La interdependència dels nostres països

Analitzant el present i pensant en un dels futurs possibles, Ferran Suay fa una reflexió en «Vasos comunicants. Polítiques lingüístiques en un país partit» sobre la interrelació de totes les polítiques lingüístiques que ens afecten (BRLD, 17.07.2014):

Un estat català independent tindria un impacte indubtable sobre els ciutadans que viuen dins del seu territori. També en tindria, però, sobre els qui no viurem a Catalunya i continuarem per tant, sota sobirania espanyola. No em considere capacitat per a opinar amb autoritat sobre el grau de reconeixement formal que hauria de tenir el castellà en la futura República Catalana. Sí que puc afirmar, tanmateix, que la situació en què ens trobarem els catalanoparlants residents als altres territoris en dependrà en bona mesura.

Vehicular les llengües

El professor Albert Branchadell («El embrollo de la lengua vehicular», El País, 15.02.2014) fa una reflexió sobre el contrast entre finalitat de la immersió lingüística (establida en Catalunya) i les intencions dels qui la discutixen en els tribunals, que han acabat fent-ne una arma de polèmica política i no una pretensió de millora educativa. Tal com conclou l’article:

Deixar que el sistema evolucione d’esta manera natural sembla més recomanable que modificar a colp de resolucions judicials inspirades en última instància en la nefasta sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya.

En el mateix diari («Abajo el nacionalismo lingüístico», edició per a Catalunya), Xavier Vidal-Folch destaca el perill d’eixe nacionalisme espanyol excloent de llengües i cultures i proposa un camí diferent:

Doncs bé, només una irrupció semblant, decidida, contínua, inassequible al desànim i intransigent amb la pròpia fatiga i amb les temptacions a l’escapisme centrífug pot aconseguir hui una cosa semblant en l’àmbit de les llengües: un mercat cultural intern basat en la riquesa d’idiomes diversos, i àmpliament cooficials, no només en els seus racons. De forma similar al que passa a Suïssa. En això sí que és admirable.

En el fons, una noteta del mateix diari («Una salida a bolsa con folleto en inglés», 16.02.2014) deixava caure una idea segurament més beneficiosa en la concepció de l’ús de les llengües (i que al País Valencià els poders econòmics i socials podrien practicar més):

Està clar que [l’anglés] és l’idioma dels negocis i que els inversors institucionals als quals va dirigida l’oferta el preferixen en eixe idioma, però res no impedia que el fullet de la firma, que a més és una closca buida que el que fa és demanar 400 milions per a després invertir-los en el mercat immobiliari, estiguera també en espanyol.

Criteris polítics i filològics

S’ha llançat una iniciativa política a França que pretén que l’estat ratifique la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, segons detalla Eneritz Zabaleta en el bloc de la Revista de Llengua i Dret (13.02.2014). L’article adjunta un mapa informatiu sobre la situació de les llengües a França. És una iniciativa que tindrà un recorregut dubtós, jurídicament i legalment.

En França hi ha qui prova de millorar la situació dels parlants de diverses llengües del país. Per ací, per contra, la situació de les llengües oficials és millor que a França, però una part del poder polític continua provant de reduir l’abast i l’ús del valencià. En relació amb els dubtes jurídics i legislatius suscitats al voltant de la capacitat dels valencians per a denominar una de les seues llengües, el company Alfons Esteve (de la Universitat de València) ha fet una primera anàlisi del dictamen del Consell Jurídic Consultiu valencià. Podem concloure amb ell (La Veu del País Valencià, 17.02.2014):

Ras i curt: que un diccionari normatiu no pot tenir en compte els criteris filològics quan fa definicions i que l’avl, com a entitat lingüística de referència oficial, no pot definir res que ultrapasse l’àmbit territorial valencià. Si això és un «dictamen jurídic», el cjc, a banda de cobrir-se de glòria, caldrà que recomane a l’avl que canvie també la definició de dictamen i de jurídic.

La llengua pròpia del Consell Jurídic Consultiu

Davant de l’intent demagògic i temerari del govern valencià d’Alberto Fabra Part —que parlant en castellà és capaç d’assegurar que «hablamos en valenciano»— de problematitzar de nou el valencià arran de l’aparició del Diccionari normatiu valencià de l’avl, fent servir inclús el Consell Jurídic Consultiu (cjc) com a instrument partidista al servei del Partit Popular —això ha dut la institució a fer botiges jurídiques contra el «sentit comú» sense saber ben bé si fea nominalisme, sociolingüística o lexicografia, com es pot llegir en el dictamen—, Acció Cultural del País Valencià li ha demanat al cjc un poc d’acatament i de reflexió tant en l’àmbit jurídic com en el lingüístic. Segons informen en el seu web (11.02.2014):

Acció Cultural demana al Consell Jurídic l’acatament dels dictàmens filològics i de les sentències sobre la llengua

Toni Gisbert, secretari d’Acció Cultural del País Valencià; Francesc Esteve, tècnic lingüístic i membre de la Secció de Política Lingüística d’ACPV; i Moisès Vizcaino, advocat, han lliurat al Consell Jurídic Consultiu un extens document amb l’exposició detallada de les fonts d’autoritat filològica i jurídica que avalen la unitat de la llengua i la legalitat de la denominació de «català».

Enllacem ací el document lliurat al cjc.

L’apagada dels mitjans en valencià

Van tancar tv3, després l’rtvv i ara li toca a Catalunya Ràdio. El dirigents del Partit Popular espanyols i valencians han arrasat els mitjans d’informació i comunicació audiovisuals en valencià (veg. 324.cat, 22.01.2014):

El govern espanyol obliga a apagar Catalunya Informació i Catalunya Ràdio al País Valencià […] El govern espanyol ha obligat Acció Cultural del País Valencià a tancar aquest mateix dimarts les emissions de Catalunya Ràdio i Catalunya Informació al País Valencià. La mateixa entitat ha afirmat en un comunicat que el Ministeri d’Indústria els ha amenaçat amb una sanció d’un milió d’euros si mantenen les emissions i que, davant de la notificació del Ministeri d’Indústria, que van rebre divendres passat, han decidit deixar inactius aquest mateix dimarts els repetidors. […]

El seu gran èxit: la censura i la incomunicació.

L’educació i els drets lingüístics

A començament de desembre de l’any passat els mitjans informavem de l’existència d’una nova plataforma cívica que arrancava amb un «Manifest pels drets lingüístics al País Valencià» (Vilaweb, 04.12.2013) :

Neix una nova plataforma en defensa dels drets lingüístics dels valencians

Exigeix respecte a la pluralitat lingüística • Estableix una jornada anual per denunciar vulneracions i crea un protocol d’actuació davant d’agressions

Una plataforma integrada per una vintena d’entitats, sindicats i partits del País Valencià ha declarat el 4 de desembre com el Dia dels Drets lingüístics. Avui han presentat aquesta jornada, com un dia per defensar l’ús de la llengua i fer visible les vulneracions dels drets lingüístics que pateixen els ciutadans. En un acte davant la delegació del govern espanyol, representants de la plataforma han llegit un manifest i han lliurat un document explicitant les vulneracions. També han presentat el document «Què cal fer davant d’una agressió lingüística?», un protocol d’actuació davant les vulneracions dels drets lingüístics en l’àmbit privat i públic.

I l’any acaba amb la notícia ja habitual de l’anuŀlació d’una disposició de la Generalitat valenciana que, com també és habitual, deteriorava els drets lingüístics i l’accés al coneiximent i l’ús del valencià. En este cas es tractava d’una ordre de Font de Mora Turón, antic conseller d’educació i actual vicepresident de les Corts Valencianes (Levante, 28.12.2013):

El TSJ cierra la puerta a que los padres o alumnos elijan en qué lengua se examinan

Escola Valenciana, que instó el recurso, pide a Catalá que se aplique la sentencia también en la concertada

Requisit lingüístic docent

La Generalitat valenciana aprova el requisit lingüístic docent en eso i Batxillerat (veg. docv 08.11.2013). A pesar que és una bona notícia —per tard que haja arribat la mesura—, Escola Valenciana fa unes reflexions sobre la qüestió:

Aprovació del requisit lingüístic docent a Secundària i Batxillerat

[…]

Cal recordar que l’oferta d’ensenyament en valencià als instituts actualment està al voltant del 20%, mentre que a les escoles és d’un 35%. «Queda molta voluntat política per aconseguir la normalitat lingüística al sistema educatiu valencià ara que estem a punt de commemorar tres dècades de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià», ha comentat el president d’Escola Valenciana.

Des de l’entitat cívica es considera que la publicació hui en el DOCV de la catalogació lingüística de tots els llocs docents ha estat una maniobra estudiada per part del Govern de la Generalitat Valenciana. «Esperàvem des de feia mesos la notícia, des de febrer de 2013 i justament apareix hui, la vespra de les manifestacions socials contra el tancament de RTVV. Aprofitar un tema tan important com la catalogació lingüística en valencià dels llocs docents del professorat dels instituts ens sembla una maniobra de fum de la Generalitat Valenciana per desviar l’atenció informativa d’un altre tema cabdal com és el desmantellament i el tancament d’un servei públic fonamental com és la ràdio i la televisió públiques valencianes, un servei que ha de ser un altaveu fort de normalització de la nostra llengua», s’ha explicat des d’Escola Valenciana.

La carta de l’IEC en castellà

La revista El Temps va publicar fa unes setmanes (03.09.2013) una entrevista de Víctor Maceda amb Pere Maria Orts que conté diversos passatges ben interessants, fins i tot inquietants:

—A través de l’AVL, la Generalitat vol instar la RAE a modificar la definició de valenciano que apareix al seu diccionari perquè esmenta textualment el català.

—Això és una ximpleria, una ximpleria; jo deixaria les coses com estan… I ja posats a fer, us diré una altra ximpleria: a causa de l’article dels topònims, mirant de consensuar si es posen amb majúscula o no i en quins casos, un catedràtic de l’AVL va escriure al IEC perquè ens digueren què feien ells. Sabeu què han fet?

—No.

—Ens han contestat en castellà! Si aquell paper m’arriba a les mans, els el torne l’endemà al matí, per correu urgent i certificat! Si aquells senyors s’han cregut que som igual que l’Argentina per als castellans, van molt errats. Em va semblar un menyspreu absolut, una manca de sentit de la realitat! I una manca d’educació, també. Això no es fa! Si una persona m’escriu en castellà, jo li conteste en castellà, i si algú ve a casa i em parla en castellà, primerament li parle en valencià, però si veig que continua parlant-me en castellà, me’n passe de seguida. No em cau bé allò de parlar en dues llengües distintes. Jo he rebut cartes en català i en valencià vulgar, i quan les he respostes, no he dit als destinataris que han escrit malament açò, allò i allò altre. Cal tenir criança, però aquells del IEC, de criança, no en tenen gens.

—Esteu molt molest.

—Moltíssim! Ja em va molestar molt que ara fa poc el president del IEC [Salvador Giner] diguera que fins i tot es reuniria amb el dimoni, però que mai no ho faria amb el president de l’AVL [Ramon Ferrer]. Però quin dimoni? Escolteu, que ja estem farts d’anar a Barcelona i que la gent canvie al castellà en sentir-nos parlar valencià.

—Potser es pensen que us esforceu a parlar català i us ho volen fer més fàcil.

—No, no; ho fan per fastidiar. Conec molta gent de Barcelona amb qui parle en català sense cap problema, però uns altres ens veuen com els valencianets… Per a tots ells, el Regne de València és com Hispanoamèrica per als espanyols. Les coses cal dir-les tal com són, i m’ha ofès moltíssim aquesta contestació en castellà. La persona a qui ho han enviat no els ha respost, però jo ho hauria fet l’endemà mateix.

En el número d’esta setmana de la revista una carta de l’Institut d’Estudis Catalans desfà el malentés (o l’engany) en què havia caigut l’erudit valencià. La carta existia, efectivament, però no anava adreçada a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua sinó a una entitat toponímica estatal espanyola que té com a llengua de treball el castellà. A pesar de les consideracions de Pere Maria Orts, la realitat ens permet llevar-mos un poc de victimisme de damunt.

Elx contra la discriminació lingüística

El diari Avui ens informa d’una iniciativa reivindicativa, que malauradament sembla últimament ben necessària:

Elx denunciarà la discriminació lingüística

El Tempir ha convocat per al pròxim 1 d’octubre una concentració davant la comissaria de la policia espanyola

La convocatòria té autorització de la subdelegació de Govern

L’entitat assegura que els últims casos del País Valencià palesen que l’objectiu de les autoritats és «humiliar» els valencianoparlants

23/09/13 08:37 – Elx – Daniel Betoret

Els darrers casos de discriminació lingüística que han patit ciutadans del País Valencià per expressar-se en la seua llengua tindran una contundent resposta en forma de concentració el proper dimarts 1 d’octubre a les 17.30 hores i serà davant la comissària de la policia espanyola a Elx.

Una llei de llengües que atempta contra les llengües

La nova llei de llengües de l’Aragó i els polítics que li han donat suport passaran segurament a la història, però a la de la ignomínia política. Segons podem llegir en Vilaweb (10.05.2013):

Les Corts de l’Aragó consumen l’agressió al català i l’aragonès

[…]

D’una banda, deroga la llei de llengües anterior, que reconeixia el català a la Franja de Ponent, tot i que hi mantenia l’espanyol com a única llengua oficial. D’una altra banda, substitueix els noms del català i l’aragonès per eufemismes: el català passa a dir-se ‘lengua aragonesa propia del área oriental’ (lapao) i l’aragonès, ‘lengua aragonesa propia de las áreas pirenaica y prepirenaica’ (lapapyp). A més a més, els topònims en català deixaran de ser oficials a la Franja.

Per contra, convé escoltar els discursos que mantenen la racionalitat i la dignitat de l’activitat política, a més del mínim respecte polític i humà pels seus conciutadans. És el cas de la intervenció de la representant de la Chunta Aragonesista contra la nova llei de llengües.

No cal dir que les polítiques lingüístiques estatals (del Partit Popular i del Partit Socialista Obrer Espanyol) tenen molt a vore amb eixos desficacis legals i lingüístics (Vilaweb, 06.05.2013):

Vuit països (Alemanya, el Regne Unit, França, Itàlia, els Estats Units, Sèrbia, la República Txeca i Hongria) superen Espanya en nombre d’estudiants de llengua catalana. Espanya ofereix l’ensenyament del català en quatre universitats i té 187 estudiants.