El català a la Franja d’Aragó

El grup Iniciativa Cultural de la Franja ens envia la informació següent:

El català a la Franja: bona salut, però sense reconeixement legal

És la conclusió d’un estudi del sociòleg Natxo Sorolla

El català de la franja gaudeix de bona salut social, i el seu ús és bastant estable, malgrat que els seus parlants no tenen reconeguts per llei els seus drets lingüístics. A aquesta conclusió ha arribat, almenys, el sociòleg Natxo Sorolla, després d’analitzar l’últim Estudi Sociolingüístic de la Franja que van realitzar en l’any 2003 els governs aragonès i català.
Sorolla va presentar el seu estudi durant la Jornada sobre la Transgresión Cívica que va celebrar ahir dissabte l’Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC), que va reunir a un centenar d’experts i curiosos en el Palau Montcada.

Segons l’estudi, més d’un 90 per cent dels habitants de la Franja parlen habitualment el català, «el major percentatge de tots els territoris de parla catalana», però només un 30 per cent és capaç d’escriure’l. Quant a l’ús, és major en l’àmbit familiar, però es va reduint en l’àmbit més públic, en els comerços, el banc o el metge, i un 20 per cent l’utilitza com a primera llengua per a dirigir-se a un desconegut. Davant aquestes dades, Natxo Sorolla considera que «hi ha un coneixement oral molt ampli, però l’escrit està més limitat. El seu ús està bastant generalitzat i la seva transmissió de pares a fills està estabilitzada i, fins i tot, va a més. O sigui, hi ha més fills de famílies castellanoparlants que acaben parlant en català que al revés». També va cridar l’atenció la denominació que es dóna al català, ja que un 20 per cent es refereix a la seva llengua com a català, un 35 usa un localism (fragatino, maellano, etcètera) i un 44 per cent usa un terme pejoratiu o despectiu com chapurreau, «encara que aquest percentatge va disminuint».

ALTRES ACTIVITATS

A més de la conferència de Natxo Sorolla, el programa de la Jornada sobre la transgressió cívica: Franja de Ponent i transgressió, propostes pràctiques i concretes per a viure en català, va oferir una ponència del vocal del Consell General del Poder Judicial, Alfons López Tena, sobre «Justícia i Transgressió», i una altra de l’escriptora i periodista, Patricia Gabancho, sobre «Creativitat i transgressió». Així mateix, es va presentar el llibre Elogi de la transgressió. L’objectiu de les jornades era, segons Quim Gibert, coautor d’aquest llibre, «plantejar una sèrie de propostes d’actuació perquè els ciutadans reivindiquin la plenitud dels seus drets lingüístics, en un territori com el de la Franja, on els aragonesos catalanoparlants manquen de tot reconeixement legal».

En aquest sentit, la trangressió o la desobediència civil «és una arma que poden utilitzar aquests ciutadans davant el maltractament legal que pateixen en la seva comunitat». Segons Gibert, no es tracta de postulats radicals, «sinó d’una crida a la imaginació, a una forma creativa de transgressió» i va posar com exemple el cas d’un jove de Mequinensa que ha traduït al català el web del Parlament Europeu, demostrant que si no hi ha una edició en aquesta llengua és perquè no es vol, no Elperquè no es pugui».

Despesa en política lingüística (4)

Segons el diari El País de hui (18.02.2008):

L’índex de lectura en valencià, sota mínims

EP – València – 18/02/2008

El nombre de persones que lligen en valencià de forma ocasional o habitual es situa sota mínims, segons el Baròmetre d’hàbits de lectura i compra de llibres 2007 elaborat per la Federació de Gremis d’Editors d’Espanya.

L’índex de lectura en valencià es xifrava en un 5,7% en 2006, i va caure al 3,6% l’any passat. l’èuscar és l’única llengua vernacla que llança percentatges inferiors de lectors, però l’índex puja des de l’1,8% en 2006 a un 2,2% en 2007.

La Comunitat Valenciana és l’única de tota Espanya en la qual descendix el nombre de lectors en llengua vernacla.

Els índexs de lectura en català a Catalunya i Balears arriben a el 15,4% i pugen per tercer any consecutiu. Mentre, l’índex de lectura en gallec puja fins al 3,9% enfront del 3,5% que registrava en 2006.

Al marge del castellà, els lectors de llibres editats en anglés i francés superen els lectors de llibres editats en qualsevol de les restants llengües vernacles d’Espanya.

El mateix informe revela una caiguda de l’índex general de lectura a la Comunitat Valenciana enfront d’una alça d’un punt i mig en tota Espanya.

L’índex general de lectors de llibres en territori valencià se situa en desé lloc sobre el conjunt de les comunitats autònomes i per sota de la mitjana espanyola.

I davant d’això, ¿quin és el pressupost dedicat a la política lingüística valenciana? El següent:


Pressupost 2008

Prog. 422.50
Total

7.035.350 |
Habitants

4.892.475 |
Euros/habitant

1,438 €

Font: elaboració de la CDLPV a partir de dades públiques. Vegeu també la taula comparativa del 2006.


La consignació pressupostària per al 2008 de la Generaliat valenciana adreçada a la promoció del valencià és de 7.035.350 euros. És a dir, el programa 422.50 de la Conselleria d’Educació creix un 3,99% respecte a l’any 2007. Dins del programa, les ajudes als ajuntaments han augmentat enguany 10.000 euros respecte a l’any passat. Per al 2008 són 460.000 euros; per a l’any 2007 van ser de 450.000; l’any 2006 eren 456.000 euros. I aixina, encara estem a 29.900 euros dels 489.900 euros de l’any 2005.

Una dada important també és que el pressupost de l’avl —que correspon a un altre programa—, és de 4.225.150 euros. És a dir, té un increment del 9,29% respecte del de l’any 2007, segons les dades oficials.

Com es pot observar, la despesa per habitant encara es situa l’última respecte a la comparativa del 2006 i només augmenta 6 cèntims, un 4,2% en dos anys, molt per baix de l’ipc, amb la qual cosa el mercat en valencià no fa més que perdre capacitat adquisitiva.

Nàixer a l’estranger

El diari Avui (07.02.2008) publicava la notícia següent:

El 84% d’alumnes de català són nascuts a l’estranger

Redacció

Vuit de cada deu alumnes que van participar l’any passat en cursos de llengua catalana al Centre de Normalització Lingüística de Barcelona eren nascuts a l’estranger, concretament el 84,6%, segons la memòria d’activitats que es va presentar ahir. Pel que fa a orígens, els més nombrosos són els sud-americans, que van ser 9.942; seguits dels centreamericans, amb 1.568, i els nascuts a Àsia i Oceania, amb 1.116. Un element destacat de la memòria és que han baixat un 15% els alumnes provinents de la resta de l’Estat, que van ser 2.834.

Les inscripcions en els tres nivells bàsics (B1, B2 i B3) s’han gairebé duplicat en tres anys: dels 10.605 del 2004 a 20.038 el 2007.

Una de les novetats iniciades a l’octubre són cursos de català per a la comunitat xinesa: un d’inicial i dos més per als empleats en comerços i restaurants. S’hi han inscrit 52 alumnes.

Eixe èxit és el que deu moure Esperanza Aguirre, que ha decidit que hi haja un centre a Madrid on s’impartixca l’ensenyament en català, tal com es fa en altres centres privats en anglés, alemany i francés. Una iniciativa que potser haurà d’ampliar a causa de la demanda, certament. I floriran les flors…

De fet, podem suposar que a partir d’ara Telemadrid emetrà en català, es doblaran les pel·lícules al català, s’etiquetarà en català, els funcionaris atendran en català, etc. Com a conseqüència lògica en eixa mateixa línia, si Rajoy guanyara les eleccions generals espanyoles, a pesar del que ha dit en la campanya i després de rebatejar-se Marià, faria tot el possible per a canviar la Constitució espanyola i consignar-hi el deure de conéixer el català i per canviar tota la legislació que fins ara impedix l’ús del català en qualsevol àmbit a tot l’estat.

Sense dubte, eixe era un dels problemes més greus que tenien els ciutadans madrilenys, el seu monolingüisme castellà. En suma, un petit pedaç per a un mal que requeriria més mesures com la immersió lingüística en català en tots els centres de Madrid, si no volen que el col·lege de Tarradellas siga un gueto. A Madrid, al cap i a la fi, el castellà s’aprén a casa, al carrer, amb els amics, amb les televisions privades… tant o més que a Catalunya.

Per cert, al País Valencià ho fem d’una altra manera: hem aconseguit que només un 75% dels escolars tinguen la possibilitat de ser analfabets funcionals en català. Ara bé, per a eixe èxit cal la col·laboració permanent de polítics, funcionaris, jutges, advocats i guàrdies civils i arquebisbes.

Declaració de París

El diari Avui (08.02.2008) ens informa de la signatura de la Declaració de París:

Bernat Joan ha explicat que volen treballar perquè la Unió Europea reconegui la pluralitat real de llengües existents

Catalunya, País Basc i Galícia signen la Declaració de París per a la pluralitat lingüística

El viceconseller de Política Lingüística del Govern Basc, Patxi Baztarrika, la secretària general de Política Lingüística de la Xunta de Galícia, Marisol López, i el secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, Bernat Joan, volen que la Unió Europea reconegui la pluralitat lingüística

El viceconseller de Política Lingüística del Govern Basc, Patxi Baztarrika, la secretària general de Política Lingüística de la Xunta de Galícia, Marisol López, i el secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, Bernat Joan, han signat aquest divendres la Declaració de París per a la pluralitat lingüística.

Segons Bernat Joan la signatura d’aquest document és important perquè «expressa les intencions del govern gallec, basc i català de treballar conjuntament per aconseguir la pluralitat lingüística no només a l’Estat espanyol sinó també a nivell europeu». També ha explicat que tenen intenció d’estendre aquest acord a les Illes Balears i ha afirmat que en la propera reunió d’aquest fòrum ja seran quatre membres.

Bernat Joan ha explicat que volen treballar perquè la Unió Europea reconegui la pluralitat real de llengües existents i perquè el gallec, el basc i el català hi tinguin l’espai que els correspon, que seria el de llengües oficials, amb igualtat de condicions amb altres llengües similars com podrien ser el «letó, el lituà, el txec o l’eslovè o l’eslovac que són comparables des de molts punts de vista amb les nostres llengües». Igualment Bernat Joan ha informat que es vol establir un fòrum per la política lingüística on hi prendran part els governs d’Escòcia, del País de Gal·les i de Flandes.

La Declaració de París per a la pluralitat lingüística s’ha signat aquest divendres a la fira Expolangues que se celebra a París i també se situa en el marc de l’Any Internacional de les Llengües i el protocol de col·laboració signat per les tres institucions, basca, gallega i catalana, en matèria de política lingüística.

Esperem que eixa signatura siga un acte que pugam recordar amb satisfacció quan fullegem les hemeroteques. Els valencians, per ara, absents.

Aventar nacions sense raons

L’article de Víctor Alexandre va aparéixer en el diari e-notícies (05.02.2008):

No em parlis en la teva llengua, que m’ofens

José Bono, cap de llista del PSOE per Toledo i candidat socialista a la presidència del Congrés espanyol, ha afirmat que, si surt escollit, no permetrà que els diputats s’expressin en català, èuscar o gallec a la cambra baixa. El reglament és el reglament, ha dit. I Carme Chacón, com és lògic, li ha donat la raó. El que no han dit Bono ni Chacón és que el reglament el fan els seus, els espanyolistes, que es van assegurar la majoria perpètua de manera que mai, ni tan sols ajuntat-se Catalunya, País Basc i Galícia, pugui trontollar l’hegemonia espanyola. Això enllaça amb una frase lapidària d’Alejo Vidal Quadras —«no s’ha d’ofendre Espanya parlant català al Congrés»— i amb unes declaracions d’Eduardo Zaplana sobre el mateix tema dient que «si tots parlem una llengua, que és la que ens uneix, cal que utilitzem aquesta llengua». L’argumentació és tan ridícula que faria riure si el tema no fos tan seriós. Perquè, en quina llengua parlen els diputats al Parlament europeu, començant per Jaime Mayor Oreja, Alejo Vidal Quadras i José Borrell? Com és que, havent-hi l’anglès com a idioma comú, els diputats europeus no l’utilitzen en els debats? Doncs per la senzilla raó que una cosa és la llengua de comunicació personal entre ells i una altra la justa representació de totes les llengües de la Unió en les sessions oficials. Vull dir que, independentment de la llengua en què es comuniquin un alemany i un italià als passadissos de la cambra, serà en alemany i en italià, respectivament, que es parlaran des de l’escó.

La tècnica, que sempre ha evolucionat molt més ràpidament que el nacionalisme espanyol, fa temps que va inventar una cosa coneguda com a traducció simultània. Gràcies a aquesta tècnica, per mitjà d’uns senzills auriculars, un grec pot respondre la pregunta d’un maltès i un maltès pot fer el mateix davant la interpel·lació d’un danès. I això és així perquè aquestes persones, en les sessions parlamentàries, no parlen en nom seu sinó en el dels seus països i són els seus drets allò que allí representen. És una qüestió de principi: si tota unió es fonamenta en el respecte a la diferència, quina mena d’unió és aquella que no respecta la llengua d’un dels integrants?

Doncs bé, mentre es mantingui l’annexió dels Països Catalans a Espanya, és evident que és en la nostra llengua que ens hem d’expressar a les Corts i al Senat i així ho haurien de fer sistemàticament els diputats d’ERC i CiU. Les continues imatges del president d’un Parlament prohibint a un diputat que s’expressi en la seva llengua en el seu propi Estat donaran la volta al món i mostraran el totalitarisme espanyol. D’això es tracta, de posar-los en evidència utilitzant els seus arguments. Si els catalans «som» espanyols i Espanya és el «nostre» Estat, com és possible que no puguem expressar-nos en català en unes institucions que són tan nostres com seves? Al final, allò que queda al descobert és que el problema no és lingüístic sinó fòbic. Perquè no és que no entenguin el català —abans se’ls facilita la traducció escrita del text—, és que no el suporten. Per això són ridícules les esperances dipositades en els socialistes a l’hora de defensar l’oficialitat del català a Europa. Amb quina convicció ha de defensar la llengua catalana algú que la menysprea fins al punt de prohibir-la? L’oficialitat del català a Europa no serà mai «gràcies» a Espanya sinó «malgrat» Espanya. Per això cal perseverar en l’estratègia de parlar en català a les institucions de l’Estat; cal ofendre’ls —si és així com ho viuen—, irritar-los i exasperar-los fins a l’infinit. Cada nova prohibició o amonestació és una prova més de la nostra fermesa i del seu totalitarisme.

En aquest sentit, hauríem de preguntar al president del Senat, Javier Rojo, a què es refereix quan diu que no cal parlar la llengua pròpia al Senat i al Congrés per demostrar-li estimació. Per què no aplica també aquest principi a la seva llengua, aleshores? La veritat és que es necessita una gran dosi de cinisme per dir una cosa així, de cinisme i d’ignorància. Només un ignorant pot pensar que els catalans parlem català no pas perquè sigui la nostra llengua sinó per demostrar que l’estimem. Espanya, en tot cas, sempre ha tingut una manera molt més particular de demostrar l’amor que sent per la seva llengua, i és imposant-la a aquells que en tenen una altra de pròpia. Per això, quan els presidents de les Corts i del Senat exigeixin que els nostres representants s’atenguin al reglament en matèria lingüística, caldrà recordar-los dues coses: una, que el reglament no diu res de l’obligació de parlar espanyol; i dues, que el dret a usar la llengua pròpia a les institucions del propi Estat és un dret humà fonamental i que aquest dret no sols està per damunt dels tots els reglaments sinó també de la Constitució espanyola. Espanya va ratificar en el seu dia la Declaració Universal de Drets Humans, que té un rang superior a totes les lleis, normes i reglaments interns estatals, i aquesta Declaració ens diu que ningú no ha de demanar permís per expressar-se en la seva llengua a casa seva. Ara bé, atès que a Espanya els drets lingüístics dels espanyols són superiors als drets lingüístics dels catalans, s’agraeix que ens reconeguin, encara que sigui de manera tan poc amable, que els catalans som senzillament això: catalans.

Cal retindre, doncs, el fragment: «La tècnica, que sempre ha evolucionat molt més ràpidament que el nacionalisme espanyol, fa temps que va inventar una cosa coneguda com a traducció simultània.» Això, per al cas europeu i per a qualsevol altre cas actual i amb pressupost suficient. La bona, però, és que a Espanya —i més enllà de Catalunya— hi ha parlaments que treballen amb diverses llengües oficials, començant pels mateixos ajuntaments —que són parlaments medudets—. És a dir, una cosa que ha de poder garantir qualsevol ajuntament del País Valencià ¿no la garantixen al Congrés dels Diputats ni al Senat espanyols?

No hi ha cap impediment tècnic ni humà. Únicament una càrrega ideològica predemocràtica que insistix a imposar el nacionalisme (espanyoler) més ranci per damunt dels drets i llibertats fonamentals dels ciutadans. A les Corts espanyoles han establit un requisit lingüístic castellà excloent, no liberal i reductiu. Els reguladors dels drets i llibertats, principalment els diputats i diputades del psoe, donen un exemple d’actuació retrògrada ben poc edificant.

D’altra banda, en el pp hi ha qui ridiculitza la regulació lingüística de Catalunya dient una mentira: que no s’hi pot retolar «se venden setas», perquè et multarien. La mentira consistix a no dir que la regulació no impedix eixe cartell, sinó que preceptua que hi aparega també «es venen bolets». És a dir: «sempre almenys en català», sense més impediments lingüístics. Donar la informació a mitges no hauria de ser una actuació política acceptable. Ara, si la pretensió no és l’ètica en la política, sinó aventar els nacionalismes irracionals —l’espanyolista en este cas—, ho ha clavat.

Oficialitat del català a la Catalunya del Nord

El 25 de gener la notícia era (dtl) que l’estat francés col·laborava en l’emissió de la tv3. Ara Vilaweb (04.02.2008) ens comunica la satisfacció dels governs català i balear per l’«oficialitat» del català a la Catalunya del Nord i del silenci del govern valencià —segurament envejós d’una oficialitat tan publicitària i poc compromesa.

El Consell General dels Pirineus Orientals ha proclamat una oficialitat difusa i d’abast limitat, però hem de suposar que si l’han aprovada deu ser per a complir algun dels objectius que fixen en la Charte en faveur du catalan, que per ara no apareix en versió catalana en el web del Consell, i hauria de ser una de les primeres faenes que tenen a fer.

Cal assenyalar que la carta diu, en un exercici d’optimisme que ens hauríem de contagiar:

Les enquestes sociolingüístiques mostren que en este inici del segle xxi, amb una perspectiva de modernitat i de garantia de futur, els habitants continuen continuen interessats en la llengua catalana i s’hi mantenen fidels.

Ampliem, doncs, l’àmbit territorial d’oficialitat lingüística per als catalanoparlants, modulada de maneres ben diverses, això sí.

Versió francesa de la carta (vesió catalana ací: [pdf]; i ací: [html] de Marc Belzunces):

Charte en faveur du catalan

Préambule:

La langue catalane, née il y a plus de mille ans, constitue un des piliers de notre identité, du patrimoine et de la richesse du département des Pyrénées-Orientales (Catalunya Nord).

Les enquêtes sociolinguistiques montrent qu’en ce début du XXIème siècle, dans uneperspective de modernité et de garantie d’avenir, les habitants restent intéressés et fidèles à la langue catalane. Aujourd’hui et pour les années à venir, la survie de la langue catalane est un enjeu culturel, économique, politique et humain d’importance.

  • En premier lieu, il convient d’affirmer que:
    • La politique de promotion de la langue catalane ne se fait pas au détriment de la langue française; la reconnaissance du catalan et le bilinguisme ne remettent pas en cause ni l’existence ni le caractère officiel du français. Elle ne menace pas l’unité nationale.
    • La politique linguistique en faveur du catalan est fondée sur l’incitation et l’encouragement et non sur l’obligation: nul n’est obligé d’apprendre le catalan.
    • La langue catalane est le patrimoine et le moyen d’expression de toute la population et n’est pas réservée à quelques spécialistes.
  • La reconnaissance du catalan et la politique linguistique en faveur du bilinguisme se basent
    sur les principes universels de respect de la diversité et de l’égalité entre toutes les langues, tels qu’ils figurent dans:

    • La Déclaration Universelle des Droits de l’Homme: « l’Universalisme doit reposer sur une conception de la diversité linguistique et culturelle qui dépasse à la fois les tendances homogénéisantes et les tendances à l’isolement facteur d’exclusion ».
    • La Déclaration Universelle des Droits linguistiques: « toute communauté linguistique a le droit de disposer des moyens nécessaires pour assurer la transmission et la pérennité de sa langue ».
    • La Convention des Droits de l’Homme et des Libertés fondamentales du Conseil de l’Europe: « le droit de pratiquer une langue régionale ou minoritaire, dans la vie privée ou publique constitue un droit imprescendible ».
    • La Charte Européenne des Langues Régionales: « la protection des langues régionales ou minoritaires historiques de l’Europe, dont certaines risquent, au fil du temps, de disparaître, contribue à maintenir et à développer les traditions et la richesse culturelles de l’Europe ».

Face au refus du Gouvernement de faire ratifier et appliquer la Charte Européenne des Langues Régionales et Minoritaires, la langue catalane est aujourd’hui dépourvue d’un cadre juridique permettant sa préservation et son développement: les collectivités territoriales et l’État se doivent de protéger le patrimoine culturel que constitue le catalan et d’en favoriser l’étude scientifique et l’usage.

Le Conseil Général se félicite donc de l’appui qu’apportent les Députés espagnols par le vote d’une motion, à la demande récurente de ratification de la Charte par la France.

Pour l’ensemble de ces raisons, le Conseil Général souhaite s’engager sur une charte définissant les fondements d’une politique linguistique et de reconnaissance de la langue catalane.

ARTICLE 1:
Le Conseil Général des Pyrénées-Orientales reconnaît officiellement, au côté de la langue française, le catalan comme langue du département.

Il s’engage, à travers cette Charte, à être un des acteurs de la pérennisation de la langue et de la culture catalanes.

ARTICLE 2:
Le Conseil Général des Pyrénées-Orientales reconnaît l’Institut d’Estudis Catalans comme autorité linguistique et Académie de la Langue Catalane pour l’ensemble du domaine linguistique catalan. Le Conseil Général s’engage, de fait, à respecter les normes linguistiques établies par l’Institut d’Estudis Catalans.

ARTICLE 3:
Les objectifs de la Charte Départementale pour la Langue Catalane sont les suivants:

  • garantir la survie et la transmission de la langue catalane, ce qui implique l’inversion de tendance de perte de locuteurs catalanophones;
  • permettre l’utilisation du catalan pour chaque habitant du département qui le souhaite: apprendre, entendre, parler et lire le catalan;
  • assurer la présence de la langue catalane dans les divers secteurs de la vie publique et sociale du département grâce au développement du bilinguisme;
  • contribuer à l’intégration des nouveaux arrivants et participer à la cohésion sociale et au développement économique du département grâce au respect de la personnalité linguistique et culturelle catalane.

ARTICLE 4:
De manière générale, toutes les structures départementales (services, administrations, organismes associés et partenaires) intégrent la dimension de la langue catalane dans leurs fonctions et attributions, en particulier en ce qui concerne la communication avec le public et la signalisation.

ARTICLE 5:
L’enseignement est la clef de voûte de toute politique linguistique: il est l’outil basique et indispensable à la transmission du catalan aux jeunes générations. Le Conseil Général se fixe comme priorités les points suivants:

  • aide à l’ouverture de classes bilingues
  • généralisation de la sensibilisation à tous les enfants
  • aide au développement de la formation pour adultes

ARTICLE 6:
Le Conseil Général intègre le principe général de bilinguisme et/ou présence du catalan sur les supports signalétiques et équipements relevant de sa compétence. Le Conseil Général établit des conventions avec d’autres institutions: État, Generalitat (Gouvernement Autonome de Catalogne), afin d’appliquer ces principes à la signalétique non départementale présente sur le territoire.

ARTICLE 7:
La langue catalane ne se limite pas à une discipline scolaire. Sa présence à tous les niveaux de la vie publique et sociale doit être garantie et encouragée. Sur ce point, le rôle de la collectivité départementale est déterminant afin d’assurer la vie effective au quotidien de la langue catalane.

Ainsi le Conseil Général développe la présence du catalan dans ses services, dans les documents qu’il produit (cartons d’invitation, bulletins, programmes, site Internet…), les campagnes et opérations de communication.

ARTICLE 8:
La survie et l’utilisation de la langue catalane vont de pair avec une présence et une diffusion permanente sur les mass medias (presse, télévision, Internet).

Dans ce secteur primordial en matière de présence linguistique, le Département aide au développement des moyens de communication publics et privés en catalan. Il développe ses propres outils de communication en catalan (magazine, site web…) et en garantit la présence.

ARTICLE 9:
A l’instar des mesures de son action pour la défense et la promotion de la langue catalane, le Conseil Général s’engage à mettre en place toutes les mesures susceptibles de conforter l’usage et la diffusion de la langue occitane sur le territoire concerné.

Espanyolisme lingüístic

Això de tindre idees és cosa d’estudi, de reflexió, d’inspiració i molt sovint, de silenci. Hi ha però qui considera que les idees són per a abatre alguna peça que es perseguix més o menys racionalment. Hi ha qui perseguix el poder i considera que amb unes quantes idees proclamades l’aconseguirà. Per exemple, Mariano Rajoy ha tingut la idea d’imposar l’espanyol a Espanya. Cap novetat, ja que és una cosa que ja es diu en la Constitució espanyola i que té un efecte ben quantificable i constatable en cada escola, cada poble i cada casa de tota Espanya. Però Mariano Rajoy ha afinat la idea (La Vanguardia, 20.01.2008):

El PP proposa que en les comunitats amb llengües cooficials es «garantixquen els drets preferents de pares i alumnes perquè en tots els cursos i en totes les etapes educatives la llengua castellana s’oferixca com a llengua vehicular al costat de la cooficial».

Podem constatar que hi ha unes suposades llengües «cooficials», terme inexistent en l’ordenament jurídic —pel que sé—, ja que o són oficials o no, i para de comptar. A més, la pensada té substància, perquè es tracta que els pares —pel que he sentit hui a la ràdio— decidixquen no tant que els seus alumnes sàpien més llengües, sinó que siguen educats en una llengua, una proposta ideològica que no pretén garantir l’aprenentatge de res, sinó el nacionalisme lingüístic. Integrisme espanyol, vaja, i tampoc podem dir que la cosa siga nova.

En eixa estela, Luis Bernardo Díaz Alperi ho té molt clar, des del País Valencià estant, allà on el seu partit branda senyes d’identitat com la llengua, però només per a agarrar acalorades, ja que a l’hora de fer-ne ús amb normalitat no els ix, diríem (El País, 30.01.2008):

Alperi ignora el valencià en el web turístic d’Alacant

Rosa Biot – Alacant – 30.01.2008

En anglés, francés, alemany i, per descomptat, en castellà. Però no en valencià. El Patronat Municipal de Turisme de l’Ajuntament d’Alacant, que presidix Luis Díaz Alperi, del PP, va presentar ahir en roda de premsa un nou web turístic, que entra hui en funcionament amb motiu de la celebració a Madrid de la fira de turisme (Fitur). Es pot vore en quatre idiomes, però no està disponible en valencià, un dels dos oficials de la Comunitat Valenciana. La pàgina virtual de l’Ajuntament de la ciutat sí que oferix l’opció als ciutadans de vore la informació en valencià, encara que els seus continguts estan només parcialment traduïts.

L’oblit del valencià en la nova pàgina web en la qual l’Ajuntament d’Alacant mostra l’oferta d’oci de la ciutat es produïx a pesar que el 38,9 % dels viatgers que va rebre l’any passat la província d’Alacant procedien de diferents punts de la Comunitat Valenciana i un 7,8 % de Catalunya, segons el balanç d’ocupació turística de l’any passat realitzat per l’Institut Nacional d’Estadística (ine).[…]

Naturalment, convé consultar el butlletí número 5 de Cercle XXI per a comprendre una mica més sobre l’espanyolisme lingüístic reviscolat, que ha passat de la vergonya pel que van fer durant segles a la poca vergonya i a la supèrbia pel que es pensen que són i pel que diuen que volen fer d’ara en avant, sense cap ànim d’esmena, per cert.

La TV3 a la Catalunya del Nord

Mentres al País Valencià Francisco Camps pretén eliminar les emissions de la tv3 i que els seus ciutadans es queden sense una cadena pública en la llengua pròpia, l’estat francés col·labora per a facililitar tot el contrari a la Catalunya del Nord.

La notícia és del diari e-notícies (23.01.2008):

França permet TV3 a la Catalunya Nord sense traves

FINS I TOT PAGA 24.000 EUROS

Televisió de Catalunya i el Consell General dels Pirineus Orientals han firmat a Perpinyà un acord de cooperació per al reforçament de la cobertura informativa de TV3 a la Catalunya del Nord. L’acord ha estat firmat, per part de TVC, pel director, Francesc Escribano, i per part del Consell, pel president Christian Bourquin, i pel vicepresident i responsable dels assumptes relacionats amb la cultura catalana, Marcel Mateu. L’acord inclou «una participació econòmica de 24.000 euros anuals del Consell, la màxima institució nord-catalana, i preveu la instal·lació i utilització d’un enllaç digital terrestre que connectarà directament la delegació de TVC a Perpinyà amb els estudis de Sant Joan Despí i permetrà l’enviament directe d’imatges entre totes dues poblacions, sense que hagin de passar, com fins ara, a través dels enllaços internacionals de París i Madrid».

Francesc Escribano ha qualificat l’acord de «molt important perquè sabem que TV3 té una presència important a la Catalunya del Nord» i que, per TVC, «fer aquest pas significa que la gent de Catalunya del Nord senti també seva TV3. Això és un pas que hem d’agrair també al Consell General dels Pirineus Oriental, que creiem que reforça la nostra imatge i el nostre caràcter de televisió catalana, i aconseguirem també que els Pirineus no siguin una barrera, sinó una manera de comunicar-nos entre unes comarques en què parlem el català».

Per la seva part, el president del Consell General ha manifestat que la firma de l’acord amb TVC s’emmarca en la creació d’un espai transfronterer català. Bourquin, que ha qualificat ‘d’històric’ aquest acord, s’ha mostrat convençut que el fet de veure més sovint a la televisió catalana les imatges del Canigó, del Palau dels Reis de Mallorca de Perpinyà, significarà «un gran pas endavant per donar a conèixer tot el nostre territori». Per acabar, ha destacat que la firma de l’acord demostra «la voluntat del Consell General de promoure la informació, la nostra cultura, la nostra geografia, i la nostra manera de viure».

Cinema en valencià gràcies a les universitats

Cinema a Alacant
Les universitats valencianes continuen havent de fer la faena que no fa la Generalitat valenciana. No hi ha cinema en valencià a les cartelleres, perquè la Generalitat de Francisco Camps està més preocupada de censurar la televisió pública en valencià que en moure un dit (o un euro) per a promoure el cinema valencià i en valencià. Obres faraòniques sí que en fan i en paguem, i és on van a parar els diners valencians, enterrats en projectes que degraden el territori i no fan cap més servei que enriquir alguns propietaris d’empreses constructores i accionistes o col·laboradors imprescindibles.

Per contra, tenim la tasca simple i eficaç dels serveis lingüístics de les universitats valencianes, que aconseguixen suplir la desídia política de les institucions públiques i ens permeten accedir d’alguna manera a un recurs cultural bàsic encara hui en dia.

(La informació que hem rebut fins ara és incompleta: no disposem encara de les dades de totes les ciutats on hi ha programació en valencià.)

Alacant

Per a la informació d’Alacant, polseu sobre la imatge (o accediu a l’enllaç del cartell)

València

Programació del 29 de gener al 28 de febrer (1r bloc)

Cinema doblat o original d’actualitat
Cada dimarts a les 20:00 h als cines UGC Ciné Cité (CC Campanar. València)

  • L’última comèdia de Woody Allen: Cassandra’s Dream
  • La vida dels altres (Das Leben der Anderen), una mirada peculiar sobre l’espionatge a l’antiga Alemanya de l’Est
  • Això és ritme (Rhythm is it!) de Thomas Grube i Enrique Sánchez Lansch, un experiment artístic i pedagògic de l’Orquestra Filharmònica de Berlín amb 250 joves
  • El millor cinema actual fet en la nostra llengua: El taxista ful de Jo Sol, premiat recentment; i Barcelona (un mapa) de Ventura Pons

Cinema subtitulat de qualitat.
Cada dijous a les 19:00 h als Cines Albatros (Pl. Fra Lluís Colomer. València)

  • Irina Palm, de Sam Garbaski
  • Memòries de la Xina (Electric Shadows / Mengying tong nian) de la jove directora Xiao Jiang
  • Converses amb el meu jardiner (Dialogue avec mon jardinier) de Jean Becker
  • Manderlay, del danés Lars Von Trier —la segona part de la trilogia «USA: Land of Opportunity», la primera part de la qual és Dogville
  • Molière de Laurent Tirard

Enyorança d’una de gran

Tanta declaració esforçada que intentava traure les discussions sobre la llengua o les llengües del debat polític partidista i de la manipulació demagògica sembla que no servirà definitivament per a res, com ja sabíem massa els valencians, afectats d’una passa de senya d’identitat que fa enrojolir galtes però que il·lustra ben poques llengües.

Segons el diari El País (21.01.2008; versió traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum):

Rajoy afirma que garantirà l’estudi en castellà en tota Espanya

La mesura afectaria competències que ara corresponen a les autonomies

J. A. Aunión – Madrid – 21.01.2008

El candidat del pp a president del govern, Mariano Rajoy, es va comprometre ahir a garantir per llei que, en totes les comunitats autònomes, els estudiants que ho desitgen cursen en castellà la majoria de les assignatures. El líder del pp va afirmar que si guanya les eleccions del pròxim 9 de març plantejarà una estratègia per als pròxims deu anys en matèria d’educació, per a la qual cosa convocarà al principal partit de l’oposició i a totes les administracions i sectors educatius.

Per a complir el seu compromís sobre l’ensenyament en castellà en les comunitats amb llengua cooficial, Rajoy hauria de pactar amb les comunitats autònomes, ja que afecta les seues normatives, alguna amb rang estatutari. L’actual normativa estatal no legisla sobre este punt, més enllà de l’horari mínim de la matèria de llengua i literatura castellana i d’establir que els alumnes en eixir d’escola han de ser competents en espanyol i en la llengua cooficial, si n’hi ha.

En Catalunya, la llengua vehicular en les escoles és el català. La llei autonòmica establix que qui vulga estudiar en castellà, pot fer-ho. Els pares han de sol·licitar-lo i el professor, que es dirigix en català a tots els alumnes, ho fa en castellà amb ell. El material escolar també ha d’estar en este cas en castellà. En el País Basc, els ecolares poden triar entre estudiar en castellà, en basc o en un model bilingüe, alguna cosa molt semblat al que ocorre a Navarra. El Govern basc prepara una reforma per a establir només l’èuscar com a llengua principal. Ja hi han hagut protestes de pares.

La Xunta de Galícia, integrada per psoe i bng, ha convertit en norma un antic pla dels anteriors governants, del pp, que establix que almenys la meitat de les assignatures s’estudiaran en gallec. Així, la llei que promet Rajoy podria afectar també esta normativa. En la Comunitat Valenciana hi ha dues vies, en castellà i valencià. I a Balears hi ha un model a mitjan camí entre el valencià i el català.

La proposta de Rajoy vol aconseguir, segons va dir, «un bilingüisme integrador». Així ho va explicar ahir, després de tres jornades de debat de les quals han eixit les principals promeses educatives del programa del pp. Per a començar, l’eliminació de l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania, molt criticada, entre uns altres, pels bisbes, perquè asseguren que pretén adoctrinar. L’alternativa seria incloure més continguts cívics en les Ciències Socials. […]

Deixant a banda algunes coses que deixa caure el periodista i les que no diu, certament, al País Valencià caldria que Rajoy s’esforçara molt per a aconseguir que només estudiaren en castellà aquells que ho desitgen, ja que les protestes al País Valencià van en sentit contrari, que no aconseguixen aprendre valencià, i això que continua sent la llengua pròpia i oficial.

En tot cas, la proposta no sembla que vullga millorar l’aprenentatge i la formació lingüística, sinó únicament és una crida patriotera per l’espanyol. Una crida patriotera que ja ens indica que el to del pp apel·la més als budells que a la raó. Deuen pensar que no poden perdre els vots que els resten Ciutadans i upd, i que ja és hora de tornar a les arrels, en companyia de la tradició de segles de prohibir els drets dels altres perquè són un destorb per als privilegis propis. Ho comenta molt espessament Aurelio Arteta en «Añoranza de Babel» (El País, 21.01.2008), on després de pretendre «modernitzar» la sentència 46/1991 del Tribunal Constitucional espanyol assolta el catedràtic:

Pel que sembla, només en veu baixa pot reconéixer-se un lloc central a Espanya a l’espanyol o castellà, com si fora si més no discutible la seua condició de llengua comuna a tots. És comuna no perquè la Constitució proclame que ha de ser-ho, sinó que ho proclama justament perquè ho és; el dret a servir-se d’esta llengua procedix del fet previ que tots la coneixem i parlem. I des del bé del conjunt &mdah;si és que este bé comú encara importa—, preval este innegable avantatge del castellà.

És clar, no estan per a matisos, la seua són les dades que no es poden comprovar i les generalitzacions banals. La conclusió, naturalment, va pel cantó de la sociolingüística recreativa:

Al capdavall, en esta matèria ha de regir el principi d’adequació a la realitat sociolingüística. I des de la nostra plural realitat espanyola s’obtenen unes conclusions que em semblen inapel·lables. Que no hi ha dret a escolaritzar a ningú en una llengua que no siga la pròpia de la seua comunitat lingüística, si bé pot i ha d’adoptar-se la cooficial com a llengua auxiliar. Que no s’incomplix cap dret quan s’estudia espanyol en tota Espanya i català només a Catalunya o gallec només a Galícia, perquè eixe dret divers naix del seu ús real. Que en territoris bilingües seria convenient distingir zones lingüístiques —amb els seus drets diferents—, com a Navarra, en cas que la llengua cooficial estiguera concentrada només en unes comarques. Que no hi ha, per tant, una jerarquia entre els ciutadans espanyols a causa de la seua llengua, sinó una diferència qualitativa que els imprimixen les seues llengües diverses per la seua extensió: una comuna i altres particulars. Que cada comunitat bilingüe ha de comptar amb funcionaris competents en les llengües cooficials, només que segons la proporció d’usuaris i les tasques públiques acords amb la conducta habitual dels parlants; que tots els espanyols, en fi, poden comunicar-se en la seua pròpia llengua amb els empleats públics. No és tan difícil d’entendre.

Clar, el que és gros és que diga que no és tan difícil d’entendre, perquè i tant que l’entenem, però no pel que diu, sinó per la manipulació de la terminologia i per la poca base lògica, racional o democràtica del seu discurs. En este fragment convé retindre l’afirmació: «Que no hi ha dret a escolaritzar a ningú en una llengua que no siga la pròpia de la seua comunitat lingüística, si bé pot i ha d’adoptar-se la cooficial com a llengua auxiliar.» A partir d’això, la veritat és que sabem massa de què parlem, però no sabem per a què li ha servit tanta escola com deu tindre, com es diu a la meua comunitat lingüística i en la meua llengua pròpia, una de tantes de les que coneixem i parlem quan volem, o quan ens deixen.