Sense seguretat lingüística

Els mitjans s’han fet ressò d’un fet anecdòtic i simptomàtic alhora de la poca i mala educació, política i gestió lingüístiques que es s’apliquen a l’estat espanyol, en general, i en l’administració central espanyola, en particular. Podem llegir en el Diari La Veu (23.01.2019):

La seguretat d’Ifema demana a Mónica Oltra i el seu equip que “deixen de parlar en valencià”

En Madrid en esta ocasió, però a qualsevol lloc en qualsevol moment, l’educació democràtica dels ciutadans encara no ha interioritzat que la llengua dels altres ha de ser entesa i tractada com una característica més que els responsables de la gestió i la seguretat de l’espai i els serveis públics han d’atendre de la mateixa manera que qualsevol altra condició dels ciutadans.

A banda d’aparéixer en els mitjans, haurien de presentar la queixa davant el Defensor del Poble espanyol, per si esta institució és competent i este cas es pot recollir i tractar formalment, que és la manera com l’administració hauria de resoldre les coses, no tan sols a colp d’escàndol mediàtic.

Gestió lingüística franquista al parlament espanyol

En les Corts espanyoles no es trauen la pasta dels dits per a una decisió tan democràtica i tan simple com és la gestió de les diverses llengües oficials que parlen els diputats i diputades. Segons el diari El País (01.09.2009):

Dur enfrontament de Bono i els partits nacionalistes del congrés

El president de la cambra impedix l’ús de les llengües cooficials

Els partits nacionalistes representats en el congrés han envestit este dimarts contra el president de les Corts, José Bono, per haver tancat el pas a l’ús de les llengües cooficials en la cambra, fins i tot de forma puntual.

[…]

Podem pensar que la qüestió no és gens complicada de resoldre, atés que la resta de parlaments de l’estat són capaços de gestionar lingüísticament les seues cambres en més d’una llengua oficial. I exemples de parlaments democràticament multilingües en podem trobar arreu del món, fins a l’exemple paradigmàtic del parlament de la Unió Europea, on, simptomàticament, el govern espanyol impedix que s’hi puga usar el català. Al parlament espanyol (i a Europa) no hi ha cap impossibilitat real, ni cap incapacitat, sinó només una continuació de la gestió lingüística de les corts franquistes, simple al·lofòbia.

Nàixer a l’estranger

El diari Avui (07.02.2008) publicava la notícia següent:

El 84% d’alumnes de català són nascuts a l’estranger

Redacció

Vuit de cada deu alumnes que van participar l’any passat en cursos de llengua catalana al Centre de Normalització Lingüística de Barcelona eren nascuts a l’estranger, concretament el 84,6%, segons la memòria d’activitats que es va presentar ahir. Pel que fa a orígens, els més nombrosos són els sud-americans, que van ser 9.942; seguits dels centreamericans, amb 1.568, i els nascuts a Àsia i Oceania, amb 1.116. Un element destacat de la memòria és que han baixat un 15% els alumnes provinents de la resta de l’Estat, que van ser 2.834.

Les inscripcions en els tres nivells bàsics (B1, B2 i B3) s’han gairebé duplicat en tres anys: dels 10.605 del 2004 a 20.038 el 2007.

Una de les novetats iniciades a l’octubre són cursos de català per a la comunitat xinesa: un d’inicial i dos més per als empleats en comerços i restaurants. S’hi han inscrit 52 alumnes.

Eixe èxit és el que deu moure Esperanza Aguirre, que ha decidit que hi haja un centre a Madrid on s’impartixca l’ensenyament en català, tal com es fa en altres centres privats en anglés, alemany i francés. Una iniciativa que potser haurà d’ampliar a causa de la demanda, certament. I floriran les flors…

De fet, podem suposar que a partir d’ara Telemadrid emetrà en català, es doblaran les pel·lícules al català, s’etiquetarà en català, els funcionaris atendran en català, etc. Com a conseqüència lògica en eixa mateixa línia, si Rajoy guanyara les eleccions generals espanyoles, a pesar del que ha dit en la campanya i després de rebatejar-se Marià, faria tot el possible per a canviar la Constitució espanyola i consignar-hi el deure de conéixer el català i per canviar tota la legislació que fins ara impedix l’ús del català en qualsevol àmbit a tot l’estat.

Sense dubte, eixe era un dels problemes més greus que tenien els ciutadans madrilenys, el seu monolingüisme castellà. En suma, un petit pedaç per a un mal que requeriria més mesures com la immersió lingüística en català en tots els centres de Madrid, si no volen que el col·lege de Tarradellas siga un gueto. A Madrid, al cap i a la fi, el castellà s’aprén a casa, al carrer, amb els amics, amb les televisions privades… tant o més que a Catalunya.

Per cert, al País Valencià ho fem d’una altra manera: hem aconseguit que només un 75% dels escolars tinguen la possibilitat de ser analfabets funcionals en català. Ara bé, per a eixe èxit cal la col·laboració permanent de polítics, funcionaris, jutges, advocats i guàrdies civils i arquebisbes.