L’èuscar a Burgos

Les circumstàncies polítiques i administratives tenen molta incidència en la conformació de la visió del món que tenim. Som una cosa o altra tant per la llengua que parlem, per posar una element que ens conforma, com per les perspectives de progrés que tenim —i per molts altres motius&mdsah;. Per exemple, l’existència de Treviño ens hauria de fer a alguns repensar el fet que hi haja llocs monolingües, com és tòpic pensar de Burgos. És clar, potser Treviño no vol ser Burgos molt de temps més —tal com Requena deixà de ser Castella i passà a formar part del País Valencià (de la província de València del 1851).

La notícia del diari El País (28.11.2007; traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum) és la següent:

Treviño acosta els seus interessos a Euskadi

El creixement de població de l’enclavament per la carestia de l’habitatge a Vitòria reobri el secular debat sobre la seua incorporació al territori alabés

Txema G. Crespo – Vitòria – 28/11/2007

L’enclavament de Treviño, situat en el cor d’Àlaba, encara que pertanyent a Burgos, viu en els últims 15 anys una recuperació demogràfica inaudita: els seus dos municipis recuperen part de la població que van perdre amb l’èxode rural dels anys seixanta i setanta. Els qui ara s’instal·len allí són, la majoria, ciutadans naixcuts a Vitòria que fugen de la carestia de l’habitatge. El rejoveniment dels habitants i la demanda de serveis socials, sanitaris i educatius, ha tornat a posar sobre el tapet un debat secular: la incorporació de l’enclavament al territori alabés. Els veïns desitgen una gestió millor de les seues necessitats abans que entrar en el debat polític entre les dos comunitats, necessitats que ara, la majoria pensa que estan millor cobertes per les administracions basques.

Els 221,6 quilòmetres quadrats de l’enclavament es distribuïxen en dos municipis: La Puebla de Arganzón (18,7) i Treviño, el més extens i que es repartix en 48 pobles dispersos entre camps de cereal o girasol. En total, una mica més de 1.700 habitants, població que ha augmentat en 600 persones en els últims 15 anys. L’any passat, 512 d’ells tenien entre 30 i 40 anys, amb 143 xiquets menors de 10. És una població jove que viu en cases rehabilitades i noves urbanitzacions, com reflecteix el salt de 309 llars censats en 1991 a 538 en 2001.

Treviño és legalment part de Castella-Lleó (el seu renovat estatut ho confirma), però els més menuts estudien en èuscar. «En el municipi de Treviño, els pares van aconseguir que l’ajuntament obrira una escola infantil que educa en èuscar, mentre que en La Puebla l’escola pública s’ha reconvertit en una aula de suport d’una ikastola de Vitòria», precisa Javier Ruiz, membre de la iniciativa Trebiñu Batu, que reivindica la seua incorporació administrativa a Àlaba.

La vida quotidiana dels habitants de Treviño és 100 % alabesa i així ho senten: en la consulta popular que es va realitzar en 1998, en la qual va participar el 76 % del cens, un 68 % dels votants va protegir la incorporació a Àlaba. Immaculada Ranedo, alcaldessa de Treviño, del pp, reconeix esta realitat, però també creu que la corporació anterior «s’ha desgastat en controvèrsies, i ha desatés la vida diària del municipi. La gent vol que l’ajuntament s’ocupe de gestionar». Ranedo s’ha mostrat favorable a mantenir l’escola municipal, «encara que serà bilingüe», aclarix.

La gestió resulta clau, efectivament, en la reclamació que s’integre Treviño a Àlaba. Els veïns així ho han considerat en totes les seues peticions a les autoritats, des de la primera, en 1646, fins a la consulta popular de 1998, els habitants de Treviño han demanat que se supere una anomalia que es remunta a les guerres castellanonavarreses dels segles XIII i XIV.

«Els veïns sabem que hi ha molts que no estan empadronats en Treviño, sinó a Vitòria per a dur als seus fills a l’ikastola o beneficiar-se de la sanitat basca», comenta Agustín, un veí del poble que entén que la integració a Àlaba és qüestió de sentit comú. «Treviño és un municipi dispers, amb més de 50 quilòmetres de carretera que millor atendrà la Diputació d’Àlaba que la de Burgos», afig.

Quant a l’assistència mèdica i l’atenció a la tercera edat, el govern basc i la Diputació d’Àlaba l’exercixen en una sort de llimbs administratius, perquè la Junta de Castella-Lleó, del pp, es nega a arribar a cap acord amb les institucions basques.A canvi, la Junta acarona la principal dedicació de l’enclavament, l’agricultura, com reconeixen tots els sondejats amb la deriva de nombrosos fons europeus. «A pesar que no és imprescindible, pel clima, tenim més regadius que la resta de Burgos», conclou Javier Ruiz.

El cost dels drets i el benefici

¿Què costa la llibertat d’expressió? ¿Què costen els drets? ¿Què costa una votació democràtica? ¿Què costa la sanitat pública? Naturalment, hi ha qui gestiona amb els peus. Però també es dóna el cas que podem convertir els nostres drets, la nostra vida, el valor de la literatura, de la salut, del dret de decidir ser mare o pare —una cosina meua acaba de decidir-ho, ¡sort!—, tot, en un càlcul en euros, i llavors, a més d’adonar-nos de com és de car, ens podrem adonar del valor econòmic que té i dels recursos que mou en la societat.

A continuació, podem fer la reflexió de com deu ser de barat no tindre drets, no poder decidir res, no poder llegir ni expressar-se lliurement, quants euros ens estalviaríem. De fet, no caldrien, els euros. Per tant, ja podem valorar el cost-benefici de tot plegat. I és que hi ha maneres mirar-se la societat que valoren molt el «benefici» propi i molt poc els drets de tots (els altres). És el cas, per exemple, de l’estat espanyol (d’Aznar o Zapatero) que encara no hi han fet el català llengua oficial. I és que els sembla car, això de la democràcia.

Per sort, a la Unió Europea tenim el Leonard Orban, segons comenta la notícia del diari El País (30.11.2007; traduït amb l’ajuda del Salt):

L’ús de les llengües de la UE costa a cada ciutadà 2,5 euros

La UOC obri una càtedra dedicada al multilingüisme

Ferran Sales – Barcelona – 30.11.2007

Cada ciutadà paga de la seua pròpia butxaca 2,5 euros a l’any per a finançar l’ús de les diferents llengües de la Unió Europea (UE). El cost d’esta Babel no pareix inquietar el comissari responsable del Multilingüisme, Leonard Orban. El comissari, que es troba de visita oficial a Barcelona, inaugurarà la primera càtedra d’una universitat catalana destinada a estudiar i potenciar el multilingüisme. Esta càtedra, instal·lada en la Universitat Oberta de Catalunya, esta finançada per l’administració central, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona.

Orban (Romania, 1961, enginyer i economista de professió) s’enfronta a un dels reptes més importants de la seua vida professional: difondre i potenciar l’ús de les llengües estrangeres en tots els països de la Unió. Per a això compta amb els rèdits aconseguits amb la seua reputació de negociador en els anys en què va batallar perquè Romania entrara en la UE.

«L’objectiu és clar: el multilingüisme ha de servir de pont i instrument intercultural entre totes les societats. El multilingüisme representa un factor d’afirmació nacional, però al mateix temps suposa un repte econòmic en la nostra societat», assegura Orban.

La seua missió al front de la cartera de Multilinguisme és àrdua i complicada, no en va s’enfronta a una sèrie de delicats problemes etnicopolítics, que afecten gran nombre de països europeus. El més complicat i crític d’estos problemes està instal·lat en el mateix cor de la UE: Bèlgica, on l’enfrontament entre flamencs i valons per la llengua amenaça de convertir-se en causa de secessió. En els països de l’Est es detecten problemes lingüístics de naturalesa semblant, difícils d’afrontar. Enmig d’este complicat panorama, al comissari europeu no pareix preocupar-li la situació lingüística a Catalunya ja que, afirma, confia en la capacitat de «diàleg de les parts».

«Cal ser cauts i al mateix temps optimistes», sosté Orban, que preferix en qualsevol cas parlar de projectes. El més important són les línies generals de l’estratègia del seu departament per al 2008. El nou programa passa obligatòriament per l’aprenentatge i la difusió de les llengües, incloses les no oficials, en perfecta concordança amb la cima de Barcelona de 2002, en què els estats es van comprometre a fomentar l’ús de dos llengües estrangeres a més de la pròpia.

Per a Orban, el multilingüisme és un instrument imprescindible per a les economies nacionals si es vol assegurar la seua competitivitat i deixar de perdre contractes i diners per falta del coneixement de llengües per part dels treballadors. Però, a més, Orban alimenta i recolza la innovació i la creativitat tecnològica vinculada a l’ús de les llengües, en un esforç per atraure més informació.

L’aprenentatge de les llengües estrangeres no comunitàries és un altre repte important del departament que dirigix Orban. El comissari observa amb atenció i com a punt de referència el que succeïx en altres comunitats, especialment en Xina, on són cada vegada més nombroses les persones que estudien llengües de segon orde. Enmig d’este panorama, assegura que no tenen sentit els incessants rumors sobre la possibilitat de reduir el nombre de llengües en la UE.

La imposició del castellà a l’Espanya judicial

Tal com es diu que hi ha gent per a tot, hi ha jutges per a tot. El mal és que hi ha coses que els membres del poder judicial haurien de respectar, sobretot els drets dels acusats i de tots les ciutadans, més enllà de les seues concepcions particulars sobre el que hauria de ser l’estat en què viuen. És el cas del jutge que sentia el silenci en català.

La notícia del diari El País (27.11.2007) és la següent:

Un jutge defensa la seua imposició del castellà en un judici

Honrubia va rebutjar la traducció al català en l’Audiència

José Yoldi – Madrid – 27.11.2007

El jutge penal de l’Audiència Nacional José María Vázquez Honrubia va insistir ahir que els independentistes catalans Jaume Roura i Enric Stern, condemnats a 2.700 euros de multa per injúries a la corona per cremar fotos del rei, estaven obligats a parlar en castellà, en lloc de català, en el judici celebrat el passat dia 20 a Madrid. El text de la sentència es va fer públic ahir. La postura del jutge li ha suposat una denúncia del vocal del poder judicial Alfons López Tena, que considera que el tractar d’impedir que els acusats s’expressaren en català pot constituir una falta disciplinària molt greu d’«ignorància inexcusable en el compliment dels deures judicials».

Per la seua banda, la consellera de Justícia de la Generalitat, Monserrat Tura, va remetre una carta al president de l’Audiència, Carlos Dívar, en la qual mostra la seua preocupació sobre els mitjans necessaris per a garantir la traducció de les llengües cooficials, com el català, en l’esmentat òrgan. La Sala de Govern va agrair l’interés de la consellera, però va assenyalar que l’assumpte afecta la funció de jutjar del jutge, per la qual cosa un òrgan administratiu no pot immiscir-s’hi. El conseller català Josep Lluís Carod es va preguntar per què si els terroristes, tant d’ETA com els islamistes, poden expressar-se en el seu idioma no poden fer-lo dos ciutadans catalans que no han comés cap delicte.

El jutge Vázquez Honrubia, obviant que l’Audiència Nacional reconeix el dret dels acusats a declarar en l’idioma en el qual millor sàpien expressar-se per a la seua defensa des de l’any 1977, insistix que la interpretació de la Llei orgànica del poder judicial li permet exigir que declaren en castellà ciutadans espanyols que coneixen eixe idioma. El jutge considera que es va tractar d’una «reivindicació de la llengua pròpia d’una comunitat realitzada en un marc tan absolutament impropi com un judici penal», i nega que rebutjar «tan exagerada pretensió viole la tutela judicial efectiva i els produïxca indefensió».

No obstant això, el mateix magistrat reconeix en la sentència: «Cert és que els jutges i tribunals, i el mateix Tribunal Constitucional, ponderant els drets i deures constitucionals en conflicte han establit que quan hi haguera la possibilitat que un judicable espanyol no comprenguera la llengua oficial en tot l’estat —és a dir, la llengua espanyola—, calia procurar-li a aquell un intèrpret per a allunyar qualsevol possibilitat d’indefensió».

Altres jutges de l’Audiència consideren que el dret de defensa afecta l’idioma en què millor s’expresse per a la seua defensa l’acusat.

Servei lingüístic a Benissa

L’Oficina de Promoció i Ús del Valencià de Benissa ens ha fet arribar les seues dades:

Ajuntament de Benissa
Oficina de Promoció i Ús del Valencià
Carrer del Pare Andreu Ivars, 21, 2.ª
03720 Benissa (Marina Alta)
Tel.: 96 573 13 13
Fax: 96 573 34 33
A/e: envalencia@ayto-benissa.es

El soroll espanyol i el silenci català

Això diu que era un jutge espanyol que quan anava pel món sentia un gran silenci… quan li parlaven en català. Sens dubte, una absurditat més sobre la justícia espanyola. Però hui és 20 de novembre, aniversari de la mort del dictador espanyol Francisco Franco Bahamonde i de la primera edició del Tirant lo Blanch, ¡quines coses!, i el problema és que l’anècdota del silenci és real. La justícia espanyola no tan sols és cega, a més és sorda. Segons la notícia del Telenotícies Vespre (tv3, 20.11.2007):

Durant el judici, el jutge ha prohibit que Jaume Roura i Enric Stern declaressin en català i la sessió s’ha hagut de suspendre uns minuts. Finalment s’ha reprès, però, i tot i que els acusats podien declarar en català, no hi havia traductor a la sala. El fet que els dos acusats hagin declarat en català durant tot el judici ha fet que el magistrat consideri la seva intervenció «com si s’haguessin mantingut en silenci».

Naturalment els traductors i intèrprets haurien de protestar pel menyspreu professional del jutge, que va preferir interpretar amb els seus propis mitjans: traduïa el català com a silenci. El ridícul ha segut majúscul quan el jutge ha considerat que els acusats, que vorejaven els trenta anys, no necessitaven intèrprets. No, els acusats, no. Això deu ser humor espanyol: «Joder señora, ¡qué gorda que está! —Como una tapia hijo, como una tapia.»

Tal com cantava dia Raimon, venim d’un silenci, que és llarg i profund i que potser cal identificar amb la foto cremada a la plaça d’Espanya de Barcelona (vegeu Vilaweb), on hi havia el dictador anteriorment esmentat i el llavors príncep espanyol, eixe monarca actual que, quan li va dir «¿por qué no te callas?» a Hugo Chávez, potser li demanava que parlara en català, ¿ei, senyor jutge? Bé, estes lletres en català li deuen semblar formigues.

Model del llibre de subcontractació

El cidaj ens fa arribar la informació següent, que té un cert valor lingüístic, ja que ens informa d’una documentació que deu ser bastant abundant al País Valencià:

RESOLUCIÓ de 2 de novembre de 2007, del sotssecretari de la Conselleria d’Economia, Hisenda i Ocupació, per la qual es publica la versió bilingüe del model del llibre de subcontractació de què haurà de disposar cada contractista amb caràcter obligatori en l’àmbit territorial de la Comunitat Valenciana, en virtut del que disposa la Llei 32/2006, de 18 d’octubre, reguladora de la subcontractació en el sector de la construcció. [2007/13383] (docv núm. 5 635, de 08.11.2007)
– vegeu text

L’exigència del castellà i el mèrit d’altres llengües

Rescatem a continuació una notícia curiosa sobre les sorpreses que causa el «mèrit» lingüístic en persones despistades respecte dels drets lingüístics dels ciutadans de l’estat. Cal tindre en compte que no es coneix que eixes mateixes persones mostren cap sorpresa o inquietud respecte del «requisit» lingüístic espanyol que s’aplica en les oposicions convocades pel ministeri de sanitat espanyol:

«3. Los aspirantes nacionales de estados cuya lengua oficial no sea el castellano, solo serán admitidos a las presentes pruebas si acreditan un conocimiento suficiente del mismo, mediante los documentos que se especifican en la base IV.7.»

La notícia del diari El País (02.11.2007; l’hem traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum) és la següent:

L’exigència de l’èuscar complica la falta de metges especialistes

L’oposició puntua quasi igual l’idioma que tots els mèrits científics

Eduardo Azumendi – Bilbao – 02.11/2007

La falta de metges especialistes s’ha convertit en un problema urgent per a tots els sistemes de salut. Les comunitats autònomes se’ls rifen i algunes fins i tot han començat ja a captar metges estrangers. Si eixa manca resulta estructural, en el cas d’Euskadi la situació es complica encara més per l’exigència administrativa que tenen els facultatius de saber èuscar. Alguns més que uns altres. Els més obligats són els pediatres, perquè estan en contacte amb la població amb major percentatge de bilingües, els xiquets. Eixa exigència ha suposat que conéixer l’èuscar puntue en les oposicions que convoca Sanitat quasi el mateix que els mèrits científics acumulats durant anys de professió, prop del 10 % del total de punts en joc.

Pediatria és una de les set especialitats bàsiques que Sanitat reconeix que patix un dèficit d’especialistes, problema que les exigències lingüístiques han acabat per agreujar. Només a Àlaba, la província menys euskaldun, una de cada quatre places d’aquesta especialitat ha hagut de ser coberta per un metge de família.

En una carta remesa a El País, el president de l’Associació Espanyola de Vigilància Intensiva Pediàtrica, Juan Casado Flores, mostrava el passat 20 d’octubre la seua «sorpresa i pesar» per aquesta circumstància. Casado, una autoritat nacional en pediatria, es va topar amb aquesta valoració de l’èuscar fa uns tres mesos, quan se’l va requerir perquè formara part d’un tribunal que havia de seleccionar quatre especialistes en xiquets malalts crítics per als hospitals de Cruces i Donostia. «Un metge especialista que sàpia èuscar, sent desitjable tenir aquest coneixement, però sense cap altre mèrit, té moltes més possibilitats de ser triat per a ocupar una plaça fixa d’especialista que el metge amb major experiència i reconeixement en la seua àrea», es lamenta Casado, qui també és cap de servei de l’Hospital Xiquet Jesús, de Madrid, un centre que està especialitzat en vigilància intensiva pediàtrica.

«Quan em vaig assabentar de les bases de l’oposició», recorda Casat en declaracions a aquest periòdic, «vaig discutir amb els altres membres del tribunal, perquè em semblava desproporcionat atorgar 16 punts a l’èuscar enfront dels 20 que es podien assolir amb tota la carrera científica. La resposta va ser que no es podien qüestionar les bases perquè era decisió del govern basc. I jo el que vaig dir és que quan tens a un xiquet greument malalt i cal traure’l avant, l’única cosa que conta és la teua perícia i coneixements professionals, no el saber més o menys èuscar. I si no, que els ho pregunten als seus pares».

En la seua opinió, l’èuscar pot ser «un idioma meravellós», però «mai» ha de resultar determinant a l’hora de triar als millors professionals. «Em sembla un empobriment donar els mateixos punts a l’historial professional i a l’èuscar. És que, en estes condicions, ni el major expert mundial podria obtenir plaça en Osakidetza si no sap èuscar. Resulta una bogeria».

També en una línia crítica amb la valoració que s’atorga a l’èuscar en les oposicions, la Societat de Medicina Familiar i Comunitària-Osatzen està a l’espera del resultat del recurs judicial que va presentar contra les oposicions de desembre passat. El títol de medicina familiar suposava 13 punts enfront dels 16 que s’atorgaven a la llengua basca. Suposa una diferència que, segons un portaveu de la citada societat, resulta «desproporcionada».

Un espavilat en la cort de Font de Mora Turón

L'espavilat Font de Mora és el de la llengua de la dreta
Els tècnics i tècniques lingüístics (TMPL o AL) que treballem en l’administració de la Generalitat sabem per què pertanyem a l’administració especial —anem a admetre eixa premissa—. Tal com diu la llei de la funció pública valenciana (art. 16.3):

Són llocs d’administració especial aquells que, encara que exercisquen funcions que tendeixen a la producció d’actes administratius, tinguen un caràcter tècnic per raó de l’exercici d’una determinada professió o professions específiques.

Barracons segons el consellerAixí, si observem la imatge que hem pogut trobar en el bloc L’Efecte Jauss 2.0 observem que, tal com dia Gloria Marcos Martí —deixe constància que el nom de la diputada no duia accent en el docv que publicava les candidatures de les passades eleccions— en el ple de les Corts, hi ha algun «espavilat» en la conselleria de Font de Mora Turón, però es tracta d’un espavilat que no sap llegir els diccionaris, faena que els tècnics lingüístics sabem que és una tasca especialitzada. En concret, el drae no diu que barracón siga ‘caseta tosca’, sinó:

1. m. Edificio rectangular de una planta para albergar tropas.

I diria que això no és cap millora al·lucinant per a la consideració que hauria de meréixer el lloc on els governants del pp no permenten aprendre en valencià a vora el 80 % de l’alumnat del país. Es veu que poden acabar sense ni saber llegir un diccionari, per molt oficial que siga a totes les Espanyes. Aixina ixen els consellers espavilats traguent la llengua i els diccionaris.

El català, la cultura i el negoci

Els eurodiputats Maria Badia, Teresa Riera, Raül Romeva i Ignasi Guardans tornen a demanar poder fer ús del català en les preguntes a la Comissió i al Consell de la Unió Europea, segons informa Vilaweb. El diari Avui i eldebat.cat ens informen sobre l’aparició d’un llibre enquesta elaborat per Enrico Chessa, Ernest Querol, Natxo Sorolla [bloc], Joaquim Torres i Joan-Albert Villaverde. I Encarna Sant-Celoni inicia el cicle «Escriure el país» a la Universitat d’Alacant, cicle en què també participaren altres companys tècnics, per exemple, Josep Lozano amb el relat Croissant.

Està clar que si l’espanyol és un negoci [El País], qualsevol llengua ho pot ser, perquè en això del capitalisme no hi ha excepcions sinó publicitat, oferta i demanda. Al cap i a la fi, és qüestió de clients potencials, i el català en té molts més entre els milers de milions d’habitants del planeta. És simple: qualsevol que no en sàpia. Només cal fer-li arribar la necessitat —el requisit lingüístic, molt necessari a molts llocs del món.

Impuls de l’ús del valencià en la Guàrdia Civil

Vam obrir una categoria de missatges amb el terme «al·lofòbia» arran d’unes notícies que afectaven el comportament d’alguns membres de la Guàrdia Civil, i perquè la cosa tenia ja tradició, malauradament. En canvi, el diari Levante (19.10.2007) informa d’unes mesures que actuen en un sentit més positiu per als ciutadans i per als seus drets lingüístics, tal com també es comenta en El Portal del Guardi Civil.

La notícia del diari Levante és la següent (l’hem traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum):

Interior ordena utilitzar el valencià en les casernes de la Guàrdia Civil

El director general de la Guàrdia Civil, Joan Mesquida, ha remés una ordre a tots les casernes de la Comunitat Valenciana perquè impulsen l’ús del valencià en els serveis diaris.

José Graella, València

Així, els missatges de les centraletes estaran en castellà i valencià, els impresos de la intervenció d’armes es redactaren en ambdós idiomes i els agents realitzaran cursos oficials per a atendre i fins i tot redactar les denúncies en l’una i l’altra llengua. Per a l’Associació Independent de la Guàrdia Civil (Asigc), es tracta d’una bona mesura que hauria d’anar acompanyada d’unes altres que garantiren el bilingüisme real en el cos.

En el seu escrit, Joan Mesquida al·ludix a l’Estatut bàsic de l’empleat públic per a recordar l’obligació de garantir als ciutadans una atenció completa en la llengua que sol·licite sempre que siga oficial. Encara que l’article 4 d’eixe estatut diu que esta disposició només serà obligatòria quan la legislació específica de la policia i la Guàrdia Civil així ho determine, el director general entén que «la Guàrdia Civil ha d’adaptar-se a esta normativa en la mesura que els seus recursos ho permeten» .

Així, ordena a totes les comandàncies que «els missatges de benvinguda i informació de les centrals de telèfon de les casernes situades en territoris amb llengües cooficials, estaran gravats en castellà i en l’altra llengua» , en este cas en valencià.

També s’establix que els models de llicències, autoritzacions, targetes i guies de pertinença d’armes siguen emplenats en la llengua que diga l’interessat. I, finalment, «es realitzaran les gestions oportunes amb organismes autonòmics, provincials o locals per a promoure la realització de cursos per a l’aprenentatge de llengües cooficials per personal destinat en les comunitats autònomes afectades» , diu l’ordre.

Per a Asigc, esta instrucció és positiva, però hauria d’aprofundir-se en el bilingüisme procurant que els agents puguen atendre en ambdós idiomes. Proposa, per exemple, que s’apuge el sou als guàrdies civils perquè els joves de Catalunya, València, País Basc o Galícia es decanten per la Guàrdia Civil en comptes de les policies autonòmiques. En l’actualitat, diuen, en el cos hi ha majoria d’andalusos, extremenys o asturians que ocupen estes destinacions i que difícilment poden atendre en altra llengua que no siga el castellà.

També proposen que a l’hora d’ingressar en la Guàrdia Civil, la comunitats fixen uns contingents de personal que haurien de ser coberts per aspirants amb coneixements de l’idioma.

En definitiva, el que vol Asigc és que l’Institut Armat s’assemble el màxim possible a un cos de policia civil i que l’ensinistrament militar es limite a situacions excepcionals.