Unes notes periodístiques interessant de fa poc sobre el requisit lingüística català en el cinema:

  • Sílvia Barroso: «Només un requisit» (Avui, 10.03.2009)
  • Patrícia Gabancho: «Anem al cinema» (Avui, 12.03.2009)

Des del País Valencià, per ara i com quasi sempre, en certa manera ho veiem com problemes dels rics, i els rics no som mosatros. Però també hi tenim en «enviat especial» que se’n preocupa i dóna una opinió favorable a la iniciativa, tot i que preveu que no traurà res a carregador, que és com acaba el seu article Enric Sòria (Quadern, El País, 12.03.2009):

Una ofertat de meitat i meitat és justa i el públic la sostindria, però crec que no la veurem, pròximament, en aquestes pantalles

En el mateix diari (09.03.2009), debaten dos articles, un d’Enrique González Macho i un altre de Luis de Val Mínguez. El primer conté argments que no faria servir si hi haguera reflexionat des del punt de vista dels drets dels ciutadans i de l’interés públic. Però un distribuïdor de pel·lícules no té perquè parar-se en brosses si el negoci li funciona tal com està. I millor que no comentem la seua apreciació antropològica sobre la rapidesa o lentitud en l’adquisició d’hàbits.

En canvi, el segon, productor de Media Films, troba ben fet que «un document regule les regles del joc» i no veu cap problema per a l’exhibició en català, llevat que no haja estat fins ara una pràctica comuna. Si s’estén, «la clau està en analitzar com està formulada l’oferta i saber quina és la demanda. La cooficialitat del català i del castellà està en els escoles i també en el carrer».

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *