Primeres valoracions sobre el Diccionari normatiu valencià de l’AVL

El nou Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ja es pot consultar en línia. A banda de les polèmiques (polítiques) més o menys estrambòtiques, ja disposem de crítiques que comenten el contingut de l’obra. Per exemple, pel cantó negatiu, l’article «Dialectalitzant, incoherent, multiplicador de variants… i sovint sense criteri» de Francesc Esteve i Gómez (Vilaweb, 07.02.2014), que comença aixina:

Amb la poca perspectiva que dóna la consulta d’un sol dia —es va fer públic dimecres—, el Diccionari normatiu valencià confirma els pitjors defectes que mostrava l’obra precedent de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua: el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià. És militantment dialectalitzador, multiplica les variants i molt sovint no és capaç de mantenir ni un mínim criteri de coherència: cada cas té unes raons que contradiuen les que s’apliquen en uns altres exemples.

Per contra, Felip Gumbau Morera ha tirant ja la seua pedreta un poc més endins i dóna una visió totalment diferent de l’obra. Reproduïm a continuació l’article complet (amb permís de l’autor):

Les aportacions del Diccionari normatiu valencià

 

Felip Gumbau Morera

Professor de Secundària

Benicarló

1. Introducció

Moltes han sigut les reaccions que ha generat la publicació recent del Diccionari normatiu valencià (DNV), la major part d’elles, de caràcter polític i sentimental, obsessionades per la definició de valencià, i algunes altres, de caràcter filològic, interessades en destacar-ne els aspectes negatius. Però ja va sent hora, ara que ja han passat uns dies de la publicació i s’ha escampat la polseguera mediàtica que havia alçat, que parlem del Diccionari normatiu valencià amb la justícia que es mereix, ni desprestigiant-lo ni glorificant-lo, sinó aportant dades i arguments necessaris. Només amb eixe criteri i amb la sensatesa que caracteritza el sector compromés de la societat valenciana, podrem valorar els molts encerts que té el diccionari, com tractaré de mostrar, però també algun defecte, que també en té.

Per a entendre per què era necessari que els valencians disposàrem d’un diccionari normatiu (i també d’una acadèmia), hem de ser conscients d’un fet social que és evident, encara que alguns sectors encara no ho accepten, i és que vivim –ens agrade o no– en una comunitat lingüística que té dos (inclús tres) sensibilitats identitàries: la valenciana i la catalana (i encara la balear). És per això que hem adoptat una normativa composta de modalitats. Encara que l’existència en una llengua de modalitats diferents no és la situació més idònia, ens adonem que en moltes llengües, fins i tot en les més importants demogràficament i socialment (com l’anglés i el castellà), la distribució d’una llengua en modalitats no només és un fet comú i assumit amb naturalitat pels parlants, sinó que és una resposta inevitable a la realitat social de la seua comunitat lingüística. I és que l’existència de més d’una modalitat normativa en una llengua és una alternativa a la unificació de criteris normatius quan hi han causes socials que la impedixen.

D’acord amb això, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha seguit fins ara dos criteris: el reconeixement de totes les formes de la llengua comuna i, alhora, la preferència per les peculiaritats autòctones. Eixa concepció, precisament, la va formular Pompeu Fabra mateix, que encomanava als valencians una obra de depuració i redreçament de la varietat pròpia en una de les converses filològiques i que cita Manel Sanchis Guarner a l’inici de la seua Gramàtica Valenciana:

«Nosaltres, catalans, no desitjaríem altra cosa sinó que emprenguéssiu una obra de forta depuració del vostre idioma, encara que no us preocupéssiu gens d’acostar-vos al nostre català; que tractéssiu de descastellanitzar el valencià i, enriquint-lo, procurar acostar-lo al valencià dels vostres grans escriptors medievals».

 

2. Dades

Una de les actuacions normals que seguix el DNV és donar preferència a les solucions lingüístiques genuïnes per mitjà del criteri de simetria amb el DIEC i seguint el principi de composicionalitat i reciprocitat. Així, si en el DIEC espill remet a la forma preferent mirall, idènticament, en el DNV mirall remet a la forma preferent espill. Això afecta a un grapat de diferències de preferència simètriques; heus ací les que afecten a les paraules que comencen per la lletra a, que són exactament vint-i-cinc.

1. Diferències de preferència (DNV / DIEC)

Vocalisme: amarar / amerar, arrancar / arrencar.

Consonantisme: alfàbega / alfàbrega, algoritme / algorisme, ametla / ametlla, aniquilar / anihilar.

Morfologia: abastir / abastar.

Formació de paraules: aborronar / esborronar, abreviar / abreujar, agilitzar / agilitar, amortidor / esmorteïdor, amuntonar / amuntegar, arrapar / esgarrapar, arruixar / ruixar, atresorar / tresorejar, autentificar / autenticar.

Lèxic: acatxar / acotxar, agranar / escombrar, alacrà / escorpí, aladre / arada, aladroc / seitó, almesc / mesc, amprar / manllevar, arena / sorra, au / ocell.

Però les crítiques filològiques que ha rebut el DNV es deuen al fet que ha incorporat no poques entrades i accepcions exclusives que no apareixen en el DIEC. Efectivament, el diccionari valencià incorre ací en una inquietant «anomalia» que vulnera el criteri de simetria i el principi de composicionalitat i reciprocitat. Ara bé, encara que eixa actuació no és desitjable, una part important d’eixes solucions exclusives no són directament atribuïbles al DNV, com vorem. D’eixes entrades o accepcions exclusives, una part són secundàries; de les que comencem per la lletra a, n’hi han vint-i-una.

2. Entrades exclusives i secundàries del DNV

Lèxic comú: abanderat (banderer), abraç (abraçada), acreiximent (acreixement), afondar (afonar), agravi (greuge), agraviar (agreujar), agrura (agror), alborç (arboç), altària (alçària), apretar (estretir), arraïl (arrel), arrastrar (arrossegar), artiste (artista), atapir (atapeir), avear (avesar), avort (avortament).

Lèxic informal: acaminar (caminar), aixina (així), almorzar (esmorzar), assumpt (assumpte).

Lèxic antic: ab (amb).

Es critica del DNV que eixes entrades són innecessàries perquè multipliquen les variants de paraules que s’havien consolidat amb una forma comuna. Però resulta que eixes paraules tenen una llarga tradició (Ramon Llull escrivia creximent i Isabel de Villena, acaminar), són ben vives en la llengua actual (almorzar i abraç) i, en alguns casos, són d’ús general (apretar i avort), no debades apareixen reflectides totes (excepte assumpt) en el malaguanyat Diccionari català-valencià-balear (DCVB), tatxat sovint de «dialectal» en el sentit pejoratiu del terme. La incorporació d’eixes paraules, així, no només és necessària, sinó que, a més, té un doble benefici: d’una banda, dóna confiança als usuaris perquè veuen recollides en el diccionari paraules genuïnes i vives i, de l’altra, els orienta per a que sàpiguen quina és la paraula normativa que han de fer servir. Els recels a esta actuació del DNV, per tant, no són del tot fundats, i no són tampoc justos, ja que veiem que el DIEC actua de la mateixa manera amb paraules orientals que el DNV sí que arreplega, encara que serien igualment «innecessàries», com ara cargol (caragol) o cartró (cartó), entre altres.

Per un altre costat, una altra part de les entrades o accepcions que el DNV incorpora exclusivament tenen el caràcter de preferents. Així, el diccionari valencià, a més d’incorporar unilateralment variants o formes noves que no apareixen en el DIEC, els dóna preferència, de manera que, aquí sí, es crea una multiplicitat asimètrica de solucions lingüístiques entre els dos diccionaris; per exemple, en el DIEC apareix estómac, mentre que en el DNV la paraula estómac és secundària i remet a una forma nova que el DIEC no contempla: estómec. De les que comencen per la lletra a, n’hi han una quinzena (sense comptar l’accentuació de la e).

3. Entrades o accepcions exclusives i preferents del DNV

Vocalisme: albergina / albergínia, argilaga / argelaga, arredonir / arrodonir, arropir-se / arrupir-se, arrunsar / arronsar, arxipèleg / arxipèlag, atoŀló / atol, aturrullar / atorrollar.

Accentuació: alé / alè, anglés / anglès…

Formació de paraules: aconhortar / conhortar, adarga / darga, albarzer / esbarzer, altet / altell, anou / nou, autentificació / autenticació.

Lèxic: acarnissat / aferrissat, atifell / atuell.

Esta actuació no està exempta de polèmica. Es critica d’esta actuació que el diccionari valencià es guia només per la consigna de buscar i augmentar diferències amb el català. Però la veritat és que, excepte arxipèleg i atoŀló, eixes variants són recollides novament en el DCVB; el que fa el DNV és, simplement, donar-los caràcter oficial i prioritzar les formes generals valencianes (o, dit d’una altra manera, agranar cap a casa). Evidentment, aquesta no és la manera més sensata d’actuar i palesa una falta d’entesa entre els dos diccionaris i les dos institucions. Encara que més avant formularem una alternativa a esta problemàtica, potser una manera de desencallar una tal situació seria que el DIEC fóra més sensible a la incorporació de variants, més d’acord amb la diversitat de la llengua, i els dos diccionaris optaren per un recurs que tant un com l’altre exploten poc, i són les entrades compostes, tal com practica el DCVB: per exemple, argelaga o argilaga i adarga o darga. Tot és qüestió de voluntat i de seguir un mateix criteri.

Encara és més evident la necessitat de coordinació entre els dos diccionaris si ens adonem que el DIEC també incorpora un seguit de solucions lingüístiques exclusives, les quals no apareixen en el DNV i són secundàries. El fet que les entrades o accepcions exclusives del DIEC siguen mínimes no es deu tant a un mèrit del diccionari català, sinó que és més un mèrit del diccionari valencià, molt més receptiu a les diverses variants de la llengua. Esta actuació del DNV, la d’incorporar totes les solucions del DIEC, és una manera indirecta d’afirmar la unitat de la llengua molt més important que la mateixa definició del terme valencià.

4. Entrades o accepcions exclusives i secundàries del DIEC

–àedre (-aedre), colistre (calostre), imbecil (imbècil), motllo (motlle).

L’expressió màxima de la descoordinació entre el DNV i el DIEC es dóna en catorze entrades o accepcions que anomenem dissimilades, ja que un mateix concepte és expressat d’una manera en el diccionari valencià i d’una altra manera en el diccionari català. Cap d’elles comença per la lletra a, però són dignes de comentar per adonar-nos que la necessitat d’entesa entre les dos institucions normativitzadores és vital.

5. Entrades o accepcions dissimilades

Ortogràfiques: malhumor / mal humor, quetxup / quètxup, rata penada / ratapenada, tòs / tos.

Morfològiques: bastant / bastant -a, coent -a / coent, lluent -a / lluent, pudent -a / pudent, revolut -uda / revolut -a.

Lèxiques: arrop i talladetes / arrop, atovó / tovot, peple / pèplum, posagots / rodal, xoriç / xoriço.

Sintàctiques: batre l’ala / batre d’ales.

Finalment, una altra de les novetats que trobem en el Diccionari normatiu valencià és que incorpora bona cosa d’entrades o accepcions exclusives que no apareixen en el DIEC i que fan referència a neologismes (com baguet o pàdel) o a lèxic genuí (escarbar o bragues). Este fet és, de bon tros, el més positiu del diccionari, ja que no entra en contradicció amb el DIEC, sinó que amplia i enriquix el vocabulari normatiu. I és que manta vegada els professionals de la llengua han denunciat l’actitud poc oberta del DIEC respecte a la incorporació de paraules noves i de termes de tots els dialectes.

Pel que fa al tractament dels dialectes, l’any 2007, quan l’Institut d’Estudis Catalans va publicar la segona edició del Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC), el diccionari català va perdre una oportunitat immillorable per a donar resposta a les necessitats de la societat valenciana i, incomprensiblement, va deixar d’incorporar paraules tan poc susceptibles de polèmica com alboraier, blaver, bragues, detindre, escarbar, mentira o muixeranga, entre altres. Potser eixa actuació tan poc integradora del DIEC és la que justifica l’existència del Diccionari normatiu valencià i li dóna encara més sentit. Sent que la identificació de la societat amb la normativa és essencial per al manteniment de la llengua, els valencians no podem permetre’ns el luxe de deixar paraules vives i constrastadament genuïnes fora de la normativa, sinó que han de tindre cabuda indiscutiblement en el diccionari normatiu. Heus ací el lèxic genuí que hem trobat en les paraules començades per a.

6. Entrades o accepcions exclusives del DNV (lèxic genuí)

Lèxic comú: acatxonar (acatxorrar), acoconar, afaram, ahí, aïna, aixa (interj.), animalot, ansiar, apocat, apreci, apremiar, armatost, arredossar, atalbar, atibacar, atovó, atracar (‘acostar’), atrotinat (‘tribulí’), aüssar.

Lèxic informal: acollonador, acollonant, aixana, apoquinar.

Locucions i frases fetes: en l’actualitat, alma mater, tindre algú en un altar, ser de l’ametla amarga, anar a més, per anticipat, d’arrapa-i-fuig, arrugar-se el melic, etc.

Gentilicis: adorer, agoster, agullentí, aielí, etc.

D’altra banda, moltes de les incorporacions que fa el diccionari valencià, com ara baguet, flexo, leotards, pàdel, quiniela o voràgine, donen per fi resposta a una demanda llargament desatesa i omplin un buit que manta vegada els professionals de la llengua han criticat del DIEC, que ha sigut massa refractari a la incorporació de conceptes i termes nous d’ús general. Moltes d’eixes paraules ja apareixien en el Gran Diccionari de la Llengua Catalana (GDLC); d’altres, com ara abrillantador, adossat o àrea (d’un camp d’esports), són incorporades valentament pel DNV, atés que es corresponen al vocabulari de la gran majoria dels usuaris de la llengua. El diccionari valencià, per tant, atén per fi la petició que feia l’any 1998 Lluís López del Castillo en el seu Diccionari complementari del català normatiu, que conté, tal com diu l’autor, «un repertori útil i imprescindible amb les paraules i les accepcions que, malgrat ser usuals i vàlides, encara no figuren en els diccionaris normatius». El criteri del diccionari valencià, per tant, és doblement positiu, per tal com dóna resposta a les necessitats actuals de la societat i aconseguix una major identificació dels usuaris amb el model de llengua, cosa que, de retruc, dóna confiança als parlants.

7. Entrades o accepcions exclusives del DNV (neologismes)

abdominals, abrillantador, acabar (‘posar fi’), acústica, adossat, aikido, airbag, Altíssim, anotar (esport), antidopatge, àrea (esport), ariet (futbol), armari de paret, armariet, art dramàtic, sèptim art, assaig (rugbi), assentada (protesta), assilvestrat, auspiciar, autogol, auxili (interj.), avantmatx, avanttítol, avassallar, aventurisme, avortar (v. tr.).

 

3. conclusió

Al llarg de l’article hem comentat uns quants aspectes del Diccionari normatiu valencià. El primer dels aspectes no aporta gran cosa en relació al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, sinó una simple priorització de les variants valencianes, com encisam (o enciam), nadar (o nedar) i melic (o llombrígol), entre altres. Però el fet d’incorporar tot el cabal lèxic consolidat pel DIEC és tota una declaració de principis, ja que garantix la simetria, la composicionalitat i la reciprocitat entre ambdós diccionaris i, en definitiva, és el millor aŀlegat en favor de la unitat de la llengua.

Ara bé: per l’altre costat, el Diccionari normatiu valencià incorpora bona cosa d’accepcions i entrades exclusives que no apareixen en el DIEC. Eixa actuació és, sens dubte, polèmica i criticable, ja que comporta un trencament dels principis de simetria, composicionalitat i reciprocitat. Tanmateix, si fem una anàlisi d’eixes paraules exclusives que incorpora unilateralment el diccionari valencià, ens adonem que una gran part d’elles no entren en contradicció amb les del DIEC, sinó que, contràriament, amplien i enriquixen el cabal lèxic del diccionari normatiu català i omplin un buit important i, en molts casos, incomprensible, més encara en una llengua que necessita guanyar-se dia a dia la identificació dels parlants amb la normativa. D’eixa manera, l’anomalia metodològica en què incorre el DNV, tot i ser reprovable, és una resposta peremptòria a les necessitats comunicatives del valencians, que sovint s’han vist encorsetats per un diccionari normatiu (el de l’IEC) no prou representatiu. Per posar un exemple, si haguérem de fer cas estrictament al DIEC, la nostrada paraula muixeranga encara ara no seria normativa, i com eixa moltes altres. És per això que les crítiques que rep el Diccionari normatiu valencià per l’adopció de solucions lingüístiques exclusives són, en gran part, injustes, ja que el fet que no apareguen en el DIEC no és demèrit seu, ans al contrari. Ens atrevim a afirmar, de fet, que tres de cada quatre entrades o accepcions exclusives, aproximadament, constituïxen les grans aportacions que fa el diccionari valencià, que resumim en cinc punts.

a) Atén les necessitats de la societat actual amb la incorporació de moltes paraules de nova creació, contemplades majoritàriament en el diccionari de l’Enciclopèdia Catalana i llargament reivindicades, com bolo, ceŀlo, dòberman, opa, quiròfan o xilena, entre altres.

b) Recull uns quants préstecs d’ús general que no apareixen en el DIEC, com mojito (castellà), catering (anglés), partenaire (francés), cello (italià) i jacuzzi (japonés), entre altres.

c) Dóna resposta a la demanda de la societat

valenciana de reconéixer oficialment paraules i expressions genuïnes contemplades en el Diccionari català-valencià-balear, i que d’una altra manera no apareixerien en cap diccionari normatiu, com apreci, batistot, clòtxina, comboi, despedir, de repent, rosquilleta, trompellot o tufar-se, entre altres.

d) Incorpora, amb la respectiva marca [coŀloq.], paraules vives del llenguatge coŀloquial que són generals de tota la llengua i que afavorixen una major expressivitat i una major identificació dels usuaris amb el diccionari, com ara acollonant, apoquinar, bovo, carinyo, emparrat, espitós, mono, trage o tonto, entre altres.

e) Arreplega una gran riquesa d’expressions vives que, altrament, no apareixerien en cap diccionari normatiu: locucions (com a rastrons o en porreta), frases fetes (com fer cosa o no dir ni xufa) i refranys (com qui de Déu fuig, debades corre, o el popular estira més un pèl de figa que una maroma de barco).

De les entrades i accepcions exclusives del DNV, n’hi ha un percentatge no molt elevat però important que, malgrat ser paraules genuïnes i rebre el caràcter de preferents, entren en competència directa amb les solucions del DIEC. Això passa, per exemple, en doblets com febra / febre, galleta / galeta o monyica / canell, en què el diccionari valencià prioritza variants (febra, galleta i monyica) que el diccionari català no recull. Es produïx, per tant, un conflicte d’interessos indesitjable. Per un costat, el diccionari valencià, amb la legítima voluntat de «prioritzar i recuperar solucions lingüístiques genuïnes», sanciona amb el rang de normatives variants que no formaven part de la llengua comuna, però que el DCVB contemplava contrastadament; per l’altre costat, el diccionari català es manté impassiu davant de les aspiracions normatives del diccionari valencià i no conté les noves variants que recupera i prioritza. Lluny de llançar-se retrets per l’atreviment d’un diccionari o per la impassivitat de l’altre, aquest conflicte d’interessos necessita una solució assenyada basada en el debat i en el reconeixement mutu. Com apuntàvem més amunt, una manera de desencallar la situació seria que el DIEC fóra més sensible a la incorporació de les variants (i també dels molts encerts) que proposa el DNV, de manera que s’aconseguiria restablir els principis de simetria, composicionalitat i reciprocitat. Per l’altra banda, el DNV, a més de renunciar a variants poc productives i contrastades com arxipèleg o xupló (xumet), hauria de fer un pas arrere i arribar a un acord (entre molts altres) amb el DIEC per tal de practicar un recurs inteŀligent com el d’oferir entrades compostes, de l’estil de «mentida o mentira», o «orde o ordre».

Un capítol a part mereixen les entrades dissimilades, com ara quetxup / quètxup, que no trauen trellat i demostren la importància que té que els diccionaris estiguen estrictament coordinats. Podem sumar ací una divergència gràfica (i fònica) absurda, al nostre parer, que incorpora el Diccionari normatiu valencià, que és la variant bacallar, que és preferida a la ja consolidada bacallà. Tenim el ple convenciment que estos pocs «errors de sistema», que no beneficien gens a la llengua comuna –ans al contrari, fan sentir una mica de vergonya– seran resolts pròximament per les dos institucions normatives, de les quals s’espera, no cal dir-ho, que estiguen a l’altura de les circumstàncies.

Per a acabar l’article, vull referir-me a l’alternativa que vaig proposar en l’article «Una diòcesi amb dos modalitats. Entre la normalitat i l’anomalia», publicat en el llibre Terres de cruïlla. Estudis sobre les comarques de la diòcesi de Tortosa (Onada Edicions, 2013). Allí plantejava la necessitat que les dos entitats normatives arribaren a un acord valent i transcendent en relació a les entrades o accepcions que presenten variacions dialectals, i proposava la incorporació en els diccionaris de marques de modalitat: or. (oriental), occ. (occidental), val. (valencià) i bal. (balear). Així, per exemple, l’entrada nàixer del DIEC, que remet a néixer, hauria d’anar acompanyada de

les marques val. i occ., mentre que l’entrada néixer del DNV, que remet a nàixer, hauria d’anar acompanyada de les marques or. i bal. Encara més: les entrades preferents haurien d’incloure sempre la informació del geosinònim entre claudàtors.

DIEC

DNV
nàixer (val. i occ.) néixer
néixer [o nàixer (val. i occ.)]1 Venir al món…		 néixer (or. i bal.) nàixer
nàixer [o néixer (or. i bal.)]

  1 Vindre al món…

Contat i debatut, amb les dades i els arguments que hem aportat, som en condicions d’afirmar que les crítiques que ha rebut i seguirà rebent el Diccionari normatiu valencià són, en gran part, infundades i immerescudes. Com ja hem vist, el DNV ompli molts buits que té el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans pel que fa al lèxic de nova creació, al lèxic genuí i al lèxic més expressiu, i afavorix la necessària identificació dels valencians amb el model de llengua proposat, cosa que ens autoritza a declarar que les aportacions del Diccionari normatiu valencià són majoritàriament positives. Tot i això, l’adopció de solucions unilaterals per part del diccionari valencià crea conflictes d’interessos amb el diccionari català, i s’haurien de superar en els pròxims anys amb bona voluntat, coordinació i debat entre l’Acadèmia i l’Institut per tal de no augmentar les asimetries que ara hi han entre sengles corpus normativitzadors.

L’apagada dels mitjans en valencià

Van tancar tv3, després l’rtvv i ara li toca a Catalunya Ràdio. El dirigents del Partit Popular espanyols i valencians han arrasat els mitjans d’informació i comunicació audiovisuals en valencià (veg. 324.cat, 22.01.2014):

El govern espanyol obliga a apagar Catalunya Informació i Catalunya Ràdio al País Valencià […] El govern espanyol ha obligat Acció Cultural del País Valencià a tancar aquest mateix dimarts les emissions de Catalunya Ràdio i Catalunya Informació al País Valencià. La mateixa entitat ha afirmat en un comunicat que el Ministeri d’Indústria els ha amenaçat amb una sanció d’un milió d’euros si mantenen les emissions i que, davant de la notificació del Ministeri d’Indústria, que van rebre divendres passat, han decidit deixar inactius aquest mateix dimarts els repetidors. […]

El seu gran èxit: la censura i la incomunicació.

Les llengües en França

Una novetat editorial que resultarà molt interessant per als tècnics i tècniques lingüístics és el llibre dirigit per Georg Kremnitz Histoire sociale des langues de France (editorial pur). En la revista Llengua i Ús (núm. 53) en podeu llegir ja una bona ressenya d’Emili Boix-Fuster, que reproduïm a continuació:

Ja fa anys, es va publicar la monumental i nacionalista (21 volums!) Histoire de la langue française des origines à nos jours, de Ferdinand Brunot (1860-1938).1 Ara ens trobem amb una altra obra colossal sobre tot el repertori lingüístic tant a l’Hexàgon com als DOM-TOM francesos (denominació amb què es coneixen les dependències d’ultramar franceses). Colossal no sols per les dimensions (70 capítols, dels quals set redactats per Georg Kremnitz, quatre per Klaus Bochmann, tres per Christian Lagarde i tres per Philippe Martel, 906 pàgines, 196 sigles…), sinó sobretot per l’ambició. El coŀlectiu que ha impulsat el volum —coneguts i reconeguts professors com ara Carmen Alén Garabato, Klaus Bochmann, Henri Boyer, Philippe Martel, entre altres— ha volgut confegir una història multifocal sobre totes les llengües a França, tant en llurs aspectes comunicatius com en llurs aspectes demarcatius. Com afirma Kremnitz en el capítol introductori, aquest coŀlectiu ha volgut desenvolupar la intuïció del mateix de Saussure per a qui la llengua és «un fait social»: «renovar una mica la mirada sobre certs fenòmens de comunicació a França i simultàniament obrir noves perspectives» (p. 37), tant metodològiques com teòriques. L’obra vol evitar el nacionalisme implícit o explícit, que ha caracteritzat tantes històries de la llengua, començant per la de Brunot.

Kremnitz indica, amb més raó que un sant, que l’època d’extensió de l’escolarització a França coincideix terriblement amb l’esclat màxim del nacionalisme homogeneïtzador: els mestres, per exemple, eren els «hussards» de la República. Aquest nacionalisme del segle xix, estès desgraciadament arreu, percep l’individu com a monolingüe i no pot acceptar ni tolerar altres llengües a la nació. I no hi hagut encara cap veritable reparació de tant lingüicidi: «Els progressos institucionals es mesuren en centímetres, mentre que, d’altra banda, les pèrdues en valor de comunicació de les altres llengües es compten més aviat en quilòmetres» (p. 25). Més endavant el mateix catedràtic vienès, a la nota 2 de la mateixa pàgina, insinua una autocensura: usa el terme llengües autòctones en lloc de llengües regionals, però a la nota esmentada assenyala que s’hauria estimat més emprar el terme polític de llengües dominades.

En una primera part («Questions générales») es presenten aspectes teòrics de la història social de les llengües. En són exemples temes com «la noció de llengua», «els mercats lingüístics de Pierre Bourdieu», «l’invent dels patois», «la història de l’hegemonia del francès», «l’economia de les llengües», «els conceptes de francofonia»… S’observa que les llengües dominades han estat mantingudes com a «cordó sanitari» contra els revolucionaris francesos de torn (contra els portadors de la guillotina o del ménage à trois) al País Basc, a Bretanya i a Alsàcia. Destaca el capítol sobre «la història del dret lingüístic a França», de Jean Marie Woehrling, perquè és un aŀlegat duríssim contra la hipocresia, la rigidesa, la reglamentació i la intolerància (creixents!) dels poders francesos, que sempre han confós el que és equal amb el que és same, que sempre o gairebé sempre han confós progrés amb homogeneïtzació i que no han pogut ratificar la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries. També crida l’atenció la història lingüística de les esglésies de França, que suggereix la necessitat d’endegar una recerca semblant a l’espai lingüístic català. No s’entén, per exemple, el desfasament entre la castellanització en terres valencianes i la castellanització a Catalunya, sense tenir en compte els diferents capteniments lingüístics de les seves esglésies.

La segona part («Les langues de la France») presenta quatre grans temes. En primer lloc, «l’evolució de l’espai comunicatiu a França des de l’edat mitjana». En segon lloc, una presentació de les diferents llengües de la França metropolitana: dialecte i alemany a Alsàcia, el fràncic de Moseŀla, el basc, el bretó, el català, el cors, el flamenc, el francoprovençal, el lígur, l’occità, les llengües d’oïl. En tercer lloc, un recorregut per les llengües de la França metropolitana no territorials: jiddisch, judeocastellà, romaní, àrab magrebí, tamazic i armeni occidental. El lígur és una novetat perquè és gairebé del tot desconegut en la bibliografia anterior; sembla una varietat entre les varietats genoveses (la Ligúria entorn de Gènova) i l’occità. Finalment s’obre alguna finestra d’esperança envers l’occità, la gran llengua dominada de França, a molta distància de les altres: ara, que pràcticament tothom s’ha francesitzat profundament a Occitània, l’occità ja no seria un obstacle per al progrés social, perquè tothom ja sap francès —i anglès— (p. 530). El quart tema és la llengua de signes francesa. Una vegada més, sobresurt la singularitat del cas alsacià, a causa de la seva història turmentada entre el món germànic i el món francès. En el mapa que obre aquesta segona part (un mapa oficial francès!) s’escapen tres errors, importants en un llibre paradigmàtic com és aquest. En primer lloc no s’assenyalen les Valadas Occitanas (Valls Occitanes) ja a Itàlia, orientades cap al Piemont. Ben al contrari, sembla erròniament que als límits sud-orientals de l’Hexàgon no s’hi parlés occità. En segon lloc, s’indica també erròniament que el límit entre català i occità és un límit entre llengua romànica i no romànica. Finalment no s’assenyala que el lígur es parla a Bonifacio, a l’extrem sud de Còrsega, contràriament a la informació que proporciona el capítol sobre el sorprenent lígur.

En una tercera part («Les langues des départements et territoires d’outre-mer») s’analitzen les llengües dels departaments i territoris d’ultramar (DOM-TOM, en l’acrònim comunament usat a França), des dels criolls de base francesa fins a la llengua dels canacs a Nova Caledònia.

Finalment, la quarta part («Les langues d’immigration») descriu l’evolució i la situació de vint-i-dues llengües d’immigració, entre les quals hi ha l’alemany, l’anglès, el català (ara com a llengua portada per immigrants, no com a llengua dominada autòctona), el castellà, el grec, l’italià, el polonès, el portuguès, el romanès, el rus, el serbocroat, el turc, l’ucraïnès, les llengües africanes, el crioll de Maurici, el malgaix, el crioll d’Haití, l’arameu, el persa, el tàmil i les llengües xineses. Les diferències entre aquests grups lingüístics són evidentment abismals. Mentre, per exemple, les poblacions xineses a França mantenen molt bé i amb molta flexibilitat i adaptació la llengua d’origen, com a conseqüència dels fenòmens creixents de globalització, els immigrants catalanòfons a la Catalunya del Nord han donat un cert alè a una llengua agònica. Podem remarcar que, en analitzar els immigrants catalans a la Catalunya del Nord, Lagarde destaca que la penetració del català ha estat deguda sobretot no tant pels mateixos immigrants sinó pel prestigi de Barcelona. La frontera seria, en un bell joc de paraules, tant «coupure» [‘tall’] com «couture» [‘costura’, ‘cosit’] (p. 764). La pregunta que el lector es planteja aleshores és la següent: després del període de creixença (1985-2008), amb l’actual crisi a la Catalunya espanyola, ha perdut el català tot poder d’atracció al Rosselló?

En conclusió, l’obra té unes dimensions gairebé enciclopèdiques (una tradició que, em sembla, és característica de l’acadèmia germànica) i proporciona als lectors una visió social actualitzada de la història lingüística de França. Un tret és evident, cru i dur: França —sigui corona, sigui república— ha anorreat i assimilat les llengües que no fossin el francès. A França sembla que «se sospita que les llengües són un cavall de Troia d’un projecte polític inquietant» (p. 336). El contacte de llengües és percebut sobretot com una amenaça o com un conflicte. Quan veig el cartell de l’Institut Français de Barcelona convidant a aprendre el francès amb l’eslògan «Be différent: Apprenez le français», no puc deixar de pensar que França és precisament l’antimodel de la defensa de la diversitat lingüística, encara que a vegades, com en aquest cartell, s’ompli la boca invocant-la retòricament, intentant defensar-se del domini de l’anglès arreu del món, amb l’escut de la Francofonia. Aquest volum testimonia aquesta llarga i persistent política lingüicida francesa. Fins i tot quan hi hagut normatives franceses favorables a la diversitat lingüística, aquesta ha «restat lletra morta» (p. 295), o no s’han mantingut les promeses (p. 293) o no s’han traduït en accions concretes (p. 323). És significatiu que, quan es llegeix qui ha contribuït econòmicament a l’edició del volum, sobta veure que ha hagut de ser el mateix Govern català —escanyat de deutes pertot arreu— qui ha subvingut en part al volum. Així Kremnitz, l’ànima de la iniciativa del llibre, fa constar en la introducció que va gastar bona part del Premi Ramon Llull, que li atorgà amb bon criteri el Govern català, en l’edició del volum.

Falten algunes dades cabdals, de manera transversal, en molts capítols del llibre: per exemple, les referides a la transmissió lingüística intergeneracional. Què sabem sobre la llengua parlada amb els fills a les famílies? Com s’ha produït l’abandó, sobretot després de les debacles (un vell gaŀlicisme) de la primera i segona guerres mundials? Aquesta absència de dades no és imputable als autors del volum. En aquest tema, França, un país amb una impressionant tradició de recollida estadística de dades socials, ha optat per ignorar la informació lingüística sobre els seus ciutadans. Manquen dades de demolingüística, dades sobre la militarització i els seus efectes lingüístics, dades de psicologia social… Una vegada més, topem amb l’assimilacionisme francès, que sembla imitar aquella frase castellana que diu: «Desprecia cuanto ignora».

Aquest volum proporciona moltes idees aplicables a la recerca dels països de llengua catalana, des de la descripció de la diversitat immensa i dinàmica dels grups immigrants, fins a l’anàlisi dels usos i ideologies lingüístics dels grups religiosos, passant per l’economia de la llengua o l’anàlisi sociolingüística de ciutats com Tolosa, Lió o París. L’enhorabona a la iniciativa! Quina llàstima que la diversitat que descriuen els autors ha estat negada, i continua estant negada ara mateix, per la pràctica política quotidiana de la República Francesa.

El llibre, així mateix, aporta bones referències bibliogràfiques tant del món francòfon com germànic, cosa saludable en un món acadèmic cada dia més monopolitzat pels anglosaxons, els que tallen el bacallà. Podem aprendre molt de l’experiència francesa, i els francesos poden aprendre, si volen, de la nostra. Aquesta gran obra ho fa possible. I és que una part dels catalans som/són francesos que hem/han conegut de primera mà els efectes terribles, possiblement irrecuperables, de la tasca francesitzadora secular. Els citoyens de Perpinyà, per exemple, han interioritzat que el català, per a avançar socialment, fa més nosa que servei. La història social de les llengües de França és també, en una petita part, en un racó sud-oriental i marginal de l’Hexàgon, la nostra història.

1. Brunot, Ferdinand. Histoire de la langue française des origines à nos jours. París: Armand Colin, 1966.

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5 Espanya de Creative Commons

L’educació i els drets lingüístics

A començament de desembre de l’any passat els mitjans informavem de l’existència d’una nova plataforma cívica que arrancava amb un «Manifest pels drets lingüístics al País Valencià» (Vilaweb, 04.12.2013) :

Neix una nova plataforma en defensa dels drets lingüístics dels valencians

Exigeix respecte a la pluralitat lingüística • Estableix una jornada anual per denunciar vulneracions i crea un protocol d’actuació davant d’agressions

Una plataforma integrada per una vintena d’entitats, sindicats i partits del País Valencià ha declarat el 4 de desembre com el Dia dels Drets lingüístics. Avui han presentat aquesta jornada, com un dia per defensar l’ús de la llengua i fer visible les vulneracions dels drets lingüístics que pateixen els ciutadans. En un acte davant la delegació del govern espanyol, representants de la plataforma han llegit un manifest i han lliurat un document explicitant les vulneracions. També han presentat el document «Què cal fer davant d’una agressió lingüística?», un protocol d’actuació davant les vulneracions dels drets lingüístics en l’àmbit privat i públic.

I l’any acaba amb la notícia ja habitual de l’anuŀlació d’una disposició de la Generalitat valenciana que, com també és habitual, deteriorava els drets lingüístics i l’accés al coneiximent i l’ús del valencià. En este cas es tractava d’una ordre de Font de Mora Turón, antic conseller d’educació i actual vicepresident de les Corts Valencianes (Levante, 28.12.2013):

El TSJ cierra la puerta a que los padres o alumnos elijan en qué lengua se examinan

Escola Valenciana, que instó el recurso, pide a Catalá que se aplique la sentencia también en la concertada

Termes nous en el DOGC núm. 6.501

Recopilació dels termes catalans aprovats pel Consell Supervisor del Termcat durant el primer quadrimestre de 2013 (dogc 6.501, 14.11.2013):

[Alimentació] cupcake [en]
[Biologia] bioxip (sin. matriu), bioxip de dna (sin. matriu de dna), bioxip de proteïnes (sin. matriu de proteïnes)
[Ciències de la salut] bràquet, ciències de laboratori clínic (sin. compl. anàlisis clíniques), clampar, clampatge, clip, clipar, clipatge, laboratori clínic
[Comunicació] fanzín
[Economia i empresa] centralització de tresoreria, mètode Delphi (sin. tècnica Delphi)
[Educació] classe inversa, criança positiva
[Esports] bugui d’estel, bugui d’estel, condició física, esquí d’estel (sin. surf de neu d’estel), esquí de cable, fitnes, parc d’esquí de cable, futtennis, monopatí d’estel, planxa de rem (sin. planxa de sup), surf de rem (sigla: sup), teleesquí nàutic
[Estadística] imputació, imputació externa, imputació interna, imputar, resum estadístic, resumir
[Informàtica i Internet] aspecte-i-sensació, joc de registres, model de filferros, model de sòlids, model de superfícies, model de volums, segrest de clic
[Transports] escúter de mobilitat

La situació de la llengua en 2012

Taula
Estimació del total de població que declara com a llengua inicial el català, entendre’l, saber-lo parlar i saber-lo escriure. Territoris de llengua catalana. Milers de persones. Any 2013. Font: Xarxa CRUSCAT

El sisé informe sobre la situació de la llengua catalana, amb data 2012, elaborat per la Xarxa Cruscat de l’iec, emet diversos senyals positius sobre l’evolució de l’ús de la llengua, tal com podem llegir en El Butlletí número 181 de l’institut:

Segons va explicar Miquel Àngel Pradilla, el 2012 el català va superar la xifra dels deu milions de parlants (10,1 milions); això significa que un 72,4  % de la població de la comunitat lingüística parla català. 12,8 milions de persones declaren entendre’l (91,7  %) i 7,3 milions diuen que el saben escriure (52,6  %). Tot i això, segons l’Informe, es mantenen profunds desequilibris territorials accentuats per les ofensives polítiques contràries al català i el setge legislatiu. El director de la Xarxa cruscat va destacar que les autonomies on el Partit Popular va recuperar l’hegemonia van iniciar una croada contra el reconeixement, la protecció jurídica i la normalització lingüística del català, que s’ha traduït en una clara involució a Aragó i a les Illes Balears, mentre que al País Valencià s’ha «rutinitzat» una política lingüística que ha estat molt perjudicial per a la vitalitat i l’ús de la llengua.

A més, en el mateix número del butlletí, Miquel Àngel Pradilla fa una anàlisi ben interesant sobre les dades que proporciona l’informe. Per exemple, hi podem llegir:

Al País Valencià, en canvi, la comunitat etnolingüística catalanoparlant, situada al voltant d’un 30  % de la població, serveix de refugi d’uns usos que quan guanyen formalitat experimenten una franca davallada. No cal dir que la causa primera d’aquest comportament funcional oposat de la llengua en els dos territoris referits s’ha de cercar en la política i la planificació lingüística institucional. Així, mentre que a Catalunya el procés de rehabilitació de la llengua en els contextos públics esdevé un dels objectius centrals del procés de normalització lingüística, al País Valencià, malgrat la retòrica institucional, l’aposta governamental no ha depassat l’objectiu de bilingüització asimètrica de la població.

Requisit lingüístic docent

La Generalitat valenciana aprova el requisit lingüístic docent en eso i Batxillerat (veg. docv 08.11.2013). A pesar que és una bona notícia —per tard que haja arribat la mesura—, Escola Valenciana fa unes reflexions sobre la qüestió:

Aprovació del requisit lingüístic docent a Secundària i Batxillerat

[…]

Cal recordar que l’oferta d’ensenyament en valencià als instituts actualment està al voltant del 20%, mentre que a les escoles és d’un 35%. «Queda molta voluntat política per aconseguir la normalitat lingüística al sistema educatiu valencià ara que estem a punt de commemorar tres dècades de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià», ha comentat el president d’Escola Valenciana.

Des de l’entitat cívica es considera que la publicació hui en el DOCV de la catalogació lingüística de tots els llocs docents ha estat una maniobra estudiada per part del Govern de la Generalitat Valenciana. «Esperàvem des de feia mesos la notícia, des de febrer de 2013 i justament apareix hui, la vespra de les manifestacions socials contra el tancament de RTVV. Aprofitar un tema tan important com la catalogació lingüística en valencià dels llocs docents del professorat dels instituts ens sembla una maniobra de fum de la Generalitat Valenciana per desviar l’atenció informativa d’un altre tema cabdal com és el desmantellament i el tancament d’un servei públic fonamental com és la ràdio i la televisió públiques valencianes, un servei que ha de ser un altaveu fort de normalització de la nostra llengua», s’ha explicat des d’Escola Valenciana.

Jornades de l’IEC en Santa Coloma de Farners

JORNADES DE LA SECCIÓ FILOLÒGICA DE L’IEC

A SANTA COLOMA DE FARNERS (LA SELVA)

Amb motiu del centenari de les Normes ortogràfiques de l’IEC

25 i 26 d’octubre de 2013

Divendres 25 d’octubre

Casa de la Paraula (carrer del Prat, 16, Can Gironès)

17.30 h: Obertura de les jornades a càrrec dels representants de les institucions

Sessió dedicada a Josep Maria Mas Solench i a temes de llengua moderada per Joan Veny

(membre de la Secció Filològica de l’IEC)

17.45 h: Mariàngela Vilallonga (professora de la Universitat de Girona i membre de la Secció Filològica)

Josep M. Mas Solench, entre la jurisprudència i l’activisme cultural

18.10 h: Elvis Mallorquí (doctor en història, professor d’ensenyament secundari

i vicepresident del Centre d’Estudis Selvatans)

Aigua en els camins de la Selva. Impressions a partir de la toponímia selvatana

18.35 h: Jordi Dorca (lingüista)

Els parlars de les Guilleries: lèxic i fraseologia

19.00 h: Montserrat Adam (professora de la Universitat de Barcelona)

La morfologia verbal i nominal al nord del català central. Estudi de dues tipologies

lingüístiques espacials

19.25 h: Col·loqui

Biblioteca Joan Vinyoli (passeig de Sant Salvador, 1)

20.00 h: Concert Sons d’Espriu, a càrrec de Brossa Quartet de Corda

Dissabte 26 d’octubre

Biblioteca Joan Vinyoli (passeig de Sant Salvador, 1)

Sessió dedicada a temes de literatura i cultura moderada per Carles Miralles

(membre de la Secció Filològica de l’IEC)

10.00 h: Narcís-Jordi Aragó (periodista i escriptor)

Ricard Aragó, Ivon l’Escop, defensor de la llengua i de la paraula

10.25 h: Joan Ferrer i Francesc Feliu (professors de la Universitat de Girona)

El «català estrany» de les traduccions bíbliques de Mn. Frederic Clascar

10.50 h: Narcís Figueras (membre del Centre d’Estudis Selvatans,

vicepresident de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, director del Patronat Francesc Eiximenis

de la Diputació de Girona i professor de la Universitat Oberta de Catalunya)

Els Jocs Florals a la Selva

11.15 h: Pep Solà (investigador i biògraf de Joan Vinyoli)

Joan Vinyoli i el crit de la natura

11.40 h: Margarida Casacuberta (professora de la Universitat de Girona

i directora de la Càtedra Joan Vinyoli de poesia contemporània)

Presentació de la Càtedra Joan Vinyoli de poesia contemporània

12.05 h: Col·loqui

12.20 h: Cloenda de les jornades a càrrec dels representants de les institucions

Parc de Sant Salvador

12.30 h: Ruta literària Joan Vinyoli, guiada per Pep Solà, amb lectura de poemes

a càrrec de Núria Candela

Díptic de les Jornades:

Web del centenari de les Normes ortogràfiques

Web de la Secció Filològica

Mediar entre normatives

Podem llegir en el butlletí de la Scaterm l’article de Francesc Esteve «Els mediadors poden fer mediacions sense mediar immediatament? (In mediando stat virtus)», que dedica a motivar l’acceptació en el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans del verb mediar:

 

Vist tot això, podem concloure que l’ús de mediar és difícilment objectable, fins i tot des del punt de vista lingüístic: primer, perquè tenim totes les categories lèxiques (mediació, mediador, mediat i mediatament) amb un altíssim ús i amb ple reconeixement normatiu i només falta el verb per a completar la sèrie. Segon, perquè no hi ha una alternativa clara per a aquesta casella buida: mitjançar o fer (una) mediació no poden cobrir com a verbs sinó esporàdicament allò que mediació i mediador expressen com a noms. I tercer, perquè els usos generalitzats en bioquímica i biomedicina reclamen una solució viable: mediar, emprat al més sovint en la forma de participi mediat -ada (per + l’agent), té una amplitud inqüestionable i el trobem utilitzat arreu i en obres de rigor científic i lingüístic.

L’article documenta l’ús del verb i acumula documentació diversa que demostren que l’IEC l’haurà d’incloure dins del seu diccionari. Per tal de completar l’article, cal matisar un poc l’afirmació que «la normativa no admet un previsible verb mediar que completaria la sèrie» (la sèrie lèxica que forma amb mediació, mediador -ra, mediat, mediatament). La versió 2.0 del programa Salt aporta a la normativa l’entrada següent:

mediar v. intr. Intercedir, actuar de mediador. Li han demanat que medie entre les dos parts.

Per tant, ja fa temps que el verb mediar, a més d’usual i, pel que sembla, necessari, és normatiu.

La carta de l’IEC en castellà

La revista El Temps va publicar fa unes setmanes (03.09.2013) una entrevista de Víctor Maceda amb Pere Maria Orts que conté diversos passatges ben interessants, fins i tot inquietants:

—A través de l’AVL, la Generalitat vol instar la RAE a modificar la definició de valenciano que apareix al seu diccionari perquè esmenta textualment el català.

—Això és una ximpleria, una ximpleria; jo deixaria les coses com estan… I ja posats a fer, us diré una altra ximpleria: a causa de l’article dels topònims, mirant de consensuar si es posen amb majúscula o no i en quins casos, un catedràtic de l’AVL va escriure al IEC perquè ens digueren què feien ells. Sabeu què han fet?

—No.

—Ens han contestat en castellà! Si aquell paper m’arriba a les mans, els el torne l’endemà al matí, per correu urgent i certificat! Si aquells senyors s’han cregut que som igual que l’Argentina per als castellans, van molt errats. Em va semblar un menyspreu absolut, una manca de sentit de la realitat! I una manca d’educació, també. Això no es fa! Si una persona m’escriu en castellà, jo li conteste en castellà, i si algú ve a casa i em parla en castellà, primerament li parle en valencià, però si veig que continua parlant-me en castellà, me’n passe de seguida. No em cau bé allò de parlar en dues llengües distintes. Jo he rebut cartes en català i en valencià vulgar, i quan les he respostes, no he dit als destinataris que han escrit malament açò, allò i allò altre. Cal tenir criança, però aquells del IEC, de criança, no en tenen gens.

—Esteu molt molest.

—Moltíssim! Ja em va molestar molt que ara fa poc el president del IEC [Salvador Giner] diguera que fins i tot es reuniria amb el dimoni, però que mai no ho faria amb el president de l’AVL [Ramon Ferrer]. Però quin dimoni? Escolteu, que ja estem farts d’anar a Barcelona i que la gent canvie al castellà en sentir-nos parlar valencià.

—Potser es pensen que us esforceu a parlar català i us ho volen fer més fàcil.

—No, no; ho fan per fastidiar. Conec molta gent de Barcelona amb qui parle en català sense cap problema, però uns altres ens veuen com els valencianets… Per a tots ells, el Regne de València és com Hispanoamèrica per als espanyols. Les coses cal dir-les tal com són, i m’ha ofès moltíssim aquesta contestació en castellà. La persona a qui ho han enviat no els ha respost, però jo ho hauria fet l’endemà mateix.

En el número d’esta setmana de la revista una carta de l’Institut d’Estudis Catalans desfà el malentés (o l’engany) en què havia caigut l’erudit valencià. La carta existia, efectivament, però no anava adreçada a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua sinó a una entitat toponímica estatal espanyola que té com a llengua de treball el castellà. A pesar de les consideracions de Pere Maria Orts, la realitat ens permet llevar-mos un poc de victimisme de damunt.