La política lingüística sense estat

Les polítiques autonòmiques

En el diari El País (29.03.2009) podem llegir l’article de Pablo Ximénez de Sandoval «Otra vuelta a la tortilla de las lenguas». En tractar-se d’una truita, el periodista trenca uns quants ous, com ara el fet que l’article no detalla quina és la política lingüística estatal ni la relació que respecte d’esta política mantenen les altres. Es tracta d’una situació paradoxal, atés que la política lingüística estatal és la que disposa de més recursos i normes al seu servei. I, pel que sembla, també disposa del recurs de la invisibilitat, tal com sabem que es recomana des de fa temps, sin que se note el cuidado…

A partir d’eixa constatació, i sense el suport de les dades reals sobre el respecte als drets lingüístics de la ciutadania ni sobre l’efecte de les mesures que s’apliquen en cada territori, la informació és orientativa. Però poc més que això.

Reglaments de gestió lingüística: Castellbisbal

En la secció corresponent a legislació lingüística (epígraf «Reglaments locals») del web Eines de Llengua de la cdlpv hem recopilat al llarg dels anys una cinquantena llarga de reglaments de gestió lingüística municipals. La llista actual és la següent:

Alaquàs, Alcoi, Algemesí, Alzira, Amposta, Bellreguard, Benicarló, Benicàssim, Betxí, Bonrepòs i Mirambell, Borriana, Calvià, Cambrils, Canals, Carcaixent, Carlet, Castellbisbal, Cocentaina, Cunit, Dénia, Elx, Girona, Godella, Mallorca, Manresa, Moncofa, Montserrat, Muro, Mutxamel, Novelda, Olot, Ondara, Palma, Paterna, Petrer, Picassent, Planes, Reus, la Roca, Rubí, Sant Cugat del Vallès, Sagunt, Santa Pola, Silla, Sueca, Tavernes de la Valldigna, Torís, Torrent, València, Vila-real, Vilafranca del Penedès, Vinaròs, Xàtiva i Xirivella.

L’última incorporació ha estat el reglament de Castellbisbal [pdf]/[html] (conegut gràcies al Flaixos d’Actualitat 31, 01.04.2009).

De nou la vella política lingüística al País Basc

El País Basc està en un procés de canvi, ja que el pnb ha guanyat les eleccions, però no aconseguirà el suport necessari per a ocupar el govern.

Les novetats que assenyalen els diaris indiquen que un aspecte habitualment tan poc important com és la llengua —poc important quan es tracta de valorar la tasca dels tècnics lingüístics—, resulta que sembla un eix bastant central de les negociacions i del procés de canvi. El pacte entre el psoe i el pp no sembla que es preocupe gens per millorar la gestió lingüística, el coneixment de les llengües o el compliment dels drets lingüístics dels ciutadans, sinó que pren mesures simplement per afavorir el desconeixement de l’èuscar, almenys entenem això del que comenta Javier Rivas en el diari El País (31.03.2009):

— Educació. Un dels punts clau per al pp i, juntament amb l’èuscar, un dels que més negociació ha necessitat. El pp aconseguix que es garantixca l’«exercici efectiu» del dret dels pares a triar la llengua en què seran educats els seus fills. En conjunt, ix reforçat l’actual sistema de tres models (castellà, bilingüe i en èuscar) i es busca un consens per al model trilingüe (amb l’anglés) que el pse duia en el seu programa. Els decrets que la Conselleria d’Educació, d’ea, va aprovar per a fixar l’èuscar com a llengua vehicular en primària, infantil i Batxillerat, els dos últims ja amb el parlament dissolt, seran derogats.
[…] — Política lingüística. Es garantirà l’exercici efectiu de la lliure elecció dels pares de la llengua vehicular. La llengua no limitarà l’accés a la funció pública.

Conforme redacten les coses, si la llengua no limita l’accés a la funció pública, no cal saber ni èuscar ni castellà. Sabem que això només serà cert en el cas del basc. D’altra banda, en un gest de molta «responsabilitat», el pse desenvolupa el dret a la ignorància pública de la llengua basca, concepte que no s’explicita però que es fa efectiu amb les mesures que s’adopten.

Primer congrés de serveis lingüístics

Joan Vilarnau ens envia a través d’InfoZèfir la informació següent:

Govern, ajuntament de Girona i altres institucions impulsen el primer Congrés de Serveis Lingüístics de territoris de parla catalana

Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Girona i altres institucions impulsaran el proper mes de juliol a Girona el primer Congrés de Serveis Lingüístics de territoris de parla catalana, que vol ser un punt de trobada per posar en contacte els professionals implicats en el coneixement, ús i difusió de la llengua catalana, detectar necessitats comunes i aprofitar sinèrgies. Aquest és un congrés «necessari» i «positiu» segons ha destacat el vicepresident del Govern qui ha assegurat que en el futur «es farà imprescindible» pels [per als] professionals del sector.

El primer congrés girarà al voltant del multilingüisme i la seva relació en la societat i les noves tecnologies de la informació. El vicepresident del Govern, Josep-Lluís Carod-Rovira, ha insistit que «si abans la llengua catalana es trobava encotillada per les barreres territorials, avui es troba lliure i en expansió». El vicepresident ha encoratjat a aprofitar les noves tecnologies i ha destacat que «hi ha noves vies de comunicació que permeten organitzar-nos i ser més creatius», que «democratitzen l’accés a la representació i promoció de les cultures i les llengües, no hegemòniques estatals, fins ara en desavantatge clar».

El primer Congrés de serveis lingüístics de territoris de parla catalana se celebrarà els propers 16 i 17 de juliol d’aquest 2009 a Girona després que aquest mati s’hagi rubricat a la ciutat l’acord de col·laboració per fer-ho possible entre totes les institucions participants: Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Girona, Consorci per a la Normalització Lingüística, Universitat de Girona, la Diputació de Girona, el Govern d’Andorra, l’Institut Font Nova de la Vila de Perpinyà i la Xarxa Vives d’Universitats.

[…]

Font: Generalitat de Catalunya

Més dades: Convit

El cinema en català és de llei

Unes notes periodístiques interessant de fa poc sobre el requisit lingüística català en el cinema:

  • Sílvia Barroso: «Només un requisit» (Avui, 10.03.2009)
  • Patrícia Gabancho: «Anem al cinema» (Avui, 12.03.2009)

Des del País Valencià, per ara i com quasi sempre, en certa manera ho veiem com problemes dels rics, i els rics no som mosatros. Però també hi tenim en «enviat especial» que se’n preocupa i dóna una opinió favorable a la iniciativa, tot i que preveu que no traurà res a carregador, que és com acaba el seu article Enric Sòria (Quadern, El País, 12.03.2009):

Una ofertat de meitat i meitat és justa i el públic la sostindria, però crec que no la veurem, pròximament, en aquestes pantalles

En el mateix diari (09.03.2009), debaten dos articles, un d’Enrique González Macho i un altre de Luis de Val Mínguez. El primer conté argments que no faria servir si hi haguera reflexionat des del punt de vista dels drets dels ciutadans i de l’interés públic. Però un distribuïdor de pel·lícules no té perquè parar-se en brosses si el negoci li funciona tal com està. I millor que no comentem la seua apreciació antropològica sobre la rapidesa o lentitud en l’adquisició d’hàbits.

En canvi, el segon, productor de Media Films, troba ben fet que «un document regule les regles del joc» i no veu cap problema per a l’exhibició en català, llevat que no haja estat fins ara una pràctica comuna. Si s’estén, «la clau està en analitzar com està formulada l’oferta i saber quina és la demanda. La cooficialitat del català i del castellà està en els escoles i també en el carrer».

O estigma das línguas

Abans que el company Sérgio Ferreira ens amplie la informació sobre el portugués, podem llegir en el diari Avui (27.02.2009) un article de Lois Oreiro, «O estigma da língua», sobre la situació de les llengües a Galícia. En resum:

O galego vaise convertendo en língua litúrxica, propia de actos oficiais. Os políticos fálano cada vez peor e as subvencións de fomento da língua úsanse para comprar incluso aos medios de comunicación que a repudian. A iso engádanlle a utilización do galego na loita partidaria, metendo medo cos presuntos excesos cometidos nas escolas catalás e vascas, e xa teñen o panorama completo dos lastres do galego.

Hi podem afegir el tancament del repetidor que feia arribar la tv3 a la Catalunya del Nord (Avui, 27.02.2009), i tindrem un panorama ben galdós del que massa polítics fan realment per la promoció i el gaudi de les llengües i cultures humanes.

Parlamentaris lingüísticament al·lòfobs

Al parlament espanyol, contràriament amb el que s’esdevé en molts parlaments de la resta de l’estat (i en molts estats del món), hi ha polítics al·lòfobs —que odien els altres, començant per les llengües, en este cas—, en el psoe i en el pp, essencialment, que estan d’acord a prohibir l’ús del català, de l’èuscar, del gallec i de qualsevol llengua diferent de la castellana, i que no troben cap inconvenient en censurar i perseguir els diputats i diputades que pretenguen fer-ne ús, amb la qual cosa demostren el valor que li donen a l’article 14 de la Constitució espanyola de 1978.

Hi ha diputats persistents, però, que treballen per fer respectar els drets lingüístics i per establir una gestió lingüística més justa, com és el cas del diputat d’erc Joan Tardà (El País, 31.01.2009):

Tardà desafia Bono i farà bilingües totes les seues iniciatives

El diputat d’erc Joan Tardà està disposat a seguir avant amb el seu desafiament al president del Congrés, José Bono, a propòsit de l’ús del català en la cambra. Tardà té decidit que tots els escrits que presente amb les seues preguntes al govern seran bilingües, és a dir, en castellà i en català.

[…]

En el Congrés no està admés l’ús de les llengües cooficials, a diferència del que ocorre en el Senat, i menys per escrit. Com a molt s’autoritza que en les intervencions dels diputats puga incloure’s una citació o introducció que servixca per a reforçar la seua argumentació.

[…]

Bono no accepta anar més enllà, està disposat a plantar-se i ha convocat per als pròxims dies al portaveu d’erc, Joan Ridao, per a transmetre-li la seua posició i evitar el conflicte públic i obert. De moment, la mesa rebutjarà la petició de Tardà de publicar les preguntes en català en el butlletí. El president del Congrés ha recaptat aquests dies el suport de la resta de portaveus per a donar aquesta batalla, començant pel socialista José Antonio Alonso, que li dóna suport.

Seria més interessant que José Bono «es plantara» &mdash,segons la redacció periodística— a l’hora de promoure els mitjans que eliminen les barreres entre les persones &mdsh;que la tècnica avança que és una barbaritat—, en lloc de pretendre mantindre-les i gestionar lingüísticament el parlament amb la mateixa inèrcia de fa més de trenta anys. Curiosament, en 1970, quan encara eren vigents les lleis franquistes, escrivia Diego Sevilla Andrés («Patria y región en las Leyes Fundamentales» [pdf]), membre destacat d’aquell règim:

El retard d’Espanya en l’escola pública ha fet que diverses llengües —el català, el basc el gallec— hagen arribat vives fins als nostres dies. L’analfabetisme els ha ajudat a sobreviure. Ara, davant el fet de la ràdio, la televisió, que imposen una llengua general, o els donem a eixes llengües el que necessiten com a llengües vives, o seguim en una agra lluita lingüística.

Eixa agror tenim, doncs.

Acció Valenciana (1930-1931) de Santi Vallés

L’avl vos convida a la presentació del llibre Acció Valenciana (1930-1931). La consciència desvetlada de Santi Vallés. L’acte tindrà lloc dimecres 4 de febrer del 2009 a les 19:00 en la sala d’actes del Museu de la Ciutat, plaça de l’Arquebisbe, número 3, de València.

Acció Valenciana (1930-1931)
La consciència desvetlada

El 8 de març de 1930, un grup d’universitaris valencians, entre els quals es trobaven Emili Gómez Nadal, Sanchis Guarner, Antoni Igual Úbeda i Francesc Carreres i de Calatayud, desafien el directori militar del general Dámaso Berenguer i funden Acció Cultural Valenciana. Des de les pàgines d’Acció Valenciana, el seu òrgan d’expressió, aquella entitat aspira a convertir-se en l’avançada del redreçament identitari valencià.

A partir d’una descripció minuciosa, el present estudi fa una radiografia profunda del periòdic Acció Valenciana com a mitjà de comunicació, alhora que situa en perspectiva les claus interpretatives de l’ideari de la publicació i la complexitat del seu discurs ideològic a través de l’anàlisi dels debats que la recorren. Des d’un punt de vista lingüístic, l’estudi de Santi Vallés permet reconstruir una part important del procés previ a l’aprovació de les normes de Castelló, així com el debat suscitat a l’entorn de la creació d’una acadèmia de la llengua.

Santi Vallés Casanoves (l’Alcúdia, 1967), filòleg i assagista, ha sigut professor de la Universitat de València i és tècnic de promoció lingüística de la Generalitat Valenciana i membre de la Unió de Periodistes Valencians. Com a periodista, ha exercit de corresponsal, redactor, col·laborador i crític literari en diversos mitjans de la premsa escrita. Com a investigador, ha publicat monografies sobre llengua i literatura i treballs de caràcter etnogràfic i sociològic, com ara El rebost de la memòria (2002) o Digues blau cel (2002). Especialitzat en l’estudi del valencianisme polític i cultural del segle xx, és autor de la biografia Josep Lluís Bausset. Converses amb l’home subterrani (Premi de la Generalitat Valenciana al llibre més ben editat de l’any 2000). En la mateixa línia d’investigació encetada amb l’estudi que ara veu la llum, actualment treballa en l’elaboració d’una tesi doctoral sobre Adolf Pizcueta i la seua participació en les publicacions valencianistes de la dècada de 1930.

La «visió» de Zapatero

Les declaracions de Rodríguez Zapatero sobre el suport a l’ús de les llengües de l’estat, tal com vam poder sentir fa uns dies en un míting en Galícia, «les guste a algunos o no, mi visión de España es que allí donde hay una lengua propia, tendréis siempre a un presidente de España apoyando a esa lengua y a esa identidad», per ara són simplement paraules —en castellà— sense cap fet que les corrobore, i lamentablement això fa pensar que són mentira.

Segons la notícia d’Albert Segura ahir en el diari Avui (15.01.2009):

Madrid incompleix els acords sobre l’ús del català a Europa
Un informe que es presenta avui certifica que el govern espanyol no ha decidit, tres anys després, qui fa les traduccions i no es fa càrrec de les despeses

Si la llengua catalana encara no es pot fer servir a les institucions europees és perquè el govern espanyol no vol. El 90% dels acords que José Luis Rodríguez Zapatero va signar a Brussel·les el 2005, que havien de permetre l’ús del català, del basc i del gallec tot i que no siguin llengües oficials de la Unió Europea, no s’estan aplicant perquè Madrid els incompleix.

[…]

A lusofonia e os acordos ortográficos (I)

Português, língua transatlântica. Presente na Europa, seu berço, em meia América do Sul, África e até mesmo na Ásia. Uma língua que, apesar da grande variação dialetal, permanece como um corpo único. A língua nos une através do Atlântico; porém, não nos une a ortografia.

O português é uma língua cuja ortografia é estritamente oficial. Que quer dizer isso? Quer dizer que não basta um simples pronunciamento conjunto da Academia Brasileira de Letras e da Academia de Ciências de Lisboa para que mudanças na ortografia da língua passem a viger imediatamente: é necessário que as mudanças sejam postas à prova dos instrumentos legislativos de cada país signatário do acordo.

Para deixar claro sobre o que será tratado, é necessário recorrer à divisão temporal da ortografia portuguesa como proposta na preciosa Gramática da Língua Portuguesa de Cuesta e Luz, o estudo da ortografia portuguesa pode ser dividido em três: 1) o período fonético: em tal fração de tempo, desde os primeiros registros da língua escrita até o século XVI, no qual a grafia tendia a ser um reflexo da fonética e daí as discrepâncias perceptíveis entre uma raiz latina e seu estado na grafia portuguesa. É de considerável simplificação, porém, a grafia era oscilante e variava de escriba a escriba, podendo uma mesma palavra aparecer de maneiras diferentes num mesmo texto; 2) o período etimológico (ou pseudoetimológico), fortemente influenciado pelo Humanismo e cuja característica principal foi a recomposição dos vocábulos aos seus étimos gregos ou latinos; retornaram à línguas grupos consonantais que já há muito não eram pronunciados como -th-, -ch- (/k/), -rh-, e consonantes geminadas; e, 3) o período das reformas, que caracterizou por uma tentativa de padronização e ordenação da ortografia portuguesa, recuperando tanto elementos etimológicos quanto elementos de origem fonética, recuperados às tradições da ortografia medieval.

O despontar do século XX deparou-se com dois Estados lusófonos: Brasil e Portugal. Ambos com o português como língua nacional e oficial e com a ortografia igualmente tratada nos termos legados pelo Renascimento; um texto em português desse estágio intermediário da ortografia poderia, sem muito esforço, ser justaposto ao francês, língua românica que manteve a ortografia legada pelo Renascimento e pelo Humanismo. Ainda na primeira década do século, em 1907, a Academia Brasileira de Letras ensaiou uma reforma de simplificação da ortografia, encabeçada por Medeiros e Albuquerque, mas que terminou em ter oposições no próprio seio da instituição[1]; foi ainda complementado em 1912, mas acabou sendo rechaçado pelos acadêmicos[2].

Nosso primeiro projeto de reforma ortográfica nasce em 1907, com a proposta da Academia Brasileira de Letras, tendo à frente a figura de Medeiros e Albuquerque. Esta reforma, que foi complementada em 1912, parece ter recebido mais críticas do que aceitação, o que é compreensível, já que se tratava – de certo modo – de uma atitude inovadora e polêmica.

Em 1910, Portugal deixou de ser uma monarquia e passou a ser uma república; no bojo das mudanças políticas, vieram as mudanças da ortografia. A neonata república portuguesa nomeou, em 1911, uma comissão de filólogos chefiada por Gonçalves Viana, com o intuito de estudar a adoção de uma ortografia simplificada que, depois de concebida, ficou conhecida como Nova Ortografia e entrou em vigor oficialmente em 1916[3], em Portugal e por instrumento legislativo daquele país.

O Brasil, após o fracasso da tentativa de estudo de 1907, ficou à parte da reforma portuguesa de 1911, muito embora houve manifestações para que também esse país adotasse a solução portuguesa, notoriamente na voz e pena de Mário Barreto. Segundo SILVA[4], a própria ABL aceita um parecer que torna oficial a Nova Ortografia no Brasil, mas que, em 1919, é revogado.

A Nova Ortografia logrou êxito em Portugal, o que levou a pensar não mais em ações isoladas, e sim em conjunto, de ambos os países lusófonos. Para o Brasil, continuava o período da ortografia etimológica, o que dava duas ortografias ao português. Arquitetou-se entre a Academia das Ciências de Lisboa e a Academia Brasileira de Letras um acordo ortográfico que, na linha do decreto-lei português de 1916, unificaria a grafia em ambas as margens do Atlântico. Do esforço conjunto, emergiu o Acordo Ortográfico de 1931 aceites inicialmente por ambos os países através de dispositivos legais. Primeiro Portugal que, em 1911 fez a Nova Ortografia erigir-se através de decreto-lei; agora também o Brasil, faz valer o acordado entre as Academias através de um expediente legal; o Acordo vige baseado em dois decretos-lei: o 20.108, de 15.06.1931 e o 23.028, de 02.08.1933[5]. Em Portugal, é a Portaria n.º 7.117, de 27.08.1931 que dá vigência legal à nova ortografia.

Vige, mas a oposição a ele é aparentemente grande, segundo a notícia da Folha da Noite de 14.05.1931: os intelectuais cariocas manifestam-se contra, dizem que “a “ilustre companhia” não póde fazer nada em nome de 40 milhões de brasileiros”[6].

O acordo vigente em ambos os países duraria pouco tempo: além de não ter sido aceite pela Imprensa em geral, a Constituição de 1934 é cabal em revogar os decretos no seu artigo 26, voltando à ortografia etimológica. Porém, voltaria a viger em 1938, já durante o Estado Novo brasileiro, com o decreto-lei n.º 292, de 23 de fevereiro.

Com o acordo ortográfico de 1931 vem um ímpeto ainda maior de simplificação. O dígrafo sc, mantido pela reforma portuguesa de 1911 é derrubado em começo de vocábulo, donde se passa a escrever: ciência por sciência; cetro por sceptro.

Em 1940, a Academia das Ciências de Lisboa publica seu Vocabulário Ortográfico da Língua Portuguesa e, três anos depois, a Academia Brasileira de Letras traz à luz o seu Vocabulário. A justaposição dos Vocabulários deu a perceber ainda divergências entre as variantes portuguesa e brasileira do idioma. A ABL seguiu Formulário Ortográfico, datado de 1943 e Portugal ficou, inicialmente, com o Acordo de 1931. Em 1945, após longos trabalhos, veio à luz o Acordo Ortográfico de 1945, celebrado entre as Academias.

Nova distenção. O decreto n.º 35.228, de 0.12.1945, de Portugal, dá vigência ao Acordo a partir de 01.01.1946. No Brasil, o Acordo entra em vigor pelo decreto-lei n.º 8.286, de 05.12.1945. O artigo 5.º desse decreto-lei prevê que:

O Ministério da Educação e Saúde baixará oportunamente portaria em que consigne a obrigatoriedade, nas escolas, da ortografia regulada pelo Acôrdo inter-acadêmico, tendo em vista as conveniências de ensino, a suficiente difusão dos Vocabulários acadêmicos e os prazos que forem razoáveis para a adaptação dos livros didáticos, sem prejuízo de autores e editores.

O artigo 5.º do decreto português segue uma linha similar:

O Ministro da Educação Nacional fixará por portaria os prazos durante os quais poderão continuar a ser adoptados no ensino os livros escolares já publicados e aprovados à data do presente decreto.

Porém, enquanto em Portugal, o Acordo de 1945 (com as modificações dadas por lei em 1973) foi a base da ortografia até a entrada em vigência do Acordo de 1990, em 2009; no Brasil, o acordo foi adotado oficialmente, porém, a própria Constituição de 1946 foi escrita e promulgada com a ortografia do Formulário Ortográfico de 1943[7]. O Acordo de 1945, embora teve vigência legal até 1955, nunca teve realmente aplicação efetiva nas atividades institucionais com as quais a língua relaciona-se: Administração do Estado, Ensino, Imprensa; em 21.10.1955, com a lei federal do Brasil n.º 2.623, assinada pelo Presidente Café Filho, o Acordo deixa de ter vigência no Brasil, retornando-se textualmente ao Formulário de 1943; vigente até 2008, teve somente modificações sobre acentuação gráfica introduzidas por lei em 1971.

Até a recente entrada em vigência do Acordo de 1990, em 01.01.2009, Portugal e Brasil regeram-se por instrumentos diferentes de regulação ortográfica, o que causou a atual impressão de cisão entre as ortografias da língua portuguesa em ambos os lados do Atlântico.


[1] CUESTA, Pilar Vázquez e LUZ, Maria Albertina Mendes da. Gramática da Língua Portuguesa. Edições 70; Lisboa, 1971. p. 339-340.

[2] SILVA, Maurício. Reforma Ortográfica e nacionalismo lingüístico http://www.filologia.org.br/revista/artigo/5(15)58-67.html

[3] CUESTA & LUZ, op. cit.

[4] SILVA, op. cit.

[5] SILVA, op. cit.

[6] Folha da Noite, 14.05.1931. O Accôrdo orthographico movimenta os intellectuaes paulistas. http://almanaque.folha.uol.com.br/ilustrada_14mai1931.htm

[7] CUESTA & LUZ, op. cit.