.

El 98,5 % dels habitants de la Franja, en comparació amb el 97,4 % dels de Catalunya, diuen que entenen la llengua de Quim Monzó. El sumatori dels percentatges de les set àrees “dels territoris de parla catalana” –denominació políticament correcta del que abans es coneixia com a països catalans— dóna 11,01 milions de persones que entenen el català.

La Franja també encapçala la classificació en referència als que diuen que parlen el català, amb un 88,8 % dels seus habitants en comparació amb el 84,8 % dels catalans. Catalunya, en aquest apartat, té el llast dels baixos percentatges que es registren a Barcelona i al Camp de Tarragona (82 % i 84,6 %, respectivament), ja que a la resta de comarques els índexs superen els de la Franja.

DADES ANTIGUES
L’enquesta es va realitzar entre el 2003 i el 2004. És a dir, fa aproximadament quatre anys, un període excessivament llarg tenint en compte, per exemple, la gran entrada d’immigració registrada a Espanya, i en especial a Catalunya, durant aquest període. Aquesta dada no és intranscendent perquè és fàcil entendre que en una zona com l’aragonesa, que manté uns percentatges d’immigració baixos, el català es conserva més que a la regió metropolitana.

La no oficialitat del català a l’Aragó influeix decisivament en el fet que tant en la lectura com en l’escriptura es trobi en un nivell inferior (72,9 % i 30,3 %) al de Catalunya (90,5 % i 62,3 %), Andorra (89,7 % i 61,1 %) i les Illes Balears (79,6 % i 46,9 %), totes amb ensenyament obligatori de la llengua catalana. L’Alguer (46 % i 13,6 %) i el Rosselló (31 % i 10,6 %) tanquen la llista a causa de la situació gairebé de cures pal.liatives en què es troba la llengua.

Sense dades del País Valencià, a penes l’1,5 % dels habitants de la Catalunya Nord assenyalen el català com la seva llengua. A l’Alguer són el 14,6 %; a les Illes Balears, el 43,6 %, tres dècimes més que els que s’identifiquen amb el castellà, i a Andorra, el 42 %. A Catalunya, els que s’adscriuen al català (48,8 %) superen en un 4,5 % els que s’enquadren en el castellà. I a la Franja, el percentatge de ciutadans que afirmen que el català és la seva llengua escala fins al 66,6 %. Exactament dos de cada tres fronterers.

Utilització majoritària de l’idioma en bancs i caixes

El Periódico

El llibre Llengua i societat als territoris de parla catalana a l’inici del segle XXI detalla que el 45 % dels catalans parlen la llengua pròpia de la comunitat a casa, però on més el fan servir, fins a un 59 %, és en bancs i caixes d’estalvis. També els balears i els andorrans deixen anar la llengua en aquestes entitats. En canvi, al País Valencià i a la Franja (fins a un 70 %) prefereixen fer-lo servir en cercles íntims no gaire amplis, és a dir, amb la família i els amics.

Per a completar el panorama, podeu consultar a més les dades que oferim en Eines de Llengua i les notícies del dtl relacionades amb la qüestió: 22.11.2007, 31.10.2007 i 18.10.2007.

Mor Joan Baptista Melià Bisbal

Joan Baptista Melià Bisbal
Hem sabut a través de la llista Migjorn que ha mort Joan Baptista Melià Bisbal, personatge actiu i engrescador en la difusió del valencià.

El missatge que ha enviat Joan Razola és el següent:

Ahir va morir, als 76 anys, el meu amic Joan Baptista Melià Bisbal, un gran valencianista i defensor de la nostra llengua i la nostra cultura. Jesuïta fundador de les Escoles Professionals Sant Josep de València ha dedicat la seua vida a l’educació i ensenyament de milers de xiquets, molts del quals amb el pas dels anys han ocupat i ocupen alts càrrecs de la vida política, cultural i social valenciana.

Va ser fundador del pioner i desaparegut Seminari de Llengua i Cultura del País Valencià i de la fundació que porta el seu nom, des de la qual ha continuant lluitant per la nostra cultura i el nostre país i ajudat a la difusió del traductor i corrector de valencià SALT. A més a més, dedicà la seua vida a la solidaritat i ajuda a les classes més desfavorides de llatinoamerica, especialment a Bolivia i Ecuador.

Avui a les 10 del matí s’instal·larà la capella ardent a l’Església de la Companyia de Jesús de València (darrere de la Llotja) on s’oficiarà una missa a les 11 del matí. Posteriorment serà soterrat al panteó dels Jesuites al Cementiri General de València.

Descanse en pau.

Joan Razola
www.onanar.cat

La imposició del castellà a l’Espanya judicial

Tal com es diu que hi ha gent per a tot, hi ha jutges per a tot. El mal és que hi ha coses que els membres del poder judicial haurien de respectar, sobretot els drets dels acusats i de tots les ciutadans, més enllà de les seues concepcions particulars sobre el que hauria de ser l’estat en què viuen. És el cas del jutge que sentia el silenci en català.

La notícia del diari El País (27.11.2007) és la següent:

Un jutge defensa la seua imposició del castellà en un judici

Honrubia va rebutjar la traducció al català en l’Audiència

José Yoldi – Madrid – 27.11.2007

El jutge penal de l’Audiència Nacional José María Vázquez Honrubia va insistir ahir que els independentistes catalans Jaume Roura i Enric Stern, condemnats a 2.700 euros de multa per injúries a la corona per cremar fotos del rei, estaven obligats a parlar en castellà, en lloc de català, en el judici celebrat el passat dia 20 a Madrid. El text de la sentència es va fer públic ahir. La postura del jutge li ha suposat una denúncia del vocal del poder judicial Alfons López Tena, que considera que el tractar d’impedir que els acusats s’expressaren en català pot constituir una falta disciplinària molt greu d’«ignorància inexcusable en el compliment dels deures judicials».

Per la seua banda, la consellera de Justícia de la Generalitat, Monserrat Tura, va remetre una carta al president de l’Audiència, Carlos Dívar, en la qual mostra la seua preocupació sobre els mitjans necessaris per a garantir la traducció de les llengües cooficials, com el català, en l’esmentat òrgan. La Sala de Govern va agrair l’interés de la consellera, però va assenyalar que l’assumpte afecta la funció de jutjar del jutge, per la qual cosa un òrgan administratiu no pot immiscir-s’hi. El conseller català Josep Lluís Carod es va preguntar per què si els terroristes, tant d’ETA com els islamistes, poden expressar-se en el seu idioma no poden fer-lo dos ciutadans catalans que no han comés cap delicte.

El jutge Vázquez Honrubia, obviant que l’Audiència Nacional reconeix el dret dels acusats a declarar en l’idioma en el qual millor sàpien expressar-se per a la seua defensa des de l’any 1977, insistix que la interpretació de la Llei orgànica del poder judicial li permet exigir que declaren en castellà ciutadans espanyols que coneixen eixe idioma. El jutge considera que es va tractar d’una «reivindicació de la llengua pròpia d’una comunitat realitzada en un marc tan absolutament impropi com un judici penal», i nega que rebutjar «tan exagerada pretensió viole la tutela judicial efectiva i els produïxca indefensió».

No obstant això, el mateix magistrat reconeix en la sentència: «Cert és que els jutges i tribunals, i el mateix Tribunal Constitucional, ponderant els drets i deures constitucionals en conflicte han establit que quan hi haguera la possibilitat que un judicable espanyol no comprenguera la llengua oficial en tot l’estat —és a dir, la llengua espanyola—, calia procurar-li a aquell un intèrpret per a allunyar qualsevol possibilitat d’indefensió».

Altres jutges de l’Audiència consideren que el dret de defensa afecta l’idioma en què millor s’expresse per a la seua defensa l’acusat.

Contra l’aïllament cultural, informatiu i comunicatiu del País Valencià

Segons la notícia d’ahir del diari Avui (26.11.2007):

ACPV està a l’espera d’un comunicat del govern valencià de tancament del repetidor de TV3 a Alacant per mobilitzar la seva gent

Acció Cultural del País Valencià (ACPV) està esperant que el govern valencià els comuniqui el dia i hora en què té previst anar a tancar el repetidor que possibilita les emissions de TV3 – i els seus altres quatre canals, Catalunya Ràdio i IcatFM – a Alacant situat a la serra de la Carrasqueta per tal de mobilitzar la seva gent i intentar impedir-ho

En eixe sentit, ACPV ha enviat un missatge en què convida a la mobilització de les persones interessades en el manteniment d’un espai cultural, informatiu i comunicatiu obert per al País Valencià:

Carrasqueta
TANCAMENT IMMINENT DEL REPETIDOR DE TV3 D’ACPV
SITUAT A LA SERRA CARRASQUETA (XIXONA- ALACANT)

ESTIGAU ALERTA!!!!

ES POT PRODUIR AQUESTA SETMANA

EIXIRAN AUTOBUSOS DES DE:

ALACANT: 96 520 56 67
ALCOI: 96 552 01 48
ELX: 96 542 09 31
GANDIA: 96 295 12 22
VALÈNCIA: 96 391 83 86
CASTELLÓ: 96 424 29 47
VILA-REAL: 96 453 72 42

PER RESERVAR LA VOSTRA PLAÇA:
Podeu posar-vos en contacte als telèfons dalt indicats o bé a:
campanyatv3@acpv.cat 963918386 (pregunteu per Irina)

Cal dir que semblen convidar a eixa mobilització contra els actes del govern valencià de Francisco Camps Ortiz les mateixes paraules de Francisco Camps Ortiz (19.10.2006):

No entendríem la presència de societats lliures i democràtiques cada vegada en més llocs en el món sense la constant participació, vocació i influència del periodisme per a aconseguir més obertura, menys censura, més opinió i més aposta per projectes col·lectius de llibertat i igualtat d’oportunitats.