Rss Feed Tweeter button Facebook button Technorati button Reddit button Myspace button Linkedin button Webonews button Delicious button Digg button Flickr button Stumbleupon button Newsvine button Youtube button

Arxiu

L’acatament de les sentències i la llengua

Un article del diari El País (14.01.2008; l’hem traduït amb l’ajuda de l’Internostrum) oferix una panoràmica interessant sobre la realitat de l’acatament de les sentències —que declaren alguns polítics, principalment perquè els convé políticament— i l’actuació real que porten a terme, en concret, en la qüestió de les titulacions de valencià [veg. dtl 10.01.2008].

L’anticatalanisme li costa al Consell onze condemnes en tres anys

El TSJ ha emés sentències idèntiques per no reconéixer filologia catalana

Ignacio Zafra – València – 14.01.2008

¿Poden les administracions dictar indefinidament ordres idèntiques sabent que seran tombades pels tribunals? El Govern valencià és una prova que sí que poden. Des de març de 2004, la Generalitat acumula 11 sentències condemnatòries per la mateixa raó: haver obviat en altres tantes convocatòries que la carrera de filologia catalana eximix de l’examen de valencià en les oposicions a professor de secundària. L’última es va donar a conéixer a primers de gener.

«Es tracta d’un drama que es repetix mecànicament», comenta José María Baño, un dels advocats que ha representat a les universitats de València i Alacant en mitja dotzena dels judicis. ¿No pot implicar eixa insistència conseqüències jurídica? Els experts consultats responen que, si es donaren determinats supòsits, el Consell estaria incorrent en un delicte de desobediència. Però que eixa figura és difícil de provar. Faria falta que les sentències foren fermes, que es donara una repetició en la persona de l’administració que signa les ordres i probablement també una “advertència” prèvia, indica, com a teoria general, el catedràtic de dret penal de la Universitat de València Javier Boix. Tots lamenten, en canvi, una conducta que contribuïx a sobrecarregar el sistema judicial, implica despesa de diners públics i no es dirigix a servir als ciutadans, sinó més aviat al contrari.

La crítica més dura contra la Generalitat no ix, no obstant això, d’ells, sinó de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia (TSJ) valencià: «Només la tossudesa en la ignorància i el rebuig dels criteris científics que avalen la unitat lingüística, es manifesta com a exclusiva raó del manteniment de la posició contrària per part de la Generalitat, més encara quan n’hi han reiterats pronunciaments jurisdiccionals que desautoritzen eixos arguments. Cosa que força a este tribunal a recordar que una de les més elementals exigències de l’estat de dret que consagra el nostre text constitucional és la de l’imperatiu compliment de les decisions jurisdiccionals, especialment per part dels poders públics, que han de servir amb objectivitat els interessos generals». Literal, de la sentència 474/06 (28 d’abril de 2006).

«L’Administració no només ha d’acatar les sentències, sinó també la doctrina», assenyala Tomás Vives, exvicepresident del Tribunal Constitucional i catedràtic de dret penal en la Universitat de València, qui afig que es tracta d’«una anomalia molt freqüent», «tenim unes administracions poc obedients amb els tribunals».

Una de les raons que allunyen la possibilitat d’una condemna per desobediència al Consell és que les 11 sentències del TSJ són recurribles (de fet totes han estat recorregudes, en línia amb eixa repetició mecànica) davant el Tribunal Suprem. La primera sentència d’este òrgan jurisdiccional, que sol tardar uns quatre anys a dictar-les degut precisament a la sobrecàrrega de casos, s’espera que arribe entre enguany i el següent.

El Tribunal Suprem ja s’ha pronunciat sobre la llengua: ho va fer al març de 2006 a l’obligar a la Generalitat a homologar els certificats de coneixement de català emesos pels Governs de Catalunya i Balears. I ho ha fet també el Tribunal Constitucional, en la sentència de 1997 en la qual va reconéixer el dret de la Universitat de València a utilitzar el terme català per a referir-se al valencià en els seus estatuts. De fet, estes dues sentències són citades recurrentment pel TSJ al resoldre sobre les oposicions de secundària. Però el seu objecte no és el mateix, el que permet al Consell mantenir la seua tàctica.

El més paradoxal és que, des de fa anys, la Conselleria d’Educació es preocupa de no perjudicar a ningú en concret. I eximix de facto els posseïdors del títol de filologia catalana del controvertit examen de valencià per dues vies: considerant que qui redacten en eixa llengua els exercicis principals de les oposicions ja acrediten el seu coneixement; o, també, homologant el títol amb el de l’antiga filologia hispànica secció valenciana, una carrera que el Consell sí que reconeix expressament encara que cap universitat del territori la impartixca amb eixe nom.

Leave a Reply

You can use these HTML tags

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>