El català de l’Aragó oriental

Quant a la qüestió del nom del català a l’Aragó, ara batejat com a «aragonés oriental» —sempre amb la intenció de confondre el personal—, l’iec ha emés la declaració següent:

Declaració de l’Institut d’Estudis Catalans davant l’anunci del Govern d’Aragó de derogar la Llei de llengües

20/06/2012

L’Institut d’Estudis Catalans, assabentat de la intenció del Govern d’Aragó de derogar la Llei de llengües d’aquesta comunitat i del fet sorprenent que es denomini el català que es parla a la Franja amb el circumloqui «llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental de la comunitat autònoma», exposa les declaracions següents:

1. La comunitat acadèmica internacional sap que el català és la llengua parlada a la Catalunya del Nord, a l’estat d’Andorra, al Principat de Catalunya, a la Franja, al País Valencià, a la comarca del Carxe, a les Illes Balears i a l’Alguer.

2. La Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries compromet les autoritats (articles 7.1.b i 7.1.e) a respectar l’àrea geogràfica de cada llengua i les relacions entre els territoris en què es parla. El Comitè de Ministres del Consell d’Europa ha recomanat (el 2005 i el 2008) a l’Estat espanyol que apliqui un marc jurídic específic que protegeixi el català i l’aragonès de l’Aragó, usant exactament aquestes denominacions.

3. En conseqüència, l’Institut d’Estudis Catalans dóna suport a la declaració que les entitats agrupades sota el nom d’Iniciativa Cultural de la Franja han fet sobre l’afer.

4. Així mateix, declara que, en cap cas, no es pot considerar autoritat lingüística externa a l’Aragó una entitat com l’iec, que té atribucions sobre el conjunt dels territoris de llengua catalana i que compta entre els seus membres amb representants de la Franja.

La feble consolidació de la gestió lingüística municipal

Hi ha notícies relacionades amb els servei lingüístics municipals que resulten sorprenents i que són un símptoma que l’administració encara no ha resolt clarament els seus deures pel que fa a la gestió lingüística:

Meliana elimina la oficina de promoción del valenciano

El PP argumenta que la técnico de normalización lingüística sólo traducía las actas de plenos municipales

[…]

«Actualmente, cada área del ayuntamiento ya tiene a gente cualificada en el empleo correcto del valenciano», afirmó Cuesta. «Además, la técnico no estaba a jornada completa y sólo se dedicaba a la traducción al valenciano de las actas de los plenos».

Levante, 13.12.2011

Benetússer elimina la plaza de técnico lingüístico porque la titular trabajaba desde Madrid

El equipo de gobierno de Benetússer ha decidido amortizar la plaza de la técnica encargada de la Oficina de Promoció i Ús del Valencià porque «vive en Madrid y sólo trabajaba vía telemàtica», tal como explicaron ayer fuentes municipales. En su puesto ha situado a una profesora de la Escuela de Personas Adultas, a la que únicamente abona «las traducciones que hace», sin sujetarla a ningún tipo de contrato laboral con el consistorio, por lo que su trabajo «sale mucho más barato».

Levante, 14.12.2011

D’una banda, en el cas de Benetússer, tenim una nova demostració que el teletreball funciona, tot i que la resta de la notícia fa entendre que els polítics preferixen tindre el personal collat de ben a prop. La qüestió de l’economia, en canvi, no crec que la pugam aclarir mai del tot, almenys mentres no s’establixca la transparència en eixe àmbit. Quant a Meliana, talment com s’edevenia en Alboraia, el suposat fet que hi haja tant de personal capacitat en valencià en eixe ajuntament mos ha de fer més exigents amb l’exigència del compliment dels seus deures lingüístics. Esperem que estos casos tinguen més fonament i consistència que el de Dénia.

L’anormalització a Dénia: acomiaden el tècnic lingüístic

El tècnic lingüístic de l’ajuntament de Dénia —en situació precària d’interinitat— ha estat acomiadat per l’alcaldessa Ana Kringe. Segons informa Alfon Padilla en el diari Levante (18.01.2012):

La alcaldesa de Dénia echa al técnico municipal que alertó de que no se usaba el valenciano

Ana Kringe, del PP, descabeza la oficina de promoción lingüística al suspender de empleo y sueldo durante quince meses a su responsable

El Ayuntamiento de Dénia se ha quedado sin técnico superior de Normalització Lingüística. Además, su Oficina de Promoció del Valencià está desde hoy descabezada. La alcaldesa, Ana Kringe, del PP, ha suspendido de empleo y sueldo durante 15 meses al citado técnico, Josep Andrés Torres. Este trabajador recibió ayer la última resolución de la alcaldesa. Le deniega la solicitud de suspensión temporal de la sanción y le comunica que hoy ya no acuda al ayuntamiento. Ese castigo de 15 meses sin empleo ni retribuciones supone mucho más. «La separación de funciones para un funcionario interino comparta la pérdida de su puesto de trabajo», indica la resolución. Por tanto, es un despido.

[…]

En sus alegaciones, este trabajador municipal ha inferido del expediente y de la «desproporcionada» propuesta de sanción que se estaban tomando represalias contra él.
Los otros tres meses de suspensión de empleo y sueldo son por «desconsideración» a un superior jerárquico. El técnico reprochó en un correo electrónico a la jefa de gabinete de alcaldía que «recurriera a mentiras» Ahora se le sanciona no porque pudiera llamar mentiroso a un compañero, sino porque «el destinatario de las manifestaciones» es su superior, es decir, «la persona que gestiona y coordina la Oficina de Promoció del Valencià».

El castigo al técnico superior de Normalització Lingüística implica desmantelar la oficina del valenciano. Su responsable está a todos los efectos despedido. Ahora un auxiliar administrativo se hará cargo. Este desenlace daría para hacer otro informe sobre el interés que demuestra el gobierno local (PP y Centre Unificat) por promover el valenciano.

Per sort, els tècnics lingüístics estem aprenent a fer servir els procediments judicials i esperem que el company de Dénia tinga més èxit en els tribunals que la que li ha oferit la pràctica ètica i política dels dirigents de l’ajuntament de Dénia.

L’anormalització a Dénia

El company tècnic lingüístic de l’Ajuntament de Dénia fa la seua faena ben feta, però hi ha polítics que preferixen incomplir les lleis i, això sí, que no es sàpia, com ara l’alcaldessa de Dénia pel Partit Popular Ana Kringe (Información.es, 14.11.2011):

Expedientan al técnico de Normalització de Dénia por criticar que no se use el valenciano

El gobierno del PP amenaza con despedirlo por un informe que advierte de que los rótulos comerciales infringen la Llei d’Ús

Alfons Padilla

Enfrentado a una posible falta muy grave que incluso puede acarrearle el despido por hacer su trabajo. En esa situación está el técnico superior de Normalització Lingüística de Dénia, Josep Andrés Torres, a quien el ayuntamiento, a instancias de la alcaldesa, Ana Kringe, del PP, ha abierto expediente disciplinario por realizar un informe en el que advertía de que los nuevos rótulos comerciales y turísticos de la campaña municipal Dénia Shopping incumplen la Llei d’Ús y Ensenyament del Valencià, así como varias disposiciones legales de la Generalitat sobre promoción del valenciano. Que estas señales prácticamente han desterrado el valenciano salta a la vista. Además, se utilizan mal los topónimos e incluso hay errores graves de ortografía.

Pero, en lugar de preocuparse por fomentar el valenciano y corregir las faltas, el gobierno de Dénia parece que ha puesto todo su empeño en castigar al trabajador. Y eso que el técnico, a quien primero avisó de que en los rótulos predominaba abrumadoramente el castellano (las señales horizontales están sólo en este idioma), fue a la alcaldía. Lo hizo a finales de 2010 y pidió un cedé de los carteles para poder corregirlos. No hubo respuesta.

[…]

Podeu anar a Dénia i fer queixes per la retolació incorrecta, o mirar el web de l’Ajuntament de Dénia, que conté en la versió en valencià documentació únicament en castellà (com ara la normativa municipal). Les queixes les podeu enviar al mateix ajuntament o al síndic de greuges.

La discriminació lingüística dels valencians provoca 2.045 queixes

L’informe que el Síndic de Greuges ha presentat enguany (el podeu descarregar del seu web) té un inici, en l’apartat referent a l’ús del valencià, certament interessant:

Les queixes presentades en 2010 relatives a l’ús del valencià han estat 2.045, una quantitat molt superior a les presentades en els anys anteriors (74 queixes en 2009; 119 queixes en 2008 i 96 queixes en 2007). Això és a causa del fet que han estat nombroses les queixes coŀlectives que ens han estat plantejades, fonamentalment per internet, però això no significa que esta institució considere que este increment de queixes evidencie l’existència d’un conflicte lingüístic, ja que la majoria de queixes examinades feien referència a la discriminació del valencià en les pàgines web institucionals, i en les quals el Síndic de Greuges de vegades no té altre remei que admetre els arguments esgrimits, sobretot, per alcaldes de petits ajuntaments, quan ens indiquen que, en l’actual conjuntura econòmica, els resulta impossible tenir una pàgina web institucional bilingüe.

Podem observar que gràcies a algunes iniciatives coŀlectives el nombre de queixes s’ha multiplicat de manera important. El cas és, però, que eixa activitat coŀlectiva, si s’haguera dut a terme en anys anteriors, no haguera donat lloc a res, perquè el sindic de greuges creu que l’existència de moltes queixes fonamentades sobre la falta d’ús del valencià i —això no ho diu— la inexistència de cap queixa sobre la falta d’ús del castellà, no manifesta «l’existència d’un conflicte lingüístic». Naturalment, tal com dien aquells en llatí, excusatio non petita, accusatio manifesta. D’altra banda, ¿quin nombre de queixes marcaria l’inici del conflicte, segons el síndic? No és una qüestió de nombre, és una qüestió de dret.

És clar, ¿com hi havia d’haver eixe conflicte esmentat pel síndic, si la legislació impedix als consumidors i usuaris valencians l’exigència de ser atesos en valencià? Només cal recordar que l’article 128.1 de la Llei 22/2010, del Codi de consum de Catalunya, diu:

Les persones consumidores, en llurs relacions de consum, tenen dret, d’acord amb el que estableixen l’Estatut d’autonomia i la legislació aplicable en matèria lingüística, a ésser ateses oralment i per escrit en la llengua oficial que escullin.

En canvi, l’article 8 de la Llei 1/2011, per la qual s’aprova l’Estatut dels consumidors i usuaris de la Comunitat Valenciana, diu:

1. Els consumidors tenen dret a utilitzar qualsevol de les llengües oficials de la Comunitat Valenciana.
2. La Generalitat fomentarà l’ús del valencià en les relacions d’empreses i professionals amb els consumidors. Amb esta finalitat adoptarà mesures perquè les condicions generals dels contractes i les ofertes comercials es faciliten també en valencià, especialment les relatives a servicis bàsics.

Caldria saber quin impuls ha guiat el síndic de greuges valencià a interpretar si hi ha o no hi ha conflicte. La legislació establix que els valencians no tenim eixe dret, i quan ens discriminen cada dia en la nostres relacions amb els serveis i comerços —i «no te entiendo» és una de les fórmules més amables que pots arribar a sentir—, no podem acudir a l’administració, ja que els comerços i les empreses tenen el «privilegi» d’ignorar una de les dos llengües oficials del País Valenciàe, concretament i únicament, el valencià. ¿Què seria conflictiu per al síndic de greuges?

La Universitat de València i el cinema d’estiu

Arran de la programació de peŀlícules doblades i només en castellà en el cicle denominat «Nits de Cinema al claustre de La Nau» de la Universitat de València, el professor Ferran Suay ha enviat la carta següent al vicerectorat:

Benvolgut Sr. Vicerector,

He rebut informació sobre les nits de cinema al claustre, i —en accedir a la programació— he comprovat amb gran sorpresa que el 100% de les peŀlícules programades són en espanyol. M’ha xocat especialment perquè, com sabeu molt bé, aquesta és exactament la mateixa política lingüística que s’aplica a la televisió pública valenciana, i la que apliquen també les sales privades de cinema. D’aquesta manera, l’oferta de cinema en valencià és pràcticament nuŀla.

Sincerament, jo esperava —de la meua universitat— una conducta ben diferent. Especialment, tenint el compte que el Servei de Política Lingüística disposa de peŀlícules en valencià que -òbviament- podria posar a disposició d’una iniciativa tan ben pensada com les nits de cinema al claustre.

Considerant que el vostre vicerectorat és —també— d’igualtat, crec que cabria esperar que s’ocupe d’una de les desigualtats més extremes que podem observar-se en la nostra societat, com és la desigualtat lingüística, i que actue —en la mesura de les seues possibilitats— en la línia de compensar la severa discriminació que pateixen les persones que volen accedir a activitats en valencià, en comptes de fer-ho per a incrementar —encara més— la molt abundant oferta d’activitats lúdiques i culturals en la llengua dels castellans.

Programar nits de cinema en valencià seria una bona manera d’actuar efectivament a favor de la igualtat.

Rebeu una respectuosa salutació,

Prof. Ferran Suay (PhD)
Departament de Psicobiologia
Universitat de València

Curiosament, la denominació del cicle està (només) en valencià, però paradoxalment només hi ha cinema en castellà. La Universitat de València té la capacitat i suposem que els coneixements per a actuar un poc millor quant a la disponibilitat lingüística de les seues activitats i iniciatives.

L’enganyifa lingüística de Font de Mora Turón

La Coordinadora de Dinamització Lingüística del País Valencià, formada per tècnics lingüístics que participen en tots els àmbits de la societat, reclama també un ensenyament públic i de qualitat que garantixca la igualtat d’oportunitats dels estudiants, sense discriminacions injustes de cap tipus. En eixe sentit, el diari Levantepublica hui un article de la cdlpv que expressa el nostre punt de vista sobre la nova proposta educativa que ha elaborat el conseller d’Educació Font de Mora Turón, proposta que no tindria altra conseqüència que devaluar les capacitats lingüístiques dels estudiants i, pitjor encara, entrebancaria encara més les possibilitats d’aprendre el valencià plenament i com a llengua d’ús normal i habitual. Reproduïm ací la versió original de l’article:

El grotesc parany del decret del plurilingüisme

La Coordinadora de Dinamització Lingüística del País Valencià volem expressar la nostra indignació per l’esborrany del decret de plurilingüisme presentat recentment pel conseller d’Educació.

Els nostre coŀlectiu, com a professionals de la llengua que som, ens reconeixem, igual com el senyor Font de Mora, partidaris entusiastes d’un nou marc educatiu plurilingüe que garantisca plenament que l’alumnat valencià finalitze l’educació obligatòria amb uns nivells òptims de capacitat lingüística, no sols en la llengua pròpia, sinó també en la llengua cooficial i en altres llengües estrangeres.

Però la situació evident de precarietat que pateix el nostre sistema educatiu públic des de fa molts anys ens fa pensar que la pretesa injecció extraordinària d’anglés en el currículum educatiu no és més que un romanç, una altra ocurrència del senyor conseller, que (igual que amb el xinés mandarí) només pretén embolicar la troca. Perquè no cal tindre una vista privilegiada per a constatar la situació de complet abandó a què la Conselleria d’Educació ha sotmés durant un bon grapat d’anys tota la xarxa de l’educació pública, no sols quant a les deficiències estructurals que s’hi perpetuen de forma indefinida, sinó també quant a la retallada incessant de recursos humans (baixes que no es cobreixen, reducció o supressió de personal especialitzat com ara logopedes o els mateixos mestres d’anglés). És en aquest marc educatiu on el senyor conseller té previst implantar el seu flamant pla plurilingüe, amb la dotació econòmica i el personal capacitat corresponents? Més prompte ens sembla una broma de mal gust. I si no, que ho pregunten als nombrosos grups de manifestants que es concentren dia sí dia també a les portes de la conselleria de l’avinguda de Campanar.

I així l’anglés esdevé només un pretext embolcallat de «modernor» perquè el castellà desplace el valencià de bona part de les assignatures que fins ara ha vehiculat als centres amb línia en valencià. L’oposició real que se’ns presenta és la de sempre: castellà versus valencià; o dit d’una altra manera: allí on hi havia dos barracons, en deixarem un sol.

Les tècniques i tècnics lingüístics som conscients que una mesura de caire polític que equipara la presència del castellà amb la del valencià en l’ensenyament ens aboca a la desaparició del valencià a llarg termini, per la senzilla raó que la nostra llengua es troba en una clara situació de desavantatge en la distribució dels àmbits d’ús de caràcter formal respecte del castellà en la nostra societat.

I és que per a la nostra classe política no ha passat desapercebut que els darrers 25 anys de línies en valencià ens han deixat com a herència l’únic àmbit on la normalització lingüística ha esdevingut real, en gran part gràcies a l’esforç i al voluntarisme que les comunitats educatives i les associacions de pares i mares de l’alumnat hi han hagut d’invertir; tot això en una societat on la màxima responsable de vetlar per la llengua pròpia és la que s’esforça de forma reiterada a invisibilitzar-la en els àmbits prestigiosos.

Plurilingüismes d’aquesta mena, no, gràcies.

Sí, contra tots els valencians

Josep Torrent fa un repàs sobre el fals «Sí al valencià» (El País, 05.06.2011) dels governs de Francisco Camps Ortiz, des de la bufa de la declaració d’Ares fins a la prevista liquidació de la Llei d’ús i ensenyament del valencià en l’educació valenciana preparada per l’últim conseller Font de Mora Turón:

El 22 desembre 2004 va irrompre en el ple de l’Acadèmia València de la Llengua (avl), on s’anava a debatre un dictamen sobre la unitat lingüística entre el valencià i el català, amenaçant als acadèmics amb tot tipus d’accions legals si seguien avant amb la seva proposta. La presidenta de l’Acadèmia, que no debades anteriorment havia estat diputada pel pp, va llevar el punt de l’ordre del dia i va suprimir el debat. La llei de creació de l’avl recull que valencià i català pertanyen al mateix sistema lingüístic, però això no ha frenat el pp a l’hora de predicar el secessionisme. La situació del valencià a l’ensenyament públic anà degradant-se més i més. A primeries d’enguany any, l’oferta de l’ensenyament de l’idioma propi en educació infantil i primària no arribava al 45 % a la xarxa pública. La conselleria obvia que la demanda d’ensenyament en valencià és superior a l’oferta, i arriba a enviar professors que desconeixen l’idioma a fer classes en castellà en les línies en valencià.

Més dades sobre la qüestió en «Las trampas del plurilingüismo» de Neus Caballer (El País, 04.06.2011):

» Castellanització. Obrir la consulta als pares d’en quina llengua cooficial volen que siguin atesos en infantil, acaba de la primera etapa educativa amb la línia d’ensenyament en valencià i castellanitza tota l’escolarització. Res no garantix, a més, que en els centres concertats en les matèries assignades per a ser donades en valencià (història, geografia, biologia i geologia, en secundària), els alumnes aprenguen la llengua cooficial, ja que no han d’usar-la, ni parlar-la, ni escriure-la.

Tot això, tal com diu Adolf Beltran en el mateix diaria («Atropello de derechos civiles», 04.06.2011):

Que certs càrrecs públics professen esta manera d’entendre la cooficialitat lingüística, contra les pròpies normes legals i reglaments municipals en vigor, induïx a la commiseració. Que vullguen fer de la seua ignorància un argument per a derogar certs drets civils només pot causar indignació. El que va anunciar fa uns dies el pitjor conseller d’Educació que ha passat per la Generalitat és un atropellament dels drets civils d’estudiants, pares d’alumnes, professors i valencianoparlants en general.

Més sentències contra el govern de Francisco Camps

El Tribunal Suprem espanyol desestima els recursos del cassació de la Generalitat valenciana contra les sentències del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana que donaven la raó a l’stepv pel que fa a l’obligatorietat d’acceptar la validesa del la titulació de filologia catalana. Segons el mateix sindicat (nota de premsa):

El Tribunal Suprem humilia el govern valencià i li recrimina els recursos contra Filologia Catalana

El Suprem condemna la Generalitat a 3.000 euros de costes i li retrau que els seus recursos contra Filologia Catalana ni s’haurien d’haver admès a tràmit

Dues noves sentències del Tribunal Suprem (sentències de 4 de març de 2011 recaigudes en els recursos de cassació núm. 4640/2009 i 5452/2009) tornen a reconèixer, d’una banda, la validesa del títol de Filologia Catalana per a acreditar els coneixements de valencià en les oposicions de professors i mestres i, de l’altra, la legalitat del nom de llengua catalana per a referir-se a la llengua pròpia del País Valencià.

Aquesta equivalència ja ha estat reconeguda per totes les instàncies judicials possibles: el Tribunal Constitucional, el Tribunal Superior de Justícia valencià i també pel Tribunal Suprem, que és qui ha dictat aquest dues darreres sentències i que confirmem les anteriors del Tribunal Superior de Justícia valencià que la Generalitat Valenciana havia recorregut perquè les havia perdudes.

[…]

El trist resum d’aquest fugida cap endavant del Govern Valencià és que ha perdut 37 sentències de totes les instàncies possibles, la majoria corresponents als governs presidits pel Sr. Francisco Camps i que només per aquests afers s’han hagut de pagar 21.000 euros de costes, que no han eixit de les butxaques del seus vestits sinó de tots els contribuents valencians.

L’stepv demana que el Sr. Camps pague dels seus diners aquestes costes provocades pel seu Govern per raons d’interès polític partidista o personal, com es dedueix de les sentències del Tribunal Suprem.

El BOP de Castelló no pot imposar el castellà

El company Josep Francesc Molés ens envia la notícia següent:

ACPV guanya un recurs contra el nou Reglament del bop de Castelló, que imposava l’obligació d’adjuntar una traducció al castellà dels anuncis enviats en valencià

El 15 de gener de 2009, la Diputació de Castelló publicava un Reglament regulador del servei del Butlletí Oficial de la Província de Castelló que en l’article 4, «Llengua de publicació», dictava: «El Butlletí Oficial de la Província es publicarà sempre en castellà, i si és el cas, també ho serà en valencià quan l’administració o particular anunciant remeta el text redactat en ambdues llengües».

acpv, arran d’una queixa tramesa per un particular a través del seu Telèfon de la Llengua, va recórrer contra el citat article, per considerar que imposava una obligació (la de traduir al castellà) que la legislació lingüística vigent prohibia expressament (en la Llei d’Ús), a banda de suposar una discriminació també prohibida per l’article 14 de la Constitució espanyola en vigor. Cal afegir que a banda de la discriminació lingüística per a l’anunciant (per obligar-lo a traduir, o siga, a fer una faena extra i a considerar que la versió en la seua llengua no és vàlida per se) també podia tindre perjudicis econòmics, ja que hauria de pagar les taxes corresponents a un anunci el doble de llarg.

Amb data 1 de febrer d’enguany, la Secció 5a de la Sala Contenciosa Administrativa del tsjcv ha estimat la impugnació «per considerar que, certament, la redacció donada a l’estipulació quarta del reglament impugnat resulta discriminatòria per als valencianoparlants, i suposa una innegable vulneració del dret a la igualtat tutelat per l’article 14 de la Constitució, per exigir, expressament als valencianoparlants que es disposen a publicar un text en el Butlletí Oficial de la Província de Castelló a traduir el text al castellà, i això per incorporar al tenor literal del precepte que en el cas que la publicació es faça en valencià es remeta el text en ambdues llengües, mentre que els textos que es remeten en castellà no tenen l’obligació de remetre la traducció al valencià que és, en definitiva, la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana, tal i com s’estableix en l’article 6 de l’Estatut.»

De fet, la part demandada, la Diputació, ja confirmava en les seues aŀlegacions el que deia l’actora, però en canvi concloïa que pertocava desestimar la demanda. Deia la Diputació:

  • «Que (…) les diputacions provincials ni són titulars dels anuncis, ni poden, al marge dels anunciants, decidir en quina llengua cooficial els publiquen, ja que no diposen de la titularitat sobre els textos publicats, ni tampoc de l’elecció sobre la llengua de publicació»
  • «Que en definitiva (…) la cooficialitat en cap cas pot suposar que la publicació s’haja de fer necessàriament en les dues llengües oficials, sinó que (…) es farà en la llengua triada per l’anunciant de les dues cooficials».

La sentència, doncs, diu que «el supòsit discriminatori de la disposició impugnada és precisament l’exigència que s’imposa tant a les administracions com als particulars, quan desitgen que la publicació del text es faça en valencià, de remetre’l en els dos idiomes, i és precisament aquesta exigència la que escau anuŀlar, devent [sic] per tant publicar-se en el Butlletí Oficial de la Província de Castelló sempre en castellà i també en valencià, però sense necessitat, tant en un cas com en l’altre, que l’administració o els particulars remeten el text redactat en ambdues llengües.»

Per tant, la Sala sembla que no prohibeix que s’hagen de publicar els anuncis en les dues llengües (cosa que només passarà, atesa la redacció de l’article 4, si la llengua triada per l’anunciant és el català) sinó que només prescriu que no es pot exigir la traducció de l’anunci. És a dir, que seran els serveis provincials els que el traduiran.

Però tanmateix, la sentència permet que el butlletí continue menystenint els anuncis en valencià i els obligue a anar acompanyats d’una traducció (encara que l’hagen hagut de fer ells d’ofici). En el paràgraf següent de les consideracions del tribunal, els magistrats s’acostaven al que caldria esperar (que un anunci publicat només en valencià és vàlid, sense que calga publicar-ne la traducció), quan diuen que «(…) la cooficialitat en cap cas pot suposar que la publicació s’haja de fer necessàriament en les dues llengües oficials, sinó que la publicació es farà en la llengua triada per l’anunciant de les dues cooficials», cosa que la mateixa part demandada admetia.

Per què, doncs, no van més enllà i estableixen que no cal que se’n publique la traducció (la faça qui la faça)? Potser perquè aquest era un aspecte no expressat en la demanda i, clar, les sentències només s’atenen al que demanen les parts. No coneixem el text de la demanda, i per tant no podem confirmar si ha sigut aquest el cas.

Siga com siga, tant si acpv simplement va impugnar l’obligació de l’anunciant d’acompanyar el seu text amb una versió en castellà, i no l’obligació de publicar-ne també la traducció al castellà, com si és la sentència la que no ha previst totes les possibles irregularitats de l’article 4, la discriminació i la desigualtat continuaria en vigor. No només perquè es continuarà considerant que un anunci en valencià és invàlid si no va acompanyat d’una traducció al castellà, sinó perquè a cal bop ens poden continuar sorprenent i considerar la traducció al castellà part de l’anunci, i cobrar-nos per anunciar un text el doble de llarg. Esperem que l’antivalencianisme no arribe a tant.