Censura lingüística institucional a l’estat espanyol

Encara no hem de acabat de combatre la pandèmia sanitària del còvid i ja tornem a patir l’epidèmia ideològica que envisca els tribunals espanyols. Segons els titulars:

  • Ara.cat, 18.07.2018: «Anul·lada part de la norma que prioritza l’ús del valencià perquè “només és obligatori saber castellà”»
  • Ara.cat, 16.06.2020: «El Consell recorrerà la sentència que obliga els governs català i valencià a comunicar-se en castellà»
  • El Temps, 16.06.2020: «L’enfangada lingüística del Tribunal Suprem»
  • Eldiario.es, 15.06.2020: «El Supremo confirma la obligación de la Generalitat Valenciana de dirigirse a los gobiernos catalán y balear en castellano»
  • dBalears, 14.06.2020: «El Tribunal Suprem espanyol sentencia que les Balears, Catalunya i el País Valencià s’han de comunicar en castellà»

Segurament per provar si actua com a mesura profilàctica o antivírica, l’Institut d’Estudis Catalans ha emés ràpidament una declaració:

«Declaració de l’Institut d’Estudis Catalans arran de la Sentència del Tribunal Suprem 634/2020, sobre els usos institucionals i administratius de les llengües oficials»

Podem destacar un aspecte de la declaració que incidix en una mancança dels poders públics espanyols (especialment en el cas del poder judicial) pel que fa a l’aplicació constitucional:

… la Carta de les Llengües Regionals i Minoritàries, l’article 7.1.b de la qual estableix, com a criteri de les polítiques lingüístiques, «el respecte a l’àrea geogràfica de cada llengua regional o minoritària, de manera que assegurin que les divisions administratives ja existents o noves no constitueixen cap obstacle a la promoció d’aquesta llengua regional o minoritària».

És possible que la cúpula judicial practique una ideologia predemocràtica en este àmbit, però l’estat espanyol hauria d’esmenar eixes deficiències i hauria de posar els mitjans per a complir amb eficàcia i rigor l’article 10.2 de la Constitució espanyola, pel qual s’obliga a complir els acords internacionals ratificats per Espanya.

Sense seguretat lingüística

Els mitjans s’han fet ressò d’un fet anecdòtic i simptomàtic alhora de la poca i mala educació, política i gestió lingüístiques que es s’apliquen a l’estat espanyol, en general, i en l’administració central espanyola, en particular. Podem llegir en el Diari La Veu (23.01.2019):

La seguretat d’Ifema demana a Mónica Oltra i el seu equip que “deixen de parlar en valencià”

En Madrid en esta ocasió, però a qualsevol lloc en qualsevol moment, l’educació democràtica dels ciutadans encara no ha interioritzat que la llengua dels altres ha de ser entesa i tractada com una característica més que els responsables de la gestió i la seguretat de l’espai i els serveis públics han d’atendre de la mateixa manera que qualsevol altra condició dels ciutadans.

A banda d’aparéixer en els mitjans, haurien de presentar la queixa davant el Defensor del Poble espanyol, per si esta institució és competent i este cas es pot recollir i tractar formalment, que és la manera com l’administració hauria de resoldre les coses, no tan sols a colp d’escàndol mediàtic.

Vehicular les llengües

El professor Albert Branchadell («El embrollo de la lengua vehicular», El País, 15.02.2014) fa una reflexió sobre el contrast entre finalitat de la immersió lingüística (establida en Catalunya) i les intencions dels qui la discutixen en els tribunals, que han acabat fent-ne una arma de polèmica política i no una pretensió de millora educativa. Tal com conclou l’article:

Deixar que el sistema evolucione d’esta manera natural sembla més recomanable que modificar a colp de resolucions judicials inspirades en última instància en la nefasta sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya.

En el mateix diari («Abajo el nacionalismo lingüístico», edició per a Catalunya), Xavier Vidal-Folch destaca el perill d’eixe nacionalisme espanyol excloent de llengües i cultures i proposa un camí diferent:

Doncs bé, només una irrupció semblant, decidida, contínua, inassequible al desànim i intransigent amb la pròpia fatiga i amb les temptacions a l’escapisme centrífug pot aconseguir hui una cosa semblant en l’àmbit de les llengües: un mercat cultural intern basat en la riquesa d’idiomes diversos, i àmpliament cooficials, no només en els seus racons. De forma similar al que passa a Suïssa. En això sí que és admirable.

En el fons, una noteta del mateix diari («Una salida a bolsa con folleto en inglés», 16.02.2014) deixava caure una idea segurament més beneficiosa en la concepció de l’ús de les llengües (i que al País Valencià els poders econòmics i socials podrien practicar més):

Està clar que [l’anglés] és l’idioma dels negocis i que els inversors institucionals als quals va dirigida l’oferta el preferixen en eixe idioma, però res no impedia que el fullet de la firma, que a més és una closca buida que el que fa és demanar 400 milions per a després invertir-los en el mercat immobiliari, estiguera també en espanyol.

La carta de l’IEC en castellà

La revista El Temps va publicar fa unes setmanes (03.09.2013) una entrevista de Víctor Maceda amb Pere Maria Orts que conté diversos passatges ben interessants, fins i tot inquietants:

—A través de l’AVL, la Generalitat vol instar la RAE a modificar la definició de valenciano que apareix al seu diccionari perquè esmenta textualment el català.

—Això és una ximpleria, una ximpleria; jo deixaria les coses com estan… I ja posats a fer, us diré una altra ximpleria: a causa de l’article dels topònims, mirant de consensuar si es posen amb majúscula o no i en quins casos, un catedràtic de l’AVL va escriure al IEC perquè ens digueren què feien ells. Sabeu què han fet?

—No.

—Ens han contestat en castellà! Si aquell paper m’arriba a les mans, els el torne l’endemà al matí, per correu urgent i certificat! Si aquells senyors s’han cregut que som igual que l’Argentina per als castellans, van molt errats. Em va semblar un menyspreu absolut, una manca de sentit de la realitat! I una manca d’educació, també. Això no es fa! Si una persona m’escriu en castellà, jo li conteste en castellà, i si algú ve a casa i em parla en castellà, primerament li parle en valencià, però si veig que continua parlant-me en castellà, me’n passe de seguida. No em cau bé allò de parlar en dues llengües distintes. Jo he rebut cartes en català i en valencià vulgar, i quan les he respostes, no he dit als destinataris que han escrit malament açò, allò i allò altre. Cal tenir criança, però aquells del IEC, de criança, no en tenen gens.

—Esteu molt molest.

—Moltíssim! Ja em va molestar molt que ara fa poc el president del IEC [Salvador Giner] diguera que fins i tot es reuniria amb el dimoni, però que mai no ho faria amb el president de l’AVL [Ramon Ferrer]. Però quin dimoni? Escolteu, que ja estem farts d’anar a Barcelona i que la gent canvie al castellà en sentir-nos parlar valencià.

—Potser es pensen que us esforceu a parlar català i us ho volen fer més fàcil.

—No, no; ho fan per fastidiar. Conec molta gent de Barcelona amb qui parle en català sense cap problema, però uns altres ens veuen com els valencianets… Per a tots ells, el Regne de València és com Hispanoamèrica per als espanyols. Les coses cal dir-les tal com són, i m’ha ofès moltíssim aquesta contestació en castellà. La persona a qui ho han enviat no els ha respost, però jo ho hauria fet l’endemà mateix.

En el número d’esta setmana de la revista una carta de l’Institut d’Estudis Catalans desfà el malentés (o l’engany) en què havia caigut l’erudit valencià. La carta existia, efectivament, però no anava adreçada a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua sinó a una entitat toponímica estatal espanyola que té com a llengua de treball el castellà. A pesar de les consideracions de Pere Maria Orts, la realitat ens permet llevar-mos un poc de victimisme de damunt.

Elx contra la discriminació lingüística

El diari Avui ens informa d’una iniciativa reivindicativa, que malauradament sembla últimament ben necessària:

Elx denunciarà la discriminació lingüística

El Tempir ha convocat per al pròxim 1 d’octubre una concentració davant la comissaria de la policia espanyola

La convocatòria té autorització de la subdelegació de Govern

L’entitat assegura que els últims casos del País Valencià palesen que l’objectiu de les autoritats és «humiliar» els valencianoparlants

23/09/13 08:37 – Elx – Daniel Betoret

Els darrers casos de discriminació lingüística que han patit ciutadans del País Valencià per expressar-se en la seua llengua tindran una contundent resposta en forma de concentració el proper dimarts 1 d’octubre a les 17.30 hores i serà davant la comissària de la policia espanyola a Elx.

Una llei de llengües que atempta contra les llengües

La nova llei de llengües de l’Aragó i els polítics que li han donat suport passaran segurament a la història, però a la de la ignomínia política. Segons podem llegir en Vilaweb (10.05.2013):

Les Corts de l’Aragó consumen l’agressió al català i l’aragonès

[…]

D’una banda, deroga la llei de llengües anterior, que reconeixia el català a la Franja de Ponent, tot i que hi mantenia l’espanyol com a única llengua oficial. D’una altra banda, substitueix els noms del català i l’aragonès per eufemismes: el català passa a dir-se ‘lengua aragonesa propia del área oriental’ (lapao) i l’aragonès, ‘lengua aragonesa propia de las áreas pirenaica y prepirenaica’ (lapapyp). A més a més, els topònims en català deixaran de ser oficials a la Franja.

Per contra, convé escoltar els discursos que mantenen la racionalitat i la dignitat de l’activitat política, a més del mínim respecte polític i humà pels seus conciutadans. És el cas de la intervenció de la representant de la Chunta Aragonesista contra la nova llei de llengües.

No cal dir que les polítiques lingüístiques estatals (del Partit Popular i del Partit Socialista Obrer Espanyol) tenen molt a vore amb eixos desficacis legals i lingüístics (Vilaweb, 06.05.2013):

Vuit països (Alemanya, el Regne Unit, França, Itàlia, els Estats Units, Sèrbia, la República Txeca i Hongria) superen Espanya en nombre d’estudiants de llengua catalana. Espanya ofereix l’ensenyament del català en quatre universitats i té 187 estudiants.

Les pedretes del camí

Els catalanòfons encara tenim un bon tros de camí per davant per a aconseguir el compliment dels drets i deures lingüístics. I anem fent eixe camí:

Absolt l’home vexat per no haver parlat en espanyol

El Punt/Avui (19.01.2013)

L’hospital Jaume I de Castelló es disculpa per la humiliació lingüística a una pacient

Vilaweb (25.01.2013)

L’emissió de TV3 al País Valencià és una activitat lícita

El web d’Acció Cultural del País Valencià porta bones notícies judicials:

Acció Cultural del País Valencià (ACPV) valora molt positivament la sentència del Tribunal Suprem sobre el recurs de la nostra entitat a la primera multa per les emissions de TV3 al País Valencià.

[…]

Ara, Acció Cultural estén la mà al president Fabra i al nou Govern valencià perquè trenque definitivament amb el llegat del president Camps, que ha estat censurat jurídicament pel Tribunal Suprem, i opte pel diàleg que, una vegada més, li oferim. Diàleg per a, primer, posar fi a la persecució a la nostra entitat i retirar els expedients administratius contra Acció Cultural i retornar l’import de les multes que ens hem vist forçats a pagar injustament (com ara es demostra). Diàleg, segon, per a posar fi a la censura i reobrir les emissions de TV3 al País Valencià el més prompte possible.

Els destrellats que hem hagut de suportar al llarg de massa anys dels governs del Partit Popular i, particularment, de l’antic president de la Generalitat valenciana, Francisco Camps Ortiz (veg. dtl), tenen ara un contrapunt judicial —un altre, si tenim en compte les sentències (veg. dtl) contra les seues polítiques autoritàries i aŀlòfobes— que reconforta un poc davant la situació de crisi econòmica, social i política de la societat valenciana a què ha dut eixa ideologia sense valors.

45 sentències a favor del valencià

Acció Cultural del País Valencià informa d’una nova sentència contra la Generalitat valenciana, que continua gastant irracionalment els diners públics per a mantindre la seua ideologia particular que consistix a negar els drets dels ciutadans valencians:

Acció Cultural vol recordar que són ja 45 sentències en total les que reconeixen la unitat de la llengua i l’equivalència de la doble denominació (44 arran de processos i recursos oberts a instàncies de la Govern del PP).

[…]

D’altra banda, és lamentable que el cost econòmic d’aquesta posició irresponsable haja de recaure en els pressupostos públics, ja que cada sentència en contra seu implica una condemna a costos a la Generalitat Valenciana (i en els darrers tres anys els costos per aquestes sentències són de 31.500 euros, això és, l’equivalent al sou d’un professor, pagats per tots els valencians).

[…]

Finalment, cal destacar el fet que aquesta nova sentència, en particular, recull els fonaments de les sentències anteriors i en reprodueix gran part del contingut. Però, a més afegeix dos textos nous que són significatius:

Fonament jurídic primer: «[…] la jurisprudència d’aquesta Sala i del Tribunal Suprem sobre el caràcter de llengua comuna que, tant en l’àmbit científic i acadèmic com en la legislació estatal d’educació, s’atribueix a l’idioma conegut amb les denominacions de ‘català’ i ‘valencià’».

És a dir que el Tribunal Suprem parla de llengua comuna, tant si rep el nom de “català” com de valencià”.

Fonament jurídic quart: «[…] encara que l’Administració recurrent [la Generalitat Valenciana] no ho compartesca, sí que li dóna resposta amb aquesta concreta solució: que l’equivalència valencià/català reconeguda en els àmbits acadèmic i científic, segons que ha declarat la jurisprudència…».

Senadors pel català

Uns quants senadors de Catalunya, Illes Balears, Aragó i País Valencià han firmat un manifest en defensa de l’ús del català. Podem llegir la notícia en el diari Avui (19.07.2012):

El PSOE se suma a la defensa del català ara que no mana

Dirigents catalans, valencians, aragonesos i balears critiquen el setge del pp

Proposen una llei de llengües

Segons la notícia en el diari El País (19.07.2012):

Els firmants consideren que les iniciatives legislatives dels governs balear i aragonés contradiuen la Declaració universal dels drets lingüístics que va aprovar per unanimitat el Congrés dels Diputats espanyol, així com els respectius estatuts d’autonomia.