Píndoles en castellà contra la covid-19

Arran de la pandèmia de la covid-19 tornem a observar mostres de mala gestió lingüística en la Generalitat valenciana. En les píndoles formatives de l’IVAP hi ha penjat en només castellà des de fa setmanes un document de l’Invassat sobre mesures preventives davant l’exposició al coronavirus. Hem reclamat dos vegades ja la versió en valencià, però ni hem rebut resposta ni l’han penjada.

El mateix 6 d’abril en què ho vam reclamar per primera vegada en el web de l’IVAP, la Plataforma per la Llengua (06.04.2020) publicava una denúncia relacionada amb la mateixa qüestió en l’àmbit de l’administració espanyola:

La Plataforma per la Llengua demana l’ús del valencià en la informació institucional sobre la COVID-19

L’ONG del valencià recorda que el Consell d’Europa critica que alguns estats —com fa Espanya— «no comparteixen la informació, instruccions, directrius o recomanacions en altres llengües que no siguin la llengua oficial del país».

Ha passa quasi un mes, la gestió maldestra de l’ús de les llengües oficials en l’administració valenciana (i l’espanyola) fa que continue la desigualtat sistemàtica: primer es publica en castellà; més avant, ja vorem (si hi ha reclamacions, si algú s’enrecorda…) si arriba mai la versió en valencià.

Orelleres per a qui no vol escoltar

Hi ha polítics que a voltes fan articles que convé tindre en compte, com ara l’article següent d’Iñaki Anasagasti (Deia.com):

En què consistix l’«especial respete i protecció» per a la caverna

No han aprés res. O millor, no han volgut aprendre res. En trenta-cinc anys. Ni el plurilingüisme ni la plurinacionalitat. No m’estranya que Pujar diga el que diu. La xicoira per a tots no servix. El model, este model, autonòmic ha fracasssat.

[…]

¿És car? Segons eixe criteri la democràcia és cara i per tant caldria eliminar eleccions, tribunals, actes oficials, parlaments i tot allò que no sigui estrictament necessari per a viure. Algú ordena i els altres obeïxen. Amb la convenció de Sevilla del pp es paguen deu anys d’orelleres. És clar, no hi ha res més car que una dictadura. En llibertats, en dignitat, en pèrdua de la pròpia autoestima de la societat.

[…]

La realitat plurilingüe

El diari El País (29.04.2010 i 03.05.2010) publica dos articles relacionats amb la gestió lingüística dels territoris i de les institucions:

«Senyories, l’Espanya real és plurilingüe»

El Senat accepta, amb l’oposició del pp, estudiar que es puguen parlar totes les llengües en el Ple

El nuc gordià de Bèlgica

La caiguda del govern de coalició i l’avançament de les eleccions obeïx al vell conflicte sobre bilingüisme en la circumscripció que envolta la capital

El segon article, a més, inclou un dels tradicionals malentesos sobre el que són o deixen de ser les llengües:

La Bèlgica que hui coneixem va nàixer en 1830 amb molts condicionaments i amb el pecat original d’optar pel francés de les elits nacionals (brusselencs, valons i flamencs) com a llengua oficial, en detriment del neerlandés, llavors un conjunt de dialectes de les zones més desfavorides del país.

El periodista (Ricardo Martínez de Rituerto) contraposa una llengua amb un ens que contenia dialectes, però que sembla que no fóra una llengua. A més, podem observar l’eufemisme optar. No és la primera vegada (dtl, 01.10.2007) que no acabem d’entendre de què parlen.

Les llengües pacífiques

El diari El País (10.07.2009) fa un titular que ja anuncia una proposta gens pacífica:

L’anglés es cola en la guerra de les llengües

En plena revisió de la política educativa, algunes comunidats aposten pel trilingüisme – Mentres Galícia i el País Basc amplien l’oferta, Catalunya consolida el seu model d’immersió en català

[…]

¿I què diuen els resultats? ¿Hi ha diferències entre els alumnes de comunitats monolingües i els de les bilingües? No, segons el Ministeri d’Educació. Este va fer una enquesta en 2007 en 450 centres a 9.500 alumnes d’últim curs de primària (12 anys). Sobre una puntuació mitjana de 250 punts que es va donar a tots els alumnes participants, els de territoris bilingües van traure 256 punts i els de comunitats que tenen només una llengua oficial 252 punts. L’informe pisa de l’ocde confirma estes dades.

[…]

En la Comunitat Valenciana, en 1979 el president del govern Adolfo Suárez va autoritzar que el valencià s’estudiara tres hores per setmana en l’antic bup. Amb este gest, el centredreta s’anticipava a l’Estatut d’autonomia, en 1982, i la Llei d’ensenyament i ús del valencià en 1983, governant ja els socialistes. L’arquitectura normativa dissenyada pel socialista Ciprià Ciscar durant el govern de Joan Lerma ha estat l’edifici sobre el qual s’ha consolidat el model valencià. Aquest consens va estar a punt de truncar-se en 2002 quan el pp, sent ministra, Pilar del Castillo, va aprovar la Llei orgànica de qualitat (loce), avui derogada. Esta llei que tenia la pretensió de reforçar l’horari lectiu del castellà (amb cinc hores setmanals) i reduir a la meitat (2,5 hores) l’ensenyament del valencià i altres llengües cooficials trencant l’equilibri arribat de tres hores per a cada idioma. Si s’haguera consumat l’operació, s’hauria truncat la implantació dels programes d’ensenyament en valencià (pev) i d’Immersió Lingüística (pil) que funcionen, amb èxit, des de fa dos dècades a la Comunitat Valenciana, com demostren les successives avaluacions de 1998, 2001-2002, 2003 i la més recent de 2006.

Jaume Fullana, director pioner fa vint anys en la implantació dels programes d’immersió lingüística i d’immersió progressiva en el col·legi públic Gabriel Miró de Calp (que està delimitat en la Llei d’Ensenyament com a territori castellanoparlant [Nota DTL: ací hi ha una errada, ja que la Llei 4/1983 marca Calp com a «de predomini lingüístic valencià»]), «en acabar la primària, un xiquet en cinc cursos d’aprenentatge en els idiomes, adquirix la doble competència en les dos llengües».

En primer lloc, no n’hi ha cap guerra de llengües. El que n’hi ha són algunes persones amb responsabilitats públiques en les estructures de poder de l’estat espanyol que matenen i impulsen una visió gens democràtica i plenament allòfoba pel que fa a la política lingüística. Com a conseqüència d’eixos plantejaments, l’estat espanyol manté una constitució que imposa el deure de conéixer tan sols una de les llengües oficials (el castellà-espanyol*), precepte a partir del qual es promulguen normes que lesionen els drets lingüístics dels ciutadans espanyols que pretenen fer ús de la resta de llengües (oficials: català-valencià*, èuscar i gallec-portugués*) de l’estat.

En segon lloc, poden parlar tant de comunitats monolingües i bilingües com de comunitats que han atés diversament la diversitat lingüística històrica dels habitants dels seus territoris (o que simplement no l’han atesa). Recordem que el català s’estén a Múrcia i Aragó o que el gallec encara es parla a Zamora i Càceres, per posar dos exemples.


* Aplique la doble denominació en els tres casos simplement perquè preferixc mantindre un criteri que no disseccione i problematitze unes llengües i, per tant, que no transmeta una idea de neutralitat pacífica només respecte a unes altres llengües.

La implantació del DNI en valencià

La possibilitat de tindre el documenta nacional d’identitat (DNI) espanyol en valencià encara va haver d’esperar a l’arribada del segle XXI. La novetat va ser tractada en els diaris El País (07.12.2001) i Levante (07.12.2001):

La policía tramita en tres días 2.690 documentos de identidad bilingües en Valencia

[…]

El presidente aún no se llama Eduard


Cerca de tres mil valencianos solicitan el DNI bilingüe en tan sólo tres días

Eduardo Zaplana dice que el nuevo documento «simboliza» autogobierno y pertenencia a España

El DNI bilingüe es ya realidad en la Comunidad Valenciana. En tan sólo tres días, la policía ha tramitado en Valencia un total de 2.690 documentos nacionales de identidad que tienen como peculiaridad su redacción en las dos lenguas oficiales.