L’àrab del Magrib

La situació de les «grans» llengües del món és peculiar: hi ha qui se’n servix per a arrasar en profit d’una uniformització ambientalment nociva —tot i que rendible com a instrument de domini social— i fent eixe camí a través de l’aculturació. En canvi, les grans extensions on es parlen eixes «grans» llengües resulta que no sempre «pertanyen» del tot a eixes llengües, sinó que tenen uns territoris parcel·lats o compartits amb altres llengües o varietats de la «gran» llengua, llengües i varietats que són tractades políticament, en els mitjans i en l’educació d’una manera diversa. S’esdevé amb l’espanyol (al País Valencià o al Paraguai) i també, per exemple, amb l’àrab, que és el tema sobre el qual reflexiona Juan Goytisolo.

L’article del diari El País (l’hem traduït amb l’ajuda de l’Internostrum) és el següent:

La fractura lingüística del Magrib

Juan Goytisolo (El País, 24.09.2007; versió espanyola)

El recent procés d’Ahmed Benschemi, director dels setmanaris marroquins Nichan i Tel Quel, per la publicació en el primer d’una carta oberta al rei Mohàmmed VI ha fet córrer molta tinta i provocat polèmica, tant en el seu país com a fora. Sense entrar en la seua valoració del sistema constitucional marroquí, em limitaré a exposar algunes consideracions entorn de la llengua en la qual va ser
escrita: la darija, denominada condescendentement pels doctes i les forces «vives», àrab dialectal o col·loquial, per no dir «vulgar».

Una pregunta em ve immediatament als llavis: ¿pot ser «plebea», ni tan sols «grossera», una llengua parlada pel 99 % de la població magribina, tant al Marroc com a Algèria? Jo crec que no, i el meu coneixement des de fa dècades dels dos grans països nord-africans m’ha permés apreciar la seua constant creativitat el mateix en el camp de l’oralitat popular que en el de les seues manifestacions musicals, teatrals i artístiques. Tal com les llengües neollatines de la baixa edat mitjana —castellà, català, portugués, italià, francés, etcètera—, s’ha anat separant de la seua matriu, l’àrab clàssic, sense renunciar per això a les seues arrels, i afegint-hi elements d’altres idiomes —amazic, andalusí, francés, espanyol— en un continu exercici de mestissatge i mutació que, per a algú apassionat com jo amb el viatge de les paraules, és motiu diari d’estímul i admiració. Amb una aptitud d’assimilació que hauria de causar enveja, juga amb els diferents registres de la parla, crea girs i paraules, inventa refranys, acudits i contes accessibles a la quasi totalitat de la població. Jo en tinc una saborosa antologia, clar exponent d’un humor i d’una emotivitat incapaces d’expressar-se en l’àrab que només una minoria escriu i llig, però no parla.

Esta llengua popular —pejorativament titllada de vulgar— integra feliçment els diferents components d’unes identitats complexes, com ho són la marroquina i l’algeriana. Identitat alhora àrab i berber, i enriquida per les aportacions idiomàtiques dels antics colonitzadors. El desfasament entre la llengua culta i la parlada afecta tots els ordres de la vida social, política i cultural. ¿Com escriure en efecte una novel·la o obra teatral presumptament descriptiva de l’àmbit urbà o rural del Marroc o de l’Algèria d’avui en una llengua que ningú parla? Eixa dificultat explica per què mig segle després de la independència, gran nombre d’escriptors dels dos països s’expressen encara en francés i no en un idioma que no és el matern sinó el que s’aprén en les escoles. L’afany de lucre i visibilitat en el mercat editorial europeu no aclareix eixe fenomen. El marroquí i l’algerià parlats no són l’àrab oficial consagrat en les constitucions d’ambdós països. Conscient d’això, un gran escriptor com Kateb Yacine va passar en els últims anys de la seua vida del francés en què va compondre la seua bellíssima novel·la Nedjma al darija del seu país, indiferent a la malcarada desaprovació dels doctes i de la cúpula militar, política i financera instal·lada en el poder des de 1965.

El que va passar a Algèria en la dècada dels setanta i huitanta del passat segle amb la política d’arabització imposada per Boumedienne —política fundada en eixe mite de la Unió Àrab desmentit diàriament i objecte d’acudits cruels tant al Magrib com a Egipte—, mostra l’estrepitós fracàs d’esta temptativa, que no va «aconseguir educar» ni arabitzar la població que se seguix expressant en darija i cabila, però va baixar en canvi el nivell de coneixement de francés i va sembrar les llavors, a través dels professors reclutats al Pròxim Orient, del salafisme que desembocaria, després del colp militar contra la victòria electoral del FIS, en les atrocitats de la guerra civil dels anys noranta.

Els pobles del Magrib, insistixc, no es reconeixen en una llengua oficial de solemnitat balmada. La senten, al revés, com un fre o morrió a les seues aspiracions a una lliure expressió democràtica. Exclosa del saber literari i científic, el darija tampoc té accés al món polític, excepte en els mítings electorals a la caça de vots. Eixe divorç desemboca, com he sentit denunciar en alguns col·loquis sobre el tema, en l’automenyspreu i l’esquizofrènia. En un assaig publicat fa uns anys en la revista Transeuropéennes de Culture i del títol de la qual m’he apropiat per a encapçalar este, l’universitari tunisí Yadh Ben Achour resumia la situació en uns termes que mereixen la seua reproducció in extenso:

«En les assemblees parlamentàries, tribunes polítiques, i fins i tot, llevat d’excepcions, en les cerimònies oficials, el llenguatge es transforma en lectura, ja que ningú, en cap lloc, és capaç de parlar l’àrab clàssic. Això dóna al llenguatge polític l’aspecte paròdico i encartonat de la langue de bois. En este context, la llibertat d’expressió es veu profundament afectada. La substitució de la parla per la lectura es transforma en trava. Els nostres diputats, presentadors de televisió, caps, polítics, adopten un to engolat i retòric. Informacions radiofòniques o televisives, discursos de caps d’estat passen de costat d’una gran part de la població, sense fregar-la tot just. Els nostres polítics, en general, no parlen: lligen. El temor a parlar suscita i revela en ells la por de pensar.»

Pot durar indefinidament eixe estat de coses? Jo crec que no. Els joves amb qui parle no compartixen el menyspreu oficial o erudit per la seua llengua materna. Esta s’obri ja lentament pas, com l’amazic, en els mitjans informatius i, previsiblement, s’estendrà cada vegada més. Atés que la identitat magribina és múltiple i mutant —com ho són totes les identitats, diguen el que diguen les constitucions i textos oficials—, el darija i el berber comú a l’Atles i la Cabília arrelaran més prompte que tarde en el camp del saber i de la cultura, per dura que siga la resistència dels lletrats i dels poders fàctics. L’àrab clàssic romandrà, és clar, en l’àmbit religiós i en l’interestatal. Però la comunicació en marroquí i algerià abastarà el contingut dels diaris, de l’espai escènic, del cinema i de la creació literària. Posar en boca d’un personatge de marràqueix o tangerià la parla estereotipada de Pròxim Orient provoca i provocarà inevitablement l’efecte saludable del riure. I el riure ha marcat sempre la direcció cap a la qual s’encaminen els pobles ansiosos de llibertat i de progrés qualssevol que siguen els obstacles que s’interposen en el seu camí.

Els lingüistes de l’administració pública

Els companys i companyes lingüistes estan classificats de maneres bastant diverses en les distintes administracions públiques valencianes. Actualment fóra quasi tema per a una tesi recollir totes les classificacions (funcions, sous, condicions de treball, etc.) que es donen en l’administració local [veg. serveis lingüístics].

En canvi, no hauria de ser tan complex conéixer l’estat d’eixos professionals en la Generalitat valenciana, que és el que hem recollit en una fitxa: tmpl.

L’Eurocarta i les bandositats autonòmiques

En un món cada vegada més ben comunicat, en tots els aspectes, hi ha «espanyols» que mantenen uns tics atàvics de por a la lliure circulació (d’idees, llengües, polítiques: no de capitals, ça va de soi). Tal com diu Baztarrika (en la versió del diari El País, 14.09.2007), seria «completament incomprensible» que no hi haguera cap problema perquè el País Basc puga establir convenis de col·laboració amb governs de tot el món i, en canvi, no puguera fer-ho amb Navarra. Certament, així pretenen alguns polítics —a Madrid, al País Basc o al País Valencià— que siga el món: incomprensible, desconegut, perillós… I això és justament el contrari del que hauria de ser la política.

La notícia del diari Diario Vasco (13.09.2007; l’hem traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum) és la següent:

El Govern Basc proposa al navarrés la creació d’un òrgan per al foment de l’èuscar

El viceconseller de Política Lingüística, Patxi Baztarrika, ha anunciat que el departament farà arribar la iniciativa al govern foral «immediatament després» que es constituïxca l’Institut Navarrés del Basc

Bilbao | Vasco Press – 13.09.07

El Govern Basc aprofitarà el «canvi d’actitud» intuït amb el nou executiu navarrés per a proposar-li la creació d’un òrgan comú permanent per al foment de l’èuscar, basat en el «més absolut respecte institucional i a les respectives estructures juridicoadministratives».

Segons ha anunciat avui el viceconseller de Política Lingüística, Patxi Baztarrika, el departament farà arribar la iniciativa al govern foral «immediatament després» que es constituïxca l’Institut Navarrés del Basc. «Sense perdre ni un sol minut ens posarem en contacte amb els seus responsables», ha avançat.

Baztarrika ha valorat este matí a Bilbao l’informe lliurat al Consell d’Europa sobre grau de compliment de la Carta Europea de les Llengües Regionals (Eurocarta), abans de viatjar a Madrid per a reunir-se amb el Comité d’Experts del Consell d’Europa. «Acudim amb els deures fets», ha indicat.

En l’estudi basc, lliurat al Ministeri d’Administracions Públiques perquè siga inclòs en el text final, el govern autònom ha tingut en compte la Comunitat Autònoma Basca, Euskadi Nord, la Comunitat Foral de Navarra i l’administració central i els seus organismes.

Baztarrika ha destacat el «continu i progressiu» avanç que està experimentant la llengua basca a Euskadi ja que cada vegada són més els ciutadans que saben èuscar i cada vegada és major el seu ús. «L’èuscar està present cada vegada més en més àmbits i pràcticament el 100 % dels pares bascoparlants garantixen la transmissió generacional de l’èuscar», ha explicat.

Quant a la comunitat foral navarresa, el viceconseller considera «totalment necessària la col·laboració i coordinació» entre ambdós governs en matèria de promoció de l’èuscar. En aquest sentit, ha lamentat que fins al moment, a pesar dels «reiterats intents», no haja estat possible establir el «més mínim marc de col·laboració» a causa del fet que el Govern navarrés «ha posat un color i un ús polític a l’èuscar que en res l’afavorix i que per a res mereix, en lloc de partir de la consideració de la llengua patrimoni de tots».

«Esperem i desitgem que amb el nou govern recentment constituït siga possible establir eixos canals de col·laboració que no han resultat factibles amb l’anterior», ha dit.

Baztarrika ha advertit així mateix que el govern central «està lluny» de complir amb el que recull l’Eurocarta i d’assumir el realment «el caràcter plurilingüe de l’estat i promoure el coneixement i l’ús de les llengües cooficials».

Font de Mora Turón torna a traure la llengua

gpons-fonttrauenlallengua.jpg
Seguint amb la màxima que la realitat no et xafe un bon titular, el conseller Font de Mora fa titulars, però no millora la realitat. Certament, l’alegria és seua, no sabem si pel titular o, al capdavall, per la realitat, en què les dades no deixen de mostrar la minorització del valencià. El pesar és, doncs, nostre únicament. I l’esforç perquè la realitat supere les patètiques xifres amb què tant gaudix Font de Mora, és de tota la ciutadania valenciana que realment «trau» la llengua en la seua vida diària —a pesar que li la traguen més del que hauria de ser democràticament esperable des de les poltrones públiques.

Com que no ens hem aclarit massa entre les dades que diuen que ha dit Font de Mora (Conxa Gómez i Vicent Satorres) en Vilaweb, El País i Levante, hem refet els quadres, per poder vore-ho tot més clar.

Amb tot, cal dir que les dades periodístiques i les de les enquestes reals no ens quadren, ja que en el cas de la comparativa amb l’any 1993, les dades de les amistats, desconeguts, comerç i grans superfícies no corresponen als que parlen en valencià en 1993, sinó al que parlen les dos llengües indistintament.

Finalment, i abans de passar a les dades, no volem oblidar un últim comentari de «gran profunditat» humana i racional (podeu llegir-ho unint la conjunció al substantiu):

En este sentit, ha criticat que Catalunya «sembla que vol imposar» la llengua al pati del col·legi i ha afegit que «com jo em vaig quedar tan cremat quan en el franquisme no em deixaven parlar valencià al pati del col·legi, no vull ni pensar en mesures d’este tipus». Segons la seua opinió, «sense estes actuacions impositives» i «sense encotillar la vida d’una persona, es pot arribar als mateixos objectius, que al final, són de respecte i extensió de la llengua», ha acabat.

És a dir, que troba l’ocasió de «preocupar-se» per un fet que desconeix —li «sembla»— i que sabem que només respon a l’estratègia d’alimentar la fantasia pepera, tal com feia el no-do quan el franquisme, com ell també deu recordar. En canvi, no troba raons per a comentar les agressions als drets lingüístics documentades que s’esdevenen amb alguns policies municipals de València, amb alguns membres de la Guàrdia Civil a Ondara… Per exemple, quan un director general de l’administració del Consell no atén en valencià [dtl] —esta, potser no la sap, perquè no l’hem registrada com a denúncia, però el cas és que és real—: seria una imposició ¿o només hi ha imposició és depenent de la llengua i no dels drets dels ciutadans? Passem a les dades:

Enquesta de la ciutat de València 1993-2006 (1.111 persones, desembre 2006)

Dades totals de l’alumnat de València: Consell escolar municipal (informe d’escolarització 2005-2006 – PSOE València)

Elaboració: Boronat Cogollos, a partir dels mitjans esmentats i d’acord dades anteriors.
2006
Alumnat total 89.280
Alumnat en valencià 12.946
Percentatge 14,5
ESO 3.433
Percentatge (sobre l’alumnat en valencià) 26,5
Alumnat PV 719.419
Alumnat en valencià 169.853
Percentatge 23,5

Percentatges 1993 2006
entén 89,7 79,9
sap parlar 54,4 56,3
sap llegir 48,1 57,5
sap escriure 18 40,3
parla a casa 15 17,1
→ en espanyol 60,5 72,5
→ indistintament 6,1 10,4
amb amistats 13,4* 18,1
amb desconeguts 12,2* 21,2
al comerç 10,3* 21,2
a les grans superfícies 8,7* 19,3
a la faena 58,06** 64,1
Veu normal el valencià 30,4 42
* Indistintament. Suposem que les dades del 2006 responen també a eixa modalitat.
** Sempre en espanyol. Suposem que la dada del 2006 respon també a eixa modalitat.

Entre 15-24 anys
(València) any 2006
entén 88,5
sap parlar 75
sap llegir 86
sap escriure 75
País Valencià any 2005
entén 96,2
sap parlar 84
sap llegir 88
sap escriure 78

Nou servei lingüístic a Benissa

Informa la publicació Canfali – Marina Alta (13.09.2007) que hi ha un nou servei lingüístic a Benissa. Esperem que el nou servei tinga continuïtat, mitjans (i estabilitat laboral) i èxit.

Entra en funcionament la nova oficina de promoció de l’ús del valencià de Benissa

13.09.2007

El regidor de Normalització Lingüística, Xavi Tro, ha anunciat la posada en funcionament d’una oficina de promoció de l’ús del valencià. Este nou servei està ubicat al Centre Cultural i atén els ciutadans de dilluns a divendres, en horari de 9 a 14 hores. Es tracta d’un dels compromisos adquirits pel CIBE-BLOC arran d’acceptar l’oferiment de l’alcalde, Juan Bautista Roselló, de gestionar esta àrea de la gestió municipal. Una Regidoria, per cert, creada en l’anterior legislatura però que no havia tingut cap operativitat fins ara. Un inici dur perquè, de fet, no hi ha consignació pressupostària. La creació d’esta nova oficina és el primer pas a fi d’aconseguir subvencions i ajudes per dur endavant la tasca encomanada.

Este nou servei naix amb la intenció de fomentar la llengua valenciana tant a nivell intern, amb la redacció dels documents oficials en valencià, com extern, ja que està a l’abast de tots els ciutadans que ho necessiten. De fet, entre les seues funcions està ajudar en la correcció i traducció de textos, donar informació sobre els cursos de valencià i sobre les convocatòries de la Junta Qualificadora de Coneixements del Valencià i assessorar en tot allò relacionat amb material bibliogràfic especialitzat i dels recursos lingüístics disponibles en Internet.

Requisit lingüístic al Regne Unit de la Gran Bretanya

El coneixement lingüístic és una de les capacitacions que hauria de tindre qualsevol persona, al costat d’altres capacitats valorables, en les diverses ocupacions que podem arribar a exercir. Per exemple, no estaria fora de lloc que per a ocupar càrrecs de representació política s’exigira un determinat nivell de capacitació lingüística en diversos idiomes —d’acord amb els llocs on s’exercira la funció—. Naturalment, això permetria ampliar la base de coneixement i de consens per a considerar les llengües un valor social i no un entrebanc amb el qual poden jugar segons l’interés polític conjuntural.

Per exemple, en relació ara amb les migracions, la notícia d’agència que publicava el diari El País (10.09.2007: traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum) és la següent:

Londres exigirà als immigrants qualificats un examen d’anglés

Reuters – Londres – 10.09.2007

El govern britànic endurirà les normes d’entrada de milers d’immigrants que busquen una ocupació en el Regne Unit. Tots els treballadors qualificats, des de lampistes fins a mecànics, de fora de la Unió Europea haurien de passar un examen d’anglés, segons va informar ahir Downing Street. Este nou requisit podria bloquejar l’arribada al país de més de 35.000 persones.

Esta prova d’idioma era només necessària fins a ara per als treballadors altament qualificats (graduats), però el primer ministre, Gordon Brown, té previst anunciar avui formalment que planeja estendre-la als treballadors qualificats. Per a l’oposició conservadora, la iniciativa no tindrà un gran efecte en els nivells d’immigració, mentres que directius de diverses empreses van expressar el seu temor que la nova regulació perjudique l’economia.

Les regles britàniques d’immigració establixen tres categories de treballadors: altament qualificats, qualificats i no qualificats. Només les persones que estiguen en les dos primeres categories poden sol·licitar el permís de residència permanent. Prop de 96.000 treballadors van entrar en el Regne Unit l’any passat sota la categoria de qualificats, i al voltant de 35.000 haurien suspés l’examen d’anglés, segons va dir el Govern a The Sunday Telegraph.

La ministra de l’Interior, Jacqui Smith, va explicar al periòdic: «Els qui vénen a treballar i establir-se en el nostre país són benvinguts, però han d’entendre les nostres tradicions i sentir que formen part de la nostra cultura nacional». «És necessari que s’integren, aprenguen anglés i l’usen», va afegir.

Els futbolistes, exempts

Hi haurà excepcions. Per exemple, els jugadors de futbol que fitxen per clubs de primera divisió no haurien de passar l’examen. El primer ministre també planteja la possibilitat de demanar als treballadors no qualificats que passen un examen d’anglés, encara que no hi ha cap decisió en ferma encara.

Al director general de les cambres de comerç del Regne Unit, David Frost, li preocupen les noves regles. «En els últims anys, l’arribada de treballadors immigrants al Regne Unit ha assegurat el creixement de la nostra economia; molts tenen una ètica del treball i un nivell professional que, simplement, molts joves britànics no tenen», va dir Frost.

«Clar que parlar l’idioma és important, però em preocupa pensar que això significa que treballadors que volen vindre i contribuir al nostre creixement no poden fer-ho perquè no passen eixe examen i se’n van amb el seu talent a un altre país», va afegir.

Per la seua banda, Damian Green, portaveu del Partit Conservador encarregat de temes d’immigració, va explicar que «la mesura tindrà un efecte molt limitat». Els torys són partidaris d’establir un límit anual d’entrada d’immigrants.

Nova pressió de Francisco Camps contra la reemissió valenciana de TV3

Continua la pressió de la Generalitat valenciana de Francisco Camps Ortiz contra la reemissió de la tv3 al País Valencià i, en general, contra la producció audiovisual en valencià. Si més no, encara estem esperant els productes audiovisuals en valencià que s’emeten només en espanyol per Canal 9, mentres que la versió en valencià només és accessible a través de tv3. I això per no parlar del doblatge, dels subtítols i de les emissions per tdt que Canal 9 no fa en valencià. Això, pretenen tancar un mitjà d’informació i de difusió en valencià que, per simple comparació, deixa molt en evidència la qualitat periodística, cultural i lingüística de la gestió del govern Camps.

La notícia del diari El País (11.09.2007; l’hem traduïda amb l’ajuda de l’Internostrum) és la següent:

El Consell ordena el cessament de TV3 després de desestimar el recurs d’ACPV

el país – València – 11.09.2007

La Generalitat ha desestimat el recurs interposat per Acció Cultural del País Valencià (acpv) contra l’ordre del cessament d’emissions analògiques de tv3 en el territori valencià i contra la sanció de 300.000 euros a l’associació que gestiona els repetidors de la televisió catalana. L’ordre s’ha de fer efectiva en 20 dies.

En un comunicat, ACPV va destacar ahir la «gravetat de la sanció i el perill, ara sí, de cessament d’emissions després de 20 anys de normalitat». Insistix que la «via de solució més factible i raonable a la situació creada pel pp valencià és la de l’acord entre la Generalitat Valenciana, la Generalitat de Catalunya i el Ministeri d’Indústria espanyol, que garantixca la reciprocitat dels diferents canals autonòmics que emeten en llengua catalana». Per tant, acusa al Consell valencià d’«escassa voluntat de diàleg» i, mentre «diu apostar per un acord, sanciona amb contundència una de les parts implicades».

Dos funcionaris autonòmics van transmetre als serveis jurídics d’acpv la decisió de la Secretaria Autonòmica de Comunicació.

Reformes ortogràfiques portugueses

Els parlants portuguesos de tot el món estan ara mateix tractant una reforma de les normes ortogràfiques —i en van unes quantes des del començament del segle xx, tal com podeu llegir, per exemple, en «De reformas e empulhacões»—. Sembla que anem en la mateixa deriva uns i altres, tot i que el vaixell fa la diferència.

La notícia del diari O Globo (07.09.2007) és la següent:

El MEC tracta el termini per a la implantació de l’acord ortogràfic

Tatiana Clébicar – O Globo Online

El Ministeri d’Educació (mec) tractarà la setmana que ve el termini d’implantació de l’acord ortogràfic de la llengua portuguesa al país. La Comissió per a la Definició de la Política d’Ensenyament-Aprenentatge, Recerca i Promoció de la Llengua Portuguesa es reunirà divendres que ve per a definir com ha de ser la introducció de les noves normes ortogràfiques al Brasil. L’acord pretén unificar l’escriptura de la llengua en els huit països que parlen portugués: Angola, Brasil, Cap Verd, Guinea Bissau, Moçambic, Portugal, São Tomé i Príncipe i Timor Est. La trobada tindrà lloc a Rio a marcarà el termini perquè les publicacions adoptem les noves regles. Durant un temps, que s’establirà en la reunió, les regles actuals i les noves hauran de ser acceptades.

Segons Godofredo de Oliveira Neto, president de la comissió, tres països han ratificat l’acord i ja hi pot entrar en vigor. D’acord amb el mec, el Ministeri d’Afers Estrangers negocia amb els països que encara no han ratificat l’acord una data concreta perquè les normes siguen adoptades.

Les llengües i els mitjans públics: ETB

Com que pel País Valencià no estem molt allà en la qualitat dels mitjans d’informació públics —ni quant a contingunts ni quant a qualitat lingüística—, les polèmiques i els debats que es donen sobre el este tema en altres espais comunicatius ens poden mostrar coincidències i divergències quant a dèficits. A més, ens poden mostrar que hi ha debats possibles sobre el tema que no són «permesos» per ací pel control polític d’una activitat que hauria de tindre un control professional i social.

Reproduïm un article d’Henrike Knörr sobre la televisió basca (El País, 06.09.2007; l’hem traduït amb l’ajuda de l’Internostrum):

Les llengües i ETB

Henrike Knörr 06.09.2007

El 19 d’agost passat, Luisa Etxenike va publicar en estes pàgines un interessant article titulat «Torcidos lingüísticos». Assenyalava l’autora els errors comesos en la televisió pública basca pel que fa a la llengua castellana, posant exemples sentits i vists (sobreimpresos), com «desbastador incendio», «axfisiados», etcètera.

La llista, per descomptat, podria allargar-se molt. Es senten pronunciacions descurades i no adequades a eixe nivell (no parlem de la llengua del carrer o de la taverna) com ara «consihnas», «empleào», etcètera. Però ¿i si contemplem els errors comesos en la nostra altra llengua oficial, l’èuscar? La llista seria encara més llarga. En els últims dies he vist sobreimprés «Arrayoz» (en lloc de Arraiotz), «Sokoa» (per Zokoa) i he sentit certes pronunciacions desgraciades, per exemple una altra vegada «Biriatú» (per Biriátu), o «Jaurgain», amb la jota espanyola per a referir-se a aquest insigne investigador suletí.

Ara bé, açò no té remei. eitb ha demostrat durant anys que no es pren de debò —o que no hi dóna la importància deguda—, el bon ús de les dues llengües oficials. Ha estat impossible establir un veritable servei lingüístic en eixa casa (que és un ens públic, no ho oblidem), i l’única cosa que s’ha fet és posar alguns pegats, tirant mà d’algunes persones i tres o quatre cursets. Molt, però que molt lluny, del que es necessita.

D’esta trista història, jo en podria parlar amb alguna extensió. En el temps que vaig ser conseller de eitb, presentat per Euskaltzaindia i votat pel parlament, vaig tractar d’organitzar una comissió lingüística que s’ocupara de la cura d’ambdues llengües. Vaig proposar alguns noms, tant dins del camp del castellà com de l’èuscar, i fins i tot la llista dels professionals vascólogos va passar pel ple d’Euskaltzaindia. Però quan tot estava ja preparat, el llavors sotsdirector, Julián Beloki, i Miren Azkarate, en aquell temps encarregada d’eixa parcel·la, es van oposar rotundament al pla, en una entrevista que vam tenir els tres l’1 de març del 2001. Com no tinc ganes de barallar-me en ambients hostils ni convéncer a qui no vol escoltar, ahí ho vaig deixar, pensant que, a més, prompte acabaria el meu mandat en aquell consell d’administració. Tal com vaig escriure en acomiadar-me, allò és més aviat una administració de consells, pel capritx de la direcció d’eitb. La mateixa direcció que va creure excessiva la meua proposta de comprar llibres bàsics de consulta, com ara enciclopèdies i manuals. Recorde molt bé una visita que vaig fer a Euskadi Irratia en Donostia: el buit de bibliografia era clamorós.

Probablement vindran temps millors. Potser vindran altres persones que es faran càrrec de la gravetat i importància de l’assumpte. Entretant, i sempre amb el major respecte cap als bons professionals, que n’hi ha en eitb, haurem de patir els disbarats lingüístics, els quals tenen a veure en gran part amb un nivell cultural pobríssimo d’alguns redactors i locutors. No coneixen el país com deurien. No els sona el més elemental, ni les Bardenas (que no «Bàrdenas») ni Garazi ni Kuartango (vall alabesa de 20 pobles que solen denominar «localitat»…).

De la nostra història, com és evident, poc és el que en saben. I ningú els ha dit que existix el nivell de llengua, de tal manera que odontòleg, dentista i arrencaqueixals no es poden usar indistintament, i tampoc en èuscar «bikain» i «dexente». Així les coses, vaja vosté a dir-los que pronuncien correctament Mendizorrotza, sense lliurar-se a la pronunciació castellana Mendizorroza. En fi, no demanem més, perquè seria demanar impossibles, per exemple pronunciar correctament Mozart (que ha de sonar «Motzart», és clar), o Saunier-Duval, i no a l’espanyola («Sa-u-niér»), com tampoc maglia (rosa), que qualsevol sap es pronuncia «malla».

I una última qüestió. ¿Ha plantejat algú la necessitat de logopedes? És este un assumpte molt delicat, però cal abordar-lo. La necessitat és evident. Assenyalar noms no és bonic. Però alguna cosa cal fer. Sens dubte, amb uns altres caps en eitb.


Henrike Knörr és director d’Investigació d’Euskaltzaindia i catedràtic de la Universitat del País Basc.