Històries de joguets

La secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya ens envia la informació següent:

Toy Story 3, la gran evasió s’estrena dimecres amb 12 còpies doblades al català

Aquest és l’últim film d’animació de Disney-Pixar

Aquest dimecres arriba a les pantalles Toy Story 3, la gran evasió l’últim film de la factoria Disney-Pixar, que continua les aventures de la colla de joguines amb un gran canvi com a punt de partida.

Andy està a punt d’entrar a la universitat i les seves estimades joguines: Woody, Buzz Lightyear, i tota la colla de joguines es troben a la guarderia. La seva nova vida a mercè d’una colla de petits salvatges no els agrada gaire i decideixen escapar-se. A l’aventura s’hi afegeixen alguns nous personatges, Ken, el company de Barbie, un eriçó tirolès i un ós Teddy de color rosa que fa olor de maduixa.
La peŀlícula es podrà veure a les següents sales:

  • Alpicat – JCA Cinemes Alpicat
  • Barcelona – Lauren Gràcia
  • Barcelona –Cinema Aribau
  • Girona – Cinemes Albéniz
  • Granollers – Ocine El Nord
  • Manresa – Cinema Atlàntida
  • Olot – Cinema Olot
  • Sabadell – Cinema Imperial
  • Sant Cugat – Cinesa Sant Cugat
  • Tarragona – Ocine Les Gavarres
  • Vic – Sucre
  • Vilafranca – Kubrick

Aquesta estrena té el suport de la Secretaria de Política Lingüística per tal de promoure i facilitar la presència del cinema doblat i subtitulat en llengua catalana.

Podeu trobar la fitxa tècnica de la peŀlícula a les pàgines de l’agenda de cinema: http://www.gencat.cat/llengua/cinema

Teniu materials de vídeo i d’àudio a la vostra disposició a l’àrea de descàrrega http://www.gencat.cat/llengua/descarrega/descarrega

No sembla que la política lingüística del govern de Francisco Camps Ortiz i Font de Mora Turón s’hagen preocupat gens per que els ciutadans valencians tinguen eixa oferta de cinema en valencià. De fet, estan molt més ocupats a impedir-la, a pesar de totes les hipocresies que arriben a amollar sobre la llengua i les senyes d’identitat.

Incapacitació lingüística

Vivim uns moments d’alegre rebombori lingüístic… Bé, com quasi sempre. En el diari El País Ángel López García es pregunta si «¿Es pot falar euskaraz en el Senado?» (24.06.2010). Uns fragments:

No és molt demanar que els nostres senadors unilingües facen l’esforç d’entendre les altres llengües d’Espanya, almenys les romàniques, una cosa que milions d’immigrants van aconseguir en un parell de mesos a pèl. I si no són capaços d’aprendre-les, que es dediquen a altra cosa. […]

No estic propugnant que les quatre llengües siguen oficials en tota Espanya: això tal vegada fóra just, però és inviable i el camí de l’infern està sembrat de bons propòsits. El que sí que crec que podria aconsegui-se en un parell de generacions és que la presència del català/valencià i del gallec en els mitjans de comunicació i d’estes dues llengües juntament amb l’èuscar en l’ensenyament de tota Espanya s’anara incrementant progressivament fins a assolir que quan un polític parla en català o una escriptora és entrevistada en gallec tots els espanyols els entenguen sense més, que l’èuscar torne a ser el símbol de l’especificitat peninsular, com reclamava Astarlos, i que els hispanoparlants de les comunitats bilingües deixen de ser els bocs expiatoris de les culpes del govern central.

D’altra banda, hi ha una altra referència important a tindre en compte al País Valencià, ara que la suposada crisi —que no afecta el Ferraris, Louis Vuitton i Patek Philippe dels dirigents polític del pp valencià— ha servit d’excusa per a eliminarm el doblatge al valencià (que no al castellà) en la Televisió Valenciana: han aprovat la llei del cinema a Catalunya que simplement pretén que el que és just i necessari siga normal quant a la possibilitats que els ciutadans pugam tindre cinema en la nostra llengua (a Catalunya; al País Valencià ha de ser en l’altra llengua).

Finalment, una informació quasi d’abast internacional, però que segurament es perdrà en l’anecdotari (El País, 04.07.2010), del qual extraiem algunes perles que barregen fracàs escolar, llengua, religió, nacionalitat i constitucionalitat:

Dos llengües autonòmiques més

En Ceuta, els musulmans comencen a pugnar per tal que l’àrab siga reconegut, i en Melilla ho fan per l’amazic amb l’ajuda d’erc

[…]

Ceuta i Melilla són els dos únics llocs d’Espanya on l’educació no està transferida i el pes de l’ensenyament públic és aclaparador (79 % de l’alumnat), quasi un 12 % per damunt de la mitjana espanyola. Solament Castella-la Manxa supera eixe rècord. La mitat dels alumnes són musulmans, predominen fins i tot en infantil i primària, i no solen parlar castellà en les seues cases.

[…]

«No ens plantegem tenir llengua optativa hui», va declarar al novembre, en el Congrés, el ministre Ángel Gabilondo. «Cal fomentar l’espanyol, respectant les altres llengües», va sentenciar. La seua predecessora, Mercedes Cabrera, dubtava fins i tot que fóra possible inserir en el sistema educatiu «una llengua de tradició oral mancada de cos gramatical».

[…]

“No crec que es puga dir que l’amazic o l’àrab són llengües espanyoles», afirma Carlos Ruiz Miguel, catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Santiago de Composteŀla. «Són estrangeres encara que les parle una petita part de la població espanyola». «La seua hipotètica cooficialitat té molt difícil encaix constitucional». «El cas podria acabar en el Tribunal Constitucional», vaticina.

La funció pública valenciana sense capacitació

S’ha aprovat ja la nova llei de la funció pública valenciana. La vespra de l’aprovació, el vicepresident de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (avl), Manuel Pérez Saldanya, feia unes consideracions sobre la «competència lingüística» que haurien de tindre els funcionaris públics (El País, «Por una administración más valenciana», 29.06.2010). Vist com ha anat la cosa, podem concloure amb el paràgraf següent:

Si la llei valenciana continua sent l’excepció i l’única que no dóna cabuda a la competència lingüística, serà lícit entendre que la Generalitat no creu en el valencià més que per a usos folklòrics i menysprea l’esforç de tants valencians, joves i menys joves, per aprendre la nostra llengua i viure en valencià.

Res que no sabérem. La qüestió serà aconseguir-ho a pesar d’eixe menyspreu. Com fins ara, i a pesar del que puga opinar la presidenta de l’avl, Ascensió Figueres, quant a la «capacitació lingüística» esmentada per Pérez Saldanya.

Ascensió Figueres, la incompetència i el demèrit

Fa uns dies mos sorprenia la presidenta de l’AVL quan declarava que el valencià no havia de ser més que un mèrit per a ser professor d’universitat. El company Francesc Esteve ha tret més conclusions sobre la qüestió en El Punt:

L’AVL reivindica la incompetència?

24.06.10 – Francesc Esteve

Per increïble que puga semblar, la presidenta d’una entitat que s’anomena acadèmia, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), reivindica la incompetència lingüística en la mateixa llengua que té l’obligació estatutària de promoure. En la presentació del documentadíssim Informe sobre els usos lingüístics a les universitats públiques valencianes dirigit per Artur Aparici i Rafael Castelló, que avalua el coneixement, l’ús i les actituds lingüístiques dels universitaris valencians, la presidenta de l’AVL, Ascensió Figueres, manifestava que si les universitats demanen als professors la competència també en valencià —en castellà sí que s’exigeix— «potser estaríem lligant-nos de peus i mans i podríem penedir-nos-en en un moment donat». I ella, sense aportar mai cap xifra ni cap argument, proposava que el domini de la llengua oficial i pròpia no fos una exigència —al contrari del castellà— sinó només «un mèrit».

[…]

Podem recordar ara també una entrevista de l’any 2003 que té relació amb esta qüestió en la qual Ascensió Figueres responia:

— Quina posició ha pres l’AVL davant del requisit lingüístic?

— Hi hagué set acadèmics que varen demanar que es tractara el tema en el Ple, i es va incloure en l’orde del dia, però el document que es va elaborar intentant aproximar posicions no va tindre la majoria absoluta perquè anara avant; per tant, l’avl no es va pronunciar sobre este tema. Este ha sigut l’únic punt en què no hi ha hagut consens des de la creació de l’Acadèmia.

És a dir, que n’hi han més encara dins de l’avl que no tenen res a dir contra el requisit castellà, però, en canvi, tenen problemes amb el requisit valencià. Una cosa com si el ministre d’hisenda no recomanara que la declaració de la renda fóra voluntària… Ai, que això es veu que ho deuen haver sentit uns quants que també puŀlulen per la Generalitat valenciana.

El Senat plurilingüe

El diari El País (12.05.2010) publica un article de Pablo Ximénez de Sandoval, «Benvinguts al Senat espanyol» (títol original), en què es comenta la possibilitat que eixa «cambra de representació territorial» adopte la pràctica plurilingüe:

Benvinguts al Senat espanyol

La cambra alta es proposa generalitzar l’ús de les llengües cooficials – Ja es feia, però la idea és titllada ara de ridícula i malbaratament

No cal dir que hi ha unes quantes perles ideològiques que falsegen el que podria ser una exposició democràticament respectuosa. Per exemple, si enllacem estos dos fragments:

Podríem vore el president del govern i els ministres dues vegades al mes amb els auriculars posats. […] En realitat, es tracta de parlar-lo en l’hemicicle, on el que es fa és una representació de les posicions de cadascun, no una negociació política. És una qüestió simbòlica i els símbols superen qualsevol crítica per a aquells que els senten com a tal.

El «símbol» dels membres del govern amb auriculars representa la caiguda del seu símbol lingüístic. Tanmateix, no en diuen símbol, però, en canvi, sí que ho són les posicions dels partits que ho demanen.

A més, el Tribunal Constitucional accepta certa extraterritorialitat de les llengües en casos concrets.

Segons això, pot paréixer els parlants de llengües diferents del castellà sembla que no en puguen fer ús fora d’uns territoris concrets. Bé, ho deixarem ací, perquè es veu que el nivell de comprensió del que són les llengües i els drets dels seus parlants no arriba mai al nivell democràtic que hauria de tindre. La cirereta es pot trobar en un el titular d’una nota a banda: «Bègica i Suïssa: dos confusos precedents». ¿Confusos? No precisament els suïssos i els belgues.

La titulació de filologia catalana en les oposicions valencianes

Vilaweb ens informa d’una novetat legal important:

El govern valencià inclou filologia catalana en les oposicions de docents després d’una trentena de sentències

[…] La negativa, fins ara, del Consell havia empès alguns sindicats educatius, com l’ste, cc oo i fete, i Acció Cultural a presentar recursos que sempre havien resultat en sentències contràries al govern.
[…]

Efectivament, en la Resolució de 27 d’abril de 2010, de la Conselleria d’Educació, per la qual es convoquen procediments selectius d’ingrés, accessos i adquisició de noves especialitats en els cossos docents de professors d’Ensenyança Secundària, professors d’Escoles Oficials d’Idiomes i professors tècnics de Formació Professional (docv núm. 6.257, de 30.04.2010) conté l’annex següent:

ANNEX X

Titulacions que eximixen de les proves de coneixements dels idiomes oficials de la Comunitat Valenciana

Per a l’exempció de la prova de Valencià:
– Llicenciatura en Filologia, Secció Hispànica (Valencià) o Llicenciatura en Filosofia i Lletres, divisió Filologia (Filologia Valenciana), sense perjuí del que disposa l’annex del Reial Decret 1954/1994, de 30 de setembre.
– Diploma de Mestre de Valencià.
– Certificat de Capacitació per a l’ensenyament en valencià.
– Certificat d’Aptitud per a l’Ensenyança en Valencià.
– Certificat de Grau Superior de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià.
– Certificat de Grau Mitjà de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià.
– Certificat universitari que acredite haver superat el Nivell II del Pla de Formació Lingüisticotècnica en Valencià del Professorat no Universitari.
– Certificat universitari que acredite haver superat el curs Superior dels Cursos de Lingüística Valenciana i la seua Didàctica.
– Certificat universitari que acredite haver superat el curs Mitjà dels Cursos de Lingüística Valenciana i la seua Didàctica.
– Certificat acadèmic d’haver obtingut el Certificat d’Aptitud de Valencià, expedit per les escoles oficials d’idiomes.
– Certificat acadèmic d’haver superat el Cicle Elemental de Valencià, expedit per les escoles oficials d’idiomes.
– Certificat de Nivell Intermedi de valencià expedit per les escoles oficials d’idiomes.
– Certificat de Nivell Avançat de valencià expedit per les escoles oficials d’idiomes.
– Acreditació d’haver cursat i aprovat valencià en almenys tres cursos d’entre BUP i COU.
– Acreditació d’haver cursat i aprovat valencià en tots els cursos de la Formació Professional.
– Acreditació d’haver cursat i aprovat valencià en tots els cursos del Batxillerat.
– Haver obtingut la qualificació d’apte en la prova corresponent a les oposicions convocades a partir de l’any 2002.

Per a l’exempció de la prova de castellà:
– Titulació universitària expedida per una universitat espanyola.
– Títol de Batxillerat (BUP) o Batxillerat (LOGSE) expedit per l’Estat espanyol.
– Títol de Tècnic Especialista (FP2) o Tècnic Superior expedit per l’Estat espanyol.
– Diploma d’Espanyol com a llengua estrangera (nivell superior) o Certificat d’Aptitud d’Espanyol per a estrangers expedit per les escoles oficials d’idiomes.

El Reial decret 1.954/1994, només recull la denominació filologia catalana, que és la titulació a què equivalen la filologia valenciana i la secció hispànica (valencià).

Els revesos judicials (Levante, 06.05.2010) patits per la Generalitat popular en esta qüestió al final sembla que els ha dut a «acatar» les decisions dels tribunals i a respectar les raons legals, sindicals i universitàries.

La realitat plurilingüe

El diari El País (29.04.2010 i 03.05.2010) publica dos articles relacionats amb la gestió lingüística dels territoris i de les institucions:

«Senyories, l’Espanya real és plurilingüe»

El Senat accepta, amb l’oposició del pp, estudiar que es puguen parlar totes les llengües en el Ple

El nuc gordià de Bèlgica

La caiguda del govern de coalició i l’avançament de les eleccions obeïx al vell conflicte sobre bilingüisme en la circumscripció que envolta la capital

El segon article, a més, inclou un dels tradicionals malentesos sobre el que són o deixen de ser les llengües:

La Bèlgica que hui coneixem va nàixer en 1830 amb molts condicionaments i amb el pecat original d’optar pel francés de les elits nacionals (brusselencs, valons i flamencs) com a llengua oficial, en detriment del neerlandés, llavors un conjunt de dialectes de les zones més desfavorides del país.

El periodista (Ricardo Martínez de Rituerto) contraposa una llengua amb un ens que contenia dialectes, però que sembla que no fóra una llengua. A més, podem observar l’eufemisme optar. No és la primera vegada (dtl, 01.10.2007) que no acabem d’entendre de què parlen.

La pederàstia i les murmuracions

La companya Imma Navarro, tècnica lingüística de la Generalitat valenciana, publicà un article d’opinió en el diari Levante (31.03.2010), article interessant des de diversos punts de vista:

La semàntica i el papa

Immaculada Navarro Tomàs

El papa Benet xvi, al sermó del Diumenge de Rams, digué que Déu dóna força per a «no dejarse intimidar por las murmuraciones de las opiniones dominantes». Segons el diccionari de la Real Academia Española, una de les acepcions del terme «murmurar» és «hablar entre dientes, manifestando queja o disgusto por algo», i una de les acepcions del teme «denunciar» és «dar a la autoridad judicial o administrativa parte o noticia de una actuación ilícita o de un suceso irregular». A través de senzills exemples entendrem com la sinonímia entre denúncia i murmuració resulta impossible: imagine vosté que la policia local de trànsit li posa una «murmuració» de 300 euros per conduir sota els efectes de l’alcohol… O que el cas Gürtel es destapà arran d’una «murmuració» interposada per un ex regidor del pp, o que durant una missa els assitents responen a les interpel·lacions del capellà «denunciant» una oració.

¿Resulta, doncs, que al sermó s’utilitzen eufemismes i les denúncies per abusos sexuals a menors que coneixem gràcies als mitjans de comunicació, s’hi anomenen «murmuraciones», de la mateixa manera que el prelat parla de «efebofilia», terme que evoca la imatge d’un efebus-adolesecent reguapo, que res té a veure amb la imatge que evoca la paraula «pederastia»? Aleshores, el papa, quan era Ratzinguer, que no papa, i, segons explica el New York Times, tapà a un sacerdot nordamericà que abusà sexualment d’unes 200 persones menors d’edat sordes, quin acte va cometre? Sordo-sordoefebofília? Ni aquest terme, ni el terme «efebofilia» no consten, de moment, al diccionari de la Real Academia Española.

En canvi, el terme pederastia sí que el recull el diccionari de la RAE: «Abuso sexual cometido con niños», i resulta que els abusos sexuals són un delicte inclòs al títol VIII del capítol II (art. 181 al 183) de la Llei orgànica 10/1995, de 23 de novembre del Codi penal. I el Codi penal no murmura, tipifica delictes i condemna.

Requisit de competència lingüística

El butlletí Notícia Jurídicas ens envia la informació següent:

Orden FOM/896/2010, de 6 de abril, por la que se regula el requisito de competencia lingüística y su evaluación (boe núm. 89, de 13 d’abril de 2010)

L’Organització d’Aviació Civil Internacional va introduir, mitjançant l’aprovació de l’esmena 164 de l’annex 1 (llicències al personal) del Conveni sobre aviació civil internacional de 7 de desembre de 1944, el requisit de competència lingüística per a pilots d’avió i helicòpter i per als controladors de trànsit aeri. Això suposa l’exigència de parlar i comprendre l’anglés o l’idioma utilitzat per l’estació terrestre amb què es produïxen les comunicacions radiotelefòniques.

I podem llegir en l’ordre esmentada:

En Espanya, exclusivament es practicaran anotacions del nivell de competència lingüística en anglés i en castellà.

Era previsible, ¿no?, això és eixa Espanya, ¿no?

El català a Europa

Segons publica el diari Avui (31.03.2010):

La Comissió Europea addueix falta d’interès dels intèrprets per fer de traductors a Barcelona

[…]

La Comissió Europa ha obert la porta a contractar «traductors locals» de català «si és necessari i concretament per a les tasques de traducció i localització». Així ho expressen la comissària d’Educació, Cultura, Multilingüisme i Joventut, Androulla Vassiliou, i la vicepresidenta de la CE, Viviane Reding, en una carta dirigida als eurodiputats catalans, que havien fet arribar a la CE la seva disconformitat en la supressió de l’únic traductor de català i la seva substitució per un altre de castellà.
[…]

La comissària ha recordat que la CE s’interessa pel català i ho ha exemplificat citant la recent ajuda de 12 milions d’euros per doblar les pel·lícules al català.

La Comissió Europea va fer plegar el 31 de juliol el seu únic traductor de català per substituir-lo per un altre de castellà. Brussel·les no va renovar el contracte a l’intèrpret que, des de l’1 de gener del 2007, traduia al català publicacions, articles i comunicats de premsa i la web de la representació de la Comissió a Barcelona. L’executiu comunitari va transferir aquesta vacant a la delegació de Madrid i la plaça havia de ser per a un traductor que tingui «el castellà com a llengua materna i un molt bon coneixement de la cultura espanyola» i que domini l’anglès i el francès, però no necessàriament el català.

[…]