La interdependència dels nostres països
Analitzant el present i pensant en un dels futurs possibles, Ferran Suay fa una reflexió en «Vasos comunicants. Polítiques lingüístiques en un país partit» sobre la interrelació de totes les polítiques lingüístiques que ens afecten (
Un estat català independent tindria un impacte indubtable sobre els ciutadans que viuen dins del seu territori. També en tindria, però, sobre els qui no viurem a Catalunya i continuarem per tant, sota sobirania espanyola. No em considere capacitat per a opinar amb autoritat sobre el grau de reconeixement formal que hauria de tenir el castellà en la futura República Catalana. Sí que puc afirmar, tanmateix, que la situació en què ens trobarem els catalanoparlants residents als altres territoris en dependrà en bona mesura.
Rajoles, brics i maons
Sense fer-ne un rejol illegible, Ricard Ferrer Sarió i Enric Barba Casanovas (Universitat d’Alacant) han fet una enquesta interessant (Butlletí 42 de la Scaterm) i, després, unes propostes sobre la distribució de les rajoles, el taulells, la manisa i els brics (o «brics»):
El quid de la qüestió és com anomenem la peça per a construir parets, el que en castellà diuen ladrillo. Maó seria una de les formes principals, sens dubte, ja que té la precisió que demana el terme, no entra en conflicte amb cap altra denominació i té un ús estès i consolidat pels diccionaris normatius. Totxo la consideraríem vàlida en un llenguatge estàndard; però no com a genèric, ja que sembla que si filem prim, és un tipus de maó (massís, o de tants centímetres de gruix, etc.). Pel que fa a rajola, en un diccionari terminològic no seria desitjable que fóra denominació principal, ja que entra en conflicte amb la proposta de rajola com a paviment. Una solució possible, i viva als nostres pobles (Alcoi, Sant Joan), és utilitzar el masculí rajol (que molts parlants alternen naturalment, no de manera sistemàtica, amb rajola) com a sinònim complementari de la principal maó.
I finalment, una valoració. Hem pretès fer una aportació limitada, conscients que falten zones de domini lingüístic per a constatar (comarques de Castelló, aprofundir en les Illes, etc.). Ens agradaria que s’obrira un debat al voltant d’aquests termes, i qualsevol aportació serà benvinguda.
Cinema en català pel plus
L’activitat quotidiana del govern valencià consistix a tancar la tvv i deixar els valencians sense cinema en valencià. Hi ha iniciatives que van en sentit contrari, com ara la que ha acordat el Departament de Cultura català:
CANAL+ subtitularà en català les 11 sèries i 100 peŀlícules de més èxit del 2014, gràcies a un acord amb el Departament de Cultura
[…]Entre les estrenes destacades que s’oferiran subtitulades en català hi ha: The Croods, Elysium, Grown Ups 2, World War Z, The Normal Heart, Snowpiercer, The Lone Ranger, The Wolverine, Gravity, Despicable me 2, Wreck-It Ralph o Man of Steel.
Les sèries que es podran veure amb subtítols en català seran: Game of Thrones (T4), Masters of Sex (T2), True Blood (T7), The Leftovers (T1), Mad Men (T7), Utopia (T2), Ray Donovan (T2), The Newsroom (T3), Boardwalk Empire (T5), Orange is the New Black (T2) i Silicon Valley (T1).
Tots aquests continguts representen més de 250 hores de cinema subtitulat en català, que es podran veure d’abril a desembre de 2014. Els productes subtitulats estaran disponibles per als clients de CANAL+ (satèŀlit) i de Yomvi (vídeo sota demanda) de Catalunya i de la resta de l’Estat espanyol.
Termes nous en el DOGC núm. 6.578
Recopilació dels termes catalans aprovats pel Consell Supervisor del Termcat durant el segon quadrimestre de 2013 (dogc 6.578, 10.03.2014):
[Ciències de la vida] aleví, aleví postvesiculat, aleví vesiculat, esmolt, esmoltificació, funga, micoteca, proteoma, proteòmic, proteòmica, salmó barrat, salmó postfresa, salmó unihivernal, transcriptoma, transcriptòmic, transcriptòmica
[Circ] pilar, quadre coreà (sin. quadre rus), suspensió de sofrages, trapezi minivolant (sin. compl. trapezi baix)
[Economia. Empresa] rendició de comptes, responsabilitat de retre comptes, Electrònica. Informàtica.
[Internet] disposició de pins, pin, rastre de la informació, teoria del rastreig de la informació, tupla
[Física] dispersió (sin. compl. difusió), dispersió de neutrons en angles petits (sigla: sans), dispersió de raigs X en angles petits (sigla: saxs), dispersió en angles petits (sigla: sas), dispersió endavant, radiació de frenada, retrodispersió
[Imatge i so] artefacte
[Matemàtiques] cokrigatge, krigatge, n-tupla (sin. compl. n-pla)
[Meteorologia] esclafit, temps perillós
Ideologia sobre la llengua
La Universitat Politècnica de València organitza la Jornada sobre Llengua i Ideologia, que tindrà lloc divendres 14 de març al campus de Vera de la universitat (València).
El programa és el següent:
Divendres, 14 de març de 2014
Universitat Politècnica de València (Campus de Vera)
MATÍ: SESSIONS PLENÀRIES
Sala de Graus del Departament de Lingüística Aplicada
10.30-10.45 Benvinguda i presentació de la Jornada
10.45-11.30 Kit Woolard UC San Diego Trets i evolució de les ideologies lingüístiques en el cas de Catalunya
11.30-12.00 Pausa café
12.00-12.45 Juan Carlos Moreno Cabrera, Universidad Autónoma de Madrid Dos decálogos actuales del imperalismo lingüístico español
12.45-13.30 Rafael Castelló Universitat de València Estructura social i pràctiques lingüístiques al País Valencià
13.30-14.00 Debat
14.00-15.30 Dinar
TARDA: TAULA RODONA
Sala de Graus del Departament de Lingüística Aplicada
15.30-15.55 Estibaliz Amorrortu Universidad de Deusto Nuevos hablantes de euskera y legitimidad lingüística
15.55-16.20 Fernando Ramallo Universidade de Vigo El (neo)hablante legítimo y las ideologías lingüísticas en Galicia
16.20-16.45 Brauli Montoya Universitat d’Alacant Passat i present dels neoparlants valencians
16.45-17.10 Emili Boix Universitat de Barcelona Neoparlants del català en famílies plurilingües a Catalunya
17.10-17.35 Mireia Trenchs Universitat Pompeu Fabra ‘Tens que aprendre català, castellà, anglès… la tercera no puc,: La gestió del multilingüisme en la vida quotidiana dels joves llatinoamericans i xinesos a Catalunya
17.35-18 Raquel Casesnoves i J. À. Mas Universitat Pompeu Fabra l Universitat Politècnica de València Neoparlants universitaris: el català, llengua d’atracció?
18-18.45 Discussió
Més informació ací: LID2014.
Vehicular les llengües
El professor Albert Branchadell («El embrollo de la lengua vehicular», El País, 15.02.2014) fa una reflexió sobre el contrast entre finalitat de la immersió lingüística (establida en Catalunya) i les intencions dels qui la discutixen en els tribunals, que han acabat fent-ne una arma de polèmica política i no una pretensió de millora educativa. Tal com conclou l’article:
Deixar que el sistema evolucione d’esta manera natural sembla més recomanable que modificar a colp de resolucions judicials inspirades en última instància en la nefasta sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya.
En el mateix diari («Abajo el nacionalismo lingüístico», edició per a Catalunya), Xavier Vidal-Folch destaca el perill d’eixe nacionalisme espanyol excloent de llengües i cultures i proposa un camí diferent:
Doncs bé, només una irrupció semblant, decidida, contínua, inassequible al desànim i intransigent amb la pròpia fatiga i amb les temptacions a l’escapisme centrífug pot aconseguir hui una cosa semblant en l’àmbit de les llengües: un mercat cultural intern basat en la riquesa d’idiomes diversos, i àmpliament cooficials, no només en els seus racons. De forma similar al que passa a Suïssa. En això sí que és admirable.
En el fons, una noteta del mateix diari («Una salida a bolsa con folleto en inglés», 16.02.2014) deixava caure una idea segurament més beneficiosa en la concepció de l’ús de les llengües (i que al País Valencià els poders econòmics i socials podrien practicar més):
Està clar que [l’anglés] és l’idioma dels negocis i que els inversors institucionals als quals va dirigida l’oferta el preferixen en eixe idioma, però res no impedia que el fullet de la firma, que a més és una closca buida que el que fa és demanar 400 milions per a després invertir-los en el mercat immobiliari, estiguera també en espanyol.
Criteris polítics i filològics
S’ha llançat una iniciativa política a França que pretén que l’estat ratifique la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, segons detalla Eneritz Zabaleta en el bloc de la Revista de Llengua i Dret (13.02.2014). L’article adjunta un mapa informatiu sobre la situació de les llengües a França. És una iniciativa que tindrà un recorregut dubtós, jurídicament i legalment.
En França hi ha qui prova de millorar la situació dels parlants de diverses llengües del país. Per ací, per contra, la situació de les llengües oficials és millor que a França, però una part del poder polític continua provant de reduir l’abast i l’ús del valencià. En relació amb els dubtes jurídics i legislatius suscitats al voltant de la capacitat dels valencians per a denominar una de les seues llengües, el company Alfons Esteve (de la Universitat de València) ha fet una primera anàlisi del dictamen del Consell Jurídic Consultiu valencià. Podem concloure amb ell (La Veu del País Valencià, 17.02.2014):
Ras i curt: que un diccionari normatiu no pot tenir en compte els criteris filològics quan fa definicions i que l’avl, com a entitat lingüística de referència oficial, no pot definir res que ultrapasse l’àmbit territorial valencià. Si això és un «dictamen jurídic», el cjc, a banda de cobrir-se de glòria, caldrà que recomane a l’avl que canvie també la definició de dictamen i de jurídic.
La llengua pròpia del Consell Jurídic Consultiu
Davant de l’intent demagògic i temerari del govern valencià d’Alberto Fabra Part —que parlant en castellà és capaç d’assegurar que «hablamos en valenciano»— de problematitzar de nou el valencià arran de l’aparició del Diccionari normatiu valencià de l’avl, fent servir inclús el Consell Jurídic Consultiu (cjc) com a instrument partidista al servei del Partit Popular —això ha dut la institució a fer botiges jurídiques contra el «sentit comú» sense saber ben bé si fea nominalisme, sociolingüística o lexicografia, com es pot llegir en el dictamen—, Acció Cultural del País Valencià li ha demanat al cjc un poc d’acatament i de reflexió tant en l’àmbit jurídic com en el lingüístic. Segons informen en el seu web (11.02.2014):
Acció Cultural demana al Consell Jurídic l’acatament dels dictàmens filològics i de les sentències sobre la llengua
Toni Gisbert, secretari d’Acció Cultural del País Valencià; Francesc Esteve, tècnic lingüístic i membre de la Secció de Política Lingüística d’ACPV; i Moisès Vizcaino, advocat, han lliurat al Consell Jurídic Consultiu un extens document amb l’exposició detallada de les fonts d’autoritat filològica i jurídica que avalen la unitat de la llengua i la legalitat de la denominació de «català».
Enllacem ací el document lliurat al cjc.
La sort dels xurros
El company Josep Saborit Vilar ha estudiat el terme xurro xurra. Aprofitant l’aparició del Diccionari normatiu valencià dnv de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua —que tindrem temps de debatre si ha estat un xurro o no— i una carta de Carme Godino en el diari La Veu del País Valencià, Saborit aporta la seua recerca i fa una proposta d’etimologia del terme, proposta que obligaria a incorporar entrades diferents en el dnv (tal com fa el drae amb churro churra) per als dos mots resultants d’evolucions separades que han confluït en dos homònims.
L’entrada del dnv és esta:
xurro -a [ʧúro]
1. m. GASTR. Peça de pasta de bunyol de forma allargada i estriada.
2. m. [coŀloq.] LING. Parla de base aragonesa de la zona interior de la Comunitat Valenciana, que inclou molts vocables valencians.
3. adj. [coŀloq.] Propi de la zona interior de la Comunitat Valenciana de parla castellana.
4. m. i f. [coŀloq.] Habitant d’esta zona.
5. m. i f. [coŀloq.] Persona tossuda.
6. m. [coŀloq.] Xamba, sort.
7. m. JOCS Joc popular infantil, d’agilitat i de resistència, jugat entre dos bàndols, generalment de tres a sis components, en què els jugadors d’un dels equips s’aponen i els de l’altre equip els salten i es van posant damunt.
I l’article de Josep Saborit fa la proposta següent:
Xurros: els valencians del riu blanc
Josep Saborit Vilar
En el meu parlar heretat, el de la Plana Baixa, diem xurros als habitants de llengua castellanoaragonesa de les valls altes del Millars i Palància. Sempre ho havem dit d’eixa manera, com diem castellans als que parlen castellà o gallecs als que parlen gallec; la cosa és així de natural, sense intenció pejorativa. És normal que identifiquem l’origen d’una persona amb la seua llengua, per això els xurros no poden ser qualificats com a castellans, perquè històricament no parlaven castellà.
Modernament, però, xurro ha adoptat un contingut semàntic negatiu per a molts valencians, especialment per als propis xurros, qui consideren que eixe qualificatiu els denigra. En este article volem demostrar que xurro no ha tingut històricament cap significat denigrant, ni pot ofendre ningú; ans el contrari, és un gentilici digne i tradicional d’una part del poble valencià.
Durant el segle XX es popularitzaren diverses teories carregades de connotacions negatives per a explicar l’etimologia de xurro. La més coneguda és la que assegura que el mot és una forma defectuosa de pronunciar l’antic jurament de les Corts: “jo jure”, que hauria esdevingut “jo xuro” en boca dels valencians de l’interior. Hipòtesi poc satisfactòria, entre altres coses, perquè no explica el pas de “xuro” a “xurro”.
Una altra explicació més científica, almenys per l’autoritat dels autors, és la del Diccionari català-valencia-balear (DCVB), on diu que xurro és el castellà churro, que en eixa llengua significa grosser, cosa mal feta. Esta etimologia no ens pareix rigorosa, puix xurro no és una paraula arribada del castellà com veurem seguidament:
Pot afirmar-se amb seguretat que l’ètim xurro no prové del llatí. Una pista suggerent, que pot aclarir-ne l’origen etimològic, és el nom del principal riu de la regió xurra: Guadalaviar a la part aragonesa i Túria a la valenciana. “Guadalaviar”, wadi al biad, vol dir en àrab “riu blanc”. Si fem una mirada al basc o euskera (parent modern de l’ibèric com ho demostra l’estudi toponímic de l’orient peninsular) trobem les variants tzuria o zuria i txuri per a referir-se color blanc, per la qual cosa, des del punt de vista semàntic, Guadalaviar i Túria tenen un lligam evident que difícilment pot ser fruit de la casualitat. La variant de tzuria o zuria > txuri, hauria desenvolupat el gentilici primitiu dels habitants d’esta regió: txuri > xurro. Per a demostrar que xurro té un origen lligat al topònim Túria, considerarem l’abast geogràfic del mot:
Al País Valencià els xurros són els habitants de la vall del Túria: Racó d’Ademús i els Serrans; per extensió també són xurros els rodalia nord, l’Alt Millars i l’Alt Palància, i també del sud, els de la Foia de Bunyol. Més avall del Xúquer ja no parlen de xurros sinó de castellans per a referir-se als valencians de Vall de Cofrents i la Canal de Navarrés i, generalment, el mot xurro no pertany a la tradició lèxica d’estes comarques.
L’origen del mot xurro és, doncs, primerament geogràfic i posteriorment lingüístic, referit a la llengua dels xurros. Modernament ser o parlar xurro ha adoptat una sèrie de significats negatius que analitzarem seguidament:
Els xurros habiten les comarques on prèviament vivien els sarraïns expulsats al segle XVII. Quan el poble sarraí és expulsat, les seues terres foren repoblades per una majoria d’aragonesos (especialment de les viles veïnes de Terol). En eixe temps, els repobladors de l’Aragó parlaven aragonés, un llenguatge amb trets coincidents amb el valencià i el castellà, per ser, lògicament, una llengua veïna i germana d’estes dos. És este el motiu pel qual els valencianoparlants tenen la impressió que el xurro és una mescla de castellà i valencià, si bé el seu origen primitiu n’és independent.
Com s’ha esdevingut amb la resta de modalitats lingüístiques de base aragonesa, la visió negativa del propi parlar ha potenciat l’aigualiment del parlar xurro dins el castellà, llengua que generalment s’ha adoptat com a referent lingüístic culte en esta zona. Com ha passat amb l’antic aragonés, l’absorció del xurro pel castellà no ha estat només un procés lingüístic sinó que també ha tingut efectes sobre la pròpia identitat: parlar xurro és parlar malament, consegüentment no sols es rebutja eixa forma de parlar, també la identitat tradicional dels seus habitants, inclòs, naturalment, el gentilici històric xurro.
Una altra causa del rebuig al terme xurro és l’assimilació dels significats castellans de churro citats adés, concretament el de cosa mal feta (sinònim del castellà chapuza). Realment eixa associació de xurro amb “churro” no deu ser genuïna, ni històricament ni etimològicament. De fet, el DRAE separa dos ètims diferents per a la veu churro: un d’origen onomatopeic referit al bunyol allargat, del qual se’n derivaria el component semàntic negatiu (cosa mal feta), i un altre d’origen preromà que es referix a un tipus d’ovella. És possible que eixe segon significat tinga alguna relació amb xurro (relacionat amb el color blanc de les ovelles), però el primer (un tipus de bunyol), no en té cap. Cal advertir que l’estrenat Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua no separa els dos ètims de xurro, com fa el DRAE, i això equipara l’origen de dos mots etimològicament diferents. Esperem que en la revisió del DNV es corregirà eixe error i hi hauran dos entrades diferents per a xurro conforme a la seua etimologia diversa.
Arribats a este punt caldria resoldre la qüestió inicial: ¿el mot xurro és un insult o pot ofendre algú? Com havem vist, l’origen d’este terme no té cap contingut semàntic pejoratiu. Si xurro s’ha esdevingut un mot ofensiu no és per causa de l’ús espontani en l’àmbit valencià, sinó per causes externes: per una banda la visió negativa de les parles aragoneses en general i, per un altra, la superposició del mot castellà churro (amb l’accepació de bunyol > cosa mal feta) damunt el significat tradicional del mot valencià xurro > valencià habitant de la vall alta del Túria, de llengua aragonesa.
¿Quina hauria de ser l’actuació dels valencians respecte a l’ús del mot xurro? Nosaltres creem que no hi ha cap motiu que justifique deixar d’emprar esta paraula en referència als valencians de llengua xurra o castellanoaragonesa; si ho fem és simplement per desconeixement del seu origen i per l’assimilació inconscient del contigut semàntic del castellà churro (cosa mal feta)
Per tot açò que diem, cal reivindicar l’ús tradicional del mot xurro entre els valencians i subratllar l’absència de connotacions pejoratives intrínseques en l’ús històric d’este mot. Més important encara, és molt convenient que els xurros, i la resta dels valencians, sàpien que el seu gentilici popular no es referix a coses mal fetes, ni a cap llengua mal parlada, en tot cas es tracta d’una llengua absorbida pel castellà on perviu encara una base aragonesa important junt a l’adstrat valencià.
El poble del riu blanc sempre s’ha sentit valencià tot i no parlar valencià. Els seus costums són essencialment com els nostres i el seu sentiment mira cap a la mar tot i ser de serra. El seu parlar encara guarda una gran afinitat lèxica i fraseològica amb el valencià, fins al punt que per a moltes d’estes persones parlar valencià resulta un canvi natural i harmoniós des de la seua parla heretada.
Si volem que mai es trenque eixa harmonia amb els valencians de l’interior és menester que la recuperació del nostre poble i la dignificació de la nostra cultura no els oblide ni els deixe de banda. La seua identitat, la dels xurros, viu un moment molt delicat, per això devem contribuir a dignificar el seu origen, la seua identitat peculiar. Devem aprendre sobre ells, lliurar-los, a ells i a nosaltres, de complexos absurds. Si ho fem guanyarem tots els valencians.
