La marca del gènere

La companya Immaculada Navarro, tècnica lingüística de la Generalitat valenciana, ha tingut temps i ànim per a intervindre (Levante, «Alcaldessa, fornera, jutgessa, peona, música, fontanera…», 07.03.2012) també esta vegada en la polèmica que han iniciat en castellà Ignacio Bosque i la rae amb una extensa i curiosa anàlisi d’algunes guies contra el sexisme en el llenguatge, entre les quals, una de la Generalitat valenciana. L’article d’Imma Navarro conclou amb un petit detall que sembla que no aprecien igual «els acadèmics»:

Tenim les lleis, tenim les paraules, tenim els recursos lingüístics, tenim les acadèmies i tenim els arguments per fer un llenguatge inclusiu, democràtic i respectuós per a totes i per a tots, però falta convicció i determinació en les institucions acadèmiques, on la quota de representació masculina encara supera amb escreix la femenina.

En fi, convindria reflexionar sobre un fet: si bé el gènere gramatical no és «sexista», ¿per què encara són els termes «masculí» i «femení» els que designen els dos gèneres gramaticals? Al remat, si no fem servir altres termes «gens» sexistes com ara proses o rimes masculines i femenines, podríem revisar el nom dels gèneres gramaticals per a mantindre’ls dins d’un camp més lingüístic i gramatical. Llavors, començaria a tindre un poc més de sentit que, per exemple, el «gènere el» («el» per l’article; l’altre gènere seria «la») fóra realment el d’ús genèric o «no marcat». Les paraules es podrien classificar d’acord amb una marca gramatical i verdaderament no «sexista». Seria un primer pas, perquè, és clar, això no evitaria haver de tractar el sexisme —i sobretot el masclisme— en la societat i en els seus usos lingüístics.

Flaixos sobre sexisme, política lingüística, manuals d’ús i humor

Els Flaixos d’Actualitat (núm. 76, 21.07.2011) ens envien, entre altres, la informació següent:

El Govern aprova el Decret d’organització transversal de la política lingüística

S’ha publicat al DOGC núm. 5925, de 21 de juliol

El nou decret dota la Direcció General de Política Lingüística d’una estructura interdepartamental més àgil i operativa que li garanteix la seva capacitat de penetració i acció transversal i la coordinació de l’acció de govern en aquest àmbit. Ho fa mitjançant dos òrgans: la Comissió Tècnica de Política Lingüística, presidida pel conseller de Cultura i formada pels secretaris generals de cada Departament, i la Xarxa Tècnica de Política Lingüística, integrada per personal tècnic adscrit als diferents departaments i organismes de la Generalitat, que donarà suport a la Comissió i n’executarà les iniciatives.

Guia d’usos no sexistes de la llengua en els textos de l’Administració de la Generalitat de Catalunya

La Direcció General de Política Lingüística ha elaborat un document que permet adaptar els criteris de la Generalitat (publicats a Marcar les diferències: la representació de dones i homes a la llengua, 2005) als principis generals de l’«Acord sobre l’ús no sexista de la llengua», difós durant el mes de novembre del 2010. El document és la Guia d’usos no sexistes de la llengua en els textos de l’Administració de la Generalitat de Catalunya. Es pot consultar al web Llengua catalana: http://www.gencat.cat/llengua/usosnosexistes.

Nou “Manual d’ús” de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals

El Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) ha aprovat el Manual d’ús, tercera i última part del seu Llibre d’estil, que entre d’altres continguts inclou un apartat dedicat a l’ús de la llengua. S’hi estableix el model d’estàndard lingüístic que s’ha d’utilitzar en els mitjans de la Corporació. Així mateix, s’hi detallen les garanties de qualitat i s’hi donen les claus dels textos informatius, des de l’estructura fins a la tria de paraules i recursos expressius, o el tractament de les xifres. També s’hi determina el model de locució, amb indicacions generals i directrius a l’hora de pronunciar altres llengües. A més, hi ha un apartat sobre les convencions gràfiques en textos orals i escrits. Amb aquest document es completa el Llibre d’estil de la CCMA, que es compon de dues parts més: la Guia editorial i el portal lingüístic ésAdir. El Manual d’ús és una eina de treball per als professionals de TV3 i Catalunya Ràdio i, alhora, és obert a tota la professió periodística i a la societat catalana.

Més informació:
http://www.ccma.cat/llibredestil/manuals-destil/s-llengua
http://www.tv3.cat/actualitat/323720/El-Consell-de-Govern-aprova-el-Manual-dus-de-la-CCMA
http://esadir.cat

Dossier temàtic de premsa

Sumari del dossier de premsa Acudits gràfics sobre la llengua (II) (2006-juny 2011). Permet l’accés en línia a tots els acudits referenciats.

Podeu soŀlicitar el document del Centre de Documentació presencialment, per correu electrònic o telefònicament.

http://www.gencat.cat/llengua/documentacio

Podeu consultar el dossier sobre acudits en format html ací mateix: Acudits.

Sexisme ambigu

La companya de la Generalitat valenciana Imma Navarro Tomàs ha publicat (Levante, 09.07.2010) un altre article sobre el sexisme en el llenguatge. El reproduïm tot seguit:

L’ambigüitat consubstancial i l’avl

El gènere de les paraules és una categoria gramatical: masculí i femení. El sexe és una categoria biològica. No sempre hi ha correlat entre gènere i sexe. Hi ha paraules femenines per a homes i dones: les persones, i paraules masculines per a homes i dones: els individus. Així ho explica l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (avl) al Manual de documentació administrativa.

Quan diem: «Els professors fan vaga contra el nou model lingüístic del Consell», entenem que professors vol dir professors i professores. Segons l’avl, aquesta doble vida del masculí per a designar homes i dones queda justificada sota el nom de masculí genèric, o, eufemísticament, terme no marcat. Aquests termes no marcats s’escriuen sempre en masculí (professors), però cada vegada tenen menys de no marcats i més de marcats. En una societat on la dona forma part de tot, cada dia costa més creure’ns el gènere no marcat, el masculí, com a representant de totes i tots. Aquest gènere no marcat es justifica sota l’excusa de l’economia del llenguatge i per evitar construccions complicades i gramaticalment incorrectes, segons l’avl i el nostre Consell Jurídic Consultiu.

Si diem: «La manifestació contra el nou model lingüístic del conseller Font de Mora va reunir professors de tota la Comunitat», tenim una frase esbiaixada perquè deixa fora les professores, amb presència majoritària al coŀlectiu docent. Gramaticalment no passa res si dius: «La manifestació contra el nou model lingüístic del conseller Font de Mora va reunir professores i professors de tota la Comunitat». Aquesta frase no és complicada, ni agramatical, ni cara. La frase és clara, gramaticalment correcta, assequible i totalment representativa.
L’avl diu: «Habitualment, el gènere masculí funciona com a terme no marcat». Però dir «habitualment» no és raó suficient per consolidar el masculí com a genèric. L’avl afig: «Evidentment, l’ús del masculí amb valor genèric pot ocasionar en certs contexts problemes d’ambigüitat; però l’ambigüitat és consubstancial a la llengua, i no es pot desfigurar la realitat amb la presumpta intenció d’anuŀlar l’ambigüitat». Que una institució normativa, com l’avl, afirme que l’ambigüitat és consubstancial a la llengua resulta, com a mínim, preocupant.

La llengua és dúctil i maŀleable (Eulàlia Lledó) i disposa de mecanismes i recursos lingüístics per ser clara i concisa, sense ambigüitats. L’ambigüitat no està en la llengua, està en les persones. I la realitat no es desfigura sola, la desfiguren les persones. Dir professors i professores ni és ambigu ni desfigura la realitat. L’ambigüitat d’una llengua apareix quan li retalles recursos lingüístics, capacitat i varietat expressiva, quan promociones unes paraules i amagues i proscrius unes altres, quan fas que els seus usuaris i les seues usuàries estiguem en un procés permanent d’autocorrecció i d’autocensura, quan la converteixes en una mercaderia electoralista i la fas créixer constrenyida.

Aquesta ambigüitat desorienta i desfigura la realitat. I una llengua no pot créixer forta i sana dins d’una realitat desfigurada i desorientada. Aquesta desfiguració ve de l’ambigüitat, sí, però no d’una ambigüitat consubstancial, sinó calculada.

La negociació coŀlectiva no sexista

Joan Vilarnau ens envia a través d’Infozèfir la informació següent:

Guia de bones pràctiques per a l’ús d’un llenguatge no sexista en la negociació coŀlectiva

Ens plau presentar-vos la Guia de bones pràctiques per a l’ús d’un llenguatge no sexista en la negociació coŀlectiva, que és un exhaustiu treball que posa a l’abast de tothom les eines i els recursos per a la utilització d’un llenguatge no discriminatori que contribueixi a fer cada cop més visible, més igualitària i més justa la realitat femenina en el món del treball.

Presentem la guia en un context en què el sindicalisme confederal, a través del diàleg social, enceta una negociació amb la patronal de reforma de la negociació coŀlectiva amb l’objectiu d’exercir el nostre poder contractual; ens interessa especialment que la nostra força sigui més eficient i més útil per a tots i totes per preservar les conquestes socials aconseguides i per continuar millorant les condicions i els drets laborals del conjunt de treballadores i treballadors.

Podeu consultar la guia al web de la Secretaria de la Dona i al web del Servei Lingüístic de cc oo de Catalunya, on també trobareu més eines i recursos per treballar en català,

Font: Secretaria de Formacio Sindical i Cultura. cc oo de Catalunya
A/e: cultura@ccoo.cat

El gènere de les dones

La companya de la Generalitat valenciana Imma Navarro Tomàs ha publicat (Levante, 20.11.2010) un article sobre llenguatge sexista que reproduïm a continuació:

El femení genèric

El 31 de març de 2010 (Levante) em queixava perquè una institució pública de la nostra comunitat, en concret el Consell Jurídic Consultiu (CJC), al seu dictamen 137/2010 desoïa les recomanacions que les lleis i guies actuals fan sobre l’ús no sexista del llenguatge en les administracions públiques.

Ras i curt, l’esmentat CJC al seu dictamen recomanava, entre altres coses, l’ús del masculí genèric als textos adduint que si especifiquem el masculí i el femení en la redacció dels escrits tenim com a resultat textos difícils d’entendre i en alguns casos incorrectes gramaticalment. Aquestos arguments em portaren a fer una queixa formal al Síndic de Greuges.

Afortunadament, el Síndic resolgué donant-me la raó i recomanant al Consell Jurídic Consultiu: “… que en els dictàmens que fa, s’esforce per trobar termes no sexistes i que els adeqüe a una nova correcció gramatical que avui exigeix la legislació vigent.” El Levante publicava l’11 d’octubre de 2010, un article molt interessant del Síndic de Greuges sobre aquesta qüestió.

Així doncs i d’acord amb la línia argumental del Síndic de Greuges, podem dir que tenim una gramàtica solvent i adaptable al nou tipus de discurs inclusiu i no sexista i tota una legislació vigent que avala aquesta nova redacció discursiva. El punt de partida és esperançador.

Ara bé, fer un discurs no sexista no és sinònim de fer un ús i abús del masculí genèric. La solució no passa per escriure-ho tot en masculí genèric sota el pretext de l’economia lingüística i del caràcter universalitzador del masculí. Masculí genèric és quan dic: Els homes són éssers sexuats, i en realitat vull dir que: Els homes i les dones són éssers sexuats. El caràcter inclusiu del primer exemple queda clar? El masculí genèric com a element universal va a la baixa i les excuses sobre l’economia i l’agramaticalitat dels textos resulten ridícules quan sabem que les dones som el 60 % de la població universitària i estem sobretitulades respecte als homes, (Amelia Valcárcel, catedràtica de Filosofia Moral i Política a la uned) i en l’administració pública de la Generalitat treballem més dones que homes (I Pla d’igualtat entre dones i homes, docv 22.10.2010), per exemple, i, en definitiva, les dones som més de la meitat de la població mundial. Amb aquestes xifres a la mà i atenent només la variable quantitativa, en una societat democràtica com la nostra, haurem de parlar, doncs, del femení genèric perquè comporta una major representativitat, no? D’acord amb açò podem dir: Les dones són éssers sexuats i entendre que parlem de dones i homes? És clar que no.

Com pot ser que el terme funcionari s’use com a masculí genèric a l’Estatut bàsic de l’empleat públic si a la Generalitat Valenciana som més funcionàries que funcionaris? Aquest terme apareix a l’esmentat estatut en 175 ocasions i el terme funcionària hi apareix només en 9 ocasions, en drets sobre la maternitat i en la violència de gènere. Els funcionaris no tenen drets sobre la paternitat?

El masculí genèric no representa tota la societat, d’homes i dones, i una de les persones que més en sap és la doctora María Rodríguez Fernández, que al seu llibre La evolución del género gramatical masculino como término genérico(2009), ho explica detalladament.

Si reivindicar un femení genèric fa riure, consolidar un masculí genèric com a alternativa al discurs discriminatori resulta obsolet i cada vegada menys representatiu, perquè no s’adequa a la realitat de totes i de tots.

Consens no sexista

Gabriel Bibiloni (24.11.2010) ens informa de la publicació d’un document de consens [pdf] —«un document positiu i bo per a avançar»— sobre els principis generals que poden ajudar a evitar els usos sexistes i androcèntrics en la redacció de documents. Reproduïm eixos principis tot seguit:

Primer. És evident que en català i altres llengües el gènere dels substantius no té cap relació directa amb el sexe dels referents. Malgrat això, l’assimilació de la categoria gramatical de gènere a la noció biològica de sexe és a l’origen de moltes confusions relacionades amb aquests conceptes. Cal partir de la consideració que la llengua catalana, com a sistema lingüístic, té el masculí com a categoria gramatical no marcada pel que fa al gènere. Això no obstant, la progressiva presència de les dones en molts àmbits socials i de responsabilitat, i la tendència a relacionar gènere i sexe en els casos en què els referents són animats, han fet que cada vegada més es pugui percebre que el masculí pot ser excloent, encara que la referència no es faci a cap persona específica.

Segon. Tenint cura de no trair el funcionament genuí del català, les administracions públiques han de promoure uns usos lingüístics que permetin fer visibles les dones en els textos institucionals, sobretot en les referències genèriques a professions, oficis, càrrecs o funcions, particularment en singular. I òbviament, quan un text fa referència a una persona determinada, o a un grup de persones del mateix sexe, s’ha d’adaptar el discurs al gènere que correspon.

Tercer. Cal afavorir la claredat i la simplicitat dels textos administratius i respectar-hi els principis de neutralitat i concisió. Per aquest motiu, cal donar preferència, en general, als recursos que no comporten l’ús de formes dobles, com ara noms coŀlectius i epicens, i expressions impersonals.

Quart. Alguns recursos poden funcionar en uns textos i contextos, però no pas en uns altres. Per exemple, adjuntar la terminació femenina a la forma masculina després d’una barra inclinada pot anar bé en textos breus i esquemàtics, com ara formularis, llistes, taules i gràfics; en canvi, no és adequat en textos llargs o d’estil més cohesionat.

Cinquè. En les referències fetes en plural a coŀlectius que poden ser constituïts tant per homes com per dones, s’entén que el masculí té valor genèric, llevat que s’especifiqui expressament (o es dedueixi inequívocament del context) el contrari. Aquestes referències, per tant, en pro dels principis d’economia i de simplicitat, habitualment no es dupliquen. Si hi ha una voluntat de precisar o d’emfasitzar la referència a dones i homes dins del text, es poden fer servir formes dobles.

Sisè. Les guies o directrius d’estil i de redacció de textos, especialment les que inclouen recomanacions per evitar els usos sexistes i androcèntrics, no es poden aplicar d’una manera mecànica. Cal tenir en compte el tipus de text, el significat i el context lingüístic i comunicatiu (a qui ens adrecem i amb quina intenció comunicativa ho fem).

Setè. Si bé evitar un llenguatge amb usos androcèntrics o sexistes és una qüestió de base social, cal tenir en compte que la major part d’elements per dur-ho a terme són de tipus lingüístic. Per aquest motiu, a l’hora d’utilitzar una llengua lliure d’aquests usos, especialment quan es proposen solucions noves, o en cas de dubtes i dificultats, és important la intervenció de lingüistes amb vista a garantir que les solucions siguin correctes des del punt de vista gramatical.

Eixos principis han estat consensuats pels organismes següents:

  • Serveis d’Assessorament Lingüístic del Parlament de Catalunya
  • Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya
  • Institut Català de les Dones de la Generalitat de Catalunya
  • Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona
  • Departament de Lingüística General de la Universitat de Barcelona
  • Serveis Lingüístics de la Universitat de Barcelona
  • Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades

El sexisme entre els lingüistes

Poc o molt, els lingüistes de les administracions públiques i privades també intentem fer reflexió, fer normativa i, fins i tot, fer ciència —cosa que no està reservada només a les universitats—. Tanmateix, ens veiem sotmesos a les servituds laborals i, a més, a les servituds socials, que travessen constantment les anteriors, tant en les empreses privades com en l’empresa pública.

En eixe sentit, per a la reflexió sobre la nostra tasca i sobre el fet que a pesar del nombre majoritari de dones que treballen en faenes lingüístiques, els nostres principals referents —càrrecs i autors— són homes, podem llegir l’article de Rolf Tarrach (El País, 07.11.2007; l’hem traduït amb l’ajuda de l’Internostrum), que també té el seu punt de reinvindicació que caldria tindre en compte laboralment:

Per una ciència angelical

Rolf Tarrach – 07.11.2007

Després de densos debats es va concloure que els àngels no tenen sexe

L’anterior president de la Universitat de Harvard, Larry Summers, va tenir alguns problemes causats per un comentari sobre la suposada menor capacitat innata de les dones per a fer ciència. Puga ser cert, com puga ser que hi haja hagut vida en Mart, però està molt lluny d’estar científicament provat. Que de certs fets —com que l’autisme siga més freqüent entre els homes o que els savis idiotes siguen quasi tots homes— es deduïxca que els homes siguen més genials, sembla més un acte de fe que una conclusió rigorosa. El que sí que és cert és que les dones en totes les parts són una petita minoria en la jerarquia científica, encara que l’actual president de Harvard siga una dona.

Quan una comissió ordena els candidats per a ocupar una plaça de professor o d’investigador té en compte una sèrie d’indicadors i quantificadors de l’activitat docent i investigadora. Després, mitjançant un algorisme explícit o no, conscient o no, transforma aquestes dades en un valor equivalent a un nombre. El candidat que té el nombre més alt és el qual guanya la plaça.

El mètode sembla científicament correcte, però pot amagar moltíssims biaixos, a part de la seua dependència de l’algorisme utilitzat, una cosa molt subjectiva. ¿Com valorem la fatxenderia —més freqüent entre els homes— d’un candidat? ¿Com la seua agressivitat, el seu desig de competir? ¿No ens deixem influir pels models, generalment masculins? ¿Qualifiquem l’efectivitat —només els resultats— com solen preferir els homes pragmàtics, o l’eficiència —els resultats tenint en compte els mitjans i les condicions inicials— en principi un indicador millor de la qualitat de l’individu? ¿Com es conten els anys dedicats a cuidar els infants? ¿Com es té en compte el fet que la suposició del fracàs (femení) ho induïx? ¿Com es compensa el freqüent escepticisme dels pares i supervisors pel que fa a la capacitat d’una dona investigadora?

El problema de la dona investigadora és enormement complex i estem molt lluny d’arribar a conclusions sobre les quals hi haja un consens entre els especialistes. A més, molts dels que ho considerem un problema seriós per a la ciència tampoc som sempre suficientment conseqüents, i ho dic amb coneixement de causa, com a associat (a pesar del meu sexe) ad honorem de la Asociación de Mujeres Investigadoras y Tecnólogas (AMIT), que està ajudant-nos a tenir present el problema. Fa un any vaig llegir en la revista Nature un article sobre la desaparició misteriosa de les dones en el programa europeu de joves investigadors EURYI, en la gènesi dels quals vaig participar en el seu moment. En traduïxc una frase: «En Espanya, on prop d’un terç dels sol·licitants eren dones, no se’n va nominar ni una». En eixa convocatòria vaig participar en la fase nacional de la selecció i no vaig tenir suficientment present les meues pròpies idees. Quina vergonya i quina ràbia!

Igual que amb el canvi climàtic, mentre la nostra comprensió científica del problema avança cal començar a actuar. Mentre es debat si el problema s’arreglarà per ell mateix només amb el pas del temps, ja que és conjuntural, o requerix iniciatives, perquè és estructural, es poden anar prenent mesures correctores d’alguns aspectes sobre els quals hi ha pocs dubtes que perjudiquen especialment la dona. Un dels més obvis és que les dones que tenen fills els solen tenir en una edat en la qual també són científicament molt creatives i que una interrupció de cinc anys dificulta enormement la promoció a les categories superiors.

En la jove Universitat de Luxemburg hem introduït un programa que vol evitar aquesta disminució de l’activitat investigadora de les dones professores. Suposem que esta dona solia treballar 50 hores reals, 16 en docència, 4 en administració i 30 en investigació (oficialment 20, ja que el contracte esmenta 40 hores setmanals). El que li proposem al tornar després del permís de maternitat és treballar durant 5 anys realment 40 hores, 8 en docència, 2 en administració i 30 en investigació. Així allibera 10 hores mantenint la seua activitat investigadora, que a més, al tenir horaris més flexibles que la docència, facilita el compliment de les seues obligacions com a mare. Com que cap comissió de promoció seriosa la castigarà per haver disminuït la seua activitat docent, es pot esperar que esta mesura ajude a compensar el desavantatge procreatiu de la dona. Òbviament, el programa no és discriminatori —els homes tenen tantes obligacions pel que fa a la família com les dones— i un home també se’n pot beneficiar.

Más val actuar que discutir ad nauseam sobre el sexe.

Rolf Tarrach és rector de la Universitat de Luxemburg i professor de la Universitat de Barcelona.