Gandia fa turistes en valencià

En plenes vacances d’estiu, a més de la retolació de les platges i de les amistats que es fan en els festivals de música, també hi ha iniciatives per a difondre l’ús del valencià, com ara la campanya que ha promogut l’Ajuntament de Gandia. Segons podem llegir en el Diari La Veu (06.08.2019):

Gandia enceta una campanya per a ensenyar frases bàsiques en valencià als turistes

La iniciativa pretén explicar als visitants que a la localitat hi ha una llengua i unes paraules pròpies que són «una eina de cultura i de diversitat»

La iniciativa es concreta en cartells i en un web que contindran «les principals oracions i paraules que més es fan servir en el dia a dia».

Nem a fer-se'n una
Un dels cartells de la campanya «Gandia en valencià».

La càtedra dels drets lingüístics

Les accions per a impulsar en l’administració pública una gestió lingüística més concreta, progressista i efectiva que fins ara, tant per als funcionaris com per al funcionament dels serveis i de l’atenció als ciutadans, sovint han segut més conseqüència de desitjos i il·lusions que de planificacions fonamentades, programades, comprovades i revisades. Sembla que comencen a pensar en alguna altra cosa en l’administració valenciana (Diari La Veu, 10.06.2018):

Educació i la Universitat de València signen el conveni per a la creació de la Càtedra de Drets Lingüístics

Segur que era ben necessari disposar de tot el cabal d’estudi i reflexió que promet l’existència d’eixa càtedra. En tot cas, mentrestant arriben els estudis, la Generalitat valenciana i totes les administracions públiques valencianes haurien de poder atendre els estudis que ja s’han fet (que haurien de servir per a alguna cosa més que per a omplir bibliografies o per a idear una Oficina de Drets Lingüístics i convertir-la en un altre entrebanc burocràtic), a més de provar a evitar que hajam d’estar periòdicament repetint les mateixes queixes al Síndic de Greuges.

Queixa 201811449: web de l’IVIA

El síndic tanca la queixa 201811449 vist que el director de l’IVIA indica que durant els pròxims mesos hi haurà versió en valencià d’un web seu sobre gestió integrada de plagues i malalties en cítrics.

Resulta cansat i lamentable que les administracions públiques valencianes no apliquen encara cap protocol d’actuació contra la discriminació lingüística. Com que això va aixina, anem posant queixes davant el Síndic de Greuges (en podeu vore un bon grapat en la secció «Greuges» del DTL).

Sense seguretat lingüística

Els mitjans s’han fet ressò d’un fet anecdòtic i simptomàtic alhora de la poca i mala educació, política i gestió lingüístiques que es s’apliquen a l’estat espanyol, en general, i en l’administració central espanyola, en particular. Podem llegir en el Diari La Veu (23.01.2019):

La seguretat d’Ifema demana a Mónica Oltra i el seu equip que “deixen de parlar en valencià”

En Madrid en esta ocasió, però a qualsevol lloc en qualsevol moment, l’educació democràtica dels ciutadans encara no ha interioritzat que la llengua dels altres ha de ser entesa i tractada com una característica més que els responsables de la gestió i la seguretat de l’espai i els serveis públics han d’atendre de la mateixa manera que qualsevol altra condició dels ciutadans.

A banda d’aparéixer en els mitjans, haurien de presentar la queixa davant el Defensor del Poble espanyol, per si esta institució és competent i este cas es pot recollir i tractar formalment, que és la manera com l’administració hauria de resoldre les coses, no tan sols a colp d’escàndol mediàtic.

N’hi ha que naixen burocratitzats

La periodista Tere Rodríguez oferia una informació en el Diari La Veu (19.12.2017) sobre l’Oficina de Drets Lingüístics de la Generalitat valenciana:

Com funcionarà l’Oficina de Drets Lingüístics?

L’ens es reserva un paper mitjancer en els casos de discriminació lingüística que ultrapassen l’àmbit dels usos administratius i no podrà aplicar cap mesura sancionadora

Més d’un any ha passat i podem localitzar en la xarxa alguna prova del funcionament de l’ens. Per exemple, en el Diari La Veu (09.04.2018):

L’Oficina de Drets Lingüístics rep cinc reclamacions per vulneració de drets

La majoria de queixes estan relacionades amb organismes de caràcter públic

De moment, no aconseguixc localitzar la memòria anual sobre l’activitat de l’oficina que s’havia de dur a les Corts. Per contra, sí que he provat a posar una queixa i he descobert que el burocratisme continua sent la pauta en alguns organismes. Podeu llegir el manual que es suposa que descriu els 6 passos que cal pegar per a omplir un formulari… ¡Diuen que en són 6!, perquè supose que no compten les repeticions de dades que has d’incloure, les voltes que s’ha d’obrir el Java per a firmar, el fet que has de descarregar un formulari en l’ordinador i, després d’omplir-lo (de nou amb les teues dades), l’has d’annexar per a enviar-lo…

Trobe que han creat l’oficina, però algú ha fet ús de la sentència política aquella de «ja faré jo els reglaments», és a dir, els procediments a través dels quals les polítiques es perden pel camí. En contrast quasi vergonyós, podeu anar al web del Síndic de Greuges: vos identifiqueu i poseu la queixa (podeu annexar el document que vos vinga bé en eixe mateix pas). Cap romanç més.

Parafrasejant aquella sèrie d’humor de fa uns anys, ¡n’hi ha que naixen burocratitzats!

Xirivella: ¿era possible «únicament» en castellà?

Encara hui hem d’homenatjar l’exconseller valencià socialista Ciprià Ciscar —i actual diputat espanyol per València—, perquè la llei que va impulsar, la 4/1983, va «despenalitzar» l’ús del valencià. Encara que, al cap d’un període de 35 anys, en què es suposa que hem anat comprovant fins a on donava això de la despenalització, ja fa anys que hem vist que era un primer pas, però que no podia ser l’únic pas que havia de fer un estat democràtic que pretenguera facilitar els drets lingüístics dels «espanyols», si és que els «espanyols» tenen dret a la diversitat de llengües (de pensaments, d’expressions, d’identificacions, d’identitats…).

Per això, hui mateix també podem llegir el titular següent (Diari La Veu, 04.11.2018):

El sindicat de policies i bombers denuncia l’Ajuntament de Xirivella per retolar «únicament» en valencià

El titular és interessant, perquè el podem llegir en valencià en un mitjà electrònic en valencià. Per contra, el contingut assenyala que l’estat espanyol no està disposat a anar més enllà de la despenalització i no pretén ser un estat per a tots, ja que dicta i aprova normes que faciliten la retolació «únicament» en castellà, tal com diu el Reial decret 6/2015, de 30 d’octubre, de la Llei de trànsit, en l’article 56: «les indicacions escrites dels senyals s’expressaran, almenys, en la llengua oficial de l’Estat». Despenalitza la resta de llengües, sí, però sempre subordinades, secundàries, redundants, en suma, inútils.

Certament, és cosa de la democràcia, de majories i de minories. Hem de pensar sempre si és això el que volem per al nostre poble, per al nostre país. Perquè tot és possible.

L’economia del valencià

La calina vacacional du a voltes informacions que refresquen una miqueta sociolinguisticament, com ara l’article de Sixto Ferrero «Per què una persona parla valencià? Quatre claus econòmiques per a respondre la pregunta» (Diari La Veu, 05.08.2018). L’article comença amb una reflexió interessant sobre una de tantes mancances de la gestió lingüística acadèmica i institucional:

Els estudis i els debats sobre l’ús del valencià s’han abordat des de diferents àmbits per a polsar la vitalitat de la llengua pròpia a l’escola, als mitjans de comunicació, als quefers quotidians i a les xarxes socials, entre d’altres. Diverses disciplines han aprofundit en la situació del valencià, però, s’ha investigat molt poc des de l’economia. Poc o pràcticament res, va emfatitzar el professor d’Economia Aplicada de la Universitat de València Pau Rausell durant la ponència que va oferir en les passades Jornades de Sociolingüística d’Alcoi celebrades el mes de març a la seu de la Universitat Politècnica.

I la dada que més pot interessar als emprenedors de l’àmbit cultural:

De fet, en aquest sentit va destacar que la taxa de rendibilitat de les editorials que treballen únicament amb el valencià com a llengua d’expressió és major, és a dir, “que els diners que es poden guanyar per cada euro invertit és major” que aquelles empreses que editen en castellà.

El públic consumidor està disposat a invertir en productes en valencià, sempre estem incoativament «a punt» d’aprofitar-ho, només cal més decisió real i menys simbolisme conformista.

Els revessos dels drets lingüístics

L’any 2018 estem tenint una collita de sentències judicials, decisions polítiques i sindicals que estan provocant un cert desconcert pel que fa la concepció que tenim dels drets lingüístics i de la democràcia en el País Valencià, si més no, en alguna concepció sobre el que ha de ser el respecte als drets lingüístics dels ciutadans i la gestió de les administracions en este àmbit. Recopilem una petita mostra periodística que dóna una idea de la situació.

Pel que fa al plurilingüisme en l’ensenyament:

  • STEPV (29.04.2018): «Les sentències del TSJ sobre plurilingüisme, un pas més contra l’autogovern»
  • Vilaweb (26.04.2018): «El TSJ anul·la parcialment el decret de plurilingüisme de la Generalitat, que ja va derogar-lo el desembre»
  • Nació Digital (04.07.2018): «El Suprem ordena al TSJ del País Valencià que deixi de jutjar el Decret de Plurilingüisme»

Més enllà de l’ensenyament, pel que fa al decret d’usos institucionals i administratius de les llengües oficials (veg. DTL, 26.06.2017):

  • dBalears (18.07.2018): «El TSJ obliga la Generalitat Valenciana a dirigir-se a les Balears i a Catalunya en espanyol»
  • Diari La Veu (18.07.2018): «El TSJ anul·la parcialment el decret que prioritza l’ús del valencià en l’administració»
  • Diari La Veu (18.07.2018): «El TSJ avala que el Consell fomente el valencià però sempre acompanyat del castellà»
  • Vilaweb (18.07.2018): «El TSJ retalla el decret que prioritza l’ús del català a l’administració del País Valencià»

Naturalment, el repàs es fa encara més alarmant quan l’empitjorament no tan sols té relació amb uns pronunciaments judicials discutibles i caducs, sinó amb una falta de previsió del que ha de ser la gestió lingüística de les institucions, que és el que s’ha produït en el nucli central del sistema democràtic valencià, és a dir, en les Corts Valencianes:

  • Diari La Veu (09.06.2018): «Morera demanarà als parlaments regionals europeus que reconeguen les llengües minoritzades»
  • Diari per a Tècnics Lingüístics (09.07.2018): «L’acreditació idiomàtica en les Corts Valencianes»
  • Diari Sindical de les Corts (29.06.2018): «La capacitació lingüística per a les oposicions de les Corts»
  • El Temps (12.07.2018): «La batalla inacabada pels drets lingüístics a les Corts Valencianes»
  • Diari La Veu (12.07.2018): «Podem proposa exigir el valencià als nous funcionaris de les Corts quan la necessitat “siga evident”»
  • Jornada (14.07.2018): «El descuit de Morera rere la pèrdua del requisit lingüístic»

Per a avançar en tots estos àmbits caldrà dur avant una gestió política rigorosa i previsora per a fixar un rumb clar que amplie i millore els espais d’ús del valencià. Ha de ser una gestió que ha de ser persistent i tenaç i que ha de buscar i trobar l’assessorament i els suports adequats per a cada qüestió i en cada moment. Els entrebancs i els revessos han de ser les ocasions per a reenfocar les estratègies i localitzar els punts que convé millorar.

L’acreditació idiomàtica en les Corts Valencianes

En les Corts s’ha mogut un poquet la qüestió de les necessitats de capacitació lingüística de les persones que aspiren a ser funcionàries de la institució. Durant massa dècades de desatenció, el valor percentual de la prova de valencià oscil·lava —per als funcionaris amb funcions no lingüístiques—, entre el 0% i el 20% de la fase d’oposició, sense que el suspens tinguera caràcter eliminatori —situació que permetia arribar a ser funcionari amb un zero redó en coneiximents de valencià.

Catalunya, Galícia i acord sindical del 2016

Es suposava que actualment seria possible aplicar un poc més d’exigència en este sentit —tal com es fa en Catalunya, tal com es fa en Galícia amb el gallec— gràcies a la composició política de la Mesa de les Corts d’esta legislatura i, més encara, perquè hi havia un acord sindical del 2016 en eixe sentit.

Proposta «desacreditadora» de la Secretaria General

Tanmateix, la proposta de la Secretaria General de la institució —és a dir, proposta sorgida del lletrat major, funcionari de les Corts en nomenament per lliure designació que dirigix l’administració de la institució, seguint, en teoria, la direcció superior de la presidència i de la mesa del parlament— de valoració del valencià en la fase d’oposició de l’oferta pública que s’estava preparant, empitjorava l’acreditació del coneiximent: oferia una tarifa plana del 8,33% de la nota (5 punts sobre 60) en un examen obligatori —examen establit en l’Estatut del personal de les Corts (EPCV, article 62) del 2010—, però no eliminatori, per a totes les categories laborals i sense indicació del nivell d’exigència.

Reivindicació de l’STAS i contradiccions d’altres sindicats

En les negociacions entre la Secretaria General i la part social, que es duien a terme en una comissió tècnica, l’STAS (Intersindical Valenciana) es va oposar a eixa proposta (i va proposar una alternativa), tant perquè incomplix un deure bàsic de l’administració, dotar-se del personal capacitat per a atendre les seues funcions, com perquè la proposta no arreplega mesures per a fomentar la promoció interna i l’estabilització del personal interí. En canvi, les seccions sindicals d’UGT (vegeu un article de Jordi Sebastià del 2016) i CCOO (vegeu un article de Francesc Esteve del 2009) van acceptar la proposta dels representants de la institució —inclús pretenien rebaixar-la a simple mèrit, però l’EPCV els ho impedia.

Intervenció política

En això que apareix en els diaris («Les Corts, sin requisito», Las Provincias, 18.06.2018) una notícia que destacava un incompliment polític de Compromís en esta qüestió: «cuando ha tenido la posibilidad de reclamarlo, no lo ha hecho». A partir d’ací, el president de les Corts, Enric Morera, decidix intervindre en este punt de les negociacions per a reclamar l’establiment de l’acreditació del valencià per als aspirants a funcionaris de les Corts, és a dir, pretenent corregir la proposta de la Secretaria General de la institució. Llavors es produïxen, és clar, els fenòmens habituals de les polèmiques lingüístiques, amb polítics desinformats, polítics fent càlculs de rèdits electorals amb la manipulació d’este tema i mitjans que fan versions per a tots els gustos (vegeu: El Mundo, Las Provincias, Levante, Vilaweb).

Paràlisi i informe jurídic

El cas és que l’oferta d’ocupació pública de les Corts s’ha paralitzat. Mentrestant, els serveis jurídics de la cambra han fet un informe sobre la qüestió (informe que no hem pogut llegir, però que podem imaginar i que aventurem que estarà escrit només en castellà: en l’última convocatòria per a lletrat de les Corts, any 2016, la nota de l’examen obligatori, però no eliminatori, de valencià va ser de poc més del 6% del total de la fase d’oposició, ¡i no sabem de quin nivell!).

Institucions capacitades en valencià

Per sort, hi ha molts ajuntaments valencians que fa dècades que van establir l’acreditació obligatòria dels coneiximents lingüístics d’acord amb les funcions dels llocs de treball i per diversos mitjans, d’acord amb les pautes establides pels tribunals. Malauradament, la gestió administrativa de la institució parlamentària, seguint la deriva que arrossega des de fa dècades, desatén encara les implicacions del fet que els drets lingüístics dels ciutadans valencians són una obligació administrativa que s’ha de garantir —si més no— per a les dos llengües oficials del País Valencià.

El tema dels drets lingüístics continua sent un caramelet per als tripijocs, l’estafa permanent als ciutadans i la demagògia més malcarada. Les propostes de solució són conegudes i han segut validades pels tribunals. Com sempre, cal un poc de convicció ètica i, sobretot, un pessic de voluntat política.

La redacció de les normes

Ni la Generalitat valenciana ni les Corts Valencianes pareix que estiguen massa preocupades per l’assessorament lingüístic a l’hora de redactar les disposicions normatives. És possible que haja passat una altra legislatura sense que hajam aprofundit en la fixació d’uns procediments i d’uns protocols d’actuació que augmenten la qualitat democràtica de l’elaboració de les normes. (Al capdavall, podem observar en la secció «Greuges» que el mateix web del president de la Generalitat Ximo Puig incomplix la Llei 4/1983.)

En les Corts Valencianes, els assessors lingüístics (encara inexistents com a tals assessors) no tenen més ocasió d’intervindre que per a fer una traducció al valencià (o al castellà, quan els arriba la versió en valencià, habitualment creada pel programa Salt a partir d’un original en castellà) o una revisió ortogràfica i, amb sort, un mínim retoc estilístic. En tot cas, pel que fa a la qualitat de la redacció, continua sense existir cap protocol que permeta incorporar els principis més bàsics d’una redacció democràtica preocupada perquè els ciutadans tinguen davant una norma clara i simple.

L’executiu i el legislatiu valencians haurien prendre nota del que comenta Margarida Sanjaume Navarro («L’assessorament lingüístic en la redacció de les lleis: garantia de qualitat», Revista de Llengua i Dret, número 68):

En l’estudi de la Comissió Europea es reitera la necessitat que la feina d’assessorament lingüístic s’integri des del primer moment de la redacció del text, i ho exemplifica amb les paraules d’un funcionari de la secció de revisió lingüística del Govern federal suís:

«Per a assolir un elevat nivell de qualitat textual, s’hauria de tenir en compte l’aspecte lingüístic dels projectes i les proposicions de llei des del començament, planificant l’activitat de manera que s’hi impliquin especialistes lingüístics al llarg de tot el procediment d’elaboració.»

De manera que una de les principals conclusions de l’estudi de la Comissió Europea és que:

«Els polítics s’haurien d’assegurar que l’assessor lingüístic és present des de la primera reunió de la comissió [legislativa], tal com ja es fa amb els assessors jurídics.»

La col·laboració dels assessors jurídics i dels assessors lingüístics, que revisen els textos normatius i proposen redaccions d’acord amb la tècnica i l’estil legislatius, contribueix, sens dubte, a fer lleis més comprensibles i, en definitiva, a garantir la seguretat jurídica.

Les conclusions de la recerca de la Comissió Europea destaquen també que són molt recomanables les guies i directrius de tècnica legislativa i les bases de dades terminològiques, que han de ser d’accés públic, i recomanen una formació adequada i específica dels redactors i els tècnics que intervenen en l’elaboració de les lleis i altres documents públics.