Abans d’acabar la dècada passada, el diari El País (Sonia Vizoso, 29.12.2019) fea un repàs a les paradoxes que mostra l’estat espanyol tan «plenament» democràtic i la pràctica real pel que fa a les polítiques lingüístiques que aplica:

Alerta lingüística en Galicia: los niños pierden el gallego

Familias, profesorado e instituciones culpan del fenómeno a prejuicios y restricciones en la escuela y el mundo digital

Tot l’article mos pot sonar al País Valencià, on s’ha utilitzat massa sovint el terme desqualificador galleguització per a referir-se a aspectes estilístics i normatius, quan el problema real i efectiu que hauria de denotar eixe terme no són les preferències normatives o estilístiques (interés/interès; pugam/puguem; aixina/així; omplit/omplert; mos/ens; servixca/servisca/serveixi, etc.), sinó el punt clau de la situació:

La Xunta presumix que les mateixes estadístiques que revelen la pèrdua d’ús del gallec entre xiquets i jóvens confirmen que el percentatge de ciutadans capacitats per a parlar i escriure en l’idioma propi de la comunitat «és el més alt de la història».

En el fons, la galleguització també és la valencianització. No és la cosmètica dels criteris o de l’ortotipografia la que augmentarà l’ús de la llengua, sinó que un ús extens i divers en tots els àmbits difondria les preferències estilístiques dels mateixos parlants (i evitaria disputes i decisions estèrils pels accents o la caiguda de les preposicions).

L’article fa una petita panoràmica de la situació gallega en què els valencians podem mirar-mos de reüll i de cara i vore-mos reflectits en molts aspectes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *