Noves tecnologies i velles pràctiques

Després que fa unes setmanes l’acadèmic Honorat Ros i Pardo diguera que un país normal és aquell on al carrer es parla la llengua del país i a casa cada u fa el que vol, frase que a molts ens va semblar més aviat una defensa non petita d’alguna actuació individual que no venia a tomb (puga ser que al·ludint el cas d’algun col·lega acadèmic), ara es despengen amb l’ús en les noves tecnologies.

Doncs, si en les velles encara no han aconseguit aclarir-se, que els déus els il·luminen per a les noves. Fa més de vint anys que veiem la tv3 al País Valencià, cosa que no s’ha d’agrair a l’avl, però la institució acadèmica està plena d’espectadors bastant impassibles de l’apagada d’un recurs fonamental per a la llengua i per a la democràcia (que no és precisament el patrimoni ideològic més arrelat en alguns dirigents del Partit Popular). Ara que Francisco Camps ja ha censurat l’emissió al sud del País Valencià, esperem que els acadèmics siguen capaços d’insistir d’una manera més clara i directa que amb l’anterior sol·licitud que feren per a aconseguir un impuls del valencià en les televisions públiques i privades, paperet que ja hem vist per a què ha servit.

Naturalment, l’elaboració del codi (diccionaris, gramàtiques, etc.) és una tasca important, però únicament si hi ha usuaris de la llengua amb mitjans d’expressió i comunicació democràtics al seu abast. Altrament, ¿per a què o per a qui treballen?

Quant a les noves tecnologies, si es tracta d’Internet, poden fer una visita virtual a les Corts valencianes (amb el cas ben greu de les Corts infantils) i, en general, a la Generalitat valenciana, on trobaran faena a atendre quant a la castellanització excloent amb què s’apliquen les noves tecnologies i on el valencià subsistix com la molsa o el florit allà on hi ha humitat, coses del clima i de l’esforç personal de molts funcionaris i de pocs polítics.

La notícia del diari El País (22.12.2007; traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum) és la següent:

El futur del valencià passa pel seu ús en les noves tecnologies

L’AVL celebra les Normes i Fabra diu que la llengua no ha de ser obligatòria

María Fabra – Castelló – 22.12.2007

Les denominades Normes de Castelló de 1932 van assegurar «la consolidació i expansió social de la normativa ortogràfica. Cal agrair-les als gramàtics, professors, escriptors, representants polítics i empresarials i erudits que les van fer possibles. Gràcies a les Normes, territori i llengua van entrar definitivament en el segle XX». És la declaració institucional que ahir va aprovar per unanimitat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua a Castelló, amb motiu del 75.é aniversari de la normativa.

La declaració incidix que la complexitat de la situació sociolingüística contemporània «requerix que els governants competents adopten plans d’actuació i mesures de planificació adequades perquè la recuperació progressiva del valencià arribe a tots els àmbits públics, en un món internacionalitzat i marcat per les transformacions en els camps de la comunicació i dels avanços tecnològics».

De manera que l’Acadèmia considera que el futur del valencià «passa necessàriament per l’aprofitament i l’optimització de les noves tecnologies de la informació i de la comunicació per a facilitar el seu accés sense fronteres dins dels territoris de la llengua compartida, atenent els principis de concòrdia i col·laboració que van caracteritzar el comportament dels nostres avantpassats». Van sorprendre, no obstant això, unes paraules del discurs protocol·lari de l’alcalde de Castelló, Alberto Fabra, en el ple. Va dir que «conrear la llengua no ha de ser una obligació, sinó un dret de tots els ciutadans i ciutadanes de la capital de la Plana». «Hem d’evitar les imposicions i convertir en una satisfacció ésser capaços d’entendre’ns amb el mateix idioma», va afegir.

L’alcalde va indicar que «la realitat de Castelló» demostra que «som capaces de comunicar-nos i entendre’ns i ho vam demostrar cada dia perquè l’ús de la nostra llengua, ací, en la nostra ciutat, es fa de manera natural i perquè saber valencià, parlar valencià, és un motiu d’orgull».

La presidenta de l’Acadèmia Ascensión Figueres, va assenyalar que el valencià «es troba en una situació molt bona, doncs ja hi ha una generació que sap llegir-lo i escriure’l, i se li ha donat la dignitat que mereix», encara que va apuntar que «encara queda molt camí per caminar, i en això estem».

Després del ple, celebrat en la casa Matutano, on es van signar les normes, la comitiva es va traslladar a l’acte d’inauguració de la plaça de les Normes de Castelló.

Bèlgica amb requisit lingüístic sobre la propietat

La periodista Ana Carbajosa (El País, 20.12.2007; traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum) ens comenta un cas com un cabàs que s’esdevé a Bèlgica, eixe país amb règims lingüístics diversament discriminadors, pel que expliquen últimament els diaris, o potser és que hi ha alguna cosa més a rascar per baix de les trifulgues lingüístiques. En tot cas, cal prendre’n nota, per si de cas volem vendre o comprar un tros a ca nostra, qualsevol dia ens ho impediran si no sabem parlar, posem per cas, espanyol, com sembla que volen algú que diga la Constitució… espanyola, és clar. Se n’encarreguen molts notaris, jutges i registradors en l’actualitat.

Es ven terreny, només per a qui parle flamenc

L’Ajuntament de Zaventem, una localitat de la perifèria de Brussel·les, ha decidit que qui aspire a comprar terrenys municipals haurà de parlar flamenc o estar disposat a aprendre’l. La mesura, aparentment extraterrestre en l’era del lliure mercat, respon a la campanya que els municipis flamencs que envolten Brussel·les van engegar fa ja temps per a protestar per l’arribada massiva a la zona de francòfons a la recerca d’habitatges barats, sense intenció d’aprendre la llengua de la seua terra d’acollida.

Zaventem posarà en pràctica esta nova mesura prompte, quan s’efectue la venda de 76 parcel·les municipals, segons va explicar a l’agència de notícies belga un responsable de l’ajuntament. «Es tracta d’un instrument important per a garantir el caràcter flamenc de municipis com Zaventem i d’afavorir la convivència entre els habitants del barri», va explicar l’adjunt de l’alcalde, Eric Van Rompuy. Un consell municipal s’encarregarà d’adjudicar els terrenys de la discòrdia.

L’únic diputat francòfon del parlament regional, Christian Van Eyken, va presentar una protesta oficial davant el governador de la província, però la seua queixa ha estat desestimada pel que Zaventem té ara mans lliures per a imposar el seu criteri.

Zaventem pertany a la polèmica circumscripció electoral de Bruxelles-Hal-Vilvorde, composta per desenes de municipis que envolten Brussel·les i situats en Flandes. Estes localitats es troben a cavall entre el nord de parla neerlandòfona, el sud francòfon i la bilingüe Brussel·les. Separar Bruxelles-Hal-Vilvorde de Brussel·les i eliminar les facilitats lingüístiques per als francòfons que oferixen sis d’estos municipis —per a accedir a la justícia i als documents oficials—, així com la possibilitat que els francòfons puguen votar a partits no flamencs, és una de les principals reivindicacions del nacionalisme de Flandes.

Els flamencs consideren fonamental l’escissió de Bruxelles-Hal-Vilvorde perquè la frontera lingüística i política que dividix el país entre el nord i el sud quede clarament definida. Esta mesura seguix a unes altres com l’adoptada pel municipi d’Emrchtem, on l’ajuntament ha prohibit que els xiquets parlen francés en l’escola, en classe o en el pati.

Simulacre amb molta barra

A pesar de la bona iniciativa d’alguns representants polítics, la lectura de la notícia del diari El País (19.12.2007) acaba deixant la sensació que hi ha qui té molta barra, molt poca vergonya.

Contra el que es desprén del titular, l’alegria pel que hauria de semblar una pas cap a la normalitat democràtica s’ha de matisar pel que fet que la moció no té cap força per als senadors que vinguen després de les pròximes eleccions espanyoles.

És un pas avant, doncs, però vorem si s’imposa la prepotència dels monoligüistes –tal com semblava reclamar fa uns dies Fernando Savater– en contra de la moció aprovada i de la (quasi) normalitat dels parlaments autonòmics, dels estatals d’altres països i de l’europeu, on es respecten bastant més els drets lingüístics dels ciutadans.

La notícia del diari (traduïda amb l’ajuda del Salt) és la següent:

La cambra alta aprova l’ús us de totes les llengües oficials

P. X. DE S. – Madrid – 19.12.2007

La legislatura acaba hui per al Senat i ho fa amb una nova promesa de revisió d’ell mateix per a la pròxima temporada. L’Entesa Catalana va aportar ahir, per mitjà d’una moció, una nova anella a la cadena de bons propòsits que des de fa anys tracta d’arribar a una reforma del Senat per tal que responga a la realitat autonòmica. La moció, aprovada per tots els grups menys el pp, demanava iniciar els treballs d’eixa reforma. Però també que es permeta l’ús de totes les llengües oficials en la cambra alta. Per a posar açò en marxa no és necessària una reforma constitucional (el principal obstacle per a reformar el Senat). El PSOE va votar sense matisos a favor. Dissoltes les Corts d’ací a pocs dies, la moció no obliga al pròxim Senat que ixca de les urnes.

Actualment, la comissió de comunitats autònomes del Senat oferix un espectacle poc conegut, però digne de vore. Parlamentaris espanyols s’escolten els uns als altres amb auriculars, amb traducció, perquè en eixa comissió es poden utilitzar sense límit el català, l’èuscar i el gallec. Ho van poder comprovar catalans i valencians en la tramitació dels seus estatuts. Si es posa en marxa la moció, esta imatge s’estendria a tota la cambra, ple inclòs. Els espanyols podrien vore preguntes al president del govern en èuscar, per exemple.

TV3 i la democràcia al País Valencià

Agraïments, només en espanyol en la GVDins de la campanya per a reclamar la no-intromissió del govern valencià i la seua col·laboració per a la permanència de les emissions de la TV3 (i els altres canals de la corporació) al País Valencià que duren ja fa més de vint anys, podeu utilitzar un formulari de Presidència de la Generalitat valenciana, una canal de la xarxa perquè els ciutadans els escrivim suggeriments.

Si bé l’adreça (http://www.pre.gva.es/val/buzon.htm) ja és indicativa de la superficialitat amb què assumixen la llengua valenciana en eixa administració pública de tots els valencians, més enllà de les proclames indecents que ens assolta de tant en tant algun honorable o il·lustre, cal tindre en compte que la pàgina de la «bústia» sí que apareix en valencià. En canvi, i ara ve la confirmació de la discriminació profunda —enfront de l’exaltació superficial—, la pàgina següent, que agraïx l’enviament, està únicament en espanyol (com podeu vore en la imatge). Capaços són de dir que són problemes informàtics, i ens voldran convéncer que ens freguem els ulls amb els colzes.

Ara van a pels repetidors del Bartolo i del Mondúber. Esperem que Francisco Camps sàpia administrar la glòria d’eixes «victòries» contra la llibertat d’elecció, de comunicació i d’expressió dels ciutadans valencians.

PS: Per cert, si algú vol polsar una altra tecla, li vaig enviar una carta al comissari europeu de multilingüisme, Leonard Orban (CAB-ORBAN-CONTACT@ec.europa.eu):

El govern valencià de Francisco Camps ha iniciat una sèrie d’accions judicials que pretenen posar obstacles a la connexió comunicativa i lingüística entre el País Valencià i Catalunya.

Una associació privada, Acció Cultural del País Valencià (ACPV), de la qual sóc soci, fa més de vint anys que inicià la reemissió del senyal de TV3 al País Valencià, actuació que ha permés mantindre la comunicació lingüística i cultural les dos parts més importants dels territoris de parla catalana, i gràcies a la qual hem pogut ampliar la nostra visió del món en català amb més opcions i més llibertat d’elecció.

Actualment, i després de vint anys d’alegalitat –que no d’il·legalitat– de les emissions, el govern valencià –davant la passivitat del govern central espanyol, que és el propietari o titular de les freqüències–, està duent a terme un procés de tall del senyal mitjançant el precintat dels repetidors d’ACPV. La finalitat, encara que està revestida d’una pàtina de legalitat a través de resolucions judicials, no pretén, per contra, defendre cap bé públic, ni cap interés ciutadà, sinó, ben al contrari, pervertint un instrument legal, perseguix només intervindre, censurar o tallar les reemissions lliures i sense ànim de lucre que du a terme ACPV.

Com a ciutadà catalanoparlant del País Valencià, considere que el govern valencià (i la passivitat del govern espanyol) està infringint la Carta europea de les llengües (art 11.2).

Per tot això vos demane que, dins de les vostres atribucions, prengau les mesures que considereu més adequades per a evitar la vulneració dels drets dels catalanoparlants a mantindre els seus lligams lingüístics i culturals a través de la llibertat d’elecció de mitjans de comunicació i d’expressió, més encara quan no tenen ànim de lucre ni entren en conflicte amb cap bé o dret públic superior.

Vos adjunte la reproducció d’una sentència judicial que impedí una mesura cautelar i que contenia unes argumentacions ben sòlides que complementen la Carta europea de les llengües (també la podeu consultar ací).

Espere que pugau actuar d’alguna manera per a resoldre este conflicte en què un govern intentar coartar els drets de comunicació i expressió dels seus ciutadans en el si de la Unió Europea.

Moltes gràcies.

Censura de la TV3 i altres discriminacions

Un colp per als telespectadors valencians
El pp valencià ha intervingut en les ones per a censurar una emissió en valencià: ha tallat la reemissió de la tv3 al sud del país.

És clar que ho ha fet principalment per la llengua, però també per les idees plurals que transmeten la tv3 i Canal 33, per uns continguts objectius i de periodisme veraç i professional que el pp de València no controla i, per tant, que li molesten encara ara, al cap de vint anys d’emissions —alegals, que no il·legals—. Ha estat una mostra més d’eixe suposat liberalisme que proclamen, que ho és quasi tant com n’era de democràtica l’antiga República Democràtica Alemanya i la denominada «democràcia orgànica» del franquisme. Al capdavall, una jugada per a animar el seu electorat més retrògrad. A més, ha aconseguit forçar la concessió de diversos privilegis de control sobre noves emissions —més aparells múltiplex— a partir de les indecisions, miopies i vel·leïtats aculturadores espanyolistes de sectors diversos i encontrats del psoe, pspv (¡encara!) i psc.

En concret, res de bo, res que els ciutadans del País Valencià trobaren a faltar. Més aïna tot el contrari. Per una banda, ens assabentem (El País, 11.12.2007) que a l’estació de Renfe d’Alacant hi ha treballadors que es neguen a atendre els usuaris que parlen en valencià. Això, que és perseguible legalment, a més de trist i lamentable, confirma o desementix, segons es mire, el que dia el diputat Fernando M.ª Giner Giner (pp) en el ple de les Corts (Diari de Sessions núm. 18):

I mire, vosté, senyor Pañella, senyors del Compromís, jo sóc, ja no sols valencianoparlant, jo sóc valencianopensant, jo pense en valencià i parle en valencià, jo sóc valencianopensant, parle en valencià en la meua família, amb els meus pares, amb la meua gent, amb les meues filles… a tot arreu. Parle valencià a l’ajuntament on sóc alcalde, en totes les institucions on he estat, també en estes Corts, en altres legislatures no recorde cap intervenció, cap intervenció meua, personalment, en castellà. Pense, parle i escric en valencià.

I en qualitat de valencianoparlant pensant, li dic que jo no m’he sentit en estos últims anys discriminat, no m’he sentit hui, tampoc, discriminat per eixa raó, per ser valencianoparlant. Senyor Pañella, eixa és una història de fa molts anys, que entre tots hem anat superant i que si no s’ha avançat molt més, ha segut pels que insistentment contra el sentit majoritari del poble han pretés imposar-mos una llengua estranya, una denominació falsa i diluir-mos en una cultura que no és la nostra. I sap molt bé, senyor Pañella, del que li parle.

Jo, certament, no em sent discriminat. M’he sentit discriminat, insultat, atacat i ferit al meu cor com a valencià pels que dogmàticament volen que deixem de ser el que som i sempre hem segut: un poble amb una llengua pròpia, la llengua valenciana, l’idioma valencià; un territori que conformen les tres províncies germanes d’Alacant, València i Castelló; una cultura i una personalitat diferenciada que històricament va conformar el regne de València i que hui com a Comunitat Valenciana forma part d’un projecte comú que anomenem Espanya, i un projecte que amb altres pobles estem construint i que s’anomena Europa. I no renunciem, ni renunciarem mai a eixa realitat de la que li estic parlant: de poble, una realitat de poble del que mos sentim orgullosos. No em sent discriminat, per tant, senyor Pañella, no sent cap discriminació per ser valencianopensant i valencianoparlant. Pregunte als que són castellanoparlants si es senten o no discriminats. Jo li reitere que com a valencianoparlant no sent cap discriminació.»

És clar, els castellanoparlants no es senten discriminats, perquè no tenen motius, ja que la majoria entén en coses de diversitat cultural, social i lingüística. Amb tot, n’hi ha alguns que s’entreten a esbombar les seues limitacions lingüístiques i d’educació i les utilitzen, a més, per a discriminar la resta de ciutadans, com en les finestretes de Renfe o en alguns jutjats.

La solució sembla que hauran de ser el Salt, perquè faça les traduccions dels escrits automàticament, complementat per la «veu tecnològica valenciana», amb la qual cosa tindrem un bonic i no degradable valencià de maquineta.

Hi ha qui es pensa que un pollastre és un farcell de plàstic que hi ha a la nevera. El valencià pot acabar sent com uns sons estranys i decoratius que amollaran uns aparells. Sense discriminacions, llavors sí.

  • Fets i paraules relacionats amb la qüestió, segons Vicent Partal.

Francisco Camps tanca el repetidor de la Carrasqueta

Tallen la TV3 al sud del PV
Segons informen Vilaweb i la tv3, la Generalitat valenciana —només d’alguns valencians, pel que sembla— ha fet efectiva la seua amenaça de clavillar més encara l’escarransit panorama audiovisual valencià en català. Han precintat el repetidor de la Carrasqueta [veg. zona afectada] gràcies a una autorització judicial, autorització d’un jutjat que no ha tingut en compte els valors assumits i protegits per la jutgessa Estrella Blanes Rodríguez de València en la seua interlocutòria que va impedir la interrupció del repetidor del Bartolo, tal com vam poder llegir el 24 d’abril d’enguany.

Les Corts valencianes només per a castellans

Corts infantils només per a castellansEn este cas, la imatge es comenta a soles. Hui, dia de la Constitució espanyola; ahir portes obertes a les Corts únicament als castellans, si tenim en compte els quatre cartells que van plantar davant de la porta. I, tal com podem vore en la imatge, l’aplicació Flash que convida a les «Corts Infantils», convida els xiquets i xiquetes només en una llengua.

No puc dir que sobren les paraules, sinó tot el contrari: algú hauria de retre comptes i, a més, hauria de rectificar el seu comportament habitual, que discrimina sistemàticament el valencià. No és sistemàtic, perquè no hi ha planificació, tot és improvisat… ¿Improvisat? Puga ser, però vulnerant permanentment els drets lingüístics dels valencians.

La RTVE tindrà més llengües

Una d’eixes notícies que no saps massa com agafar, si acabarà bé o si acabarà en una picada de fesols. Que el centre de València siga un centre de producció, deu ser una millora; ara, de producció de què… Esperem que siga una millora respecte del que produïen quan Lerma o ara, quan Camps, en Canal 9. Els antecedents no prometen gens, però haurem d’esperar a vore què fan, més enllà del que diuen que faran.

La notícia apareix en el diari El País:

RTVE usarà les llengües cooficials en l’emissió digital

Agències – Madrid – 05.12.2007

La Comissió Mixta de control parlamentari de RTVE va aprovar ahir, amb els vots del Grup Socialista, Esquerra Unida, Entesa i CiU el contingut del mandat marc de la corporació, que regirà els principis generals de la seva activitat durant els pròxims nou anys, i que inclou compromisos de producció pròpia de continguts, la difusió en llengües cooficials amb la nova tecnologia digital, i la consideració del centre territorial de València com a centre de producció.

El text va ser aprovat amb l’oposició del PP, ERC i el PNB, i l’abstenció del BNG, pel que previsiblement serà aprovat en el Ple del Congrés dels Diputats del pròxim 11 de desembre. Este document té entitat jurídica pròpia, i suposa el pas previ perquè els pressuposts del 2009 siguen aprovats com la llei establix, a través d’un contracte entre el govern i la corporació.

El mandat marc incorpora suggeriments de diferents grups entre els quals destaca la difusió de llengües cooficials en funció de «les realitats lingüístiques de cada comunitat autònoma» quan la nova tecnologia de difusió, la digital, ho permeti, ja que en l’actualitat esta emissió només pot fer-se a Madrid i Barcelona, segons una esmena pactada pel PSOE i Entesa i recolzada per altres grups. Esquerra Unida i ERC van intentar sense èxit reduir al màxim les informacions sobre la família reial en RTVE.

L’èuscar a Burgos

Les circumstàncies polítiques i administratives tenen molta incidència en la conformació de la visió del món que tenim. Som una cosa o altra tant per la llengua que parlem, per posar una element que ens conforma, com per les perspectives de progrés que tenim —i per molts altres motius&mdsah;. Per exemple, l’existència de Treviño ens hauria de fer a alguns repensar el fet que hi haja llocs monolingües, com és tòpic pensar de Burgos. És clar, potser Treviño no vol ser Burgos molt de temps més —tal com Requena deixà de ser Castella i passà a formar part del País Valencià (de la província de València del 1851).

La notícia del diari El País (28.11.2007; traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum) és la següent:

Treviño acosta els seus interessos a Euskadi

El creixement de població de l’enclavament per la carestia de l’habitatge a Vitòria reobri el secular debat sobre la seua incorporació al territori alabés

Txema G. Crespo – Vitòria – 28/11/2007

L’enclavament de Treviño, situat en el cor d’Àlaba, encara que pertanyent a Burgos, viu en els últims 15 anys una recuperació demogràfica inaudita: els seus dos municipis recuperen part de la població que van perdre amb l’èxode rural dels anys seixanta i setanta. Els qui ara s’instal·len allí són, la majoria, ciutadans naixcuts a Vitòria que fugen de la carestia de l’habitatge. El rejoveniment dels habitants i la demanda de serveis socials, sanitaris i educatius, ha tornat a posar sobre el tapet un debat secular: la incorporació de l’enclavament al territori alabés. Els veïns desitgen una gestió millor de les seues necessitats abans que entrar en el debat polític entre les dos comunitats, necessitats que ara, la majoria pensa que estan millor cobertes per les administracions basques.

Els 221,6 quilòmetres quadrats de l’enclavament es distribuïxen en dos municipis: La Puebla de Arganzón (18,7) i Treviño, el més extens i que es repartix en 48 pobles dispersos entre camps de cereal o girasol. En total, una mica més de 1.700 habitants, població que ha augmentat en 600 persones en els últims 15 anys. L’any passat, 512 d’ells tenien entre 30 i 40 anys, amb 143 xiquets menors de 10. És una població jove que viu en cases rehabilitades i noves urbanitzacions, com reflecteix el salt de 309 llars censats en 1991 a 538 en 2001.

Treviño és legalment part de Castella-Lleó (el seu renovat estatut ho confirma), però els més menuts estudien en èuscar. «En el municipi de Treviño, els pares van aconseguir que l’ajuntament obrira una escola infantil que educa en èuscar, mentre que en La Puebla l’escola pública s’ha reconvertit en una aula de suport d’una ikastola de Vitòria», precisa Javier Ruiz, membre de la iniciativa Trebiñu Batu, que reivindica la seua incorporació administrativa a Àlaba.

La vida quotidiana dels habitants de Treviño és 100 % alabesa i així ho senten: en la consulta popular que es va realitzar en 1998, en la qual va participar el 76 % del cens, un 68 % dels votants va protegir la incorporació a Àlaba. Immaculada Ranedo, alcaldessa de Treviño, del pp, reconeix esta realitat, però també creu que la corporació anterior «s’ha desgastat en controvèrsies, i ha desatés la vida diària del municipi. La gent vol que l’ajuntament s’ocupe de gestionar». Ranedo s’ha mostrat favorable a mantenir l’escola municipal, «encara que serà bilingüe», aclarix.

La gestió resulta clau, efectivament, en la reclamació que s’integre Treviño a Àlaba. Els veïns així ho han considerat en totes les seues peticions a les autoritats, des de la primera, en 1646, fins a la consulta popular de 1998, els habitants de Treviño han demanat que se supere una anomalia que es remunta a les guerres castellanonavarreses dels segles XIII i XIV.

«Els veïns sabem que hi ha molts que no estan empadronats en Treviño, sinó a Vitòria per a dur als seus fills a l’ikastola o beneficiar-se de la sanitat basca», comenta Agustín, un veí del poble que entén que la integració a Àlaba és qüestió de sentit comú. «Treviño és un municipi dispers, amb més de 50 quilòmetres de carretera que millor atendrà la Diputació d’Àlaba que la de Burgos», afig.

Quant a l’assistència mèdica i l’atenció a la tercera edat, el govern basc i la Diputació d’Àlaba l’exercixen en una sort de llimbs administratius, perquè la Junta de Castella-Lleó, del pp, es nega a arribar a cap acord amb les institucions basques.A canvi, la Junta acarona la principal dedicació de l’enclavament, l’agricultura, com reconeixen tots els sondejats amb la deriva de nombrosos fons europeus. «A pesar que no és imprescindible, pel clima, tenim més regadius que la resta de Burgos», conclou Javier Ruiz.

El codi del català i l’ús real

Hem detectat dos notícies que són simptomàtiques de la preocupació real dels dirigents del pp valencià per la llengua. Mentres allà on poden actuen amb desídia i deixant que els drets lingüístics dels ciutadans valencians es vegen degradats contínuament per falta d’ús, en altres instàncies fan ús de la parafernàlia nominalista —revocada reiteradament per les instàncies judicials, polítiques i acadèmiques— per a exaltar els ànims amb discussions banals en àmbits de gestió on no tenen cap responsabilitat. Fer-se la foto i res més, en els dos casos.

Les notícies són del diari El País (02.12.2007) i de l’agència Europa Press (02.12.2007) [traduïdes amb l’ajuda de l’Internostrum]:

Ripoll gasta més en castellà per a estrangers que en valencià

La Diputació d’Alacant incompleix la Llei d’Ús i no la considera prioritària

EZEQUIEL MOLTÓ – Alacant – 02.12.2007

La promoció i ús del valencià en la Diputació d’Alacant no és una prioritat política. La pàgina web només està en castellà, igual que les actes dels plens i de les comissions, i fins i tot el Butlletí Oficial de la Província és unilingüe.

La institució que presideix José Joaquín Ripoll, del PP, incomplix sistemàticament la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià que el pròxim any complirà els 25 anys de la seua aprovació per les Corts Valencianes. Segons els pressupostos de 2007 es destinaven 70.000 euros per a activitats culturals de foment i normalització del valencià, però se’n desconeix el grau d’execució. A més, havia altra partida de 17.000 euros per al Premi Enric Valor de novel·la en valencià. Per a temes relacionats amb la normalització lingüística en total estan prevists 87.000 euros, una xifra inferior als 113.153 que la diputació ha atorgat enguany a desenes d’ajuntaments per a programar cursos de castellà destinats als residents europeus. Activitats que en algunes ocasions es convertixen en festes i berenars per als nous residents centre europeus, amb dret a vot, segons asseguren fonts del PSPV. L’àrea de presidència de la Diputació admet que en estos moments el tema del valencià «no és una prioritat perquè no hi ha queixes ni dels ajuntaments ni del ciutadà». En el capítol de personal la diputació només té assignada una plaça per a un professor que s’encarrega de realitzar cursos de formació als funcionaris i assumix també tasques de traducció. Una dada que contrasta amb els vuit funcionaris dedicats exclusivament en la Diputació de València a l’àrea normalització lingüística. En l’esborrany de pressupostos previstos per al pròxim exercici en la Diputació d’Alacant s’augmenta a 80.000 euros la partida destinada a la promoció del valencià.

Els tècnics consultats titllen de «molt greu» el cas de la diputació al tractar-se de l’«ajuntament d’ajuntaments i actua com corretja de transmissió», afirma un d’ells. Els col·lectius cívics que vetlen pel valencià insten a la Diputació a desenvolupar un pla que permeta els ajuntaments de les zones valencianoparlants aplicar campanyes específiques. Vicent Romans, d’Escola Valenciana, denuncia el «sistemàtic i continuat» incompliment de la Llei d’Ús. «Amb un premi de teatre o de literatura en valencià es renten la cara i consideren que és suficient», es lamenta el dirigent d’este col·lectiu. Romans recorda que la mateixa Acadèmia Valenciana de la Llengua, que va crear el PP, després de les últimes eleccions municipals va aprovar una declaració institucional en la qual instava l’administració local a «vetlar per drets i llibertats dels valencians». Ara es pregunta «on està la promoció i especial protecció al valencià que estable la Llei d’Ús?».

Però l’escàs interès que desperta la promoció del valencià no és exclusiu de la Diputació d’Alacant, sinó que arriba a desenes d’ajuntaments. Dels 141 municipis, només 16 tenen un servei propi de normalització lingüística, els escassos gabinets dedicats a esta tasca impedixen crear en les comarques del sud una xarxa d’experts. Davant d’açò és la Diputació de València la que actua com coordinadora. En l’Ajuntament d’Alacant a penes hi ha activitats des del gabinet de normalització i només es programen actes culturals aïllats en valencià, sobretot teatre.

A l’absència de personal i pressupost se suma una intencionalitat política quan en la toponímia dels municipis, encara que s’haja aprovat l’ús bilingüe, s’opta per fomentar la denominació castellana. El col·lectiu del Bloc a Benigembla va denunciar que duen set anys «esperant que canvien el rètol de la carretera comarcal de Pego a Benidorm a l’altura d’Alcalalí», en la qual figura el nom «Benigembla». El mateix ocorre en mapes o documents en els quals s’opta pel castellà. Els més freqüents són Xaló, Fageca, Mutxamel o Alcoi.

El Govern afirma que l’ús del codi cat per a valencià i català en la BN complix «estàndards internacionals»

València, 01.12.2007 (Europa Press)

En una resposta parlamentària, a la qual ha tingut accés Europa Press, l’Executiu explica que la codificació de la llengua es fa seguint la norma ISO 639-2 que manté la Library of Congress d’Estats Units. «En aquesta norma —recorda el Govern— està previst el codi cat tant per a la descripció de les obres en valencià com català».

És per això, que la Biblioteca Nacional utilitza dit codi per a la descripció de les obres en valencià, «en compliment dels estàndards internacionals», assegura.

La resposta de l’executiu, motivada per una pregunta de la diputada del Grup Popular Maria Àngels Ramon-Llin, proporciona una explicació detallada dels sistemes de classificació utilitzats en la Biblioteca Nacional.

Així, aclarix que «la descripció bibliogràfica es fa en un format específic llegible per ordinador que, sota la denominació genèrica de Marc (Machine Readable Cataloging record) ha tingut diferents adaptacions».

Afig que la Biblioteca Nacional va desenvolupar el format Ibermarc a partir del desplegat en Estats Units per la Library of Congress, denominat Usmarc.

Tanmateix, el Govern informa que en l’actualitat, la Biblioteca Nacional està immersa en un canvi del Sistema Integrat de Gestió Bibliotecària (SIGB) que portarà un canvi a format Marc 21, que és el més utilitzat universalment i al que estan adaptant-se tots els grans catàlegs de biblioteques.