La suspensió del reglament lingüístic de Barcelona i de la Diputació de Lleida

Els Amics de la Bressola ens fan arribar la notra de premsa de l’Associació de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia sobre la suspensió dels reglaments lingüístics de Barcelona i de la Diputació de Lleida:

Sobre la suspensió cautelar dels reglaments d’usos lingüístics de l’Ajuntament de Barcelona i de la Diputació de Lleida

Volem expressar el nostre rebuig i advertir del perill que suposa per a la llengua catalana la interpretació que s’expressa en les resolucions judicials dictades per la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, la qual, com és habitual, opta per emprar la llengua castellana.

Es fa una dubtosa interpretació de la funció de les mesures cautelars en favor de la llengua castellana, com si existissin possibles perjudicats i danys d’impossible reparació pel fet que les administracions fessin servir la llengua catalana com a preferent, que no única.

Prejutgen la resolució de fons, cosa impròpia d’una resolució cautelar, amb una interpretació interessada i parcial de la sentència del Tribunal Constitucional, sense tenir en compte la Llei de política lingüística de 1998, la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries o la Declaració Universal de Drets Lingüístics, que obliguen a les autoritats estatals a adoptar les mesures de protecció de la llengua pròpia del territori.

També avancen elements interpretatius de la futura sentència en favor dels esquemes de política lingüística clarament coincidents amb el Partit Popular i Convivència Cívica Catalana. Per aquesta via, aquestes formacions polítiques minoritàries intenten, antidemocràticament, fer ús de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut per limitar el dret dels catalans a emprar la llengua pròpia en l’àmbit de Catalunya.

Pensem que la gent que vàrem sortir a manifestar-nos contra la retallada de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional hauríem de seguir expressant el nostre rebuig de manera activa i clara també davant de cada retallada efectiva de l’ús de la nostra llengua, com és el cas d’ aquestes resolucions judicials.

28 d’octubre de 2010

Una llei per a l’occità

La Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya ens ha fet arribar la nota de premsa seguent:

El Parlament aprova la Llei de l’occità, aranès a l’Aran, que converteix Catalunya «en l’únic país de la UE amb tres idiomes oficials en un mateix territori»

El Parlament de Catalunya ha aprovat avui la Llei de l’occità, aranès a l’Aran, que regula l’ús oficial de la llengua occitana a Catalunya i l’Aran i que, segons ha destacat el vicepresident del Govern, Josep-Lluís Carod-Rovira, converteix Catalunya «en l’únic país de la Unió Europea amb tres idiomes oficials en un mateix territori». «Aquesta llei és un exemple d’allò que és aquest país, una terra que respecta i reconeix la seva pluralitat», ha manifestat el vicepresident en la seva intervenció al ple de la cambra, que ha fet en català i aranès. Josep-Lluís Carod-Rovira ha subratllat la importància del text, «una llei de reconducció històrica» que atorga a l’occità «una protecció, un reconeixement oficial i un prestigi dels quals no havia gaudit mai». Al ple han assistit el Síndic de l’Aran, Francesc Boya; el secretari de Política Lingüística, Bernat Joan, i els membres de la ponència de la llei.

El vicepresident del Govern ha explicat que la Llei de l’occità «ha de protegir els drets dels occitans a Catalunya, garantir els drets lingüístics dels aranesos i donar possibilitats de supervivència amb dignitat i amb futur a aquesta llengua que va iniciar el seu caminar amb els trobadors, en l’inici del miŀlenni passat». És per això, ha dit, que es tracta d’una llei pels aranesos, els catalans i els occitans. I és que, ha manifestat, «amb aquesta llei reconeixem el valor específic de l’aranès, donem recursos de protecció a tothom que vulgui utilitzar l’occità a la Vall d’Aran i projectem que un procés de garanties sigui present en l’administració, l’educació, els mitjans de comunicació i les activitats culturals». Ha recordat en aquest sentit que amb la nova llei s’estén l’aranès per tota l’administració catalana, es promou la seva presència en àmbits tan diversos com la universitat, la formació d’adults, la cultural o l’onomàstica: «Fem una llei de protecció social de la llengua pròpia de l’Aran», ha sentenciat.

Per Josep-Lluís Carod-Rovira, és «una bona llei» per Catalunya, l’Aran i Occitània. En el cas de Catalunya, ha explicat, perquè «recupera la legitimitat d’una llengua que és part del nostre patrimoni cultural i històric». I en el cas de l’Aran i Occitània perquè «permetrà que la seva identitat sigui reconeguda de forma indiscutible». «Els occitans de tot el món guanyen amb aquesta llei una legitimitat que no tenien, una justificació imprescindible i una potenciació legal de la seva identitat», ha manifestat. De fet, el vicepresident ha anat més enllà en considerar que amb la norma «reconstruïm un espai jurídic de relació entre els catalans i els occitans», que potenciarà les relacons entre tots els territoris de llengua occitana, facilitarà l’establiment d’acords i convenis amb institucions i entitats i promourà també la projecció exterior de la llengua.

L’occità, llengua oficial

La llei regula l’oficialitat de l’occità a Catalunya i a l’Aran, en aquest cas com a llengua pròpia, en compliment del mandat de l’Estatut que en el seu article 6.5 estableix l’oficialitat de l’occità a Catalunya i a l’Aran i en el seu article 50 determina que els poders públics han de protegir el català i l’aranès en tots els àmbits i sectors i n’han de fomentar l’ús, la difusió i el coneixement. L’Estatut atribueix a la Generalitat i al Conselh Generau d’Aran la competència sobre la normalització lingüística de l’aranès.

La nova norma garanteix els drets lingüístics generals davant de totes les administracions al territori de l’Aran i de la Generalitat arreu de Catalunya. En l’àmbit institucional, estableix que les administracions i les institucions araneses han d’emprar de manera general l’aranès i que els serveis i els organisme que depenen de la Generalitat a l’Aran han d’utilitzar-lo normalment en les seves relacions administratives i en la difusió d’informació a la ciutadania, sens perjudici del dret dels ciutadans a escollir una altra llengua oficial. Les lleis del Parlament de Catalunya han de ser publicades també en aranès i aquesta versió tindrà caràcter oficial. Proclama també la plena validesa de tota la documentació pública i privada redactada en aranès.

A la resta de Catalunya es reconeix el dret dels occitanoparlants a utilitzar-lo en les relacions escrites amb la Generalitat i a rebre atenció en aquesta llengua en les relacions orals. En l’ensenyament, es regula l’ús de l’aranès com a vehicle d’expressió normal de les activitats docents i administratives dels centres de l’Aran. A Catalunya, s’inclouran en l’ensenyament no universitari continguts sobre la realitat lingüística de l’Aran i la seva relació amb la llengua i la cultura occitanes, mentre que el Govern fomentarà fomentarà també la incorporació d’estudis filològics de llengua occitana. La futura legislació també regula l’ús de l’aranès en els mitjans de comunicació.

Pel que fa a la protecció de l’aranès, la llei regula l’acció conjunta de la Generalitat i el Conselh Generau d’Aran en l’àmbit de les seves respectives competències per a protegir la llengua en tots els àmbits i sectors i fomentar-ne l’ús social, la difusió i el coneixement. La Generalitat i el Conselh Generau podran subscriure convenis i acords amb l’Estat per garantir l’ús de l’aranès per part dels serveis estatals ubicats a l’Aran per tal de fer efectiu el dret d’opció lingüística de l’aranès.

Despesa en política lingüística (7)

L’evolució de la inversió en promoció i ús del valencià feta per la Generalitat valenciana del Partit Popular durant esta legislatura quadra perfectament amb el reforç de la tendència estadística que indica que cada volta hi ha menys percentatge de persones que fan servir el valencià en els àmbits més comuns de la seua vida (veg. SIES, Alacant, 2006). Vejam les dades, mentres esperem a vore què decidixen que faran l’any que ve —s’acosten els nous pressuposts—:

Pressupost

Variació

% de variació

2006

6.457.880

2007

6.765.440

304.560

4,76

2008

7.035.350

269.910

3,99

2009

7.001.760

211.210

3,11

2010

5.936.850

-1.064.910

-15,21

Diada estellesiana del 4 de setembre

La iniciativa ja he tingut bona cosa de ressò (ha arribat també a Facebook). Podíem llegir en el diari Levante (20.07.2010):

Una nova tradició valenciana pren cos. El pròxim 4 de setembre se celebrarà en diversos pobles la «Festa Estellés», un sopar o dinar popular que, amb el pretext de commemorar el naixement del poeta de Burjassot amb poemes seus i plats típics valencians, pretén reivindicar la cultura i la llengua a imitació del «Burns Súper» escocés.

La guspira que ho havia encés tot era la carta de convit de Josep Lozano Lerma:

Estimada amiga o amic:

Crec que som conscients que la nostra cultura passa per moments difícils, fins al punt que pot perillar la seua mateixa existència en un futur més menys proper, sobretot al País Valencià. Davant d’aqueixa situació hi ha tota una gamma d’actituds a adoptar, que podríem agrupar en Negatives o derrotistes —i a lamentar-se sempre estem a temps— o positives o encoratjadores, amb què crear i imaginar recursos que es reforcen i ens donen cohesió en defensa d’allò que és consubstancial amb nosaltres, allò que estimem: la nostra cultura, la nostra llengua, el nostre país.

Altrament, fa temps vaig veure un documental sobre la festa que fan els escocesos el 25 de gener de cada any, que ha arrelat fermament com a celebració identitària —la fan ja dos segles i escaig— el Burn’s souper, per celebrar el naixement Robert Burns (1759-1796), un popular poeta en llengua escocesa. On després d’un àpat amb haggis, un embotit escocés, es beu i es canta l’Auld Lang Syne, i després es reciten i canten cançons del poeta i d’altres poetes.

La meua proposta és la següent:

Celebrar el naixement d’un dels nostres grans poetes: Vicent Andrés Estellés, el 4 de setembre o en la primera quinzena d’aquest mes, atés que el poeta de Burjassot va nàixer el 4 de setembre de 1922. I per què el poeta de Burjassot? Perquè és el més pròxim i d’una obra més accessible i receptiva en amplis estrats populars. És a dir, fer una festa amb la intenció que tinga continuïtat en anys futurs, i establir-la com una tradició nostra.

Crec que l’organització pot ser ben fàcil, pel mateix motiu: fer un dinar o sopar popular, amb el seu toc literari poètic, que pot reunir a famílies, amics o coŀlectius més o menys nombrosos, amb tres coses comunes:

a) Cuinar un plat del nostre país o països, amb la seu beguda corresponent.
b) Sopar o dinar ben dinats o sopats.
c) Llegir un poema d’Estellés, el que més us agrade.
d) Fer llegir o cantar altres poemes d’Estellés o d’altres poetes nostres, en una festa que hauria de ser lúdica i popular.

Si la idea us sembla bona i penseu organitzar la Festa Estellés, sopar o dinar, tan se val, m’agradaria que m’ho diguéreu, perquè l’exemple vostre també podria encoratjar altres grups o coŀlectius.

De moment pensem celebrar-la el dia 3 de setembre a Alginet, als locals del Bloc, i a Benimodo, el dia 4, on va passar bona part els seus últims anys el poeta.

I, també, si teniu algun suggeriment a fer-me, sobre aquesta celebració, que puga millor-la, que me la feu.

Atentament,

Josep Lozano

El català a Perpinyà

Xavier Rull ens envia a través d’Infozèfir la informació següent:

L’Ajuntament de Perpinyà proclama el català llengua cooficial juntament amb el francès

El català ja és llengua cooficial amb el francès a l’Ajuntament de Perpinyà. Ho ha decidit el ple municipal de la ciutat per unanimitat. La decisió té l’objectiu de garantir la pervivència i la transmissió de la llengua catalana, i assegurar la seva presència en els diversos camps de la vida pública i social de Perpinyà. Ara els grups que defensen la llengua a la Catalunya del Nord volen que l’acord no es quedi en paper mullat.

Per unanimitat, el consistori de Perpinyà ha aprovat la Carta municipal per a la llengua catalana, que reconeix el català com a llengua cooficial de la ciutat. La carta, que s’empara en diversos textos internacionals i en la Constitució francesa, vol garantir el futur de la llengua.

Jean-Marc Pujol, l’alcalde de Perpinyà, assegura que la decisió «pretén explicar al conjunt de la població que tenim una identitat catalana, que n’estem orgullosos i que la volem promoure».

El pròxim objectiu de l’Ajuntament és que la Carta municipal per a la llengua catalana sigui també adoptada i aplicada pels 25 municipis que integren la mancomunitat de municipis de Perpinyà.

Començada fa 17 anys amb la retolació dels carrers, la política lingüística de l’Ajuntament de Perpinyà s’ha anat desenvolupant, sobretot en l’àmbit cultural i educatiu. Una política que, segons l’alcalde, ja ha donat bons resultats i que continuarà.

Font: 3cat24.cat (11-6-2010)

Petita cronologia actual contra l’ús del valencià

El diari El País (05.07.2010) ens oferí fa unes setmanes una panoràmica sobre la «devaluació del valencià», segons dien, amb un títol poc afortunat, ja que no és devalua el valencià, sinó l’exerici democràtic dels drets lingüístics i a l’educació dels ciutadans valencians. N’extraiem la cronologia indicativa que oferien:

Del compromís en l’ús del valencià al veto al requisit lingüístic

  • 12 d’abril de 2003. Francisco Camps promet: «No donaré un pas arrere» en l’ús del valencià.
  • 20 de novembre de 2003. La Acadèmia Valenciana de la Llengua (avl) alerta que «la salut del valencià és precària» i demana un major impuls als 20 anys de la Llei d’ús i ensenyament (luev).
  • 25 de novembre de 2004. Camps du el conflicte lingüístic a les Corts en vespres del memoràndum de la Unió Europea que reconeix la llengua.
  • 25 d’octubre de 2005. L’avl apressa a signar un «nou pacte cívic» davant la reculada del valencià.
  • 18 de setembre de 2007. Als 25 anys de la luev, Escola Valenciana torna a demanar que es cataloguen les places docents de secundària.
  • 5 de març de 2008. El Tribunal Superior de Justícia (tsj) jutja si el Consell vulnera el dret a estudiar en valencià, després d’una denúncia d’Escola.
  • 15 de març de 2009. Trencades les negociacions amb la Plataforma per l’Ensenyament Públic, el conseller Alejandro Font de Mora renuncia en públic a la catalogació de places.
  • 27 de març de 2009. El Consell de Camps veta un acte d’Escola Valenciana en la Biblioteca Sant Miquel dels Reis hores abans de començar.
  • Juliol de 2009. Una sentència del Tribunal Superior de Justícia qualifica l’actitud del Consell de «temerària» davant els incompliments d’una trentena de sentències que reconeixen el títol de filologia catalana.
  • 21 de juny de 2010. Un esborrany d’Educació dificulta el valencià en els centres castellanoparlants.
  • 29 de juny de 2010. El PP vota en contra de les esmenes de l’oposició per a exigir el requisit lingüístic en l’administració valenciana

Una data que la periodista Neus Caballer no ha tingut en compte i que algun dia caldrà caldrà comprovar quin sentit tenia: el 24 de novembre de l’any passat Font de Mora anuncia una plataforma de traducció de documents… Ah, sí, i es signa un protocol entre la Conselleria d’Educació de Font de Mora, l’avl i 61 entitats locals (entre les quals no hi havia Alboraia, supose, on el Partit Popular acabava de suprimir el servei lingüístic).

Incapacitació lingüística

Vivim uns moments d’alegre rebombori lingüístic… Bé, com quasi sempre. En el diari El País Ángel López García es pregunta si «¿Es pot falar euskaraz en el Senado?» (24.06.2010). Uns fragments:

No és molt demanar que els nostres senadors unilingües facen l’esforç d’entendre les altres llengües d’Espanya, almenys les romàniques, una cosa que milions d’immigrants van aconseguir en un parell de mesos a pèl. I si no són capaços d’aprendre-les, que es dediquen a altra cosa. […]

No estic propugnant que les quatre llengües siguen oficials en tota Espanya: això tal vegada fóra just, però és inviable i el camí de l’infern està sembrat de bons propòsits. El que sí que crec que podria aconsegui-se en un parell de generacions és que la presència del català/valencià i del gallec en els mitjans de comunicació i d’estes dues llengües juntament amb l’èuscar en l’ensenyament de tota Espanya s’anara incrementant progressivament fins a assolir que quan un polític parla en català o una escriptora és entrevistada en gallec tots els espanyols els entenguen sense més, que l’èuscar torne a ser el símbol de l’especificitat peninsular, com reclamava Astarlos, i que els hispanoparlants de les comunitats bilingües deixen de ser els bocs expiatoris de les culpes del govern central.

D’altra banda, hi ha una altra referència important a tindre en compte al País Valencià, ara que la suposada crisi —que no afecta el Ferraris, Louis Vuitton i Patek Philippe dels dirigents polític del pp valencià— ha servit d’excusa per a eliminarm el doblatge al valencià (que no al castellà) en la Televisió Valenciana: han aprovat la llei del cinema a Catalunya que simplement pretén que el que és just i necessari siga normal quant a la possibilitats que els ciutadans pugam tindre cinema en la nostra llengua (a Catalunya; al País Valencià ha de ser en l’altra llengua).

Finalment, una informació quasi d’abast internacional, però que segurament es perdrà en l’anecdotari (El País, 04.07.2010), del qual extraiem algunes perles que barregen fracàs escolar, llengua, religió, nacionalitat i constitucionalitat:

Dos llengües autonòmiques més

En Ceuta, els musulmans comencen a pugnar per tal que l’àrab siga reconegut, i en Melilla ho fan per l’amazic amb l’ajuda d’erc

[…]

Ceuta i Melilla són els dos únics llocs d’Espanya on l’educació no està transferida i el pes de l’ensenyament públic és aclaparador (79 % de l’alumnat), quasi un 12 % per damunt de la mitjana espanyola. Solament Castella-la Manxa supera eixe rècord. La mitat dels alumnes són musulmans, predominen fins i tot en infantil i primària, i no solen parlar castellà en les seues cases.

[…]

«No ens plantegem tenir llengua optativa hui», va declarar al novembre, en el Congrés, el ministre Ángel Gabilondo. «Cal fomentar l’espanyol, respectant les altres llengües», va sentenciar. La seua predecessora, Mercedes Cabrera, dubtava fins i tot que fóra possible inserir en el sistema educatiu «una llengua de tradició oral mancada de cos gramatical».

[…]

“No crec que es puga dir que l’amazic o l’àrab són llengües espanyoles», afirma Carlos Ruiz Miguel, catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Santiago de Composteŀla. «Són estrangeres encara que les parle una petita part de la població espanyola». «La seua hipotètica cooficialitat té molt difícil encaix constitucional». «El cas podria acabar en el Tribunal Constitucional», vaticina.

Ascensió Figueres, la incompetència i el demèrit

Fa uns dies mos sorprenia la presidenta de l’AVL quan declarava que el valencià no havia de ser més que un mèrit per a ser professor d’universitat. El company Francesc Esteve ha tret més conclusions sobre la qüestió en El Punt:

L’AVL reivindica la incompetència?

24.06.10 – Francesc Esteve

Per increïble que puga semblar, la presidenta d’una entitat que s’anomena acadèmia, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), reivindica la incompetència lingüística en la mateixa llengua que té l’obligació estatutària de promoure. En la presentació del documentadíssim Informe sobre els usos lingüístics a les universitats públiques valencianes dirigit per Artur Aparici i Rafael Castelló, que avalua el coneixement, l’ús i les actituds lingüístiques dels universitaris valencians, la presidenta de l’AVL, Ascensió Figueres, manifestava que si les universitats demanen als professors la competència també en valencià —en castellà sí que s’exigeix— «potser estaríem lligant-nos de peus i mans i podríem penedir-nos-en en un moment donat». I ella, sense aportar mai cap xifra ni cap argument, proposava que el domini de la llengua oficial i pròpia no fos una exigència —al contrari del castellà— sinó només «un mèrit».

[…]

Podem recordar ara també una entrevista de l’any 2003 que té relació amb esta qüestió en la qual Ascensió Figueres responia:

— Quina posició ha pres l’AVL davant del requisit lingüístic?

— Hi hagué set acadèmics que varen demanar que es tractara el tema en el Ple, i es va incloure en l’orde del dia, però el document que es va elaborar intentant aproximar posicions no va tindre la majoria absoluta perquè anara avant; per tant, l’avl no es va pronunciar sobre este tema. Este ha sigut l’únic punt en què no hi ha hagut consens des de la creació de l’Acadèmia.

És a dir, que n’hi han més encara dins de l’avl que no tenen res a dir contra el requisit castellà, però, en canvi, tenen problemes amb el requisit valencià. Una cosa com si el ministre d’hisenda no recomanara que la declaració de la renda fóra voluntària… Ai, que això es veu que ho deuen haver sentit uns quants que també puŀlulen per la Generalitat valenciana.

El Senat plurilingüe

El diari El País (12.05.2010) publica un article de Pablo Ximénez de Sandoval, «Benvinguts al Senat espanyol» (títol original), en què es comenta la possibilitat que eixa «cambra de representació territorial» adopte la pràctica plurilingüe:

Benvinguts al Senat espanyol

La cambra alta es proposa generalitzar l’ús de les llengües cooficials – Ja es feia, però la idea és titllada ara de ridícula i malbaratament

No cal dir que hi ha unes quantes perles ideològiques que falsegen el que podria ser una exposició democràticament respectuosa. Per exemple, si enllacem estos dos fragments:

Podríem vore el president del govern i els ministres dues vegades al mes amb els auriculars posats. […] En realitat, es tracta de parlar-lo en l’hemicicle, on el que es fa és una representació de les posicions de cadascun, no una negociació política. És una qüestió simbòlica i els símbols superen qualsevol crítica per a aquells que els senten com a tal.

El «símbol» dels membres del govern amb auriculars representa la caiguda del seu símbol lingüístic. Tanmateix, no en diuen símbol, però, en canvi, sí que ho són les posicions dels partits que ho demanen.

A més, el Tribunal Constitucional accepta certa extraterritorialitat de les llengües en casos concrets.

Segons això, pot paréixer els parlants de llengües diferents del castellà sembla que no en puguen fer ús fora d’uns territoris concrets. Bé, ho deixarem ací, perquè es veu que el nivell de comprensió del que són les llengües i els drets dels seus parlants no arriba mai al nivell democràtic que hauria de tindre. La cirereta es pot trobar en un el titular d’una nota a banda: «Bègica i Suïssa: dos confusos precedents». ¿Confusos? No precisament els suïssos i els belgues.

La realitat plurilingüe

El diari El País (29.04.2010 i 03.05.2010) publica dos articles relacionats amb la gestió lingüística dels territoris i de les institucions:

«Senyories, l’Espanya real és plurilingüe»

El Senat accepta, amb l’oposició del pp, estudiar que es puguen parlar totes les llengües en el Ple

El nuc gordià de Bèlgica

La caiguda del govern de coalició i l’avançament de les eleccions obeïx al vell conflicte sobre bilingüisme en la circumscripció que envolta la capital

El segon article, a més, inclou un dels tradicionals malentesos sobre el que són o deixen de ser les llengües:

La Bèlgica que hui coneixem va nàixer en 1830 amb molts condicionaments i amb el pecat original d’optar pel francés de les elits nacionals (brusselencs, valons i flamencs) com a llengua oficial, en detriment del neerlandés, llavors un conjunt de dialectes de les zones més desfavorides del país.

El periodista (Ricardo Martínez de Rituerto) contraposa una llengua amb un ens que contenia dialectes, però que sembla que no fóra una llengua. A més, podem observar l’eufemisme optar. No és la primera vegada (dtl, 01.10.2007) que no acabem d’entendre de què parlen.