L’IEC i els vint-i-cinc anys de política lingüística

25 anys de PL

El Butlletí de l’IEC commemora els últims vint-i-cinc anys de política lingüística a Catalunya. Podem llegir que faran debats —que deuen haver fet ja— sobre la política lingüística en Catalunya. Curiosament, la llei de política lingüística valenciana també ha fet vint-i-cinc anys, però no hi ha cap referència en el butlletí de l’IEC a eixe fet ni cap valoració sobre la situació dels usos lingüístics valencians. No sé si ho tindran en compte o no. Una commemoració i una reflexió una mica estanques, vaja.

Estadístiques lingüístiques del País Valencià

Segons la notícia de Sergi Pitarch en el diari Levante (22.03.2009)

L’ús del valencià perd força

Els sociolingüistes alerten del «perillós» retrocés de l’ús de la llengua en Castelló

En canvi, més optimista és la notícia de Lucía Gadea en el diari El País (05.04.2009):

El valencià es parla més en les ciutats mitjanes

[…]

El catedràtic de Sociolingüística Brauli Montoya va establir ahir en Alcoi que esta tendència a l’alça ha començat en les comarques de l’Alcoià, el Comtat i les Marines. Aquestes dades formen part de les últimes enquestes. «La conclusió és que hem aconseguit parar el declivi de l’ús social de la llengua», va explicar. La primera enquesta de l’Institut d’Estudis Catalans data de 1985 i assenyalava que l’ús en família i la transmissió del valencià de pares a fills representava entre el 25 % i el 30 % de la població.

L’article no aclarix, doncs, si parlem de la transmissió intergeneracional o de l’ús de la llengua. En tot cas, sembla que vol plantejar una dinàmica diferent respecte de la situació exposada per a Castelló. Cal dir que les enquestes de l’AVL (2004) i sies (gv, 2005) mostraven unes dades de transmissió en una altra línia: «sempre en valencià» 71,83 % i 63,6% a la regió d’Alcoi-Gandia, dades que reflectia en el 2004 Alfons Garcia en el diari Levante (01.05.2004):

En este últim aspecte, l’estudi revela que, en l’actualitat, el 35 % dels habitants de la Comunitat declara utilitzar normalment el valencià a casa, quan en 1995 este percentatge era del 50 %. La pèrdua d’usuaris domèstics de la llengua autòctona ha estat així del 30 % en 9 anys. La dada de 2004 és fins i tot pitjor que la registrada en 1989 (43 %). Per contra, el castellà mai ha gaudit de tan bona salut en la Comunitat: el 55 % ho usa a casa (set punts més que en 1995).

Ja ho diuen que hi ha veritats, veritats a mitges i estadístiques. Les estadístiques, es poden interpretar, però només són un instrument per a alguna finalitat. Per tant, els qui tinguen alguna finalitat, esperem que siga bona.


Més dades estadístiques: «Dades sobre el català al País Valencià»

La política lingüística sense estat

Les polítiques autonòmiques

En el diari El País (29.03.2009) podem llegir l’article de Pablo Ximénez de Sandoval «Otra vuelta a la tortilla de las lenguas». En tractar-se d’una truita, el periodista trenca uns quants ous, com ara el fet que l’article no detalla quina és la política lingüística estatal ni la relació que respecte d’esta política mantenen les altres. Es tracta d’una situació paradoxal, atés que la política lingüística estatal és la que disposa de més recursos i normes al seu servei. I, pel que sembla, també disposa del recurs de la invisibilitat, tal com sabem que es recomana des de fa temps, sin que se note el cuidado…

A partir d’eixa constatació, i sense el suport de les dades reals sobre el respecte als drets lingüístics de la ciutadania ni sobre l’efecte de les mesures que s’apliquen en cada territori, la informació és orientativa. Però poc més que això.

O estigma das línguas

Abans que el company Sérgio Ferreira ens amplie la informació sobre el portugués, podem llegir en el diari Avui (27.02.2009) un article de Lois Oreiro, «O estigma da língua», sobre la situació de les llengües a Galícia. En resum:

O galego vaise convertendo en língua litúrxica, propia de actos oficiais. Os políticos fálano cada vez peor e as subvencións de fomento da língua úsanse para comprar incluso aos medios de comunicación que a repudian. A iso engádanlle a utilización do galego na loita partidaria, metendo medo cos presuntos excesos cometidos nas escolas catalás e vascas, e xa teñen o panorama completo dos lastres do galego.

Hi podem afegir el tancament del repetidor que feia arribar la tv3 a la Catalunya del Nord (Avui, 27.02.2009), i tindrem un panorama ben galdós del que massa polítics fan realment per la promoció i el gaudi de les llengües i cultures humanes.

La vitalitat de les llengües

Aprofitant la tasca dels companys del bloc Addenda et Corrigenda, provem a deixar una pinzellada sobre recursos, dades i iniciatives que atenen el problema de la denominada «vitalitat» de les llengües. Més enllà de la normativa i de les propostes estilístiques, hi ha la indefugible valoració de l’ús real de la llengua en tots els àmbits de la societat. La unesco ha elaborat alguns materials ben interessants i que poden ser ben útils.

La nostra petita aportació serà la traducció al català del quadre dels criteris que cal tindre en compte per a valorar la vitalitat de les llengües (que aparegué en la revista Le Messager du Patrimoine Immatériel, 4, setembre del 2006):

La vitalitat de les llengües, segons la UNESCO

Presentació de Salam al català a Canet de Mar

Toni Bellatriu ens informa a través de la llista Migjorn de l’acte següent:

El dissabte 7 de febrer a les 7 del vespre a la Casa-Museu Lluís Domènech i Montaner (xamfrà Rieres Gavarra i Buscarons) de Canet de Mar la Plataforma per la Llengua presentarà la publicació Salam al català.

Salam al català és un llibret que està escrit en dues llengües, en català i àrab i que pretén mostrar els vincles que hi ha hagut històricament entre la comunitat catalana i la islàmica i també apropar el català a la comunitat islàmica i araboparlant que des de diferents orígens ha arribat al nostre país en els darrers anys. Està previst que més endavant aquest llibret es publiqui en d’altres llengües que fa servir la comunitat musulmana catalana, com l’amazic i l’urdú.

Podeu accedir a aquesta publicació a través del següent pdf.

L’acte està organitzat per la secció local de Canet de Mar de la Plataforma per la Llengua i l’Associació Cultural Islàmica de Canet de Mar.

Legislació lingüística: referències del RD 2.062/2008

També en el Flaixos d’Actualitat (núm. 26, 19.01.2009) ens arriba la informació que el boe número 10, de 12 de gener de 2009, publica el Reial decret 2.062/2008, de 12 de desembre [pdf], pel qual es desplega la Llei 55/2007 estatal, de 28 de desembre, del cinema i que conté referències lingüístiques en els articles 6.1.a i d, segon paràgraf del 7.1., 7.2, 13.2, 19.3 i 32.e.

Ací teniu la versió en català del text (traduït amb l’ajuda de l’Internostrum):

[…]

Article 6. Procediment de qualificació per l’icaa

1. La qualificació ha de ser sol·licitada per l’empresa productora o distribuïdora de la pel·lícula cinematogràfica o altra obra audiovisual, mitjançant una sol·licitud dirigida a l’icaa, a la qual cal adjuntar:

a) Quan la sol·licitud l’efectue l’empresa distribuïdora, un contracte de distribució de la pel·lícula o altra obra audiovisual, o una declaració realitzada en un document públic en què resulte prou acreditada la seua condició de ser l’empresa que la distribuïx. Si la llengua original d’estos documents no és el castellà o alguna de les altres llengües cooficials en les comunitats autònomes, s’han de presentar, a més, traduïts al castellà.

[…]

d) Si la llengua original no és el castellà o alguna de les altres llengües cooficials en les comunitats autònomes, text complet dels diàlegs traduït al castellà.

Article 7. Comercialització de pel·lícules cinematogràfiques i altres obres audiovisuals

1. A l’efecte del que s’establix en l’article 18 de la Llei 55/2007, de 28 de desembre, del Cinema, pel que fa a la quota de pantalla, l’icaa expedirà a les empreses distribuïdores de les pel·lícules que es vagen a comercialitzar en sales d’exhibició cinematogràfica, prèvia sol·licitud, un certificat de distribució que han de facilitar als titulars de les sales d’exhibició en el qual es reflectirà la qualificació, la nacionalitat i les característiques de distribució de les pel·lícules que s’especifiquen en el paràgraf següent.

Per a l’obtenció d’eixe certificat, les empreses distribuïdores han de presentar a l’icaa, amb la seua sol·licitud, la informació sobre les característiques de distribució de la pel·lícula, que són l’idioma de la versió original i de les diferents versions en les quals va a comercialitzar-se, amb indicació del nombre de còpies o suports de cada versió. En el cas de projecció digital via satèl·lit, s’ha de notificar el nombre de receptors de senyal als quals es transmetrà la pel·lícula cinematogràfica.

[…]

2. Eixe certificat pot ser sol·licitat per l’empresa distribuïdora en el moment que sol·licite la qualificació. Per a això, juntament amb la sol·licitud de qualificació, l’empresa distribuïdora ha de presentar la informació sobre idioma i nombre de còpies a què es referix l’apartat 1.

Article 13. Control d’assistència i rendiment de les obres cinematogràfiques

[…]

2. Els titulars de les sales d’exhibició cinematogràfica ham d’omplir i fer arribar a l’icaa els informes d’exhibició en què han de figurar la declaració de la totalitat de les pel·lícules cinematogràfiques projectades, tant llargmetratges com curtmetratges, que han de ser identificades pel títol i nombre de l’expedient de qualificació, l’idioma de la versió original i el de comercialització en doblatge i subtitulat, si n’hi ha, i l’empresa distribuïdora. Així mateix, cal declarar el nombre de bitllets venuts i la recaptació obtinguda en cada sessió. Per a la verificació d’aquestes declaracions, l’icaa pot sol·licitar la informació documental necessària.

[…]

Article 19. Modalitats d’ajudes i marc normatiu

[…]

3. Els crèdits específics per al foment de la producció, distribució, exhibició i promoció de la cinematografia i l’audiovisual en llengües cooficials diferents del castellà que, segons l’article 36 de la llei esmentada, han d’establir-se sense perjudici del règim d’ajudes estatals les bases reguladores de les quals s’estableixen en este reial decret, seran transferits íntegrament a les comunitats autònomes corresponents mitjançant els convenis de col·laboració a què es referix la disposició addicional sisena d’esta llei, d’acord amb els criteris i límits que s’hi establixen. La convocatòria, tramitació i l’atorgament d’estes ajudes correspon a les comunitats autònomes.

[…]

Article 32. Documentació

L’aprovació del projecte de coproducció ha de ser de sol·licitat, abans de l’inici del rodatge de la pel·lícula, per l’empresa productora a l’icaa o, quan pertoque, a l’òrgan de la comunitat autònoma competent, adjuntant-hi, en tot cas, la següent documentació:

[…]

i) Contracte de coproducció en què s’especifiquen els pactes de les parts relatius als diferents aspectes que es regulen en este reial decret, amb indicació precisa de la participació de cada coproductor, les aportacions de personal creatiu, tècnic i de serveis, les transferències dineràries de cada coproductor i el repartiment de mercats i beneficis. Si el contracte de coproducció està redactat en una llengua diferent del castellà o d’alguna de les cooficials en les comunitats autònomes, cal presentar-ne, a més, una traducció al castellà.

[…]

Contraplanificació lingüística / 3: el web Portal del Comerciante

Molts polítics tenen el vici de pensar que si no hi ha queixes és que ho fan perfectament. Saben que això és una excusa que els reconforta, però que no té cap fonament, més encara si una de les seues activitats consistix a enterbolir i entrebancar l’accés dels ciutadans a la informació pública i als procediments de participació i d’exigència envers l’activitat pública. En este cas la consellera d’Indústria, Comerç i Innovació féu un web que no respecta els drets lingüístics dels ciutadans valencians. Estem pendents de vore si pensa complir la legislació en una pàgina (tal com diu) o en tot el web.

Síndic de greuges valencià
Queixa núm. 083281

M’heu indicat que tancàveu l’expedient «atés que s’ha obert la via de solució» a la meua queixa. La consellera d’Indústria, Comerç i Innovació ens informava que «en un termini de quinze dies estarà finalitzada la versió en valencià» de la pàgina «www.portaldelcomerciante.com». Això era l’1 de desembre del 2008. Ara ja és 16 de gener del 2009 i la «pàgina» inicial, efectivament, està en valencià. Tanmateix, la resta del web, els continguts que oferix, continuen apareixent només en castellà. Això continua infringint la legislació lingüística. La consellera, certament, no ha indicat que tindrem tot el web en valencià, sinó que féu referència només a una «pàgina».

Naturalment, al cap de vint-i-cinc anys de la Llei 4/1983, considere que no puc atribuir a confusió o interpretació errònia per la meua part si entenc en les paraules de la consellera, quan ha esmentat una «pàgina», que no anirà més enllà, atés que complir la legislació lingüística vigent no sembla objecte d’atenció de la seua gestió lingüística ni ha segut iniciativa seua en este cas, sinó requeriment del Síndic de Greuges a causa d’una queixa ciutadana.

Per tot, voldria insistir en la queixa a fi que no es tancara i, si ja s’han tancat, que se n’òbriga una nova i que es mantinga oberta almenys fins que la conselleria aclarixca que tot el web serà gestionat lingüísticament d’acord amb la legislació vigent, cosa que no està fent encara.

Contraplanificació lingüística / 2: el web de la Conselleria de Sanitat

Síndic de greuges valencià
Queixa núm. 083326

Hui toca replicar-li al director general de Salut Pública, Manuel Escolano Puig, que ha atés la nostra queixa sobre diversos apartats del web de la seua conselleria. La seua resposta no s’ajusta a la realitat ni als fets plantejats en la queixa, aixina que la rèplica que hem enviat a la síndica de greuges ha segut esta:

Estimada síndica de greuges:

Vullc pensar que li heu escrit en català al director general de Salut Pública, que és com jo vaig escriure la meua queixa, però observe que no respon en la mateixa llengua, sinó en espanyol, contràriament al que hauria de ser la pràctica administrativa normal.

D’altra banda, el web www.ditca.net està predeterminat per a obrir-se en espanyol i no permet que siga el ciutadà, a través de la configuració del seu navegador (que té eixa opció tècnica), qui decidixca la llengua amb què vol iniciar la seua relació en Internet amb eixe web, català, en el meu cas.

A més, tot i que el document sobre el virus del papil·loma ha desaparegut dels accessos, es pot trobar (i descarregar en pdf) a partir del cercador del mateix web de la conselleria (dalt a la dreta), fent la consulta, és clar, «papiloma», ja que només està fet en castellà [pdf] i no apareix fent la consulta «papil·loma». De fet, entre les campanyes informatives vigents actualment, la campanya «Perquè rebes les cures que et mereixes», presenta la imatge del cartell en castellà en la versió valenciana del web.

En tercer lloc, el director general de Salut Pública no respon al que jo he plantejat, ja que els apartats que vaig indicar que estaven només en espanyol, continuen estant només en eixa mateixa llengua. A més, si accedim al web de la Conselleria de Sanitat, per exemple, en l’apartat «Informació institucional» > «Contractació administrativa», els enllaços de «Concursos d’obres, subministraments i servicis públics», «Correccions d’errors» i «Adjudicacions» van a la versió castellana del cidaj, sense més opció. S’esdevé el mateix amb la resta d’enllaços de més avall que van adreçats a la versió castellana del web de la Conselleria d’Economia.

Amb la qual cosa hem vist que no és certa actualment l’afirmació del director general de Salut Pública respecte del web ditca ni respecte del web de la Conselleria de Sanitat, tot i que no defallim en la intenció que es convertixca en realitat, per a la qual cosa només cal aplicar la gestió lingüística corresponent a una institució, la Generalitat, que ha d’estar disponible en les dos llengües cooficials, com a mínim.

A lusofonia e os acordos ortográficos (I)

Português, língua transatlântica. Presente na Europa, seu berço, em meia América do Sul, África e até mesmo na Ásia. Uma língua que, apesar da grande variação dialetal, permanece como um corpo único. A língua nos une através do Atlântico; porém, não nos une a ortografia.

O português é uma língua cuja ortografia é estritamente oficial. Que quer dizer isso? Quer dizer que não basta um simples pronunciamento conjunto da Academia Brasileira de Letras e da Academia de Ciências de Lisboa para que mudanças na ortografia da língua passem a viger imediatamente: é necessário que as mudanças sejam postas à prova dos instrumentos legislativos de cada país signatário do acordo.

Para deixar claro sobre o que será tratado, é necessário recorrer à divisão temporal da ortografia portuguesa como proposta na preciosa Gramática da Língua Portuguesa de Cuesta e Luz, o estudo da ortografia portuguesa pode ser dividido em três: 1) o período fonético: em tal fração de tempo, desde os primeiros registros da língua escrita até o século XVI, no qual a grafia tendia a ser um reflexo da fonética e daí as discrepâncias perceptíveis entre uma raiz latina e seu estado na grafia portuguesa. É de considerável simplificação, porém, a grafia era oscilante e variava de escriba a escriba, podendo uma mesma palavra aparecer de maneiras diferentes num mesmo texto; 2) o período etimológico (ou pseudoetimológico), fortemente influenciado pelo Humanismo e cuja característica principal foi a recomposição dos vocábulos aos seus étimos gregos ou latinos; retornaram à línguas grupos consonantais que já há muito não eram pronunciados como -th-, -ch- (/k/), -rh-, e consonantes geminadas; e, 3) o período das reformas, que caracterizou por uma tentativa de padronização e ordenação da ortografia portuguesa, recuperando tanto elementos etimológicos quanto elementos de origem fonética, recuperados às tradições da ortografia medieval.

O despontar do século XX deparou-se com dois Estados lusófonos: Brasil e Portugal. Ambos com o português como língua nacional e oficial e com a ortografia igualmente tratada nos termos legados pelo Renascimento; um texto em português desse estágio intermediário da ortografia poderia, sem muito esforço, ser justaposto ao francês, língua românica que manteve a ortografia legada pelo Renascimento e pelo Humanismo. Ainda na primeira década do século, em 1907, a Academia Brasileira de Letras ensaiou uma reforma de simplificação da ortografia, encabeçada por Medeiros e Albuquerque, mas que terminou em ter oposições no próprio seio da instituição[1]; foi ainda complementado em 1912, mas acabou sendo rechaçado pelos acadêmicos[2].

Nosso primeiro projeto de reforma ortográfica nasce em 1907, com a proposta da Academia Brasileira de Letras, tendo à frente a figura de Medeiros e Albuquerque. Esta reforma, que foi complementada em 1912, parece ter recebido mais críticas do que aceitação, o que é compreensível, já que se tratava – de certo modo – de uma atitude inovadora e polêmica.

Em 1910, Portugal deixou de ser uma monarquia e passou a ser uma república; no bojo das mudanças políticas, vieram as mudanças da ortografia. A neonata república portuguesa nomeou, em 1911, uma comissão de filólogos chefiada por Gonçalves Viana, com o intuito de estudar a adoção de uma ortografia simplificada que, depois de concebida, ficou conhecida como Nova Ortografia e entrou em vigor oficialmente em 1916[3], em Portugal e por instrumento legislativo daquele país.

O Brasil, após o fracasso da tentativa de estudo de 1907, ficou à parte da reforma portuguesa de 1911, muito embora houve manifestações para que também esse país adotasse a solução portuguesa, notoriamente na voz e pena de Mário Barreto. Segundo SILVA[4], a própria ABL aceita um parecer que torna oficial a Nova Ortografia no Brasil, mas que, em 1919, é revogado.

A Nova Ortografia logrou êxito em Portugal, o que levou a pensar não mais em ações isoladas, e sim em conjunto, de ambos os países lusófonos. Para o Brasil, continuava o período da ortografia etimológica, o que dava duas ortografias ao português. Arquitetou-se entre a Academia das Ciências de Lisboa e a Academia Brasileira de Letras um acordo ortográfico que, na linha do decreto-lei português de 1916, unificaria a grafia em ambas as margens do Atlântico. Do esforço conjunto, emergiu o Acordo Ortográfico de 1931 aceites inicialmente por ambos os países através de dispositivos legais. Primeiro Portugal que, em 1911 fez a Nova Ortografia erigir-se através de decreto-lei; agora também o Brasil, faz valer o acordado entre as Academias através de um expediente legal; o Acordo vige baseado em dois decretos-lei: o 20.108, de 15.06.1931 e o 23.028, de 02.08.1933[5]. Em Portugal, é a Portaria n.º 7.117, de 27.08.1931 que dá vigência legal à nova ortografia.

Vige, mas a oposição a ele é aparentemente grande, segundo a notícia da Folha da Noite de 14.05.1931: os intelectuais cariocas manifestam-se contra, dizem que “a “ilustre companhia” não póde fazer nada em nome de 40 milhões de brasileiros”[6].

O acordo vigente em ambos os países duraria pouco tempo: além de não ter sido aceite pela Imprensa em geral, a Constituição de 1934 é cabal em revogar os decretos no seu artigo 26, voltando à ortografia etimológica. Porém, voltaria a viger em 1938, já durante o Estado Novo brasileiro, com o decreto-lei n.º 292, de 23 de fevereiro.

Com o acordo ortográfico de 1931 vem um ímpeto ainda maior de simplificação. O dígrafo sc, mantido pela reforma portuguesa de 1911 é derrubado em começo de vocábulo, donde se passa a escrever: ciência por sciência; cetro por sceptro.

Em 1940, a Academia das Ciências de Lisboa publica seu Vocabulário Ortográfico da Língua Portuguesa e, três anos depois, a Academia Brasileira de Letras traz à luz o seu Vocabulário. A justaposição dos Vocabulários deu a perceber ainda divergências entre as variantes portuguesa e brasileira do idioma. A ABL seguiu Formulário Ortográfico, datado de 1943 e Portugal ficou, inicialmente, com o Acordo de 1931. Em 1945, após longos trabalhos, veio à luz o Acordo Ortográfico de 1945, celebrado entre as Academias.

Nova distenção. O decreto n.º 35.228, de 0.12.1945, de Portugal, dá vigência ao Acordo a partir de 01.01.1946. No Brasil, o Acordo entra em vigor pelo decreto-lei n.º 8.286, de 05.12.1945. O artigo 5.º desse decreto-lei prevê que:

O Ministério da Educação e Saúde baixará oportunamente portaria em que consigne a obrigatoriedade, nas escolas, da ortografia regulada pelo Acôrdo inter-acadêmico, tendo em vista as conveniências de ensino, a suficiente difusão dos Vocabulários acadêmicos e os prazos que forem razoáveis para a adaptação dos livros didáticos, sem prejuízo de autores e editores.

O artigo 5.º do decreto português segue uma linha similar:

O Ministro da Educação Nacional fixará por portaria os prazos durante os quais poderão continuar a ser adoptados no ensino os livros escolares já publicados e aprovados à data do presente decreto.

Porém, enquanto em Portugal, o Acordo de 1945 (com as modificações dadas por lei em 1973) foi a base da ortografia até a entrada em vigência do Acordo de 1990, em 2009; no Brasil, o acordo foi adotado oficialmente, porém, a própria Constituição de 1946 foi escrita e promulgada com a ortografia do Formulário Ortográfico de 1943[7]. O Acordo de 1945, embora teve vigência legal até 1955, nunca teve realmente aplicação efetiva nas atividades institucionais com as quais a língua relaciona-se: Administração do Estado, Ensino, Imprensa; em 21.10.1955, com a lei federal do Brasil n.º 2.623, assinada pelo Presidente Café Filho, o Acordo deixa de ter vigência no Brasil, retornando-se textualmente ao Formulário de 1943; vigente até 2008, teve somente modificações sobre acentuação gráfica introduzidas por lei em 1971.

Até a recente entrada em vigência do Acordo de 1990, em 01.01.2009, Portugal e Brasil regeram-se por instrumentos diferentes de regulação ortográfica, o que causou a atual impressão de cisão entre as ortografias da língua portuguesa em ambos os lados do Atlântico.


[1] CUESTA, Pilar Vázquez e LUZ, Maria Albertina Mendes da. Gramática da Língua Portuguesa. Edições 70; Lisboa, 1971. p. 339-340.

[2] SILVA, Maurício. Reforma Ortográfica e nacionalismo lingüístico http://www.filologia.org.br/revista/artigo/5(15)58-67.html

[3] CUESTA & LUZ, op. cit.

[4] SILVA, op. cit.

[5] SILVA, op. cit.

[6] Folha da Noite, 14.05.1931. O Accôrdo orthographico movimenta os intellectuaes paulistas. http://almanaque.folha.uol.com.br/ilustrada_14mai1931.htm

[7] CUESTA & LUZ, op. cit.