Categoria: Planificació

El professor Branchadell s’ha fixat —un poc massa, segons el parer de Fernando Savater— en les propostes lingüístiques que ha llançat un nou partit espanyol (upd). Les idees que sorgixen d’eixe partit, i que a voltes exposa Fernando Savater, no són tant una proposta raonada i democràtica de gestió lingüística, sinó una presumpció i una enyor d’un suposats beneficis del monolingüisme, on els principis que defenen s’han d’aplicar només en el sentit que beneficie els parlants de l’espanyol —que som tots, serien capaços de dir— i que arracone els parlants de les altres llengües a un silenci, per suposat, pacífic i gens bel·ligerant —que som gent de pau, ¡ei!.

Com es pot observar en la petita rèplica de Fernando Savater, el seu rigor grinyola en tractar qüestions de llengua, atés que és verdaderament penós llegir que uns suposats abusos «que salta a la vista que hui es cometen» podrien fonamentar el seu posicionament, que partix de la discriminació d’uns ciutadans castellanoparlants a Catalunya o al País Basc.

Malauradament, el senyor Fernando Savater, que considerava que emetre partits de futbol en èuscar per la televisió era més o menys una bajanada dels temps (ja fa uns anys d’això), pretén argumentar sense dades ni fonaments legals, i pitjor encara, capgirant les dades reals sobre la discriminació lingüística a Espanya. És lamentable, però en lloc de preocupar-se pels drets dels ciutadans es preocupa pels drets dels castellanoparlants —on cal entendre el privilegi de ser castellanoparlant.

L’article d’Albert Branchadell aparegué en el diari El País (05.01.2008; l’hem traduït amb l’ajuda de l’Internostrum):

La llengua com a arma llancívola

Diferents formacions polítiques demanen la supremacia del castellà en tot l’estat. Però el multilingüisme no està renyit amb l’excel·lència, com ho il·lustra Finlàndia, al capdavant de l’Informe PISA

Albert Branchadell – 05.01.2008

La marxa de la Constitució espanyola com a encarnació del consens a què van arribar els espanyols durant la Transició sembla arribar a la fi. En este moment el text constitucional es troba sota el foc creuat dels que proposen superar-lo en un sentit federalitzant i dels que, en sentit oposat, més que una reforma constitucional postulen una contrareforma constitucional, que faça marxa enrere en el desenvolupament de l’Estat autonòmic, reduint obertament l’autonomia a la descentralització. I tot això sense oblidar als que, simplement, ja no desitgen viure sota cap Constitució espanyola.

En dates recents s’ha presentat en societat un nou partit polític que fa precisament de la contrareforma constitucional la seua principal bandera. Si el possible impacte electoral d’Unió, Progrés i Democràcia (upd) és encara una incògnita, el seu impacte mediàtic i polític són evidents: per ventura temorós de la competència que suposa upd, un dels dos grans partits espanyols ja ha corregut a apropiar-se tant de la filosofia del nou partit (on upd diu que la base de la ciutadania democràtica és «la llibertat en igualtat», el pp proclama que Espanya és una «nació de ciutadans lliures i iguals») com de la proposta de reforma constitucional com a instrument per al tancament definitiu del model territorial.

A més de tancar el model territorial, la proposta de reforma constitucional que presidix el manifest d’upd es centra en la «millora i reforç dels drets i obligacions individuals, que han de ser estrictament iguals per a tots els ciutadans del país». Pel que sembla, l’article 139 de la Constitució és insuficient com garantia d’eixa igualtat: «Tots els espanyols tenen els mateixos drets i obligacions arreu del territori de l’estat». I probablement és insuficient perquè l’article 139 no ha impedit que el Tribunal Constitucional, un òrgan no precisament «sotmés a constant desbordament per les pretensions nacionalistes», ho interprete d’una manera que exclou l’estricta igualtat. En la seua sentència 46/1991, el Tribunal Constitucional es va pronunciar sobre la constitucionalitat d’una llei del Parlament de Catalunya segons la qual durant el procés de selecció els aspirants a funcionaris autonòmics en eixa comunitat havien d’acreditar el coneixement oral i escrit de la llengua catalana. Doncs bé, heus ací el que va disposar el nostre alt tribunal al desestimar el recurs d’inconstitucionalitat interposat: «L’establiment d’un règim de cooficialitat lingüística en una part de territori de l’estat no contradiu el principi d’igualtat dels espanyols en tot el territori nacional, ja que tal principi no pot ser entés de cap manera com una rigorosa i monolítica uniformitat de l’ordenament de la qual resulte que arreu del territori es tinguen els mateixos drets i obligacions». No es tracta d’un pronunciament aïllat, sinó tota una línia jurisprudencial l’últim reflex de la qual és la recent sentència sobre l’estatut valencià, segons la qual «la pluralitat i la diversitat d’ordenaments són trets consubstancials a l’estat autonòmic i la seua realitat no pot, per definició, ser contrària a la Constitució, que és, al capdavall, la norma que la fa possible».

La referència a qüestions lingüístiques per part d’upd no és fortuïta, perquè en la seua proposta d’estricta igualtat este partit reserva una posició crucial a la llengua castellana, considerada imprescindible «com a vehicle d’enteniment general i debat de les qüestions que pertoquen a tota la comunitat», sota la creença que una llengua comuna és l’«instrument polític per a la realització dialèctica de la democràcia». Este postulat nega implícitament la realitat de les democràcies multilingües, com Bèlgica o Suïssa, que funcionen perfectament en absència d’una llengua comuna. El de «perfectament» pot resultar xocant per a Bèlgica, que travessa una profunda crisi, però no hauria de ser-ho: la crisi belga no és causada per l’absència d’una llengua comuna, i en qualsevol cas cap actor posa en dubte el caràcter trilingüe de l’estat belga, que a més del neerlandés i francés reconeix l’alemany com a llengua oficial. Si Bèlgica no convenç, cal pensar en Suïssa, una de les democràcies més antigues, més estables i més pròsperes del continent europeu, on el debat de les qüestions que pertoquen a tots els suïssos discorre en tres llengües oficials (alemany, francés i italià). Que el multilingüisme no està renyit amb l’excel·lència ho il·lustra de manera precisa Finlàndia, que una vegada més encapçala amb escreix el rànquing de l’Informe PISA, amb 63 punts per damunt de la mitjana de l’OCDE i 15 més que en l’any 2003. Pocs comentaristes de l’Informe PISA han recordat que Finlàndia reconeix dues llengües nacionals (finés i suec): el fet de parlar dues llengües distintes no ha impedit als parlamentaris finlandesos debatre i aprovar la legislació que fonamenta un sistema educatiu que és l’admiració del món sencer. En fi, el postulat de la llengua comuna també nega la realitat de la nostra Unió Europea, per a la qual el «instrument polític per a la realització dialèctica de la democràcia» és precisament el multilingüisme. Però el més remarcable d’este postulat no és que contradiga l’activitat de Rosa Díez o la dels actuals eurodiputats del pp, que debaten sobre qüestions que pertoquen a tots els europeus en absència d’una llengua comuna europea; el més remarcable és que, sense dissimular massa, ens duga de l’estricta igualtat entre els ciutadans espanyols a la seua estricta jerarquització.

En el seu manifest UPD proposa «l’escrupolós compliment del dret a l’escolarització en la llengua materna, atacat i negat en diverses comunitats autònomes». Per a començar, la proposta suposa altra reforma constitucional, encara que UPD s’oblide de presentar-la com a tal, perquè el nostre Tribunal Constitucional també ha declarat que de l’article 27 de la Constitució, que regula el dret a l’educació, no es desprén el dret a rebre l’ensenyament en la llengua materna de l’interessat, la qual cosa faculta als poders públics (en este cas de Catalunya) les llengües de comunicació en l’ensenyament (STC 337/1994). El problema d’esta proposta és que, encara que esmente la «llengua materna», en realitat es referix exclusivament el castellà. (Si el dret s’aplicara realment a la llengua materna de cadascú, i els drets individuals «han de ser estrictament iguals per a tots els ciutadans», hauríem de trobar a Rosa Díez defensant el dret a escolaritzar-se en català/valencià, gallec o èuscar als espanyols d’eixes llengües maternes residents a Madrid —un dret, per cert, que fins a ara no havia demanat ningú—). Heus ací, doncs, que UPD planteja una doble tipologia de ciutadans en el seu marc d’estricta igualtat: els espanyols de llengua materna castellana, que tindran dret a escolaritzar-se en la seua llengua estiguen on estiguen, i els espanyols d’altres llengües maternes, l’igual dret dels quals no es pren en consideració. I si açò no és un símptoma inequívoc de jerarquització dels ciutadans en funció de les seues llengües, observem la defensa de la prevalença de la llengua «comuna» sobre la «particular» (terminologia preconstitucional inclosa), una prevalença que comporta descartar el coneixement d’una llengua «particular» com a requisit per a exercir ocupacions públiques —en contra, una vegada més, de l’acreditada jurisprudència constitucional—. La doble tipologia és inequívoca: hi haurà uns ciutadans espanyols que sempre tindran la garantia de poder comunicar-se en la seua llengua amb els empleats públics i altres ciutadans, no menys espanyols, privats d’eixa mateixa garantia.

Allò inquietant d’este assumpte no és que aparega un partit nou amb tan enganyosos postulats. És més inquietant que un dels dos grans partits d’Espanya, amb possibilitats serioses de governar, els incorpore al seu programa polític. I, posats a concretar, el més inquietant de tot és el que va dir Mariano Rajoy en la conferència política del pp del passat mes de novembre: «Si les autonomies defensen la seua llengua, Espanya haurà de defensar la seva». Disculpen vostés: ¿Espanya té una sola llengua? ¿Per ventura caldrà reformar també l’article 2 de la Constitució, per a sostraure al català/valencià, gallec i èuscar la seua condició de llengües espanyoles?

---

Albert Branchadell és professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona

La resposta en carta al mateix diari és del dia 08.01.2008 (l’hem traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum):

Sofismes lingüístics

Fernando Savater 08/01/2008

El professor Branchadell alerta contra els «enganyosos postulats» lingüístics d’upd («La llengua com arma llancívola», El País, 5 de gener del 2008), però em tem que per a denunciar-los incorre en algun sofisma que altre. Assenyale el més evident: el dret a l’escolarització en la llengua materna que es planteja en les comunitats on a més del castellà hi ha altra llengua oficial, no en les altres. Tanmateix, si algun dia a Madrid o Sevilla hi haguera una demanda suficient d’ensenyament públic en català o èuscar, em semblaria molt bé que fóra atesa, però mentres l’esperem allò urgent és no privar de la seua opció a qui ja volen ser escolaritzats en castellà a Catalunya o el País Basc, que són moltíssims.

De manera que de doble tracte, res de res: el que passa és que hi ha ciutadans que viuen en comunitats amb una sola llengua oficial i altres en les quals en tenen dos. La una és comuna a tot l’estat, l’altra, particular a aquesta comunitat. No sé si aquesta precisió lingüística és preconstitucional, però a mi em resulta de certa utilitat. Com també crec políticament útil que hi haja eixa llengua comuna, que allí on falta no deixen bastants d’enyorar (cas de Bèlgica o de la pròpia Unió Europea). En Espanya, parlant a títol personal, em sembla desitjable una reforma constitucional per a aclarir l’estatus de les diverses llengües oficials, ja que salta a la vista que hui es cometen abusos i es fomenten malentesos sectaris.

D’altra banda, cal agrair l’atenció que presta a upd l’última pàgina de la renovada secció d’opinió del nostre periòdic, la més extensa i reservada a encàrrecs especials. Tant de bo seguixca eixe interés en el futur, fins i tot amb algun article a favor del nou partit.