Contraplanificació / 6: Ciutat de les Arts i de les Ciències

Restaurant del museu

Vista la bona disposició de Jorge Vela Bargues pel que fa al compliment de la legislació lingüística en la Ciutat de les Arts i de les Ciències, SA (queixa al síndic de greuges núm. 083838), li faig arribar unes quantes esmenes, per tal de «millorar el nivell cultural de les persones que el visiten provocant-los la reflexió i reactivant-los la capacitat crítica», tal com indica el museu que és el seu objectiu final:

1. En la pàgina http://www.cac.es/programaciones/CAC/programaciones_cac: «Club Ciudad de las Artes y las Ciencias», està en castellà, però, seria més adequat i coherent que la remissió fóra en valencià i directament a la versió en valencià (http://www.cac.es/club/club-cac.jsp?seccion=home&lang=va), cosa que no s’esdevé automàticament (almenys la primera vegada).

2. «El Consell de Administració» > «El Consell d’Administració». Respecte del Consell d’Administració que apareix en la pàgina web, he d’indicar que el tractament de respecte en valencià és «En / Na» i no «D./D.ª» (abreviatura del castellà «don / doña»). I, és clar, l’abreviatura d’«il·lustríssim» és «Il·lm.» (i no «Ilmo.»)

3. Respecte del patronat de la fundació, apareix en una placa a l’entrada del museu, però només en la versió cooficial castellana: caldria posar-hi la versió valenciana.

4. El cartell del «Pase Anual» en el mateix museu, estava només en castellà (llevat de la indicació «Atenció al soci»).

5. La referència a l’«Oceanográfico» (http://www.cac.es/cacsa/historia/historia) hauria de ser a l’«Oceanogràfic».

6. L’adreça en atenuada en gris que apareix al peu de les pàgines està només en castellà, però hauria d’aparéixer en valencià.

7. A la «Galeria d’Imàtges» (http://www.cac.es/cacsa/cronologia/museo) li sobra l’accent.

8. La data automàtica que apareix en la capçalera de la pàgina només en castellà. Els codis automàtics es poden configurar també automàticament per a que s’ajusten a l’idioma de la pàgina, en valencià, en este cas.

9. Hi ha una remissió en castellà a un «Desafío Robot». La pàgina corresponent ho il·lustra amb una capçalera que conté el títol només en castellà, tot i que més amunt sí que hi ha l’enllaç a «Repte Robot». A més del nom també en castellà de «Ciudad de las Artes y las Ciencias» i el text «para Secundaria Obligatoria, Bachillerato y Formación Profesional».

Li ho agraïxc, espere la correcció d’eixes mancances i la resposta, i aixina comprovarem si és cert el que aduïa en la resposta davant el síndic de greuges:

S’ha posat en marxa un procediment que garantisca que tota la informació que es publique en la pàgina web estiga disponible en els tres idiomes de la mateixa (castellà, valencià i anglés), a fi d’evitar que es repetisquen aquest tipus d’incidents i mantindre el nostre compromís amb la llengua pròpia de la Comunitat.

L’IEC i els vint-i-cinc anys de política lingüística

25 anys de PL

El Butlletí de l’IEC commemora els últims vint-i-cinc anys de política lingüística a Catalunya. Podem llegir que faran debats —que deuen haver fet ja— sobre la política lingüística en Catalunya. Curiosament, la llei de política lingüística valenciana també ha fet vint-i-cinc anys, però no hi ha cap referència en el butlletí de l’IEC a eixe fet ni cap valoració sobre la situació dels usos lingüístics valencians. No sé si ho tindran en compte o no. Una commemoració i una reflexió una mica estanques, vaja.

La política lingüística sense estat

Les polítiques autonòmiques

En el diari El País (29.03.2009) podem llegir l’article de Pablo Ximénez de Sandoval «Otra vuelta a la tortilla de las lenguas». En tractar-se d’una truita, el periodista trenca uns quants ous, com ara el fet que l’article no detalla quina és la política lingüística estatal ni la relació que respecte d’esta política mantenen les altres. Es tracta d’una situació paradoxal, atés que la política lingüística estatal és la que disposa de més recursos i normes al seu servei. I, pel que sembla, també disposa del recurs de la invisibilitat, tal com sabem que es recomana des de fa temps, sin que se note el cuidado…

A partir d’eixa constatació, i sense el suport de les dades reals sobre el respecte als drets lingüístics de la ciutadania ni sobre l’efecte de les mesures que s’apliquen en cada territori, la informació és orientativa. Però poc més que això.

Reglaments de gestió lingüística: Castellbisbal

En la secció corresponent a legislació lingüística (epígraf «Reglaments locals») del web Eines de Llengua de la cdlpv hem recopilat al llarg dels anys una cinquantena llarga de reglaments de gestió lingüística municipals. La llista actual és la següent:

Alaquàs, Alcoi, Algemesí, Alzira, Amposta, Bellreguard, Benicarló, Benicàssim, Betxí, Bonrepòs i Mirambell, Borriana, Calvià, Cambrils, Canals, Carcaixent, Carlet, Castellbisbal, Cocentaina, Cunit, Dénia, Elx, Girona, Godella, Mallorca, Manresa, Moncofa, Montserrat, Muro, Mutxamel, Novelda, Olot, Ondara, Palma, Paterna, Petrer, Picassent, Planes, Reus, la Roca, Rubí, Sant Cugat del Vallès, Sagunt, Santa Pola, Silla, Sueca, Tavernes de la Valldigna, Torís, Torrent, València, Vila-real, Vilafranca del Penedès, Vinaròs, Xàtiva i Xirivella.

L’última incorporació ha estat el reglament de Castellbisbal [pdf]/[html] (conegut gràcies al Flaixos d’Actualitat 31, 01.04.2009).

De nou la vella política lingüística al País Basc

El País Basc està en un procés de canvi, ja que el pnb ha guanyat les eleccions, però no aconseguirà el suport necessari per a ocupar el govern.

Les novetats que assenyalen els diaris indiquen que un aspecte habitualment tan poc important com és la llengua —poc important quan es tracta de valorar la tasca dels tècnics lingüístics—, resulta que sembla un eix bastant central de les negociacions i del procés de canvi. El pacte entre el psoe i el pp no sembla que es preocupe gens per millorar la gestió lingüística, el coneixment de les llengües o el compliment dels drets lingüístics dels ciutadans, sinó que pren mesures simplement per afavorir el desconeixement de l’èuscar, almenys entenem això del que comenta Javier Rivas en el diari El País (31.03.2009):

— Educació. Un dels punts clau per al pp i, juntament amb l’èuscar, un dels que més negociació ha necessitat. El pp aconseguix que es garantixca l’«exercici efectiu» del dret dels pares a triar la llengua en què seran educats els seus fills. En conjunt, ix reforçat l’actual sistema de tres models (castellà, bilingüe i en èuscar) i es busca un consens per al model trilingüe (amb l’anglés) que el pse duia en el seu programa. Els decrets que la Conselleria d’Educació, d’ea, va aprovar per a fixar l’èuscar com a llengua vehicular en primària, infantil i Batxillerat, els dos últims ja amb el parlament dissolt, seran derogats.
[…] — Política lingüística. Es garantirà l’exercici efectiu de la lliure elecció dels pares de la llengua vehicular. La llengua no limitarà l’accés a la funció pública.

Conforme redacten les coses, si la llengua no limita l’accés a la funció pública, no cal saber ni èuscar ni castellà. Sabem que això només serà cert en el cas del basc. D’altra banda, en un gest de molta «responsabilitat», el pse desenvolupa el dret a la ignorància pública de la llengua basca, concepte que no s’explicita però que es fa efectiu amb les mesures que s’adopten.

Conferències de Juan Carlos Moreno i Carme Mangiron

Ferran Isabel ens envia a través d’InfoZèfir la informació següent:

Conferències a la Universitat d’Alacant

  • Dr. Juan Carlos Moreno, Universitat Autònoma de Madrid
    «Tópicos del nacionalismo lingüístico español»
    Dilluns 23 de març, 12 h
    Sala de Graus. Facultat de Filosofia i Lletres III

  • Dra. Carme Mangiron, Dublin City University
    «Reptes de la traducció de videojocs»
    Dimecres 25 de març, 15 h
    Aula Magna. Filosofia i Lletres II

Totes dues s’insereixen en la VII Setmana Cultural de Primavera que organitza la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat d’Alacant.

Font: Joan Perujo (Universitat d’Alacant)
Més informació en: http://www.ua.es/dfcat/

El cinema en català és de llei

Unes notes periodístiques interessant de fa poc sobre el requisit lingüística català en el cinema:

  • Sílvia Barroso: «Només un requisit» (Avui, 10.03.2009)
  • Patrícia Gabancho: «Anem al cinema» (Avui, 12.03.2009)

Des del País Valencià, per ara i com quasi sempre, en certa manera ho veiem com problemes dels rics, i els rics no som mosatros. Però també hi tenim en «enviat especial» que se’n preocupa i dóna una opinió favorable a la iniciativa, tot i que preveu que no traurà res a carregador, que és com acaba el seu article Enric Sòria (Quadern, El País, 12.03.2009):

Una ofertat de meitat i meitat és justa i el públic la sostindria, però crec que no la veurem, pròximament, en aquestes pantalles

En el mateix diari (09.03.2009), debaten dos articles, un d’Enrique González Macho i un altre de Luis de Val Mínguez. El primer conté argments que no faria servir si hi haguera reflexionat des del punt de vista dels drets dels ciutadans i de l’interés públic. Però un distribuïdor de pel·lícules no té perquè parar-se en brosses si el negoci li funciona tal com està. I millor que no comentem la seua apreciació antropològica sobre la rapidesa o lentitud en l’adquisició d’hàbits.

En canvi, el segon, productor de Media Films, troba ben fet que «un document regule les regles del joc» i no veu cap problema per a l’exhibició en català, llevat que no haja estat fins ara una pràctica comuna. Si s’estén, «la clau està en analitzar com està formulada l’oferta i saber quina és la demanda. La cooficialitat del català i del castellà està en els escoles i també en el carrer».

Contraplanificació / 5: Favide i la Conselleria de Justícia i Administracions Públiques (GV)

Per no perdre punt, i després de la mala passada que m’ha fet el síndic de greuges i que explicaré en un altre moment, toca replicar a l’escrit de la cap de gabinet de la consellera de Justícia i Administracions Públiques:

Ref. queixa núm. 090161
La directora del gabinet de la consellera de Justícia i Administracions Públiques, Carmen Escolano del Real, respon en castellà-espanyol a un escrit que supose que seguix el procediment marcat per la Llei 30/1992, per la qual cosa el síndic de greuges el deu seguir en valencià-català, tal com el vaig iniciar amb la meua queixa. Per tant, si això és com dic, la directora del gabinet està infringint la regulació lingüística marcada per la llei.

En segon lloc, davant l’argument que «en breve finalizará el proceso de elaboración», tal com ja hem assenyalat en alguna ocasió anterior (queixes 080042 i 022124), la legislació lingüística vigent no establix «periodes de discriminació lingüística transitòria» –per anomenar-los d’alguna manera–, sinó que, ben al contrari, establix la prohibició de cap discriminació lingüística.

Al cap de vint i cinc anys de l’aprovació de la Llei 4/1983, qualsevol administració pública hauria de complir no ja des de l’inici, sinó des de la mateixa concepció, el que s’establix en la legislació lingüística (en consonància amb l’art. 14 de la Constitució espanyola i la Carta europea de les llengües), ja que és aixina com hauria de funcionar l’administració pública, amb procediments i protocols d’actuació que guien l’actuació administrativa cap al compliment dels seus deures.

En paraules del síndic de greuges (ref. queixa 022124), «el que ha d’orientar a tots els poders públics autonòmics i locals és salvaguardar la llibertat d’opció lingüística i impulsar l’ús del valencià en totes les esferes de la nostra societat i especialment en l’administració pública, i adaptar, sense cap dilació, les seues estructures al règim de cooficialitat lingüística instaurat en la nostra comunitat autònoma».

O estigma das línguas

Abans que el company Sérgio Ferreira ens amplie la informació sobre el portugués, podem llegir en el diari Avui (27.02.2009) un article de Lois Oreiro, «O estigma da língua», sobre la situació de les llengües a Galícia. En resum:

O galego vaise convertendo en língua litúrxica, propia de actos oficiais. Os políticos fálano cada vez peor e as subvencións de fomento da língua úsanse para comprar incluso aos medios de comunicación que a repudian. A iso engádanlle a utilización do galego na loita partidaria, metendo medo cos presuntos excesos cometidos nas escolas catalás e vascas, e xa teñen o panorama completo dos lastres do galego.

Hi podem afegir el tancament del repetidor que feia arribar la tv3 a la Catalunya del Nord (Avui, 27.02.2009), i tindrem un panorama ben galdós del que massa polítics fan realment per la promoció i el gaudi de les llengües i cultures humanes.

Empitjora la gestió lingüística de Swiss Air

Sobre la decisió de Swiss Air de suprimir el català en la megafonia dels seus vols, la Secretaria de Política Lingüística catalana ha tramés el comunicat de premsa següent:

La Secretaria de Política Lingüística insisteix perquè el català es torni a utilitzar a Swiss Air

Amb motiu de la supressió del català de la megafonia d’alguns vols de Swiss Air el desembre de 2008, la Secretaria de Política Lingüística es va posar en contacte amb la línia aèria. Ara, la Secretaria n’ha rebut la resposta, que indica que Swiss Air ha adoptat el criteri de limitar a tres el nombre de llengües utilitzades en la megafonia interna als avions, per evitar molèsties a la clientela. Pel que fa als vols amb destinació Barcelona, la companyia ha triat el castellà com a tercera llengua (a part de l’anglès, l’alemany o el francès, segons els casos), amb el convenciment que aquesta elecció respon a les necessitats de la majoria dels usuaris.

La Secretaria de Política Lingüística ha manifestat per carta el seu desacord amb aquesta postura, que elimina el català, i insisteix perquè es restitueixi la megafonia en aquesta llengua, que feia més de 20 anys que s’emetia. El secretari de Política Lingüística ha demanat entrevistar-se amb el secretari d’Estat espanyol de Transports, del Ministeri de Foment, per tractar el tema. Recordem que la Generalitat de Catalunya no té competència per obligar Swiss Air a emetre els missatges en català.

Tot i les raons tècniques que addueix la companyia aèria, sembla que la decisió és conseqüència d’una carta que presumptament des del partit Unión, Progreso y Democracia s’havia adreçat a la direcció de Swiss Air per queixar-se per la presència del català als vols.

En el diari Avui (25.02.2009) Jordi Palmer ha lamentat també la discriminació lingüística amb què els suïssos, ¡qui ho havia de dir!, han decidit agredir els catalanoparlants. Concloïa l’articulista:

Però no, a Swiss Air han decidit que no, que és millor utilitzar poques llengües per no «molestar» per comptes de procurar satisfer el client que li agrada escoltar el seu idioma quan torna a casa. Doncs mirin, jo ja estic molest amb vostès. Sempre ens quedarà Spanair, espero.

Tampoc no és tan estranya l’actuació de Swiss Air, ja que el seu web no té versió ni en català ni en romanx. Encara haurem d’agrair-los l’excentricitat d’estos vint anys passats.