L’èuscar i Colòmbia

El Govern Basc coopera amb el Govern de Colòmbia en política lingüística (Euskararen Berripapera, 221, ):

L’èuscar i les llengües indígenes de Colòmbia

Al món es parlen més de sis mil idiomes, la majoria a Àsia. Els països de Sud-amèrica són molt rics des del punt de vista lingüístic, per exemple Colòmbia, on a banda del castellà es parlen 68 idiomes més: 65 són indígenes, dos són criolls i el romaní.

El Govern de Colòmbia reconeix legalment i protegeix la diversitat lingüística del seu país. Per això, el Govern Basc, coneixedor que la llarga experiència adquirida ací amb l’èuscar pot resultar de molta utilitat en altres països, ha decidit prorrogar l’acord de cooperació vigent en esta matèria amb el Ministeri de Cultura del país andí. Així mateix, el Ministeri d’Educació de Colòmbia i el Departament de Cultura del Govern Basc, conscients de la importància que l’educació té en la transmissió intergeneracional l’idioma, han subscrit un protocol que té com a eixos principals la formació i l’assessorament lingüístic.

Per cert, la cooperació que podria aportar la Generalitat valenciana és tota una altra.

Rèplica de Martí i Castell a Josep-Àngel Mas Castells

L’últim número de la Revista de Llengua i Dret publica una rèplica de Joan Martí i Castell a Josep-Àngel Mas Castells, l’autor d’un article sobre la traducció al català de València de la Constitució de la Unió Europea en la mateixa revista. Mas Castells va comentar que Martí i Castell, en el seu article «Demagogia y vergüenza lingüísticas» (La Vanguardia, 22.01.2005), confonia «la variació estilística amb la geogràfica, el geolecte amb el registre». En la seua rèplica, Martí i Castell intenta aclarir, entre altres coses, que no té cap confusió en eixe àmbit. En eixe àmbit…:

Em ratifico en la convicció que amb la versió que es va fer del Tractat hom pugui titllar la llengua catalana de patuès, en el sentit literal de ‘parlar dialectal, especialment el privat de cultura literària’. M’hi ratifico i afegeixo que diversos coŀlegues meus d’aquí i d’Europa em digueren que aquesta és la impressió que els va fer el document en valencià.

En canvi, un «coŀlega» com Ovidi Carbonell Cortés —professor de traducció a la Universitat de Salamanca— indicava en «(Re)producció, traducció i manipulació. Qüestions d’identitat i localització en un context valencià» [pdf]:

El cas més notori d’utilització de la traducció com a instrument d’homogeneïtzació lingüística és potser la traducció valenciana de la Constitució Europea, assumida com a pròpia també per la Generalitat de Catalunya —i testimoni, doncs, de la unitat de la llengua en el registre formal i en el camp jurídic. En aquest cas tenim una familiarització absoluta: el text es converteix en un objecte propi, en part d’un únic sistema cultural i lingüístic, si bé políticament disgregat.

L’article de rèplica de Martí i Castell, a pesar que diu que pretén «denunciar la demagògia vergonyosa» que es desprenia del fet que la versió «valenciana» de la constitució europea fóra repartida al País Valencià només en espanyol —i podeu valorar si als valencians cal que ens peguen els calbots a parells: els dirigents polítics d’ací i els acadèmics d’allà—, acaba amb una frase molt expressiva:

Malgrat la lliçó del Mestre [Pompeu Fabra], d’aleshores ençà hem obert molt la mà…

La discriminació lingüística dels valencians provoca 2.045 queixes

L’informe que el Síndic de Greuges ha presentat enguany (el podeu descarregar del seu web) té un inici, en l’apartat referent a l’ús del valencià, certament interessant:

Les queixes presentades en 2010 relatives a l’ús del valencià han estat 2.045, una quantitat molt superior a les presentades en els anys anteriors (74 queixes en 2009; 119 queixes en 2008 i 96 queixes en 2007). Això és a causa del fet que han estat nombroses les queixes coŀlectives que ens han estat plantejades, fonamentalment per internet, però això no significa que esta institució considere que este increment de queixes evidencie l’existència d’un conflicte lingüístic, ja que la majoria de queixes examinades feien referència a la discriminació del valencià en les pàgines web institucionals, i en les quals el Síndic de Greuges de vegades no té altre remei que admetre els arguments esgrimits, sobretot, per alcaldes de petits ajuntaments, quan ens indiquen que, en l’actual conjuntura econòmica, els resulta impossible tenir una pàgina web institucional bilingüe.

Podem observar que gràcies a algunes iniciatives coŀlectives el nombre de queixes s’ha multiplicat de manera important. El cas és, però, que eixa activitat coŀlectiva, si s’haguera dut a terme en anys anteriors, no haguera donat lloc a res, perquè el sindic de greuges creu que l’existència de moltes queixes fonamentades sobre la falta d’ús del valencià i —això no ho diu— la inexistència de cap queixa sobre la falta d’ús del castellà, no manifesta «l’existència d’un conflicte lingüístic». Naturalment, tal com dien aquells en llatí, excusatio non petita, accusatio manifesta. D’altra banda, ¿quin nombre de queixes marcaria l’inici del conflicte, segons el síndic? No és una qüestió de nombre, és una qüestió de dret.

És clar, ¿com hi havia d’haver eixe conflicte esmentat pel síndic, si la legislació impedix als consumidors i usuaris valencians l’exigència de ser atesos en valencià? Només cal recordar que l’article 128.1 de la Llei 22/2010, del Codi de consum de Catalunya, diu:

Les persones consumidores, en llurs relacions de consum, tenen dret, d’acord amb el que estableixen l’Estatut d’autonomia i la legislació aplicable en matèria lingüística, a ésser ateses oralment i per escrit en la llengua oficial que escullin.

En canvi, l’article 8 de la Llei 1/2011, per la qual s’aprova l’Estatut dels consumidors i usuaris de la Comunitat Valenciana, diu:

1. Els consumidors tenen dret a utilitzar qualsevol de les llengües oficials de la Comunitat Valenciana.
2. La Generalitat fomentarà l’ús del valencià en les relacions d’empreses i professionals amb els consumidors. Amb esta finalitat adoptarà mesures perquè les condicions generals dels contractes i les ofertes comercials es faciliten també en valencià, especialment les relatives a servicis bàsics.

Caldria saber quin impuls ha guiat el síndic de greuges valencià a interpretar si hi ha o no hi ha conflicte. La legislació establix que els valencians no tenim eixe dret, i quan ens discriminen cada dia en la nostres relacions amb els serveis i comerços —i «no te entiendo» és una de les fórmules més amables que pots arribar a sentir—, no podem acudir a l’administració, ja que els comerços i les empreses tenen el «privilegi» d’ignorar una de les dos llengües oficials del País Valenciàe, concretament i únicament, el valencià. ¿Què seria conflictiu per al síndic de greuges?

La RAE privatitza els «beneficis» del castellà

Els hispanoparlants i el ciutadans que financen amb els seus imposts l’existència de la Real Academia Española tenen uns quants motius per a estar rebotats amb la institució, i ho mostren (tret d’Infoling):

Título:Imposiciones públicas, beneficios privados: la RAE contra la utilización de sus recursos en la red

URL: http://addendaetcorrigenda.blogia.com/2011/100501–todo-sobre-mi-rae-.-la-larga-cola-del-asunto-rae-…

Descripción
La RAE —una institución financiada con dinero público— parece combinar con todo descaro su actividad pública, como la reciente imposición a toda la comunidad hispánica de unas nuevas normas ortográficas banales con sus Academias satélites como coartada, con la privatización de sus recursos lingüísticos, bloqueando su utilización mediante las actuaciones coactivas de su estructura empresarial:

– La RAE y su entramado empresarial han obligado a cerrar una página de la web http://elcastellano.org, aduciendo supuestas cuestiones legales. En dicha página, se ofrecía una versión mejorada de los avances de la vigésimo tercera edición del Diccionario académico, comparándolos con la versión actual. Con esta actuación coercitiva, la RAE ha mostrado de nuevo su desprecio por sus usuarios y por el beneficio que la iniciativa de elcastellano.org aportaba a la lingüística hispánica (cf. http://www.elcastellano.org/ns/edicion/2011/septie… y http://jamillan.com/librosybitios/2011/09/planeta-…). Como señala Ricardo Soca, director del portal elcastellano.org:

«[…] es sorprendente que una compañía poderosa como el Grupo Planeta pueda presentarse en nombre de la Real Academia, presionando para impedir la divulgación en la Internet de obras en cuya elaboración han participado las veintidós academias, como es el caso del Diccionario de la lengua española […]” (cf. Compartir enlaces de la RAE “viola los derechos de propiedad intelectual», elEconomista.com, http://ecodiario.eleconomista.es/espana/noticias/3…)

Asimismo, la pagina web en la que se ofrecía una versión mejorada del Diccionario panhispánico de dudas (DPD), desarrollada por Franz Mayrhofer, profesor del Gavilan College de California, también ha tenido que cerrar de forma preventiva ante las amenazas proferidas por la RAE contra elcastellano.org. Como señala Ricardo Soca, en la versión mejorada del DPD, era «posible ver todo el lemario, tal como ocurre con las versiones por pago de los diccionarios digitales de la Academia, algo que la RAE podría haber hecho en su propia versión en línea, sin esa restricción impuesta por razones meramente comerciales, tan impropias de una academia que, por otra parte, ya está generosamente financiada.» (cf. Un DPD en línea más generoso que el de la RAE, http://www.elcastellano.org/ns/edicion/2009/julio/…)

Las críticas contra la RAE que se han ido propagando masivamente por la red han tenido un impacto de tal magnitud que la RAE ha tenido que abandonar su tradicional arrogancia y se ha visto obligada a dar una respuesta:«La RAE está a favor de facilitar los enlaces externos de sus recursos públicos siempre que haya una petición formal que no tenga, por parte de terceros, fines comerciales o lucrativos.»
(cf. http://www.rae.es/rae/gestores/gespub000011.nsf/vo…)

Resulta lamentablemente grotesco contrastar la respuesta de la RAE con las actuaciones reales que está llevando a cabo: las páginas que la RAE ha obligado a cerrar NO tenían en ningún caso fines comerciales o lucrativos, sin embargo, se puede acceder sin problemas a los diccionarios de la RAE desde wordreference.com —una web abiertamente comercial de diccionarios en línea—, como se puede observar p. ej. desde la siguiente consulta: http://www.wordreference.com/definicion/lamentable.

¿Puede una institución que está financiada con dinero público bloquear el acceso a sus recursos online como si fuera una empresa privada? Cuando en España ya no se pueda impedir que las campañas masivas de denuncia contra la RAE trasciendan a los medios de comunicación, que tradicionalmente —ya sean éstos supuestamente de derechas o de izquierdas— han hecho de correa de transmisión de la ideología que sostiene a dicha institución, y/o cuando los países de la América hispanohablante decidan liberarse de una vez de la arrogante tiranía lingüística de la RAE, sólo entonces se pondrá fin a la imposición del atraso y el centralismo lingüístico —convenientemente disfrazado ahora de «panhispanismo» (cf. Subirats (2011), «Gramáticas del desastre» http://infoling.org/docs/Gramaticas_del_desastre-2…)— de una institución científicamente quebrada, financiada mayoritariamente con dinero público, que actúe impunemente como una empresa privada.

Fuentes y más información:– Hashtags para seguir la polémica en Twitter (cf. Addenda & Corrigenda):
#RAEcensura #RAEdominiopublico #defineRAE #RAE

– Compilación organizada temáticamente sobre los cierres de páginas web provocados por la RAE (cf. Addenda & Corrigenda):
http://addendaetcorrigenda.blogia.com/2011/100501-…

– Campañas abiertas en internet:

Remitente: Carlos Subirats
Institución: Universidad Autónoma de Barcelona, España

Traductors i traductores

Els traductors van deixant de ser invisibles (Ara.cat, 20.09.2011):

Un nou diccionari compila per primera vegada tots els traductors en llengua catalana nascuts abans de 1950

Cada entrada recull dades biogràfiques, presentació i enumeració de les traduccions i dels estudis que han promogut

ACN

Un nou diccionari compila, per primera vegada, tots els traductors en llengua catalana nascuts abans de 1950. Des de Ramon Llull i les Homilies d’Organyà fins als nascuts abans de 1950, tots els traductors han quedat recollits en el primer diccionari exhaustiu d’aquest àmbit, que ha presentat aquest dimarts l’editorial Eumo amb el suport de les universitats UAB, UIB, UJI i UVic. Més de 1.000 entrades i 700 pàgines són el fruit de deu anys de feina de les traductores Montserrat Bacardí, Pilar Godayol i un nodrit coŀlectiu de 84 coŀlaboradors, sis assessors i nou redactors. Cada entrada recull dades biogràfiques del traductor, així com la presentació i enumeració de les traduccions i dels estudis que han promogut.

Esperem que que les editorials i els mitjans d’informació recorden que la traducció és creació i és una faena que ens permet llegir els llibres de Stieg Larsson, de Cervantes, d’Italo Calvino, de Darwin o de Plató en català. Els títols de crèdit són el mínim imprescindible (que no sempre es complix).

Flaixos sobre sexisme, política lingüística, manuals d’ús i humor

Els Flaixos d’Actualitat (núm. 76, 21.07.2011) ens envien, entre altres, la informació següent:

El Govern aprova el Decret d’organització transversal de la política lingüística

S’ha publicat al DOGC núm. 5925, de 21 de juliol

El nou decret dota la Direcció General de Política Lingüística d’una estructura interdepartamental més àgil i operativa que li garanteix la seva capacitat de penetració i acció transversal i la coordinació de l’acció de govern en aquest àmbit. Ho fa mitjançant dos òrgans: la Comissió Tècnica de Política Lingüística, presidida pel conseller de Cultura i formada pels secretaris generals de cada Departament, i la Xarxa Tècnica de Política Lingüística, integrada per personal tècnic adscrit als diferents departaments i organismes de la Generalitat, que donarà suport a la Comissió i n’executarà les iniciatives.

Guia d’usos no sexistes de la llengua en els textos de l’Administració de la Generalitat de Catalunya

La Direcció General de Política Lingüística ha elaborat un document que permet adaptar els criteris de la Generalitat (publicats a Marcar les diferències: la representació de dones i homes a la llengua, 2005) als principis generals de l’«Acord sobre l’ús no sexista de la llengua», difós durant el mes de novembre del 2010. El document és la Guia d’usos no sexistes de la llengua en els textos de l’Administració de la Generalitat de Catalunya. Es pot consultar al web Llengua catalana: http://www.gencat.cat/llengua/usosnosexistes.

Nou “Manual d’ús” de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals

El Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) ha aprovat el Manual d’ús, tercera i última part del seu Llibre d’estil, que entre d’altres continguts inclou un apartat dedicat a l’ús de la llengua. S’hi estableix el model d’estàndard lingüístic que s’ha d’utilitzar en els mitjans de la Corporació. Així mateix, s’hi detallen les garanties de qualitat i s’hi donen les claus dels textos informatius, des de l’estructura fins a la tria de paraules i recursos expressius, o el tractament de les xifres. També s’hi determina el model de locució, amb indicacions generals i directrius a l’hora de pronunciar altres llengües. A més, hi ha un apartat sobre les convencions gràfiques en textos orals i escrits. Amb aquest document es completa el Llibre d’estil de la CCMA, que es compon de dues parts més: la Guia editorial i el portal lingüístic ésAdir. El Manual d’ús és una eina de treball per als professionals de TV3 i Catalunya Ràdio i, alhora, és obert a tota la professió periodística i a la societat catalana.

Més informació:
http://www.ccma.cat/llibredestil/manuals-destil/s-llengua
http://www.tv3.cat/actualitat/323720/El-Consell-de-Govern-aprova-el-Manual-dus-de-la-CCMA
http://esadir.cat

Dossier temàtic de premsa

Sumari del dossier de premsa Acudits gràfics sobre la llengua (II) (2006-juny 2011). Permet l’accés en línia a tots els acudits referenciats.

Podeu soŀlicitar el document del Centre de Documentació presencialment, per correu electrònic o telefònicament.

http://www.gencat.cat/llengua/documentacio

Podeu consultar el dossier sobre acudits en format html ací mateix: Acudits.

Sexisme ambigu

La companya de la Generalitat valenciana Imma Navarro Tomàs ha publicat (Levante, 09.07.2010) un altre article sobre el sexisme en el llenguatge. El reproduïm tot seguit:

L’ambigüitat consubstancial i l’avl

El gènere de les paraules és una categoria gramatical: masculí i femení. El sexe és una categoria biològica. No sempre hi ha correlat entre gènere i sexe. Hi ha paraules femenines per a homes i dones: les persones, i paraules masculines per a homes i dones: els individus. Així ho explica l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (avl) al Manual de documentació administrativa.

Quan diem: «Els professors fan vaga contra el nou model lingüístic del Consell», entenem que professors vol dir professors i professores. Segons l’avl, aquesta doble vida del masculí per a designar homes i dones queda justificada sota el nom de masculí genèric, o, eufemísticament, terme no marcat. Aquests termes no marcats s’escriuen sempre en masculí (professors), però cada vegada tenen menys de no marcats i més de marcats. En una societat on la dona forma part de tot, cada dia costa més creure’ns el gènere no marcat, el masculí, com a representant de totes i tots. Aquest gènere no marcat es justifica sota l’excusa de l’economia del llenguatge i per evitar construccions complicades i gramaticalment incorrectes, segons l’avl i el nostre Consell Jurídic Consultiu.

Si diem: «La manifestació contra el nou model lingüístic del conseller Font de Mora va reunir professors de tota la Comunitat», tenim una frase esbiaixada perquè deixa fora les professores, amb presència majoritària al coŀlectiu docent. Gramaticalment no passa res si dius: «La manifestació contra el nou model lingüístic del conseller Font de Mora va reunir professores i professors de tota la Comunitat». Aquesta frase no és complicada, ni agramatical, ni cara. La frase és clara, gramaticalment correcta, assequible i totalment representativa.
L’avl diu: «Habitualment, el gènere masculí funciona com a terme no marcat». Però dir «habitualment» no és raó suficient per consolidar el masculí com a genèric. L’avl afig: «Evidentment, l’ús del masculí amb valor genèric pot ocasionar en certs contexts problemes d’ambigüitat; però l’ambigüitat és consubstancial a la llengua, i no es pot desfigurar la realitat amb la presumpta intenció d’anuŀlar l’ambigüitat». Que una institució normativa, com l’avl, afirme que l’ambigüitat és consubstancial a la llengua resulta, com a mínim, preocupant.

La llengua és dúctil i maŀleable (Eulàlia Lledó) i disposa de mecanismes i recursos lingüístics per ser clara i concisa, sense ambigüitats. L’ambigüitat no està en la llengua, està en les persones. I la realitat no es desfigura sola, la desfiguren les persones. Dir professors i professores ni és ambigu ni desfigura la realitat. L’ambigüitat d’una llengua apareix quan li retalles recursos lingüístics, capacitat i varietat expressiva, quan promociones unes paraules i amagues i proscrius unes altres, quan fas que els seus usuaris i les seues usuàries estiguem en un procés permanent d’autocorrecció i d’autocensura, quan la converteixes en una mercaderia electoralista i la fas créixer constrenyida.

Aquesta ambigüitat desorienta i desfigura la realitat. I una llengua no pot créixer forta i sana dins d’una realitat desfigurada i desorientada. Aquesta desfiguració ve de l’ambigüitat, sí, però no d’una ambigüitat consubstancial, sinó calculada.

El valor de la lengua

Qui vullga aprofitar mitja horeta, pot escoltar Moreno Cabrera en dos vídeos sobre el valor econòmic i «imperial» de l’espanyol. Transcripció d’un fragment del primer vídeo:

Aquí tenemos dos citas que son interesantes porque se contradicen. Dice en la página 39: «Respecto a otros activos —ya se está hablando de lenguas como de activos, como los activos, las acciones, activos económicos—, lo singular de un idioma —es un activo curioso— es que carece de depreciación»… Han encontrado, el capitalismo ha encontrado por fin, un producto que no tiene depreciación. […] Pero en la página 34 dice lo siguiente, ¡literal!, ¡textual!: «Desde su nacimiento, la actividad de la Real Academia Española ha estado orientada a reglamentar el adecuado empleo del idioma para evitar, entre otras cosas, que la degradación por el uso»… Pero, ¡bueno!, vamos a ver, esto lo dice en la página 34, y resulta que dice que hay una institución, la Real Academia Española, que evita la…, o que intenta evitar, la degradación por el uso. Bien, todo esto es pura palabrería, no tiene ningún apoyo científico en la lingüística.

Dades sociolingüístiques de Catalunya

La Xarxa Cruscat ens envia la informació següent:

Dades sociolingüístiques de Catalunya al Google Public Data Explorer

Amb l’objectiu de facilitar als usuaris l’accés i la interpretació de la informació estadística municipal de Catalunya, l’Idescat va incorporar el 16 de febrer passat les dades de l’apartat El municipi en xifres a Google Public Data Explorer, on també es poden consultar estadístiques d’altres institucions com el Banc Mundial, l’OCDE, el Fons Monetari Internacional o l’Eurostat.

Entre moltíssimes possibilitats, podeu consultar dades sociolingüístiques per comarques, en mapes o comparades amb altres variables.Ara, el conjunt de dades municipals de l’Idescat a Google s’enriqueix amb la mateixa informació per comarques i per al conjunt de Catalunya.

Termòmetres d’ús

Ens oferixen els mitjans i les recerques sociolingüístiques dos formes d’enfrontar-se a la realitat de l’ús lingüístic. D’una banda (Avui, 01.04.2011):

El català, més atractiu

El 35 % de població aprèn el català a casa, però el 39,4 % l’assumeix com a llengua pròpia

El 95 % assegura que entén l’idioma del país, però només el 77 % el parla i el 60 % l’escriu, segons el Baròmetre de la Comunicació

El català guanya punts. Un exemple: el 35 % de la població té el català com a llengua inicial —que és la que s’aprèn a casa de petit—, però el 39,4 % la trien com a llengua amb la qual s’identifiquen —és la resposta a la pregunta Quina és la seva llengua?. Aquesta diferència, tot i ser petita, evidencia un cert creixement de l’ús de la llengua catalana i es pot entendre com que guanya capacitat d’atracció. Així ho indiquen les conclusions de l’informe Coneixements i usos del català a Catalunya el 2010, elaborat pel Baròmetre de la Comunicació i Cultura a partir de 33.000 entrevistes personals.

[…]

Al costat dels elements optimistes que van voler destacar els promotors de l’estudi —sobretot que el català presenta més atracció que el castellà com a llengua d’identificació—, també és cert que es fa palesa encara una gran diferència si es comparen les competències lingüístiques en català i en castellà: el 95 % de la població entén el català; el 77,5 %, el parla, i el 60,6 %, l’escriu; mentre que el 99,9 % entén el castellà; el 99,8 %, el parla, i el 99 %, l’escriu. És a dir, que encara queda molt de camí per córrer.

[…]

D’una altra banda, una visió diferent (Avui, 28.03.2011):

El números desafinen

L’estudi ‘El català, al carrer’, de J.M. Aymà, avalua l’ús oral actual del català

[…]

La conclusió d’Aymà és molt concreta: «Mana el medi ambient lingüístic i l’hem d’enfortir entre tots. No el podem crear fàcilment, però ho hem d’intentar; si un immigrant arriba a un poble en què el 95 % del que es parla és català, aviat s’adonarà, per exemple, que adéu ho diem per acomiadar-nos i en poc temps entendrà el català i l’anirà utilitzant sense conflictes». Això és evident, però molts catalanoparlants passem al castellà amb un trist automatisme i, per tant, que el català no mori depèn d’un esforç coŀlectiu, com demostra aquest estudi impecable de Josep Aymà.

De fet, Aymà és crítica amb l’informe elaborat pel Baròmetre de la Comunicació i la Cultura (Vilaweb, 03.04.2011):

Recuperar l’ús del català al carrer

El sociolingüista Josep M. Aymà qüestiona la metodologia de l’estudi que acaba de presentar el Baròmetre de la Comunicació sobre l’ús del català

[…]

El sociolingüista Josep M. Aymà qüestiona a VilaWeb el mètode que fan servir aquesta mena d’enquestes: «Anem en una línia equivocada perquè el treball basat en enquestes tendeix a sobrevalorar l’individu i les dades que proporciona són, doncs, potencialitats més que no pas fets. Aquestes dades indiquen un grau d’optimisme respecte del català, i això vol dir que hi ha un cert grau de confiança. Però això no és un fet, és una actitud. S’hauria d’aplicar una metodologia que demostrés la realitat estricta per a superar les potencialitats.»

[…]

Aymà surt al carrer cada sis mesos, sempre per les mateixes dates: la segona quinzena de març, un dimecres i el divendres següent, i a final d’octubre, també un dimecres i un divendres. Recorre algunes parts de Ciutat Vella, de l’Eixample i del barri de Gràcia (són barris interclassistes, no són barris extrems, permeten una certa globalitat), i també fa el trajecte de la línia vermella i de la línia verda. «Sempre em poso als mateixos punts, carrers, a les mateixes hores. M’acosto discretament a la gent i escolto si parlen en català o en castellà. Les altres llengües no les compto. Cada dia que surto acabo comptant la parla d’unes dues-centes persones (em baso en la teoria dels grans nombres). Un dia hi passo unes vuit hores i l’altre dia unes sis. He comprovat, curiosament, que el divendres sempre se sent més castellà que no el dimecres. Jo no tinc l’explicació d’aquest fet, però la meva hipòtesi és que se sent més castellà perquè el divendres a la tarda ja hi ha gent que fa festa i baixa de l’àrea metropolitana al centre de la ciutat.»

[…]