A voltes sembla que hi ha estats que han arribat a constituir-se a causa de la vergonya col·lectiva que va arribar després d’una o diverses massacres contra les poblacions que volien ser entitats independents. Entre altres, eixe seria el cas actual de Kosovo —que potser acabarà diguent-se Kossova, com en diuen els habitants de llengua albanesa— i altres països del que era Iugoslàvia.
Altres, en canvi, pretenen aconseguir el mateix estalviant-se més massacres, i aconseguir això per mitjans democràtics és ben possible, tal com assenyala el cas possible del Quebec o el cas aconseguit de… Vaja, espere que n’hi haja alguns més, posem, pareguts a Txèquia i Eslovàquia, però ara no en recorde cap.
En tot cas, es tracta de convéncer en les idees i de guanyar en les urnes. La bona del cas és que per tal de no provocar «desafeccions», els «desafectadors» que no ens deixen comunicar-mos en català als jutjats, amb les forces públiques de seguretat o simplement per telèfon a l’hora de contractar un servei, farien bé de plantejar-se una altra política lingüística més democràtica. De fet, és ben senzill, hi ha molts parlaments (espanyols) i ajuntaments que ja ho fan una miqueta, això de treballar en diverses llengües.
En parlen Albert Branchadell i Ferran Requejo en el diari La Vanguardia (27.12.2007; traduït amb l’ajuda de l’Internostrum):
Llengua única, democràcia pobra
Albert Branchadell i Ferran Requejo
És una qüestió àmpliament compartida en la teoria de la democràcia actual que un dels índexs més rellevants de la qualitat dels sistemes democràtics és el grau de reconeixement i d’acomodació política i institucional de les seues minories internes. A quasi trenta anys vista de l’aprovació de la Constitució espanyola, sorgida de tots els condicionaments de la transició de finals dels anys setanta del segle passat, el tractament de les minories nacionals en la nostra democràcia deixa molt a desitjar. La divisa d’una «Espanya plural» amb la qual José Luis Rodríguez Zapatero va arribar a la Moncloa va fer concebre a alguns l’esperança que una de les manifestacions més visibles de la pluralitat d’Espanya, la diversitat lingüística que aporten les seues minories, obtinguera una regulació satisfactòria en les institucions centrals de l’estat. No ha estat així. Des d’este punt de vista, Espanya continua sent una de les democràcies de menor qualitat de la política comparada entre els països desenvolupats.
Al terme de la VIII legislatura de les Corts Generals, el reconeixement del català/ valencià, del gallec i de l’èuscar en les institucions centrals de l’estat és el mateix que a l’inici: els representants (diputats i senadors) que s’expressen habitualment en una llengua espanyola distinta del castellà continuen privats de la possibilitat d’utilitzar-la en les Corts. L’única excepció a esta regla continua sent la comissió general de les comunitats autònomes, que només és una de les 18 comissions del Senat, on la reforma del reglament aprovada en el 2005 permet expressar-se «en qualsevol de les llengües que, amb el castellà, tinguen el caràcter d’oficials en alguna comunitat autònoma».
Esta situació, sens dubte causa concomitant de moltes desafeccions, contrasta amb la dels parlaments d’altres democràcies plurinacionals o plurilingües, així com amb la del Parlament Europeu. El règim lingüístic de les Corts espanyoles exhibix el caràcter coactiu, homogeneïtzador i gens pluralista del poder central respecte a les minories lingüístiques d’Espanya, de la mateixa manera que ho exhibix el règim lingüístic d’altres institucions com la Corona, els tribunals o el Defensor del Poble. Però tal vegada les Corts constituïxen la institució que com a representació del «poble espanyol» hauria d’adaptar-se a les diferents llengües en què s’expressa el poble espanyol. I això val per al Senat i per al Congrés.
En l’actualitat, ni la teoria democràtica ni la política comparada justifiquen continuar en esta situació d’endarreriment de la democràcia espanyola. D’una banda, la teoria democràtica no és hui gens amiga d’imposar llengües en contextos de pluralisme lingüístic. Fins i tot els autors més escèptics sobre la presumpta deriva «multiculturalista» del liberalisme democràtic entenen que en eixos contextos el monolingüisme oficial no és la millor recepta per a assegurar la realització dels valors liberals i democràtics. D’altra banda, la política comparada testimonia nombroses democràcies del planeta que disposen de més d’una llengua parlamentària. No ens limitem a les democràcies plurilingües del món occidental desenvolupat, des de Canadà fins a Finlàndia. També la més gran democràcia del planeta, l’Índia, no té una sola llengua parlamentària, sinó dues (hindi i anglés), i els parlamentaris que no poden expressar-se adequadament en cap les dues poden fer-ho en altres 21 que tenen reconeixement constitucional, des de l’assamés fins a l’urdú. En l’extrem contrari, una de les democràcies més menudes del món, Singapur, tampoc té una sola llengua parlamentària, sinó quatre (anglés, mandarí, malai i tàmil). Fins i tot Bolívia, en el parlament del qual s’utilitzen el quítxua i l’aimara, mostra un règim més pluralista i avançat que la democràcia espanyola. S’hi poden afegir exemples que encara no existixen: una democràcia de qualitat a Kosovo comportarà sens dubte el reconeixement de la llengua sèrbia en el nou estat kosovar. Als nostres col·legues de democràcies plurilingües desenvolupades els costa creure que el parlament espanyol continue sent monolingüe tres dècades després de la dictadura; en els seus països eixe monolingüisme es viuria com una imposició en termes liberals democràtics. En este sentit, és oportú assenyalar el vincle que s’establix entre els valors liberals (protecció de les minories de les decisions de les majories), els valors democràtics (participació dels individus i grups des de les seues característiques diferencials) i el plurilingüisme dels estats. L’endarreriment espanyol respon sens dubte a la inèrcia d’un model d’organització lingüística que enfonsa les seues arrels en l’absolutisme, quan el castellà va esdevenir la llengua de la monarquia hispànica, i continua ancorat en «la cultura política», gens pluralista, de bona part dels polítics espanyols. Els partits polítics que concorreran a les pròximes eleccions tenen ara l’oportunitat d’explicar als ciutadans quin serà la seua aposta per a la IX legislatura de les Corts: o mantenir el deficient statu quo o millorar la qualitat de la democràcia espanyola duent el plurilingüisme a les institucions de l’estat des de premisses igualitàries.
Albert Branchadell és professor de sociolingüística en la uab i Ferran Requejo és professor de ciència política en la upf
