Els webs en castellà de la Generalitat valenciana

Sé ben bé que les queixes al síndic de greuges no sempre tenen cap efecte real sobre l’actuació pública i la professional de polítics i funcionaris. He dit «no sempre»; però també sé que quan les queixes són ateses, es produïx una millora en la gestió pública en tots els sentits, a més d’un reforç de la responsabilitat i autoestima ciutadanes. Espere que en este cas, a més d’aparéixer en els mitjans de comunicació —¡oli en cresol!—, l’usuari puga vore satisfeta la seua demanda per uns polítics que tenen l’obligació de complir-la i que massa voltes proclamen fal·laçment que ho fan. Segons la notícia d’agència recollida pel diari Levante (01.09.2008):

El Síndic exigix que en el web d’Economia s’incloguen els pressupostos en valencià

Morenilla recorda al Consell que la Llei d’ús està vigent des de fa més de 20 anys

El Síndic de Greuges ha demanat a la Conselleria d’Economia que revise els continguts de la seua pàgina web perquè puga ser visitada també en valencià, després que un usuari denunciara que gran part dels continguts de la llei de pressupostos de la Generalitat per a 2008 només poden veure’s en castellà.

[…]

Ensenyament contra el valencià i passivitat de les Corts

Alguns dels paranys en matèria educativa que improvisen sense suc ni bruc els dirigents actuals de la Generalitat valenciana (del pp: Francisco Camps i Font de Mora Turón) són la matèria d’un article ben raonat i argumentat de Vicent Brotons en el diari Levante (30.08.2008).

En este mateix sentit relacionat amb l’educació i, de rebot, amb els comportaments socials, l’actuació dels poders públics valencians té greus mancances que s’haurien de resoldre tan prompte com fóra possible, fins i tot més ràpidament i millor que la construcció d’un circuit urbà de fórmula 1, si s’hi dedicaren els mateixos esforços i interessos reals. Tal com hem assenyalat anteriorment en este bloc, és més preocupant encara que això fins i tot s’haja de resoldre encara a les mateixes Corts valencians, que, hui, dos de setembre del 2008, continua promovent unes «Corts Infantils» només per a infants castellanoparlants, cosa que ja els hem fet saber i hem denunciat anteriorment en este mateix dtl.

Un monolingüisme llastimós

Hem tingut moltes ocasions de llegir rèpliques, contramanifests i fins i tot comentaris crítics ben documentats del Manifiesto contra la igualtat de drets lingüístics impulsat per Fernando Savater, Mario Vargas Llosa i Santiago Grisolía, però crec que encara podem afegir un detallat treball de Lluís de Yzaguirre i Maura que convé tindre com a referència i que podeu trobar a partir de l’anotació «Lluís de Yzaguirre: Análisis del manifiesto monolingüista» del bloc Raons que rimen de Víctor Pàmies.

Ideologies i antropologia lingüística: autenticitat i anonimat

Després de sentir la senyora diputada Rosa Díez al parlament espanyol (04.06.2008; You Tube: 02:47):

En la televisión pública catalana o en la televisión pública valenciana no hay ni una sola hora en castellano.

Tenim ara que González Pons diu:

González Pons assegura que hi ha comunitats autònomes on l’espanyol «està en perill»

València, 4 d’agost (Europa Press)

Podria semblar un agreujament de la situació en les comunitats on fins ara només es reconeixien els drets lingüístics dels castellanoparlants i eren discriminats la resta de ciutadans de l’estat, però, no, es referix a informacions d’una certa premsa sobre Catalunya o el País Basc.

Els tècnics lingüístics haurem de fer un reciclatge accelerat sobre estadística o política ficció, perquè com que cap d’estos polítics dóna dades concretes o reals, el rigor és propi d’un curset de fantasia platgera.

Tanmateix, pensant en el desenvolupament de la indústria cultural de l’ensenyament de llengües, si eixes declaracions «fal·laces» generen un interés «real» per aprendre català, no caldria més penitència per als polítics esmentats.

En qualsevol cas, per apamar una mica més els paràmetres d’estos discursos, hi ha l’opció de llegir «Les ideologies lingüístiques: una visió general d’un camp des de l’antropologia lingüística» de Kathryn A. Woolard (Revista de Llengua i Dret, 49):

S’entén que aquesta «comunitat» sempre es basa en la semblança i en el fet de compartir, en l’existència de creences i pràctiques comunes. Pratt fa la pregunta següent: com serien les nostres anàlisis si entenguéssim el llenguatge i la comunicació com a essencialment, prototípicament i normalment no associats a la semblança i la compartició, sinó a la navegació a través de les diferències? Jo preguntaria: com seria l’activisme català a l’entorn de la llengua en el segle xxi si prengués aquest posicionament? No estic segura de la resposta.

[…]

Però si prenem com a precedents els casos de llengües hegemòniques que he presentat abans, veurem que un col·lapse de les angoixes de l’autenticitat és necessari si avui hi ha d’haver una expansió significativa del públic catalanoparlant. Podria ser que fóssim testimonis no simplement d’una pèrdua sinó més aviat d’un canvi en la base ideològica de l’autoritat lingüística?

Intèrprets personals i drets lingüístics

El diari El País (31.07.2008) reproduïx una notícia de l’agència Efe:

Una ciutat flamenca obliga a dur intèrpret

L’Ajuntament de Zaventem, localitat flamenca de 29.000 habitants de la perifèria de Brusel·les, ha demanat als veïns que no dominen el neerlandés que facen els tràmits acompanyats d’un intèrpret. Un 70 % dels veïns són flamencs i la resta es dividixen entre francòfons i estrangers.

Deu ser una iniciativa internacional de Savater, Vargas Llosa i Santiago Grisolía a fi que les majories no es vegen destorbades pels parlants de llengües «poc comunes». Curiosament, això és el que passa també en Espanya, per exemple, allà pel cantó dels organismes de justícia com ara l’Audiència Nacional espanyola, i això si te’l volen posar, que, si és que no, doncs, com si sentiren ploure.

Per sort, hi ha alguns països d’expressió democràtica una mica més civilitzada (el País Basc, Galícia, Catalunya, les Illes Balears, el País Valencià), on l’administració pública treballa —només, ¡ai!— en les dos llengües oficials dels seus ciutadans, els quals han decidit tindre eixos drets lingüístics.

França obri la seua constitució als catalans

Montse Higueras ens envia a través d’Infobressola la notícia següent:

El parlament francès aprova el reconeixement del català a la constitució

L’assemblea i el senat s’han reunit a Versailles per aprovar definitivament la reforma constitucional

S’ha aprovat per un sol vot per sobre del mínim necessari

El parlament francès reunit en congrés a Versailles ha aprovat aquesta tarda el paquet de reformes de la constitució proposades per Nicolas Sarkozy.

Entre els punts que hi són continguts, hi ha la inclusió del reconeixement de les ‘llengües regionals’, entre les quals hi ha el català, a l’article 75. El text reformat ha rebut el vistiplau per 539 vots a favor i 357 en contra, de tal manera que s’han superat per tan sols un vot les tres cinquenes parts necessàries per aprovar el text.

En total eren convocats al congrés de Versailles 906 parlamentaris: 576 diputats i 330 senadors. El primer ministre francès, François Fillon, ha obert la reunió a primera hora de la tarda amb una crida ‘a la responsabilitat i la cohesió’ i després han pujat a la tribuna els oradors dels grups de l’assemblea i del senat, que han explicat la seva posició respecte a la reforma.

El portaveu del Partit Radical d’Esquerra (pre), el senador Jean-Michel Baylet, ha confirmat en la seva intervenció al congrés que la consigna del seu grup era votar favorablement a la reforma, fet que ha resultat decisiu per a l’aprovació final gràcies als quinze senadors dels quals disposa el pre. Jacques Lang ha estat l’únic parlamentari socialista que ha votat a favor.

El català de Felip Puig i de José Montilla

«Sobre les paraules de Felip Puig» és una carta del lector Ferran Suay, professor de psicobiologia de la Universitat de València que podem afegir als nostres instruments de reflexió.

Hi ha a voltes declaracions més o menys banals davant les quals estem bastant desarmats, sobretot si provenen de persones que pretenen conjuminar (inconscientment) comportaments oposats. En eixe cas ens podem preguntar, com fa Ferran Suay:

b) Per contra, el senyor Puig no considera que les persones que parlen sempre en castellà, a Catalunya, siguen integristes lingüístics, ja que té amics que es veu que s’integren dins d’aquesta categoria (per quin motiu —sinó— s’hi comunicaria el senyor Puig en castellà?).

La resta de l’article en indirecte.cat.

Flaixos sobre acreditació lingüística

Els Flaixos (núm. 18, 16.07.2008) sobre l’acreditació lingüística del professorat universitari de Catalunya:

La Junta del Consell Interuniversitari de Catalunya va acordar, l’11 de juny passat, establir el requisit d’acreditar el coneixement suficient de la llengua catana al professorat de totes les universitats integrades en el sistema universitari de Catalunya. El grau de coneixement exigible, que s’haurà d’acreditar en els processos de selecció i accés del professorat, es correspon amb el nivell de suficiència. Queden exceptuats d’aquest requisit el professorat visitant, el professorat emèrit i el professorat que desenvolupi una activitat acadèmica honorària.

Tècnics mitjans de promoció lingüística en la UPV

El cidaj ens envia la informació següent:

  • RESOLUCIÓ de 23 de junio de 2008, de la Universitat Politècnica de València, per la qual es convoquen proves selectives d’accés al grup A, subgrup A2, sector d’administració especial, tècnic mitjà de promoció lingüística y cultural, pel sistema de concurs oposició (codi: 2008/P/FC/C/18). [2008/7947] (docv núm. 5.798, de 03.07.2008)
    – vegeu text
  • RESOLUCIÓ de 23 de juny de 2008, de la Universitat Politècnica de València, per la qual es convoquen proves selectives d’accés al grup A, subgrup A2, sector administració especial, tècnic mitjà d’informació i promoció lingüística (PF1646), pel sistema de concurs oposició (codi: 2008/P/FC/C/17). [2008/7952] (docv núm. 5.799, de 04.07.2008)
    – vegeu text

La justícia esmena de nou la Generalitat valenciana

Alfons Esteve ens envia la informació següent:

Dos nous pronunciaments judicials reconeixen el títol de Filologia Catalana i el nom català per a la llengua pròpia

El Tribunal Superior de Justícia valencià ha estimat el recurs interposat per les universitats de València i Alacant contra l’Ordre de la Conselleria de Cultura i Educació de 19 de juliol de 2006 que no reconeixia la titulació de Filologia Catalana per a acreditar el coneixement de valencià en les oposicions als cossos de professors d’ensenyament secundari.

A més, el Tribunal, seguint els mateixos arguments que la Sentència núm. 75/1997 del Tribunal Constitucional, avala la doble denominació de valencià i català per al nom de la llengua del País Valencià: «oficialmente “valenciana” en su Estatuto de Autonomía, y en el ámbito académico “catalana”».

La sentència núm. 558/08, de 10 de juny, de la Sala Contenciosa Administrativa, Secció Segona, és la quinzena sentència consecutiva del Tribunal Superior de Justícia valencià, i la dissetena si tenim em compte que sobre aquest punt hi ha també un pronunciament del Tribunal Constitucional (sentència 21 d’abril) i un del Tribunal Suprem (sentència de 15 de març de 2006).

D’altra banda, també el mateix Tribunal Superior de Justícia valencià ha dictat una interlocutòria de 25 de juny de 2008 que accepta les mesures cautelars que també les universitats de València i Alacant li demanaven respecte de les ordres de la Conselleria d’Educació de 15 d’abril de 2008, en les quals la Generalitat Valenciana torna a desobeir la justícia.

Per això, el Tribunal ordena a la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana “que eximisca de la realització de la prova d’acreditació de coneixements de valencià els aspirants admesos a les esmentades proves que tinguen el títol de Filologia Catalana”.

Un fragment interessant de la interlocutòria diu:

[E]nfront del reiteradíssim criteri d’este tribunal, favorable a les pretensions que sostenen les universitats valencianes, no arribem a entendre —excepte òbviament per raons jurídiques que en esta seu no hem de valorar—l’entossudiment de la Generalitat al fer cas omís d’eixe criteri en les successives convocatòries docents.