Llibres: els estrangerismes i la cursiva

Xavier Rull ens envia a través d’InfoZèfir informació sobre dos novetats editorials que poden interessar els tècnics lingüístics:

Els estrangerismes en català. Com són i per què en tenim. Una aproximació social i lingüística

Autor: Xavier Rull
Valls / Tarragona: Cossetània / Universitat Rovira i Virgili, 2008

El llibre tracta sobre el fenomen dels manlleus, les qüestions lingüístiques que els afecten (adaptació, traducció, pluralització, etc.) i els factors socials que hi intervenen (superposició cultural, veïnatge, esnobisme, etc.). És la segona obra sobre lexicologia del mateix autor, que ja va publicar La formació de mots. Qüestions de normativa (Vic: Eumo, 2004).


Sobre la cursiva. Ús en els textos impresos per marcar els estrangerismes

Autor: Pere Farrando
Editorial: Pagès Editors
Preu: 10 euros

Les convencions gràfiques, que provenen de la llarga tradició de la impremta i l’edició, estan en mans de tota persona implicada en la publicació d’un text —ja sigui un revisor, ja sigui l’autor— perquè se’n serveixi. La cursiva, igual com fan els altres recursos de la tipografia del text, afavoreix que s’interpreti el contingut d’una determinada manera i dóna ritme a la lectura continuada. Per aprofundir en una de les seves especialitats, la identificació dels estrangerismes, tan variada i subjectiva, desenvolupem la doctrina de Josep M. Pujol i Joan Solà, valorem els materials de consulta i prenem en consideració la terminologia normalitzada.

Edició de llibres de text per a Voramar

Trobem en el setmanari El Punt (5-11.10.2008) una oferta laboral de Voramar (Santillana):

Editor o editora de llibres de text

Ref.: EDLTV
Data de publicació: 05.10.2008
Lloc de treball: València

Perfil del candidat:
– Capacitat per a la creació i redacció de textos per als diferents nivells educatius.
Formació:
– Imprescindible llicenciatura en filologia valenciana o catalana.
Informàtica: es valorarà el domini de programes informàtics, especialment de l’Indesign.
Experiència: es valorarà l’experiència editorial, docent i en traducció i correcció de textos.

Oferim:
– Possibilitats de desenvolupament professional.
– Retribució competitiva.
– Beneficis socials.

El Llibre dels fets en la xarxa

Ens anuncia Vilaweb (18.09.2008) la digitalització de la versió més antiga del Llibre dels fets de Jaume I, que data del 1343. El portal Recerca en Acció ha penjat el recurs en Internet:

L’internauta té l’opció de llegir-ne el text antic o la versió moderna que n’ha fet Josep M. Pujol i, encara, la d’escoltar-lo. També té a disposició els comentaris que han escrit per al cas un seguit d’experts en l’obra. Per passar full, el lector s’ha de servir del ratolí.

Cal assenyalar que també disposem d’altres edicions del llibre localitzables en Internet, com ara la de Marian Aguiló (en format doc, en facsímil o en html) o el facsímil de l’Institut Cervantes (s. xvi).

Presentació de Transfer a València

Ernest Anyó ens informa a través de la llista Escriu-me de la presentació següent:

Presentació de la revista Transfer a valència

– Dia: Dijous, 25 de setembre.
– Hora: 19.30 hores.
– Lloc: Sala Matilde Salvador, edifici de la Nau, carrer de la Universitat, 2
– Amb la intervenció de: Rafael Gil Salinas, vicerector de Cultura de la uv; Josep Bargalló, director de l’Institut Ramon Llull; Antoni Furió, director de puv; Josep-Lluís Gómez Mompart, catedràtic de periodisme de la uv; Carles Torner, director de Transfer.


Dijous es presenta a la Nau la revista Transfer, ara com ara l’únic vincle estable del País amb l’Institut Ramon Llull, esperem que siga un acte acte càlid i amb molta gent.


Transfer és una revista de cultura contemporània editada per l’Institut Ramon Llull i Publicacions de la Universitat de València.

Té com a funció bàsica la projecció exterior de la cultura i el pensament d’expressió catalana, i per això es publica en anglès. La seua periodicitat és anual. Fins ara s’han publicat tres números.

Cada lliurament dedica un espai central als grans temes de debat contemporani, com ara la globalització i les identitats, immigració i canvi social o història i memòria. Transfer dóna molta importància al disseny i la presentació gràfica amb la col·laboració de grans artistes (fins ara Antoni Tàpies, Artur Heras, Toni Catany). La revista té la seu de la coordinació editorial i s’imprimeix a València.

Premi d’assaig de la Generalitat valenciana desert

El cidaj ens fa conéixer la informació següent:

RESOLUCIÓ de 31 de juliol de 2008, de la Conselleria de Cultura i Esport, per la qual es concedeixen els Premis d’Assaig de la Generalitat. [2008/9928]

En castellà ha guanyat Emilio José Sales Dasí amb un treball sobre Blasco Ibáñez. La modalitat en valencià ha tingut el resultat següent:

Deixar vacant la modalitat de valencià, per no concórrer sol·licituds a aquesta convocatòria.

La terminologia reflectix el món

Ester Franquesa i Bonet ens envia la informació següent sobre el seu llibre La terminologia. Un mirall del món:

Pergamí, linotipista, dida, sereno, trabucaire, quinqué, fitxa perforada, apotecari, operador, pentinadora, transportista, representant, elapé, transistor… Aliment funcional, cèl·lula mare, bulímia, bàner, GPS, servidor FTP, qualitologia, contrabrífing, diner electrònic, enoteca, família heteroparental, ambientòleg… Evoquen móns diferents.

A La terminologia. Un mirall del món veurem com s’organitzen, construeixen i transfereixen els coneixements, com es creen nous conceptes per a tot discurs i tota forma de comunicació per generar continguts especialitzats i posicionar-se en aquest món d’avui, sense límits fronterers.
Entrarem al món de la ciència i la tecnologia de la mà del llenguatge que li és propi i els textos articulats amb lèxic especialitzat.

Ens acostarem al terme en la doble cara de forma i noció, als elements claus de la teoria de la terminologia, avui més propera a l’ús social de la llengua; a les modalitats de recerca, a la diversitat de productes i les metodologies per a elaborar-los, amb especial dedicació als projectes de naturalesa temàtica. Observarem el traçat propi del català en l’àmbit de la ciència, dotada d’un sistema organitzat per a l’activitat terminològica, avui prou consolidat.

Científics, tècnics, docents, traductors, professionals del sector empresarial i responsables polítics saben el valor de la terminologia com a factor i recurs per a l’intercanvi d’informació i com a element que no té punt final.

El món i les llengües no s’aturen.

Campanya de lectura en valencià

Josep Cortés i Roig ens envia informació sobre una campanya que promou la lectura en valencià:

Hi ha molts motius per a llegir en valencià, i un és per a conéixer-nos millor. Amb aquesta filosofia pràctica, la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura enceta la tercera edició de la campanya «Llegir en valencià». Enguany, la col·lecció de llibres (13 en total) estarà formada per textos divulgadors sobre la gastronomia, les festes, els refranys, l’economia, l’art, la llengua, els personatges i la cultura dels valencians. Els textos, elaborats expressament per a l’ocasió per periodistes i supervisats per experts en cada matèria, es distribuiran els caps de setmana en els diaris Levante-EMV i El Mundo.

La col·lecció comença hui divendres 20 de juny, amb el repartiment gratuït del llibre Les nostres festes en els diaris Levante-EMV i El Mundo.

El quadern gris: un bloc d’altres temps

El quadern gris
Diuen que el dia 8 de març serà el dia del llançament d’El quadern gris en format de bloc. A pesar del fet que Josep Pla siga una figura més aviat associada a la misogínia o, més exactament, a l’antifeminisme, el llançament del llibre a la xarxa és una gran iniciativa, perquè els valors literaris de l’obra ens puguen arribar a tots, i ara també als internautes.

¿Quina política per a quin país?

Dimecres passat, a Ca Revolta, Josep Lluís Gómez Mompart, Rafael Xambó i Diego Gómez van presentar el llibre de Toni Mollà Quina política lingüística?. La cosa reuní vora una trentena de persones, entre les quals puc esmentar —perquè en conec els noms— Isaura Navarro (eupv), Manuel S. Jardí (periodista) i Vicent Moreno (pspv-psoe).

La presentació de Rafael Xambó destacà el constant enfocament social i polític de les reflexions de Toni Mollà, en la línia dels treballs que anima Miquel de Moragas i en consonància amb els plantejaments de Ninyoles, tot i que ací, per a evitar les conegudes picabaralles entre egos diversos, Xambó esmentà per ordre alfabètic el triplet més important de sociolingüistes del País Valencià: Lluís V. Aracil, Rafael Ninyoles i Vicent Pitarch.

La intervenció de Diego Gómez (Escola Valenciana) destacà la participació de Toni Mollà en el primer congrés d’Escola Valenciana (1993), a més del fet que les reflexions de Toni Mollà han estat aportacions i inspiracions que sempre els han servit de referent.

Josep Lluís Gómez Mompart (uveg), català que es descatalanitza i es valencianitza amb el passar dels anys, destacà la importància d’Escola Valenciana, més gran que la dels moviments paral·lels de Catalunya, atés que el moviment valencià es troba a la intempèrie i amb l’hostilitat política de Partit Popular, és a dir, de moltes de les institucions valencianes governades per dirigents d’este partit. D’altra banda, a més de l’allunyament i oblit permanent que els catalans practiquen respecte del País Valencià, considerà que en realitat este país no és ni normal ni anormal, sinó «paranormal».  Més encara, creu haver descobert que no n’hi ha una manera valenciana de ser espanyol, com diuen alguns polítics, sinó que tenim simplement polítics espanyols que necessiten fer de valencians de tant en tant.

Una dada que convé retindre, segons Mompart, és que entre el públic assistent a la presentació hi havia més o menys un 3 % de menors de trenta anys, proporció semblant a la de persones que viuen en el sector agrícola, i, per tant, podem concloure cap a on va la cosa. Citant Quim Monzó, la llengua sobreviurà si servix per a lligar.

Finalment intervingué Toni Mollà, que començà agraint a Ca Revolta l’organització de l’acte, que li feia rememorar la presentació del llibre d’Oleguer Presas Camí d’Ítaca, acte en què pensà en Joan Cordero, antic jugador del València que n’hagué d’eixir per les idees que defensava i que ha estat un dels defensors més tenaços del territori a Godella. Quedaven lligades així moltes coses.

Contra el que havia reclamat Mompart, una premsa satírica popular, Mollà deixà caure que l’espai estava ocupat per la premsa suposadament seriosa, i cità la notícia del diari Levante sobre la disfunció erèctil dels diputats de les Corts.

D’altra banda, quant a Catalunya, considerà que, a pesar del que ens sembla des d’ací, «no lliguen els gossos amb llonganisses» pel que fa a l’ús de la llengua. En tot cas, les societats evolucionen cap a una major complexitat i convindria, indefugiblement, que els professionals que estudien la faceta social de les llengües coincidiren en el diagnòstic, cosa que no s’edevé i que suposa un greu inconvenient a l’hora d’aplicar polítiques lingüístiques, decisions que són importants i que no poden quedar en mans únicament dels polítics.

En eixe sentit, cal una via ciutadana —no subvencionada pels poders polítics— que intervinga en la gestió de la política lingüística, tal com ha passat a Finlàndia, Holanda o al Canadà, on la política lingüística és una faceta més de l’estat del benestar. Escola Valenciana forma part ja d’eixa espenta social. I en este punt, i una mica revisant les reivindicacions actuals de l’organització, Mollà considerà que cal tindre present que els temps actuals són ben diferents d’aquells en què calia reclamar línies en valencià. Ara cal fer un pas més i aconseguir que el valencià siga un element comú de la societat, motiu pel qual no pot quedar-se limitat a les línies, que al capdavall són un factor de separació entre alumnes (naixcuts ací o nouvinguts).

En definitiva, segons Toni Mollà, la privatització tan estesa dels àmbits públics tradicionals fa que la llengua es jugue el seu futur en el contacte directe entre les persones, en els mitjans de comunicació i en Internet, els tres camps on cal consolidar la presència del català. Estirant este fil, en el debat posterior, Vicent Moreno demanà per la implicació real de la societat, d’aquells ciutadans i usuaris de serveis públics i privats que han de reclamar el seu dret a ser atesos en valencià.

En qualsevol cas, durant el vinet posterior —ja no ens hi vam quedar— espere que el català servira bona cosa per a lligar, fins i tot amb part del públic que abans de la presentació va entrar a la sala parlant en castellà. Curiositats sociolingüístiques.


  • Web de Toni Mollà

Els valencians accidentals

Com a possible complement a la qüestió amplament debatuda fa poc —quan allò de Frankfurt— sobre la relació entre les cultures, les llengües, les nacionalitats i els escriptors i artistes, José María Ridao (El País, 29.12.2007; traduït amb l’ajuda de l’Internostrum) enfoca d’alguna manera l’assumpte en tractar la contribució del continent africà a les llengües i cultures diverses d’arreu del món —amb un empobriment permanent per als mateixos africans.

Trobe que el panorama valencià té uns inquietants reflexos pel que fa a les pèrdues culturals i lingüístiques, si atenem les constriccions del mercat per als productes audiovisuals i literaris en català produïts ací mateix. En eixe sentit, les dades generals sobre la producció i el consum, i la dada premonitòria i simptomàtica del tancament del repetidor de la Carrasqueta —que fea accessible la tv3 a molts habitants del sud valencià, convoquen Francisco Camps a aparéixer en un museu gens faraònic en este cas i bastant tèrbol quant al que s’hi puga exposar de la seua gestió.

Certament, els catalanoparlants del País Valencià hauríem de ser tan accidentals com els castellanoparlants, però sembla que el molt honorable ens considera puga ser que massa essencials i ens aplica un proteccionisme aïllacionista i lesiu.

Els escriptors africans i la llengua

José María Ridao 29.12.2007

Si la llengua pot constituir un dels pocs criteris més o menys solvents per a caracteritzar una literatura, el fet que els autors procedixquen d’un o altre país o pertanyen a un o altre continent no passa de ser un detall accidental, que afecta sobretot la difusió i la recepció de les obres. Igual que en altres regions del món amb característiques socials i econòmiques semblants, els escriptors africans saben per endavant que la difusió de les seues obres serà difícil donada l’escassesa i la debilitat de les editorials del continent. A més, les taxes d’analfabetisme que patix l’Àfrica, per no parlar directament de les greus situacions de misèria, reduïxen de manera inapel·lable l’àmbit possible de coneixement per a qualsevol literatura, no només l’escrita per autors africans. Sense mitjans per a editar obres literàries de manera solvent i sense un cercle suficient de lectors potencials, és admirable que a l’Àfrica haja sobrevixcut la vocació dels autors i, en definitiva, que sempre hagen existit i continuen existint autors africans.

Prenent en consideració el passat colonial del continent, l’opció de la llengua ha estat des del primer moment carregada de conseqüències. Durant els anys decisius del moviment anticolonial, al voltant dels seixanta del passat segle, la major part de les anàlisis coincidien a destacar la torbadora contradicció en la qual estaven forçats a incórrer els autors que acceptaven expressar-se en la llengua de la metròpoli, sent molts d’ells militants de la independència dels seus països. En eixa època es prestava menys atenció al fet que els diversos gèneres en els quals un escriptor africà podia expressar-se, a més de la noció mateixa d’escriptor, havien arribat a través de la llengua colonial. Durant les dues últimes dècades, no obstant això, l’opció de la llengua s’ha interpretat en altres termes. Els autors africans han actuat, en general, des d’un pragmatisme que obvia alguns dilemes ideològics del passat recent, i han acceptat escriure en les llengües que més possibilitats de difusió oferixen al seu treball. Al mateix temps, s’han multiplicat les obres que asseguren traduir a les llengües del colonitzador l’univers que expressen les llengües del colonitzat, en concret la tradició oral. És com si els escriptors africans s’hagueren inclinat per exportar els seus coneixements al territori de les llengües europees en lloc d’importar els coneixements que els oferixen les llengües europees cap a l’Àfrica.

Les conseqüències d’aquesta opció, tan legítima com qualsevol altra, sobre la realitat del continent és la que han descrit alguns organismes internacionals com la UNESCO: mancant suport escrit en una època que l’escriptura i la difusió de l’escriptura és el substrat sobre el qual es desenvolupa qualsevol projecte, ja siga polític o cultural, cada any es reduïx el nombre de llengües en el món, moltes d’elles a l’Àfrica. Però també es produïxen conseqüències en l’altra direcció, ja que les literatures en la llengua de les quals han decidit expressar-se els autors africans han d’optar per considerar-los com part d’elles o per caracteritzar-los en un capítol especial, recorrent a criteris que moltes vegades no són acceptables, no ja per simples raons crítiques, sinó també morals. Mentrestant, i mentres esta decisió no acaba de materialitzar-se, l’accés dels escriptors africans a l’àmbit europeu i, per extensió, a l’americà, està determinat per una realitat política: depén del pes actual de les antigues metròpolis en el concert europeu. Mentres que França i el Regne Unit van aconseguir obrir molt prompte les portes d’Europa als escriptors originaris de les seues antigues colònies, països com Portugal o Espanya es van retardar una mica més, fins al punt que alguns autors d’Angola, Moçambic, Cap Verd o Guinea Equatorial continuen hui sense trobar el lloc que sens dubte mereixen.